Triste realidad la de España, país víctima de la grandeza perdida de un pasado obligado, que se cree capaz de juzgar los dictadores de otros países cuando todavía nadie ha sido capaz de juzgar a sus própios dictadores.
Triste realidad la de España, dónde hizo falta una guerra para imponer el fascismo. Adónde fueron miles de Brigadistas para defender una idea - la de libertad - que estaba amenazada. Que pereció.
Yo no viví la Guerra Civil, y muchos pensarán que por este motivo no estoy legitimizado para hablar de ella, que no sé nada - y esto último sí que es verdad. Pero no haberla vivido no me exime de padecer sus consecuencias, de ser víctima del odio que sembraron los vencedores, que no ganaron, que fueron derrotados pero todavia no lo saben. Porque todavía no se ha hecho justicia.
Pero poco a poco se va haciendo, aunque así como es España no se acabará de hacer nunca. Por mucho que Garzón juzgue a Pinochet a quien debe juzgar és a los pesos pesados del franquismo que siguen vivos. Pero no lo haran.
Almenos hay escritores que deciden hacer justícia con su arma, tremenda arma que es la literatura. Y con Los girasoles ciegos, Alberto Méndez nos permite recordar, y recordar alimenta la memória histórica que es la única herramienta de juicio histórico que nadie nos puede robar. Con 4 tremendas historias, Alberto Méndez nos recuerda y nos demuestra que todos perdieron la Guerra Civil en España. Que no hubo ganadores. 4 historias enzarzadas entre sí brillantemente, que si bien no son ciertas, són reales. Que si no són hechos verídicos tal y como se relatan, si reflejan los horrores de la guerra y la post-guerra, sobretodo de esta última.
Pero hace falta recordar, para no recaer en los mismos errores.
Y ya que recordamos, recordaré que un amigo me recordó que los de derechas, cuando los de izquierdas (nacionalistas y anarquistas) ganaron las elecciones en 1935, empezaron a avisar del peligro de la integridad de España y de la debacle que la situación suponía. Los de derechas se pusieron a enfrentar entre sí a todas las comunidades. Hasta que los militares se les unieron y acabaron de enmierdar el tema.
De momento los de derechas, con el boicot y esas tonterias estan intentando que nos enfrentemos... Catalanes contra no catalanes, vascos contra no vascos, valencianos contra catalanes y navarreses contra vascos... Salvadores de la patria (supestamente pperos) contra zombies-mutantes destructores de los valores que sustentan la patria (para los pperos, cualquier persona que no lo sea y que no les dé la razón).
Ah, y para acabar de recordar, recordemos aquellos que nos gustaria creer en una libertad que no suponga participar en una guerra-cruzada por intereses pertolíferos, recordemos que la mayor parte de los pesos pesados del PP curiosamente comparten apellidos y/o parentesco con muchos de los integrantes del régimen que fue impuesto por una guerra en la que no ganó nadie.
Los girasoles ciegos
Alberto Méndez
ANAGRAMA- Narrativas hispánicas
dimecres, de gener 11, 2006
dimarts, de gener 10, 2006
Siete Espadas (i Hero, i la Casa de las Dagas Voladoras, i Zu Warriors, i Tigre y Dragón)
El cinema asiàtic últimament està prenent una dimensió molt interessant... Un cinema d'acció amb uns paràmetres completament oposats als habituals americans: espases amb habilitats particulars i armes increibles substitueixen metralletes, pistoles i alta tecnologia mentre que curiosos rostres orientals substitueixen els caucàsics habituals a les americanes. I els valors que es presenten... els valors també són diferents. Tot un món diferent per a un mateix objectiu l'entreteniment.
Fins aquí bé. A partir d'aquí fins i tot dins la dimensió asiàtica hi trobem matissos.
El matís preciosista i colorit que Zhang Yimou presenta a películes fantàstiques com Hero i La Casa de la Dagas Voladoras és una opció que aposta pel nexe entre la bellesa de la imatge i la màgia de la tradició, de la història i dels mites orientals. Acrobàcies impossibles i lluites aferrisades amb coreografies d'insomni... Amb un argument!!!!! (Un detall sovint oblidat a les produccions americanes).
Un matís diferent és el que proposa Tsui Hark... Espases fantàstiques... Un ús insospitat dels efectes especials... Una predominancia de les coreografies davant el garibé inexistent colorit però sense defugir una immensa presència de mitologia, llegenda i tradició, amb tocs de ficció que fan de les seves películes un estímul... Si bé es cert que cal estar predisposat per veure-les, películes com Zu Warriors o la més recent Siete Espadas són pel meu parer una aportació imprescindible al cinema d'entreteniment pur i dur... Si us agrada l'acció i us atrau el món i la cultura orientals... és recomanable que busquis un cinema on encara facin Siete Espadas. És llarga... Però quan hi ets no ho sembla! I si no... llogueu-la quan surti en DVD!
I per acabar és injust oblidar mencionar Tigre y Dragón, que representa l'opció chinesa del mateix estil, però en aquest cas destinada ja a un públic més popular i per a aquest motiu dirigida i orquestada per un director ja absorbit pel circuit Hollywoodià, Ang Lee, director de películes com Hulk (película de culte) o la versió de 1995 de Sentido y Sensibilidad.
Fins aquí bé. A partir d'aquí fins i tot dins la dimensió asiàtica hi trobem matissos.
El matís preciosista i colorit que Zhang Yimou presenta a películes fantàstiques com Hero i La Casa de la Dagas Voladoras és una opció que aposta pel nexe entre la bellesa de la imatge i la màgia de la tradició, de la història i dels mites orientals. Acrobàcies impossibles i lluites aferrisades amb coreografies d'insomni... Amb un argument!!!!! (Un detall sovint oblidat a les produccions americanes).
Un matís diferent és el que proposa Tsui Hark... Espases fantàstiques... Un ús insospitat dels efectes especials... Una predominancia de les coreografies davant el garibé inexistent colorit però sense defugir una immensa presència de mitologia, llegenda i tradició, amb tocs de ficció que fan de les seves películes un estímul... Si bé es cert que cal estar predisposat per veure-les, películes com Zu Warriors o la més recent Siete Espadas són pel meu parer una aportació imprescindible al cinema d'entreteniment pur i dur... Si us agrada l'acció i us atrau el món i la cultura orientals... és recomanable que busquis un cinema on encara facin Siete Espadas. És llarga... Però quan hi ets no ho sembla! I si no... llogueu-la quan surti en DVD!
I per acabar és injust oblidar mencionar Tigre y Dragón, que representa l'opció chinesa del mateix estil, però en aquest cas destinada ja a un públic més popular i per a aquest motiu dirigida i orquestada per un director ja absorbit pel circuit Hollywoodià, Ang Lee, director de películes com Hulk (película de culte) o la versió de 1995 de Sentido y Sensibilidad.
diumenge, de gener 08, 2006
Narradors de Mallorca per la Llengua
Fa poc em vaig llegir un llibre curiós. Diversos autors i autores, mallorquins (que no sempre és el mateix ser mallorquí que haver nascut a Mallorca), cadascun en un relat curt d'un màxim de 5 pàgines. Per títol, Narradors de Mallorca per la Llengua, amb el número 16 de la col·lecció Aliorna de l'editorial Lleonard Muntaner.
Si bé no serà recordat com una de les grans obres de la literatura mundial, sí que és una més de les grans iniciatives d'un col·lectiu que sempre ha fet molta i bona feina en la defensa de la llengua pròpia de Mallorca, que com sabeu és el català. D'aquest col·lectiu també en xerraré un poquet. Per simplificar-me la vida empraré les mateixes paraules que apareixen d'introducció al mateix llibre.
Si bé és cert que jo no vaig acabar d'integrar-m'hi tot i intentar-ho (sempre he estat una ànima massa lliure i difusa com per entendre el món jerarquitzat). És a dir, que malgrat jo no hi encaixès mai, he de reconèixer que sempre han realitzat una tasca molt important...
Pel que fa al llibre...
I poc puc afegir més que ressaltar el paràgraf que més m'ha agradat, d'Ernestina total, un relat d'Antoni Vidal Ferrando:
Si bé no serà recordat com una de les grans obres de la literatura mundial, sí que és una més de les grans iniciatives d'un col·lectiu que sempre ha fet molta i bona feina en la defensa de la llengua pròpia de Mallorca, que com sabeu és el català. D'aquest col·lectiu també en xerraré un poquet. Per simplificar-me la vida empraré les mateixes paraules que apareixen d'introducció al mateix llibre.
Joves de Mallorca per la Llengua va nèixer el dia 1 de juliol de 1994 com una plataforma d'entitats juvenils, amb l'objectiu de promoure l'ús de la nostra llengua en tots els àmbits. Els actes més significatius, per la massiva participació, han estat els Correllengua i els Acampallengua, però durant aquests anys moltes més iniciatives han partit d'aquesta plataforma i han anat mobilitzant les diverses generacions a favor de la llengua catalana.
Si bé és cert que jo no vaig acabar d'integrar-m'hi tot i intentar-ho (sempre he estat una ànima massa lliure i difusa com per entendre el món jerarquitzat). És a dir, que malgrat jo no hi encaixès mai, he de reconèixer que sempre han realitzat una tasca molt important...
Pel que fa al llibre...
El llibre Narradors de Mallorca per la Llengua és una iniciativa dels Joves de Mallorca per la Llengua, per promoure entre les noves generacions de mallorquins i mallorquines el gust per la lectura. Aplega narracions dels escriptors mallorquins vius de més anomenada i vol ésser una demostració de la vitalitat de la llengua catalana i de la varietat d'estils que conformen la narrativa mallorquina contemporània.
I poc puc afegir més que ressaltar el paràgraf que més m'ha agradat, d'Ernestina total, un relat d'Antoni Vidal Ferrando:
... Potser n'havíem d'haver parlat sincerament, torn a repetir. Però si és ver que la millor arma és el diàleg, també ho és que les armes les carrega el dimoni. Quan tenim tantes coses a perdre, no les podem fer dependre de la nostra capacitat de raonament o de convicció. Just els millors poetes posseeixen el do de posar nom als seus neguits, als seus ideals o a les seves matances. La resta dels mortals som tan incapaços de sortir del laberint com d'encertar els nostres discursos. Hi ha paraules que curen i hi ha paraules que cremen; i ben pocs elegits les saben utilitzar en la mesura que cal per no destruir el que estimen o per no beneficiar el que detesten. D'altra banda, com més fondes són les aigües del mal, més difícil és posar-hi remei.
dissabte, de gener 07, 2006
Once de Mario Benedetti
Ningún padre de la iglesia
ha sabido explicar
por qué no existe
un mandamiento once
que ordene a la mujer
no codiciar al hombre
de su prójima
divendres, de gener 06, 2006
Paranoia? (No! Això no és un poema.)
Avui dia dels Reis Mags d'Orient,
jo vos dic, SOC REPUBLICÀ!!!!
(especialment desde que a mi
no em donen cap regal).
Dedicat a tots aquells que avui
no tenen, que ahir no tenien i
que segurament, per dissort
demà tampoc no tindran.
Perquè tot i que la gent com jo
poc podem fer per a ells
aquest poc, com es pot, de cop pot
només recordant que hi ha qui no té.
(Per molt que s'hagin portat bé)
jo vos dic, SOC REPUBLICÀ!!!!
(especialment desde que a mi
no em donen cap regal).
Dedicat a tots aquells que avui
no tenen, que ahir no tenien i
que segurament, per dissort
demà tampoc no tindran.
Perquè tot i que la gent com jo
poc podem fer per a ells
aquest poc, com es pot, de cop pot
només recordant que hi ha qui no té.
(Per molt que s'hagin portat bé)
PC: Avui monpare i mamare fa 30 anys que varen començar oficialment a conspirar plegats per a omplir el món de desastres... Un que en varen fer els va sortir tant desastre que encara algunes associacions no guvernamentals el consideren entre les 10 més grans catàstrofes mundials. Malgrat tan tràgica conseqüencia, que com haureu endevinat jo personific, crec que tenen molta de moral i mereixen un minut de silenci per aquests 30 anys de matri... (Em fa angúnia acabar la paraula, sóna... AAAAAAAHHHH! 30 anys!!! Jo en faré 30 d'aquí a sis i ja en fa 10 que no em puc ni soportar. Com ho deuen fer? Es deuen drogar? Bé... Deixe-m'ho)
dimecres, de gener 04, 2006
Rafa Nadal i Carles Moyà
Abans d'ahir vaig fer un apunt sobre un restaurant al que vaig sovint, Ca's Patró, de Portocolom, Mallorca.
Doncs el passat Dissabte 24 de Desembre, que va ser l'últim cop que hi vaig anar, jo i els meus pares ens varem trobar amb una divertida i curiosa sorpresa.
Se que les fotos, que estan fetes amb el móbil, no son gens clares... però és l'únic que podia fer per a tenir un mínim de credibilitat. Curiosament un de Palma i un de Manacor estaven a Portocolom, Felanitx, dinant... A un restaurantet familiar, escollit clarament per estar tranquils... relativament. El de la dreta és el Carles Moyà i el de l'esquerra és el Rafa Nadal. La veritat és que teniu tot el dret a no creure'm. Però jo no tinc cap necessitat de mentir.
diumenge, de gener 01, 2006
2006: Ja està aquí
Un segon més tard del que ens pensàvem, però ja ha arribat!!!!!
Sense pena ni glòria avui els diferents mitjans ens abassegaran amb les típiques dades absurdes: el primer català, la primera catalana (nascuts es clar), el primer soci nou del Barça, el primer espanyol, la primera espanyola, la primera tonteria dels polítics de dretes, la primera crítica a l'estatut de l'any, la primera quimera perduda, la primera... Sembla un anunci de TVE1.
Jo per variar he decidit fer una revisió històrica, que també podria titular recomanacions retardades (d'aquelles de "Si m'ho haguessis dit abans").
La fita que em ve al cap és quan vaig descobrir la millor forma de prendre'm el raïm al ritme de les campanades.
Segurament molts podeu sospitar que no soc ni supersticiós ni molt reaci a acabar de soca-arrel amb determinades tradicions (fins i tot podeu sospitar que trencar-ne alguna adesiara és per a mi una tradició, valgui la paradoxa), però resulta que en aquest cas em feia gràcia la idea de "passar pel tubo" de mode excepcional... però ni la meva gola era la de Garganta Profunda, ni tenia dues boques a l'estil Alien que em permetessin una major eficiència engolint els grans de raïm. I mira que ho vaig provar tot! De primer, gra sencer (amb pell i pinyolada inclosa!): res de res, un fracàs. Acabava sempre amb la boca plena i les galtes regalimant moscatell sense fermentar (sense...?). Un desastre!
La següent prova que vaig dur a terme es basava en l'abús d'una padrina (a Mallorca la padrina és l'equivalent a l'àvia al Principat) que intenta quedar bé amb el seu net: la meva dedicada àvia em pelava el raïm. Però res. Un altre desastre! Els pinyols se'm estancaven a la gola, manifestant-se en contra de la peculiar tradició i una mica més i acabo a l'UCI...
La següent prova consistia en augmentar l'abús de la benevolència de la meva padrina: a més de pelar-me el raïm li demanava que li tregués els pinyols... Res, de desastre en desastre i m'ofego perquè soc malastre! En aquell llavors tenia... què sé jo... Devia arribar ja als 12 anys... I és el que té...
Després va ser el torn de la revolta pacífica a l'estil Gandhià: vaig decidir deixar de participar en la tradició esperant que tot el món se n'adonés de la seva innecesàrietat i que seguís el meu exemple... Abandonant-la. Però després d'esperar 3 o 4 anys... De fet, mentre esperava vaig descobrir-ho. Em van il·luminar. Vaig veure la llum. Algú em va explicar, en resposta a la meva resignació, què davant el mateix dubte existencial havia arribat a la conclusió que la solució estava en el suc de raïm fermentat (vi, i sobretot cava) o en els casos menors d'edat en el suc de raïm no fermentat.
Així ara ja fa 4 anys que per cada cop de campana, un bon glop de champanya catalana! I mira que si que he fet un rodolí!
A cada cop de campana
glop de cava catalana!
A més adequada al temps d'avui en dia (ja sabeu, de boicots i tal).
Un altre dia us parlaré de quan vaig decidir començar l'any de formes alternatives, i us prometo que n'he provat moltes:
Sense pena ni glòria avui els diferents mitjans ens abassegaran amb les típiques dades absurdes: el primer català, la primera catalana (nascuts es clar), el primer soci nou del Barça, el primer espanyol, la primera espanyola, la primera tonteria dels polítics de dretes, la primera crítica a l'estatut de l'any, la primera quimera perduda, la primera... Sembla un anunci de TVE1.
Jo per variar he decidit fer una revisió històrica, que també podria titular recomanacions retardades (d'aquelles de "Si m'ho haguessis dit abans").
La fita que em ve al cap és quan vaig descobrir la millor forma de prendre'm el raïm al ritme de les campanades.
Segurament molts podeu sospitar que no soc ni supersticiós ni molt reaci a acabar de soca-arrel amb determinades tradicions (fins i tot podeu sospitar que trencar-ne alguna adesiara és per a mi una tradició, valgui la paradoxa), però resulta que en aquest cas em feia gràcia la idea de "passar pel tubo" de mode excepcional... però ni la meva gola era la de Garganta Profunda, ni tenia dues boques a l'estil Alien que em permetessin una major eficiència engolint els grans de raïm. I mira que ho vaig provar tot! De primer, gra sencer (amb pell i pinyolada inclosa!): res de res, un fracàs. Acabava sempre amb la boca plena i les galtes regalimant moscatell sense fermentar (sense...?). Un desastre!
La següent prova que vaig dur a terme es basava en l'abús d'una padrina (a Mallorca la padrina és l'equivalent a l'àvia al Principat) que intenta quedar bé amb el seu net: la meva dedicada àvia em pelava el raïm. Però res. Un altre desastre! Els pinyols se'm estancaven a la gola, manifestant-se en contra de la peculiar tradició i una mica més i acabo a l'UCI...
La següent prova consistia en augmentar l'abús de la benevolència de la meva padrina: a més de pelar-me el raïm li demanava que li tregués els pinyols... Res, de desastre en desastre i m'ofego perquè soc malastre! En aquell llavors tenia... què sé jo... Devia arribar ja als 12 anys... I és el que té...
Després va ser el torn de la revolta pacífica a l'estil Gandhià: vaig decidir deixar de participar en la tradició esperant que tot el món se n'adonés de la seva innecesàrietat i que seguís el meu exemple... Abandonant-la. Però després d'esperar 3 o 4 anys... De fet, mentre esperava vaig descobrir-ho. Em van il·luminar. Vaig veure la llum. Algú em va explicar, en resposta a la meva resignació, què davant el mateix dubte existencial havia arribat a la conclusió que la solució estava en el suc de raïm fermentat (vi, i sobretot cava) o en els casos menors d'edat en el suc de raïm no fermentat.
Així ara ja fa 4 anys que per cada cop de campana, un bon glop de champanya catalana! I mira que si que he fet un rodolí!
A cada cop de campana
glop de cava catalana!
A més adequada al temps d'avui en dia (ja sabeu, de boicots i tal).
Un altre dia us parlaré de quan vaig decidir començar l'any de formes alternatives, i us prometo que n'he provat moltes:
- Festa multitudinària: no és alternativa, però perque no pogueu dit que no ho he provat.
