Decisions... (Em dius adéu)

El meu bloc Galàxia Llunyana ha desaparegut, avui 28 de Febrer a les 23:50 de la nit.

No cal que el busqueu més... I si algú en crea un altre amb el mateix nom o la mateixa URL segur que no tindrà res a veure amb mi.

He considerat que les coses que hi sortien podien ser malinterpretades, doncs només responien a exageracions pseudo-poètiques i en tot cas dramàtiques d'un mal tràngol que he passat... I segurament la gent que el llegís en podria malinterpretar moltes coses.

Suposo que és el millor, ja que el seu objectiu inicial va ser un fracàs...
I el seu últim objectiu ja ha estat complert.

Ara, mirat poèticament, esdevé símbol del final d'una etapa.

QUE TINGUEM SORT
Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat
en mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

Heroes Of Might And Magic III (HOMM3)

I've never been a video-game freak. I've had just a few computer games. In fact, exceptuating some demos, I've had just two games, being the Sim City for Mac one of them.

It wasn't until I was 20 years old that I got my first PlayStation 2. Before that, a GameBoy (not the color version) was my only videogame console.

But also when I was 21 I discovered the best game in my life. You can guess I'm talking about Heroes Of Might And Magic III. My dear good friend Suprem is to blame for this discovering. It was at the University Residence I was living when I was studying my degrees. One day I found Suprem playing with someone I can't remember with a game that instantly atracted my attention.

It was a kind of strategy game, by turns. There were a lot of different monsters, based upon the ancient mithologys (not accurately, but who matters.... It's just a game). As the game's name reflects, the true protagonists of the game were the heroes.

You would explore the maps with the heroes, increasing their "experience" and hence making them stronger. A the same time, you own some cities and you must achieve some objective, like a mission. I don't want to describe too much the game, I prefer to stop in the moments, the people and the feelings.

Well, then at the University, me and Suprem would expend hours and hours playing HOMM3. And I remember those days with a great nostalgia. And just a few months ago it happened. My neighbour and friend SeisCuerdas (who curiously also loves Terry Pratchett, a writer Suprem showed me)... Well, we were at his home, talking and listening to music when I saw a video-game magazine. I took a look to it when I saw an ad announcing the release of all the issues of HOMM (from 1 to 4) at a cheap price. I showed him the ad while I was saying:

- See! This is the best game ever

If only I could explain with words his face, illuminated with illusion and emotion while saying:

- Yeeeeeeessssssss!!!!!!!!

Next? He went and purchased HOMM3. And we began to play. HOMM3 has stretched the ties between me and my neighbour, and besides, makes me think of Suprem, a good friend whom I miss quite a lot.

Now I've purchased HOMM, HOMM3 and HOMM4. Sometimes I play HOMM and sometimes I play HOMM3. I haven't played HOMM4 yet... Some day... And well, I'm planning to get HOMM2 some day. We will see...

Cadillac Solitario, Loquillo y los Trogloditas

Esta canción es tan mítica que creo que sobran las palabras.

Siempre quise ir a L.A.
dejar un día esta ciudad.
Cruzar el mar en tu compañía.

Pero ya hace tiempo que me has dejado,
y probablemente me habrás olvidado.
No sé que aventuras correré sin ti.

Y ahora estoy aquí sentado
en un viejo Cadillac de segunda mano
junto al Mervellé, a mis pies mi ciudad
y hace un momento que me ha dejado,
aquí en la ladera del Tibidabo,
la última rubia que vino a probar
el asiento de atrás.

Quizás el "martini" me ha hecho recordar
nena, ¨por qué no volviste a llamar?
Creí que podía olvidarte sin más
y aún a ratos, ya ves.

Y al irse la rubia me he sentido extraño,
me he quedado solo, fumando un cigarro,
quizás he pensado, nostalgia de ti
y desde esta curva donde estoy parado
me he sorprendido mirando a tu barrio,
y me han atrapado luces de ciudad.

El amanecer me sorprenderá
dormido, borracho en el Cadillac,
junto a las palmeras luce solitario
y dice la gente que ahora eres formal
y yo aquí borracho en el Cadillac
bajo las palmeras luce solitario.
Y no estás tú, nena.

Calma Chicha, Mario Benedetti

CALMA CHICHA

Esperando que el viento
doble tus ramas

que el nivel de las aguas
llegue a tu arena

esperando que el cielo
forme tu barro

y que a tus pies la tierra
se mueve sola

pueblo
estás quieto

cómo
no sabes

cómo no sabes
todavía

que eres el viento
la marca

que eres la lluvia
el terremoto.

Noción de Patria (1962 - 1963)
Inventario Uno (Poesia 1950 - 1985)
Mario Benedetti

Vips, una cadena de moda en Madrid

Hace mucho tiempo que no hablo de restaurantes, y no es porque no haya ido a ninguno últimamente. Es mas bien por falta de tiempo.

Hoy para variar toca hablar de VIPS.
VIPS es una cadena de restaurantes que tiene mucha aceptación en Madrid. En Barcelona hay algunos, no tantos como en Madrid. Su característica principal és que en la entrada del restaurante hay una tienda de productos varios: comida, juguetes, libros, DVD. Esto lo hace un sitio de referencia para encontrar comida o ocio en horas en la que los centros comerciales estan cerrados.

