dijous, de desembre 31, 2009
Bon any nou a tots!
Gairebé 230000 entrades. I un any nou per endavant. Ple de dificultats. Ple de reptes. Ple d'aventures.
Pis nou.
Master en procés.
Portes que s'obren. Portes que es tanquen.
Bon any nou a tots!
********************************
Per cert, us recomano una visita al blog de Marathon Man per veure la versió catalana i ben redactada del meu apunt de la Maonesa i el Cafè. Gràcies per la referència Marathon Man! :)
Pis nou.
Master en procés.
Portes que s'obren. Portes que es tanquen.
Bon any nou a tots!
********************************
Per cert, us recomano una visita al blog de Marathon Man per veure la versió catalana i ben redactada del meu apunt de la Maonesa i el Cafè. Gràcies per la referència Marathon Man! :)
dimecres, de desembre 30, 2009
dimarts, de desembre 29, 2009
Mayonesa y café
Cuando te sientas agobiado, cuando 24 horas al día no sean suficientes... Recuerda el frasco de mayonesa y el café!
Un profesor en su clase de Filosofía, sin decir palabra, cogió un frasco grande y vacío de mayonesa y lo llenó con pelotas de golf.
Luego preguntó a sus estudiantes si el frasco estaba lleno y ellos estuvieron de acuerdo en decir que si.
De nuevo, sin decir nada, el profesor cogió una caja llena de canicas y la vació dentro del frasco de mayonesa.
Las canicas llenaron los espacios vacíos entre las pelotas de golf.
El profesor volvió a preguntar a los estudiantes si el frasco estaba lleno y ellos volvieron a decir que si.
Luego...el profesor cogió una caja con arena y la vació dentro del frasco.
Por supuesto, la arena llenó todos los espacios vacíos, y el profesor preguntó nuevamente si el frasco estaba lleno.
En esta ocasión los estudiantes respondieron con un 'si' unánime.
El profesor enseguida agregó 2 tazas de café al contenido del frasco y efectivamente llenó todos los espacios vacíos entre la arena. Los estudiantes reían en esta ocasión. Cuando la risa se apagaba, el profesor dijo:
'QUIERO QUE SE DEN CUENTA QUE ESTE FRASCO REPRESENTA LA VIDA'.
Las pelotas de golf son las cosas importantes como la familia, los hijos, la salud, los amigos, …
Son cosas que, aún si todo lo demás lo perdiéramos y solo éstas quedaran, nuestras vidas aún estarían llenas.
Las canicas son las otras cosas que importan, como el trabajo, la casa, el coche, etc.
La arena es todo lo demás… las pequeñas cosas.
'Si ponemos primero la arena en el frasco, no habría espacio para las canicas ni para las pelotas de golf.
Lo mismo ocurre con la vida'.
Si gastamos todo nuestro tiempo y energía en las cosas pequeñas, nunca tendremos lugar para las cosas realmente importantes.
Presta atención a las cosas que son cruciales para tu felicidad.
Juega con tus hijos,
dedica tiempo a revisar tu salud,
ve con tu pareja a cenar,
practica tu deporte o afición favoritos,
siempre quedará tiempo para limpiar la casa y reparar la llave del agua.
Ocúpate de las pelotas de golf primero, de las cosas que realmente importan.
Establece tus prioridades, el resto es solo arena…
Uno de los estudiantes levantó la mano y preguntó qué representaba el café..
El profesor sonrió y dijo:
'Que bueno que me hagas esta pregunta… Sólo es para demostraros, que no importa cuan ocupada tu vida pueda parecer, siempre hay lugar para un par de tazas de café con un amigo.'
¡¡¡¡¡ Que tengas un excelente año 2010!!!!!
Un profesor en su clase de Filosofía, sin decir palabra, cogió un frasco grande y vacío de mayonesa y lo llenó con pelotas de golf.
Luego preguntó a sus estudiantes si el frasco estaba lleno y ellos estuvieron de acuerdo en decir que si.
De nuevo, sin decir nada, el profesor cogió una caja llena de canicas y la vació dentro del frasco de mayonesa.
Las canicas llenaron los espacios vacíos entre las pelotas de golf.
El profesor volvió a preguntar a los estudiantes si el frasco estaba lleno y ellos volvieron a decir que si.
Luego...el profesor cogió una caja con arena y la vació dentro del frasco.
Por supuesto, la arena llenó todos los espacios vacíos, y el profesor preguntó nuevamente si el frasco estaba lleno.
En esta ocasión los estudiantes respondieron con un 'si' unánime.
El profesor enseguida agregó 2 tazas de café al contenido del frasco y efectivamente llenó todos los espacios vacíos entre la arena. Los estudiantes reían en esta ocasión. Cuando la risa se apagaba, el profesor dijo:
'QUIERO QUE SE DEN CUENTA QUE ESTE FRASCO REPRESENTA LA VIDA'.
Las pelotas de golf son las cosas importantes como la familia, los hijos, la salud, los amigos, …
Son cosas que, aún si todo lo demás lo perdiéramos y solo éstas quedaran, nuestras vidas aún estarían llenas.
Las canicas son las otras cosas que importan, como el trabajo, la casa, el coche, etc.
La arena es todo lo demás… las pequeñas cosas.
'Si ponemos primero la arena en el frasco, no habría espacio para las canicas ni para las pelotas de golf.
Lo mismo ocurre con la vida'.
Si gastamos todo nuestro tiempo y energía en las cosas pequeñas, nunca tendremos lugar para las cosas realmente importantes.
Presta atención a las cosas que son cruciales para tu felicidad.
Juega con tus hijos,
dedica tiempo a revisar tu salud,
ve con tu pareja a cenar,
practica tu deporte o afición favoritos,
siempre quedará tiempo para limpiar la casa y reparar la llave del agua.
Ocúpate de las pelotas de golf primero, de las cosas que realmente importan.
Establece tus prioridades, el resto es solo arena…
Uno de los estudiantes levantó la mano y preguntó qué representaba el café..
El profesor sonrió y dijo:
'Que bueno que me hagas esta pregunta… Sólo es para demostraros, que no importa cuan ocupada tu vida pueda parecer, siempre hay lugar para un par de tazas de café con un amigo.'
¡¡¡¡¡ Que tengas un excelente año 2010!!!!!
dilluns, de desembre 28, 2009
El Shock de la Innovació - Part II
El Shock de la Innovació
Més reflexió sobre el progrés i el futur
Quan s'aborda un tema en un cicle de conferències, cal intentar sempre fer-ho des de tants punts de vista com sigui possible.
Així, el cicle va començar amb Sebastià Xambó, que ens feu una reflexió sobre els canvis i en com els havia viscut ell. Han vingut a parlar-nos de l'impacte d'algunes tecnologies sobre la societat (telèfons móbils). Ens han mostrat exemples d'innovació tecnológica desenvolupats per gent com nosaltres. El futur?.
Ens han defensat la importància de la imaginació dels escriptors de ciència-ficció en despertar l'interés de la societat, i en marcar-nos diferents camins d'interès i els perills que aquests poden comportar.
Hem fet venir polítics autodenominats “progressistes” per que ens explicassin el sentit d'aquest concepte. Hem tractat problemes socials com l'explotació dels treballadors. I no hem oblidat els inicis mitològics del progrés tecnològic : el mite de Prometeu.
A la segona part d'aquest cicle seguirem en la línea d'atacar els temes des de diferents òptiques i especialitats per satisfer els gustos, sensibilitats i interessos de la major part dels col·legials.
Hi ha ètica al món dels ordinadors? Està en crisi el periodisme tal i com el coneixem? Els grans shocks matemàtics que han canviat la visió del món. Els reptes i les reaccions de les llengües minoritzades davant els canvis de la societat, el coneixement i la tecnología. Reciclatge NO? La visió del canvi des de la filosofia i l'antropologia...
Aquests i altres temes conformen aquesta segona part, que esperem que us ajudin a plantejar-vos noves preguntes i potser a trobar alguna o algunes respostes...
En qualsevol cas, esperem que us agradin i entretinguin.
Joan Genís Valverde Albons
CMU Penyafort Montserrat 2005 - Barcelona
CMU Penyafort Montserrat 2005 - Barcelona
Agraïments: voldriem agrair a tots els conferenciants la seva gran predisposició a venir sense cap tipus de remuneració econòmica i en especial a aquells que s'han desplaçat des de Mallorca amb la molèstia que això els hagi pogut ocasionar. A en Toni Galmés i a Tomeu Pinya per la seva genial creativitat artística i soportar les exigències amb gran paciència. A Nemrod Carrasco, per participar activament en el cicle, per la seva paciència i suport en la programació de les dates i per les seves crítiques sempre constructives i sovint sinceres. A Montse Lavado pel Col·loqui al voltant de “L'Efecte Iguaçú”. A J.M,Bermudo i a M. Lavado, pel seu recolzament i ànim. A en Màxim Carlavilla i a en Tomeu Pinya (i la Comissió de Cultura en general) per la gestió de dates. A la Comissió de Medi Ambient per haver col·laborat amb la organització de dues conferències (Gràcies Sergi). I finalment a tots els que heu vingut a alguna conferència del cicle i en especial als que m'heu dit la vostra opinió, sempre crítica i constructiva. Gràcies a tots.
Disseny gràfic: Tomeu Pinya
2005 - C.M.U. Penyafort-Montserrat
diumenge, de desembre 27, 2009
Cuando...
CUANDO QUIERES A TU NOVIO PERÒ NO ESTA BUENO....
Voy a dejar con mi novio. Y no me va a costar, ¿eh?, porque aunque es inteligente, cariñoso, divertido... Pero es que tiene un defecto que no puedo soportar: no està bueno.
