dissabte, de juny 30, 2007
JAL is Fading
JAL es una de las personas que más comentarios deja en este blog. Pero si hoy hablo de él no es por eso...
Conocí a JAL antes incluso de conocerme a mi mismo... Fue cuando estaba en la universidad. Él es una de las personas más interesantemente inteligente que he conocido en la residencia de estudiantes dónde residíamos los dos... el Colegio Mayor Peñafort-Montserrat.
Allí JAL mentía. Mentía maravillosamente bien. Dejaba al más avispado estampado contra el parabrisas de ingeniosas mentiras destinadas a observarnos... Porque aunque quizás él no lo sepa, JAL es un filósofo. Un erudito... Todavía no sé si es verdad que a muy temprana edad ya se había leído a los filósofos clásicos. Y su sentido del humor también es legendario.
Cuenta la leyenda que saliendo del cine, de ver El Sexto Sentido, se subió a un sitio elevado situado al lado de la cola de venta de entradas y chilló: "Está muerto todo el tiempo".
Y más leyendas hay sobre él... Es un hombre listo... Un gran amigo al que le debo más de lo que nunca le podré agradecer... Entre otras cosas no sería yo quién soy hoy en día si no fuera por él.
Escribiría anécdotas sobre y con él. Expresaría sentimientos de amistad que me genera. Pero no serviría de nada. Lo mejor es que visitéis su blog, y naveguéis vosotros mismos por las múltiples dimensiones de este tan interesante ser.
Para acceder al blog, llamado Fading, sólo tenéis que clickar en Fading al incio del post. O al final.
divendres, de juny 29, 2007
Garfield
És dolent.
He is mean.
Il est mauvais.
Es malo.
Le encanta comer.
He loves to eat.
Il aime manger.
Li encanta menjar.
He is lazy.
Il est paresseux.
És mandrós.
Es un vago.
Il est mon héros.
Es mi héroe.
És el meu heroi.
He is my hero.
He is mean.
Il est mauvais.
Es malo.
Le encanta comer.He loves to eat.
Il aime manger.
Li encanta menjar.
He is lazy.Il est paresseux.
És mandrós.
Es un vago.
Il est mon héros.Es mi héroe.
És el meu heroi.
He is my hero.
dijous, de juny 28, 2007
Alice in the Cities, Wim Wenders
Fascinating Road-Movie.
A fair and mesured criticism of noise, from an European-American comparative point of view.
Beautiful. Deep. A must to for cinema lovers.
A fair and mesured criticism of noise, from an European-American comparative point of view.
Beautiful. Deep. A must to for cinema lovers.
dimecres, de juny 27, 2007
dimarts, de juny 26, 2007
Mirad esto!
Habeis googleado alguna vez a alguien?
En inglés googlear significa ver que aparece en el Google de alguien determinado... Yo últimamente me dedico a googlear a todo el mundo, incluso a mis jefes... Bueno, no lo hago como obsesión, sinó que a veces, si estoy aburrido, pienso en gente que he conocido y los googleo.
La última vez que googleé a alguien no me esperaba encontrar nada... Y encontre mucho... Bueno, en realidad no tanto, pues habia mucha gente con el mismo nombre y primero tenia que descifrar qué cosas podian ser suyas y qué cosas no lo eran.
Al final lo descifré... Y dentro de todo... Esto me encantó...
Es un texto literario en prosa. Cuando era más joven me encantaban escribir cosas parecidas, aunque pronto me incliné más hacia la poesia. Leyendo estas líneas siento una envidia sanísima... Desearia volver a tener tiempo para bucear en mis sensaciones irracionales absurdas y abstractas y plasmarlas en unas líneas de soledad escrita. En estos momentos en que cuando no trabajo descanso y desconecto del mundo y del dolor, descubrir líneas impregnadas de sentir como estas me fascinan... Y me hacen a la vez sentir un poco más sólo y un poco más vacío. Leedlo... No esta nada mal.
En inglés googlear significa ver que aparece en el Google de alguien determinado... Yo últimamente me dedico a googlear a todo el mundo, incluso a mis jefes... Bueno, no lo hago como obsesión, sinó que a veces, si estoy aburrido, pienso en gente que he conocido y los googleo.
La última vez que googleé a alguien no me esperaba encontrar nada... Y encontre mucho... Bueno, en realidad no tanto, pues habia mucha gente con el mismo nombre y primero tenia que descifrar qué cosas podian ser suyas y qué cosas no lo eran.
Al final lo descifré... Y dentro de todo... Esto me encantó...
