Nuestra ciudad es tan benévola que premia cualquier representación teatral con una tempestuosa ovación.
El compromiso (1981)
Serguey Dovlátov
IKUSAGER - Colección Correría (2005)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teatre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teatre. Mostrar tots els missatges
dissabte, de juliol 16, 2011
Compromiso
dimarts, d’abril 12, 2011
Teoria de la Relativitat
AR - Fins a cert punt, només. En el fons, estem desorientats.
BER - En dubto.
CIR - Demostra-li-ho, si pots.
AR (a Ber) - ¿On és la teva dreta?
BER (separa el braç dret del cos i el torna a deixar caure contra el costat) - Aquí en aquesta banda
AR - Gira't, ara.
BER (fa un quart de volta) - ¿Com? ¿Així?
AR - Més. (Li fa donar mitja volta). Així ¿On queda, ara, la teva dreta?
BER (idèntic gest que el primer, el cual, naturalment és fet en el sentit oposat) - Aquí.
AR - Abans havies dit allí (assenyala l'altra banda)
BER - Abans, però ara no.
AR - ¿O sigui que tots dos costats poden ser indistintament la dreta?
BER - Depén de com m'orienti.
AR - Però pots orientar-te al teu grat, ¿oi?
BER - És clar
AR - Sense un punt de referència exterior...
Sóc el defecte (1959)
Manuel de Pedrolo
Editorial Moll - Palma de Mallorca (1975)
Manuel de Pedrolo
Editorial Moll - Palma de Mallorca (1975)
dimarts, de març 29, 2011
Werther, que te quiero Werther
"Werther, que te quiero Werther" era el título del email de Xantito que nos recordaba que el próximo jueves tocaba cumplir una de nuestras cuentas pendientes. Disfrutar de una Ópera en el magnífico Teatro Real de Madrid.
Así, llegado el jueves en cuestión, algunos tuvimos que pedir al jefe que nos dejara salir un poco antes o escabullirnos de clase con clamorosas excusas, vestirnos como si fuéramos respetables, con nuestras mejores galas y fuimos al punto de encuentro.
Cualquiera que nos conozca más o menos a todos o a alguno de nosotros sabe que el punto de encuentro responde a "el primer bar que se encuentre al lado de la parada de metro". Por desgracia encontramos dos bares diferentes, aunque eso no fué problema para que en dos subgrupos nos tomáramos unas birras o succedáneos, y picáramos algo, como previo para nuestra primera vez.
Nos colocamos bien la ropa, nos pusimos a caminar como si fuéramos snobs... Y tímidamente nos acercamos a las diferentes entradas que teníamos asignadas para disfrutar del evento. Algunos en asientos separados, otros en el culo de la preciosa olla que es el Teatro Real... Sólo para ver esa preciosa construcción merece la pena el desembolso.
Pero en esto que empezó la Ópera, organizada en dos partes, una de 1 hora 10 minutos (Actos I y II) y la otra de 55 minutos (Actos III y IV) separadas por un oportuno intermedio de 25 minutos.
No tiene nada de curioso que el evento empezara a las 20. Obviamente 3 horas de representación tienen su aquel para los artistas. Y los responsables del teatro tampoco son tontos. Que a las 20 casi nadie ha cenado y sabiendo que vas a salir a las 23:30 como pronto se aseguran un míninmo de ventas de bebidas y tostas en el intermedio.
De la obra, Werther (1892), en si se pueden analizar 4 elementos. Librito (o argumento). Música. Elenco. Escenografía.
Y en mi inexperta opinión puedo afirmar que el libreto de Edouard Blau, Paul Milliet y Georges Hartmann está ligeramente basado en la obra de Goethe, Werther (o más bien Las cuitas del joven Werther) que como yo no he tenido el placer de leer tampoco puedo comentar más allá del hecho de ser semi-autobiográfico. Pero Xeripau que si que lo ha leido me dijo que no era precisamente fiel. Y esa falta de fidelidad quizás quita un poco de gracia al asunto. Pero no deja de ser una historia entretenida.
La música de Jules Massanet tiene algún momento curioso y algún momento de mérito, pero uno se queda con la sensación de que está muy alejado de las apoteosis de Wagner, los momentos estelares de Verdi o el dramatismo de Puccini... O la mágia de las oberturas de Rossini.
En cuanto al elenco, me pareció muy digno. Pero claro, aquí tenéis a alguien completamente ajeno a ese mundo que sólo puede dar su opinión... La única observación que puedo hacer es que a veces creo que falta un poco más de actitud dramática a los cantantes de ópera... Ya se que lo suyo es lucir su voz, pero si además actuaran bien, dramáticamente hablando, ya sería fantástico.
Finalmente, hay que resaltar que lo más destacado es la delicada, moderna y estimulante escenografía. El director de escena, Willy Decker, consigue realmente que un aficionado al mundo del teatro como yo, se derrita con la inteligencia en la que trabaja la perspectiva del escenario, separando claramente dos mundos que están unidos por la tortuosa relación de los protagonistas. Y el trabajo de los colores, el amarillo vivo del sol en el enamoramiento de los dos primeros actos, y el blanco pálido de la muerte en los últimos. Me gustó cómo los niños juegan con casas de juguete que se convierten sutilmente en metáforas de casas reales. Y me gustó el juego constante de colores Azules y Amarillos, buscando el contraste. Werther en amarillo, cuando el resto de la gente va vestida de Azul, para significar que él es un ser extraordinario, soñador, de sentimientos puros. Demasiado honor...
El resumen es que fue una velada fantástica, que algunos siguieron después conjuntanto algunos brevajes mágicos mientras otros desfilábamos a casa cansados de una semana dura... Quedan las ganas de regresar algún dia a disfrutar de ese cóctel de sentimientos, patrones sonores y drama que contiene la ópera.
Así, llegado el jueves en cuestión, algunos tuvimos que pedir al jefe que nos dejara salir un poco antes o escabullirnos de clase con clamorosas excusas, vestirnos como si fuéramos respetables, con nuestras mejores galas y fuimos al punto de encuentro.
Cualquiera que nos conozca más o menos a todos o a alguno de nosotros sabe que el punto de encuentro responde a "el primer bar que se encuentre al lado de la parada de metro". Por desgracia encontramos dos bares diferentes, aunque eso no fué problema para que en dos subgrupos nos tomáramos unas birras o succedáneos, y picáramos algo, como previo para nuestra primera vez.
Nos colocamos bien la ropa, nos pusimos a caminar como si fuéramos snobs... Y tímidamente nos acercamos a las diferentes entradas que teníamos asignadas para disfrutar del evento. Algunos en asientos separados, otros en el culo de la preciosa olla que es el Teatro Real... Sólo para ver esa preciosa construcción merece la pena el desembolso.
Pero en esto que empezó la Ópera, organizada en dos partes, una de 1 hora 10 minutos (Actos I y II) y la otra de 55 minutos (Actos III y IV) separadas por un oportuno intermedio de 25 minutos.
No tiene nada de curioso que el evento empezara a las 20. Obviamente 3 horas de representación tienen su aquel para los artistas. Y los responsables del teatro tampoco son tontos. Que a las 20 casi nadie ha cenado y sabiendo que vas a salir a las 23:30 como pronto se aseguran un míninmo de ventas de bebidas y tostas en el intermedio.
De la obra, Werther (1892), en si se pueden analizar 4 elementos. Librito (o argumento). Música. Elenco. Escenografía.
Y en mi inexperta opinión puedo afirmar que el libreto de Edouard Blau, Paul Milliet y Georges Hartmann está ligeramente basado en la obra de Goethe, Werther (o más bien Las cuitas del joven Werther) que como yo no he tenido el placer de leer tampoco puedo comentar más allá del hecho de ser semi-autobiográfico. Pero Xeripau que si que lo ha leido me dijo que no era precisamente fiel. Y esa falta de fidelidad quizás quita un poco de gracia al asunto. Pero no deja de ser una historia entretenida.
La música de Jules Massanet tiene algún momento curioso y algún momento de mérito, pero uno se queda con la sensación de que está muy alejado de las apoteosis de Wagner, los momentos estelares de Verdi o el dramatismo de Puccini... O la mágia de las oberturas de Rossini.
En cuanto al elenco, me pareció muy digno. Pero claro, aquí tenéis a alguien completamente ajeno a ese mundo que sólo puede dar su opinión... La única observación que puedo hacer es que a veces creo que falta un poco más de actitud dramática a los cantantes de ópera... Ya se que lo suyo es lucir su voz, pero si además actuaran bien, dramáticamente hablando, ya sería fantástico.
Finalmente, hay que resaltar que lo más destacado es la delicada, moderna y estimulante escenografía. El director de escena, Willy Decker, consigue realmente que un aficionado al mundo del teatro como yo, se derrita con la inteligencia en la que trabaja la perspectiva del escenario, separando claramente dos mundos que están unidos por la tortuosa relación de los protagonistas. Y el trabajo de los colores, el amarillo vivo del sol en el enamoramiento de los dos primeros actos, y el blanco pálido de la muerte en los últimos. Me gustó cómo los niños juegan con casas de juguete que se convierten sutilmente en metáforas de casas reales. Y me gustó el juego constante de colores Azules y Amarillos, buscando el contraste. Werther en amarillo, cuando el resto de la gente va vestida de Azul, para significar que él es un ser extraordinario, soñador, de sentimientos puros. Demasiado honor...
El resumen es que fue una velada fantástica, que algunos siguieron después conjuntanto algunos brevajes mágicos mientras otros desfilábamos a casa cansados de una semana dura... Quedan las ganas de regresar algún dia a disfrutar de ese cóctel de sentimientos, patrones sonores y drama que contiene la ópera.
divendres, de març 25, 2011
Indispensable
CAL - ¿Que no li has dit que n'hi ha prou amb acceptar-ne un per acceptar els altres dos?