Otra cosa característica de los restaurantes de la cadena VIPS es su carta variada, con toques de la comida oriental pero siempre formada de platos con clase: desde sandvitxes más o menos ligeros, hamburguesas, pizzas, carne, platos de wok, pastas, variedades Tex-Mex. En contraposición a los restaurantes especialistas en un tipo de comida, VIPS es una cadena de restaurantes generalistas, un sitio muy indicado para grupos de personas con gustos muy variados.

A nivel de la relación calidad-precio es donde yo creo que fallan estos restaurantes... Por fortunas de la vida he tenido la oportunidad de ir tanto a restaurantes de mucha clase (y de mucho precio, eso si, nunca pagando yo) como a restaurantes de lo más cutre que se puedan encontrar en una ciudad o pueblo. Y si bien en VIPS se come bien a un precio razonable, si se mira más detalladamente quizás el precio, en relación a la calidad es un poco elevado. (Además la calidad de la comida puede variar mucho de un dia a otro y de un local a otro).

Todavia no he probado el menú (los tienen de lun a vie) pero su precio es muy razonable (un poco menos de 10 euros).

En cualquier caso a favor se tiene que admitir que se puede adaptar muy bien la cantidad de comida deseada a el hambre que se tiene, ajustando así el precio. Dos personas pueden comer bien por 35 euros y bien y en cantidad por 45.

Los postres son mortales de necesidad. Recomiendo especialmente el Strawberry Cheesecake i el pastel de Cookies.

Més de 50.000 visites!!!!!!!!!

Ja fa un més que els meus blogs han sobrepassat les

50.000 visites!!!!!!!

La veritat és que no està gens malament per a tres blogs (que ara mateix són dos perquè no tinc massa temps per actualizar el de Ska & co.)...

En particular des del Setembre del 2006, aquest blog "Joan Genís" (que en sóc d'egòlatra i egocéntric...) n'ha rebut al voltant de

15.000 !!!!!!!!!

En el mateix període, el blog Galàxia Llunyana n'ha rebut una quantitat més discreta, però és comprensible perquè no l'he publicitat gens i és en certa mesura més anònim, n'ha rebut prop de

1.000 !!!!!!

I finalment, també en el mateix període, el blog de música jamaicana i d'influència jamaicana, tenint en compte que no l'he actualitzat gaire (més aviat gens) per la gran manca de temps que suposa haver començat al món laboral, i amb jornades laborals llargues (i jornades socials més llargues encara).... Res, que el blog El Racó: Música i Arrels ha rebut prop de

13.000 visites !!!!!!!!

En definitiva, que no em puc queixar, és un bon ànim per continuar explicant coses que no interessen a ningú, donant opinions sense fonament i exposant públicament els meus sentiments i experiències.

Moltes gràcies a tots els que feu pujar els contadors. Gràcies a vosaltres em sento menys sol en la meva aventura a l'estranger.

Barcelona Ciudad, Loquillo y los Trogloditas

En Barcelona Ciudad
buscas tu oportunidad
de poder escapar
De Barcelona Ciudad
En Barcelona Ciudad
Tu infancia, muy atrás
tu juventud se perdió
entre canción y canción

En Barcelona Ciudad
no existe un lugar
donde poderte colgar
En Barcelona Ciudad

En Barcelona Ciudad
nada se hará realidad
Ardiendo en tu habitación
sentado en cualquier rincón
esperarás con pasión
tu dosis de rocanrol

En Barcelona Ciudad
harto ya de esperar
a una chica irreal
en Barcelona Ciudad

En Barcelona Ciudad
"AMOR" palabra casual
el sexo un juego más
en Barcelona Ciudad

Acceptació

Un dels episodis que més m'ha agradat de tots els que he vist de House (un d'aquests metges de la televisió) es deia Acceptació... En aquest capítol, una doctora de l'equip de House s'implica molt amb un pacient de càncer que s'ha de morir i no ho vol acceptar...

House escriu a la seva pissarra 5 paraules:
- Negació (Denial)
- Ràbia (Anger)
- Negociació (Bargain que tb es podria traduïr per Regateig)
- Depressió (Depression)
- Acceptació (Acceptance)
Són les 5 fases del dolor (5 stages of Grief) que varen ser definides per Elisabeth Kübler-Ross & David Kessler al seu llibre "On Grief and Grieving". De fet aquestes fases són els processos pels quals passa algú quan perd algú estimat, i apren a viure sense aquesta persona... Tot i que solen ser més comuns en pèrdues per defunció, jo he comprovat en la meva pròpia pell aquestes cinc fases...

Recentment la noia que estimo m'ha enviat a fer punyetes (les seves raons tindrà). Al principi no m'ho podia creure, i no m'ho volia creure... (NEGACIÓ). Perquè hem tingut grans moments, sempre hi ha mals moments, sempre hi ha divergències i coses que s'han d'ajustar... I jo em negava a creure que per ella tot s'hagués acabat, així... Sense més.

Vaig estar negant-m'ho gairebé un més fins que vaig començar a enrabiarme... (RÀBIA). Enrabiar-me amb mi i amb ella, amb mi per no haver estat capaç de veure-ho... D'evitar-ho... D'esforçar-me més... I amb ella per la forma de fugir de mi, dient-me les coses quan ja no es podia fer res, i per mostrar-se tan freda amb mi i amb el que havíem tingut.... Ràbia per moltes coses...

