Portugueses a Mallorca i jo nedant en ple Novembre

I va arribar Novembre.
I vaig convèncer a dues simpàtiques i divertides portugueses per venir a visitar la meva illa.
Els 4 dies que varen durar les mini-vacances merescudes...

D'una banda, era inevitable fer les pertinents aturades de turisme culinari... Sa Roqueta de Portocolom... L'arrosseria Nimo's de Palma... Ca's Patró de Portocolom...

I de l'altra, un tomb per la illa, destacant una típica visita a Sòller (en cotxe) per la tortuosa carretera que envolta la serralada de tramuntana... I la divertida visita en tramvia a el Port de Sòller desde Sòller... Valldemossa tampoc se'n va salvar de ser visitada...

Posats a fer, fins i tot vàrem anar a jugar a bitlles... I al final em varen guanyar! ;( (És que soc un autèntic desastre). Mira que elles no hi havien jugat mai!

Però dels fantàstics dies que varem passar per la meva illeta, el més divertit i inusual va ser que a Lady Snake li van venir ganes de nedar. Al Novembre... I amb una temperatura relativament freda... (per no dir mínimament calenta fregant la tibior). Aixó sí, l'aigua estava congelada, perquè evidentment, com a bon amfitrió que intent ser, no podia permetre que es banyés ella sola, i la vaig acompanyar a l'aigua. I així he establert un nou rècord personal. De mica mica vaig superant les barreres autoimposades i de la mateixa manera que al 2006 vaig banyar-me al Març, al 2007 vaig banyarme al Novembre... A aquest ritme aconseguiré tirar-me al mar per cap d'any!

En resum... Varen ser unes vacances molt relaxants i agradables.

La Rigoletta, Palma de Mallorca

La Rigoletta és un restaurant italià de Palma de Mallorca.
De bones a primeres té bona pinta, ja que a part d'estar gairebé a primera línea de mar, el que el fa un lloc perfecte per dinar després d'una passejada pel Passeig Marítim o pel Coll de'n Rabassa. A més duu el segell de la gestió (molt bona per cert) dels amos del Rodeo Grill de Palma de Mallorca, del que ja n'he parlat a aquest apunt.

Per desgràcia, només hi he anat dues vegades, i una de les dues vaig tenir la mala sort de trobar-me amb que no tenien gairebé res de la carta, la qual cosa és molt desagradable... Més que res per la desil·lusió que et fa que et diguin que no podràs menjar una cosa que tant t'ha costat triar.

Però la segona vegada que hi vaig anar això no va ser tan greu.

La Rigoletta és un restaurant italià. A part de les més que típiques pizzes i pastes, com es pot preveure per aquells que coneixen Rodeo Grill i les seves fantàstiques carns, la vertadera especialitat de La Rigoletta són les carns, tot i que cuinades a l'estil italià.

Encara que la decoració del local no és especialment del meu gust, s'ha de reconèixer que les taules són prou amples com per a convertir el restaurant en un lloc ideal per a tot tipus de esdeveniments culinaris, tant per amigots, com per familia o per quedar bé amb una persona especial en una vetllada especial. ;)

Preu Mitjà: 25 euros
La Rigoletta
Portitxol, 7, Baix
Tel. 971 257 777
07006 Palma de Mallorca
larigoletta@rodeogrill.es

Resident Evil: Extintion

M'agrada. M'encanta. Per què no dir-ho.
No és pretensiosa. No és excessiva.
Simplement és una entrega més d'aquesta nissaga que és agònica per a alguns, i que si de mi depengués tindria, sense cap dubte, una quarta entrega.

Aquesta tercera part em sembla millor que la segona. El tema de rerafons, el de sempre: el perill de la investigació genètica en una de les formes més clássiques del terror de ciència ficció. Tot plegat, un virus que fa que els humans tornin zombies. Una caravana de supervivents que es protegeix dels diferents perills alhora que va recaptant altres supervivents i buscant menjar.

De l'altra banda, la Milla Jovovich, supervivent i aparentment inmune al virus i molt més forta que els altres infectats.