- Festa alternativa: no és tan alternativa com d'altres de més endavant, peró el nom...
- Mirant Martes i 13 amb els avis: era la més popular als inicis, abans dels 15 anys. Quan no feien Martes i 13, era Crus i Ralla o altres semblants. I després les típiques Variedades de TVE1 i a dormir d'hora.
- Fent l'amor... Creieu-me, és de les millors.
- Estudiant... De les que estic més orgullós. Fantàstica en èpoques de desesperació acadèmica. I quan dic començar em refereixo a que a les 00:05 d'un 1 de Gener estava fent problemes d'alguna estranya assignatura de Matemàtiques i/o Telecomunicacions.
- Mirant una película: fàcil amb el Salétile Digital. De fet aquesta opció es pot combinar amb l'anterior. Sobretot quan t'acostumes a estudiar al davant de la telé.
- Jugant a un joc de taula: encara no l'he dut a terme mai, però en tinc ganes.
- Jugant a la Play2: tampoc l'he dut a terme mai, però ja arribarà...
- Dormint: us agrada dormir?
- Escrivint un apunt al blog: aquest és el primer any. Encara que no em cregueu l'hora que apareix a baix és l'hora real en que he començat a escriure.
- Llegint: i aquest també serà el primer any que quan m'en vagi a dormir intentaré llegir-me dos llibres abans d'adormir-me. Si se'm fa tard o tinc massa son, ho deixaré per un altre any.
dissabte, de desembre 31, 2005
2006: BON ANY NOU, FELIZ AÑO NUEVO, HAPPY NEW YEAR, BON ANÉE
Tot mitjà informatiu amb autoestima, aquests dies fa un repàs a les notícies i esdeveniments més importants o significatius de l'any que es disposa a acabar. Des d'aquest humil blog no seré menys i també repasaré EL fet més important que deixa aquest 2005:
L'aparició d'aquest blog: Joan Genís i del seu "germà" El Racó
I ja està. Només queda agrair a tots aquells que de tant en tant en llegiu un o altre (o que almenys ho feu veure) i que tots plegats heu visitat 3300 vegades una o altra pàgina o comentari, és a dir, que hagi rebut gairebé 2000 visites úniques en 3 mesos. Val a dir que per ser un blog d'un flipat com jo està prou bé!!!!!!
Així que res. Bon any i Bones festes (i sort per exàmens, els que en teniu).
L'aparició d'aquest blog: Joan Genís i del seu "germà" El Racó
I ja està. Només queda agrair a tots aquells que de tant en tant en llegiu un o altre (o que almenys ho feu veure) i que tots plegats heu visitat 3300 vegades una o altra pàgina o comentari, és a dir, que hagi rebut gairebé 2000 visites úniques en 3 mesos. Val a dir que per ser un blog d'un flipat com jo està prou bé!!!!!!
Així que res. Bon any i Bones festes (i sort per exàmens, els que en teniu).
divendres, de desembre 30, 2005
Los dos (2) lados de la cama
Poc m'esperava jo, al 2002 (pensa tu!, fa 3 anys) quan estava entrant a veure una película amb dos trets que normalment ja per separat em fan tremolar (de temor) ( un MUSICAL i a sobre ESPAÑOL!!!!!!!!! ) en un sala de cine plena a vessar que em comdemnava a la primera fila que m'ho passaria tan i tan bé. Estic parlant de El otro lado de la cama.
He de dir que les úniques coses que em varen empènyer a veure-la va ser que tothom en parlava molt bé i iLóGiCa em va acabar de convèncer... Sembla que a aquesta gent els he d'agrair la bona estona que vaig passar amb la película. Més enllà de lo bonorres que estaven la Paz Vega i la Natalia Verbeke, vaig trobar una excel·lent combinació d'humor modern, sense entrar en l'absurd estúpid (habitual del cinema espanyol) sinó més aviat tot el contrari i amb una selecció musical valenta peró molt ben trobada: cançons mítiques del pop-rock cantat en castellà versionades amb un estil més jazzero (easy-listening en diuen alguns) sempre alegrant el to i el ritme de la película. I un missatge trencador amb el puritanisme que envolta la societat.
Ara, a diferència de fa 3 anys no tenia cap dubte ni inconvenient en presenciar la continuació de la película abans esmentada: Los dos lados de la cama.
Repetint part dels personatges, m'he trobat amb una película en la qual, potser rius menys però tot i així per moments he arribat a pensar que era millor que la primera. Clar... És curiós que digui aixó quan lo habitual és que "segundas partes nunca fueron buenas". Peró és la veritat. La crítica mordaç a molts tópics de la societat, els temes més conflictius i el final, l'únic que podia ser (a la primera ja m'ho esperava però...). Més d'un acudit que la gent benpensant no pilla (molts dobles sentits que, almenys a la sala on jo estava, varen passar desapercebuts a la majoria)...
Res, si us va agradar la primera, aquesta no crec que us defraudi.
En canvi, si no l'heu vist, veieu-la que riureu un poc.
I finalment si heu vist la primera i no la vareu entendre o no us va agradar, no cal que aneu a veure la segona, perquè tampoc l'entendreu (i segurament tampoc us agradarà).
Està bé que en aquest país hi ha gent que tracti determinats temes amb normalitat.
He de dir que les úniques coses que em varen empènyer a veure-la va ser que tothom en parlava molt bé i iLóGiCa em va acabar de convèncer... Sembla que a aquesta gent els he d'agrair la bona estona que vaig passar amb la película. Més enllà de lo bonorres que estaven la Paz Vega i la Natalia Verbeke, vaig trobar una excel·lent combinació d'humor modern, sense entrar en l'absurd estúpid (habitual del cinema espanyol) sinó més aviat tot el contrari i amb una selecció musical valenta peró molt ben trobada: cançons mítiques del pop-rock cantat en castellà versionades amb un estil més jazzero (easy-listening en diuen alguns) sempre alegrant el to i el ritme de la película. I un missatge trencador amb el puritanisme que envolta la societat.
Ara, a diferència de fa 3 anys no tenia cap dubte ni inconvenient en presenciar la continuació de la película abans esmentada: Los dos lados de la cama.
Repetint part dels personatges, m'he trobat amb una película en la qual, potser rius menys però tot i així per moments he arribat a pensar que era millor que la primera. Clar... És curiós que digui aixó quan lo habitual és que "segundas partes nunca fueron buenas". Peró és la veritat. La crítica mordaç a molts tópics de la societat, els temes més conflictius i el final, l'únic que podia ser (a la primera ja m'ho esperava però...). Més d'un acudit que la gent benpensant no pilla (molts dobles sentits que, almenys a la sala on jo estava, varen passar desapercebuts a la majoria)...
Res, si us va agradar la primera, aquesta no crec que us defraudi.
En canvi, si no l'heu vist, veieu-la que riureu un poc.
I finalment si heu vist la primera i no la vareu entendre o no us va agradar, no cal que aneu a veure la segona, perquè tampoc l'entendreu (i segurament tampoc us agradarà).
Està bé que en aquest país hi ha gent que tracti determinats temes amb normalitat.
dijous, de desembre 29, 2005
Más de Agatha Christie
No sé que tiene esta mujer... unos 100 libros en 50 años...
Y vaya libros... Intrigantes... Llenos de espectaculares giros de trama y geniales argumentos.
Hasta ahora me había leido más de 40 de sus títulos pero la mayoría en catalán. Y aunque suene a nacionalista tengo que decir que todos ellos estaban maravillosamente traducidos.
Hace poco me leí uno, por vez primera en castellano (de hecho por segunda vez, aunque no cuento la primera al tratarse de un volumen de historias cortas llamado Problema en Pollensa). Algun dia tenia que llegar este momento: otro de mis camellos de literatura me pasó una de las historias del famoso? detective francés (NO! Belga) Hercule Poirot: Pleamares de la vida.
Tiene esta Agatha un curioso estilo que quizàs le sirva, además, de fuente de inspiración... Me refiero a su frecuente alusión a canciones populares así como a fragmentos del polémico? Sheakespeare. El título en cuestión es un ejemplo del segundo caso. El propio título (Taken at the floods) és un verso de la estrofa que usa de núcleo en este interesante caso.
Y es que a veces, la literatura policiaca, aparentemente superflua y vacía, contiene mayores o menores immersiones en la naturaleza humana... tan imprevisible, tan sorprendente, tan humana. Y Agatha Christie fue genial en ambas (novela policiaca y novela humana) consiguiendo su convergencia. Un ejemplo: Pleamares de la vida.
Y vaya libros... Intrigantes... Llenos de espectaculares giros de trama y geniales argumentos.
Hasta ahora me había leido más de 40 de sus títulos pero la mayoría en catalán. Y aunque suene a nacionalista tengo que decir que todos ellos estaban maravillosamente traducidos.
Hace poco me leí uno, por vez primera en castellano (de hecho por segunda vez, aunque no cuento la primera al tratarse de un volumen de historias cortas llamado Problema en Pollensa). Algun dia tenia que llegar este momento: otro de mis camellos de literatura me pasó una de las historias del famoso? detective francés (NO! Belga) Hercule Poirot: Pleamares de la vida.
Tiene esta Agatha un curioso estilo que quizàs le sirva, además, de fuente de inspiración... Me refiero a su frecuente alusión a canciones populares así como a fragmentos del polémico? Sheakespeare. El título en cuestión es un ejemplo del segundo caso. El propio título (Taken at the floods) és un verso de la estrofa que usa de núcleo en este interesante caso.
Y es que a veces, la literatura policiaca, aparentemente superflua y vacía, contiene mayores o menores immersiones en la naturaleza humana... tan imprevisible, tan sorprendente, tan humana. Y Agatha Christie fue genial en ambas (novela policiaca y novela humana) consiguiendo su convergencia. Un ejemplo: Pleamares de la vida.
dimecres, de desembre 28, 2005
Matas planeja construir un túnel entre s'Arenal i Benidorm
M'han enviat un mail alertant-me de la inquietant notícia.
Matas està planejant emprar la tecnologia del túnel del canal de la Manxa entre França i les Illes Britàniques per excavar un túnel entre s'Arenal i Benidorm.
Cal tenir en compte que malgrat que el túnel del Canal de la Manxa té uns 40 km, mentre que el que cal fer entre Benidorm i Mallorca en tindrà més de 200, la tecnologia en aquests últims 25 anys (el canal de la Manxa fou inaugurat el 1990) ha evolucionat prou com per fer front amb certes garanties...
La intenció es revifar el turisme sobretot davant l'augment de preus dels billets d'avió... Els hotelers mallorquins estan disposats fins i tot a subvencionar-ne una part, sempre i quan poguessin tenir un percentatge dels peatges.
A més, en cas d'éxit, també es plantejaran la possibilitat d'un nou túnel, en aquest cas entre Andratx i la Costa Brava, clar que aquest els presenta més reticències ja que això suposaria un possible front de colonització catalanista.
Aleshores també es satisfarà la demanda de la ja mítica cançó: "Serà maravilloso, viajar hasta Mallorca, sin necesidad de coger el barco o el avión....".
Matas està planejant emprar la tecnologia del túnel del canal de la Manxa entre França i les Illes Britàniques per excavar un túnel entre s'Arenal i Benidorm.
Cal tenir en compte que malgrat que el túnel del Canal de la Manxa té uns 40 km, mentre que el que cal fer entre Benidorm i Mallorca en tindrà més de 200, la tecnologia en aquests últims 25 anys (el canal de la Manxa fou inaugurat el 1990) ha evolucionat prou com per fer front amb certes garanties...
La intenció es revifar el turisme sobretot davant l'augment de preus dels billets d'avió... Els hotelers mallorquins estan disposats fins i tot a subvencionar-ne una part, sempre i quan poguessin tenir un percentatge dels peatges.
A més, en cas d'éxit, també es plantejaran la possibilitat d'un nou túnel, en aquest cas entre Andratx i la Costa Brava, clar que aquest els presenta més reticències ja que això suposaria un possible front de colonització catalanista.
Aleshores també es satisfarà la demanda de la ja mítica cançó: "Serà maravilloso, viajar hasta Mallorca, sin necesidad de coger el barco o el avión....".
diumenge, de desembre 25, 2005
BON NADAL, FELIZ NAVIDAD, JOYEUX NOEL, HAPPY CHRISTMAS
Els que em coneixeu bé, bé, bé, de veritat o sigui! sabeu o haurieu de saber que no soc una persona especialment nadalenca. De fet no ho soc gens. El fet que pugui entendre que els altres si que ho són i que per aixó els feliciti i tal... no vol dir que jo disfruti especialment aquests dies.
M'explicaré. Clar que m'agrada estar a casa tranquil·lament amb la família, però m'agrada tot l'any... M'agradaria igual si fossin 10 o 15 dies al mig del Novembre o del Gener o del Març... Però...
BON NADAL!
M'explicaré. Clar que m'agrada estar a casa tranquil·lament amb la família, però m'agrada tot l'any... M'agradaria igual si fossin 10 o 15 dies al mig del Novembre o del Gener o del Març... Però...
- No soporto els llums que okupen tots els carrers, cases i comerços... Bé, i no només llums ja que cada vegada hi ha més estúpids Papas Noels de mentida que quan t'hi acostes es posen a cantar i ballar (nauseabund), o pseudo-ninotsdeneu inflables... I altres estupideses del mateix calibre.
Tant ho odio, que més d'un cop m'he imaginat a mi mateix muntant unes brigades anti-decoració nadalenca, l'activitat revolucionaria principal de les quals consistís en trencar, desconnectar, fer desaparèixer de tots els indrets aquestes decoracions que atenten contra la dignitat i la llibertat de les persones. - Si hi ha alguna cosa pitjor que els llums i les òsties aquestes són els "Villancics". Als supermecats grans, als supermercats petits, a les botiguetes de barri i al Corté Inglés; al vaixell, a l'avió i a la televisió. QUE PARIN JA!!!!!!! No patim prou ja amb Operacion Triumfo durant l'any que ens han de rematar la dignitat auditiva amb aquestes tortures nadalenques... A més, amb l'agravant (en particular del Corte Inglés) és que fa com a 20 anys que empren la mateixa cinta, d'uns putus nens cantant els villancics.
Estic segur que els nens que varen participar en la gravació no van al Corte Inglés per tal de no sentir la vergonya que la seva veu va contribuir a crear.
A més, per no parlar de la lletra dels villancics dels collons. Entre les que fomenten el tabac (el 25 de desembre, fum, fum, fum) i les que fomenten l'alcoholisme (beben y beben y vuelven a beber... pero mira como beben por ver a Dios Nacer) (clar que entenc la seva raó). Bé, que no entenc com el Senyor Clos no fa una ordenança en contra dels Villancics! - Però si hi ha alguna cosa pitjor que les dues anteriors, és la que afecta als estudiants: LA PERSPECTIVA DELS EXÀMENS DE GENER. Quina estafa de vacances... Si tens 15 dies de vacances... Estudiant com un cretí... Amb els colzes a la taula mentre la family menja, beu, dorm i veu la tele... Això és humà? Això és humà? No entenc la passivitat d'Amnistia Internacional i la UNESCO davant d'aquesta barbaritat! Per primera vegada en 6 anys no tinc exàmens al Gener... Però des d'aquest bloc em solidaritzo amb tots els que si que en teniu. Estic amb vosaltres.
- I crec que aquests tres motius tenen prou pes com per a justificar la meva aversió al Nadal... Però si m'esforcés segur que trobaria més motius:
- Passar-lo lluny de la/les persones que més estimes (si... segur que no ha de ser molt agradable veure totes les famílies/parelles felices pels carrers i tu estar pensant tota l'estona en que els teus no els tens aprop!)
- Passar gana i fred: només a BCN hi ha més de 1000 sense sostre... I els que tenen més sort passen gana i molt de fred... Els que no tenen tanta sort son cremats per 4 nens estúpids de classe alta i educació i humanitat escasses... Segur que ells no passen uns dies massa agradables...
- Tenir por: actualment hi ha més de 500 conflictes armats al món... I la guerra no fa vacances...
BON NADAL!
dissabte, de desembre 24, 2005
Una frase de Els Silencis d'Eslet (de Jordi Solé i Camardons)
Només una frase.
La sola existència de la paraula
pot transformar-se sempre en
una eina d'alliberament.
divendres, de desembre 23, 2005
Més Ciència-Ficció!!! Els Silencis d'Eslet de Jordi Solé i Camardons (segona part)
(Continuació del comentari anterior, es recomana llegir-lo abans)
Doncs així ha arribat el moment de llegir-me el llibre esmentat. Val a dir que un cert escepticisme planejava sobre aquest llibre per motius que no venen al cas. D'altra banda el llibre va ser guardonat amb el Premi Juli Verne de ciència-ficció del 1995.
De fet es tracta d'un llibre de sociolingüística-ficció carregat d'erotisme i sexualitat.
Més d'un cop se m'ha sentit dir que la ciència-ficció (en qualsevol de les seves formes) és un intent poètico-literari de respondre a hipòtesis o preguntes que hom es pot formular del que pot passar o esdevenir en un futur més o menys immediat, habitualment centrant-se en un o altre aspecte del marc humà (societat, religió, tecnologia i ciència, llengüa, política, psicologia). Com a exemples arquetípics tenim la psico-història i els generadors positrónics d'Asimov, la Missionaria Protectiva messiànica de Frank Herbert, o la pèrdua de parla dels humans del Planeta dels Simis.
Doncs bé, en Jordi Solé, als Silencis d'Eslet planteja una resposta per a dos temes de forma molt interessant: imagineu un planeta plagat d'humanoides que han perdut la capacitat de parlar i l'oïda (primera hipòtesi) i en el qual els contractes sentimentals es fan en trimonis, grups de tres persones sempre formats per dues femelles i un mascle (segona hipòtesi). No només aixó, sinó que a més les relacions monógames són considerades anti-naturals i com a tals són perseguides i castigades... Com he dit un punt de partida molt interessant.
Alguns m'haureu sentit a dir que l'important de la ciència-ficció. El que diferencia la ciència-ficció de veritat de la quieroynopuedo-ficció de pacotilla és la coherencia. És a dir, que es noti un intent de que tots els elements que es fan notar responguin a una inquietud determinada, amb una certa lógica.
Posarem un exemple negatiu. A la película Minority Report, per passar informació entre dos ordenadors separats un metre de distància, el Tom Cruise empra una espècie de disquet!!!!!! de vidre!!!!! en el qual s'en pot veure una mica el contingut (que son imatges). Això és BAZOFIA-Ficció. Per molt Spielberg que hi hagi dirigint-la, quan es va fer tothom ja veia que la tecnologia Wireless (WI-FI o sense fils) seria molt important en el futur. Aleshores no s'enten que algú de la talla del Spielberg, per tal de donar més efectes visuals i minuts innecessaris a la película emprés un diquet!!!!!! de vidre!!!!!!!! Això és Caca-ficció.
En canvi, segons la meva opinió, humil quan cal, crec que Els Silencis d'Eslet reflexa en tot moment un brillant esforç de coherència-ficció, generalment molt ben resolt. He de dir que l'escepticisme que planava sobre el llibre en un primer moment era injust, ja que m'ha agradat molt. Tant que l'he llegit en unes poques hores.
Doncs així ha arribat el moment de llegir-me el llibre esmentat. Val a dir que un cert escepticisme planejava sobre aquest llibre per motius que no venen al cas. D'altra banda el llibre va ser guardonat amb el Premi Juli Verne de ciència-ficció del 1995.