Con él me pasa como con los relojes. Está muy bien que den la hora a la perfección, però yo prefiero tener uno de diseño Cartier que un suizo de precisión. Sí, porque con el de diseño soy la envidia del lugar y el suizo no da tanto para fardar. Y no paro de envidiar a las que llevan de diseño, preguntandome ¿Como debe ser? ¿Como se deben sentir? Aunque nunca lleguen a ningún sitio a tiempo. Estan todo el dia: "O sea, mira el mio que bonito" "Mira el mio que musculos".
Todo empezó una noche en un bar. Iba muy borracha y le vi y pensé: "Joder que elemento mas raro, parece de coleccionista". "Parece mentira que este chico y yo seamos de la misma especie". Pero si és un tio simpatico i hasta tiene un cierto atractivo oculto. Y fui y le dije lo que pensaba. El tio creyó que estaba loca. "Què hace una tia tan guapa tirandome los trastos?" "Serà que ha bebido demasiado y me confunde con otro."
La próxima vez que le vi yo estaba avergonzada. Me habia sincerado tal vez demasiado. Què debia pensar él. Se me acercó.... Yo me moria de vergüenza. Me dice:
- Tu sabes lo que me dijiste la otra noche?
Y yo callé, hundièndome en un infierno de vergüenza. Y el me insistió y me repitió la escena que le monté. Peró a partir de allí ocurrió algo sorprendente. El chico de vez en cuando me hablaba y hasta nos hicimos amigos... Seguíamos hablando y como más hablabamos más atractivo veía en ese chico de atractivo oculto y belleza disimulada (bastante bien, por cierto).
Debo confesar que dudaba de mi misma: como me podia sentir atraida por ese tio tan ordinario, tan... ¡Si no le gustaba a nadie más! La gente pensaria que soy rara... Peró aun así me sentia a gusto con él. Me hacia sentir importante. Aunqué también llegué a pensar que seria como todos que lo único que buscaba era lo que buscan todos...
La cuestión es que nos hicimos novios. Al principio flipaba:
- Con los ovarios bien puestos, si salgo con este seré la más original, pues seguro que no hay otra chica en el mundo capaz de ello.
Pero enseguida me di cuenta que habia muchos mas peces en el rio... Mas guapos y con cierto atractivo... Cada uno con sus tonterias y que también me hacian sentir especial... Además me di cuenta de que soy joven y que tenia que probar cosas nuevas, así que me dediqué al expedicionismo...
Hice expediciones con un viejo amigo, hice expediciones con chicos de la facultad, del trabajo... Y lo mejor és que cuando se lo contaba al chico este se limitaba a llorar y a perdonarme. Así que no me costó mucho a acostumbrarme a esta nueva vida...
Claro, y es que el chaval resultó ser un intolerante... Mira que ponerse celoso! Si solo eran experimentos para comprobar que lo que realmente me complacia era él... Mira que hay gente poco agradecida en este mundo, y me van a tocar a mi... Yo que soy la generosidad personificada...
Pero lo peor fue que el muy cabron va un dia y le da por probar lo de las expediciones, sin pedir permiso ni nada. Pero si eso lo habia patentado yo!!!!!!!! És intolerable...
Y él se puso todavía mas intolerante, pues no entendió que yo me pusiera celosa y posesiva y violenta y cruel con él. Peró si és la reacción más normal y justa del mundo...
Bueno, la verdad és que al final pasó lo inevitable. Que el chico me ha mandado a tomar por culo. Y yo para no defraudarle lo he hecho. Y mira no está tan mal.
Escrito de forma sacástica hace 5 años.
Sigue estando dedicado a iLóGiCa y a Relació.
dissabte, de desembre 26, 2009
Amorrats al Teclat, de Llorenç Valverde
M'agrada molt fer crítiques i ressenyes dels llibres que llegeixo... I de les películes... I de tot. En definitiva m'agrada opinar... Donar la meva opinió... Quan em trobo amb un llibre del meu propi pare entre les mans la tasca és molt més complicada...Llorenç Valverde, a més del meu pare (fet que no deixa de ser accidental), és un personatge. Una persona amb una elevada dosi de saviesa, una inteligència inusual (amb les seves coses bones i les seves coses dolentes) i amb un coneixement amb la millor virtut que el coneixement pot tenir: el continu creixement i actualització. L'únic problema que té la figura del meu pare, des de que la meva personalitat es va formar, és una manca de visió autocrítica, i un lleuger excés de teorització. Feta aquesta anàlisi, en un determinat punt de la meva vida, em vaig plantejar ser el crític més voraç del meu pare, per tal de que així pogués percebre net d'adulacions i interessos aquelles coses en les que havia de millorar (sempre segons la meva perspectiva).
Aquesta actitud i postura meva, sovint ha estat malinterpretada com una falsa rivalitat tan pel meu pare com per persones que han presenciat els nostres debats dialéctics (en els quals el resultat més freqüent es que el meu pare es sentís ofés i faltat al respecte per alguns dels meus comentaris i postures).
Però al final, la gent que realment ens coneix sap que sentim una debilitat mútua molt gran, que es el motor d'una relació que sempre ens ha empés mútuament a millorar, per tal d'evitar donar arguments a l'altre en el próxim debat.
Amorrats al Teclat és un recull d'articles seleccionats entre els publicats entre 2002 i 2006, que conformen un passeig literari prou interessant pel món de la tecnología de la informació des de la perspectiva catalana-illenca, però alhora global.
A un usuari avançat de Windows li diria que cada un dels articles continguts al llibre és com un Service Pack: t'omple una carència informativa o t'aporta una nova perspectiva de raonament... Però saps que n'han de venir més, perquè no estàs satisfet si no en llegeixes un altre. No está complet.
El Doctor Valverde publica amb aquest el seu tercer llibre. L'endoll foradat (Máquines i humans) (1994, esgotat) fou el primer. Les seduccions de les noves tecnologies (2002), fou el segon.
Amb aquest tercer recull es veu un increment de la cohèrencia d'un discurs ja de per si històricament coherent, crític amb l'entorn i sempre armat de potents arguments i reflexions...
També he de dir, en la meva vessant més crítica, que en ocasions peca de fanatisme en alguns temes (programari lliure). Però la meva última lectura del llibre, m'ha fet gaudir molt. Fins al punt que he hagut de deixar a mitges la lectura de El Senyor dels Anells en versió anglesa original per llegir-me Amorrats al Teclat, un llibre tan complet que haver-se'l llegit (i assimilat) hauria de ser considerat com una titulació en 'Futur Tecnológic', una assignatura de la vida que fa repetir curs a moltes persones.
PS: Vull destacar finalment dues coses:
- El llenguatge planer i les metàfores senzilles que empra el Doctor Valverde per a explicar i ajudar a entendre l'actualitat tecnológica.
- L'ús de núvols d'idees i de paraules clau a cada article, que permet un us gairebé enciclopèdic del llibre i es una eina fantàstica per a estudiants, ja que si volen informació sobre un tema o personatge concret, només han de buscar l'article que té les etiquetes desitjades. Una mostra de l'aposta del Doctor Valverde per unir tradició (el format paper del llibre) amb allò que les noves tecnologies ens aporta (núvols de conceptes, etiquetes, ambdós heredats del món dels blogs i de agregadors de notícies com el Menéame).
- Si per Sant Jordi no sabeu que regalar, és ideal per persones que no tenen ni idea de tecnologia i volen entendre la revolució constant que està succeint al nostre voltant (sovint sense que en siguem conscients)
- També és ideal per aquelles persones que en saben, però necessiten o busquen una óptica diferent... Un nou prisma que permeti acostar-se d'una forma més humana, però plena de cultura, al fascinant món de les tecnologies que tant espanta a alguns.
**************************************************************************************
Finalment només em resta convidar-vos a tots a venir a la presentació que farem del llibre a Felanitx el proper dia 29 de Desembre
Presentació del llibre Amorrats al Teclat, de Llorenç Valverde
a càrrec de
Maria Antònia Ibàñez
Jaume Canet
Jaume Sureda
Toni Bennàssar
Joan Genís Valverde
a les 21:30 hores
a la Casa de Cultura de Felanitx,
Plaça de la Font de Santa Margalida, a Felanitx (davant de l'Esglèsia).
Tots hi estau convidats!!!
a càrrec de
Maria Antònia Ibàñez
Jaume Canet
Jaume Sureda
Toni Bennàssar
Joan Genís Valverde
a les 21:30 hores
a la Casa de Cultura de Felanitx,
Plaça de la Font de Santa Margalida, a Felanitx (davant de l'Esglèsia).
Tots hi estau convidats!!!
Ya llegó la Navidad
Y para festejar la Natividad del Señor no se les ocurre otra cosa que traernos exquisitos manjares del demonio: turrones, mazapanes, polvorones, tortas imperiales, mantecados, roscones, almendrados, bombones, trufas, alfajores, pastelillos, guirlaches..... ¡Madre mía! No me extraña que Papá Noel esté como una foca.
Luego hay que añadir las cenas de navidad: con tu familia, la familia de tu pareja, tus colegas, los colegas de tu pareja, con tu pareja, la pareja de tu parej.... espera me he liado. Bueno, que hay mil compromisos gastronómicos donde en cada uno de ellos sin duda no nos van a faltar estas tentadoras delicias navideñas infiernales.
Si os fijáis hasta a la lotería de navidad se le llama 'El Gordo'. Y si no estamos comiendo o preparando la comida o pensando en comer, seguro que estamos comprando. Normal. Si es que preparan esas ofertas y esos escaparates tan jugosos que nos los comemos con los ojos.