BLA - Sí. Precisament aquest és el problema. A ella li sembla que això és posar condicions.
CAL - És clar que ho és!
VELLA - Ja us ho deia.
BLA - (...) Si no és materialment possible d'acceptar una part sense acceptar el tot, ¿on és la condició?
(...)
CAL - És condició indispensable de tota relació l'acceptació de la naturalesa d'aquesta relació.
Algú a l'altre cap de peça (1958)
Manuel de Pedrolo
Manuel de Pedrolo
diumenge, de març 20, 2011
La única realitat : sense condicions.
BLA - (...) El més difícil de tot és descobrir un clima, un terreny comú. I em penso que ho hem aconseguit.
VELLA - ¿I si només fos una il·lusió?
BLA - No importa. Si ho és, això constitueix la nostra única realitat.
VELLA - Com us aventureu!
BLA - Cal aventurar-se o resignar-se a continuar sol. Ho hauríeu de saber.
VELLA - ¿Qué voleu que faci, doncs?
BLA - Admetre'm tal com sóc, íntegrament. Com jo us admeto, sense condicions.
(...)
Algú a l'altre cap de peça (1958)
Manuel de Pedrolo
Manuel de Pedrolo
dissabte, de març 19, 2011
Sóc el defecte - Manuel de Pedrolo
Fa una sèrie d'anys (potser ja en deu fer 6), Galàctica em va fer un regal fantàstic.
Una edició de 1975 del llibre "Sóc el defecte" de Manuel de Pedrolo.
Manuel de Pedrolo es un escriptor català, (Lleida 1918 - Barcelona 1990) que sempre m'ha agradat molt, tot i que no he arribat mai a aprofundir excessivament dins la seva obra. Tot, absolutament tot el que he llegit d'ell m'ha fascinat. La Guerra Civil espanyola estroncà els seus estudis, però això no el privà de convertir-se en l'escriptor més prolífic del segle XX així com una de les figures més importants de la literatura catalana. (Per més indicacions biogràfiques, podeu consultar la seva entrada a la Viquipèdia o l'apartat de la Revista Digital Lletra de la UOC.
Va començar la seva vida literària amb un llibre de poemes l'any 1950. La seva primera novel·la (Es vessa una sang fàcil) es publicà el 1953. Va assajar tot tipus d'innovacions a les seves novel·les, retratant sempre "l'aventura de l'home subjecte a la seva qualitat humana". També va fer alguna aproximació a la literatura de l'absurd, de fet se'l coneix com el máxim exponent català del teatre de l'absurd.
El primer llibre que vaig llegir d'ell fou el fantàstic "Mecanoscrit del Segon Origen" (1974), una fantàstica novel·la que crec que tots els adol·lescents majors de 14/15 anys haurien de llegir i sobretot entendre. Una história que narra el recomençament de la civilització. El segon origen. Una aventura apassionant que em va marcar notablement, i em va causar un impacte tal, que estic segur que la recordaré sempre.
El segon tast de Pedrolo va ser "Trajecte Final" (1975), recull de 8 contes curts d'un estil que fins a cert punt podríem anomenar de ciència-ficció, en un estil molt personal i marcat per la seva realitat directa. De lectura rapidíssima (realment em vaig llegir el llibre en un sol dia), es un llibre formidable, d'innegable imaginació i un toc d'humor negre.
El tercer llibre que va meravellar-me simplement fou "La mà contra l'horitzó" (1961), una obra molt experimental que recorre als tres plans temporals de la narració, el passat ja irreversible, el present obert a tota possibilitat, el futur condicionat per aquest present, per descriure la resistència d'un home a perdre la seva humanitat, i a seguir una ètica basada en la llibertat contra els sacrificis exigits per un totalitarisme terrorista. (Referència)
Aquest cop el quart llibre és "Sóc el Defecte", un volum editat el 1975 a la col·leció Raixa de l'editorial Moll de Palma de Mallorca. Dit volum està composat per tres de les seves obres de teatre, que tenen un comú denominador: el recurs a ens abstractes més que a personatges físicament complets, temàtica molt reflexiva i alhora fins a cert punt abstracta.
La veritat és que el fantàstic regal de Galàctica, que he trigat 6 anys a poder llegir, va venir motivat per el meu entusiasme després d'haver assistit a una representació de l'obra de teatre al mític Espai Joan Brossa: veure apunt.
En moments com aquest recordo per què m'agrada tant Manuel de Pedrolo i per què he d'aconseguir les seves obres completes tan aviat com pugui.
Una edició de 1975 del llibre "Sóc el defecte" de Manuel de Pedrolo.
Manuel de Pedrolo es un escriptor català, (Lleida 1918 - Barcelona 1990) que sempre m'ha agradat molt, tot i que no he arribat mai a aprofundir excessivament dins la seva obra. Tot, absolutament tot el que he llegit d'ell m'ha fascinat. La Guerra Civil espanyola estroncà els seus estudis, però això no el privà de convertir-se en l'escriptor més prolífic del segle XX així com una de les figures més importants de la literatura catalana. (Per més indicacions biogràfiques, podeu consultar la seva entrada a la Viquipèdia o l'apartat de la Revista Digital Lletra de la UOC.
Va començar la seva vida literària amb un llibre de poemes l'any 1950. La seva primera novel·la (Es vessa una sang fàcil) es publicà el 1953. Va assajar tot tipus d'innovacions a les seves novel·les, retratant sempre "l'aventura de l'home subjecte a la seva qualitat humana". També va fer alguna aproximació a la literatura de l'absurd, de fet se'l coneix com el máxim exponent català del teatre de l'absurd.
El segon tast de Pedrolo va ser "Trajecte Final" (1975), recull de 8 contes curts d'un estil que fins a cert punt podríem anomenar de ciència-ficció, en un estil molt personal i marcat per la seva realitat directa. De lectura rapidíssima (realment em vaig llegir el llibre en un sol dia), es un llibre formidable, d'innegable imaginació i un toc d'humor negre.
El tercer llibre que va meravellar-me simplement fou "La mà contra l'horitzó" (1961), una obra molt experimental que recorre als tres plans temporals de la narració, el passat ja irreversible, el present obert a tota possibilitat, el futur condicionat per aquest present, per descriure la resistència d'un home a perdre la seva humanitat, i a seguir una ètica basada en la llibertat contra els sacrificis exigits per un totalitarisme terrorista. (Referència)
Aquest cop el quart llibre és "Sóc el Defecte", un volum editat el 1975 a la col·leció Raixa de l'editorial Moll de Palma de Mallorca. Dit volum està composat per tres de les seves obres de teatre, que tenen un comú denominador: el recurs a ens abstractes més que a personatges físicament complets, temàtica molt reflexiva i alhora fins a cert punt abstracta.
- "Pell vella al fons del pou" (1957): tres personatges atrapats tan físicament com en una rutina absurda. Una metàfora i alhora una reflexió sobre l'origen i sobre el sentit de l'actual civilització humana.
- "Algú a l'altre cap de peça" (1958): una vella poc comunicativa, una xicota amb consciència i una trinitat de personatges que representen diferents cares d'un mateix ens abstracte (no s'en pot acceptar un sense acceptar els altres dos) es troben en una situació que els condueix a una profunda reflexió al voltant de les relacions humanes, d'alló que suposen, d'alló que es crea i es destrueix. Fantàstica.
- "Sóc el defecte" (1959): obra de teatre que dóna nom al volum i que de nou presenta cinc personatges que en realitat representen a la seva manera diferents dimensions d'una sola persona humana. En aquest cas, l'esséncia humana dividida en 3 personificacions masculines i 2 femenines, busca sentit a la vida, a la percepció de la vida, en uns debats quasi socràtics, en els que l'existencialisme de Sartre hi és present. Cada personificació representa al seu torn, una obsesió, una actitud o una forma d'enfrontar els problemes i les situacions. Una obra espectacular.
La veritat és que el fantàstic regal de Galàctica, que he trigat 6 anys a poder llegir, va venir motivat per el meu entusiasme després d'haver assistit a una representació de l'obra de teatre al mític Espai Joan Brossa: veure apunt.
En moments com aquest recordo per què m'agrada tant Manuel de Pedrolo i per què he d'aconseguir les seves obres completes tan aviat com pugui.
dijous, de març 17, 2011
Forçar
SET - Dur! (Riu breument i s'adreça a la Xicota) ¿Com us penseu que s'hi arriba, als altres?
XICOTA - No ho sé. Però forçant-los, no.
SET - Forçant-los, precisament. Endinsar-se en un altre sempre és una intrusió, i un intrús viola, destrueix.... Allò que hom conquista i incorpora, sempre és un residu.
Algú a l'altre cap de peça (1958)
Manuel de Pedrolo
Manuel de Pedrolo
dimarts, de març 15, 2011
Només el silenci...
CAL - (...) Tota relació és sempre una mica falsa, fins i tot quan s'estableix amb bona voluntat. Però cada ser té la seva manera particular de mostrar-se fals, i això el descobreix. La mentida revela tant com la veritat. Només el silenci ens dissimula, ens amaga... (...)
Algú a l'altre cap de peça (1958)
Manuel de Pedrolo
Manuel de Pedrolo
divendres, de març 11, 2011
Un perill.
CAL - No hi ha ningú, inofensiu.
XICOTA - Si està mig baldada!
CAL - No hi fa res. Pel sol fet de ser un altre, ens amenaça..
XICOTA - Però també vos sou un altre per a ella!
CAL - Sí, és el mateix. Un perill
(...)