I finalment, l'empresa superempresa corporativa que recolzada pel govern va causar el desastre víric o viral moguts per l'ambició... Ara l'objectiu és trobar una solució... Una vacuna. I la solució....

En el paper protagonista, un cop més, la Milla Jovovich... Una bellesa d'aquestes majúscules... Que ha trobat en la nissaga de Resident Evil el seu racó cinematogràfic lluny de les passareles que la varen pujar fins al cim on es troba ara. Clar que sense deixar de ser la imatge d'una popular marca...

Tan de bo jo pogués clonar-la. ;)



Completant el repartiment femení hi ha l'Ali Larter, ja morta a Destino Final 2 després de sobreviure i vèncer a la mort a la primera part. Una noia de bellesa indiscutible, que sense ser la reina pop dels teens adolescents nord-americans, de mica en mica va ampliant el seu currículum tant a la petita pantalla (la popular série Heróis) com a la gran pantalla, amb títols com els esmentats.



Per acabar, en el repartiment hi ha Ashanti, una actriu més avesada a despullar-se que a realment actuar. He de reconèixer que m'ha costat trobar-ne una foto... M'ha costat trobar-ne una foto on hi anés mínimament vestida. :O

...l'antisemitisme... (I)

Sempre he sospitat que l'antisemitisme es basa en la influència de la família i en l'ensenyament religiós de l'escola a una edat molt primerenca i impressionable.

Història d'un home (1969)
Fred Uhlman
Columna (1999)

Cassandra's Dream de Woody Allen

No està a l'altura.

No està a l'altura de Woody Allen.

No és una mala película.

El retorn d'Allen al drama compta amb dos actors poc habituals en una película del novaiorquer: Ewan McGregor i Colin Farrell.

De fet, aquest últim és una de les grans sorpreses del film, tant per la seva actuació per sobre de la seva mitjana (fàcil?) com per la seva de per sí sorprenent presència al repartiment.

També per Ewan McGregor aquesta película suposa el seu debut en una película de Woody Allen.




El pitjor la película, inusitadament mediocre si es té en compte la filmografia del director americà. la película, obviament perfecta técnicament, adoleix d'un guió que deixa molt que desitjar, en la qual la moralina de les males influències, i de que els crims s'acaben pagant preval i enfonsa una película estàndard però fluixa de Woody Allen.

Esperem que la Vicky Christina Barcelona no sigui tan nefasta.


De les actuacions de les actrius me'n recordo tan poc que em limitaré a posar-ne una foto. I avui, per compensar, també unes fotos dels actors principals de la película.



No us queixareu.

Rima LXXIII - Gustavo Adolfo Bécquer

Rima LXXIII

Cerraron sus ojos
que aún tenía abiertos,
taparon su cara
con un blanco lienzo,
y unos sollozando,
otros en silencio,
de la triste alcoba
todos se salieron.

La luz que en un vaso
ardía en el suelo,
al muro arrojaba
la sombra del lecho;
y entre aquella sombra
veíase a intérvalos
dibujarse rígida
la forma del cuerpo.

Despertaba el día,
y, a su albor primero,
con sus mil rüidos
despertaba el pueblo.
Ante aquel contraste
de vida y misterio,
de luz y tinieblas,
yo pensé un momento:

--¡Dios mío, qué solos
se quedan los muertos!

*

De la casa, en hombros,
lleváronla al templo
y en una capilla
dejaron el féretro.
Allí rodearon
sus pálidos restos
de amarillas velas
y de paños negros.

Al dar de las Ánimas
el toque postrero,
acabó una vieja
sus últimos rezos,
cruzó la ancha nave,
las puertas gimieron,
y el santo recinto
quedóse desierto.

De un reloj se oía
compasado el péndulo,
y de algunos cirios
el chisporroteo.
Tan medroso y triste,
tan oscuro y yerto
todo se encontraba
que pensé un momento:

--¡Dios mío, qué solos
se quedan los muertos!

*

De la alta campana
la lengua de hierro
le dio volteando
su adiós lastimero.
El luto en las ropas,
amigos y deudos
cruzaron en fila
formando el cortejo.