No podemos dejar de pensar en comer, es algo ya inconsciente del subconsciente. Por ejemplo cuando estamos paseando y nos encontramos con el familiar que no veíamos de hace tiempo con el cochecito del niño. Cuando le retira un poquito la manta para que se le vea la carita siempre se nos escapa un "Qué rico" o "Está para comérselo".
En fin, espero que seais sensatos, os comidáis un poquito ante tanta comida y no os dejéis llevar por la gula, que luego llega la cuesta de enero y no hay dios que la suba con ese pandero que se nos ha quedado que parece relleno de mousse de chocolate,.... con tropezoncitos de almendra,.... envuelto en una capa de delicioso chocolate negro..... mmm chocolaaaaate...ogogojoghoaghrfghl...
Así que ¡Buen provecho!
¡Ah!, y ¡¡FELIZ NAVIDAD!!
Luego hay que añadir las cenas de navidad: con tu familia, la familia de tu pareja, tus colegas, los colegas de tu pareja, con tu pareja, la pareja de tu parej.... espera me he liado. Bueno, que hay mil compromisos gastronómicos donde en cada uno de ellos sin duda no nos van a faltar estas tentadoras delicias navideñas infiernales.
Si os fijáis hasta a la lotería de navidad se le llama 'El Gordo'. Y si no estamos comiendo o preparando la comida o pensando en comer, seguro que estamos comprando. Normal. Si es que preparan esas ofertas y esos escaparates tan jugosos que nos los comemos con los ojos.
No podemos dejar de pensar en comer, es algo ya inconsciente del subconsciente. Por ejemplo cuando estamos paseando y nos encontramos con el familiar que no veíamos de hace tiempo con el cochecito del niño. Cuando le retira un poquito la manta para que se le vea la carita siempre se nos escapa un "Qué rico" o "Está para comérselo".
En fin, espero que seais sensatos, os comidáis un poquito ante tanta comida y no os dejéis llevar por la gula, que luego llega la cuesta de enero y no hay dios que la suba con ese pandero que se nos ha quedado que parece relleno de mousse de chocolate,.... con tropezoncitos de almendra,.... envuelto en una capa de delicioso chocolate negro..... mmm chocolaaaaate...ogogojoghoaghrfghl...
Así que ¡Buen provecho!
¡Ah!, y ¡¡FELIZ NAVIDAD!!
divendres, de desembre 25, 2009
Bon Nadal! - Feliz Navidad! - Happy Christmas! - Joyeux Noël!
Un Nadal més en família.
Un Nadal més amb el bloc, actualitzat amb una base gairebé diària...
Enguany m'han passat moltes coses que encara no us he pogut explicar...
Peró intentaré resumir-les pel Gener, que serà un més molt fred i em podré permetre ben poques coses més enllà d'estar a casa amb les meves aventures i el meu blog...
He de reconèixer que hi ha temporades que em costa moltíssim escriure...
En part perquè malgrat tenir una mitjana de 150 entrades diáries, reb ben pocs comentaris. I no sé si hi ha realment algú que em llegeixi, o si les 150 entrades es gent que arriba al blog per error desde el google (que m'indexa prou bé, per cert).
Als que em llegiu, moltes gràcies... Perquè ho faig per vosaltres.
Als que entreu per error... Que sigui un error agradable!
**************************************************************************************
Una Navidad en familia.
Una Navidad más con el blog, actualizado con una base casi diaria ...
Este año me han pasado muchas cosas que todavía no os he podido explicar ...
Pero intentaré resumirlas en Enero, que será un mes muy frío y me podré permitir pocas cosas más allá de estar en casa con mis aventuras y mi blog ...
Debo reconocer que hay temporadas que me cuesta muchísimo escribir ...
En parte porque a pesar de tener una media de 150 entradas diarias, recibe pocos comentarios. Y no sé si hay realmente alguien que me lea, o si las 150 entradas se gente que llega al blog por error desde el google (que m'indexa bastante bien, por cierto).
A los que me leen, muchas gracias ... Porque lo hago por vosotros.
Los que entréis por error ... Os deseo que sea un error agradable!
**********************************************************************
One more Christmas with the family.
One more Christmas with the blog, updated almost daily basis ...
This year many things have happened to me that I could not tell you ...
But I'll try to summarize them by January, which will be a lot more cold and I won't be able to endulge me to few things more than being at home with my adventures and my blog ...
I must admit that there are seasons that cost me a lot to write ...
In part because despite having an average of 150 new posts daily, I receive very few comments. I do not know if there really someone that I read, or if they are 150 people who come to the blog by mistake from google (which indexs well enough, by the way).
If you read me from time to time, thank you ... Because I do it for you.
Those who enter by mistake ... I wish it is a nice mistake for you!
*******************************************************************************
Un Noël plus avec la famille.
Un Noël plus avec le blog, mis à jour presque quotidiennement ...
Cette année, j'ai passé beaucoup de choses que je ne pourrais pas vous dire ...
Mais je vais essayer de les résumer en Janvier, qui sera beaucoup plus froid et je ne pourrai me permettre que d'être à la maison avec mes aventures et mes blogs ...
Je dois admettre qu'il ya des saisons oú j'avais pas d'envie d'écrire...
En partie parce que malgré une moyenne de 150 nouveaux postes chaque jour, je reçois très peu de commentaires. Je ne sais pas s'il ya vraiment quelqu'un qui me lise, ou si les entrées au blog sont de 150 personnes qui viennent sur le blog par erreur à partir de Google (qui m'indexa assez bien, soit dit en passant).
J'ai lu ces, merci ... Parce que je le fais pour vous.
Ceux qui entrent par erreur ... J'éspère qu'il soit un erreur agréable!
Un Nadal més amb el bloc, actualitzat amb una base gairebé diària...
Enguany m'han passat moltes coses que encara no us he pogut explicar...
Peró intentaré resumir-les pel Gener, que serà un més molt fred i em podré permetre ben poques coses més enllà d'estar a casa amb les meves aventures i el meu blog...
He de reconèixer que hi ha temporades que em costa moltíssim escriure...
En part perquè malgrat tenir una mitjana de 150 entrades diáries, reb ben pocs comentaris. I no sé si hi ha realment algú que em llegeixi, o si les 150 entrades es gent que arriba al blog per error desde el google (que m'indexa prou bé, per cert).
Als que em llegiu, moltes gràcies... Perquè ho faig per vosaltres.
Als que entreu per error... Que sigui un error agradable!
**************************************************************************************
Una Navidad en familia.
Una Navidad más con el blog, actualizado con una base casi diaria ...
Este año me han pasado muchas cosas que todavía no os he podido explicar ...
Pero intentaré resumirlas en Enero, que será un mes muy frío y me podré permitir pocas cosas más allá de estar en casa con mis aventuras y mi blog ...
Debo reconocer que hay temporadas que me cuesta muchísimo escribir ...
En parte porque a pesar de tener una media de 150 entradas diarias, recibe pocos comentarios. Y no sé si hay realmente alguien que me lea, o si las 150 entradas se gente que llega al blog por error desde el google (que m'indexa bastante bien, por cierto).
A los que me leen, muchas gracias ... Porque lo hago por vosotros.
Los que entréis por error ... Os deseo que sea un error agradable!
**********************************************************************
One more Christmas with the family.
One more Christmas with the blog, updated almost daily basis ...
This year many things have happened to me that I could not tell you ...
But I'll try to summarize them by January, which will be a lot more cold and I won't be able to endulge me to few things more than being at home with my adventures and my blog ...
I must admit that there are seasons that cost me a lot to write ...
In part because despite having an average of 150 new posts daily, I receive very few comments. I do not know if there really someone that I read, or if they are 150 people who come to the blog by mistake from google (which indexs well enough, by the way).
If you read me from time to time, thank you ... Because I do it for you.
Those who enter by mistake ... I wish it is a nice mistake for you!
*******************************************************************************
Un Noël plus avec la famille.
Un Noël plus avec le blog, mis à jour presque quotidiennement ...
Cette année, j'ai passé beaucoup de choses que je ne pourrais pas vous dire ...
Mais je vais essayer de les résumer en Janvier, qui sera beaucoup plus froid et je ne pourrai me permettre que d'être à la maison avec mes aventures et mes blogs ...
Je dois admettre qu'il ya des saisons oú j'avais pas d'envie d'écrire...
En partie parce que malgré une moyenne de 150 nouveaux postes chaque jour, je reçois très peu de commentaires. Je ne sais pas s'il ya vraiment quelqu'un qui me lise, ou si les entrées au blog sont de 150 personnes qui viennent sur le blog par erreur à partir de Google (qui m'indexa assez bien, soit dit en passant).
J'ai lu ces, merci ... Parce que je le fais pour vous.
Ceux qui entrent par erreur ... J'éspère qu'il soit un erreur agréable!
dijous, de desembre 24, 2009
Innovation: The Customer's Reality
Manufacturers are wont to talk of the "irrational costumer" (...). But there are no "irrational costumers". As an old saying has it, There are only lazy manufacturers. The customer has to be assumed to be rational. His or her reality, however, is usually quite different from that of the manufacturer.