CAL - Tot allò que m'és estrany, distant, ha de ser destruït
Algú a l'altre cap de peça (1958)
Manuel de Pedrolo
Manuel de Pedrolo
divendres, de febrer 05, 2010
Escena #1 per a dos
Ella: Què? Per què?
Ell: I com vols que ho sàpiga?
Simplement, de cop, i ja està.
Ella: I ja està què?
Ell: I ja està. Ja ho saps, sense adonar-te'n...
Ella: ...de què?
Ell: No ho sé. (En el fons potser si però no em convé reconèixer-ho).
Silenci.
Ell: Avui he pogut mirar-te als ulls durant 6 segons. Bé, no sé si eren 6 segons, però el que si sé es que t'he pugut mirar als ulls. No crec... No sé on miraves tu. Tampoc no m'importa (o si?)
Ella: el què?
Ell: Res... No sé on miraves tu, perquè miraves fixament a un lloc, desconegut per mi, potser inexistent i t'he pogut clavar la mirada com una punyalada traïdora. no sé si te n'has temut, però m'és igual...
Ella: el què?
Ell: Traidor, sí. Però no em conform, i lluitaré fins que un dia els teus ulls deixin de tèmer els meus, i els saludin encara que sigui amb dues paraules, amb dos segons, o dues milèsimes. O potser només aquest lleu moviment de les teves parpelles que m'indica que malgrat tot si que hi ha quelcom que ens uneix. Llavors tendré la seguretat, la ferma seguretat, de què existeix un nosequé anomenat Joan Genís dins del teu món misteriòs, desconegut i potser per això atractiu.
Silenci
Ell: Avui la paranoia és diferent. És més positiva, però més difícil d'entendre. Sé que no m'escoltes, la meva veu no arriba dins el teu distant i llunyà món.
Ell: I com vols que ho sàpiga?
Simplement, de cop, i ja està.
Ella: I ja està què?
Ell: I ja està. Ja ho saps, sense adonar-te'n...
Ella: ...de què?
Ell: No ho sé. (En el fons potser si però no em convé reconèixer-ho).
Silenci.
Ell: Avui he pogut mirar-te als ulls durant 6 segons. Bé, no sé si eren 6 segons, però el que si sé es que t'he pugut mirar als ulls. No crec... No sé on miraves tu. Tampoc no m'importa (o si?)
Ella: el què?
Ell: Res... No sé on miraves tu, perquè miraves fixament a un lloc, desconegut per mi, potser inexistent i t'he pogut clavar la mirada com una punyalada traïdora. no sé si te n'has temut, però m'és igual...
Ella: el què?
Ell: Traidor, sí. Però no em conform, i lluitaré fins que un dia els teus ulls deixin de tèmer els meus, i els saludin encara que sigui amb dues paraules, amb dos segons, o dues milèsimes. O potser només aquest lleu moviment de les teves parpelles que m'indica que malgrat tot si que hi ha quelcom que ens uneix. Llavors tendré la seguretat, la ferma seguretat, de què existeix un nosequé anomenat Joan Genís dins del teu món misteriòs, desconegut i potser per això atractiu.
Silenci
Ell: Avui la paranoia és diferent. És més positiva, però més difícil d'entendre. Sé que no m'escoltes, la meva veu no arriba dins el teu distant i llunyà món.
Basada en fets reals
Maig 1999 / Desembre 2009
Joan Genís Valverde
Dedicat a M.A.
***************************************************************************************
Maig 1999 / Desembre 2009
Joan Genís Valverde
Dedicat a M.A.
***************************************************************************************
Ella: ¿Qué? ¿Por qué?
Ell: ¿Cómo quieres que lo sepa?
Simplemente, de golpe, y ya está.
Ella: ¿Y ya está qué?
Ell: ¿Y ya está. Ya lo sabes, sin darte cuenta...
Ella: ...de qué?
Ell: No lo sé. (En el fondo quizás si peró no me interesa reconocerlo).
Silencio.
Ell: Hoy te he podido mirar a los ojos durante 6 segundos. En realidad no sé si eran 6 segundos, peró de lo que estoy convencido es de haberte podido mirar a los ojos. No creo... No sé adónde mirabas tu. Tampoco me importa (o si?).
Ella: el qué?
Ell: Nada... No sé adónde mirabas tu, porque mirabas fijamente a un lugar, desconocido para mi, quizás inexistente, y te he podido clavar mi mirada como una puñalada traidora. No sé si te has dado cuenta. Pero me da igual...
Ella: de qué?
Ell: Traidor, sí. Pero no me conformo, i lucharé hasta que un dia tus ojos dejen de temer a mis ojos, los saluden aunque sea con dos palabras, con dos segundos, o dos milésimas. O quizás solo con ese leve movimiento de tus párpados que me indica que a pesar de todo si que hay algo que nos une. Entonces tendré la seguridad, la firme seguridad, de que existe un nosequé llamado Joan dentro de tu mundo misterioso, desconocido y quizás por ello atractivo.
Silencio
Ell: Hoy la paranoya es diferente. Es mas positiva, peró mas difícil de entender. Se que no me escuchas. Mi voz no llega a tu mundo distante y lejano.
Ell: ¿Cómo quieres que lo sepa?
Simplemente, de golpe, y ya está.
Ella: ¿Y ya está qué?
Ell: ¿Y ya está. Ya lo sabes, sin darte cuenta...
Ella: ...de qué?
Ell: No lo sé. (En el fondo quizás si peró no me interesa reconocerlo).
Silencio.
Ell: Hoy te he podido mirar a los ojos durante 6 segundos. En realidad no sé si eran 6 segundos, peró de lo que estoy convencido es de haberte podido mirar a los ojos. No creo... No sé adónde mirabas tu. Tampoco me importa (o si?).
Ella: el qué?
Ell: Nada... No sé adónde mirabas tu, porque mirabas fijamente a un lugar, desconocido para mi, quizás inexistente, y te he podido clavar mi mirada como una puñalada traidora. No sé si te has dado cuenta. Pero me da igual...
Ella: de qué?
Ell: Traidor, sí. Pero no me conformo, i lucharé hasta que un dia tus ojos dejen de temer a mis ojos, los saluden aunque sea con dos palabras, con dos segundos, o dos milésimas. O quizás solo con ese leve movimiento de tus párpados que me indica que a pesar de todo si que hay algo que nos une. Entonces tendré la seguridad, la firme seguridad, de que existe un nosequé llamado Joan dentro de tu mundo misterioso, desconocido y quizás por ello atractivo.
Silencio
Ell: Hoy la paranoya es diferente. Es mas positiva, peró mas difícil de entender. Se que no me escuchas. Mi voz no llega a tu mundo distante y lejano.
Basada en fets reals
Maig 1999 / Diciembre 2009
Joan Genís Valverde
Dedicat a M.A.Maig 1999 / Diciembre 2009
Joan Genís Valverde
dimarts, de setembre 22, 2009
Xicarandana 1981 - 2004
A travès d'una amiga i antiga mestra de català meva, em va arribar a les mans un treball que em va omplir de nostàlgia.
Xicarandana 1981 - 2004.
Xicarandana és un grup de teatre, vinculat a l'IES Guillem Sagrera (el meu institut) que forma ja part de la història del teatre a les Illes Balears. Fundat per un grup de professors enamorats del teatre, i desaparegut ja fa 5 anys per causes molt diverses i tristes, Xicarandana ha estat la porta al teatre per a molt joves, fins al punt de que molts d'ells es dediquen en l'actualitat al món del teàtre.
El treball, elaborat per Carolina Rigo, recull una ressenya de totes les obres representades pel grup des de la seva creació (encara que se'n deixa una), indicant-ne el repartiment de la majoría. També inclou una entrevista a les dues ànimes de Xicarandana durant la major part de la seva existència, el fantàstic Joan Lacomba i el tranquil Joan Lluís Llinàs.
Llegint el treball de Carolina Rigo se m'han posat els péls de punta.
El llibre reinvindica la tasca del grup en acostar el teatre a la gent, sobretot als estudiants de l'institut, en una etapa adolescent en la que ja comencen a formar les seves personalitats.
Jo soc un d'ells. Com ja vaig escriure en un apunt fa un temps. A través de l'optativa de teatre, i amb un cert escepticisme vaig entrar en el món de Xicarandana... Era pels volts de 1995-1996... I quan vaig superar la timidesa i em vaig acostar als assaigs del grup, tots els papers ja estaven repartits. Tanmateix, em varen dir que podía encarregar-me de la il·luminació de la obra.
Aquella obra, De quin color és la mort?, s'ha convertit en una de les millors obres de teatre que he vist mai.
L'any següent vaig deixar el grup... No en recordo la causa ni el perquè... Només recordo que no vaig participar al muntatge clàssic de La comèdia de l'olla. Tanmateix anava sovint als assajos i ajudava en tot el que podia. Quan un és Xicarandana ho és sempre. Aquell any tanmateix vàrem fer un muntatge per a la optativa de teatre de l'institut que representàrem a Muro que es va dir "Paranoies per a noies!" a partir d'alguns textos de Isabel Clara-Simò, Belbel (Carícies), i Monzò (El per què de tot plegat), entre altres. La optativa de teatre estava molt lligada al grup Xicarandana. Primer perquè el professor de l'assignatura era J.L. Llinàs, un dels directors de Xicarandana. I segon perquè molts dels que fèrem l'assignatura participàrem en major o menor mesura en el grup. A "Paranoies per a noies!" jo representava el paper d'una mena de polític amb un discurs inicialment progressista que acabava amb un comentari altament sexista... Era una crítica a la hipocresia de lo políticament correcta i el vaig escriure jo mateix. He de veure si en conservo el text en algun indret...