Els autors del llibre on exposaven aquestes etapes diuen que són unes etapes generals, que en cada cas hi pot haver variacions... La durada i la intensitat de cada etapa pot durar més o menys segons la persona... Fins i tot hi pot haver canvis en l'ordre, o superposició d'etapes...

Després de l'enrabiada, alhora que m'he sentit fortament deprimit, he intentat negociar amb ella... Bé, per a mi no era negociar... Per a mi era vital, molt important... Però suposo que és perquè ho veig amb els meus ulls ferits. Volia una oportunitat i no la tindré... No la tindrem. (Millor fugir?). El fet és que l'etapa de NEGOCIACIÓ, m'ha durat un dia... I la DEPRESSIÓ la tinc des de Divendres... Després de la rabia...

Ara toca

ACCEPTACIÓ

Inexplicablement....

Inexplicablement, ara que és quan menys vull pensar amb ella... Ara que percebo amb més sensibilitat la quantitat de coses del meu voltant que estan impregnades d'ella, d'una forma o altra... Ara que "Te echo de menos" de Kiko Veneno em fa plorar tot just abans de la feina...

Inexplicablement, ara, quan ja és massa tard, veig clars els errors. I mentrestant, artistes seus em sorprenen descobrint-me sensacions... Descrivint els meus sentiments, tan ordinaris i comuns, amb acords i paraules díficils d'igualar. Calle Melancolia... Te echo de menos (Si tu no te das cuenta de lo que vales, la vida es una tonteria, y vas dejando que se escape lo que mas querias)....

Avui, un cop més l'iPod i la seva sessió aleatòria m'ha jugat males passades. I Feo, de Fito ha sonat...

He aprendido en esta vida de lo bueno y de lo malo
Me he elevado por el cielo y me he arrastrado por el barro
Más de treinta y cinco años Y doscientos diez defectos
y he tocado la locura con la punta de los dedos

Difícilment hi hagi una cançó amb la que em pugui sentir més identificat... I espero que em permeteu la llicència de comparar la lletra d'aquesta cançó amb els records que guardo de la meva vida.
Jo sempre m'he bellugat entre "lo bo" i "lo dolent"... Des de que tinc memòria he sigut un noi conflictiu... Segurament he rebut "mobbing" més d'un cop... Però mai no en vaig tenir consciència. No guardo cap record d'infelicitat. Possiblement per a mi simplement era una lluita per adaptar-me a un entorn que no comprenia... Ser fill únic mai m'ha ajudat. Només m'ha ensenyat a tèmer la solitud i a tenir dificultats compartint coses.
En el seu moment vaig ser el bo pels professors i el dolent per als companys... Ser bon estudiant tampoc no em va ajudar... Però em fa ràbia Fito quan diu que les coses més importants les va aprendre fora de l'escola, perquè jo em vaig oblidar d'aprendre al carrer. I que m'ho recordin em dol.
He sigut dolent sense malícia i bo amb maldat. He tingut grans moments que m'han fet tocar el cel... Ella m'ha fet tocar el cel i ella fa que m'arrossegui pel fang... Però no és el primer cop, ni serà l'últim. Més de 25 anys... I mil dos-cents defectes. Però jo agafo la locura, la bogeria, i hi fico tot el braç.

Voy mirándome en los charcos
yo no necesito espejos
sé que soy mucho más guapo
cuando no me siento feo

Aquesta estrofa és potser la que més m'arriba de totes. Sempre he odiat els miralls. Sempre m'he sentit lleig, molt lleig. De vegades perquè els altres ho suggerien, però no sempre era necessari que m'animessin perquè m'hi sentís. Encara ara em miro als bassals, als vidres... A tot arreu, i em sento molt més guapo quan no em sento lleig. El problema és que hi ha pocs dies que no em vegi lleig...

Nunca me han interesado ni el poder ni la fortuna
lo que admiro son las flores que crecen en la basura
¿dónde se han quedado tus sueños? Tienes el alma desnuda.
Después de romper la ola, sólo nos quedó la espuma.

Mai no m'ha interessat el poder, i de fortuna la justa per que no em falti de res. El que admiro jo son les llars, les famílies que creixen unides... Les parelles amb respecte mutu i amor... Quelcom tan escàs i difícil de trobar com flors creixent entre deixalles. Els meus somnis s'han perdut. En tenia molts i, un a un, s'han esfumat. Un mal dia tots els somnis es varen materialitzar en una sola persona... I ara tinc l'ànima nua. Desprès de trencar l'ona, després de que l'espuma s'esfumi... Ja no queden somnis, no queden massa coses... Només una vida que no té tant de sentit sense ella.

Voy mirándome en los charcos
yo no necesito espejo
sé que soy mucho mas guapo
cuando no me siento feo.
Feo, feo, feo, creo...

Toda la vida es sueño y el mayor bien es pequeño...