De fet es tracta d'un llibre de sociolingüística-ficció carregat d'erotisme i sexualitat.
Més d'un cop se m'ha sentit dir que la ciència-ficció (en qualsevol de les seves formes) és un intent poètico-literari de respondre a hipòtesis o preguntes que hom es pot formular del que pot passar o esdevenir en un futur més o menys immediat, habitualment centrant-se en un o altre aspecte del marc humà (societat, religió, tecnologia i ciència, llengüa, política, psicologia). Com a exemples arquetípics tenim la psico-història i els generadors positrónics d'Asimov, la Missionaria Protectiva messiànica de Frank Herbert, o la pèrdua de parla dels humans del Planeta dels Simis.
Doncs bé, en Jordi Solé, als Silencis d'Eslet planteja una resposta per a dos temes de forma molt interessant: imagineu un planeta plagat d'humanoides que han perdut la capacitat de parlar i l'oïda (primera hipòtesi) i en el qual els contractes sentimentals es fan en trimonis, grups de tres persones sempre formats per dues femelles i un mascle (segona hipòtesi). No només aixó, sinó que a més les relacions monógames són considerades anti-naturals i com a tals són perseguides i castigades... Com he dit un punt de partida molt interessant.
Alguns m'haureu sentit a dir que l'important de la ciència-ficció. El que diferencia la ciència-ficció de veritat de la quieroynopuedo-ficció de pacotilla és la coherencia. És a dir, que es noti un intent de que tots els elements que es fan notar responguin a una inquietud determinada, amb una certa lógica.
Posarem un exemple negatiu. A la película Minority Report, per passar informació entre dos ordenadors separats un metre de distància, el Tom Cruise empra una espècie de disquet!!!!!! de vidre!!!!! en el qual s'en pot veure una mica el contingut (que son imatges). Això és BAZOFIA-Ficció. Per molt Spielberg que hi hagi dirigint-la, quan es va fer tothom ja veia que la tecnologia Wireless (WI-FI o sense fils) seria molt important en el futur. Aleshores no s'enten que algú de la talla del Spielberg, per tal de donar més efectes visuals i minuts innecessaris a la película emprés un diquet!!!!!! de vidre!!!!!!!! Això és Caca-ficció.
En canvi, segons la meva opinió, humil quan cal, crec que Els Silencis d'Eslet reflexa en tot moment un brillant esforç de coherència-ficció, generalment molt ben resolt. He de dir que l'escepticisme que planava sobre el llibre en un primer moment era injust, ja que m'ha agradat molt. Tant que l'he llegit en unes poques hores.
Els Silencis d'Eslet
Jordi Solé i Camardons
Ciència-Ficció - Pagès Editors
Premi Juli Verne 1996
dijous, de desembre 22, 2005
Més Ciència-Ficció!!! Els Silencis d'Eslet de Jordi Solé i Camardons
Què podria dir de'n Jordi Solé i Camardons, què puc dir-ne i què en dirè?
Moltes coses supós. Peró em centraré al tema que m'ocupa. La ciència ficció. Per començar et recomano que si no has llegit l'apunt d'ahir, és a dir del 21 de Desembre, és a dir, el que hi ha just a sota d'aquest, és recomanable que el llegeixis primer ja que allà ja en parlo una mica d'aquest eminent personatge.
Podria dir-se que el primer cop que en vaig sentir a parlar va ser al 1998, any en el qual vaig començar a fer COU a un institut de Mallorca. Val a dir que per a l'assignatura de Català calien dos llibres: Història social i política de la llengua catalana (del qual ell n'és co-autor) i Iniciació a la sociolingüística (del qual ell n'és l'autor). Així que es podria dir que, en esperit, em va acompanyar durant el COU.
Podria dir-se que el segon cop que en vaig sentir a parlar va ser l'estiu tot just després del COU, quan vaig anar a la UCE (Universitat Catalana d'Estiu), on ell impartia un curs per allà... I on vaig tenir el plaer? de conèixer i fer-me amic de la seva filla. :-).
Bé, això és tot pel que fa a com vaig descobrir l'existència del senyor Solé... Val a dir que amb tot això em va caure a les mans un llibre, una novela en aquest cas que havia escrit ell. I no sense vergonya he de confessar que després de no saber-ne res, l'altre dia el vaig trobar als prestatges de llibres del meu pare (el més semblant a un forat negre que es pot trobar a la terra).
Bé, com que tinc la sensació d'haver-me allargat una mica... Demà continuu.
Moltes coses supós. Peró em centraré al tema que m'ocupa. La ciència ficció. Per començar et recomano que si no has llegit l'apunt d'ahir, és a dir del 21 de Desembre, és a dir, el que hi ha just a sota d'aquest, és recomanable que el llegeixis primer ja que allà ja en parlo una mica d'aquest eminent personatge.
Podria dir-se que el primer cop que en vaig sentir a parlar va ser al 1998, any en el qual vaig començar a fer COU a un institut de Mallorca. Val a dir que per a l'assignatura de Català calien dos llibres: Història social i política de la llengua catalana (del qual ell n'és co-autor) i Iniciació a la sociolingüística (del qual ell n'és l'autor). Així que es podria dir que, en esperit, em va acompanyar durant el COU.
Podria dir-se que el segon cop que en vaig sentir a parlar va ser l'estiu tot just després del COU, quan vaig anar a la UCE (Universitat Catalana d'Estiu), on ell impartia un curs per allà... I on vaig tenir el plaer? de conèixer i fer-me amic de la seva filla. :-).
Bé, això és tot pel que fa a com vaig descobrir l'existència del senyor Solé... Val a dir que amb tot això em va caure a les mans un llibre, una novela en aquest cas que havia escrit ell. I no sense vergonya he de confessar que després de no saber-ne res, l'altre dia el vaig trobar als prestatges de llibres del meu pare (el més semblant a un forat negre que es pot trobar a la terra).
Bé, com que tinc la sensació d'haver-me allargat una mica... Demà continuu.
dimecres, de desembre 21, 2005
Ciència Ficció!!! Dune by Frank Herbert
De tant en tant he anat fent comentaris en anglés sobre un món en el qual he estat submergit durant dos mesos. Suprem, un amic meu que em passa llibres, (podriem dir que a més d'un bon amic és un dels meus camells literaris), em va deixar ara ja fa 6 mesos (segur que quan el vegi em mata) tres llibres.
D'ells, el llibre del qual he estat fent comentaris era Dune (Duna en català), de Frank Herbert. Un llibre importantíssim en el món de la ciència ficció per molts i variats motius. I això sense comptar la versió (per a molts fallida) cinematogràfica de David Lynch, que molts altres consideren de culte.
A veure si m'explic. Segur que quan hom vos xerra de ciència-ficció de seguida s'imagina llibres i películes difícils de seguir perquè única i exclusivament parlen de coses relacionades amb la tecnologia que per a una persona del carrer que no s'enten gairebé amb els caixers automàtics i els ordenadors no resulten especialment interessants. Però NO, un llibre (un bon llibre) de ciència-ficció no té perquè estar centrat en la ficció tecnológica que evidentment és la més habitual. Hi ha altres opcions.
Fa molt temps vaig assistir a una conferència al CMU Penyafort-Montserrat (després alguns direu que no serveixen de res), que per cert vaig organitzar jo (em tiro flors a sobre) i que versava sobre ciència-ficció al cinema, en particular sobre les películes de El planeta dels simis i el llibre que les insipava. El conferenciant, del qual en parlaré demà amb el vostre permís (en Jordi Solé i Camardons, eminent sociolingüista) va fer émfasi en un punt molt important tant del llibre com de la primera pel·lícula: el que porta als humans a esdevenir una raça esclava dels simis en el futur que presenta és el fet que perden la capacitat de comunicar-se, que perden la parla. Aleshores em va quedar clar que per fer ciència-ficció es podia partir d'altres hipòtesis no tecnológiques, com en aquest cas, que la hipòtesi plantejada era què podria passar si els homes perdessin la capacitat de parlar... Aleshores entra la genialitat i la gràcia del mestissatge entre la ciència i la ficció: simis parlants i cultes que dominen l'espècie humana. Clar que hi ha una llambregada tecnológica, consistent en el cohet espacial en el qual viatga Charlton Heston...
Doncs hom podria dir que no està de més distingir entre diferents tipus de ciència-ficció: la tecnologia-ficció, la sociolingüística-ficció, la medicina-ficció. Doncs podriem dir que Duna és un cas de política-religió-ficció (aixó si molt influida indirectament per la mitologia). Duna és un llibre trepidant, ple d'acció, de drama, d'aventura i de trames polítiques i religioses a nivell galàctic. Plagat de frases impròpies de la cultura americana dels anys 60...
Si sou aficionats a la ciència-ficció no deixeu de llegir-lo... I si no... jo mai diré que no us llegiu un llibre que a mi m'ha agradat.
Per cert demà us parlaré d'un llibre de, precisament sociolingüística-ficció (i precisament de Jordi Solé i Camardons).
D'ells, el llibre del qual he estat fent comentaris era Dune (Duna en català), de Frank Herbert. Un llibre importantíssim en el món de la ciència ficció per molts i variats motius. I això sense comptar la versió (per a molts fallida) cinematogràfica de David Lynch, que molts altres consideren de culte.
A veure si m'explic. Segur que quan hom vos xerra de ciència-ficció de seguida s'imagina llibres i películes difícils de seguir perquè única i exclusivament parlen de coses relacionades amb la tecnologia que per a una persona del carrer que no s'enten gairebé amb els caixers automàtics i els ordenadors no resulten especialment interessants. Però NO, un llibre (un bon llibre) de ciència-ficció no té perquè estar centrat en la ficció tecnológica que evidentment és la més habitual. Hi ha altres opcions.
Fa molt temps vaig assistir a una conferència al CMU Penyafort-Montserrat (després alguns direu que no serveixen de res), que per cert vaig organitzar jo (em tiro flors a sobre) i que versava sobre ciència-ficció al cinema, en particular sobre les películes de El planeta dels simis i el llibre que les insipava. El conferenciant, del qual en parlaré demà amb el vostre permís (en Jordi Solé i Camardons, eminent sociolingüista) va fer émfasi en un punt molt important tant del llibre com de la primera pel·lícula: el que porta als humans a esdevenir una raça esclava dels simis en el futur que presenta és el fet que perden la capacitat de comunicar-se, que perden la parla. Aleshores em va quedar clar que per fer ciència-ficció es podia partir d'altres hipòtesis no tecnológiques, com en aquest cas, que la hipòtesi plantejada era què podria passar si els homes perdessin la capacitat de parlar... Aleshores entra la genialitat i la gràcia del mestissatge entre la ciència i la ficció: simis parlants i cultes que dominen l'espècie humana. Clar que hi ha una llambregada tecnológica, consistent en el cohet espacial en el qual viatga Charlton Heston...
Doncs hom podria dir que no està de més distingir entre diferents tipus de ciència-ficció: la tecnologia-ficció, la sociolingüística-ficció, la medicina-ficció. Doncs podriem dir que Duna és un cas de política-religió-ficció (aixó si molt influida indirectament per la mitologia). Duna és un llibre trepidant, ple d'acció, de drama, d'aventura i de trames polítiques i religioses a nivell galàctic. Plagat de frases impròpies de la cultura americana dels anys 60...
Si sou aficionats a la ciència-ficció no deixeu de llegir-lo... I si no... jo mai diré que no us llegiu un llibre que a mi m'ha agradat.
Per cert demà us parlaré d'un llibre de, precisament sociolingüística-ficció (i precisament de Jordi Solé i Camardons).
dilluns, de desembre 19, 2005
Agatha Christie per partida doble (II)
Ahir ja vaig comentar el CINE. Ara toca el LLIBRE.
En particular el tercer llibre de la reina del crim: Assassinat al camp de golf (Murder on the Links, 1923). En aquest llibre, Hercule Poirot és requerit a França on arriba massa tard: la mort del seu client arriba abans que ell. Hercule ajudat pel seu amic, el capità Hastings, és convidat per la policia francesa a participar en la investigació del cas, en la qual haurà de 'competir' amb el tenaç investigador assignat per la policía francesa.
Si en altres apunts ja vaig comentar El Misteriós Afer de Styles, referint-m'hi com un primer llibre al qual li mancava la força d'obres més madures, en l'Assassinat al camp de golf ja trobam l'Agatha Christie més brillant i sorprenent mitjançant un espectacular Poirot.
En resum, que sovint, l'Agatha Christie i les seves obres envoltades de bons directors, actors i guionistes són una garantia de qualitat per a tots els amants del gènere d'intriga, detectivesc, políciac... Etc...
En particular el tercer llibre de la reina del crim: Assassinat al camp de golf (Murder on the Links, 1923). En aquest llibre, Hercule Poirot és requerit a França on arriba massa tard: la mort del seu client arriba abans que ell. Hercule ajudat pel seu amic, el capità Hastings, és convidat per la policia francesa a participar en la investigació del cas, en la qual haurà de 'competir' amb el tenaç investigador assignat per la policía francesa.
Si en altres apunts ja vaig comentar El Misteriós Afer de Styles, referint-m'hi com un primer llibre al qual li mancava la força d'obres més madures, en l'Assassinat al camp de golf ja trobam l'Agatha Christie més brillant i sorprenent mitjançant un espectacular Poirot.
En resum, que sovint, l'Agatha Christie i les seves obres envoltades de bons directors, actors i guionistes són una garantia de qualitat per a tots els amants del gènere d'intriga, detectivesc, políciac... Etc...
diumenge, de desembre 18, 2005
Agatha Christie per partida doble (I)
Aprofitaré per fer dos apunts en un... I així no em repetesc tant sobre n'Agatha... Però clar, què voleu que faci si aquest bloc és un reflex del que tinc entre les mans i n'Agatha hi passa molt sovint. Primer cine o primer llibres?
Que sigui el cine. Presentem els personatges com en algunes obres de l'Agatha, a mode d'homenatge:
I ara el llibre? No us deixarem amb la intriga fins demà.
Que sigui el cine. Presentem els personatges com en algunes obres de l'Agatha, a mode d'homenatge:
- Billy Wilder: Potser molts de vosaltres no el coneixeu -de fet jo mateix no el coneixia massa fins fa relativament poc- però es tracta d'un dels millors i més emblemàtics directors de cinema que han passat pels EEUU... Particularment la primera película conscient que vaig veure d'ell és la brillant "Con Faldas y a lo Loco", una obra mestra del cinema de comedia de tots els temps. Ell és el guionista i director.
- Agatha Christie: Reconeguda mundialment com la reina del crim, també ostenta en la seva possessió (si més no moralment) d'un rècord; el de l'obra de teatre més representada a Londres de la història, The Mousetrap, estrenada a l'Ambassadors Theatre el 25 de Novembre de 1952 i encara en cartell després de més de 20,000 representacions. Doncs ella és l'autora de l'obra de teatre que l'inspirà.
- Marlene Dietrich: per als amants del cinema i per a les persones normals d'una certa edat no caldrà que faci cap comentari sobre aquest personatge. Els demés consulteu-ho a la web www.imdb.com. Una grandiosa actriu és un petit resum de tot el que se'n podria dir d'ella. Igual que de
- Tyrone Powell.
I ara el llibre? No us deixarem amb la intriga fins demà.
dissabte, de desembre 17, 2005
Las crónicas de Narnia
Las crónicas de Narnia:
Disney no es vol quedar enrera en la lluita per aclaparar el cinema fantàstic i mitológic i ataca a les grans pantalles del món amb Las crónicas de Narnia. Clar... Ara és xungo això d'intentar fer un rollo que segurament va començar i acabar amb el Señor de los Anillos, (El Senyor dels Anells ). Almenys Harry Potter manté una mica el llistó (Indubtablement de Harry em quedo amb la primera i la tercera, però la quarta no està malament... La que no puc salvar de la crema és la segona.).
En canvi Disney i Narnia... Bé... Tots sabem com són Disney... I si no ho sabeu... Ja us en adonareu. Però bé. La peli no sta mal... Alguns paisatges també son bonics... Alguns moments estan currats. Però em sap greu fer una crítica quan totes ja les han fet i molt bé altres crítics, molts d'ells professionals.
És cert que és DINAMICA, més que Potter IV... Però també és cert que no es desenvolupen gens ni mica els caràcters d'alguns personatges que haurien o podrien donar molt de si... Fins al punt de fer-te pensar: per què li diu això... si gairebé no han parlat i sembla que portin 20 anys casats o algo així! I aixó que els dos són masculins i d'espècies diferents! Definitivament, que s'ho haurien pogut currar un poc més. Sobretot tenint en compte que el precedent és tan i tan gran. I la competència no es queda enrera. Però pel que sembla n'hi haurà més entregues... Així que, a veure si en pròximes edicions no cometen els mateixos errors.
Io dixit!
Disney no es vol quedar enrera en la lluita per aclaparar el cinema fantàstic i mitológic i ataca a les grans pantalles del món amb Las crónicas de Narnia. Clar... Ara és xungo això d'intentar fer un rollo que segurament va començar i acabar amb el Señor de los Anillos, (El Senyor dels Anells ). Almenys Harry Potter manté una mica el llistó (Indubtablement de Harry em quedo amb la primera i la tercera, però la quarta no està malament... La que no puc salvar de la crema és la segona.).
En canvi Disney i Narnia... Bé... Tots sabem com són Disney... I si no ho sabeu... Ja us en adonareu. Però bé. La peli no sta mal... Alguns paisatges també son bonics... Alguns moments estan currats. Però em sap greu fer una crítica quan totes ja les han fet i molt bé altres crítics, molts d'ells professionals.
És cert que és DINAMICA, més que Potter IV... Però també és cert que no es desenvolupen gens ni mica els caràcters d'alguns personatges que haurien o podrien donar molt de si... Fins al punt de fer-te pensar: per què li diu això... si gairebé no han parlat i sembla que portin 20 anys casats o algo així! I aixó que els dos són masculins i d'espècies diferents! Definitivament, que s'ho haurien pogut currar un poc més. Sobretot tenint en compte que el precedent és tan i tan gran. I la competència no es queda enrera. Però pel que sembla n'hi haurà més entregues... Així que, a veure si en pròximes edicions no cometen els mateixos errors.
Io dixit!
divendres, de desembre 16, 2005
Teoria de Conjuntos, Mario Benedetti
Cada cuerpo tiene
su armonía y
su desarmonia
en algunos casos
la suma de armonías
puede ser casi
empalagosa
en otros
el conjunto
de desarmonías
produce algo mejor
que la belleza
dijous, de desembre 15, 2005
More about the Supreme Paul Atreides
Dune is a story about war, politics, economy and above all, science fiction.
Dune, by Frank Herbert is a great sci-fi novel published in 1965.
Paul Atreides is, probably, one of the main characters... The one who holds the brighter responsibilty, the one who holds the future of a whole world... Arrakis, Dune and the Fremen.
I'm really enjoying this book... I'm reading it slowly, tasting all the flavours of its adventures... Sensing all the feelings of its characters... Smelling all the emotions that its lines emanate... Flying in strange future machines...
And discovering brief but Supreme bits of wisdom. I want to reproduce one of them:
When law and duty are one, united by religion, you never become fully conscious, fully aware of yourself. You are always a little less than an individual.
I'm lost for words.
Dune, by Frank Herbert is a great sci-fi novel published in 1965.