Es un texto literario en prosa. Cuando era más joven me encantaban escribir cosas parecidas, aunque pronto me incliné más hacia la poesia. Leyendo estas líneas siento una envidia sanísima... Desearia volver a tener tiempo para bucear en mis sensaciones irracionales absurdas y abstractas y plasmarlas en unas líneas de soledad escrita. En estos momentos en que cuando no trabajo descanso y desconecto del mundo y del dolor, descubrir líneas impregnadas de sentir como estas me fascinan... Y me hacen a la vez sentir un poco más sólo y un poco más vacío. Leedlo... No esta nada mal.
dilluns, de juny 25, 2007
diumenge, de juny 24, 2007
The Thirteen Problems of Miss Marple, Agatha Christie
Miss Marple's agudity strikes again on my reading habits.
What the .... am I trying to say with this?
In my hobby of reading the whole Christie's work, it was the turn of "The Thirteen Problems". Among my manias, preserving the chronological order when I'm approaching some author's work it's the main rule to determine the turns.
"The Thirteen Problems" it's the second of Christie's books to feature the lovely, old victorian Miss Marple, that conaisseuse of the human nature... Just because she has had the time to observe it in the behaviour of the inhabitants of St. Mary Mead.
Her first appearance is in "Murder at the Vicarage", in which she definitively helps to save an innocent man from being falsely accused of muder... The murderer is the least feasible one... Surprising!
"The Thirteen Problems" are just that, Thirteen Problems... But one could compare them with "The Labours Of Hercules" in which Hercule Poirot, who is compared to the mythological figure of Hercules, will face twelve problems. (I haven't read this one yet anyway).
What the .... am I trying to say with this?
In my hobby of reading the whole Christie's work, it was the turn of "The Thirteen Problems". Among my manias, preserving the chronological order when I'm approaching some author's work it's the main rule to determine the turns.
"The Thirteen Problems" it's the second of Christie's books to feature the lovely, old victorian Miss Marple, that conaisseuse of the human nature... Just because she has had the time to observe it in the behaviour of the inhabitants of St. Mary Mead.
Her first appearance is in "Murder at the Vicarage", in which she definitively helps to save an innocent man from being falsely accused of muder... The murderer is the least feasible one... Surprising!
"The Thirteen Problems" are just that, Thirteen Problems... But one could compare them with "The Labours Of Hercules" in which Hercule Poirot, who is compared to the mythological figure of Hercules, will face twelve problems. (I haven't read this one yet anyway).
This kind of argument is not original, I dare say... At least, Simenon used that formula the same year of the Thirteen Problems (1932) in the books of his detective Maigret entitled "The 13 guilty men", "The 13 enigmas" and "The 13 mysteries". Just now I don't know if there are more authors that used similar formulas with their detectives, but I'm sure that there must be.
Well, I think that I don't need to say that "The Thirteen Problems" is composed by thirteen short stories, all of which feature Miss Marple and Sir Henry Clithering, a retired Scotland Yard Chief Detective... I liked it specially because in some of the stories nobody gets killed. :D
If you try to read it, just enjoy it!
Well, I think that I don't need to say that "The Thirteen Problems" is composed by thirteen short stories, all of which feature Miss Marple and Sir Henry Clithering, a retired Scotland Yard Chief Detective... I liked it specially because in some of the stories nobody gets killed. :D
If you try to read it, just enjoy it!
dissabte, de juny 23, 2007
Some Simpsons...
Everybody knows the Simpsons. One of the most corrosive series in the world, about losers, family problems and so on. This is the typical series which everybody enjoy. The young ones laugh at the stupid reactions of theirs characters. While the old ones, at the same time can perceive an acid critical to the American "hard" way.
Now they are issuing the first movie of this world-wide family. Let's see the results...
Anyway, they are beginning to have competitors. The even more corrosive and acid series "Family Guy" and "American Dad", which promise to take a step further into the merciless picture of the "hard USA" way. They won't ever be like the Simpsons, but offer a new look into the same subject. As a friend of mine would say,
- "Interesting".
divendres, de juny 22, 2007
...mediocre amounts of intelligence...
(...)
'But a mediocre amount of intelligence is sometimes most dangerous. It does not take one far enough'
(...)
The Thirteen Problmes (feat. Miss Marple)
Agatha Christie
HarperCollins
Agatha Christie
HarperCollins
dijous, de juny 21, 2007
Aigua freda (i la vergonya de Gas Natural)
El que té la vida moderna és que els utensilis i aparells s'espatllen. Això és el que li va passar a la caldera del pis que ocupo a Madrid amb dues o tres persones més ara ja fa 5 dies. Diumenge al matí quan em vaig anar a dutxar no hi havia aigua calenta. Vàrem trucar als tècnics de Gas Natural i vàren venir en 3 hores. Tot per dir-nos que la caldera era un perill, i que s'havia immolat degut a que el model tenia un defecte de disseny relativament greu. Tot plegat, que ens la precintava i es negava a arreglar-la: ens n'havíem de fer instalar una altra...