(...)
Es verdad, pues reprimamos
esta fiera condición,
esta furia, esta ambición,
por si alguna vez soñamos;
y si haremos, pues estamos
en mundo tan singular,
que el vivir sólo es soñar;
y la experiencia me enseña,
que el hombre que vive sueña
lo que es, hasta dispertar.
Sueña el rey, que es rey, y vive
con este engaño mandando,
disponiendo y gobernando;
y este aplauso que recibe
prestado, en el viento escribe,
y en cenizas le convierte
la muerte (¡desdicha fuerte!).
¿Que hay quien intente reinar,
viendo que ha de dispertar
en el sueño de la muerte?
Sueña el rico en su riqueza,
que más cuidados le ofrece;
sueña el pobre que padece
su miseria y su pobreza;
sueña el que a medrar empieza;
sueña el que afana y pretende;
sueña el que agravia y ofende.
Y en el mundo, en conclusión,
todos sueñan lo que son,
aunque ninguno lo entiende.
Yo sueño que estoy aquí
destas prisiones cargado,
y soñé que en otro estado
más lisongero me vi.
¿Qué es la vida? Un frenesí,
¿Qué es la vida? Una ilusión
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

Calderón

Crònica d'un Dissabte Agredolç

Fent temps perquè arribi l'hora de fer un doble viatge... Un, físic, amb avió. L'altre, simbòlic, psicològic, amb la ment. Això penso assegut al bar de costat del pis de Barcelona, prenent un "brunch", mot anglés compost de BReakfast & lUNCH i que fa referència als esmorzars tard que com el nom indica uneixen en una sola menjada l'esmorzar i el dinar.
A la televisió, irónicament, sóna una cançó que sembla voler enfotre-se'n de mi...

Probablemente ya,
De mí te has olvidado
Y mientras tanto yo,
Te seguiré esperando

No me he querido ir,
Para ver si algún día
Que tú quieras volver,
Me encuentres todavía

Por eso aún estoy,
En el lugar de siempre
En la misma ciudad,
Y con la misma gente

Para que tú al volver,
No encuentres nada extraño
Y sea como ayer,
Y nunca más dejarnos

Probablemente estoy,
Pidiendo demasiado
Se me olvidaba que,
Ya habíamos terminado

Que nunca volverás,
Que nunca me quisiste
Se me olvidó otra vez,
Que sólo yo te quise

Tot i que les diferències són óbvies... Ni estaré esperant, ni a la mateixa ciutat ni amb la mateixa gent. Peró sí, només jo la vaig estimar.

I tot plegat em queda la ressaca d'ahir. Ahir, va ser un Dissabte Agredolç. Dia 1, Mes 1, Any 1 després d'ella.
Vaig acabar la son de forma inusual a les 8 del matí i vaig aprofitar el matí per llegir... Un llibre d'ella que algún dia li hauré de tornar. Potser d'aquí a 10 anys... Potser mai...

I El Perno es va connectar i vàrem parlar. Per desgràcia no era a BCN i no podíem quedar. Em va fer pena notar que m'estic distanciant o estic perdent la meva essència... I així és molt dur el dia a dia... Però ElPerno és un d'aquests grans amics que sempre hi són. Sé que no perdrem el contacte i que podem comptar sempre l'un en l'altre...

Però no vaig poder evitar plorar. Soc d'aquestes persones estúpida i excessivament sensibles que es prenen la vida massa seriosament... D'aquestes persones que ensopeguen dues vegades amb la mateixa pedra, i surten ferits de la mateixa manera.

Cap a migdia vaig poder localitzar un altre gran amic... D'aquests amics que cada dia que et dediquen es fan més grans encara. Merodeador es va adonar de seguida que estic fet pols. La veritat és que no soc massa sutil en aquest aspecte. Però realment li he d'agraïr enormement que aconseguís capgirar completament el meu estat d'ànim. Després d'anar a fer un tomb per una plaça de la qual n'ha de fer un treball, varem anar a dinar acompanyats per una ampolla de Lambrusco... I després de dinar, adaptant-nos contínuament als esdeveniments, unes compres de CDs a Tallers, i cap a casa a escoltar-los i així tota la tarda, escoltant música, ballant, acompanyats per Coca-Cola Zero i unes birres que varen marcar el principi de la nit.

Sense sopar, només amb cervesa al cos, varem arribar al Chekere Jazz, un dels meus comptes pendents amb Barcelona... I segurament un indret que esdevindrà un dels meus refugis habituals els dissabtes de pas a BCN. I així, Merodeador i l'a-reveure a la meuca Barcelona varen endolcir un dia malgrat el dolor i l'amargor del meu interior. Per variar, passàrem pel Tequila, no entràrem al Sidecar perquè la cua era massa llarga... I tornàrem al Chekere fins que va ser hora de tornar a casa.

Aquest matí, "California Dreamin' " de "The Mammas & The Pappas" em tornen a robar unes llàgrimes d'impotència, desconsol i ràbia. Però mirant-me al mirall me n'adono que sóc patètic. Que tinc el més important, feina i bons amics, encara que siguin lluny, i una família que m'ho ha donat i m'ho dona tot.

No val la pena estar trist per una noia que ni tan sols va arribar a ser la meva amiga. Però com diria el sabi Tonino Carotone. Un Mondo Difficile, Me Cago en el Amor.
L'amor és una merda.

La solitud no depen de la quantitat de gent que tens al voltant.

La soledad no depende de cuánta gente te rodea.

Solitude doesn't depend upon how many people there is around you.

La solitude ne depend pas de la quantité de gent qu'il y a à ton coté.

De Fito a...

Ara ja fa un mes i mig vaig anar a un concert a Madrid. Fins aquí tot normal. El que no és normal és que es tractés d'un concert de Fito y los Fitipaldis.