El meu últim any a l'institut i a Mallorca (no hi he tornat des de llavors més que per vacances) va ser l'any de la meva inclusió a Xicarandana com a actor... Aquell any... 1998-1999 representàrem una tercera versió del muntatge "Sota l'ombra de la parra, vora l'herbasana, hi ha un clavell roig, (que no veus que som una dona?)" Un muntatge de denúncia del masclisme i del (mal-)tractament al sexe femení. El meu paper fou el d'un catedràtic (un representant de la tradició més conservadora de la societat...) exposant mitjançant cites de grans i famosos pensadors (com Freud, Engels, etc.) el perqué de la superioritat dels homes. Una veu femenina del públic se'n fotia de les meves frases... Al final una noia-diablessa m'expulsava de l'escenari.
Ho feia molt malament... Era i soc molt mal actor.
Però passar per Xicarandana em va obrir les portes a un món que ara adoro. Llegeixo teatre... I en gaudeixo molt...
I passar per Xicarandana em va fer un apassionat de la direcció dramàtica... De la Dramatúrgia...
Fins al punt de dirigir, en dues ocasions, un Festival de Poesia, Música i Dansa (al C.M.U. Penyafort-Montserrat), uns muntatges en els quals crec que hi vaig aportar la concepció escènica que vaig absorbir en la meva curta estada a Xicarandana.
Ara tot llegint el treball de Carolina Rigo, em ve al cap que si la vida per alguna raó em torna a Mallorca, encara que sigui quan m'hagi jubilat, una de les coses que m'agradaria fer és ressucitar Xicarandana... Per tornar-li una mica de tot allò que m'ha donat. Clar que això només és un somni...
Xicarandana 1981 - 2004.
Xicarandana és un grup de teatre, vinculat a l'IES Guillem Sagrera (el meu institut) que forma ja part de la història del teatre a les Illes Balears. Fundat per un grup de professors enamorats del teatre, i desaparegut ja fa 5 anys per causes molt diverses i tristes, Xicarandana ha estat la porta al teatre per a molt joves, fins al punt de que molts d'ells es dediquen en l'actualitat al món del teàtre.
El treball, elaborat per Carolina Rigo, recull una ressenya de totes les obres representades pel grup des de la seva creació (encara que se'n deixa una), indicant-ne el repartiment de la majoría. També inclou una entrevista a les dues ànimes de Xicarandana durant la major part de la seva existència, el fantàstic Joan Lacomba i el tranquil Joan Lluís Llinàs.
Llegint el treball de Carolina Rigo se m'han posat els péls de punta.
El llibre reinvindica la tasca del grup en acostar el teatre a la gent, sobretot als estudiants de l'institut, en una etapa adolescent en la que ja comencen a formar les seves personalitats.
Jo soc un d'ells. Com ja vaig escriure en un apunt fa un temps. A través de l'optativa de teatre, i amb un cert escepticisme vaig entrar en el món de Xicarandana... Era pels volts de 1995-1996... I quan vaig superar la timidesa i em vaig acostar als assaigs del grup, tots els papers ja estaven repartits. Tanmateix, em varen dir que podía encarregar-me de la il·luminació de la obra.
Aquella obra, De quin color és la mort?, s'ha convertit en una de les millors obres de teatre que he vist mai.
L'any següent vaig deixar el grup... No en recordo la causa ni el perquè... Només recordo que no vaig participar al muntatge clàssic de La comèdia de l'olla. Tanmateix anava sovint als assajos i ajudava en tot el que podia. Quan un és Xicarandana ho és sempre. Aquell any tanmateix vàrem fer un muntatge per a la optativa de teatre de l'institut que representàrem a Muro que es va dir "Paranoies per a noies!" a partir d'alguns textos de Isabel Clara-Simò, Belbel (Carícies), i Monzò (El per què de tot plegat), entre altres. La optativa de teatre estava molt lligada al grup Xicarandana. Primer perquè el professor de l'assignatura era J.L. Llinàs, un dels directors de Xicarandana. I segon perquè molts dels que fèrem l'assignatura participàrem en major o menor mesura en el grup. A "Paranoies per a noies!" jo representava el paper d'una mena de polític amb un discurs inicialment progressista que acabava amb un comentari altament sexista... Era una crítica a la hipocresia de lo políticament correcta i el vaig escriure jo mateix. He de veure si en conservo el text en algun indret...
El meu últim any a l'institut i a Mallorca (no hi he tornat des de llavors més que per vacances) va ser l'any de la meva inclusió a Xicarandana com a actor... Aquell any... 1998-1999 representàrem una tercera versió del muntatge "Sota l'ombra de la parra, vora l'herbasana, hi ha un clavell roig, (que no veus que som una dona?)" Un muntatge de denúncia del masclisme i del (mal-)tractament al sexe femení. El meu paper fou el d'un catedràtic (un representant de la tradició més conservadora de la societat...) exposant mitjançant cites de grans i famosos pensadors (com Freud, Engels, etc.) el perqué de la superioritat dels homes. Una veu femenina del públic se'n fotia de les meves frases... Al final una noia-diablessa m'expulsava de l'escenari.
Ho feia molt malament... Era i soc molt mal actor.
Però passar per Xicarandana em va obrir les portes a un món que ara adoro. Llegeixo teatre... I en gaudeixo molt...
I passar per Xicarandana em va fer un apassionat de la direcció dramàtica... De la Dramatúrgia...
Fins al punt de dirigir, en dues ocasions, un Festival de Poesia, Música i Dansa (al C.M.U. Penyafort-Montserrat), uns muntatges en els quals crec que hi vaig aportar la concepció escènica que vaig absorbir en la meva curta estada a Xicarandana.
Ara tot llegint el treball de Carolina Rigo, em ve al cap que si la vida per alguna raó em torna a Mallorca, encara que sigui quan m'hagi jubilat, una de les coses que m'agradaria fer és ressucitar Xicarandana... Per tornar-li una mica de tot allò que m'ha donat. Clar que això només és un somni...
dissabte, d’agost 08, 2009
Cómeme el Coco Negro - La Cubana
Quan els meus pares venen a Madrid sempre es una ocasió fantàstica per anar al teatre. Altrament rarament hi vaig... Potser per falta de la companyia adient, potser perquè algún intent realitzat m'ha sortit francament malament (mala qualitat de l'obra) o ves tu a saber per què.
El fet es que quan a finals de l'any passat els meus pares varen venir a Madrid per a les seves coses i de pas també a visitar-me, per un seguit de capricis del destí acabàrem anant a veure el Teatro Cubano (Alter-ego de la companyia de teatre de La Cubana) dins l'obra que es representava al Teatro Compac de la Gran Via de Madrid amb motiu de la gira del 25è aniversari de l'obra (i de la companyia).
Per a mi era la primera vegada que tenia el plaer de veure a la Cubana. Sempre n'havia sentit a parlar molt però mai no els havia vist més enllà de la televisió (Series seves o col·laboracions esporàdiques en programes de la televisió de Catalunya). Així que després de certs dubtes acabàrem decidint-nos a anar-hi.
Tot i arribar força puntuals, la funció ja havia començat... Perquè la Cubana si té fama d'alguna cosa és d'interactivitat. I en aquest cas, quan arribes trobes que la funció está acabant. Alguns espectadors (la meva mare diu que són infiltrats) demanen el full de reclamacions a l'entrada. Infiltrats o no es part d'un espectacle que en realitat consisteix a veure els budells d'una companyia de teatre exposats pels seus propis components tot desmontant l'escenari. Nostalgia. Gelosia. Alegria. Espectacle. Tot ben viu dins un món fantàstic que em fascina malgrat que en parli tan poc en aquest bloc: el Teatre.
Em va semblar espléndid. Com diu el Mourinho sovint, a Catalunya podem estar orgullosos del teatre que hi feim.
PS: no cal oblidar que elements Buenafuentils com el Santi Millán (el Paco) o el José Corbacho (el Sebas) són sortits de La Cubana.
PSS: Hom podria dir que La Cubana és una de les canteres del teatre català
PSSS: I per no dir res de Tricicle, La Fura dels Baus, Dagoll Dagom...
El fet es que quan a finals de l'any passat els meus pares varen venir a Madrid per a les seves coses i de pas també a visitar-me, per un seguit de capricis del destí acabàrem anant a veure el Teatro Cubano (Alter-ego de la companyia de teatre de La Cubana) dins l'obra que es representava al Teatro Compac de la Gran Via de Madrid amb motiu de la gira del 25è aniversari de l'obra (i de la companyia).Per a mi era la primera vegada que tenia el plaer de veure a la Cubana. Sempre n'havia sentit a parlar molt però mai no els havia vist més enllà de la televisió (Series seves o col·laboracions esporàdiques en programes de la televisió de Catalunya). Així que després de certs dubtes acabàrem decidint-nos a anar-hi.
Tot i arribar força puntuals, la funció ja havia començat... Perquè la Cubana si té fama d'alguna cosa és d'interactivitat. I en aquest cas, quan arribes trobes que la funció está acabant. Alguns espectadors (la meva mare diu que són infiltrats) demanen el full de reclamacions a l'entrada. Infiltrats o no es part d'un espectacle que en realitat consisteix a veure els budells d'una companyia de teatre exposats pels seus propis components tot desmontant l'escenari. Nostalgia. Gelosia. Alegria. Espectacle. Tot ben viu dins un món fantàstic que em fascina malgrat que en parli tan poc en aquest bloc: el Teatre.
Em va semblar espléndid. Com diu el Mourinho sovint, a Catalunya podem estar orgullosos del teatre que hi feim.PS: no cal oblidar que elements Buenafuentils com el Santi Millán (el Paco) o el José Corbacho (el Sebas) són sortits de La Cubana.