Nosaltres, resignats i entenent la situació li vàrem demanar al técnic que ens enviés un comercial per compar-ne una altra el més aviat possible. Dimarts a la nit, com encara ningú s'havia posat en contacte amb nosaltres, vàrem tornar a trucar per demanar que ens venguéssin una caldera. I encara estem esperant. La qual cosa és patètica. Una empresa que en teoria t'ha de vendre una caldera (que és una pasta) per després poder-te vendre gas, que triguin tant a atendre't. És una vergonya... I una putada, amb perdó...
Us asseguro que aquí a Madrid, a les 7 del matí no fa calor... I per dutxar-me al matí necessito una meditació trascendental que m'aliena el cos de la ment...
Diuen que dutxarse amb aigua gelada és molt bó per a la salut, perquè reactiva la circulació sanguínia... I què voleu que us digui... Jo l'únic que percebo és un agriament del meu caràcter.
La part positiva d'aquest assumpte, l'aprenentatge que n'he fet és que he revaloritzat enormement l'aigua calenta.
Per cert, avui faig 26 anys...
Nosaltres, resignats i entenent la situació li vàrem demanar al técnic que ens enviés un comercial per compar-ne una altra el més aviat possible. Dimarts a la nit, com encara ningú s'havia posat en contacte amb nosaltres, vàrem tornar a trucar per demanar que ens venguéssin una caldera. I encara estem esperant. La qual cosa és patètica. Una empresa que en teoria t'ha de vendre una caldera (que és una pasta) per després poder-te vendre gas, que triguin tant a atendre't. És una vergonya... I una putada, amb perdó...
Us asseguro que aquí a Madrid, a les 7 del matí no fa calor... I per dutxar-me al matí necessito una meditació trascendental que m'aliena el cos de la ment...
Diuen que dutxarse amb aigua gelada és molt bó per a la salut, perquè reactiva la circulació sanguínia... I què voleu que us digui... Jo l'únic que percebo és un agriament del meu caràcter.
La part positiva d'aquest assumpte, l'aprenentatge que n'he fet és que he revaloritzat enormement l'aigua calenta.
Per cert, avui faig 26 anys...
dimecres, de juny 20, 2007
Silly...
'I mean,' said Miss Marple, puckering her brow a little as she counted the stitches in her knitting, 'that so many people seem to me not to be either bad or good, but simply, you know, very silly.'Fragment from "The Thirteen Problems"
Agatha Christie
dimarts, de juny 19, 2007
dilluns, de juny 18, 2007
Perill a End House, Agatha Christie
Si senyors i senyores lectors...
Feia temps que no llegia un llibre de l'Agatha i per tant que no en ressenyava cap a aquest blog. Però a la fi ha arribat el moment... He tingut el temps de gaudir-ne d'un altre i aquí em teniu...
Perill a End House no és formidable. Però és clàssic... Poirot reprén un cas tot i el seu estat de detectiu retirat davant els clars símptomes que una persona està en perill de mort... Extranys accidents massa junts en el temps... Per aquesta aventura, Poirot torna a estar acompanyat pel seu gran amic i cronista el Capità Hastings, que deixa la seva dona a l'Argentina per compartir amb Poirot les vacances...
És un llibre relativament curt i tan intens que es llegeix en un no res.
I tot i que és de tall clàssic, els girs de trama són força força interessants.
Feia temps que no llegia un llibre de l'Agatha i per tant que no en ressenyava cap a aquest blog. Però a la fi ha arribat el moment... He tingut el temps de gaudir-ne d'un altre i aquí em teniu...Perill a End House no és formidable. Però és clàssic... Poirot reprén un cas tot i el seu estat de detectiu retirat davant els clars símptomes que una persona està en perill de mort... Extranys accidents massa junts en el temps... Per aquesta aventura, Poirot torna a estar acompanyat pel seu gran amic i cronista el Capità Hastings, que deixa la seva dona a l'Argentina per compartir amb Poirot les vacances...
És un llibre relativament curt i tan intens que es llegeix en un no res.
I tot i que és de tall clàssic, els girs de trama són força força interessants.
diumenge, de juny 17, 2007
Marvin... And Marvin...
I don't know why exactly I like this character.