Paul Atreides is, probably, one of the main characters... The one who holds the brighter responsibilty, the one who holds the future of a whole world... Arrakis, Dune and the Fremen.
I'm really enjoying this book... I'm reading it slowly, tasting all the flavours of its adventures... Sensing all the feelings of its characters... Smelling all the emotions that its lines emanate... Flying in strange future machines...
And discovering brief but Supreme bits of wisdom. I want to reproduce one of them:
When law and duty are one, united by religion, you never become fully conscious, fully aware of yourself. You are always a little less than an individual.
I'm lost for words.
dimecres, de desembre 14, 2005
Broken Flowers amb Bill Murray, de Jim Jarmusch (o algo semblant)
Molta gent me n'havia parlat... No de Bill Murray, grandíssim actor, abans postergat a comedies de la mida de Ghostbusters (Caçafantasmes) i Atrapat en el temps (sí, la del dia de la marmota, juntament amb l'Andy McDowell)... Després d'un temps lluny de les superproduccions, l'actor ha recordat la seva talla especialment amb tres películes, Coffee and Cigarretes també de Jim Jarmusch (o algo semblant), Lost In Translation de Sofia Coppola i Flors Trencades (Flores Rotas, Broken Flowers).
Molta gent me n'havia parlat, de Broken Flowers. I hi havia una gran divisió d'opinions. Mentre uns em deien que era fantàstica i que els havia agradat força, els altres m'afirmaven convençuts que encara no l'havien vist però que en tenien moltes ganes. Una tercera facció, tímidament reconeixia no saber de què els parlava.
Per clars i evidents motius d'agenda (clars i evidents sobretot per a mi) fins dilluns passat no vaig trobar un moment galàctic per acostar-me al Renoir Floridablanca i exposar-me a la polèmica película. I el resultat va ser bastant clar. Em va agradar considerablement.
No us n'explicaré detalls. Només comentar que m'encanta com es 'ralla' el personatge encarnat per Murray per petits detalls que revelen la seva obsessió... Cada indici fixa la pantalla uns segons.
Si sou actors o aspirants a actor apreneu de Murray! Com expressar tantes coses sense moure la cara... Sense moure ni un pel. Només amb una expressió... Genial.
I si algú l'ha vist, què en pensa del final...? Jo encara no ho he decidit, el que penso del final.
Aviat la treuran del cinema... Aneu-hi si podeu... Si no llogau-la. Està bé!
Molta gent me n'havia parlat, de Broken Flowers. I hi havia una gran divisió d'opinions. Mentre uns em deien que era fantàstica i que els havia agradat força, els altres m'afirmaven convençuts que encara no l'havien vist però que en tenien moltes ganes. Una tercera facció, tímidament reconeixia no saber de què els parlava.
Per clars i evidents motius d'agenda (clars i evidents sobretot per a mi) fins dilluns passat no vaig trobar un moment galàctic per acostar-me al Renoir Floridablanca i exposar-me a la polèmica película. I el resultat va ser bastant clar. Em va agradar considerablement.
No us n'explicaré detalls. Només comentar que m'encanta com es 'ralla' el personatge encarnat per Murray per petits detalls que revelen la seva obsessió... Cada indici fixa la pantalla uns segons.
Si sou actors o aspirants a actor apreneu de Murray! Com expressar tantes coses sense moure la cara... Sense moure ni un pel. Només amb una expressió... Genial.
I si algú l'ha vist, què en pensa del final...? Jo encara no ho he decidit, el que penso del final.
Aviat la treuran del cinema... Aneu-hi si podeu... Si no llogau-la. Està bé!
dilluns, de desembre 12, 2005
Una veritable flama o un almud de justícia per a la meva carn salvatge de Miquel Bauçà
Si fuig pel pinar amb un mocador vermell al coll, digau-me, Déu, quin turonell obscur serà el solaç per al meu plant. Si per al meu clam no hi ha orelles, digau-me, Déu, quina badia o quin port serà el més avinent per a la meva fuita santa. Si l'amor, al burg, és vagabund, i més encara ho és al camp, ¿a quin país aniré, a quina ribera fàcil deixaré el meu cos irredempt? Digau-me, Déu, car hi ha tanta obscuritat, car les ólibes ja inicien la seva dansa justa, ¿quina música o quina rodella encendrà el meu costat o quin gladiol intacte podré dur damunt l'esquena? Tot és un enigma eixorc, una llivanya insondable, un mur cec. És penible de no poder entretenir-se amb les gavelles lliures o els pàmpols encesos. Jo, Déu, solament deman una veritable flama o un almud de justícia per a la meva carn salvatge. Si el que deman no pot ser, Déu, ja podeu portar un fermall, car vinclaré els ferros i en clavaré als ulls dues dagues.
diumenge, de desembre 11, 2005
Qui és qui a Internet. II
L'altre dia ja vaig fer un apunt comentant l'existència d'aquest llibre, Qui és qui a Internet? Recull inèdit de fets i anècdotes que és una petita mostra de la feina que fa l'autor, Andreu Veà Baró al projecte WiWiW (Who is Who in the World) de la Universitat d'Stanford. L'autor, juntament amb el CIDEM (Centre d'Innovació i Desenvolupament Empresarial del Departament de Treball i Indústria de la Generalitat de Catalunya) han realitzat un llibre molt interessant, amb una excel·lent maquetació altament didàctica, que resulta excelent per entendre les motivacions que varen portar a Internet, juntament amb les dificultats, les anècdotes, i la desmitificació d'alguns mites alhora que es reivindica algunes figures importants que no han volgut treure partit personal de les seves aportacions... I el que té més valor de tot és que totes les històries són contades pels seus protagonistes, de primera ma...
El llibre conté una introducció històrica als fets més rellevants de l'evolució d'Internet i una anàlisi històrica d'internet a Espanya en el que és les dues primeres parts del document.
I la tercera part contè les entrevistes als personatges i protagonistes de la creació d'Internet i a les figures més representatives de la introducció d'Internet a Espanya.
En alguns moments és un poc técnic, però com a guia general crec que és prou reeixit... I per saber què volen dir alguns termes només cal posar "define: terme" al google i apareixen mil i una explicacions més o menys tècniques del que el terme significa.
El llibre conté una introducció històrica als fets més rellevants de l'evolució d'Internet i una anàlisi històrica d'internet a Espanya en el que és les dues primeres parts del document.
I la tercera part contè les entrevistes als personatges i protagonistes de la creació d'Internet i a les figures més representatives de la introducció d'Internet a Espanya.
En alguns moments és un poc técnic, però com a guia general crec que és prou reeixit... I per saber què volen dir alguns termes només cal posar "define: terme" al google i apareixen mil i una explicacions més o menys tècniques del que el terme significa.
dissabte, de desembre 10, 2005
Ball de la nit (ska a l'eternitat)
Ara fa 8 o 7 anys em va venir la inspiració d'escriure una lletra per a una cançó ska, que com molts dels que llegiu aquest bloc sabeu és de la meva música preferida... Només cal que veieu el bloc que tinc dedicat sobretot a aquesta música: El Racó: música i arrels.
Bé, com comprovareu aviat encara que tinc una música pensada, no serà mai a la llista dels 40 Principals, sobretot perquè ni tan sols crec que ningú la gravi mai... Però... Almenys així la puc compartir, en aquest bloc, com tantes altres coses que aquí estic compartint. Podeu criticar-la... Millorar-la... Allargar-la... Per a això hi ha els comentaris.
Bé, com comprovareu aviat encara que tinc una música pensada, no serà mai a la llista dels 40 Principals, sobretot perquè ni tan sols crec que ningú la gravi mai... Però... Almenys així la puc compartir, en aquest bloc, com tantes altres coses que aquí estic compartint. Podeu criticar-la... Millorar-la... Allargar-la... Per a això hi ha els comentaris.
Ball de la nit (ska a l'eternitat)
Escampar a l'habitació
fulles de marihuana
i ballar-hi a sobre ska
la música a tota canya,
bevent cervesa sense parar
Escampats a l'habitació
l'endemà amb la ressaca,
els veïns protestant...
la bòfia vol saber el que passa
Mai no deixen de molestar
Escampats per l'habitació
el dia lentament passa.
No has ni berenat...
què diran els teus pares!
Però per tu el dia ha acabat.
divendres, de desembre 09, 2005
Match Point, Woody Allen
Em perdonareu, senyors i senyores i senyoretes i sigueu qui sigueu que esteu llegint això. Però m'he d'esplaiar: vatua el món, que n'està de bona, na Scarlet Johansón. Bé, ho havia de dir... (En el fons a mi m'agrada una morenassa, però ho havia de dir.) I em perdonareu, i si l'heu vist ho entendreu, i no us sabrà greu, perquè sabreu que ho havia de dir.
Ara ja podem parlar de la película. Trobau?
Crec que és innecessari presentar Woody Allen. Ni esmentar, ni tan sols insinuar que és un geni. Perquè ho és. Pot agradar-te més o menys. Pot connectar amb tu més o menys. Però, des del meu més que humil punt de vista, és un geni. Situacions absurdes però amb mala òstia, amb més rerafons del que mai no ens hauriem pogut pensar. Obsessions, neurosis, psicosomatismes, psicosis i psicotics... Assassins, lladres... De tot. Annie Hall, Misteriós Assassinat a Manhattan, Manhattan, Melinda i Melinda (dues cares d'una mateixa història)... Un món tan complex i tan simple alhora. L'expressió de profundes reflexions reflectides en películes... Habitualment Nova York... Ara Londres.
Un escalador... Del no res, a l'alta societat de Londres. L'ambició. L'egoïsme. La passió. I la sort. Ja ho parlava amb ..., ja ho parlava l'altre dia... N'hi ha que neixen amb estrella i n'hi ha que neixen estrellats (de fet tinc un amic que ho diu lleugerament diferent: n'hi ha que neixen amb estrella, n'hi ha que ho fan estrellats i d'altres que sempre porten una Estrella a la ma).
La gran reflexió: depen la nostra felicitat, la nostra vida, el nostre futur de la sort?
La meva sí... Sempre ha estat plena d'atzar... i la sort és l'atzar positiu. L'atzar et dóna, l'atzar et pren. Sort/Dissort. Ara tinc sort.
Ara ja podem parlar de la película. Trobau?
Crec que és innecessari presentar Woody Allen. Ni esmentar, ni tan sols insinuar que és un geni. Perquè ho és. Pot agradar-te més o menys. Pot connectar amb tu més o menys. Però, des del meu més que humil punt de vista, és un geni. Situacions absurdes però amb mala òstia, amb més rerafons del que mai no ens hauriem pogut pensar. Obsessions, neurosis, psicosomatismes, psicosis i psicotics... Assassins, lladres... De tot. Annie Hall, Misteriós Assassinat a Manhattan, Manhattan, Melinda i Melinda (dues cares d'una mateixa història)... Un món tan complex i tan simple alhora. L'expressió de profundes reflexions reflectides en películes... Habitualment Nova York... Ara Londres.
Un escalador... Del no res, a l'alta societat de Londres. L'ambició. L'egoïsme. La passió. I la sort. Ja ho parlava amb ..., ja ho parlava l'altre dia... N'hi ha que neixen amb estrella i n'hi ha que neixen estrellats (de fet tinc un amic que ho diu lleugerament diferent: n'hi ha que neixen amb estrella, n'hi ha que ho fan estrellats i d'altres que sempre porten una Estrella a la ma).
La gran reflexió: depen la nostra felicitat, la nostra vida, el nostre futur de la sort?
La meva sí... Sempre ha estat plena d'atzar... i la sort és l'atzar positiu. L'atzar et dóna, l'atzar et pren. Sort/Dissort. Ara tinc sort.
dijous, de desembre 08, 2005
Talantes, de Mario Benedetti
Un hombre
alegre
es uno más
en el coro
de hombres
alegres
Un hombre
triste
no se parece
a ningún otro
hombre
triste
dimecres, de desembre 07, 2005
Matances (tercera entrega)
Ai, ai, ai! Quina memòria la meva!
A la segona part no vaig recordar una cosa molt important. Com ja diuen Brams a la cançó de Moros i Cristians: "Entre un porc i un feixista la diferència és de pes, del porc tot s'aprofita, de l'altre no se'n treu res...". Doncs res, que tot s'aprofita. Una prova important d'aquest fet és el greix... Del greix se'n fa sabó! De fet s'en fa una pasta que com a sabó per la roba va molt bé, i que es coneix per saïm, però sobretot es coneix per les populars ensaïmades, que com el seu nom bé indica en-saïm-ades estan fins a dalt... (És a dir, que en la seva recepta original contenen una gran quantitat de saïm). Això és una mala notícia per als vegetarians i musulmans: les ensaïmades solen portar greix de porc...
Bé, fins aquí i per a que tingueu una idea de la meva gran implicació en tot el procés: tot això que he esmentat fins ara (veure segona entrega) es va fer en Divendres... I jo estava tranquil·lament a casa. Valoreu-ho bé: almenys no feia nosa - no molestava.
El Dissabte ja és diferent. Dissabte vaig haver d'agafar un cotxe a les 9 del matí, fer 100 km a recollir als meus padrins (avis) al poble, fer 130 km fins al poble on es feien les Matances (tenint en compte que en haver acabat vaig haver de desfer el camí). Tot plegat, Dissabte 460km; 4 hores de carretera. La meva família aporta la següent mà d'obra: pare, mare, àvia. El meu avi, que tot just l'han operat mira i intenta no molestar. I al final jo decideixo aportar el meu granet de sorra. Em converteixo per uns minuts en reporter del National Geographic i em dedico a captar les tradicions indígenes de les tribus mallorquines, en un reportatge esfereidor de 30 fotos a tot color per si a algun amic/amiga se li acut de demanar:
- I què és això de les Matances?
Doncs ja tinc l'àlbum preparat. I estic apunt de rebre el Pulitzer per la meva àrdua tasca.
Bé, arribo a la finca on es du a terme la segona jornada matancera. El gruix social ja treballa: uns en el saïm, els altres han començat a omplir els budells del porc...
(és un costum com qualsevol altre posar nom als porcs per que sigui més familiar, fa dos anys els porcs es deien Bin Laden i Bush, l'any passat Acebes i Aznar, aquest any ja no tenien nom degut a la incapacitat de superar la qualitat i l'encert dels quatre anteriors)
... a omplir els budells del porc: els intestins prims amb la carn de botifarró i amb sobrassada (llonganissa); els intestins gruixuts amb sobrassada (talec)... En total 200 kg de sobrassada i 40 kg de botifarrons. 5 famílies. 20 botes. Les botes que ens posarem.
Sembla fàcil... Però si tens mala sort no ho és. Per a mi ho va ser, fàcil. Mirava com els altres treballaven... I no em sentia massa útil. Però bé de tant en tant em demanaven que fes alguna cosa... De poca importància però jo em sentia important.
A mesura que els budells s'anaven omplint:
1. Els de butifarrons es lliguen amb una corda donant la forma característca de 6-7 cm dels butifarrons i es punxen, ja que deprés s'han de bollir i si no es punxessin esclatarien. Bé, com ja he esmentat, es bullen un rato (amb això jo hi vaig contribuir perquè em varen fer controlar el temps que bollia amb l'ajut del rellotge de móbil), es refreden amb aigua freda i es deixen refredar a l'aire. S'ha de dir que Dissabte, a peus de les muntanyes feia un dia molt agradable.
2. Els de sobrassada són més prims i delicats i sovint pateixen talls, traus i rotures per on intenta fugir la sobrassada. Per tal de remeiar això hi ha una secció de cosidores que amb les sobres dels budellets va apedaçant les sobrassades. Sí, sí, tal qual, com si d'uns pantalons es tractés es tapa el forat amb un pedaç (de budell)... I un cop acabada la cirugia, la sobrassada ja és a punt de penjar. I penjada és on estarà fins que arribi el dia que decidim fer-la part del menú del dia.
I per acabar, per últim però no per això menys important: el berenar i el dinar.
Per berenar, aquest any, llom, morro, orelles i magre de porc a la planxa, perfectament torrat per en Biel... Ah, i després sobrassada frita (fregida pels lletraferits). Ah, i fetge pels qui els agradava... Tot amb un bon pa de pagés... I no pot faltar l'ensaïmada, sa coca i sa gent.
Per sopar.... no ho sé perquè jo ja havia fuit! Però crec que hi havia arroç amb porc i tords.
Una tradició mallorquina que potser s'acabarà perdent... I amb ella morirà una part d'una cultura. Aquests apunts, encara que no ho cregueu, son un homenatge a totes aquelles tradicions en perill d'extinció, i sobretot per aquelles persones que lluiten en el dia a dia per tal de conservar-les.
A la segona part no vaig recordar una cosa molt important. Com ja diuen Brams a la cançó de Moros i Cristians: "Entre un porc i un feixista la diferència és de pes, del porc tot s'aprofita, de l'altre no se'n treu res...". Doncs res, que tot s'aprofita. Una prova important d'aquest fet és el greix... Del greix se'n fa sabó! De fet s'en fa una pasta que com a sabó per la roba va molt bé, i que es coneix per saïm, però sobretot es coneix per les populars ensaïmades, que com el seu nom bé indica en-saïm-ades estan fins a dalt... (És a dir, que en la seva recepta original contenen una gran quantitat de saïm). Això és una mala notícia per als vegetarians i musulmans: les ensaïmades solen portar greix de porc...
Bé, fins aquí i per a que tingueu una idea de la meva gran implicació en tot el procés: tot això que he esmentat fins ara (veure segona entrega) es va fer en Divendres... I jo estava tranquil·lament a casa. Valoreu-ho bé: almenys no feia nosa - no molestava.
El Dissabte ja és diferent. Dissabte vaig haver d'agafar un cotxe a les 9 del matí, fer 100 km a recollir als meus padrins (avis) al poble, fer 130 km fins al poble on es feien les Matances (tenint en compte que en haver acabat vaig haver de desfer el camí). Tot plegat, Dissabte 460km; 4 hores de carretera. La meva família aporta la següent mà d'obra: pare, mare, àvia. El meu avi, que tot just l'han operat mira i intenta no molestar. I al final jo decideixo aportar el meu granet de sorra. Em converteixo per uns minuts en reporter del National Geographic i em dedico a captar les tradicions indígenes de les tribus mallorquines, en un reportatge esfereidor de 30 fotos a tot color per si a algun amic/amiga se li acut de demanar:
- I què és això de les Matances?
Doncs ja tinc l'àlbum preparat. I estic apunt de rebre el Pulitzer per la meva àrdua tasca.
Bé, arribo a la finca on es du a terme la segona jornada matancera. El gruix social ja treballa: uns en el saïm, els altres han començat a omplir els budells del porc...
(és un costum com qualsevol altre posar nom als porcs per que sigui més familiar, fa dos anys els porcs es deien Bin Laden i Bush, l'any passat Acebes i Aznar, aquest any ja no tenien nom degut a la incapacitat de superar la qualitat i l'encert dels quatre anteriors)
... a omplir els budells del porc: els intestins prims amb la carn de botifarró i amb sobrassada (llonganissa); els intestins gruixuts amb sobrassada (talec)... En total 200 kg de sobrassada i 40 kg de botifarrons. 5 famílies. 20 botes. Les botes que ens posarem.