PSS: Hom podria dir que La Cubana és una de les canteres del teatre català
PSSS: I per no dir res de Tricicle, La Fura dels Baus, Dagoll Dagom...
dijous, de març 12, 2009
Faemino y Cansado en la Sala Galileo Galilei
Están viejos. Pero... su humor no envejece.
Todo empezó dos semanas antes del 26 de Febrero pasado. Xantito, uno de esas piezas sin precio de todo grupo de amigos que se precie, junto con Xeripau (será que los dos tienen el Factor X), idearon una semana de actividades muy interesantes. Por desgracia y por trabajo yo sólo me pude apuntar a la del jueves. Faemino y Cansado.
Faemino y Cansado es un dúo español de humoristas que toma su nombre del apelativo artístico elegido por sus componentes, Carlos Faemino y Javier Cansado. Comenzaron su carrera en Madrid, España, con espectáculos callejeros, posteriormente en teatros y continuaron con apariciones en televisión, incluso con un programa propio, hasta la actualidad, en que siguen llenando teatros. Su humor, aunque suele etiquetarse como inclasificable, se puede considerar como absurdo, inteligente y surrealista. (Wikipedia, pulsar el enlace para más información del dúo).
El acto empezó media hora más tarde de lo previsto. Y fué muy entretenido. Alternaron gags nuevos con grandes clásicos que rejuvenecen por ese espíritu de improvisación que hace que dos tios hablando mucho y muy rápido hagan que 2 horas parezcan 5 minutos. Yo me reí muchísimo. Bueno, algún chiste me incomodó por parecerme racista. Pero se les perdona y se le atribuye al humor negro. Aunque no me gustó.
La experiéncia de estos dos sobre el escenario se nota desde el primer momento. Faemino hablando sin descanso. Y Cansado poniendo un toque más que cómico con unos papeles que interpreta tan formidablemente bien, que cualquiera piensa que va colocado de más de tres substancias. Pero luego, de golpe, demostrando a todos que sólo se trata de una interpretación, aparece en un número completamente 'sereno'.
Para mi fue balsámico, ahora que estoy en una época de mucho estrés y mucho trabajo, poder desconectar y relajarme durante dos horas como lo hice entonces.
Y para acabar con este tema, sólo me queda dedicar un comentario a la Sala.
La Sala Galileo Galilei es uno de esos sitios que sería encantador si no lo explotaran al estilo mina de carbón. Mesitas confortables, dónde ir pidiendo y tomando mientras se sigue el espectáculo... Eso si consigues una entrada buena (hay que ir muy tempranito para aconseguirlo). El resto de entradas, más baratas eso sí, són de a pié y por los pasillos laterales, con lo que cómodo cómodo no es que se esté... Parece un poco de cara... Para poner más baratas las sentadas, llenan el gallinero para hacer rentable el evento... Y la demanda lo consigue...
Aún quitando éste detalle, la sala es un sitio encantador para conciertos de estilo jazz y así, y para un espectáculo como el de los humoristas Faemino y Cansado. Un espectáculo que repiten dos veces al més en la misma sala, por si estáis interesados en dejaros ver por ahí, para desconectar y relajaros un rato.
dissabte, de novembre 15, 2008
Xicarandana (i jo)
Escriure de Xicarandana se'm presenta com una responsabilitat majúscula.
Avui mateix informant-me sobre el grup a internet he descobert que fa 4 anys que es va dissoldre i jo ni tansols n'era conscient. He estat incapaç de trobar els motius enlloc.
Però sí que he trobat molta informació que de mica en mica aniré afegint a aquest apunt.
Xicarandana és una d'aquestes experiències que m'han marcat. Però comencem pel començament, si el trobo.
El començament és a l'any 1996. Aquell any després de pensar-m'ho molt decideixo escollir com assignatura de lliure elecció Teatre al meu institut, l' I.E.S. Guillem Sagrera. Som uns 20 a la classe i ens ho passem molt bé. L'any següent molts dels que fèien teatre s'apunten a una activitat extraescolar que porta per nom Xicarandana. Es tracta d'un grup amateur de teatre vinculat a l'Institut. En aquells moments codirigit per Joan B. Lacomba i Joan Lluís Llinàs. Jo em vaig decidir tard... Però al final vaig acabar incorporant-m'hi també. Estaven preparant el muntatge d'una de les obres de teatre que més m'ha agradat de totes les que he vist en ma vida... "De quin color és la mort?". No hi quedaven papers lliures... Així que jo acudia al assajos del grup i intentava ajudar en el que podia... Fins que se'm va assignar la responsabilitat de manejar les llums. Potser perquè ho recordo així, o potser perquè en part és cert, o potser només per donar-me una mica d'importància... però aquella obra de teatre tenía una il·luminació molt complicada... Hom havia d'estar molt atent a tota la obra, gairebé saber-la de cap a peus, perquè els jocs de llum hi eren molt importants... I això em va fer sentir vertaderament com un integrant més de l'elenc d'actors. Un actor invisible. Ningú em senyalaria amb el dit. Però jo prou feliç, i sobretot en aquella escena on de cop un mort s'aixecava del seu taüt i es posava a ballar YMCA (Village People) ja que era la meva improvització, en la qual podia encendre i apagar totes les llums per imitar la il·luminació d'una discoteca...
L'any següent les meves altres activitats extraescolars m'impediren participar en el grup, i no vaig poder participar en cap pla al següent montatge de Xicarandana: "La Comèdia de l'Olla" de Plaute.
Però ja al 1999, el meu últim any a l'institut i a Mallorca ja que se m'obrien les portes de Barcelona i de la universitat, vaig tornar a la participació activa a Xicarandana. He de reconèixer que massa bé tampoc no ho feia. Encara que disfrutava. L'obra que es muntà aquell any, "Una què?" era una versió de l'obra de Joan Lacomba "Sota l'ombra de la parra, vora l'herba-sana, hi ha un clavell blanc, que no veus que som una dóna?", en aquesta obra a mi em va tocar encarnar un "il·lustrat" "savi" que anava recordant al llarg de la obra pensaments i/o frases misògines o masclistes de personatges bastant il·lustres (Marx, Freud, Engels...).
Aquella experiència, com ja he comentat marcà la meva vida... A més de fer-me veure que jo mai no seria prou bon actor (cadascú té les seves habilitats) em va ensenyar molt més del que jo podria explicar amb paraules en aquest blog (a part és clar de la meva passió pel teatre)... També em va empènyer a dirigir a la meva residència d'estudiants (C.M.U. Penyafort - Montserrat) durant dos anys el Festival de Primavera (Música, Poesia i Dansa) des d'una perspectiva molt teatral com a resultat de la influència de Xicarandana.
I que serveixi aquest apunt a mode d'homenatge personal.
Altres enllaços:
- Xicarandana
- Diccionari del teatre a les Illes Balears (buscar Xicarandana)
- Història del I.E.S. Guillem Sagrera (hi ha un paràgraf sencer dedicat a Xicarandana)
PS: Dirigir obres de teatre, festivals d'escenari i qualsevol cosa semblant és quelcom que m'encanta... Però que tampoc puc dedicar molt de temps a fer
Avui mateix informant-me sobre el grup a internet he descobert que fa 4 anys que es va dissoldre i jo ni tansols n'era conscient. He estat incapaç de trobar els motius enlloc.
Però sí que he trobat molta informació que de mica en mica aniré afegint a aquest apunt.
Xicarandana és una d'aquestes experiències que m'han marcat. Però comencem pel començament, si el trobo.
El començament és a l'any 1996. Aquell any després de pensar-m'ho molt decideixo escollir com assignatura de lliure elecció Teatre al meu institut, l' I.E.S. Guillem Sagrera. Som uns 20 a la classe i ens ho passem molt bé. L'any següent molts dels que fèien teatre s'apunten a una activitat extraescolar que porta per nom Xicarandana. Es tracta d'un grup amateur de teatre vinculat a l'Institut. En aquells moments codirigit per Joan B. Lacomba i Joan Lluís Llinàs. Jo em vaig decidir tard... Però al final vaig acabar incorporant-m'hi també. Estaven preparant el muntatge d'una de les obres de teatre que més m'ha agradat de totes les que he vist en ma vida... "De quin color és la mort?". No hi quedaven papers lliures... Així que jo acudia al assajos del grup i intentava ajudar en el que podia... Fins que se'm va assignar la responsabilitat de manejar les llums. Potser perquè ho recordo així, o potser perquè en part és cert, o potser només per donar-me una mica d'importància... però aquella obra de teatre tenía una il·luminació molt complicada... Hom havia d'estar molt atent a tota la obra, gairebé saber-la de cap a peus, perquè els jocs de llum hi eren molt importants... I això em va fer sentir vertaderament com un integrant més de l'elenc d'actors. Un actor invisible. Ningú em senyalaria amb el dit. Però jo prou feliç, i sobretot en aquella escena on de cop un mort s'aixecava del seu taüt i es posava a ballar YMCA (Village People) ja que era la meva improvització, en la qual podia encendre i apagar totes les llums per imitar la il·luminació d'una discoteca...
L'any següent les meves altres activitats extraescolars m'impediren participar en el grup, i no vaig poder participar en cap pla al següent montatge de Xicarandana: "La Comèdia de l'Olla" de Plaute.
Però ja al 1999, el meu últim any a l'institut i a Mallorca ja que se m'obrien les portes de Barcelona i de la universitat, vaig tornar a la participació activa a Xicarandana. He de reconèixer que massa bé tampoc no ho feia. Encara que disfrutava. L'obra que es muntà aquell any, "Una què?" era una versió de l'obra de Joan Lacomba "Sota l'ombra de la parra, vora l'herba-sana, hi ha un clavell blanc, que no veus que som una dóna?", en aquesta obra a mi em va tocar encarnar un "il·lustrat" "savi" que anava recordant al llarg de la obra pensaments i/o frases misògines o masclistes de personatges bastant il·lustres (Marx, Freud, Engels...).