It may be because I've always felt like an extra-terrestrian.
And I still feel like that.
I feel I'm so different from my environment. I'm happy like that, though, knowing that (or at least believing that) I understand anyone but not anyone can understand me.
dissabte, de juny 16, 2007
Ciudad de Cristal, Paul Auster (Novela Gráfica)
Paul Auster es un escritor estadounidense que goza de mucha fama. La verdad es que yo todavía no he leído (propiamente hablando) ninguna de sus novelas, aunque seguramente tarde o temprano tendré que hacerlo... O simplemente lo haré sin necesidad de sentimientos de obligación.
Auster nació en 1947 en Nueva Jersey y estudió en la Universidad de Columbia. Tras un breve período como marino en un petrolero, vivió tres años en Francia, donde trabajó como traductor, "negro" literario y cuidador de una finca; desde 1974 reside en Nueva York.
En términos más concretos Paul Auster es particularmente conocido por "The New York Trilogy" (1987), tres novelas ambientadas en la city ligeramente conectadas consistentes en novelas detectivescas metafísicas con un cierto pero claro toque experimental, lo que las hace ciertamente interesantes...
Ciudad de Cristal fue la primera de la trilogia, y también la primera novela del autor versionada como Novela Gráfica (por Paul Karasik y David Mazzucchelli).
Mi historia con este libro es curiosa... Pues es de los pocos regalos que le he hecho a mi padre y he tenido la sensación de haber acertado... Fue mi regalo del dia del libro de hace unos años... Y le encantó...Después de pasar por la lista de mi padre y de mi madre, con éxito, llegó a la mía... Y allí ha estado un par de años... Hasta hace un més ha estado en esa lista, totalmente aburrida esperando su slot de tiempo. Y le llegó su hora y me la pulí en 3 horitas. Me encantó... Vale la pena. Hace pensar... Y tiene su qué detectivesco que le da el suspense. Fantástica y difícil adaptación de una novela que, visto lo visto, voy a verme obligado a leer... Algún día?
Ciudad de Cristal: La Novela Gráfica Paul Auster Adaptada por Paul Karasik y David Mazzucchelli Editorial Anagrama
divendres, de juny 15, 2007
Pere Capellà per Pere Capellà per l'OCB
L'Obra Cultural Balear (OCB), que com el seu nom indica vetlla per la cultura (real) de les Illes Balears, que és la que és... Una part més de la cultura catalana (em fa mal el cap d'explicar-ho als madrilenys... Mira que els costa d'entendre)... Bé, deia que l'Obra Cultural Balears és una associació que promou la cultura balear... Amb una tasca més que lloable que fan que la nostra denostrada i menystinguda cultura.
I si no sempre m'han agradat ni he estat d'acord amb les seves iniciatives, la última de les que he tingut notícia no és que m'hagi agradat, és que m'ha fascinat.
Cada any, l'OCB edita un calendari amb un motiu literari català per més... Correctament il·lustrat. Enguany, el calendari estava dedicat a la memòria de Pere Capellà Roca...
En Pere Capellà va ser polític, pedagog i escriptor. Popularment era conegut per Mingo Revulgo i fou dirigent del Partit Republicà Radical Socialista i després a Esquerra Republicana Balear. Fou professor, lluità al bàndol republicà al front de Madrid. Acabada la guerra fou empresonat per motius polítics durant 5 anys. Escriví obres de teatre, alguns sainets i una sarsuela. I també fou glosador i poeta.
I com a poeta jo vaig entrar a la seva coneixença... Especialment perquè la cançó que canta Biel Majoral (un gran personatge) "Sóc Català", està escrita per ell. Aquest poema, bàsicament, resumeix els motius (i els sentiments) que ens fan ser catalans als mallorquins... "I estim Catalunya perquè té un passat de lluita incansable per la llibertat".
A la vegada, (o potser un poc antes) vaig conèixer a un altre artista, en Pere Capellà Simó. Alehores company de classe a l'institut i ara un artista d'una projecció enorme... Personalment m'encanten les seves obres... Almenys les que he vist... I no hi havia ningú més apropiat per il·lustrar aquest calendari... I no només el va il·lustrar, si no que a més va seleccionar els textos... I és una bona selecció.
El resultat d'aquest calendari és una obra d'art d'unes dimensions tal, que tan aviat com va arribar a les meves mans, va deixar-me "enamorat" i ja fa gairebé 7 mesos... I he estat incapaç d'arrancar cap pàgina del calendari tot i que els mesos van passant... Ni tansols goso doblegar-ne les pàgines. Vull conservar-lo sencer.