Del último asilo,
oscuro y estrecho,
abrió la piqueta
el nicho a un extremo.
Allí la acostaron,
tapiáronle luego,
y con un saludo
despidióse el duelo.

La piqueta al hombro
el sepulturero,
cantando entre dientes,
se perdió a lo lejos.
La noche se entraba,
el sol se había puesto:
perdido en las sombras
yo pensé un momento:

-- ¡Dios mío, qué solos
se quedan los muertos!

*

En las largas noches
del helado invierno,
cuando las maderas
crujir hace el viento
y azota los vidrios
el fuerte aguacero,
de la pobre niña
a veces me acuerdo.

Allí cae la lluvia
con un son eterno;
allí la combate
el soplo del cierzo.
Del húmedo muro
tendida en el hueco,
¡acaso de frío
se hielan sus huesos...!

* * *

¿Vuelve el polvo al polvo?
¿Vuela el alma al cielo?
¿Todo es sin espíritu,
podredumbre y cieno?
No sé; pero hay algo
que explicar no puedo,
algo que repugna
aunque es fuerza hacerlo,
el dejar tan tristes,
tan solos los muertos.

Rimas - Gustavo Adolfo Bécquer
EDAF

Watching the Wheels, John Lennon

http://www.youtube.com/watch?v=1XM4oQGp6uw

Watching the Wheels (John Lennon)

People say Im crazy doing what Im doing
Well they give me all kinds of warnings to save me from ruin
When I say that Im o.k. well they look at me kind of strange
Surely youre not happy now you no longer play the game

People say Im lazy dreaming my life away
Well they give me all kinds of advice designed to enlighten me
When I tell them that Im doing fine watching shadows on the wall
Dont you miss the big time boy youre no longer on the ball

Im just sitting here watching the wheels go round and round
I really love to watch them roll
No longer riding on the merry-go-round
I just had to let it go

Ah, people asking questions lost in confusion
Well I tell them theres no problem, only solutions
Well they shake their heads and they look at me as if Ive lost my mind
I tell them theres no hurry
Im just sitting here doing time

Im just sitting here watching the wheels go round and round
I really love to watch them roll
No longer riding on the merry-go-round
I just had to let it go
I just had to let it go
I just had to let it go

Traducció al català:

Watching the Wheels (John Lennon)

Diuen que sóc boig, fent el que faig
Bé, em donen tot tipus d'advertències per protegirme de la ruina
I quan els dic que estic bé,em miren estranyament
Segurament no ets feliç ara que no jugues el joc

Diuen que sóc mandrós, somiant la meva vida
I em donen tot tipus de consells dissenyats per enlluernarme
Quan els dic que jo vaig fent mirant les ombres a la paret
No trobes a faltar els vells temps, nen, ja no tens vela a l'enterrament

Només sec aquí mirant les rodes com van girant
Realment disfruto de veure-les rodar
Ja n'hi ha prou de pujar a les atraccions!
Només vaig deixar-ho estar!

Persones fent preguntes, perduts i confosos
I jo els dic que no hi ha problemes, només solucions
Ells fan que no amb el cap i em miren com si fos foll
I els dic que no hi ha pressa
Sec aquí només fent temps

Només sec aquí mirant les rodes com van girant
Realment disfruto de veure-les rodar
Ja n'hi ha prou de pujar a les atraccions!
Només vaig deixar-ho estar!
Només vaig deixar-ho estar!
Només vaig deixar-ho estar!

Traducción:

Watching the Wheels (John Lennon)

Dicen que estoy loco, haciendo lo que hago
Me dan todo tipo de advertencias para evitarme la ruina
Cuando les digo que estoy bien ellos me miran de forma estraña
Seguro que no eres feliz porque ya no juegas el juego

Dicen que soy perezoso soñando mi vida
Me dan todo tipo de consejos diseñados a iluminarme
Cuando les digo que voy tirando mirando sombras en la pared
No echas de menos los buenos tiempos ahora que ya no pintas nada?