The Essential Drucker
Peter F. Drucker
Collins Business (2005)
Peter F. Drucker
Collins Business (2005)
dimecres, de desembre 23, 2009
Behind Blue Eyes - The Who
Delightful song
No one knows what it's like
To be the bad man
To be the sad man
Behind blue eyes
No one knows what it's like
To be hated
To be fated
To telling only lies
But my dreams
They aren't as empty
As my conscience seems to be
I have hours, only lonely
My love is vengeance
That's never free
No one knows what it's like
To feel these feelings
Like I do
And I blame you
No one bites back as hard
On their anger
None of my pain and woe
Can show through
But my dreams
They aren't as empty
As my conscience seems to be
I have hours, only lonely
My love is vengeance
That's never free
When my fist clenches, crack it open
Before I use it and lose my cool
When I smile, tell me some bad news
Before I laugh and act like a fool
If I swallow anything evil
Put your finger down my throat
If I shiver, please give me a blanket
Keep me warm, let me wear your coat
No one knows what it's like
To be the bad man
To be the sad man
Behind blue eyes
No one knows what it's like
To be the bad man
To be the sad man
Behind blue eyes
No one knows what it's like
To be hated
To be fated
To telling only lies
But my dreams
They aren't as empty
As my conscience seems to be
I have hours, only lonely
My love is vengeance
That's never free
No one knows what it's like
To feel these feelings
Like I do
And I blame you
No one bites back as hard
On their anger
None of my pain and woe
Can show through
But my dreams
They aren't as empty
As my conscience seems to be
I have hours, only lonely
My love is vengeance
That's never free
When my fist clenches, crack it open
Before I use it and lose my cool
When I smile, tell me some bad news
Before I laugh and act like a fool
If I swallow anything evil
Put your finger down my throat
If I shiver, please give me a blanket
Keep me warm, let me wear your coat
No one knows what it's like
To be the bad man
To be the sad man
Behind blue eyes
dimarts, de desembre 22, 2009
El Shock de la Innovació: Part I (2004-2005)
El Shock de la Innovació
Una reflexió sobre el progrés i el futur
progrés: Procés ascendent i positiu, mitjançant el qual un ésser o una acció, passa d'un estat, forma o grau a un altre de superior, de millor.
futur: Allò que serà, el temps a venir.
Diccionari de la llengua catalana de l'Enciclopèdia Catalana
Les paraules progrés i futur no s'escapen d'ambigüitats. D'això ja se n'ocupen els abusos de llenguatge que impunement cometem, així com les associacions de conceptes que empren els medis de comunicació per a esbiaixar la nostra percepció de la realitat.
El diccionari associa el futur a un moment temporal, el qual no s'assoleix mai. Així i tot sentim a dir que nosaltres, els joves i estudiants, “som el futur” o que tal invent o tal organització “són el futur”. Tot indica que, o bé estem abusant d'un concepte o bé aquest és molt ampli.
El progrés és un altre terme misteriós. I també força present al nostre entorn: polítiques progressistes, progrés tecnològic, econòmic, social... Tot un seguit d'històries que ens llegim de lluny, sense mai acabar d'aprofundir en el que realment ens estan intentant transmetre. En tenim una vaga idea... Algú potser n'ha llegit alguna cosa i l'altre en va sentir parlar a la ràdio.... Però què és? Tenim tendència a associar el progrés al camí que ens ha de portar al futur. Perquè, és clar, volem un futur millor que el present, per això cal, com diu el diccionari, un procés ascendent i positiu. És positiu el progrés realment, més enllà de la definició del diccionari? Per què tanta gent tem el progrés si es tan bo?
La universitat – per norma general – no ensenya el futur. El que t'ensenyen forma part del passat i del present. No hi ha cap assignatura a les nostres carreres que tracti el futur... que expliqui com serà el demà, com construir-lo o com col·laborar en la seva construcció.
Alvin Toffler, periodista, escriptor i assessor d'importants empreses americanes, en un llibre publicat als inicis dels anys 70 anomenat el Shock del Futur, invita a fer aquesta reflexió plantejant que el principal problema de l'ésser humà és la seva incapacitat d'adaptar-se a les circumstàncies canviants (al progrés potser?). Toffler proposa que a instituts i universitats hi hauria d'haver una assignatura obligatòria anomenada futur en la qual els alumnes haurien de fer hipòtesis sobre els diferents futurs possibles, preparant-los així per als canvis constants.
És el progrés el camí cap al futur? I el futur, què és? Certament el diccionari no clarifica la situació: allò que serà, el temps a venir. Aleshores què passa amb allò que no serà, els futurs que no vindran, que no es fan realitat. Cal tenir-los en compte?
A qüestions com aquestes s'hi enfronten uns personatges, pioners del que podríem anomenar “futurologia” (i no la que llegeix mans i fetges de gallines). Aquests visionaris de la “ciència del futur”, dediquen el seu temps a fer-ne una forma de vida.
Entre ells, hi ha els autors de ciència-ficció que, tal com Jules Verne en el seu moment, es dediquen a descriure possibles versions del que podria ser la humanitat. Uns futurs de vegades aleatoris i pensats per l'entreteniment, d'altres vertaderament profètics. Però sovint aquelles prediccions més agosarades (i segurament més criticades) han resultat ser correctes. L'esmentat Jules Verne en representa la cara i la creu: d'una banda va descriure viatges per sota l'aigua amb submarins i per l'aire amb aparells voladors i aquests somnis es van fer realitat. Però també va imaginar viatges al centre de la terra, i bé!...
El 1949 George Orwell publicava un llibre anomenat '1984' que va introduir un concepte, una idea que per ventura o desventura ha inspirat i alertat a moltes persones des d'aleshores: es tracta del Gran Germà i els seus monitors de televisió que mentre informaven d'uns fets inventats per a dominar a la població aterroritzada, espiaven els actes dels qui es trobaven aprop. Si bé el que ell va témer és cada cop més pròxim (virus dels PC, informació manipulada, reality shows, etc.), un dels errors que va cometre fou fixar aquesta situació en el temps: va ser massa pessimista... o no?. A 1984 Orwell escriu que “si vols veure un quadre del futur, imagina una bota estampant-se a una cara humana... per sempre”.
Un referent més contemporani és, sens dubte, Matrix, on la humanitat esdevé esclava dels efectes negatius del que sovint s'entén com a progrés tecnològic. Neil Postman, escriptor nord-americà, a Telépolis adverteix des d'una postura anti-tecnòcrata que tot progrés té uns efectes desconeguts. No recela del progrés, sinó que defensa la necessitat d'estudiar aquests efectes abans d'abocar-nos a un futur incert.
És necessari que la societat i la cultura de la humanitat evolucionin al mateix ritme que la tecnologia, perquè el principal problema de la tecnologia és l'ús que l'humà en fa: l'energia nuclear permet electricitat, però un dia va destruir ciutats senceres en qüestió de segons.
El progrés, per tant, és un concepte més complexe del que pensem: ens hem de formular les preguntes adequades per entendre bé de què es tracta i com ens hi hem d'enfrontar.
Formular preguntes i buscar respostes és l'objectiu del cicle que presentem com el Shock de la Innovació: partir de la idea de l'esmentat Toffler però a més del futur considerar el camí que ens hi porta, el progrés o, dit altrament i potser abusant del llenguatge, la
innovació: acció i efecte d'introduir novetats en alguna cosa
Joan Genís Valverde Albons
CMU Penyafort Montserrat de Barcelona - 2004/2005
dilluns, de desembre 21, 2009
El shock de la Innovació: un cicle de conferències
Avui estava de mudances...
Bé em mudava del meu ibook G3 de 2006 al meu nou MacBookPro de 2009...
I he aprofitat per fer revisar i fer neteja als meus vells fitxers de l'ordinador...
I ves per on he trobat moltes joies, entre elles aquesta.
Els tríptics d'un cicle de conferències que vaig organitzar ja fa uns anyets a la meva residència d'estudiants... (el C.M.U. Penyafort-Montserrat). Amb un cartell de luxe! Una d'aquestes coses de les que et sents orgullós quan mires enrera...
Bé em mudava del meu ibook G3 de 2006 al meu nou MacBookPro de 2009...
I he aprofitat per fer revisar i fer neteja als meus vells fitxers de l'ordinador...
I ves per on he trobat moltes joies, entre elles aquesta.
Els tríptics d'un cicle de conferències que vaig organitzar ja fa uns anyets a la meva residència d'estudiants... (el C.M.U. Penyafort-Montserrat). Amb un cartell de luxe! Una d'aquestes coses de les que et sents orgullós quan mires enrera...
Tríptic del cicle de 2004/2005: Primer quatrimestre
Tríptic del cicle de 2004/2005: Segon quatrimestre
Tríptic del cicle de 2004/2005: Segon quatrimestre
El cartell és impressionants: professors de primera línea de la UPC, la UB i la UIB; ex-presidents de comunitats autònomes; escriptors i periodistes... Un luxe.
diumenge, de desembre 20, 2009
dissabte, de desembre 19, 2009
divendres, de desembre 18, 2009
Baba O'Riley - The Who
Out here in the fields
I fight for my meals
I get my back into my living.
I don't need to fight
To prove I'm right
I don't need to be forgiven.
yeah,yeah,yeah,yeah,yeah
Don't cry
Don't raise your eye
It's only teenage wasteland
Sally, take my hand
We'll travel south cross land
Put out the fire
And don't look past my shoulder.
The exodus is here
The happy ones are near
Let's get together
Before we get much older.
Teenage wasteland
It's only teenage wasteland.
Teenage wasteland
Oh, yeah
Its only teenage wasteland
They're all wasted!
dijous, de desembre 17, 2009
Innovation: Pricing
Most suppliers, including public-service institutions, never think of pricing as a strategy. Yet pricing enables the customer to pay for what he buys (...) rather than for what the supplier makes. What is being paid in the end is, of course, the same amount. But how it is being paid is structured to dance with what the consumer actually buys. And it charges for what represents "value" to the costumer rather than what represents "cost" to the supplier.
The Essential Drucker
Peter F. Drucker
Collins Business (2005)
Peter F. Drucker
Collins Business (2005)
dimecres, de desembre 16, 2009
Primeras Reflexiones
"El ser humano es extraordinario" era el eslogan de un reciente anuncio de televisión. Ya lo creo que puede ser extraordinaro. Sin ir más lejos yo esta tarde al volver a casa en coche el de adelante frenó en seco y me lo comí. No había soltado tantas palabrotas en tan poco tiempo.