I si no el teniu i podeu aconseguir-ne un, correu antes que s'acabi... Potser algun dia s'en pagaran molts de diners...
I si no sempre m'han agradat ni he estat d'acord amb les seves iniciatives, la última de les que he tingut notícia no és que m'hagi agradat, és que m'ha fascinat.
Cada any, l'OCB edita un calendari amb un motiu literari català per més... Correctament il·lustrat. Enguany, el calendari estava dedicat a la memòria de Pere Capellà Roca...
En Pere Capellà va ser polític, pedagog i escriptor. Popularment era conegut per Mingo Revulgo i fou dirigent del Partit Republicà Radical Socialista i després a Esquerra Republicana Balear. Fou professor, lluità al bàndol republicà al front de Madrid. Acabada la guerra fou empresonat per motius polítics durant 5 anys. Escriví obres de teatre, alguns sainets i una sarsuela. I també fou glosador i poeta.
I com a poeta jo vaig entrar a la seva coneixença... Especialment perquè la cançó que canta Biel Majoral (un gran personatge) "Sóc Català", està escrita per ell. Aquest poema, bàsicament, resumeix els motius (i els sentiments) que ens fan ser catalans als mallorquins... "I estim Catalunya perquè té un passat de lluita incansable per la llibertat".
A la vegada, (o potser un poc antes) vaig conèixer a un altre artista, en Pere Capellà Simó. Alehores company de classe a l'institut i ara un artista d'una projecció enorme... Personalment m'encanten les seves obres... Almenys les que he vist... I no hi havia ningú més apropiat per il·lustrar aquest calendari... I no només el va il·lustrar, si no que a més va seleccionar els textos... I és una bona selecció.
El resultat d'aquest calendari és una obra d'art d'unes dimensions tal, que tan aviat com va arribar a les meves mans, va deixar-me "enamorat" i ja fa gairebé 7 mesos... I he estat incapaç d'arrancar cap pàgina del calendari tot i que els mesos van passant... Ni tansols goso doblegar-ne les pàgines. Vull conservar-lo sencer.
I si no el teniu i podeu aconseguir-ne un, correu antes que s'acabi... Potser algun dia s'en pagaran molts de diners...
dijous, de juny 14, 2007
Decepción en el Rastro
Bien podría ser éste ("Decepción en el Rastro") el título de una de estas películas de serie Z que echan por la tele por la tarde los dias de cada dia, destinadas mayormente a distraer a l@s am@s de casa mientras ést@s se dedican a las tareas del hogar (planchado, fregado, etc., etc.).
Pero no. No es éste el caso. Decepción es la mejor descripción de mis sentimientos después de visitar, pasearme y ejercer de comprador en el Rastro... Mis padres vinieron a verme un fin de semana de Mayo a Madrid... Y decidimos en petit-comité, como es costumbre en nuestro núcleo familiar dedicar la mañana del domingo a visitar el famoso mercadillo popular de Madrid...
No sé por qué, tanto yo como mis padres ibamos con una idea más "cutre" de mercado, según la cual esperábamos encontrar ofertas más dispares y sorprendentes, pues ante nuestros sorprendidos ojos, resulta que el Rastro solo es un mercadillo más, como el de mi pueblo los Domingos (mi pueblo es Felanitx) pero a escala en lo que a dimensiones y participantes se refiere... Incluso me atreveria a decir que, proporcionalmente, el de mi pueblo es mayor ya que Felanitx tiene menos de 30.000 habitantes mientras que Madrid tiene unos ceros más (a la derecha), mientras que el ratio de tamaño del mercado no es tan considerablemente grande.
Vaya, que mucha fama y poca lana. A cada cual lo suyo.
Bueno, a pesar de eso mi madre se compró un bolso y no sé que más. Yo compré un regalo baratísimo pero cool y mi padre y yo nos compramos unas camisetas que -hay que reconocerlo- son preciosas.
Pero no. No es éste el caso. Decepción es la mejor descripción de mis sentimientos después de visitar, pasearme y ejercer de comprador en el Rastro... Mis padres vinieron a verme un fin de semana de Mayo a Madrid... Y decidimos en petit-comité, como es costumbre en nuestro núcleo familiar dedicar la mañana del domingo a visitar el famoso mercadillo popular de Madrid...