Sembla fàcil... Però si tens mala sort no ho és. Per a mi ho va ser, fàcil. Mirava com els altres treballaven... I no em sentia massa útil. Però bé de tant en tant em demanaven que fes alguna cosa... De poca importància però jo em sentia important.
A mesura que els budells s'anaven omplint:
1. Els de butifarrons es lliguen amb una corda donant la forma característca de 6-7 cm dels butifarrons i es punxen, ja que deprés s'han de bollir i si no es punxessin esclatarien. Bé, com ja he esmentat, es bullen un rato (amb això jo hi vaig contribuir perquè em varen fer controlar el temps que bollia amb l'ajut del rellotge de móbil), es refreden amb aigua freda i es deixen refredar a l'aire. S'ha de dir que Dissabte, a peus de les muntanyes feia un dia molt agradable.
2. Els de sobrassada són més prims i delicats i sovint pateixen talls, traus i rotures per on intenta fugir la sobrassada. Per tal de remeiar això hi ha una secció de cosidores que amb les sobres dels budellets va apedaçant les sobrassades. Sí, sí, tal qual, com si d'uns pantalons es tractés es tapa el forat amb un pedaç (de budell)... I un cop acabada la cirugia, la sobrassada ja és a punt de penjar. I penjada és on estarà fins que arribi el dia que decidim fer-la part del menú del dia.
I per acabar, per últim però no per això menys important: el berenar i el dinar.
Per berenar, aquest any, llom, morro, orelles i magre de porc a la planxa, perfectament torrat per en Biel... Ah, i després sobrassada frita (fregida pels lletraferits). Ah, i fetge pels qui els agradava... Tot amb un bon pa de pagés... I no pot faltar l'ensaïmada, sa coca i sa gent.
Per sopar.... no ho sé perquè jo ja havia fuit! Però crec que hi havia arroç amb porc i tords.
Una tradició mallorquina que potser s'acabarà perdent... I amb ella morirà una part d'una cultura. Aquests apunts, encara que no ho cregueu, son un homenatge a totes aquelles tradicions en perill d'extinció, i sobretot per aquelles persones que lluiten en el dia a dia per tal de conservar-les.
dimarts, de desembre 06, 2005
Matances (segona part)
Bé, avui idó entrarem en el nucli de l'afer: Les Matances.
El primer que s'ha de tenir per anar de Matances, és un (o més) porcs. Sense porcs la cosa pot ser molt avorrida, com més endavant entendreu.
També és important tenir una casa de camp o un indret especialment habilitat per a dur a terme el conjunt d'operacions que impliquen l'elaboració de la sobrassada. Essencial també és tenir mà d'obra que curri... Però això a Mallorca i a les Matances és ben senzill, quan les Matances són una activitat familiar, hi curra tota la familia. Quan és inter-familiar, cada una de les famílies participants hi aporta tanta mà d'obra com tingui disponible en el moment de l'activitat.
Des de fa tres anys, la meva família s'ha incorporat a 4 altres famílies per a les Matances. Realment tot de bona gent, senzilla i feinera (jo n'estic clarament exclós dels tres grups).
El primer pas, sempre amb presència d'un veterinari autoritzat, consisteix en matar el porc. D'aquí, com podeu veure, prové el nom de la qüestió: Matances.
El porc es penja dels peus del darrera ben viu i d'una ganivetada certera a la gola es dessagna, aixó sí, conservant-ne tota la sang que serà bona per moltes coses (botifarrons, freixura, etc...). Acte seguit es procedeix a socarrimar el cabell de l'animal, normalment amb un "soplete" (no tenc ni guarra de com es diu en català, s'accepten suggerències), diguem-li soplet o suplitu (a BCN).
Bé, per evitar ferir la vostra sensibilitat, que ja pressuposo que no és excessiva tenint en compte que estau llegint aquest bloc... el que vull dir és que no entraré en detalls de com s'acaba de dessagnar el porc, i de com el escorxen i esquarteren i en separen les diferents parts. Tampoc entraré en l'escatològica neteja dels seus budells i intestins, que són essencials en l'elaboració de la sobrassada i els botifarrons ja que en són la pell.
Un cop tot separat, toc d'espècies i de capolar. Pels ateus i foranis, capolar és picar, és a dir, que es fot la carn, el greix i les diferents òsties separades en tres grups diferents (un per la sobrassada, un pel camaiot i un pels botifarrons) en una maquina de picar carn (com la de les hamburgueses del Capravo peró una mica més grosses) (ja se que Capravo va amb b alta...) i convenientment especiada es va capolant fins al nivell desitjat. El nivell desitjat varia d'una família a una altra i d'un any a un altre... Però sempre surt bona. No se com ho feim.
I arribats a aquest punt, tenim tots uns budells de porc netejats i tres pastes de carn diferents: per fer sobrassada, per fer botifarró i per fer camaiot. I ara vos deix amb la intriga: demà més.
El primer que s'ha de tenir per anar de Matances, és un (o més) porcs. Sense porcs la cosa pot ser molt avorrida, com més endavant entendreu.
També és important tenir una casa de camp o un indret especialment habilitat per a dur a terme el conjunt d'operacions que impliquen l'elaboració de la sobrassada. Essencial també és tenir mà d'obra que curri... Però això a Mallorca i a les Matances és ben senzill, quan les Matances són una activitat familiar, hi curra tota la familia. Quan és inter-familiar, cada una de les famílies participants hi aporta tanta mà d'obra com tingui disponible en el moment de l'activitat.
Des de fa tres anys, la meva família s'ha incorporat a 4 altres famílies per a les Matances. Realment tot de bona gent, senzilla i feinera (jo n'estic clarament exclós dels tres grups).
El primer pas, sempre amb presència d'un veterinari autoritzat, consisteix en matar el porc. D'aquí, com podeu veure, prové el nom de la qüestió: Matances.
El porc es penja dels peus del darrera ben viu i d'una ganivetada certera a la gola es dessagna, aixó sí, conservant-ne tota la sang que serà bona per moltes coses (botifarrons, freixura, etc...). Acte seguit es procedeix a socarrimar el cabell de l'animal, normalment amb un "soplete" (no tenc ni guarra de com es diu en català, s'accepten suggerències), diguem-li soplet o suplitu (a BCN).
Bé, per evitar ferir la vostra sensibilitat, que ja pressuposo que no és excessiva tenint en compte que estau llegint aquest bloc... el que vull dir és que no entraré en detalls de com s'acaba de dessagnar el porc, i de com el escorxen i esquarteren i en separen les diferents parts. Tampoc entraré en l'escatològica neteja dels seus budells i intestins, que són essencials en l'elaboració de la sobrassada i els botifarrons ja que en són la pell.
Un cop tot separat, toc d'espècies i de capolar. Pels ateus i foranis, capolar és picar, és a dir, que es fot la carn, el greix i les diferents òsties separades en tres grups diferents (un per la sobrassada, un pel camaiot i un pels botifarrons) en una maquina de picar carn (com la de les hamburgueses del Capravo peró una mica més grosses) (ja se que Capravo va amb b alta...) i convenientment especiada es va capolant fins al nivell desitjat. El nivell desitjat varia d'una família a una altra i d'un any a un altre... Però sempre surt bona. No se com ho feim.
I arribats a aquest punt, tenim tots uns budells de porc netejats i tres pastes de carn diferents: per fer sobrassada, per fer botifarró i per fer camaiot. I ara vos deix amb la intriga: demà més.
dilluns, de desembre 05, 2005
Matances (primera part)
No patiu, cap humà no morirà... Almenys en aquest apunt.
En canvi amants dels animals, musulmans i vegetarians, sapigueu que aquests paràgrafs d'avui poden ferir la vostra sensibilitat. Mallorquins de bon de ver, ja sabeu ben bé de què xerr! Especialment dedicat a tota aquella gent de món sencer a qui li agrada la sobrassada mallorquina.
Matances és una paraula derivada del verb matar (per si algun/a filòloca (s'escriu així?) està llegint) que és emprada especialment a l'ámbit de Mallorca (sobretot a fora-vila, és a dir al camp, a pagés o com li volgueu dir...(joder, quan de parèntesi!) ) per a designar l'activitat consistent a assassinar vil i cruelment un o més porcs per tal d'elaborar, a partir de la seva carn, suculents i famosos embotits que permeten als seus propietaris gaudir-ne durant la durada d'un any. Es podria dir que, tanmateix, a nivell familiar, les Matances és un acte periòdic que gaudeix de la periodicitat anual... Vaja, que és anual. Bé, ja m'enteneu...
Després d'aquesta introducció léxico-semantico-etimologico-cultural (proveu de dir-ho moltes vegades i tant aviat com pogueu) entrarem a la descripció clarament esbiaixada (quina paraula més bonica, i certa ja que com a subjecte no puc deixar de ser subjectiu) del que ha estat aquest cap de setmana per a mi... Un cap de setmana de Matances.
De cara a possibles malentesos, és evident que dos animals varen sortir malparats, em sap molt de greu per ells. Els vull enviar des d'aquí el meu pesar més sincer i el meu agraïment per tot el que faran per mi durant el proper any, que serà ple de sobrassada, botifarrons, foie-gras, llom, magre, camaiot...
Bé... Per deixar un poc de misteri, demà seguiré amb l'inici de la narració: les Matances!
En canvi amants dels animals, musulmans i vegetarians, sapigueu que aquests paràgrafs d'avui poden ferir la vostra sensibilitat. Mallorquins de bon de ver, ja sabeu ben bé de què xerr! Especialment dedicat a tota aquella gent de món sencer a qui li agrada la sobrassada mallorquina.
Matances és una paraula derivada del verb matar (per si algun/a filòloca (s'escriu així?) està llegint) que és emprada especialment a l'ámbit de Mallorca (sobretot a fora-vila, és a dir al camp, a pagés o com li volgueu dir...(joder, quan de parèntesi!) ) per a designar l'activitat consistent a assassinar vil i cruelment un o més porcs per tal d'elaborar, a partir de la seva carn, suculents i famosos embotits que permeten als seus propietaris gaudir-ne durant la durada d'un any. Es podria dir que, tanmateix, a nivell familiar, les Matances és un acte periòdic que gaudeix de la periodicitat anual... Vaja, que és anual. Bé, ja m'enteneu...
Després d'aquesta introducció léxico-semantico-etimologico-cultural (proveu de dir-ho moltes vegades i tant aviat com pogueu) entrarem a la descripció clarament esbiaixada (quina paraula més bonica, i certa ja que com a subjecte no puc deixar de ser subjectiu) del que ha estat aquest cap de setmana per a mi... Un cap de setmana de Matances.
De cara a possibles malentesos, és evident que dos animals varen sortir malparats, em sap molt de greu per ells. Els vull enviar des d'aquí el meu pesar més sincer i el meu agraïment per tot el que faran per mi durant el proper any, que serà ple de sobrassada, botifarrons, foie-gras, llom, magre, camaiot...
Bé... Per deixar un poc de misteri, demà seguiré amb l'inici de la narració: les Matances!
divendres, de desembre 02, 2005
Dues vides (o tres)
Uns dies a Mallorca per veure la família... La Família... Ja feia 3 mesos sencers que no els veia i clar...
Dies com avui m'en don compte de les meves dues vides... La vida de Mallorca i la de Barcelona.
A Mallorca una vida dins ca meva... De família, d'introspecció... I poca cosa més. Va haver-hi un temps que tenia molta vida... a Mallorca.
Cada divendres es carreró acollia a una gran quantitat de gent de tot tipus, de totes ideologies, de totes procedències, de tot. Hi anava divendres i algún dissabte, sense quedar amb ningú... Allà sempre hi trobava gent coneguda o gent que es deixava conèixer. I passava hores i hores parlant amb la gent. Observant els demés. Fins que la gent, poc a poc, anava desfilant cap a zones de més marxa o marxaven a casa a dormir. D'aquest ritual ja fa temps que no en queda res. La gent d'aquella época ja no hi va... L'ambient és diferent. I no vull dir que sigui pitjor, només que ja no en formo part.
Però es carreró no era l'únic... Sovint quedava amb gent, amb amics i amigues... Ara o n'he perdut la pista o són a Barcelona o més lluny encara.
I aquí enllaça tot: Barcelona! ciutat de ciutats, ciutat que em va adoptar i nodrir durant els 8 primers anys de vida. Barcelona, ciutat d'amics i amors, que ja m'ha alletat durant 14 anys...
I què voleu que respongui quan em pregunteu d'on soc, o quan em demanau d'on som, que voleu que vos digui?
Portocolom, Felanitx... Poble que guarda la meva família, poble que la va acollir i l'acolleix i m'acolleix quan així ho deman.
Palma... Que malgrat estar arrebossada de feixisme conté, amagats i avergonits, grans éssers humans. I que ha bastit una estranya adolescència (quina redundància).
I Barcelona... Infancia, joventut i... tantes coses boniques!
De vegades me pos nostàlgic, no creus?
Dies com avui m'en don compte de les meves dues vides... La vida de Mallorca i la de Barcelona.
A Mallorca una vida dins ca meva... De família, d'introspecció... I poca cosa més. Va haver-hi un temps que tenia molta vida... a Mallorca.
Cada divendres es carreró acollia a una gran quantitat de gent de tot tipus, de totes ideologies, de totes procedències, de tot. Hi anava divendres i algún dissabte, sense quedar amb ningú... Allà sempre hi trobava gent coneguda o gent que es deixava conèixer. I passava hores i hores parlant amb la gent. Observant els demés. Fins que la gent, poc a poc, anava desfilant cap a zones de més marxa o marxaven a casa a dormir. D'aquest ritual ja fa temps que no en queda res. La gent d'aquella época ja no hi va... L'ambient és diferent. I no vull dir que sigui pitjor, només que ja no en formo part.
Però es carreró no era l'únic... Sovint quedava amb gent, amb amics i amigues... Ara o n'he perdut la pista o són a Barcelona o més lluny encara.
I aquí enllaça tot: Barcelona! ciutat de ciutats, ciutat que em va adoptar i nodrir durant els 8 primers anys de vida. Barcelona, ciutat d'amics i amors, que ja m'ha alletat durant 14 anys...
I què voleu que respongui quan em pregunteu d'on soc, o quan em demanau d'on som, que voleu que vos digui?
Portocolom, Felanitx... Poble que guarda la meva família, poble que la va acollir i l'acolleix i m'acolleix quan així ho deman.
Palma... Que malgrat estar arrebossada de feixisme conté, amagats i avergonits, grans éssers humans. I que ha bastit una estranya adolescència (quina redundància).
I Barcelona... Infancia, joventut i... tantes coses boniques!
De vegades me pos nostàlgic, no creus?
dijous, de desembre 01, 2005
Sóc el defecte, a l'Espai Escènic Joan Brossa
Genial. Sense més paraules. Genial.
Manuel de Pedrolo, més conegut pel Mecanoscrit del Segon Origen, Trajecte Final o La mà contra l'horitzó ha estat considerat més d'un cop, ell sol com una literatura ja que va cultivar molts camps... novel·la en totes les seves formes, poesia, assaig i, en el cas que m'ocupa, el teatre.
Ahir vaig tenir l'immens plaer de tornar a l'acollidor Espai Escènic Joan Brossa per a presenciar Sóc el defecte, una obra de teatre absurd de gran qualitat, on Pedrolo fa ús de les principals paradoxes de l'existència i per tant de la filosofia per tal de crear unes situacions intel·ligentment absurdes.
Si sou d'aquells que, com jo, heu buscat en algun moment de la vostra vida un punt de referència... Que de nins heu trigat a compendre el misteri de la mà dreta i la ma esquerra. Per aquells que algun cop heu entrat en contacte amb la meta-filosofia: pensar sobre el per què, sobre els misteris de l'acte de pensar...
Si sou matemàtics amb inquietuds... Si no ho sou.
Si sou biólegs, químics, físics...
Si sou filòsofs i no ho sabeu.
Si sou persones amants de la reflexió.
I si no ho sou no passa res. Altament recomanada. I els actors, de primera fila!!!!!!!! Per si algú hi tenia algun dubte.
Manuel de Pedrolo, més conegut pel Mecanoscrit del Segon Origen, Trajecte Final o La mà contra l'horitzó ha estat considerat més d'un cop, ell sol com una literatura ja que va cultivar molts camps... novel·la en totes les seves formes, poesia, assaig i, en el cas que m'ocupa, el teatre.
Ahir vaig tenir l'immens plaer de tornar a l'acollidor Espai Escènic Joan Brossa per a presenciar Sóc el defecte, una obra de teatre absurd de gran qualitat, on Pedrolo fa ús de les principals paradoxes de l'existència i per tant de la filosofia per tal de crear unes situacions intel·ligentment absurdes.
Si sou d'aquells que, com jo, heu buscat en algun moment de la vostra vida un punt de referència... Que de nins heu trigat a compendre el misteri de la mà dreta i la ma esquerra. Per aquells que algun cop heu entrat en contacte amb la meta-filosofia: pensar sobre el per què, sobre els misteris de l'acte de pensar...
Si sou matemàtics amb inquietuds... Si no ho sou.
Si sou biólegs, químics, físics...
Si sou filòsofs i no ho sabeu.
Si sou persones amants de la reflexió.
I si no ho sou no passa res. Altament recomanada. I els actors, de primera fila!!!!!!!! Per si algú hi tenia algun dubte.
dimarts, de novembre 29, 2005
Sebastià Sansó i Espiral d'Embulls
Hi ha un home que ja fa deu anys que conec. És poeta i manacorer. L'altre dia vaig tenir la possibilitat d'anar a un recital de poemes que va fer al CMU Penyafort-Montserrat i aprofundir en una brillant exposició que va fer sobre les seves fonts d'inspiració i les seves motivacions.
Per a més senyes, és un dels integrants d'Espirals d'Embulls, un grup de folk-pop (per dir alguna cosa) que ja han tret dos fantàstics discos: No tot és desar somnis i l'Edat de plàstic, tots ells consistents de poesies de diversos autors musicats generalment pel propi grup. Conec personalment a la major part del grup i des d'aquí els envii records. Si teniu l'oportunitat d'escoltar-los, feu-ho... No crec que us decebin. En qualsevol cas, me fa il·lusió posar aquí un poema de'n Sebastià.
Per a més senyes, és un dels integrants d'Espirals d'Embulls, un grup de folk-pop (per dir alguna cosa) que ja han tret dos fantàstics discos: No tot és desar somnis i l'Edat de plàstic, tots ells consistents de poesies de diversos autors musicats generalment pel propi grup. Conec personalment a la major part del grup i des d'aquí els envii records. Si teniu l'oportunitat d'escoltar-los, feu-ho... No crec que us decebin. En qualsevol cas, me fa il·lusió posar aquí un poema de'n Sebastià.
Si tu vols
viatjarem cap un univers de fantasia,
on els al·lots de porcellana
juguen amb papallones d'or
i fan volar estels d'argent amb coa de vidre,
damunt una platja d'il·lusió
i d'arena de diamants de mil colors.
Si tu vols,
plegats anirem a aquest món de somni
i junts compartirem les esperances,
perquè amb la força de l'amor
ho podem fet tot possible,
si tu vols...
dilluns, de novembre 28, 2005
Xpressing Underground (DRUM & BASS)
Aquest Dissabte va ser dia d'experimentar... Sopar amb la colla i... algú diu:
- Anem a l'Underground
Hi anem... Un antre relativament petit, fantastica i fantasmagóricament decorat amb temes gòtics a una paret i manga a l'altra. Un bar amb preus de bar i no amb preus de discoteca. Un pub on no has de pagar per entrar ni anar vestit com si es casés la teva germana.