Per diversos motius a nivell musical es podria dir que soc una persona de cultura underground... Escolto de tot però només vaig a concerts de grups catalans i/o d'ska. I és clarament un fet excepcional que jo acabés a un concert de Fito... Fito és un bon músic i un bon compositor. Encara que no sigui el sant de la meva devoció he de reconèixer que algú capaç d'omplir el Palacio de Deportes de Madrid de gom a gom dues nits seguides té quelcom especial, a més del suport de tots els grups mediàtics (40 Principales, etc.). Jo vaig arribar a Fito... Bé de fet Fito va arribar a mi a través d'una noia. Com moltes coses i molts mals de caps.

Fito té l'inconvenient que moltes de les seves cançons son molt iguals. Però les cançons bones són bones... Tot i que a mi, personalment, algunes de les seves lletres em deixen la sensació d'estar escrites per un paio de 45 anys que es resisteix a passar dels 18 mentals. I clar... A les adolescents els entra fàcil.

El concert va estar prou bé... Jo estava al lloc més llunyà que podia estar. Des d'allà els músics semblaven formigues... Per sort una pantalla enorme em permetia veure amb més detall el que passava a l'escenari. I la música que en brollava tenia ritme i bons moments... Clar que insisteixo que no és exactament el meu fort... De totes formes, sóc un esser que es considera sensible i a qui també se li posen vermelletes les orelles quan em besen.

Aquesta nit si tot va bé vaig a un altre concert, aquest sí que és el meu fort. És l'adeu de Potato, el seu últim concert a Barcelona, acompanyats dels francesos Skarface (fa molt temps que tinc moltes ganes de veure'ls!). Serà una nit memorable. Una nit de comiats...

Madrid Antic: més dies de turisme

Un altre post per als amants de les aventures tontes i el turisme.
L'altre dia vaig proposar una ruta per Madrid. Avui en proposo una altra per la mateixa zona, el Madrid Antic, el pre-borbònic.

El meu entorn sempre m'ha fet mirar Madrid amb recel... I ara he de reconèixer que Madrid té la solemnitat de la capital del que un dia fou un gran imperi. La solemnitat i les dimensions d'una gran capital. I això pot ser una virtut, però també pot ser un inconvenient. En realitat per a mi és un inconvenient quan això es tradueix en multituds insuportables, en hores i hores per transportar-te d'un indret a un altre, o amb un ambient més fred i inhumanitzat. Però la grandesa i la bellesa arquitectòniques d'alguns edificis realment compensa el fet de passar uns anys visquent per aquest indret. (A més la feina val la pena).

Avui ens ubicarem per començar a la Plaza de San Francisco, al final de la Calle de Bailén. Allà hi ha la majestuosa Basílica de San Francisco el Grande. La va fer edificar Carlos III el 1760 (estil Neo-Clàssic) a sobree un convent franciscà. Per 2 o 4 euros segons tarifa es pot visitar la Basílica acompanyats per un guia que explica els perquès i els coms de la Basílica. Una Basílica que depen del Ministeri de l'Interior i que per desgracia ara mateix està plena d'humitats que fan malbé els frescos de la inmensa cúpula. Una visita molt interessant que, vist el que et demanen per entrar-hi, ja podria estar molt més ben conservada.

Sortint de la Basílica a mà dreta queda la Calle de Bailén. L'agafem uns metres fins que es veu la també majestuosa i immensa Catedral de la Almudena (tancada per obres només uns dies després que jo la visités). L'esmentada Catedral queda a mà dreta i poc abans d'ella hi ha uns restes que s'han conservat de la Muralla Àrab de Madrid. Curiosament la Muralla està en un recinte "tancat" ple d'àrabs i aparents "Sense Sostres". La Catedral, que es va començar a construir el 1879 i no es va acabar fins el 1993 (any en el qual va ser inaugurada pel propi Papa), és d'estil Neo-Gótic i fa bona parella amb el Palacio Real.

El Palacio Real s'aixeca just al costat de la Catedral. El Palacio Real és enorme, i REALment val la pena de visitar. En un turó amb vistes al Manzanares, va ser aixecat a sobre de les cendres d'una fortalesa reial que es va incendiar pel nostre ben(?)volgut amic Felip V l'any 1734. Bé ell va començar, ja que la seva construcció durà 26 anys. Aquest palau va ser emprat per la família reial fins a l'abdicació d'Alfons XIII i encara és emprat ocasionalment per raons d'estat i diplomàtiques. A més de les seves impresionants dimensions, destaca la bellesa de les diferents decoracions de les seves cambres. Tampoc té pérdua la sala d'armes, on els amants de l'época medieval i l'época de mitologia es posarien les botes: armadures, armes, alabardes, ballestes, espases, i armes d'altres països... Un col·lecció d'armes realment deliciosa. Iniciada per Carles I (y quinto de Alemania), i conservada i contribuïda per tots els seus successors...
La Farmàcia Real també és impressionant, pels instruments de destilació i altres procediments físics/químics; i pels milers de pots i potingues que contenen mils i mils de substàncies més o menys estranyes... Em faltava alguna bruixa per allà. I bé, no m'hauria molestat que la iLòGiCa hagués estat allà per explicar-me cuatre o cinc cosetes. :D Evidentment el plat més fort són les cambres del palau en sí... Realment valen la pena.