No sé por qué, tanto yo como mis padres ibamos con una idea más "cutre" de mercado, según la cual esperábamos encontrar ofertas más dispares y sorprendentes, pues ante nuestros sorprendidos ojos, resulta que el Rastro solo es un mercadillo más, como el de mi pueblo los Domingos (mi pueblo es Felanitx) pero a escala en lo que a dimensiones y participantes se refiere... Incluso me atreveria a decir que, proporcionalmente, el de mi pueblo es mayor ya que Felanitx tiene menos de 30.000 habitantes mientras que Madrid tiene unos ceros más (a la derecha), mientras que el ratio de tamaño del mercado no es tan considerablemente grande.
Vaya, que mucha fama y poca lana. A cada cual lo suyo.
Bueno, a pesar de eso mi madre se compró un bolso y no sé que más. Yo compré un regalo baratísimo pero cool y mi padre y yo nos compramos unas camisetas que -hay que reconocerlo- son preciosas.
dimecres, de juny 13, 2007
Looney Tunes
Quin és el vostre Looney Tunes preferit?
Which one is your preferred one?
Cual es vuestro personaje favorito?
Quel est votre personnage prèferé?
Mi voto:
1. Bugs Bunny - I used to admire his apparent "intelligence"
2. Wile E. Coyote - I've always felt identified with him. A kind of perserverant loser. In my case not with food... With other things such as girls, for instance. Always trying to do his best, and always receiving the greatest pain. :D (The more old I grow, the more identified with Coyote I feel)
3. Marvin the Martian - So simply evil. From my point of view the best adversary for both Bugs Bunny and Daffy Duck. Simply interesting.
4. Taz-man Devil - There's some anti-system unconscious feeling in the pleasure of this destructive character. A link to my most devilish and nervous and irrational subconscious being.
5. Sylvester & Tweety: they are like my grandfather and my grandmother... He is a loser like Coyote. Tweety is always so calm (Me parece haber visto un lindo gatito)... Always fighting... A perfect couple, I dare say.
dimarts, de juny 12, 2007
Le pendu de St. Pholien, Georges Simenon
Il faisat beaucoup de temps que je n'écrivais rien de literature. Et il y a plus d'un mois que j'ai lu ce livre... Mais je n'ai eu pas le temps de penser à un petit renseignement.
Mais Le pendu de St. Pholien c'est un des mieux histoires de Maigret entre toutes celles que j'ai lu... C'est vrai que dans ce moment je ne n'ai lue que 5 ou 6. Je suis sure qu'il y en aura de meilleures.
Cette histoire de Maigret, c'est une aventure... Il s'agit d'une investigations particuliere, dans aucun cas ordinaire... Un évenement extraordinaire: il y a un suicide et le motif parait si banale qu'il n'a pas de sens... Et il y a aussi un charactère si curieux et qui devient suspect trés vite...
Si vous lisez ce livre, vous verrez... En fin, ce livre m'a plu beaucoup... Une interessante aventure de Maigret: Le Pendu de Saint-Pholien.
dilluns, de juny 11, 2007
Barcelona
Barcelona, me apasiona
Barcelona, me ilusiona
Barcelona, me destroza
Barcelona, me ilumina
Barcelona, me imsomnia
Barcelona, me fortalece
Barcelona, me enriquece
Barcelona, me enloquece
Barcelona, me alucina
Barcelona, me llena.
Barcelona, me apasiona.
Gran finde... Grandes amigos. Que difícil es irse cuando se vive con pasión.
Gracias iLóGiCa, Gracias Relació. Gràcies Contrabaix.
Gracias CiaoBellaItalia. Un piacere.
Gracias El Perno, no he te he visto pero te he sentido.
Gracias Huracà, gracias ViceObert.
Gracias Merodeador...
Gracias lebAsket.
Barcelona, me ilusiona
Barcelona, me destroza
Barcelona, me ilumina
Barcelona, me imsomnia
Barcelona, me fortalece
Barcelona, me enriquece
Barcelona, me enloquece
Barcelona, me alucina
Barcelona, me llena.
Barcelona, me apasiona.
Gran finde... Grandes amigos. Que difícil es irse cuando se vive con pasión.
Gracias iLóGiCa, Gracias Relació. Gràcies Contrabaix.
Gracias CiaoBellaItalia. Un piacere.
Gracias El Perno, no he te he visto pero te he sentido.
Gracias Huracà, gracias ViceObert.
Gracias Merodeador...
Gracias lebAsket.
divendres, de juny 08, 2007
Centro de Arte Reina Sofia, Madrid
Fa uns dies (de fet ja fa gairebé un més) els meus pares varen venir a Madrid a veure'm...
I tal i com ens agrada, vàrem decidir fer una mica de turisme cultural... I el torn va tocar al "Centro de Arte Reina Sofia".