Aquella experiència, com ja he comentat marcà la meva vida... A més de fer-me veure que jo mai no seria prou bon actor (cadascú té les seves habilitats) em va ensenyar molt més del que jo podria explicar amb paraules en aquest blog (a part és clar de la meva passió pel teatre)... També em va empènyer a dirigir a la meva residència d'estudiants (C.M.U. Penyafort - Montserrat) durant dos anys el Festival de Primavera (Música, Poesia i Dansa) des d'una perspectiva molt teatral com a resultat de la influència de Xicarandana.
I que serveixi aquest apunt a mode d'homenatge personal.
Altres enllaços:
- Xicarandana
- Diccionari del teatre a les Illes Balears (buscar Xicarandana)
- Història del I.E.S. Guillem Sagrera (hi ha un paràgraf sencer dedicat a Xicarandana)
PS: Dirigir obres de teatre, festivals d'escenari i qualsevol cosa semblant és quelcom que m'encanta... Però que tampoc puc dedicar molt de temps a fer
dilluns, d’agost 25, 2008
Carícies, Sergi Belbel
Sergi Belbel és un dramaturg català que per desgràcia conec menys del que m'agradaria.
Peró vaig tenir la inmensa sort, de que m'animès a apuntar-me a teatre a l'institut.
I vaig tenir la inmensa sort d'anar a un institut com el Guillem Sagrera de Palma de Mallorca. Un institut amb molts de professors que aleshores tenien molta fé i molta il·lusió (ara no ho sé perquè d'això farà ja 10 anys, però coneixent-los segur que encara en guarden molta d'aquella fe i d'aquella il·lusió).
Entre els magnífics professors que vaig tenir la sort de tenir (també n'hi havia de no tant magnífics eh!) hi havien els de teatre. Bé, un era un professor de filosofia que també feia classe de l'EATP de Teatre. Aleshores les EATP eren com els crèdits de lliure configuració d'ara. Eren assignatures maria, fàcils d'aprovar... Aquest professor, J. L Llinàs es deia si no recordo malament, era un home molt afable però que ens feia entrar molt en el món del teatre. Sense grans escarafalls aconseguia que una cosa que pareixia que havia de ser caótica (una classe de teatre a un institut, amb tot de gent de 16-17 anys amb ganes de fer de tot menys classe o esforç o prestar atenció) fos vertaderament un lloc on la gent estigués entusiasmada en aprendre.
També hi havia, com a activitat extra-escolar, el grup de teatre amateur de l'institut, conegut com Xicarandana, però això és un altre capítul, del que ja en parlarem i del que ja n'hem parlat.
El segon i darrer any de l'assignatura el professor-director ens va fer triar unes peces per fer en parella o en monóleg. Alguns com jo varem optar pel monòleg amb un text propi (em queda pendent escriure una obra de teatre!). D'altres varen optar per simplificar-se la vida agafant alguns dels fragments que el propi director-guia havia proposat.
I tot aixó per introduïr el tema principal d'aquest apunt: Carícies.
Carícies (1991) és moltes coses. Primer, va ser una magnífica obra de teatre de Sergi Belbel, un dramaturg català que per desgràcia conec menys del que m'agradaria. L'obra aprofundia en les relacions entre les persones... En l'amor, en la manca d'amor, en passions i en simples carícies, com el seu títol pròpiament indica.
Després Carícies (1997) va ser portada al cinema pel director barceloní Ventura Pons. Al meu gust Carícies de Ventura Pons es una excel·lent adaptació d'una obra teatral a la gran pantalla. (Ara que hi penso em venen ganes de reveure-la).
Doncs entre els diferents fragments proposats pel coordinador-director de teatre, n'hi havia més d'un extrets de l'obra Carícies. I aquella ocasió va ser el meu primer contacte amb l'univers més complex de les relacions personals... (Anys després també em toparia amb El perquè de tot plegat, en versió també dual, llibre de Monzó i película del mateix Ventura, que també aprofundeix en les ombres més profundes (i exagerades en aquest segon cas) de les relacions dels essers humans).
Aleshores aquells fragments... Aquelles paraules ja em varen remoure les entranyes de la curiositat. I la resta va venir com un allau...
Sempre recordaré en Pere Capellà i na Joana Maria Jaume interpretant tant bé aquella escena del:
Potser és que no m'estimes...
Peró vaig tenir la inmensa sort, de que m'animès a apuntar-me a teatre a l'institut.
I vaig tenir la inmensa sort d'anar a un institut com el Guillem Sagrera de Palma de Mallorca. Un institut amb molts de professors que aleshores tenien molta fé i molta il·lusió (ara no ho sé perquè d'això farà ja 10 anys, però coneixent-los segur que encara en guarden molta d'aquella fe i d'aquella il·lusió).
Entre els magnífics professors que vaig tenir la sort de tenir (també n'hi havia de no tant magnífics eh!) hi havien els de teatre. Bé, un era un professor de filosofia que també feia classe de l'EATP de Teatre. Aleshores les EATP eren com els crèdits de lliure configuració d'ara. Eren assignatures maria, fàcils d'aprovar... Aquest professor, J. L Llinàs es deia si no recordo malament, era un home molt afable però que ens feia entrar molt en el món del teatre. Sense grans escarafalls aconseguia que una cosa que pareixia que havia de ser caótica (una classe de teatre a un institut, amb tot de gent de 16-17 anys amb ganes de fer de tot menys classe o esforç o prestar atenció) fos vertaderament un lloc on la gent estigués entusiasmada en aprendre.
També hi havia, com a activitat extra-escolar, el grup de teatre amateur de l'institut, conegut com Xicarandana, però això és un altre capítul, del que ja en parlarem i del que ja n'hem parlat.
El segon i darrer any de l'assignatura el professor-director ens va fer triar unes peces per fer en parella o en monóleg. Alguns com jo varem optar pel monòleg amb un text propi (em queda pendent escriure una obra de teatre!). D'altres varen optar per simplificar-se la vida agafant alguns dels fragments que el propi director-guia havia proposat.
I tot aixó per introduïr el tema principal d'aquest apunt: Carícies.
Carícies (1991) és moltes coses. Primer, va ser una magnífica obra de teatre de Sergi Belbel, un dramaturg català que per desgràcia conec menys del que m'agradaria. L'obra aprofundia en les relacions entre les persones... En l'amor, en la manca d'amor, en passions i en simples carícies, com el seu títol pròpiament indica.
Després Carícies (1997) va ser portada al cinema pel director barceloní Ventura Pons. Al meu gust Carícies de Ventura Pons es una excel·lent adaptació d'una obra teatral a la gran pantalla. (Ara que hi penso em venen ganes de reveure-la).Doncs entre els diferents fragments proposats pel coordinador-director de teatre, n'hi havia més d'un extrets de l'obra Carícies. I aquella ocasió va ser el meu primer contacte amb l'univers més complex de les relacions personals... (Anys després també em toparia amb El perquè de tot plegat, en versió també dual, llibre de Monzó i película del mateix Ventura, que també aprofundeix en les ombres més profundes (i exagerades en aquest segon cas) de les relacions dels essers humans).
Aleshores aquells fragments... Aquelles paraules ja em varen remoure les entranyes de la curiositat. I la resta va venir com un allau...
Sempre recordaré en Pere Capellà i na Joana Maria Jaume interpretant tant bé aquella escena del:
Potser és que no m'estimes...
dijous, de juny 12, 2008
Garrick, Tricicle
Diu la introducció de l'espectacle que Garrick fou el primer gran doctor del riure, és a dir, el primer que va plantejar seriosament i amb molt d'éxit guarir la gent amb un métode tan simple com fer-la riure.
I sobre aquest eix es vertebra un espectacle que vaig anar a veure amb la colla d'amics de Madrid. Un espectacle dels grans i mítics Tricicle. Mítics per Tres Estrelles, aquella fantàstica serie d'humor a un hotel de Tv3. Més mítics encara per totes les seves obres...
Manicomic, Exit, Slastic, Terrífic, Entretres, Tricicle 20, Sit y finalment Garrick són les obres-bagatge d'aquests tres actors, humoristes i cómics amb 26 anys de trajectòria, sempre ascendent.
Manicomic va irrompre al panorama espanyol de forma totalment aplastant, fent un especial estudi humorístic en els racons i amagatalls de la ment humana. El més fantàstic i que sempre serà especialment recordat serà el número dels tres pallassos ballant allò de "soy un truhán soy un señor" del Julio Iglesias.
El següent espectacle s'endinsava dins del inesgotable i heterogeni món dels aeroports. Es tractava d'Exit, estrenada el 1984, dos anys després de Manicomic. Recordo amb especial apreci l'escena on tres homes amb el cor trencat per una dona estan determinats a acabar amb les seves vides...
Després va venir Slastic, l'any 1986. Una obra molt apropiada tenint en compte la designació de Barcelona per hostatjar els Jocs Olímpics de 1992, ja que en aquest cas, l'espectacle homenatjava en clau d'humor multituds d'especialitats esportives. D'aquesta, el gag més destacable és, segons la meva opinió, aquell en el qual tres nadons es disputen una pilota gegant. Formidable.
Per alguna raó que encara desconec, encara no he estat capaç de veure Terrrífic (1992)... Crec que és la única de Tricicle que no he vist. De fet és la única que no he vist. Però com es pot deduir del seu títol, en aquest cas el terror era l'element vehiculador de l'espectacle d'humor.