Quan es surt del Palacio Real, realment s'està molt cansat i lo ideal és menjar alguna cosa. El que no recomano és anar a un Burguer King. En qualsevol cas, sortint del Palacio Real, just al costat hi ha la Plaza de Oriente, al mig de la qual hi ha una estàtua equestre de Felip IV. Després de seure una estona i recuperar forces amb bons aliments, seguint Calle de Bailén amunt hi ha el Palacio del Senado, i al costat el Monasterio de la Encarnación. Aquí, de forma gratuïta amb carnet d'estudiant, t'obsequien amb una visita guiada. El Monasterio és un convent Augustí fundat el 1611 per Margalida d'Àustria, dona de Felip III. La principal atracció d'aquest Monestir, és, casualment, un vial de sang de St. Pantaleó assecada que cada 27 de Juliol es licua. Va ser molt curiós perquè jo havia sentit a parlar d'això a la TV però no ho havia vinculat amb el Monasterio fins aquell moment. El guia va fer un auto de fe i a mi em va agafar un somriure que em va trair... Ho sento, soc científic... I per molt que les càmeres de Telemadrid (la televisió privada pagada per tots els madrilenys (com més veig Telemadrid més enyoro TV3 (i entenc perquè en Matas vol eliminar-la de les illes en substitució de IB3, (que ve a ser Telemadrid- IslasBaleares))) ).
Ja he perdut el fil. Deia que per molt que les càmeres de Telemadrid vigilin el vial les 24 hores del dia 27 de Juliol i es vegi com es liqua la sang en directe... Jo... Que cadascú pensi allò que vulgui.

Sortint del Monasterio de la Encarnación un es pot plantejar anar-se'n a casa a dormir el cansament d'una jornada ben intensa, o optar per fer una última volta abans de retirar-se. Si aquesta és l'opció escollida, l'indret ideal és el Campo del Moro. Per arribar-hi s'ha de seguir C/ Bailén amunt fins trobar l'encreuament amb la Cuesta de San Vicente. Es pren la cueesta a mà esquerra fins al Paseo de la Virgen del Puerto i allà un altre cop a l'esquerra fins trobar l'entrada al Campo del Moro que queda també a mà esquerra. El Campo del Moro son uns jardins enormes, una espècie de Parc, molt agradable per fer una caminada. La història d'aquest Campo és molt curiosa i diversa. El 1109 l'exèrcit àrab, liderat per un tal Ali ben Yusuf, hi va alçar un campament (d'aquí el nom). Més tard el camp esdevindria en un camp de justa per als cavallers cristians. A finals del segle 19 va ser emprat com a jardins per a l'esbarjo de la canalla reial, ambientat a l'estil anglés. L'any 1931, durant la Segona República, va ser obert al públic i tancat de nou per Franco. No va tornar a ser obert fins l'any 1983.
La veritat és que ara mateix no val la pena ser visitat perquè està totalment deixat de la mà de deu (no sé si és per ser hivern o per què). El cert és que estava gairebé "abandonat"...

I dit això, una bona jornada de turisme d'aquest que et deixa fet pols, tan acabada com tu. :)

Sant Valentí, una altra inocentada

Avui és el dia de Sant Valentí. Històricament aquest dia era un dia més, però progressivament s'ha anat implementant aquest dia una més de les festes consumistes importades dels EEUU. Així el 14 de Febrer s'ha anat convertint en el dia Mundial dels Enamorats. Lamentable.

He dit més d'un cop que el missatge que el Nadal és temps de pau i amor em sembla hipòcrita. La pau i l'amor hauria de ser una pràctica diària, i no un esforç extraordinari reservat per a dues setmanes anuals.

De la mateixa manera, l'exercici de l'amor en l'àmbit d'una parella també ha de ser un exercici constant i no fruit d'un dia. I molt menys s'ha de reflectir en uns regals materials... Perquè els regals de veritat no es poden pagar amb diners. De vegades una abraçada, un somriure, o la companyia de 5 minuts és un regal molt més valuós que qualsevol cosa que es pugui comprar.

I també hi ha mala llet en aquesta festa... La mala llet d'una festa elitista, reservada a aquelles persones que han tingut la sort de trobar algú especial, algú que et veu d'una forma especial. La resta de la gent, tenen moltes opcions:
- Els solters solitaris poden mirar amb enveja com les parelles fan ostensible la seva sort en públic o poden tancar-se en la pròpia soledat i romandre totalment indiferents a l'entorn
- Els enamorats i no corresposts es poden deprimir recordant els bons moments perduts, i/o restregar-se en la merda com farien els gossos, i/o tancar-se en la pròpia soledat i romandre totalment indiferents a l'entorn.

La casuística és clarament molt més llarga i complicada. Això només és una simplificació.

I Sant Valentí només és una altra inocentada (de mal gust)

Dos Santos en una semana

Mañana es San Valentín, y mañana lo comentaré.

Pero hoy... Hoy es otra de esas fechas señaladas... sólo para algunos.
Hoy se podria decir que es San Supersticioso... Uno de esos dias que para algunas personas tiene que ser un dia de mala suerte y tragedia, uno de esos dias que a algunos todo les sale mal (más por su predisposición que por ser un dia especial).

Sí, Señores y Señoras, Chicos y Chicas, Niños y Niñas, Seres y Enseres que leéis mis chorradas. Hoy es Martes y 13.

El primer indicio que la relación entre que sea Martes y 13 y la mala suerte es puramente una tonteria esotérica está en que ese dia varia según la cultura y la procedencia geográfica. Sin ir más lejos, para la cultura anglosajona el dia de la mala suerte es el Viernes y 13.