Estoy aquí sentado viendo las ruedas girar
Realmente verlas me hace disfrutar
No más montar en el tiovivo
No longer riding on the merry-go-round
Lo tuve que dejar estar

La gente hace preguntas, perdidos y confusos
Cuando les digo que no hay problemas, solo soluciones
Ellos niegan con la cabeza y me miran como a un loco
Yo les digo que no hay prisa
Solo estoy ganando tiempo

Estoy aquí sentado viendo las ruedas girar
Realmente verlas me hace disfrutar
No más montar en el tiovivo
No longer riding on the merry-go-round
Lo tuve que dejar estar

Far West, Madrid

Hoy sólo toca una breve recomendación para aquellos que quieran probar cosas nuevas y zonas diferentes para salir de marcha en Madrid.

Por la noche, el restaurante Far West de la Calle Juan Bravo 35 se convierte en un fantástico pub dónde la música está fenomenal. Yo fui una vez con motivo del cumpleaños de un amigo... Y el desfase estuvo muy bien. Cierra a las 3. La zona es pijilla así que se recomiendan atavios con clase.

Además al lado hay un par de discotecas a las que se puede ir al cerrar ésta q también estan bien.

Supersalidos

Intentaré ser breu, tant com es mereix que ho sigui aquesta película.

La película es simplement la història d'un grupet de nois que en el seu últim any d'institut decideixen, a tot preu, perdre la virginitat.

L'alcohol, les noies, l'ambient, tot és una caricaturització de les preocupacions dels adolescents actuals...

Dins del rollo "American Pie" amb moltes i insalvables diferències que converteixen Supersalidos en una película original. Original que no hilarant. Vaig anar a veure-la per la recomanació d'uns amics que m'havien dit que no paraves de riure. I no va ser per tant.
De fet va ser fins a cert punt decepcionant.

Els gags hilarants eren comptats... Algun d'ells era bó. I malgrat les excelents crítiques que havia rebut d'alguns mitjans jo no la vaig considerar bona, precisament.

L'únic que salvaria és el missatge final (quina llàstima que s'hagi de veure sencera per arribar a aquesta trista conclusió):

El missatge que es pot despedre de la película és que les noies no són un objecte que s'ha d'aconseguir a qualsevol preu, si no que s'han de tractar amb respecte i paciència i la millor forma d'accedir a elles és com a amics i companys, no com a "depredadors sexuals".

Quina llàstima que calguin películes de 90 minuts per arribar a conclusions tan óbvies. Almenys em permet dir que el fantàstic final als grans magatzems salva la película.

Una llança trencada a favor de les relacions sanes. (Per desgràcia el caire resulta un pél excessivament moralitzador, potser).

Francisco

No he podido evitar escribir unas líneas,
dedicarte los pensamientos que hoy (y ya hacía unos meses),
venían a mi cabeza al recordarte.

Y aún así tengo miedo.
Porqué sé perfectamente que escriba lo que escriba no estará a tu altura.

Aun así, a modo de mi homenaje particular lo haré, esperando no incomodar a nadie con estas palabras...

Hace ya unos siete años que te conocí. Y vienen contínuamente a mi mente recuerdos de admiración y respeto.

Me acogiste varias veces en tu casa como un huésped de lujo. Y rápido te convertiste en objeto de mi admiración. De ti y contigo aprendí muchas cosas. Y siempre te estaré agradecido por todo lo que me aportaste.

Aprendí que nunca nadie lo sabe todo. Que hay que escuchar siempre diferentes versiones de la historia. Siempre admiré tu enorme cultura y encontré una paz en muchas de las múltiples y a veces infinitas charlas que mantuvimos.

Aunque si pudieras leer esto no lo creerías, contigo aprendí a escuchar un poco más. Creo que es algo que nunca se tiene que dejar de aprender. En cierta manera - y bien cierta - me ayudaste a conocerme un poco más.

Y todavía explico muchos de los chistes que me contabas cuando nos veíamos. Y muchas de las anecdotas que de ti me fueron explicadas. Siempre con gran admiración y respeto.

Ahora, siete años después, pienso que tuviste mucha paciencia conmigo. Que supiste aguantar mi insolencia con una gran dignidad. Y aunque seguramente me recordarás desde una cierta indiferencia, yo te guardo un enorme aprecio, un infinito respeto y una gran admiración y gratitud por todo y más.

Gracias. Descansa.