I la música... Era el primer cop que exposava els meus sentits al DRUM & BASS, una modalitat de música electrònica de ritmes molt ràpids i on, com el seu nom indica, la percussió i el baix són els principals protagonistes, i diversos efectes i sons fan els papers secundaris.
Feia temps que no bebia una mica i la birra em va posar a to. Tant que em vaig ficar molt dins la música... Bailoteo sense parar. Tant que els de la colla em deien de tot:
- Ei, que et demanaran coca i tripis!
- Ei, beu aigua que et deshidrataràs!
- Ei, estàs bé?
I jo, de molt bon rollo ficat en la música i en el meu món.
Res, a què ve tot això? Que és un lloc molt interessant... Per descobrir indrets especials de BCN, per descobrir noves músiques, sonoritats i sons, per no deixar-te l'ànima ni la cartera, és una bona possibilitat.
Està al carrer València ... No si a quina altura. Però està molt bé. Fins i tot hi ha un MC durant a ratos i la veritat és que no ho feia gens malament.
Això si, vaig acabar destrossat i fet una Truita.
- Anem a l'Underground
Hi anem... Un antre relativament petit, fantastica i fantasmagóricament decorat amb temes gòtics a una paret i manga a l'altra. Un bar amb preus de bar i no amb preus de discoteca. Un pub on no has de pagar per entrar ni anar vestit com si es casés la teva germana.
I la música... Era el primer cop que exposava els meus sentits al DRUM & BASS, una modalitat de música electrònica de ritmes molt ràpids i on, com el seu nom indica, la percussió i el baix són els principals protagonistes, i diversos efectes i sons fan els papers secundaris.
Feia temps que no bebia una mica i la birra em va posar a to. Tant que em vaig ficar molt dins la música... Bailoteo sense parar. Tant que els de la colla em deien de tot:
- Ei, que et demanaran coca i tripis!
- Ei, beu aigua que et deshidrataràs!
- Ei, estàs bé?
I jo, de molt bon rollo ficat en la música i en el meu món.
Res, a què ve tot això? Que és un lloc molt interessant... Per descobrir indrets especials de BCN, per descobrir noves músiques, sonoritats i sons, per no deixar-te l'ànima ni la cartera, és una bona possibilitat.
Està al carrer València ... No si a quina altura. Però està molt bé. Fins i tot hi ha un MC durant a ratos i la veritat és que no ho feia gens malament.
Això si, vaig acabar destrossat i fet una Truita.
dissabte, de novembre 26, 2005
Harry Potter y el càliz de fuego
Bé... De vegades no tinc ganes de fer res i en aquests casos no hi ha res millor que desconnectar, per a la qual cosa és sempre un bon recurs acudir al cinema, encara que sigui sol. La veritat no ho he fet expressament, és a dir, primer he volgut anar al cinema i acte seguit, consultant la cartellera he vist que hi feien en Harry Potter (calamar de potera?).
La veritat és que soc (com) un nin petit. I aquestes películes m'encanten. I mira que no he llegit cap dels llibres! Si la primera em va agradar molt, la segona em va deixar indiferent i la tercera em va encantar, aquesta m'ha tornat a agradar molt... Estava prou ben rodada. Qualque cosa de l'argument que queda una mica fluixa. Però en conjunt un éxit. Un film bóóóóóóóóóóóóóóóóó (s'escriu així no?). I és la millor manera d'omplir 4 hores en les que no saps què fer (45 minuts d'anar-hi passejant, 2'5 hores de peli i 45 minuts de tornar amb la calma).
Com soc una persona decent no faré aquí cap comentari sobre l'augment immens d'atractiu de l'amiga del Harry Potter (Jaume En Patera?) que amb 17 intenta aparentar-ne 14... Tot i que es veu que és un comentari bastant generalitzat...
Així, que amics i amigues de Harry Potter (Arri! Petes!) us dono permís per a que aneu a veure-la. (La película, s'enten)
La veritat és que soc (com) un nin petit. I aquestes películes m'encanten. I mira que no he llegit cap dels llibres! Si la primera em va agradar molt, la segona em va deixar indiferent i la tercera em va encantar, aquesta m'ha tornat a agradar molt... Estava prou ben rodada. Qualque cosa de l'argument que queda una mica fluixa. Però en conjunt un éxit. Un film bóóóóóóóóóóóóóóóóó (s'escriu així no?). I és la millor manera d'omplir 4 hores en les que no saps què fer (45 minuts d'anar-hi passejant, 2'5 hores de peli i 45 minuts de tornar amb la calma).
Com soc una persona decent no faré aquí cap comentari sobre l'augment immens d'atractiu de l'amiga del Harry Potter (Jaume En Patera?) que amb 17 intenta aparentar-ne 14... Tot i que es veu que és un comentari bastant generalitzat...
Així, que amics i amigues de Harry Potter (Arri! Petes!) us dono permís per a que aneu a veure-la. (La película, s'enten)
dijous, de novembre 24, 2005
La Novia Cadaver (The Corpse Bride)
Parlava del Tim Burton... Aquest any Tim Burton ha aportat dues películes a la cartellera:
La primera durant l'estiu... Un magnífic - segons la meva óptica - remake d'una gran película: Wonka y la fábrica de chocolate ara anomenada Charlie y la fábrica de chocolate on la mítica i repetida història dels somnis i amb un molt important missatge: la importància de la bona educació dels nens. Una película molt apta per a nens, peró que molts no tan nens també poden aprofitar.
I al final, si al final arribo al tema que volia que m'ocupés: La Novia Cadaver, una bonica història amb molts bons elements... L'estètica Burton, l'animació que ja havia produit a Pesadilla antes de Navidad, un fantàstic Danny Elfman de compositor de les cançons (per a curiositat, l'Elfman és el de la melodia dels Simpson entre altres)... Una bona película.
Segurament cap de les dues serà recordada com la seva millor película peró he de confessar que pel que a mi respecta em varen més que satisfer les espectatives.
Última curiositat: a les dues hi participa Johnny Depp, a la primera en la pell de l'excèntric Wonka i a la segona donant la veu del protagonista. Recomanada la versió original!!!!!
La primera durant l'estiu... Un magnífic - segons la meva óptica - remake d'una gran película: Wonka y la fábrica de chocolate ara anomenada Charlie y la fábrica de chocolate on la mítica i repetida història dels somnis i amb un molt important missatge: la importància de la bona educació dels nens. Una película molt apta per a nens, peró que molts no tan nens també poden aprofitar.
I al final, si al final arribo al tema que volia que m'ocupés: La Novia Cadaver, una bonica història amb molts bons elements... L'estètica Burton, l'animació que ja havia produit a Pesadilla antes de Navidad, un fantàstic Danny Elfman de compositor de les cançons (per a curiositat, l'Elfman és el de la melodia dels Simpson entre altres)... Una bona película.
Segurament cap de les dues serà recordada com la seva millor película peró he de confessar que pel que a mi respecta em varen més que satisfer les espectatives.
Última curiositat: a les dues hi participa Johnny Depp, a la primera en la pell de l'excèntric Wonka i a la segona donant la veu del protagonista. Recomanada la versió original!!!!!
dimecres, de novembre 23, 2005
Tim Burton i la Novia Cadaver (The Corpse Bride)
La veritat és que l'acab de veure i no sé per on començar. I en aquests casos el recurs fàcil és l'Internet Movie Data Base i parlar del principal referent d'aquesta película: el director Tim Burton.
La primera gran influència de Tim Burton a la meva vida va ser Beetlejuice (1988), un conte original i diferent en el qual, en contra de les convencions del gènere fantàstic, s'aboga per la convivència en comptes de la lluita/brega... Una mítica escena musical, (Oh mama me wanna go home), a ritme de calypso. La segona gran influència, va ser-ho, en el bo i en el dolent (sobretot en el bo) també per a tots els amants del món del cómic i en particular dels superherois en dirigir Batman (1989), la primera versió de la mítica saga del popular superheroi. Un Michael Keaton que ja havia destacat de Beetlejuice va tornar a fer-ho de Batman, enfrontat a Jack Nicholson i a Kim Basinger.
El següent pas va ser dirigir a Jonnhy Depp a Eduardo Manostijeras (Edward Scissorhands, 1990). Una altra fàbula on ja no va sorprendre la estètica obscura i inspirada en el món del circ que tant ha caracteritzat les seves obres. Un científic mor abans d'acabar la seva obra: un autòmata humanoide amb sentiments pero sense mans. Un nen atrapat en un cos de 20 anys ple d'imperfeccions. La veritat és que la vaig veure massa jove, perquè em va traumatitzar molt!
A la segona part de Batman, Batman Returns (1992) va repetir una excelent tasca aquest cop amb Danny DeVito i Michelle Pfeiffer enfrontant-se a Michael Keaton.
Un cop consolidat Burton ja com a director de culte, va continuar prodigant la seva estética tan personal alternant-la amb noves experiències.
Una nova experiència va ser la sàtira de les pelicules de 'marsianos' que va fer a Mars Attakcs! (1996). Moltes persones no l'han entesa. Si l'intenteu veure no cometeu l'error de prendre-us-la seriosament... Ni tan sols ho intenteu!
També ho provà amb històries més comercials, això si, per norma general fidel a la seva estètica, aquest és el cas de Sleepy Hollow (1999), una oscura història d'un fantasma assassí i com intenten acabar amb ell... Com deia el trailer: "Rodaran Cabezas".
Potser un dels seus fallos més importants va ser El planeta de los simios (Planet of the Apes, 2001), un per a mi fallit remake de la clàssica película protagonitzada en el seu moment per Charlton Heston, tot i que els més fanàtics del director diuen que no els va desagradar... Com ja sabeu tot són gustos.
Però dos anys després, va arribar el que molt consideren la seva millor obra: Big Fish (2003). No tinc comentaris sobre aquesta película. És inexcusable. S'ha de veure. Pot no agradar-te... Però crec que s'ha de veure.
I ara aquest any ha aparegut amb dues interessants películes... Però com que m'he allargat... Ho deixo per demà...
La primera gran influència de Tim Burton a la meva vida va ser Beetlejuice (1988), un conte original i diferent en el qual, en contra de les convencions del gènere fantàstic, s'aboga per la convivència en comptes de la lluita/brega... Una mítica escena musical, (Oh mama me wanna go home), a ritme de calypso. La segona gran influència, va ser-ho, en el bo i en el dolent (sobretot en el bo) també per a tots els amants del món del cómic i en particular dels superherois en dirigir Batman (1989), la primera versió de la mítica saga del popular superheroi. Un Michael Keaton que ja havia destacat de Beetlejuice va tornar a fer-ho de Batman, enfrontat a Jack Nicholson i a Kim Basinger.
El següent pas va ser dirigir a Jonnhy Depp a Eduardo Manostijeras (Edward Scissorhands, 1990). Una altra fàbula on ja no va sorprendre la estètica obscura i inspirada en el món del circ que tant ha caracteritzat les seves obres. Un científic mor abans d'acabar la seva obra: un autòmata humanoide amb sentiments pero sense mans. Un nen atrapat en un cos de 20 anys ple d'imperfeccions. La veritat és que la vaig veure massa jove, perquè em va traumatitzar molt!
A la segona part de Batman, Batman Returns (1992) va repetir una excelent tasca aquest cop amb Danny DeVito i Michelle Pfeiffer enfrontant-se a Michael Keaton.
Un cop consolidat Burton ja com a director de culte, va continuar prodigant la seva estética tan personal alternant-la amb noves experiències.
Una nova experiència va ser la sàtira de les pelicules de 'marsianos' que va fer a Mars Attakcs! (1996). Moltes persones no l'han entesa. Si l'intenteu veure no cometeu l'error de prendre-us-la seriosament... Ni tan sols ho intenteu!
També ho provà amb històries més comercials, això si, per norma general fidel a la seva estètica, aquest és el cas de Sleepy Hollow (1999), una oscura història d'un fantasma assassí i com intenten acabar amb ell... Com deia el trailer: "Rodaran Cabezas".
Potser un dels seus fallos més importants va ser El planeta de los simios (Planet of the Apes, 2001), un per a mi fallit remake de la clàssica película protagonitzada en el seu moment per Charlton Heston, tot i que els més fanàtics del director diuen que no els va desagradar... Com ja sabeu tot són gustos.
Però dos anys després, va arribar el que molt consideren la seva millor obra: Big Fish (2003). No tinc comentaris sobre aquesta película. És inexcusable. S'ha de veure. Pot no agradar-te... Però crec que s'ha de veure.
I ara aquest any ha aparegut amb dues interessants películes... Però com que m'he allargat... Ho deixo per demà...
dimarts, de novembre 22, 2005
Tommy i Tuppence
Aquest nom ja comença a ser habitual al bloc, però és un reflex de la quotidianitat de les meves lectures.
Agatha Christie.
Entre tots els personatges creats per ella, els més coneguts són Miss Marple i Hercule Poirot. Avui no parlaré d'ells. Avui parlaré d'uns personatges menys coneguts però no per això menys importants.
Tommy i Tuppence. Tuppence i Tommy.
Tommy, un noi-home-vell (segons el títol) que no destaca per llest sinó per un gran sentit comú. Sempre actua d'acord amb la lógica més estricta i amb suma prudència. Mai no es deixa endur per instints ni imaginacions. Veu el que té al davant dels ulls. Però veu TOT el que té al davant els ulls. També conegut com Thomas Beresford.
Tuppence, Prudence Cowley i més tard Beresford per matrimoni, una noia-dona-vella inquieta, sempre ansiosa d'aventures. D'aquestes persones que atreuen el perill que no ho dubten a l'hora de posar-se a la boca del llop. La lógica... és per en Tommy.
I junts formen la parella perfecta de detectius, aventurers... I per què no, de marit i muller. El contrapunt perfecte als calmats Poirot i Marple. Les seves aventures estan plenes de suspens, trets i tiroteigs, cops al cap pel darrera, persones que no son el que semblen.
Junts són els protagonistes de 5 noveles de les quals jo n'he llegit 3:
I dos títols que no he llegit:
Agatha Christie.
Entre tots els personatges creats per ella, els més coneguts són Miss Marple i Hercule Poirot. Avui no parlaré d'ells. Avui parlaré d'uns personatges menys coneguts però no per això menys importants.
Tommy i Tuppence. Tuppence i Tommy.
Tommy, un noi-home-vell (segons el títol) que no destaca per llest sinó per un gran sentit comú. Sempre actua d'acord amb la lógica més estricta i amb suma prudència. Mai no es deixa endur per instints ni imaginacions. Veu el que té al davant dels ulls. Però veu TOT el que té al davant els ulls. També conegut com Thomas Beresford.
Tuppence, Prudence Cowley i més tard Beresford per matrimoni, una noia-dona-vella inquieta, sempre ansiosa d'aventures. D'aquestes persones que atreuen el perill que no ho dubten a l'hora de posar-se a la boca del llop. La lógica... és per en Tommy.
I junts formen la parella perfecta de detectius, aventurers... I per què no, de marit i muller. El contrapunt perfecte als calmats Poirot i Marple. Les seves aventures estan plenes de suspens, trets i tiroteigs, cops al cap pel darrera, persones que no son el que semblen.
Junts són els protagonistes de 5 noveles de les quals jo n'he llegit 3:
- L'adversari secret (The Secret Adversary, 1922): Tommy i Tuppence es retroben sense un duro poc després de la guerra mundial i deicideixen muntar una agència de Joves Aventurers per guanyar algun diner... Això els porta a una intriga d'espionatge internacional que pot canviar el rumb de la política a Anglaterra. No és cap secret que, després de les intrigues i tensions sexuals que apareixen entre els dos mesclades amb la trama aconsegueixen casar-se a l'última pàgina. Un bon llibre...
- Matrimoni de detectius (Partners in Crime, 1929): Un dels caps de l'espionatge britànic demana a la parella que facin un favor al país. Han d'ocupar el lloc d'un detectiu privat que treballava per a una organització criminal i poder així interceptar documents i informació important per desmantellar l'esmentada organització. Però clar, per no cridar l'atenció, han de resoldre una sèrie de casos que se'ls van presentant.
- Per la frissança que sento als dits (By the pricking of my thumbs, 1968): Les paraules misterioses d'una vella que coneixen quan visiten una tia al llit de mort fan que la inquieta Tuppence, fugint de la quotidianitat es posi a investigar què tenen de cert, topant amb una altra organització criminal...
I dos títols que no he llegit:
- N or M? (1941)
- Postern of Fate (1971)
dissabte, de novembre 19, 2005
Mai he sabut si prendre'm seriosament aquesta cançó
Amante Bandido (Miguel Bosé)
Yo seré el viento que va
navegaré por tu oscuridad
tú rocío
beso frío
que me quemará
Yo seré tormento y amor
Tú la marea que arrastra a los dos
Yo y tú
Tú y yo
no dirás que no...
no dirás que no...
no dirás que no...
Seré tu amante bandido, bandido
corazón corazón malherido
seré tu amante cautivo, cautivo
seré ¡ahum!
pasión privada dorado enemigo
huracán huracán abatido
me perderé en un momento contigo
por siempre...
Yo seré un hombre por ti
renunciare a ser lo que fui
Yo y tú
Tú y yo
Sin misterio...
Sin misterio...
Sin misterio...
Seré tu amante bandido, bandido
corazón corazón malherido
seré tu amante cautivo, cautivo
seré ¡ahum!
pasión privada dorado enemigo
huracán huracán abatido
me perderé en un momento contigo
por siempre...
Seré tu héroe de amor
Seré el amante que muere rendido
corazón corazón malherido
seré tu amante bandido bandido
seré ahum!
y en un oasis prohibido prohibido
por amor por amor concebido
me perderé en un momento contigo
por siempre...
Seré tu héroe de amor
El mercat de Sant Antoni, ara va de bó
L'altre dia de pagés vaig anar al Mercat de Sant Antoni... L'objectiu era clar: trobar uns llibres difícils de trobar. No els vaig trobar, per desgràcia... Malgrat buscar durant una hora entre hordes de gent buscant gangues.
Ara bé... Per poc que pugueu, s'hi ha d'anar...
Amants dels videojocs, trobareu un ampli ventall de videojocs de segona i tercera mà a preus impressionants. A més si porteu els vostres jocs vells i oblidats potser us els compren!!!!!!!! (Si estan en bon estat sobretot).
Col·leccionistes de còmics! El ventall més ample de còmics de col·leccionista. I res comparat amb el Saló del Manga: Manga a voler i a vessar, ple de varietat de volums i amb ofertes ineludibles. I no només Manga, sinó que hi trobareu tots els superherois de totes les époques i tota la factoria Disney...
Però no s'acaba aquí. Llibres... Quina barbaritat!!!!!!! Llibres d'època, de tot tipus colors i forma... Llibres de col·leccionista i oportunitats a 3 euros. Si ets dels que es queixen del preu dels llibres, passeja't per aquí, que segur que trobes algun volum interessant de contingut i sobretot de preu!!!!!!!!!!!!!!!
Música (CD, vinil, K7). De tot!!!!!!!! Compra-venda i en ocasions intercanvis. Un mercat amb tots els ets i els uts. Si busques el que no trobes potser és que no has buscat aquí!
Col·leccions diverses: de segells, de xapes de cava i xampany, de xapes de cervesa, de cromos, de postals, de calendaris de cartera (i de camionero!), de fotos antigues, del que sigui!!!!!!!!!