No haria falta acudir a complejas explicaciones matemáticas, físicas o incluso biológicas para demostrar que la mala suerte del 13 es una pamplinada (y por extensión de la letal asociación de dicho número con el Segundo dia de la semana (tercero para los anglosajones)).

Para mi, Martes y 13 solo me hace pensar en uno de los duos humoristas mas buenos de la história de la televisión española (eso si, por detrás de Tip y Coll, y cerca del Duo Sacapuntas y muy por delante de Cruz y Raya (No señores y señoras, Los Morancos NO son humoristas, son simplemente pallasos de mal gusto) ).

Por esto, descontando a los que afirman cada vez que se acerca un Martes y 13 que ese dia se acabará el mundo, creo que la iglesia tendria que tener la delicadeza de beatificar a algun Santo supersticioso y así todos los que sufren de superstición (creo que esto no lo cubre la Seguridad Social) podran encomendarse almenos a un Santo (y es que ya se sabe que los caminos del señor...)

Aprovechando el tema del 13... Os habéis fijado alguna vez que los aviones de Iberia (los más antiguos sobretodo) no llevan el número 13? Escrito quiero decir... De la fila 12 pasan a la fila 14.
Vaya chorrada... Porque aunque la etiqueta ponga un 14, si las cuentas, esa fila continua siendo la treceava. Así que vaya invento los de Iberia... Aunque si lo hicieron seria por algun ingeniero o planificador supersticioso. O por las quejas de los pasajeros supersticiosos con un billete con el asiento 13 reservado. En cierta manera, se tenia que corresponder con un retrato de la sociedad. Menuda sociedad...

Me recuerda esto a una vez que mi padre explicó que en un exámen para militares, para subir de nivel (no sé si a cabo o de graduación en la academia militar... no me acuerdo de los detalles). La cuestión es que les hicieron la siguiente pregunta:

P: Se ha demostrado que en los choques frontales de trenes de pasajeros, el efecto látigo hace que la mayor parte de muertos se produzca en el último vagón. Qué haríais para mitigar este efecto.

El 90% de las respuestas fue:

R: Quitar el último vagón

(Solo comparable a la decisión de Bush de talar un bosque para que no se incendie...)

Nada, felicidades a todos aquellos que hoy celebren algo. Sean supersticiosos o on.

Añadido a las 8:45 --------------------------------------------------------------
Artículo del diario gratuito 20 Minutos

Martes y 13, dia de supersticiones y mitos
Velas, estampas de santos o amuletos. Todo sirve contra la mala suerte de estar a martes y además, a dia 13. Una superstición que se vincula al hecho de que en la última cena eran 13 los comensales, poco antes de que el anfitrión fuera crucificado.
La cábala daba cuenta de trece espíritus del mal, la venida del anticristo se recoge en el capítulo 13 del Apocalipsis y en el tarot, este número hace referencia a la muerte. Además, martes es el día del dios griego de la guerra, Marte. De ahí, la nefasta combinación. Más discutible parece qu en esa fecha uno deba abstenerse de embarcarse, casarse, mudarse, matar un cochino, urdir telas, llevar a una hija a confesarse... La retahíla de refranes es casi infinita y razones no faltan para pensar que hoy es un dia de desgracias. Eso sí, ninguna de estas supersticiones tiene una base científica y se trata más de un mito que de realidad.

-------------------------------------------------------------------------------

Canje, Mario Benedetti

Es importante hacerlo

quiero que me relates
tu último optimismo
yo te ofrezco mi última
confianza

aunque sea un trueque
mínimo

debemos cotejarnos
estás sola
estoy solo
por algo somos prójimos

la soledad también
puede ser
una llama.

Canje
Contra los puentes levadizos (1965 - 1966)
Inventario
Mario Benedetti

Galàxia Llunyana

Si no en tenia prou amb aquest blog i amb el blog de música d'influència jamaicana (ska-reggae-rocksteady) El Racó Música i Arrels, ara al meu blog "Galàxia Llunyana" faig live-blogging. Bé, ja fa un més aproximadament que vaig començar a fer live-blogging....

A diferència d'aquest blog, en el qual faig els comentaris amb certa antelació (normalment) i cada dia em limito a publicar-ne estrictament un per dia, a Galàxia Llunyana escric els posts al moment i tants com coses em ve de gust escriure, en el moment en el qual les vull escriure. Així a l'altre blog tant pot passar que un dia escrigui 8 apunts com que estigui una setmana sense escriure'n cap.

Una altra diferència és que a aquest blog hi escric de coses més apersonals (cultura, cinema, aventuretes, música, literatura,...) mentre que a Galàxia Llunyana hi escric de temes més personals...

Ara no podeu dir que no vos hagi avisat. :D

Madrid Antic: dies de turisme

Certament des que vaig arribar a Madrid fins a les vacances de Nadal no vaig tenir massa temps de fer turisme (diurn, s'entén). Molta feina, arribar a casa-dormir-treballar, i de tant en tant "turisme" nocturn als caps de setmana amb uns o altres col·legues.

En definitiva, que la setmana de vacances de Nadal la vaig dedicar a fer un tomb per Madrid. El primer pas va ser trobar una Guía Visual. Sóc un fanàtic d'aquestes guies, m'agraden molt. Son molt pràctiques, molt completes i molt difícils de trobar. De fet la de Madrid fa anys que està exhaurida i no tenen cap intenció de reeditarla actualitzada. Però en vaig trobar una en anglés i em vaig apoderar d'ella. I quan no es sap per on començar, es comença pel principi: per a la guia el principi era el Madrid Antic (pre-borbònic, e.d. Medieval).