El 1996 Tricicle va estrenar Entretres, possiblement la més fluixa de les seves obres que els he vist fer, al meu entendre, és clar. En aquest cas l'element vehiculador era la convivència de tres individus en un pis, un d'ells escriptor... És l'obra que més fragments orals contenia fins aquell moment. Potser el millor gag, o almenys el que recordo amb més carinyu és el de les mosques... Sempre han destacat per un allau d'expressivitat, provinent especialment dels seus orígens en el món de la mímica...
El 1999 el trio va celebrar els 20 anys amb Tricicle 20, un espectacle on recuperaven una selecció dels millors gags de totes les obres anteriors. El més divertit era que a l'entrada de l'espectacle, unes noies recollien el vot per a un dels gags més famosos del trio, i en feien els 3 més votats. Una obra de teatre interactiva! jeje
L'any 2002 va ser l'any que demostraven que el temps no havia passat per a ells. Una magnífica obra, de les més treballades segons el meu parer, que si bé potser no era descollonant com la majoria, sí millorava notablement l'estat d'ànim dels que la veien. Una gran feina de tramoia i decorats, d'escenografia, de disseny d'escenes. Una obra formidable on el humor revisita la història de els homes i les cadires... O la història de seure. D'aquí, SIT, seure en anglés.
I finalment el 2007 va ser l'any d'estrenar Garrick, sobre el món de la risoterapia, com ja he explicat. I Garrick mostra, una vegada més, el fantàstic domini dels temps, del humor, de l'escenari, i de les situacions... Una espècie de meta-humor, d'humor sobre l'humor. Una obra tan fantàstica que després de més d'una hora i mitja de riure, et quedes assegut a la cadira, completament callat i amb un mig somriure que desitja que tornin a aparèixer a l'escenari i que es resisteixen a creure que un moment tan fantàstic de relax i desconnexió ja ha acabat.
Com sempre, els Tricicle et dónen la ma personalment a la sortida. Però a un d'ells, els és ben igual que li diguis que des d'alguns seients del teatre hi ha una escena que no es veu bé. Contradicccións de les grans estrelles, que tot i voler estar propers al públic, no escolten el que aquest els pot dir.
dijous, de març 06, 2008
Jordi Galceran
Jordi Galcerán i Ferrer és un dramaturg que és molt important en la meva vida.
Tot va començar amb Paraules Encadenades, una obra de teatre que vaig veure a Mallorca (al Teatre Principal) i que em va impressionar i impactar molt. Els actors... Ella era la Emma Vilarasau, això segur... Ell era el Jordi Boixaderas. La obra de teatre girava al voltant d'un macabre joc en una macabra situació. Tant la Vilarasau com el Boixaderas estaven esplèndids en aquella obra. I des d'aquell dia el teatre va començar a tenir una dimensió completament diferent en la meva vida. Fins a tal punt, que Paraules Encadenades, llibre que em varen regalar els meus pares, va ser la primera obra teatral que em vaig llegir.
I ja més recentment, Jordi Galceran va retornar a la meva vida amb una obra que ha estat un éxit rotund a tot el país. El Métode Gronholm, una fantàstica obra que va ser lliurement adaptada per a la gran pantalla com "El Método".
Sobre en Jordi Galceran:
En Jordi Galceran va nèixer a Barcelona el 1964. L'any 1995, amb l'esmentada Paraules Encadenades, va guanyar el XX Premi Born de Teatre, i l'any següent, el Premi de la Crítica Serra d'Or a la millor obra en llengua catalana. L'obra es va estrenar el 1998 en català i en castellà ja ha estat representada a Madrid, Buenos Aires, Caracas y Medellín, i inclús té una adaptació cinematográfica amb el mateix títol.
La seva obra Dakota (1995) va rebre el premi Ignasi Iglesias i es va estrenar el 1996.
Tant Dakota com Paraules Encadenades varen rebre el Premi Butaca, otorgat per votació Popular.
El 1998 també es va estrenar Surf (1994) i Fuita (1996).
El 2002, Galceran va estrenar a Barcelona Gaudí, un espectacle musical de gran format.
Jordi Galcerán ha realitzat a la vegada traducciones i adaptacions d'obres extrangeres; entre elles el musical "They're Playing our Song"; l'adaptació de "La Trilogia della Villeggiatura" de Carlo Goldoni; "Neville's Island", de Tim Firth; i "The Front Page", de Ben Hecht.
Aiximateix també ha treballat de guionista a diverses sèries de la TV3 (Televisió de Catalunya) (entre elles 'El Cor de la Ciutat'!. Qui ho hauria dit... Tots hem de caure molt baix en un moment o altre de les nostres vides.El 2003 va estrenar El Mètode Grönholm a Barcelona y Madrid, producció que marca la seva estrena a Llatinoamérica. Aquesta és la seva obra més famosa, que obté un gran ressó popular a tot arreu per la seva frescor, per la seva originalitat i la seva qualitat dramática. Excel·lent. Jo la vaig veure a Barcelona.
El 2005, Jaume Balangueró va rodar amb Calista Flockheart i la guapísima Elena Anaya Fragile, película que consta amb un guió de Galceran. Aquest mateix any va posar en escena la seva peça musical "Carnaval".
Jordi Galcerán també ha publicat diversos llibres de relats amb el colectiu Germans Miranda.
dijous, de febrer 07, 2008
dimarts, de desembre 18, 2007
Baryshnikov (II): Una Noche de Danza
Pues como decía ayer... (O anteayer...) Corría Julio y nos encontramos un mexicano, un venezolano, dos madrileñas, una italiana y un mallorquín (o catalán, según el día (y el interlocutor) ) en plena Plaza de Santa Ana. Recién salidos del trabajo (como si de un horno se tratara) y con unas cañitas entre manos (y entre labios). El viaje en coche hasta el lugar fue pintoresco, pero esta historia no da para tanto detalle. El detalle que no voy a obviar fue la espontànea y curiosa irrupción de un famoso en nuestra peculiar velada. Pues estando sentados en la mesa de la cervecería pudimos ver todo el recorrido de un Almodóvar de incógnito que se dirigía a la misma función que nosotros íbamos a ver (que honor! (?) ).
En la función en cuestión, Baryshnikov (que hacía 7 años que no visitaba la capital española) y su compañía de danza (Baryshnikov Dance Center (BAC) ), presentaban en el Teatro Español su trabajo An Evening of Dance (Noche de Danza), formado por tres actos, Leap to Tall, CarMen/Film y Place.
Leap to Tall con coreografia de Donna Uchizono (2006), era la pieza que abría el acto. Pieza famosa "por sus saltos que desafían la gravedad, no sólo en la danza también en la vida, esta coreografia es un homenaje al último "gran salto" de Baryshnikov: la creación del Baryshnikov Arts Center en New York. Sin un solo "grand jeté" Baryshnikov vuela con sus fenomenales bailarines: Hristoula Harakas, miembro de la compañía Donna Uchizono, y Jodi Melnick. El violinista checo de vanguardia y cantante, Iva Bittová llena el espacio de extrañas evocaciones con el sabor contemporáneo de la Europa del Este, mezclado con el sonido etéreo de Michael Floyd, donde los bailarines se mueven por mundos de edificios."
Evidentemente no soy una persona habituada a la danza contemporánea, por lo que me sorprendió enormemente esta pieza... Fue de gran interés aunque debo reconocer que las dos posteriores me llegaron mucho más. Como he dicho ya muchas veces en este blog, no tengo conocimientos técnicos para juzgar la calidad de lo que vi (aunque la sensación era que había mucha), sólo me atrevo a expresar lo que me transmitió. Y si, ciertamente me transmitió ese toque del Este no exempto de una cierta frialdad en los movimientos, los pasos y las formas. Aun así pude identificar en la coreografia el tema principal y las pequeñas variaciones que esos bailarines tan bien elaboraban en el escenario. Y una mención especial a Baryshnikov que a pesar de su edad, el tio está cuadrado!
La siguiente pieza fue CarMen, una divertida película-ballet-danza basada a su manera en la ópera Carmen (de Bizet) y aprovechando el juego de palabras que el nombre de dicha ópera permite en inglés Car-Men (hombres de coche). Como explica el principal responsable (idea original y coreografia) de la película, Jirí Kylián:
"Durante los últimos seis años he soñado con hacer una breve película sobre Carmen, con un grupo de bailarines mayores de cuarenta. (Yo les llamo bailarines entre los cuarenta y la muerte). El tema de Carmen siempre ha atraído a numerosos creadores incitándoles a probar nuevas interpretaciones o poder lanzar una luz diferente. Esta historia es eterna, constantemente revivida e interpretada. La película que hemos realizado tendrá vida incluso cuando los creadores ya no estemos. Teniendo en cuenta que nunca conseguiremos entender la relación entre tiempo, velocidad y edad, hemos decidido que todos los fragmentos de la filmación sean más rápidos o más lentos de lo normal. De este modo, tiempo, velocidad y edad pierden su significado en este contexto.
Pensamos que el lugar ideal para realizar esta filmación debería ser un paisaje que hubiera sido parcialmente destruído por el hombre. De esta forma nos sirve como un lugar donde la gente se deshace de objetos que ya no necesita. Este lugar lo encontramos en una mina de carbón al norte de Chequia."
A mi entender se trató de una película muy divertida, y que mezclaba con sobriedad la danza, el cine y el humor, empujando a reflexionar en la dirección que Jirí explica: en el tiempo y su consistencia, pues al variar la velocidad de rodaje consigue un brillante juego con el tiempo y el tempo que le permite aumentar y disminuir la comicidad y el dramatismo a su antojo. Muy interesante a pesar que el objetivo primero era ver a los bailarines en directo. Aún así, no me pareció para nada desacertado.