El Centro de Arte Reina Sofia, a diferència de El Museo del Prado, és un museu bastant ben dimensionat que es pot visitar en un matí... A diferència de El Prado, el Reina Sofia es centra en l'art modern (que no modernista).
Així s'hi pot trobar una selecció d'obres des de Sorolla, Zuloaga, Anglada-Camarasa, Nonell, passant per Juan Gris, per arribar als màxims exponents com Pablo Picasso, Joan Miró, Salvador Dalí o Eduardo Chillida... Aquests últims són les estrelles indiscutibles de la exposició, si be moltes de les obres d'aquests artistes que hi ha exposades no són les més significatives.
La que sí és significativa, i que converteix en imprescindible una visita a aquest museu, és el Guernika. No sé per qué associo sempre aquest quadre a cert partit de la dreta española. Segur que aquests desitjarien que hi hagués molts més quadres com aquest... Per cert, un tio estúpid a l'exposició valorava en veu alta aquest quadre únicament per les tècniques emprades... Sense donar cap importància a la desgràcia representada... Ara em sortiran amb que no es pot polititzar l'art. Ser pacifista últimament sembla que és delicte.
Un dels punts forts del museu és que les sales estan ordenades cronológicament i no per autors o criteris semblants... Això fa molt recomanable seguir l'ordre numèric de les sales... Ja que d'aquesta manera es pot absorbir molt millor tota la cojuntura històrica-política de l'elaboració dels quadres, a més de veure les inter-influències dels contactes dels diferents moviments artístics.
Seguint amb l'enumeració dels artistes representats a aquesta exposició, també s'hi poden trobar obres de Julio González, Benjamín Palencia, i molts altres.
Potser el més destacable per part meva personal són dos quadres (que em varen fascinar) de Miquel Barceló, pintor natural de Felanitx, el meu poble.
Així que un matí al Centro de Arte Reina Sofia de Madrid proporciona una dosi més que acceptable d'Art Modern de qualitat suficient tirant a alta, passant per la història de l'art modern español, sense oblidar el cubisme, el surrealisme ni el modernisme.
I tal i com ens agrada, vàrem decidir fer una mica de turisme cultural... I el torn va tocar al "Centro de Arte Reina Sofia".
El Centro de Arte Reina Sofia, a diferència de El Museo del Prado, és un museu bastant ben dimensionat que es pot visitar en un matí... A diferència de El Prado, el Reina Sofia es centra en l'art modern (que no modernista).
Així s'hi pot trobar una selecció d'obres des de Sorolla, Zuloaga, Anglada-Camarasa, Nonell, passant per Juan Gris, per arribar als màxims exponents com Pablo Picasso, Joan Miró, Salvador Dalí o Eduardo Chillida... Aquests últims són les estrelles indiscutibles de la exposició, si be moltes de les obres d'aquests artistes que hi ha exposades no són les més significatives.
La que sí és significativa, i que converteix en imprescindible una visita a aquest museu, és el Guernika. No sé per qué associo sempre aquest quadre a cert partit de la dreta española. Segur que aquests desitjarien que hi hagués molts més quadres com aquest... Per cert, un tio estúpid a l'exposició valorava en veu alta aquest quadre únicament per les tècniques emprades... Sense donar cap importància a la desgràcia representada... Ara em sortiran amb que no es pot polititzar l'art. Ser pacifista últimament sembla que és delicte.
Un dels punts forts del museu és que les sales estan ordenades cronológicament i no per autors o criteris semblants... Això fa molt recomanable seguir l'ordre numèric de les sales... Ja que d'aquesta manera es pot absorbir molt millor tota la cojuntura històrica-política de l'elaboració dels quadres, a més de veure les inter-influències dels contactes dels diferents moviments artístics.
Seguint amb l'enumeració dels artistes representats a aquesta exposició, també s'hi poden trobar obres de Julio González, Benjamín Palencia, i molts altres.
Potser el més destacable per part meva personal són dos quadres (que em varen fascinar) de Miquel Barceló, pintor natural de Felanitx, el meu poble.
Així que un matí al Centro de Arte Reina Sofia de Madrid proporciona una dosi més que acceptable d'Art Modern de qualitat suficient tirant a alta, passant per la història de l'art modern español, sense oblidar el cubisme, el surrealisme ni el modernisme.
dijous, de juny 07, 2007
dimecres, de juny 06, 2007
En català a Madrid i la bogeria de casar-se
És trist que a un jove de 25 anys a punt de caducar, la única cosa que li vagi bé és la feina... Però la vida és així i més trist seria que ni tan sols la feina li anés bé... És a dir que no res li anés bé.