DVD.... Un lloc especial per carregar la teva dvdteca... Varietat i bon preu. Un punt essencial!
I segur que me deix coses, perquè el Mercat de Sant Antoni té un no sé, quelcom especial, quelcom de rude, rupestre, rural... Que el fa tan cosmopolita!
Un bon lloc per passejar un Diumenge al matí. Un lloc inmillorable.
Ara bé... Per poc que pugueu, s'hi ha d'anar...
Amants dels videojocs, trobareu un ampli ventall de videojocs de segona i tercera mà a preus impressionants. A més si porteu els vostres jocs vells i oblidats potser us els compren!!!!!!!! (Si estan en bon estat sobretot).
Col·leccionistes de còmics! El ventall més ample de còmics de col·leccionista. I res comparat amb el Saló del Manga: Manga a voler i a vessar, ple de varietat de volums i amb ofertes ineludibles. I no només Manga, sinó que hi trobareu tots els superherois de totes les époques i tota la factoria Disney...
Però no s'acaba aquí. Llibres... Quina barbaritat!!!!!!! Llibres d'època, de tot tipus colors i forma... Llibres de col·leccionista i oportunitats a 3 euros. Si ets dels que es queixen del preu dels llibres, passeja't per aquí, que segur que trobes algun volum interessant de contingut i sobretot de preu!!!!!!!!!!!!!!!
Música (CD, vinil, K7). De tot!!!!!!!! Compra-venda i en ocasions intercanvis. Un mercat amb tots els ets i els uts. Si busques el que no trobes potser és que no has buscat aquí!
Col·leccions diverses: de segells, de xapes de cava i xampany, de xapes de cervesa, de cromos, de postals, de calendaris de cartera (i de camionero!), de fotos antigues, del que sigui!!!!!!!!!
DVD.... Un lloc especial per carregar la teva dvdteca... Varietat i bon preu. Un punt essencial!
I segur que me deix coses, perquè el Mercat de Sant Antoni té un no sé, quelcom especial, quelcom de rude, rupestre, rural... Que el fa tan cosmopolita!
Un bon lloc per passejar un Diumenge al matí. Un lloc inmillorable.
divendres, de novembre 18, 2005
Ricard 3r (Ricard III)
Ahir va ser l'hora de Shakespeare... Em va dir Galàctica (tan aprop i tan lluny) d'anar a veure-la... I com podeu comprovar els lectors d'aquest bloc, jo m'apunto a un bombarder... Si cal.I de tant en tant, una mica de teatre no fa mal. Almenys això diuen...
A la sala Fabià Puigserver del Teatre lliure hi van fer Ricard 3r. Sense cap dubte controvertida... De cap a peus controvertida. Si bé la major part del guió és conserva de la traducció de Salvador Oliva (hi ha alguns afegitons...) la ubicació temporal de la mateixa es veu lleugerament 'actualitzat'. En comptes de desenvolupar-se a la cort del regne d'Anglaterra, l'acció es situa en un pub cutre i els protagonistes en comptes de nobles i hereus al tro d'un regne són families de mafiosos.
Aquesta obra a mi em va despertar dos sentiments diferenciats i contradictoris: a grans trets no em va agradar. Inconnexa, incoherent. Escenes forçades... Una adaptació pretensiosa poc reeixida tot i començar relativament bé. D'altra banda, però no em puc estar d'alabar l'atreviment escénic del director, que utilitza elements molt poc convencionals i/o trencadors... Aixó si, no sempre amb la mateixa sort (uns més reeixits que d'altres).
Si voleu experimentar nous límits com a espectador no us deixarà indiferents... Ara bé, si sou dels que penseu que els classics mereixen un cert respecte o dels que espereu Shakespeare en essència... Bé, potser haurieu de buscar una altra obra.
Res a dir dels actors, excepte mencionar que el que feia de Ricard 3r i la que fa de Lady Ann em varen agradar força.
A la sala Fabià Puigserver del Teatre lliure hi van fer Ricard 3r. Sense cap dubte controvertida... De cap a peus controvertida. Si bé la major part del guió és conserva de la traducció de Salvador Oliva (hi ha alguns afegitons...) la ubicació temporal de la mateixa es veu lleugerament 'actualitzat'. En comptes de desenvolupar-se a la cort del regne d'Anglaterra, l'acció es situa en un pub cutre i els protagonistes en comptes de nobles i hereus al tro d'un regne són families de mafiosos.
Aquesta obra a mi em va despertar dos sentiments diferenciats i contradictoris: a grans trets no em va agradar. Inconnexa, incoherent. Escenes forçades... Una adaptació pretensiosa poc reeixida tot i començar relativament bé. D'altra banda, però no em puc estar d'alabar l'atreviment escénic del director, que utilitza elements molt poc convencionals i/o trencadors... Aixó si, no sempre amb la mateixa sort (uns més reeixits que d'altres).
Si voleu experimentar nous límits com a espectador no us deixarà indiferents... Ara bé, si sou dels que penseu que els classics mereixen un cert respecte o dels que espereu Shakespeare en essència... Bé, potser haurieu de buscar una altra obra.
Res a dir dels actors, excepte mencionar que el que feia de Ricard 3r i la que fa de Lady Ann em varen agradar força.
dijous, de novembre 17, 2005
In the mood for love (Deseando amar)
Desitjam estimar. Tots desitjam estimar.
Gran película de Won Kar-Wai, director xinés que comença a ser conegut pel gran públic, jo inclós: ahir vaig veure per primer cop una pel·lícula seva. I la veritat és que m'han quedat ganes de veure'n més.
Pels entesos una película esteta, fregant el món kitsch, on l'absència de diàlegs dota de gran intensitat la gran tasca directiva i interpretativa. Pels entesos, en aquesta pel·lícula es percep la influència dels grans clàssics melodrames nordamericans...
Per a mi una película sensible, plena de sentiments i sensacions. Una bellíssima manera de tractar el tema de la infidelitat, el tema més cruu: els enganyats.
Dues vides que es topen quan lloguen habitacions contigües en el mateix edifici... Que comparteixen el dolor de la solitud, de veure's abandonats pels respectius cónjugues... Que es van acostant de mica en mica per sobreposar-se a la solitud... Que descobreixen que els seus cònjugues estan liats i que intenten recrear, imaginar el per què, el procés, la oportunitat... Per entendre-ho, per sobreviure-ho...
Dues persones dolgudes que no es volen convertir en el dolor... Recrear però no imitar. Acaben convertint-se en allò que els ha fet mal! És pot desitjar? O cal imitar per assolir el desig?
En paraules d'algú... Tota una imatge d'un temps que potser, -POTSER- no va arribar a existir mai.
Una gran oportunitat de poder assistir gratuïtament a aquest acte al CMU Penyafort-Monserrat!
Pels entesos una película esteta, fregant el món kitsch, on l'absència de diàlegs dota de gran intensitat la gran tasca directiva i interpretativa. Pels entesos, en aquesta pel·lícula es percep la influència dels grans clàssics melodrames nordamericans...
Per a mi una película sensible, plena de sentiments i sensacions. Una bellíssima manera de tractar el tema de la infidelitat, el tema més cruu: els enganyats.
Dues vides que es topen quan lloguen habitacions contigües en el mateix edifici... Que comparteixen el dolor de la solitud, de veure's abandonats pels respectius cónjugues... Que es van acostant de mica en mica per sobreposar-se a la solitud... Que descobreixen que els seus cònjugues estan liats i que intenten recrear, imaginar el per què, el procés, la oportunitat... Per entendre-ho, per sobreviure-ho...
Dues persones dolgudes que no es volen convertir en el dolor... Recrear però no imitar. Acaben convertint-se en allò que els ha fet mal! És pot desitjar? O cal imitar per assolir el desig?
En paraules d'algú... Tota una imatge d'un temps que potser, -POTSER- no va arribar a existir mai.
Una gran oportunitat de poder assistir gratuïtament a aquest acte al CMU Penyafort-Monserrat!
dimecres, de novembre 16, 2005
La grande bouffe (La gran comilona) 1973
Bffffffffffffff...
Heu vist Saló (o 120 dies de sodoma)? Bé, si us va impactar i interessar intenteu per tots els mitjans veure La grande bouffe... És similar en certa manera (sobretot amb les sensacions que produeix). Clar que el Marco Ferreri (director de La Grande Bouffe) no és el Passolini, i La Grande Bouffe no és tan bèstia com Saló.
A Saló (una clara crítica al feixisme), els tres estaments de poder (el jutge, l'alcalde i el rector) es monten una orgia escatológica i violenta amb joves del poble personalment seleccionats i totalment esclavitzats i tiranitzats.
A La Grande Bouffe cuatre representants de la nova burgesia post-2a guerra mundial (un jutge mimat i violat per la seva 'nodrissa', un estereotipat pilot femeller encarnat pel mític Marcello Mastroiani, un cuiner obsessionat en el seu art i un periodista de TV homosexual) es reuneixen en la mansió d'un d'ells per a dur a terme una singular acció: un suicidi gastronómic.
Una película tan desagradable com bona, tot i que no arriba als nivells de escatologia i violència de Saló.
Si sou amants de les películes controvertides... Feu-la de veure.
A Saló (una clara crítica al feixisme), els tres estaments de poder (el jutge, l'alcalde i el rector) es monten una orgia escatológica i violenta amb joves del poble personalment seleccionats i totalment esclavitzats i tiranitzats.
A La Grande Bouffe cuatre representants de la nova burgesia post-2a guerra mundial (un jutge mimat i violat per la seva 'nodrissa', un estereotipat pilot femeller encarnat pel mític Marcello Mastroiani, un cuiner obsessionat en el seu art i un periodista de TV homosexual) es reuneixen en la mansió d'un d'ells per a dur a terme una singular acció: un suicidi gastronómic.
Una película tan desagradable com bona, tot i que no arriba als nivells de escatologia i violència de Saló.
Si sou amants de les películes controvertides... Feu-la de veure.
dilluns, de novembre 14, 2005
Princess Irulan
Hi! Welcome to my blog. Although it's written mostly in my mother tongue, Catalan, from time to time I like to make some contribution in other languages I know, such as English, Spanish or French. If you find some title interesting but it's in catalan, you can ask me to translate it without any problem!
Actually I'm lost in the depths of Arrakis, roaming in the Dunes of a Supreme book by Frank Herbert, and filling my soul with the knowledge of Princess Irulan and her chronicles. I still don't know what will happen to the brave Paul Atreides and Jessica, his mother Bene Gesserit...
As a small proof of this deep knowledge, a poem: The Old Man's Hymn.
As a small proof of this deep knowledge, a poem: The Old Man's Hymn.
I drove my feet through a desert
Whose mirage fluttered like a host.
Voracious for glory, greedy for danger,
I roamed the horizons of al-Kulab,
Watching time level mountains
In its search and its hunger for me.
And I saw the sparrows swiftly approach,
Bolder than the onrushing wolf.
They spread in the tree of my youth.
I heard the flock in my branches
And was caught on ther beaks and claws!
diumenge, de novembre 13, 2005
En Clau de No, SI, Lax'n'busto
Tu em dius que ets a dalt, jo et dic que ets a baix,
depèn d'on t'ho has mirat.
Per tu el cel és gris però jo sóc feliç,
tots dos no sóm iguals.
Si demano carn, tu demanes peix,
el greix no et fa aprimar.
Quan jo m'arrossego dius que t'avorreixo,
doncs cadascú és com és, i tot pot ser al revés...
No existeix la veritat depèn del teu estat.
Ara et parlo en clau de no,
no t'estimo ni crec en un món millor,
no hi ha res pitjor que el sexe, verge encara sóc,
quan parlo en clau de no...
Tens tot el que tu sents,
doncs la veritat
resulta al sumar totes les mentides.
Tens tot el que tu sents,
doncs ja t'ho vaig dir
que et parlo en clau de no...
que et parlo en clau de no.
Ara et parlo en sí, doncs penso que ahir
vas fer-te un embolic amb el que et dic.
Tan sols vull jugar que et puc demostrar
que tot és relatiu.
L'herba és pecat i el vi consagrat,
qui m'ho sap explicar.
Si no ets esportiu, catòlic i de CiU,
tu no ets bon català,
i a mi tant se me'n fa.
No existeix la veritat, és un pecat mortal.
Ara et torno a parlar en no,
no t'estimo ni crec en un món millor,
no hi ha res pitjor que el sexe, verge encara sóc.
Jo, sóc etern, sóc el millor, perquè sóc el rei
d'una llarga evolució,
i la resta del planeta que espabili tot sol,
quan parlo en clau de no...
Tens tot el que tu sents,
doncs la veritat
resulta al sumar totes les mentides.
Tens tot el que tu sents,
doncs ja t'ho vaig dir
que et parlo en clau de no...
que et parlo en clau de no.
dissabte, de novembre 12, 2005
Alien a Cotobongo
Dijous passat va tenir lloc una festa ja mítica: la festa Interresidències que es celebra amb motiu de la competició esportiva que enfronta la residència més emblemàtica de Barcelona, el CMU Penyafort-Montserrat a altres residències relativament importants de Barcelona, com són la Ramon Llull, la Sant Jordi i la Muñoz Grandes.
Certament Cotobongo em va semblar millor que Pachà... Similar a Costa Breve. (Em van dir que són del mateix amo). Es varen enrollar molt.
Hi havia molta gent. Molta gent i jo, un alien.
Un alien... Me n'adono que no pertanyo a aquest mon... Un ball de feromones i avaricia ple de degradació. I jo no hi pertanyo. Em costaria molt imaginar-me revolotejant al voltant d'una persona com si d'un voltor es tractàs (buitrus comunis) amb l'objectiu de guanyar-me el seu afecte per uns minuts. I menys encara anar canviant d'objectiu en cas de fracàs.
Soc un alien, en un món que no compren i que en certa manera enveja però al qual mai pertanyerà.
Un alien però que en un moment determinat, en un instant de lucidesa compren perquè és allà. Perquè intenta submergir-se en la febre discotequera dels dijous: pels amics.
Potser aquest dia en concret l'Àngel no hi és... Però...
Orrom si que hi és. Un ésser incomprés. Una bona persona en un mon cruel.
I en Txaqui! Quina taja! Però ell rient i aliè a la misèria humana.
Merodeador que merodee, buen Merodeador será!!!!!!!!!
I altres... Leba, Mart, Monto...
Al final, tanco els ulls, sento la presència dels amics, em centro en la música i en ballar i aconsegueixo passar-m'ho bé les dues últimes horetes.
Al final, Mago de Oz, càntics contra el Penya (l'enveja!) i tornar a casa...
Certament Cotobongo em va semblar millor que Pachà... Similar a Costa Breve. (Em van dir que són del mateix amo). Es varen enrollar molt.
Hi havia molta gent. Molta gent i jo, un alien.
Un alien... Me n'adono que no pertanyo a aquest mon... Un ball de feromones i avaricia ple de degradació. I jo no hi pertanyo. Em costaria molt imaginar-me revolotejant al voltant d'una persona com si d'un voltor es tractàs (buitrus comunis) amb l'objectiu de guanyar-me el seu afecte per uns minuts. I menys encara anar canviant d'objectiu en cas de fracàs.
Soc un alien, en un món que no compren i que en certa manera enveja però al qual mai pertanyerà.
Un alien però que en un moment determinat, en un instant de lucidesa compren perquè és allà. Perquè intenta submergir-se en la febre discotequera dels dijous: pels amics.
Potser aquest dia en concret l'Àngel no hi és... Però...
Orrom si que hi és. Un ésser incomprés. Una bona persona en un mon cruel.
I en Txaqui! Quina taja! Però ell rient i aliè a la misèria humana.
Merodeador que merodee, buen Merodeador será!!!!!!!!!
I altres... Leba, Mart, Monto...
Al final, tanco els ulls, sento la presència dels amics, em centro en la música i en ballar i aconsegueixo passar-m'ho bé les dues últimes horetes.
Al final, Mago de Oz, càntics contra el Penya (l'enveja!) i tornar a casa...
dijous, de novembre 10, 2005
Una historia de violencia
Un bon film és un bon film. Un bon director és un bon director. I una bona història és una bona història.
Començo pel director? No conec excessivament David Cronenberg , vull dir que només he vist una altra película d'aquest home. Però la referència és molt bona: Spider., on un bon Ralph Fiennes es posa en la pell d'un esquizofrènic... Magnífica pel meu gust...
Director i película: en aquest cas s'ens demostra que per parlar de violéncia no cal abusar d'escenes violentes. Una senzilla película que reflecteix moltes situacions de violència quotidiana, que planteja indirectament la qüestió: és possible canviar de vida, tornar a començar de zero o el passat és una càrrega massa forta? La fatalitat de la casualitat.
Si desitjau reflexionar és una bona oportunitat. I no és una història violenta, sinò una història de violència.
Si desitjau reflexionar és una bona oportunitat. I no és una història violenta, sinò una història de violència.
dimecres, de novembre 09, 2005
'Eso dicen' de Mario Benedetti
Este blog está mayormente en catalán... Pero por si algun navegante perdido cae en estas latitudes barcelonesas de la red, quiero hacer patente la hospitalidad mediterránea.
Una de mis pasiones es la poesia...
Todo el mundo tiene pasiones. El problema es que yo tengo demasiadas... Y parece mentira pero algunas son muy caras. El otro dia me cruzé con Mario Benedetti en los corredores del FNAC, en el sentido metafórico claro! No pude controlar la tentación y me rendí en la caja con Inventario, un volumen con toda su obra poética entre 1950 y 1985.
Será un placer inyectarme un poema o dos de Benedetti al dia durante unos meses. Quizás comparta alguno en este blog. La poesia templa el alma, almenos...
Una de mis pasiones es la poesia...
Todo el mundo tiene pasiones. El problema es que yo tengo demasiadas... Y parece mentira pero algunas son muy caras. El otro dia me cruzé con Mario Benedetti en los corredores del FNAC, en el sentido metafórico claro! No pude controlar la tentación y me rendí en la caja con Inventario, un volumen con toda su obra poética entre 1950 y 1985.
Será un placer inyectarme un poema o dos de Benedetti al dia durante unos meses. Quizás comparta alguno en este blog. La poesia templa el alma, almenos...
Eso dicen
Eso dicen
que al cabo de diez años
todo ha cambiado
allá
dicen
que la avenida está sin árboles
y no soy quién para ponerlo en duda
¿acaso yo no estoy sin árboles
y sin memoria de esos árboles
que según dicen
ya no están?
Xivatos, estudiar i suspendre
Com a moltes pàgines, aquest bloc té un xivato.
Un xivato és algú que et diu coses que en principi no hauries de saber.
Aquest xivato em diu, entre altres coses, el que la gent busca?
I com ho sap el xivato què busca la gent?
Bé, no ho sé del tot. El que si sé és que si algú arriba a aquesta web des del Google (després d'haver realitzat una recerca) em diu quines paraules havia introduit al Google per buscar.
Quina xorrada? No. Per res. És molt útil, perquè si alguna cosa està especialment sol·licitada la pots incloure per tal de satisfer millor l'audiència potencial.
Per què ho explico tot això? Avui mateix el xivato m'ha dit que algú ha entrat a aquesta pàgina buscant les paraules "estudies i suspens".
Evidentment primer no ho vaig entendre, desprès em va fer molta gràcia i al final he pogut reaccionar amb aquest apunt.