Y la pieza final fue Place, una coreografía de Mats Ek (2007) con música de Fläskkvartetten y interpretada por Ana Laguna y Mikhail Baryshnikov. De ella Mats Ek dice: "Lugar. Dos personas se encuentran. No se sabe qué les ha llevado hasta allí, el recuerdo o el deseo, o quizá han nacido en ese lugar y ahora vuelven desde muy lejos."
Y a mi entender es, de las tres piezas, la que más transmite. Sin duda a mi és la que más me transmite. Descubrimiento, conexión, pasión. Será que yo soy de los apasionados. ;). Sin duda lo que más me gustó de una tarde de danza en la que todo me satisfizo en gran medida. Genial!.
En la función en cuestión, Baryshnikov (que hacía 7 años que no visitaba la capital española) y su compañía de danza (Baryshnikov Dance Center (BAC) ), presentaban en el Teatro Español su trabajo An Evening of Dance (Noche de Danza), formado por tres actos, Leap to Tall, CarMen/Film y Place.Leap to Tall con coreografia de Donna Uchizono (2006), era la pieza que abría el acto. Pieza famosa "por sus saltos que desafían la gravedad, no sólo en la danza también en la vida, esta coreografia es un homenaje al último "gran salto" de Baryshnikov: la creación del Baryshnikov Arts Center en New York. Sin un solo "grand jeté" Baryshnikov vuela con sus fenomenales bailarines: Hristoula Harakas, miembro de la compañía Donna Uchizono, y Jodi Melnick. El violinista checo de vanguardia y cantante, Iva Bittová llena el espacio de extrañas evocaciones con el sabor contemporáneo de la Europa del Este, mezclado con el sonido etéreo de Michael Floyd, donde los bailarines se mueven por mundos de edificios."
Evidentemente no soy una persona habituada a la danza contemporánea, por lo que me sorprendió enormemente esta pieza... Fue de gran interés aunque debo reconocer que las dos posteriores me llegaron mucho más. Como he dicho ya muchas veces en este blog, no tengo conocimientos técnicos para juzgar la calidad de lo que vi (aunque la sensación era que había mucha), sólo me atrevo a expresar lo que me transmitió. Y si, ciertamente me transmitió ese toque del Este no exempto de una cierta frialdad en los movimientos, los pasos y las formas. Aun así pude identificar en la coreografia el tema principal y las pequeñas variaciones que esos bailarines tan bien elaboraban en el escenario. Y una mención especial a Baryshnikov que a pesar de su edad, el tio está cuadrado!
La siguiente pieza fue CarMen, una divertida película-ballet-danza basada a su manera en la ópera Carmen (de Bizet) y aprovechando el juego de palabras que el nombre de dicha ópera permite en inglés Car-Men (hombres de coche). Como explica el principal responsable (idea original y coreografia) de la película, Jirí Kylián:
"Durante los últimos seis años he soñado con hacer una breve película sobre Carmen, con un grupo de bailarines mayores de cuarenta. (Yo les llamo bailarines entre los cuarenta y la muerte). El tema de Carmen siempre ha atraído a numerosos creadores incitándoles a probar nuevas interpretaciones o poder lanzar una luz diferente. Esta historia es eterna, constantemente revivida e interpretada. La película que hemos realizado tendrá vida incluso cuando los creadores ya no estemos. Teniendo en cuenta que nunca conseguiremos entender la relación entre tiempo, velocidad y edad, hemos decidido que todos los fragmentos de la filmación sean más rápidos o más lentos de lo normal. De este modo, tiempo, velocidad y edad pierden su significado en este contexto.
Pensamos que el lugar ideal para realizar esta filmación debería ser un paisaje que hubiera sido parcialmente destruído por el hombre. De esta forma nos sirve como un lugar donde la gente se deshace de objetos que ya no necesita. Este lugar lo encontramos en una mina de carbón al norte de Chequia."
A mi entender se trató de una película muy divertida, y que mezclaba con sobriedad la danza, el cine y el humor, empujando a reflexionar en la dirección que Jirí explica: en el tiempo y su consistencia, pues al variar la velocidad de rodaje consigue un brillante juego con el tiempo y el tempo que le permite aumentar y disminuir la comicidad y el dramatismo a su antojo. Muy interesante a pesar que el objetivo primero era ver a los bailarines en directo. Aún así, no me pareció para nada desacertado.
Y la pieza final fue Place, una coreografía de Mats Ek (2007) con música de Fläskkvartetten y interpretada por Ana Laguna y Mikhail Baryshnikov. De ella Mats Ek dice: "Lugar. Dos personas se encuentran. No se sabe qué les ha llevado hasta allí, el recuerdo o el deseo, o quizá han nacido en ese lugar y ahora vuelven desde muy lejos."Y a mi entender es, de las tres piezas, la que más transmite. Sin duda a mi és la que más me transmite. Descubrimiento, conexión, pasión. Será que yo soy de los apasionados. ;). Sin duda lo que más me gustó de una tarde de danza en la que todo me satisfizo en gran medida. Genial!.
diumenge, de desembre 16, 2007
Mikhail Baryshnikov (I): El último novio de Carry Bradshaw
A pesar de todo me gusta Madrid. Un dia, un compañero de trabajo organiza una actividad "extra-laboral" (por aquello de "extra-escolar") consistente en ir al Ballet. Y te das cuenta de que parece un chiste típico castizo (esto son un mexicano, un venezolano, una italiana, dos madrileñas y un catalán que van al teatro). Pero nada más lejos del humor... Se trata de una muestra de la multiculturalidad exitente en mi proyecto... Y se trata también de una de las experiencias culturales más positivas vividas en Madrid (por el momento, claro...). Pero antes de entrar en detalle una breve introducción de la coyuntura y de "la obra". (Entrecomillo "la obra" para remarcar que) Esta es una de esas veces que uno no va tanto a ver la obra como al actor. O, en este caso, al bailarín, que como algunos pueden deducir del título de este comentario se trata de 
Mikhail Baryshnikov, bailarín y coreógrafo y cabeza visible del Baryshnikov Arts Center (BAC). La brillante carrera de Baryshnikov dio un completo giro tras abandonar el American Ballet Theatre. Comenzó entonces un periodo de madurez que le llevó a imaginar nuevas experiencias artísticas y a emprender proyectos de la envergadura del Baryshnikov Arts Center o de la Baryshnikov Dance Foundation. 
Mayor fama, almenos la que me llevó a mi a conocerle, fue obtenidoa por su pequeño papel en la interesante (a veces) serie de televisión conocida en este estado como Sexo en Nueva York, (Sex and the City). En la serie, Baryshnikov es un pintor francés con el que Carry Bradshaw se va a París para vivir con él, sin un final precisamente feliz... La verdad es que yo no era consciente de que se trataba de él hasta que le vi en el escenario. Su cara me pareció muy familiar y después de darle vueltas alguien me hizo notar que se trataba de él. Una curiosidad más (de esas que divierten a mi madre).
Mikhail Baryshnikov, bailarín y coreógrafo y cabeza visible del Baryshnikov Arts Center (BAC). La brillante carrera de Baryshnikov dio un completo giro tras abandonar el American Ballet Theatre. Comenzó entonces un periodo de madurez que le llevó a imaginar nuevas experiencias artísticas y a emprender proyectos de la envergadura del Baryshnikov Arts Center o de la Baryshnikov Dance Foundation. Desde esta fundación, que él mismo ha creado y dirige, Baryshnikov persigue nuevas fórmulas de expresión para la danza, apoyando y fomentando el nacimiento de nuevas generaciones de bailarines, coreógrafos y artistas.
Hell´s Kitchen Dance fue el primer trabajo que Baryshnikov realizó con su recientemente creado Baryshnikov Dance Foundation (BAC). En cuanto a la compañía, está formada por un grupo de jóvenes intérpretes, muchos de los cuales provienen de las prestigiosas Escuela Julliard de Nueva York y Tisch School of the Arts.
Mayor fama, almenos la que me llevó a mi a conocerle, fue obtenidoa por su pequeño papel en la interesante (a veces) serie de televisión conocida en este estado como Sexo en Nueva York, (Sex and the City). En la serie, Baryshnikov es un pintor francés con el que Carry Bradshaw se va a París para vivir con él, sin un final precisamente feliz... La verdad es que yo no era consciente de que se trataba de él hasta que le vi en el escenario. Su cara me pareció muy familiar y después de darle vueltas alguien me hizo notar que se trataba de él. Una curiosidad más (de esas que divierten a mi madre).Para no alargarme en exceso, hoy acabaré con una biografia más detallada de Baryshnikov y mañana (o dentro de dos dias) me extenderé más con la obra en sí.
Para más detalle, el célebre Baryshnikov comenzó su carrera como bailarín clásico en la escuela Vaganova de Leningrado, con el profesor Alexander Pushkin. A los 19 años se incorporó como bailarín solista del Ballet Kirov y permanecío con la compañía dese 1968 a 1974, cuando decidió dejar Rusia. Llegado New York, Baryshnikov comenzó a bailar en el American Ballet Theatre (ABT) como bailarín principal. Allí participó en innumerables repertorios clásicos (Don Quijote, El Cascanueces, La Bella Durmiente, El lago de los Cisnes...). En 1979, Misha se mudó del American Ballet Theare hacia el New York City Ballet para trabajar con el coreógrafo George Balanchine, con quien amplió sus horizontes en cuanto a técnica y estilos coreográficos. En 1980, luego de la repentina muerte de Balachine, Baryshnikov regresa al American Ballet pero esta vez no sólo como Bailarín principal sino como Director Artístico de la compañía, puesto que ocupó hasta 1990.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)