Pero por muy extraordinarios que podamos ser, el ser humano es imperfecto por naturaleza. ¿O acaso no lo reconocemos cuando nos equivocamos alegando: "¿qué pasa?, que soy humano"?. Dependiendo del día estamos felices o desilusionados, con mariposas en el estómago o potenciales asesinos en serie, nos equivocamos constantemente y siempre tropezamos con la misma piedra. ¡¡Maldita sea, la misma piedra!! ¿Qué probabilidad hay de que te encuentres con la misma piedra y te tropieces de nuevo con ella? ¡Menuda extraordinariez! (o como pelotas se diga).
Pero bueno, tampoco voy a exponer hoy todas mis reflexiones. Además, no quiero escribir muchas ideas porque seguramente mañana me parezcan una sarta de chorradas. Ya sé que eso no dice mucho de mi estado mental, pero ¿qué pasa? soy un humano extraordinario.
Pero por muy extraordinarios que podamos ser, el ser humano es imperfecto por naturaleza. ¿O acaso no lo reconocemos cuando nos equivocamos alegando: "¿qué pasa?, que soy humano"?. Dependiendo del día estamos felices o desilusionados, con mariposas en el estómago o potenciales asesinos en serie, nos equivocamos constantemente y siempre tropezamos con la misma piedra. ¡¡Maldita sea, la misma piedra!! ¿Qué probabilidad hay de que te encuentres con la misma piedra y te tropieces de nuevo con ella? ¡Menuda extraordinariez! (o como pelotas se diga).
Pero bueno, tampoco voy a exponer hoy todas mis reflexiones. Además, no quiero escribir muchas ideas porque seguramente mañana me parezcan una sarta de chorradas. Ya sé que eso no dice mucho de mi estado mental, pero ¿qué pasa? soy un humano extraordinario.
Novetat 2010 / Novedad 2010
Diuen que renovar-se o morir... I almenys un cop a l'any intent incorporar a aquest blog noves idees, noves orientacions... I la novetat sorpresa per aquest 2010, i a partir de Desembre 2009 en mode pilot, una nova secció que aportará una visió més ampla a aquest blog, que a més canvia lleugerament de nom.
La nova secció:
El terme alien té moltes acepcions i significats. Un d'ells, com es pot veure a internet, és: "stranger: anyone who does not belong in the environment in which they are found" (estrangers, cualsevol persona que no pertany a l'entorn en el qual es troba). I efectivament la secció seran escrits i paranoies de dos amics meus, que com cap d'ells és jo, són estrangers a mi, i per tant aliens.
Desembre i Gener serán els mesos pilot. Ja veurem si estan a l'altura. Esperem que les seves aportacions siguin excepcionals. Ells com a persones son extraordinaris. Ja han aparegut sovint al blog. Es tracta de Xeripau i Xantito, les XX.
Per a celebrar la seva incorporació, el nom del blog ha evolucionat a "Joan Genís & Co". Esperem que aportin un nou impuls a aquest blog! Benvinguts!
***************************************************************
Dicen que hay que renovarse o morir. Y almenos una vez al año intento incorporar nuevas ideas y orientaciones al blog. I la novedad sorpresa de este año 2010 (aunque empezará ya a modo piloto) es una nueva sección que aportará una visión más amplia a este blog, que en honor de la nueva sección ha visto cambiado su nombre.
La nueva sección se llamará:
El término 'alien' tiene mucas acepciones y significados. Entre ellos, se puede comprobar en internet que uno es: "stranger: anyone who does not belong in the environment in which they are found", es decir, estrangeros; cualquier persona que no pertenece al entorno en el que se encuentra. I efectivamente la sección estará formada por escritos y paranoias de dos amigos mios. Obviamente ellos no son yo, por tanto en un blog con mi nombre ellos son ALIENS. :) Además para darles la bienvenida, a ellos y a la bocanada de aire fresco que suponen el blog ahora se llama Joan Genís & Co.
Diciembre y Enero serán meses piloto para ver como funciona. Seguro que estarán a la altura con aportaciones excepcionales. Como personas son extraordinarios, así que su reflejo ciber-virtual debe ser parejo. En realidad ya han aparecido varias veces en este blog, ambos. Se trata de las XX: Xeripau y Xantito!
Bienvenidos!
La nova secció:
ALIENS
El terme alien té moltes acepcions i significats. Un d'ells, com es pot veure a internet, és: "stranger: anyone who does not belong in the environment in which they are found" (estrangers, cualsevol persona que no pertany a l'entorn en el qual es troba). I efectivament la secció seran escrits i paranoies de dos amics meus, que com cap d'ells és jo, són estrangers a mi, i per tant aliens.
Desembre i Gener serán els mesos pilot. Ja veurem si estan a l'altura. Esperem que les seves aportacions siguin excepcionals. Ells com a persones son extraordinaris. Ja han aparegut sovint al blog. Es tracta de Xeripau i Xantito, les XX.
Per a celebrar la seva incorporació, el nom del blog ha evolucionat a "Joan Genís & Co". Esperem que aportin un nou impuls a aquest blog! Benvinguts!
***************************************************************
Dicen que hay que renovarse o morir. Y almenos una vez al año intento incorporar nuevas ideas y orientaciones al blog. I la novedad sorpresa de este año 2010 (aunque empezará ya a modo piloto) es una nueva sección que aportará una visión más amplia a este blog, que en honor de la nueva sección ha visto cambiado su nombre.
La nueva sección se llamará:
ALIENS
El término 'alien' tiene mucas acepciones y significados. Entre ellos, se puede comprobar en internet que uno es: "stranger: anyone who does not belong in the environment in which they are found", es decir, estrangeros; cualquier persona que no pertenece al entorno en el que se encuentra. I efectivamente la sección estará formada por escritos y paranoias de dos amigos mios. Obviamente ellos no son yo, por tanto en un blog con mi nombre ellos son ALIENS. :) Además para darles la bienvenida, a ellos y a la bocanada de aire fresco que suponen el blog ahora se llama Joan Genís & Co.
Diciembre y Enero serán meses piloto para ver como funciona. Seguro que estarán a la altura con aportaciones excepcionales. Como personas son extraordinarios, así que su reflejo ciber-virtual debe ser parejo. En realidad ya han aparecido varias veces en este blog, ambos. Se trata de las XX: Xeripau y Xantito!
Bienvenidos!
dimarts, de desembre 15, 2009
dilluns, de desembre 14, 2009
diumenge, de desembre 13, 2009
Especial Woody Allen
Hola! Avui em ve de gust fer un especial Woody Allen. Justament perquè a l'Octubre (més en que gairebé vaig escriure aquest apunt) vaig veure moltes películes d'aquest original guionista i director.
El que faré, per tal de treballar amb un mínim d'ordre será cenyir-me a l'odre cronológic de les películes...
La primera película en qüestió és "Sueños de un seductor" (1972 - filmaffinity) prou coneguda també pel seu títol en anglés "Play it again, Sam", una frase inspirada en Casablanca, si bé mai no hi arriba a aparèixer. Sueños de un seductor es una obra de teatre que Herbert Ross va portar com a director al cinema amb Woody Allen com a actor principal. Jo vaig veure la película a Zaragoza, a casa del meu bon amic Merodeador tot reposant una ressaca celestial conseqüència de les festes del Pilar.
Allen interpreta l'etern personatge neurótic, i sobretot insegur d'ell mateix, especialment quan es tracta de les dones... Personalment he de reconèixer que em sento molt identificat amb aquest personatge... Excepte que la meva neurosi es menys exagerada i més natural. La tragèdia esclata quan la dona l'abandona. Després de superar la depresió intenta, aconsellat pel seu matrimoni d'amics, tornar a sortir al mercat... Conèixer noies... Per trobar algú. Però sempre la caga... Amb la Diane Keaton, que interpreta la dona del seu amic, es una persona tranquila i molt agradable... Però quan es tracta d'impressionar una noia, la ansietat el porta a fer els ridículs i les ficades de pota més estrepitoses. Tot aixó adornat amb unes aparicions estelars (a mode de deliris) del seu alter ego... somiat... Humphrey Bogart a Casablanca, que li va donant consells sobre allò que ha de fer i allò que no ha de fer. Una obra d'art, sencillament fantàstica que a mi em treu de polleguera perquè en aquest aspecte de tractar amb noies veig molts paral·lelismes entre el seductor somiatruites i jo.
De l'época Keatoniana d'Allen (per a moltes persones la millor), és també La última noche de Boris Grushenko (1974 - filmaffinity) titulada originalment Love & Hate. El contexte en el que la vaig veure és el mateix que l'anterior... Reposant una altra ressaca a les festes del Pilar a Sarragossa... La última noche... és una película molt surrealista. Ambientada en una Rússia molt particular d'un segle XIX molt particular, la película narra les aventures de Boris Grushenko, un pacifista convençut, enamorat de la seva amiga de la infància (Keaton) que està enamorada al seu torn del seu germà (un mostatxut forçarrut d'escassa inteligència). El seu germà es casa amb un altre, fet que porta a la amiga de la infància a casar-se amb un comenciant d'arengades. I Boris acaba a l'exèrcit... Però això només es un petit detall dels despropòsits que porten a Boris tenir a l'abast canviar el destí d'Europa i la biografia d'un tal Napoleó. Es una película de les de qualitat mitja-alta en la filmografia d'Allen).