Segurament no va trobar el que buscava, però si per casualitat aquesta persona torna a buscar resposta a les seves inquietuds en aquest bloc, a continuació ofereixo una relació de 10 informacions útils, basades en 24 anys d'estudi (dues carreres incloses).
Si estudies i suspens...
Un xivato és algú que et diu coses que en principi no hauries de saber.
Aquest xivato em diu, entre altres coses, el que la gent busca?
I com ho sap el xivato què busca la gent?
Bé, no ho sé del tot. El que si sé és que si algú arriba a aquesta web des del Google (després d'haver realitzat una recerca) em diu quines paraules havia introduit al Google per buscar.
Quina xorrada? No. Per res. És molt útil, perquè si alguna cosa està especialment sol·licitada la pots incloure per tal de satisfer millor l'audiència potencial.
Per què ho explico tot això? Avui mateix el xivato m'ha dit que algú ha entrat a aquesta pàgina buscant les paraules "estudies i suspens".
Evidentment primer no ho vaig entendre, desprès em va fer molta gràcia i al final he pogut reaccionar amb aquest apunt.
Segurament no va trobar el que buscava, però si per casualitat aquesta persona torna a buscar resposta a les seves inquietuds en aquest bloc, a continuació ofereixo una relació de 10 informacions útils, basades en 24 anys d'estudi (dues carreres incloses).
Si estudies i suspens...
- ...no has estudiat prou
- ...no has estudiat el que entrava
- ...et fots
- ...els professors son males persones
- ...el profe et te mania
- ...has tingut un mal dia
- ...ets tonto: copia!!!!!!
- ...mala sort tens.
- ...a veure si n'aprens!
- ...malament!
dimarts, de novembre 08, 2005
La madre del novio NO!!!!!!
El cinema és una bona eina d'alienació... El passat dilluns vaig fer una sessió doble. I una de les escollides va ser La madre del novio.
El millor que té aquesta película és que aviat la treuran de la cartellera. I personalment crec que ha durat massa. Aprofitant la tirada i, segons el meu parer, l'encert de plantejaments similars com Los padres de él i Los padres de ella, una guapa però pobra Jenny Farlopa (Jennyfer Lopez) i una Jane Fonda que per motius d'edat ha abandonat les cintes d'Aerobic i ara es dedica a la comedia lleugera. I aquesta película podria servir per demostrar que algunes comedies lleugeres són lleugeres perquè estan buides.
Bé, almenys és entretenguda... Si la fan per la tele sense anuncis pot passar. Però NO cal que la llogueu. Ni que pagueu un duro... No ho val.
dilluns, de novembre 07, 2005
Administrar el dolor
Camino per la ciutat amb determinació i violència. Cal administrar el dolor i la soledat. Camino buscant evadir-me. La música penetra els meus timpans. Només Bad Manners m'anima.
Camino en contra de la resistència de l'aire, del mateix oxigen que em permet caminar.
Camino i el dolor es fa insuportable, tan insuportable...
Camino per la ciutat com beuen els qui volen oblidar. Buscant desaparèixer. Esperant que l'aire que topa amb la meva cara em dissolgui... Disoldre'm en l'aire i desaparèixer de tothom. Desaparèixer d'aquest món i desaparèixer de mi mateix.
Camino per disoldre'm en l'aire i desaparèixer de mi mateix. I no sentir el dolor. La solitud és una amiga molesta, però l'única certa.
Els sentiments no són impermeables. Cal administrar el dolor.
Camino en contra de la resistència de l'aire, del mateix oxigen que em permet caminar.
Camino i el dolor es fa insuportable, tan insuportable...
Camino per la ciutat com beuen els qui volen oblidar. Buscant desaparèixer. Esperant que l'aire que topa amb la meva cara em dissolgui... Disoldre'm en l'aire i desaparèixer de tothom. Desaparèixer d'aquest món i desaparèixer de mi mateix.
Camino per disoldre'm en l'aire i desaparèixer de mi mateix. I no sentir el dolor. La solitud és una amiga molesta, però l'única certa.
Els sentiments no són impermeables. Cal administrar el dolor.
+ PARANOIES
La meva vida (com moltes altres) va a ràfagues... Temporades marcades per diferents obsessions i costums... És com una espècie de vaixell a la deriva que es mou a mercè dels vents canviants i les corrents capritxoses.
La lectura és una de les meves obsessions actuals. Ho heu notat alguns, no?
I el cinema...
Però la música... La música i jo sempre hem tingut una relació molt delicada. Els meus pares no han sigut uns grans amants de la música mai. La meva mare només amb 3 segons d'estar en un lloc on hi ha música ja posa mala cara i li entra el mal de cap. I li surt un fill enamorat de tota la música del món (amb reserves).
La meva inclinació per la música no té una explicació clara. Recordo que vaig començar a intimar amb ella per fugir de les conversacions dels pares al cotxe... Conversacions on no podia entrar... No podia interropre ni comentar... La solució primer va ser una Game Boy amb cascos i més envant va ser un walkman.
El walkman així es va convertir en un annexe del meu cos... Evolucionant al mateix temps que la tecnologia, el discman va substituir el walkman i ara més recentment l'iPod (un mega mp3) ha substituit el discman...
Potser també ha influit en el meu gust per la música clàssica els 6 anys que vaig dedicar a fer violí i solfeig... Sense èxit, però de ben segur que m'ha quedat una marca d'aquells anys.
I... Què volia dir? Ah! Que últimament estic estrany.
Molta gent associa les cançons a bons i mals moments de la seva vida i quan les escolta recorda aquells moments. A mi també em passa, però la qüestió és que ara ja fa un més que em passa molt més... Exageradament, una pluja de meteorits en forma de records i d'imatges, de cares, de sentiments i de persones...
Les persones. Amics i amigues i amades i amants i ... Molta gent que no saps on és... Que no sé què fa... Que només m'han deixat un granet de sorra, guardat ara gelosament en algun lloc de la meva ànima.
I la música que protegeix l'ànima i tots els granets de sorra...
Piercing em va obrir els ulls fa 7 anys: les persones que coneixes, que t'influencien, que et contaminen amb una mica d'elles mateixes... és com si et deixessin un granet de sorra cadascuna. I tots portem una motxilla amb tots els granets de sorra.
I la motxilla cada cop és més gran i pesa més. Però l'alegria de pensar en tots els granets que portes compensa l'esforç i la pena de suportar el pes.
Potser també ha influit en el meu gust per la música clàssica els 6 anys que vaig dedicar a fer violí i solfeig... Sense èxit, però de ben segur que m'ha quedat una marca d'aquells anys.
I... Què volia dir? Ah! Que últimament estic estrany.
Molta gent associa les cançons a bons i mals moments de la seva vida i quan les escolta recorda aquells moments. A mi també em passa, però la qüestió és que ara ja fa un més que em passa molt més... Exageradament, una pluja de meteorits en forma de records i d'imatges, de cares, de sentiments i de persones...
Les persones. Amics i amigues i amades i amants i ... Molta gent que no saps on és... Que no sé què fa... Que només m'han deixat un granet de sorra, guardat ara gelosament en algun lloc de la meva ànima.
I la música que protegeix l'ànima i tots els granets de sorra...
Piercing em va obrir els ulls fa 7 anys: les persones que coneixes, que t'influencien, que et contaminen amb una mica d'elles mateixes... és com si et deixessin un granet de sorra cadascuna. I tots portem una motxilla amb tots els granets de sorra.
I la motxilla cada cop és més gran i pesa més. Però l'alegria de pensar en tots els granets que portes compensa l'esforç i la pena de suportar el pes.
diumenge, de novembre 06, 2005
De Solitut i Tristesa...
Ningún Valor
Skalariak - Skalariak
En estos momentos en que pierdo el tiempo
de los buenos momentos me acuerdo
mi mente cansada se diluye despierto
en la silla firme se cae mi cuerpo
autenticas locuras son nuestra compañia
mucha exitación como también dolor
porque sin la tristesa en esta vida
las alegrías no tendrían valor
No tendrían valor! No tendrían valor!
No tendrían valor! No tendrían valor!
No tendrían valor! No tendrían valor!
No tendrían valor!
NINGÚN VALOR
Harto de decir tantas tonterias
he intentado olvidar ese tiempo pasado:
minutos diciendo lo que no debia
luego arrepentido si analizo lo que hablamos
Dejo llevar mi mano pa' calmar el alma mía
escribo unas líneas recordando tu calor.
Porque sin la soledad en esta vida
tu compañía no tendría valor.
No tendrían valor! No tendrían valor!
No tendrían valor! No tendrían valor!
No tendrían valor! No tendrían valor!
No tendrían valor!
NINGÚN VALOR
Skalariak - Skalariak
En estos momentos en que pierdo el tiempo
de los buenos momentos me acuerdo
mi mente cansada se diluye despierto
en la silla firme se cae mi cuerpo
autenticas locuras son nuestra compañia
mucha exitación como también dolor
porque sin la tristesa en esta vida
las alegrías no tendrían valor
No tendrían valor! No tendrían valor!
No tendrían valor! No tendrían valor!
No tendrían valor! No tendrían valor!
No tendrían valor!
NINGÚN VALOR
Harto de decir tantas tonterias
he intentado olvidar ese tiempo pasado:
minutos diciendo lo que no debia
luego arrepentido si analizo lo que hablamos
Dejo llevar mi mano pa' calmar el alma mía
escribo unas líneas recordando tu calor.
Porque sin la soledad en esta vida
tu compañía no tendría valor.
No tendrían valor! No tendrían valor!
No tendrían valor! No tendrían valor!
No tendrían valor! No tendrían valor!
No tendrían valor!
NINGÚN VALOR
De totes les llunes, la lluna negra
Lluna Negra
(L'altre cantó del mirall, Sangtraït)
Quan bufa el vent, no saps que et parla?
duu el gust del meu alè fins els teus llavis.
Quan bufa el vent jo et vinc a veure,
no puc sentir el que dius però sé el que sents.
Em dones la ma, com temps abans.
La teva olor puc recordar
com cada nit que et vull somiar.
Però el somni és temps, no passa en va,
va fent forats que es tornen pou.
Somiar, per a mi, és morir d'amor.
Lluna negra, forat d'absències,
porteu-me fins el pou fred d'un mirall.
Llums i tenebres, ombres que es besen,
sento el soroll del mar suau dins la pell.
--------------------------------------------
(L'altre cantó del mirall, Sangtraït)
Quan bufa el vent, no saps que et parla?
duu el gust del meu alè fins els teus llavis.
Quan bufa el vent jo et vinc a veure,
no puc sentir el que dius però sé el que sents.
Em dones la ma, com temps abans.
La teva olor puc recordar
com cada nit que et vull somiar.
Però el somni és temps, no passa en va,
va fent forats que es tornen pou.
Somiar, per a mi, és morir d'amor.
Lluna negra, forat d'absències,
porteu-me fins el pou fred d'un mirall.
Llums i tenebres, ombres que es besen,
sento el soroll del mar suau dins la pell.
--------------------------------------------
dissabte, de novembre 05, 2005
The Secret Life Of Words?
Em fa vergonya dir, per començar, que Buenafuente té molta part de responsabilitat en que jo hagi vist aquesta película. Per què?
Ara fa uns mesos, Isabel Coixet em va decebre a My life without Me (Mi vida sin mi). La veritat és que segurament la Isabel (la directora) no en té cap culpa. La película estava bé. Però a mi personalment el tema de la infidelitat em posa nerviós... I clar... Millor estar tranquil que estar nerviós. Em semblava massa incoherent l'actitud de la protagonista (no l'explico per als que no l'hagueu vist). Em semblava incoherent el caràcter, no l'actriu que era potser la nota més positiva.
D'altra banda, Dijous passat vaig anar a veure la Galàctica The Secret Life Of Words (La vida secreta de las palabras) que a més de repetir directora, també repeteix actriu protagonista, la remarcable Sarah Polley que obté una merescuda rèplica d'un actor gegant (en dimensions i en carisma): Tim Robins.
Justament aquests tres varen anar al show del Buenafuente a promocionar la peli i a mi em van convèncer per anar-hi. També els breus fragments de película varen ser molt influents.
Parlo de la història? Els que no volgeu detalls deixeu de llegir:
Tranquils no són massa detalls, són comentaris però per si de cas.
Personalment una de les coses que m'és m'ha cridat l'atenció és el romanticisme de la ubicació, dels personatges encallats en tal ubicació i els motius que els empenyen a fugir.
Potser dues persones són més semblants quan les diferències que tenen amb la resta de la humanitat són més semblants. Units per les diferències. Units pel dolor. Per l'intent de fugir, de marxar de la vida.
La vida és estranya, crec que diu un dels personatges.
La vida és difícil i estranya, dic jo.
I aquesta película és entranyable.
Una película d'autora: Isabel Coixet, aquest cop sí!
Ara fa uns mesos, Isabel Coixet em va decebre a My life without Me (Mi vida sin mi). La veritat és que segurament la Isabel (la directora) no en té cap culpa. La película estava bé. Però a mi personalment el tema de la infidelitat em posa nerviós... I clar... Millor estar tranquil que estar nerviós. Em semblava massa incoherent l'actitud de la protagonista (no l'explico per als que no l'hagueu vist). Em semblava incoherent el caràcter, no l'actriu que era potser la nota més positiva.
D'altra banda, Dijous passat vaig anar a veure la Galàctica The Secret Life Of Words (La vida secreta de las palabras) que a més de repetir directora, també repeteix actriu protagonista, la remarcable Sarah Polley que obté una merescuda rèplica d'un actor gegant (en dimensions i en carisma): Tim Robins.
Justament aquests tres varen anar al show del Buenafuente a promocionar la peli i a mi em van convèncer per anar-hi. També els breus fragments de película varen ser molt influents.
Parlo de la història? Els que no volgeu detalls deixeu de llegir:
Tranquils no són massa detalls, són comentaris però per si de cas.
Personalment una de les coses que m'és m'ha cridat l'atenció és el romanticisme de la ubicació, dels personatges encallats en tal ubicació i els motius que els empenyen a fugir.
Potser dues persones són més semblants quan les diferències que tenen amb la resta de la humanitat són més semblants. Units per les diferències. Units pel dolor. Per l'intent de fugir, de marxar de la vida.
La vida és estranya, crec que diu un dels personatges.
La vida és difícil i estranya, dic jo.
I aquesta película és entranyable.
Una película d'autora: Isabel Coixet, aquest cop sí!
divendres, de novembre 04, 2005
Qui és qui a internet?
Voleu descobrir tot un món d'anècdotes inèdites al voltant de la creació d'Internet?
Voleu enderrocar els mites que envolten Internet?
Segurament no. Però en cas contrari...
Avui he anat a la presentació d'un llibre que sembla interessant. Això d'anar a presentacions no és una activitat habitual... Però el mateix autor del llibre ja m'havia convidat a anar-hi un cop i per una indisposició personal no vaig poder anar-hi i no podia ni volia perdre'm aquesta segona ocasió.
Curiosament el món és petit. ISOC-CAT és -més o menys- la delegació catalana d'una societat constituida amb el propòsit original de difondre i estendre l'ús d'Internet per tal de permetre que tothom hi tingui accés en igualtat de condicions. Més o menys.
Doncs quan jo vaig entrar a formar-ne part, l'Andreu Veà, autor del llibre n'era el president. Però la gran coincidència és que la "jefa" de la residència on jo vivia era una bona amiga seva. Per això el món és curiosament petit. A més, Vint Cerf, una gran persona a qui vaig tenir el gust de conèixer fa uns anys quan va ser investit Honoris Causa a Mallorca per haver contribuit al que ara coneixem com Internet, resulta que també ha estat treballant amb ell.
El món és petit.
I el llibre és interessant. Molt interessant. Això és el que se'n desprén de la presentació. Encara l'he de llegir i ja us explicaré què tal. Però NO! No us assusteu! No és un diccionari tècnic de vocabulari infumable i il·legible. Té un fantàstic format molt pedagògic i té moltes fotos. Així que... Té bona pinta. Quan l'hagi llegit ja us ho diré millor.
De totes formes el publica el CIDEM i encara no ha sortit a la venda... Sembla que surtirà d'aquí a unes setmanes i costarà 24 euros...
Seguirem comentant!
Voleu enderrocar els mites que envolten Internet?
Segurament no. Però en cas contrari...
Avui he anat a la presentació d'un llibre que sembla interessant. Això d'anar a presentacions no és una activitat habitual... Però el mateix autor del llibre ja m'havia convidat a anar-hi un cop i per una indisposició personal no vaig poder anar-hi i no podia ni volia perdre'm aquesta segona ocasió.
Curiosament el món és petit. ISOC-CAT és -més o menys- la delegació catalana d'una societat constituida amb el propòsit original de difondre i estendre l'ús d'Internet per tal de permetre que tothom hi tingui accés en igualtat de condicions. Més o menys.
Doncs quan jo vaig entrar a formar-ne part, l'Andreu Veà, autor del llibre n'era el president. Però la gran coincidència és que la "jefa" de la residència on jo vivia era una bona amiga seva. Per això el món és curiosament petit. A més, Vint Cerf, una gran persona a qui vaig tenir el gust de conèixer fa uns anys quan va ser investit Honoris Causa a Mallorca per haver contribuit al que ara coneixem com Internet, resulta que també ha estat treballant amb ell.
El món és petit.
I el llibre és interessant. Molt interessant. Això és el que se'n desprén de la presentació. Encara l'he de llegir i ja us explicaré què tal. Però NO! No us assusteu! No és un diccionari tècnic de vocabulari infumable i il·legible. Té un fantàstic format molt pedagògic i té moltes fotos. Així que... Té bona pinta. Quan l'hagi llegit ja us ho diré millor.
De totes formes el publica el CIDEM i encara no ha sortit a la venda... Sembla que surtirà d'aquí a unes setmanes i costarà 24 euros...
Seguirem comentant!
dijous, de novembre 03, 2005
Ets un cinèfil?
Ets un cinèfil?
Vols votar les películes que has vist?
Vols descobrir la teva ànima bessona (qui vota d'una forma semblant a tu)?
Vols tenir informació de películes...
Prova-ho!
FilmAffinity
Vols votar les películes que has vist?
Vols descobrir la teva ànima bessona (qui vota d'una forma semblant a tu)?
Vols tenir informació de películes...
Prova-ho!
FilmAffinity
dimecres, de novembre 02, 2005
PARANOIES
Alt i baix. La vida. És una broma? Estimar i no estimar. Poligàmia? Per Favor!
Baix i alt. Si i no. No ho entens? Jo tampoc, ja tenim alguna cosa en comú. L'Huracà passa per casa meva. El fill d'un Huracà pot no ser destructiu? Huracà i Estructura són compatibles i estables. Jo trenco l'estabilitat. Guerra. Si penso diferent vol dir que penso. Pitjor seria no pensar.
Salto. Soc dalt i ploro. Quan arribo al terra de nou estic cantant.
Salto. Soc abaix i sento plorar. Que algú li digui que pari.
Salto i miro al meu voltant. No hi ha ningú. Era jo.
M'avergonyeixo i no dic res més.
Salto. Soc dalt i ploro. Quan arribo al terra de nou estic cantant.
Salto. Soc abaix i sento plorar. Que algú li digui que pari.
Salto i miro al meu voltant. No hi ha ningú. Era jo.
M'avergonyeixo i no dic res més.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)