Però bé, ara mateix estic en un projecte apassionant, realment estimulant... Molt difícil, però molt enriquidor i motivador... Però si hi ha una cosa que em fa especial il·lusió és que el company amb qui més he de treballar és català, i treballem, al bell mig de Madrid en català... I això és genial... M'encanta...
Bé... ara estaré dues setmanes sense ell... Perquè l'home s'ha casat... Es va casar el passat divendres... I d'aquí la segona meitat del títol. Perquè, la veritat, em pensava que això de casar-se ja no es feia... Però recentment he descobert que anava molt i molt errat. La gent es casa, i el que és més greu, la gent fa comiats de solteria (els homes i les dones encara pitjor)... Recentment cada vegada que he volat a les illes, a l'avió hi havia com a mínim dos grups de persones que volaven a Mallorca només per als esmentats comiats...
Sincerament els polítics mallorquins s'haurien de preguntar què han fet malament, per haver convertit un indret paradisíac preferit per turisme d'élit internacional en una destinació de turisme britanic i alemany de baixa estopa, de l'Inserso en temporada baixa i de comiats de solter... Vaja fracàs... I tot i així, la ignorant població mallorquina continua preferint majoritàriament el model cutre de repùblica bananera.
Bé, retornant al meu amic... Encara n'hi ha que es casen... I a mi em costa d'entendre... Però...
Al meu company i col·lega només li puc desitjar molta felicitat... I molta sort, la necessitarà!!!
:D
Però bé, ara mateix estic en un projecte apassionant, realment estimulant... Molt difícil, però molt enriquidor i motivador... Però si hi ha una cosa que em fa especial il·lusió és que el company amb qui més he de treballar és català, i treballem, al bell mig de Madrid en català... I això és genial... M'encanta...
Bé... ara estaré dues setmanes sense ell... Perquè l'home s'ha casat... Es va casar el passat divendres... I d'aquí la segona meitat del títol. Perquè, la veritat, em pensava que això de casar-se ja no es feia... Però recentment he descobert que anava molt i molt errat. La gent es casa, i el que és més greu, la gent fa comiats de solteria (els homes i les dones encara pitjor)... Recentment cada vegada que he volat a les illes, a l'avió hi havia com a mínim dos grups de persones que volaven a Mallorca només per als esmentats comiats...
Sincerament els polítics mallorquins s'haurien de preguntar què han fet malament, per haver convertit un indret paradisíac preferit per turisme d'élit internacional en una destinació de turisme britanic i alemany de baixa estopa, de l'Inserso en temporada baixa i de comiats de solter... Vaja fracàs... I tot i així, la ignorant població mallorquina continua preferint majoritàriament el model cutre de repùblica bananera.
Bé, retornant al meu amic... Encara n'hi ha que es casen... I a mi em costa d'entendre... Però...
Al meu company i col·lega només li puc desitjar molta felicitat... I molta sort, la necessitarà!!!
:D
dimarts, de juny 05, 2007
Art?
Ídem que les anteriors... Una mica més currada i tot!!
En el fons crec que tot plegat només era la meva forma d'expressió artística...
dilluns, de juny 04, 2007
Més currat....
Igual que la de l'altre dia (ahir), a aquesta imatge, originalment en blanc i negre i procedent de una galeria d'art prefabricat d'Apple Macintosh, també la vaig colorejar jo, ara fa 10 anys... Suposo que aquesta està més currada...
diumenge, de juny 03, 2007
Colorejar....
Fa 10 anys.... Una altra de les coses amb les que perdia el temps fa 10 anys és en posar color a dibuixos com aquest... Val no és cap obra d'art i el dibuix en sí ja estava fet (i formava part de la galeria d'art prefabricat d'Apple Macintosh). Aleshores el meu nickname era Hit... Potser algun dia n'expliqui el per què....
dissabte, de juny 02, 2007
Fa 10 anys.... Estava molt avorrit???
Suposo que sí, per això em passava hores i hores davant el Photoshop experimentant mil i mil coses... Sempre amb un rerafons filosòfic... Era la meva moda personal d'aleshores... Qui sap... Potser no he canviat tant...Una joia més recuperada de la meva antiga pàgina web... És que és una mina!!!!
divendres, de juny 01, 2007
Fa ja casi 10 anys.... Increiblement...
D'aquesta foto ja fa més de 10 anys... Increïblement!!!
Era tan jovenet!!! :D
És una d'aquestes relíquies que he pogut recuperar de la meva antiga pàgina web.... Impressionant!
Per cert, el meu padrí (avi) avui fa 82 anys... Així que en certa manera estic de celebracions avui!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)