Dels setanta fem un salt brusc per arribar als 90... En concret al 1995 (filmaffinity): Poderosa Afrodita. Allen dirigeix aquest film en el que interpreta a un home que té problemes amb la seva parella (Helena Bonham Carter, dóna de Tim Burton) i com a sortida per intentar millorar la situació decideixen i aconsegueixen adoptar un nen... El nen de cop i volta demostra tenir una inteligencia desmesurada, i Allen s'obsessiona per trobar a la mare del nen. I la troba: es una prostituta bastant senzilla que interpreta Mira Sorvino, per la qual va guanyar un Óscar. La película està adornada amb un impactant cor a l'estil dels clàssics que li dona molta força... Tot i que no acaba de ser la meva passió del film. Al final resulta en una història marcada pel seu optimisme i senzillesa.
La següent película que hauria de comentar és Vicky Cristina Barcelona (2008), però de fet acabo de recordar que ja la vaig comentar a aquest apunt:
Com a menció de la película em limitaré a publicar una foto de la preciosa Scarlett Johansson... Possiblement la dona de la meva vida...
Per més información sobre la película visiteu aquest enllaç de Filmaffinity.
I finalment, la última película que he vist recentment és Si la cosa funciona (2009, filmaffinity), una película basada en un vell guió reciclat per Woody Allen explícitament per Larry David, un guionista i humorista famós sobretot per ser co-creador i guionista de Seinfield.
La película es formidable al meu entendre, clar que la temàtica que aborda sí que es una mica retro... I malgrat que l'intent per modernitzar el guió és formidable, el regust retro és el principal defecte que se li pot atribuir.
Larry David em recorda Haneke a Funny Games (l'original) quan de tant en tant concedeix a l'espectador una major participació a la película, tot parlant directament a la cámara, referint-se a tots els espectadors que estan mirant la película.
Pigmalió, i el mite de la conservadora desbocada i reciclada casada amb un homosexual reprimit, són els dos pilars d'aquesta película, on un vell i gairebé acabat geni de la física que pateix sobtats atacs de pànic, es topa amb una jove adolescent del camp, inculta, una mica tonta, però amb allò fonamental: molt d'afecte per donar. La simbiosi i l'evolució dels dos personatges és fantástica, i el cant a la honestitat, encara que costi un sacrifici personal, un missatge que m'agrada rebre, encara que jo personalment cada dia tengui menys fe en la humanitat. Almenys Allen mostra un bonic optimisme en el final d'una película que malgrat totes les crítiques, a mi em va encantar!
I no em digueu que el motiu es que l'Evan Rachel Wood es passa més de mitja película amb la mínima roba indispensable per a que la película no rebés una calificació 'para mayores'. La veritat és que l'Evan Rachel Wood borda el paper de palurda... Em pregunto si li haurà costat gaire...
El que faré, per tal de treballar amb un mínim d'ordre será cenyir-me a l'odre cronológic de les películes...
La primera película en qüestió és "Sueños de un seductor" (1972 - filmaffinity) prou coneguda també pel seu títol en anglés "Play it again, Sam", una frase inspirada en Casablanca, si bé mai no hi arriba a aparèixer. Sueños de un seductor es una obra de teatre que Herbert Ross va portar com a director al cinema amb Woody Allen com a actor principal. Jo vaig veure la película a Zaragoza, a casa del meu bon amic Merodeador tot reposant una ressaca celestial conseqüència de les festes del Pilar.Allen interpreta l'etern personatge neurótic, i sobretot insegur d'ell mateix, especialment quan es tracta de les dones... Personalment he de reconèixer que em sento molt identificat amb aquest personatge... Excepte que la meva neurosi es menys exagerada i més natural. La tragèdia esclata quan la dona l'abandona. Després de superar la depresió intenta, aconsellat pel seu matrimoni d'amics, tornar a sortir al mercat... Conèixer noies... Per trobar algú. Però sempre la caga... Amb la Diane Keaton, que interpreta la dona del seu amic, es una persona tranquila i molt agradable... Però quan es tracta d'impressionar una noia, la ansietat el porta a fer els ridículs i les ficades de pota més estrepitoses. Tot aixó adornat amb unes aparicions estelars (a mode de deliris) del seu alter ego... somiat... Humphrey Bogart a Casablanca, que li va donant consells sobre allò que ha de fer i allò que no ha de fer. Una obra d'art, sencillament fantàstica que a mi em treu de polleguera perquè en aquest aspecte de tractar amb noies veig molts paral·lelismes entre el seductor somiatruites i jo.
De l'época Keatoniana d'Allen (per a moltes persones la millor), és també La última noche de Boris Grushenko (1974 - filmaffinity) titulada originalment Love & Hate. El contexte en el que la vaig veure és el mateix que l'anterior... Reposant una altra ressaca a les festes del Pilar a Sarragossa... La última noche... és una película molt surrealista. Ambientada en una Rússia molt particular d'un segle XIX molt particular, la película narra les aventures de Boris Grushenko, un pacifista convençut, enamorat de la seva amiga de la infància (Keaton) que està enamorada al seu torn del seu germà (un mostatxut forçarrut d'escassa inteligència). El seu germà es casa amb un altre, fet que porta a la amiga de la infància a casar-se amb un comenciant d'arengades. I Boris acaba a l'exèrcit... Però això només es un petit detall dels despropòsits que porten a Boris tenir a l'abast canviar el destí d'Europa i la biografia d'un tal Napoleó. Es una película de les de qualitat mitja-alta en la filmografia d'Allen).
Dels setanta fem un salt brusc per arribar als 90... En concret al 1995 (filmaffinity): Poderosa Afrodita. Allen dirigeix aquest film en el que interpreta a un home que té problemes amb la seva parella (Helena Bonham Carter, dóna de Tim Burton) i com a sortida per intentar millorar la situació decideixen i aconsegueixen adoptar un nen... El nen de cop i volta demostra tenir una inteligencia desmesurada, i Allen s'obsessiona per trobar a la mare del nen. I la troba: es una prostituta bastant senzilla que interpreta Mira Sorvino, per la qual va guanyar un Óscar. La película està adornada amb un impactant cor a l'estil dels clàssics que li dona molta força... Tot i que no acaba de ser la meva passió del film. Al final resulta en una història marcada pel seu optimisme i senzillesa.
La següent película que hauria de comentar és Vicky Cristina Barcelona (2008), però de fet acabo de recordar que ja la vaig comentar a aquest apunt:
INDIA (II): El dia abans... I Vicky Cristina Barcelona.
Només vull remarcar una vegada més que a mi sí que em va agradar força aquesta película, més enllà de totes les tonteries que se n'han dit des de tots els àmbits.
Com a menció de la película em limitaré a publicar una foto de la preciosa Scarlett Johansson... Possiblement la dona de la meva vida...Per més información sobre la película visiteu aquest enllaç de Filmaffinity.
I finalment, la última película que he vist recentment és Si la cosa funciona (2009, filmaffinity), una película basada en un vell guió reciclat per Woody Allen explícitament per Larry David, un guionista i humorista famós sobretot per ser co-creador i guionista de Seinfield.La película es formidable al meu entendre, clar que la temàtica que aborda sí que es una mica retro... I malgrat que l'intent per modernitzar el guió és formidable, el regust retro és el principal defecte que se li pot atribuir.
Larry David em recorda Haneke a Funny Games (l'original) quan de tant en tant concedeix a l'espectador una major participació a la película, tot parlant directament a la cámara, referint-se a tots els espectadors que estan mirant la película.
Pigmalió, i el mite de la conservadora desbocada i reciclada casada amb un homosexual reprimit, són els dos pilars d'aquesta película, on un vell i gairebé acabat geni de la física que pateix sobtats atacs de pànic, es topa amb una jove adolescent del camp, inculta, una mica tonta, però amb allò fonamental: molt d'afecte per donar. La simbiosi i l'evolució dels dos personatges és fantástica, i el cant a la honestitat, encara que costi un sacrifici personal, un missatge que m'agrada rebre, encara que jo personalment cada dia tengui menys fe en la humanitat. Almenys Allen mostra un bonic optimisme en el final d'una película que malgrat totes les crítiques, a mi em va encantar!
I no em digueu que el motiu es que l'Evan Rachel Wood es passa més de mitja película amb la mínima roba indispensable per a que la película no rebés una calificació 'para mayores'. La veritat és que l'Evan Rachel Wood borda el paper de palurda... Em pregunto si li haurà costat gaire...
dissabte, de desembre 12, 2009
Tres razones poderosas
(...) Eres valiente, fogoso y seguramente hábil en el manejo de la espada. Tres razones poderosas para apuñalarte por la espalda. (...)
El asombroso viaje de Pomponio Flato (2008)
Eduardo Mendoza
Seix Barral - Biblioteca Breve
Eduardo Mendoza
Seix Barral - Biblioteca Breve
divendres, de desembre 11, 2009
Tiempo de cena - 2008 (iii - el artista)
Y aquí tenéis al artista que dió el toque más auténtico y perfecto para una cena de Navidad de empresa...
Un hombre grande sin vergüenza. Una zambomba grande con caña. Y agua para humedecer la mano y que así resbale mejor...
Un par de letras picantes... Un par de villancicos...
I tenemos a una panda de trabajadores pasándoselo en grande en una cena que ya llegaba a su fin.
Después un grupo de aventureros aventajados se atreverían a ir más allá y seguir la fiesta con unas copillas... Pero claro... Esa parte queda censurada... :)
Un hombre grande sin vergüenza. Una zambomba grande con caña. Y agua para humedecer la mano y que así resbale mejor...
Un par de letras picantes... Un par de villancicos...
I tenemos a una panda de trabajadores pasándoselo en grande en una cena que ya llegaba a su fin.
Después un grupo de aventureros aventajados se atreverían a ir más allá y seguir la fiesta con unas copillas... Pero claro... Esa parte queda censurada... :)
dijous, de desembre 10, 2009
Innovation: Creating Utility
Price is almost irrelevant in the strategy of creating utility. The strategy works by enabling customers to do what serves their purpose. It works because it asks, What is truly a "service", truly a "utility" to the costumer?
The Essential Drucker Peter F. Drucker Collins Business (2005)
dimecres, de desembre 09, 2009
dimarts, de desembre 08, 2009
Tiempo de cenas - 2008
Se acerca la Navidad... Y esas fechas tan señaladas conllevan inevitablemente cenas de empresa o en nuestro caso de Proyecto... Digo en nuestro caso porque a continuación voy a poner las fotos de la Cena de Navidad del Proyecto en el que he pasado casi 2 años de mi vida (ya he salido... por suerte o por desgracia) y en el que he hecho grandes amigos y he aprendido mucho a todos los niveles. Gracias a un capital humano excepcional, en el que me incluyo.
Poner en Diciembre de 2009 la cena de Navidad de 2008 no deja de ser un poco raro. El hecho es que no he encontrado el momento con anterioridad y la fecha tiene su excusa.
Además como el proyecto ya ha acabado, quiero que sirva de homenaje a todos los que han participado en él, ya que he aprendido de todos ellos. Los que vinieron a la cena. Y los que no.
El Jefe Supremo nos honró con su presencia. Y como Dios manda, se sentó en el centro de la alargada mesa que recordaba la estampa de la última cena... En realidad para muchos lo fué.
Sobretodo teniendo en cuenta que muchos de los que vinieron ya no estaban en el Proyecto por aquel entonces, y otros algunos lo abandonaron poco después...
Que tiempos aquellos... El preludio de lo que sería un año especialmente duro, pero gratificante también.
La convocatoria fué un éxito, para tratarse de un evento organizado por mi... Claro que recibí mucha ayuda, sobretodo la de Rosa que propuso el restaurante.
En la foto se puede ver toda la profundidad de la mesa. El lugar (Restaurante Villagodio) estuvo muy bien, y el trato recibido fantástico... Se adaptaron a las previsibles fluctuaciones de asistencia típicas de eventos multitudinarios... Además dispusieron un reservado sólo para nosotros que nos vino como anillo al dedo, sobretodo para el show que se avecinaba sin nosotros saberlo.
En esta foto salgo yo entre los dos jefes, los dos grandes responsables del proyecto en sus dos etapas. Dos personas que han sufrido mil inclemencias (yo entre ellas) peró ahora podemos decir que su liderazgo, cada uno a su manera, ha sido fundamental para que el difícil proyecto que teníamos entre manos acabara saliendo bien, a pesar de todos los contratiempos que hemos padecido, de todas las dificultades y problemas y ahí estamos. Además El de la izquierda ahora acaba de empezar un proyecto mucho más fascinante a un nivel mucho más personal: la paternidad. Enhorabuena!!!! He aprendido mucho de ambos. Ha sido un gran placer estar a sus órdenes todo este tiempo.
Una prueba del éxito de convocatoria es que vino gente de todas partes del mundo.
Como nuestra miembro andaluza, que por una casualidad pudo unirse a nosotros desde la misma Málaga.
También se unió a nosotros un grupito de nuestros compañeros de la India, que se encontraban de visita temporalmente en Madrid con nosotros. Ahí están en la foto, junto a Rosa, Patrícia y Luis.
Una foto con grandes personajes del proyecto.
Uno de los más grandes: Antonio, el hombretón de la foto, uno de mis ídolos. Me declaro abierta y oficialmente presidente del club de Fans de Antonio!!!
Esa Rosa! De las personas más eficientes que hay.
Ese Sebas...
Y sobretodo esa tEst, compañera de viaje a la India con la que tanto he reido y tantas aventuras hemos compartido! :)
Otros dos cielos de personas que han pasado por el proyecto. David y Patricia.
Patricia es una chica pequeñita con un corazón tan grande que no le cabe en el cuerpo.
David, el de la perilla, en cambio es ese chaval siempre sonriente i siempre resignado que siempre le da un toque de alegría a la oficina. Para que los dias se hagan más llevaderos a pesar de las dificultades.
José Tomás y esposa... De los Venezolanos del proyecto, que sobretodo le han dado color y sonido salsa al proyecto! Igual que Douglas y esposa... Ellos también están de enhorabuena por su reciente paternidad! Ese proyecto si que impresiona!
No os dejéis engañar por mi sensual postura... Tengo de mejores:
Pablo, Kare, Ana... Esas tres personas han sido, sin lugar a ninguna duda, la mejor salsa del proyecto a nivel humano... Especialmente el choque de trenes que supone juntar a Pablo y a Ana en la misma habitación. Lo que me he reido con ellos no lo sabe nadie.
En esta foto otros tres fenómenos.
Luis...
Supermanter... Carlos... Ese enorme hombre, tan humano y humanista. Nadie se ha enfadado nunca conmigo de una forma más dulce que él. De los mejores jefes de equipo que se pueden tener.
Y Manuel alias el muro, apodo que le pongo yo cariñosamente en alusión a su forma de discutir. jejejjee. También alias el remero. Él ya sabe por qué.
La gente se lo pasa bien. Algunos beben... Algunos demasiado... Por cierto, arriba en la foto también sale Emilia, que está también de enhorabuena por maternidad! Este proyecto ha tenido muchas tensiones, jejeje.
Pero lo que muy poca gente se esperaba...
Lo que estaba por llegar al final de la cena...
Algunos lo califican como un crimen... Porque nos mató de risa.
Otros, simplemente dicen que es una gamberrada.
La zambomba
El culpable: el zambombero Luis
Que para culminar la noche nos hizo una demostración de su harte (con hache intencionada) porque nos hartamos de llorar de risa. La demostración de ese jefazo no tiene nombre, va más allá de lo esperado y lo imaginable. Luis, por ti, que eres un artista!!!!
Poner en Diciembre de 2009 la cena de Navidad de 2008 no deja de ser un poco raro. El hecho es que no he encontrado el momento con anterioridad y la fecha tiene su excusa.
Además como el proyecto ya ha acabado, quiero que sirva de homenaje a todos los que han participado en él, ya que he aprendido de todos ellos. Los que vinieron a la cena. Y los que no.
El Jefe Supremo nos honró con su presencia. Y como Dios manda, se sentó en el centro de la alargada mesa que recordaba la estampa de la última cena... En realidad para muchos lo fué.Sobretodo teniendo en cuenta que muchos de los que vinieron ya no estaban en el Proyecto por aquel entonces, y otros algunos lo abandonaron poco después...
Que tiempos aquellos... El preludio de lo que sería un año especialmente duro, pero gratificante también.
La convocatoria fué un éxito, para tratarse de un evento organizado por mi... Claro que recibí mucha ayuda, sobretodo la de Rosa que propuso el restaurante.En la foto se puede ver toda la profundidad de la mesa. El lugar (Restaurante Villagodio) estuvo muy bien, y el trato recibido fantástico... Se adaptaron a las previsibles fluctuaciones de asistencia típicas de eventos multitudinarios... Además dispusieron un reservado sólo para nosotros que nos vino como anillo al dedo, sobretodo para el show que se avecinaba sin nosotros saberlo.
En esta foto salgo yo entre los dos jefes, los dos grandes responsables del proyecto en sus dos etapas. Dos personas que han sufrido mil inclemencias (yo entre ellas) peró ahora podemos decir que su liderazgo, cada uno a su manera, ha sido fundamental para que el difícil proyecto que teníamos entre manos acabara saliendo bien, a pesar de todos los contratiempos que hemos padecido, de todas las dificultades y problemas y ahí estamos. Además El de la izquierda ahora acaba de empezar un proyecto mucho más fascinante a un nivel mucho más personal: la paternidad. Enhorabuena!!!! He aprendido mucho de ambos. Ha sido un gran placer estar a sus órdenes todo este tiempo.
Una prueba del éxito de convocatoria es que vino gente de todas partes del mundo.Como nuestra miembro andaluza, que por una casualidad pudo unirse a nosotros desde la misma Málaga.
También se unió a nosotros un grupito de nuestros compañeros de la India, que se encontraban de visita temporalmente en Madrid con nosotros. Ahí están en la foto, junto a Rosa, Patrícia y Luis.
Una foto con grandes personajes del proyecto.Uno de los más grandes: Antonio, el hombretón de la foto, uno de mis ídolos. Me declaro abierta y oficialmente presidente del club de Fans de Antonio!!!
Esa Rosa! De las personas más eficientes que hay.
Ese Sebas...
Y sobretodo esa tEst, compañera de viaje a la India con la que tanto he reido y tantas aventuras hemos compartido! :)
Otros dos cielos de personas que han pasado por el proyecto. David y Patricia.
Patricia es una chica pequeñita con un corazón tan grande que no le cabe en el cuerpo.David, el de la perilla, en cambio es ese chaval siempre sonriente i siempre resignado que siempre le da un toque de alegría a la oficina. Para que los dias se hagan más llevaderos a pesar de las dificultades.
José Tomás y esposa... De los Venezolanos del proyecto, que sobretodo le han dado color y sonido salsa al proyecto! Igual que Douglas y esposa... Ellos también están de enhorabuena por su reciente paternidad! Ese proyecto si que impresiona!
No os dejéis engañar por mi sensual postura... Tengo de mejores:
Pablo, Kare, Ana... Esas tres personas han sido, sin lugar a ninguna duda, la mejor salsa del proyecto a nivel humano... Especialmente el choque de trenes que supone juntar a Pablo y a Ana en la misma habitación. Lo que me he reido con ellos no lo sabe nadie.
En esta foto otros tres fenómenos.Luis...
Supermanter... Carlos... Ese enorme hombre, tan humano y humanista. Nadie se ha enfadado nunca conmigo de una forma más dulce que él. De los mejores jefes de equipo que se pueden tener.
Y Manuel alias el muro, apodo que le pongo yo cariñosamente en alusión a su forma de discutir. jejejjee. También alias el remero. Él ya sabe por qué.
La gente se lo pasa bien. Algunos beben... Algunos demasiado... Por cierto, arriba en la foto también sale Emilia, que está también de enhorabuena por maternidad! Este proyecto ha tenido muchas tensiones, jejeje.
Pero lo que muy poca gente se esperaba...Lo que estaba por llegar al final de la cena...
Algunos lo califican como un crimen... Porque nos mató de risa.
Otros, simplemente dicen que es una gamberrada.
EL ARMA
La zambomba
El culpable: el zambombero Luis
Que para culminar la noche nos hizo una demostración de su harte (con hache intencionada) porque nos hartamos de llorar de risa. La demostración de ese jefazo no tiene nombre, va más allá de lo esperado y lo imaginable. Luis, por ti, que eres un artista!!!!
dilluns, de desembre 07, 2009
The Who & CSI
Avui un altre cross-apunt. Música i Séries de TV, que històricament etiqueto com Cinema perquè al cap i a la fí tot es audiovisual.
El tema de l'apunt es fer esment d'una curiositat del món de les séries. Una curiositat que potser molts ja sabeu. Però que jo expós per si un cas.
L'any 2000 aparegué a la televisió una sèrie que canviaria i capgiraria el món de la televisió. CSI, una sèrie que a Espanya ha estat récord imbatible d'audiència al prime time. De fet va ser durant molt de temps la meva sèrie preferida. I ha estat el punt de partida de moltes sèries que han anat sortint de mica enmica. Els fonaments de la sèrie molt clars: juntar els elements de les séries més vistes: les d'hospitals i les de detectius. I això porta als científics forenses. Amb ritme de videoclip, i uns personatges que coneixes amb comptagotes, CSI va revolucionar i va marcar una época al món de la televisió. Dos spin-offs (CSI:Miami i CSI:NY) son una prova d'aquest éxit, alhora que el principal motiu de la seva actual decadència.
Entre les virtuts de CSI, hi ha la música escollida per als títols de crèdit. Una música potent, visceral, i rockera. Una música dels nostres co-protagonistes d'avui: THE WHO.
En particular, la cançó escollida fou Who are you? (wiki), un tema curiós ja que la primera cosa que sempre fan els científics forenses es tractar d'esbrinar la identitat de la víctima de torn. Qui ets tu?. Amb una intro de guitarra molt característica... Després un "uuuuu oiiii uh uh" que ara ja fa difícil no pensar en CSI i pensar en The Who quan ho sents... Clar que a CSI (2000) varen emprar-ne un fragment específicament escollit i editat per a la série. La podeu trobar a Spotify (versió en directe). Ja vos puc assegurar que l'elecció d'aquest tema per a la capçalera de la série es en gran mesura responsable de l'éxit de la sèrie.
diumenge, de desembre 06, 2009
Piano....
Després de molt de temps, torna una contribució de iLóGiCa. No s'entén res però és molt divertit!
dissabte, de desembre 05, 2009
Quadrophenia & The Who
Avui fem un capítol cross. Com quan dues séries de televisió diferents fan dos capítols on es creuen els protagonistes d'ambdúes séries. Avui juntarem dues de les seccions que més em defineixen en aquest blog: la Música (els meus gustos musicals) i el Cinema. Dues passions enormes a la meva vida.
The Who són els grans protagonistes d'aquest episodi. Encara que hi ha molt a dir avui per no fer un escrit massa llarg em concentraré en Quadrophenia (1979), més que una película, un pseudo-documental sobre un mode de vida -una cultura urbana- que s'ha transformat en una película de culte...
Una fantàstica descripció de la depressió anglesa dels anys 70 que desembocà en les primeres tribus urbanes, entre les quals els mods, predecessors dels skinheads (que no parlo dels Neo-nazis, per als incultes que encara els confonen). Protagonitzada entre altres per un Sting amb dues cares molt diferents, la del macarra rebel i la del conserje d'hotel de luxe que es deixa humiliar... Unes noies sense valors. I molta violència al carrer. Tribus urbanes enfrontades. I enmig de tot això un jove, incomprés pels pares, amb qui té una relació insostenible. Un jove que no troba el seu lloc a la societat... Que busca refugi en el grup, i en l'amor. El primer el traïciona i l'altre el decepciona. O bé al revés...
I tot aixó produït i totalment musicat per The Who... En una banda sonora gairebé composada especialment per al film.
The Who és un grup que té peces molt bones... De les millors que té en parlaré al meu proper apunt sobre ells... (Tractará de la seva relació amb CSI). Clar que el problema d'un grup de trajectória tan extensa té grans temes i té temes més indiferents. El que més m'agrada es la seva predilecció per la música... Que en alguns temes estiguin divagant i enraonant simplement amb instruments minuts i minuts i minuts... Donant-li als intruments el protagonisme que es mereixen. Però també es un grup capaç de temes molt poppies.
No és ni de bon tros un grup que pugui considerar entre els meus top 50 potser... I si hi entrés segurament estaria a la cua. Però sí que es un grup que em mereix molt de respecte i que té autèntics temazos.
De totes formes avui em volia concentrar en una petita repasada a la banda sonora de Quadrophenia, que no penso incloure aquí perquè està disponible al Spotify.
I am the sea - es sent la platja... L'aigua rompet contra les ones... I un so que recorda a The Who omple l'horitzó sonor. I la pluja... Es molt divertit escoltar aquest tipus de talls descontextualitzats. Em semblen molt originals.
The Real Me - es una peça molt convencional dels 70 més punkrockers. Can you see the Real Me? un tema que introdueix el drama personal del protagonista... La recerca de la seva identitat... I la acceptació i comunicació paterno-filial. Pots veure el jo real, mare? Una cançó que m'agrada molt.
Quadrophenia - amb el mateix nom que la película, aquesta cançó -encara que no ho sé i no n'estic segur- crec que es la que serveix de títols de crédit de la película. Instrumental, m'agrada perquè és molt expressiva.
Cut My Hair - Talla'm els cabells. Una menció a la importancia de la imatge en aquella consciència urbana de pertinencia a un grup. Línea molt 70era who. Capta el dramatisme cojuntural de la época.
The Punk and the Godfather - Punkrock molt mod. El punk i el padrino. Un tema una mica desgarrador... D'uns dels representants del proto-punk. Perquè el punk com a tal encara només era un embrió que ara anomenen proto-punk... M'encanten els crescendos que pilla aquest grup quan s'hi posa. Amb molta força...
I'm One - una cançó molt lírica. La cançó del sentiment del perdedor. Del marginat. De l'inadaptat. I el problema es quan hi ha tants inadaptats que els normals queden marginats.
The Who té un lleuger tó Pink Floyd. O almenys a mi aquest disc m'ho sembla. En l'ambientació... Essent una mica més guitarrers i animats...
The Dirty Jobs - Un tall que a mi -a dins el meu cervell- em sembla l'esgraó perdut entre The Beatles i The Clash. Amb unes tímits vents (segurament per teclat) i una mena de climax progressiu.
Helpless Dancer - un tall molt marcat... Amb un to de denúncia i d'inconformisme. Encara que no entenguis l'anglés saps perfectament que els joves que se senten s'están queixant d'alguna cosa. I la indignació va creixent...
Is it in my head - un tema que des de que comença ja es nota que té un aire reflexiu, sempre amb la denúncia i la rebelió a la punta de la llengua... Està al meu cap? O al meu cor?
I've had enough - Ja n'he tengut prou. Un títol que deixa poc a interpretacions i històries. Fa honor a un estil i a una época.
La música de The Who té molta força. És d'aquesta que surt de les entranyes. Però alhora té una forta melodicitat, un marcat lirisme. Combina amb elegancia una i l'altra. Creant clímaxs. I moments de dolçor. Molt expressiva.
5:15 - Amb un aire malencoliós comença aquest tema. I continúa amb les senyes d'identitat que hem vingut descrivint fins ara... Crescendos... Rítmics i sonors... Més del mateix als altres temes que conformen aquesta Banda Sonora Original... Amb Sea and Sand, retorna el regust marítim que iniciava el disc. També amb certa ràbia melancólica però amb indubtable força s'obre camí entre mar i arena. Però si jugues amb l'aigua pots acabar ofegat. Drowned. Un tema bastant convencional... Ja es comença a abandonar una mica la ràbia melancólica per una línea més lírica.
The Bell Boy canvia una mica la dinàmica melancòlica per entrar a una música més dinámica... Des de l'entrada. Dies bojos. Crazy days. Un tó amarg tenyeix de gris aquesta melodia inconstant. Doctor Jimmy segueix pel mateix camí ja més dinámic... I de més de 8 minuts de durada. De cop Doctor Jimmy es transforma en The Rock. La roca. En un lligam. La roca. Que colpeix. Un tema també de 6 minuts que té una sonoritat que em recorda lleugerament a Baba O'Riley però menys canyera. The Rock és un espléndid tema instrumental. Segurament dels que més m'agrada de Quadrophenia.
La BSO acaba amb Love Reign O'er Me. Mentre la película acaba amb un sentiment de frustració que frega el suicidi. O no... Em falta la segona part de la película, una segona part que mai no es va fer, en la qual aquell jove es fa gran, i assenta el cap. Accepta treballar en una feina de merda que no soporta, però aprén a fingir el contrari. Renega dels seus orígens mod i es converteix en un trist pare d'una família trista deprimida i amb els mateixos problemes de comunicació que ell va viure.
I això és tot de Quadrophenia... Però The WHo tornará amb
The Who & CSI
Subscriure's a:
Missatges (Atom)