Al Madrid Antic hi ha moltes coses interessants... Bé, més o menys interessants segons el que ens interessi... Ja m'estic liant.

Com a bona zona medieval els carrers son caòtics (en contraposició a carrers-cuadrícula estil eixample) estrets, amb cases amples i diverses arcades. A la zona hi ha moltes places petites d'aquestes típiques de película medieval que son dignes de veure tot passejant: la Plza. de la Paja, la Plaza de la Villa, on hi ha l'antic Ajuntament de Madrid (segle 17), la Torre de los Lujanes (un edifici del segle 15) i la Casa de Cisneros (segle 16).

Per aquesta zona també hi ha la Basílica Pontifícia de San Miguel, una Basílica històrica de l'OPUS, perfectament mantinguda i bastant guapa (arquitectònicament parlant). Té una capella dedicada al mestre fundador de l'obra: Mossen Escribá de Balaguer.

I no molt lluny d'aquí hi ha el Mercado de San Miguel. M'agrada visitar els Mercats... Tots tenen un aire molt particular i que pot arribar a ser molt significatiu de l'ambient de la ciutat. El Mercado de San Miguel mostrava un estat de desolació: només 6 o 8 paradetes estaven obertes, degut a la dura competència que els fan els supermercats. Una llàstima... Jo vaig aprofitar per comprar coses que no compraria normalment: formatge a granel (va ser deliciós), fruita, patates... I tot carregat a la motxilla. Em va encantar va ser una decisió espontània... Tan espontània com la conaixença d'un dels botigues del Mercat, que va resultar ser de Palma de Mallorca... Varem estar xerrant... I vaig poder comprar patates a Madrid En Mallorquí!!!!!! I tot al davant de la mirada divertida del company de botiga del mallorquí.

I per acabar un matí de turisme cultural intens, no hi ha res com visitar la Plaza Mayor, una plaça enorme de l'estil de la Plaça Major de Palma de Mallorca o de la Plaça Reial de Barcelona, tot i que molt més gran (óbviament) i impresionant. I com no, per dinar, dos Bocadillos de Calamares i un Ben & Jerrys.

(Mai hauria imaginat que un entrepà de calamars a la romana m'agradaria tant. En canvi que els gelats m'encanten fa temps que ho sé. :) )

Si planejeu fer un itinerari i visitar els diversos indrets aquí descrits, us recomano baixar a la parada Ópera del metro (Línees 2 i 5) o a la parada Sol (Línees 1, 2 i 3) i anar a la Calle Mayor, ja que tots els llocs aquí descrits estan als voltants de la Calle Mayor)

Madrid: compras, turismo y cine

No hay nada como pasar el primer dia de vacaciones de Navidad mezclando turismo y compras. Almenos yo no lo podria comparar con nada. Y sí, en realidad seria muy agradable pasear por el centro de tienda en tienda si no fuera por las inaguantables aglomeraciones de gente. No soporto formar parte de los grandes rios de gente, sin poderse mover libremente, atrapado...

Pero por otra parte es entretenido visitar las zonas comerciales de cada ciudad... Visitar las zonas comerciales, de forma parecida a visitar los mercados, puede decirte mucho acerca de la cultura de una ciudad... Y cuando digo cultura me refiero a forma de hacer, a actitud...

La Gran Via es un gran nexo de centros comerciales: Callao con su FNAC y su Corte Inglés, y miles de tiendas en la misma Gran Via, Preciados, Fuencarral... Todo tipo de tiendas, para todos los gustos. Alrededor de Callao está plagado de Cines, con lo que una tarde ideal, al salir del trabajo, es acabar en un cine una velada de compras. Y cuando digo de compras no implica que se tenga que comprar nada.

Y todo esto con un encanto especial, el de unos edificios que muestran la grandeza de una gran ciudad. Grandeza eclipsada por su significancia política. Aún así, un puñado de edificios emblemàticos, característicos y con carácter crean una atracción especial a quien, como yo, disfruta de pasear por una ciudad mirando los edificios (aunque de arquitectura yo, ni idea).

Portocolom II (Portocolom i el Nadal)

M'encanta passar les vacances d'hivern a Mallorca. En concret a Portocolom.

Portocolom té, per a mi, tots els ingredients per a un fantàstic plat de nostàlgia, calma i tranquilitat envoltat pels que sempre he estimat i sempre trob a faltar: la meva família.

Potser l'ingredient principal és la mar... L'olor a saladina, l'oratge marí que m'acompanya quan vaig a passejar amb qui sigui per allà... I les vistes, l'aspecte bucòlic d'un indret que de moment ha resistit l'envestida del progrés sense sentit... Qui sap quant aguantarà sense poció màgica!

I el mal temps... El mal temps a Portocolom em resulta encantador. Hi ha anys que deixen varats molts de yates... I quan bufa el vent el ferram de les veles copeja els màstils tot tintinejant de tal forma que, lluny de posar-me neguitós, em templa els ànims. I la pluja també m'encanta... Dues uralites se n'encarreguen de fer arribar al menjador el soroll de les gotes de la pluja caient, copejant.

El fred humit és dels pocs inconvenients que té Portocolom... Però no hi ha rés més acollidor que la calor de la llar de foc acompanyant els dinars, els sopars, les vetllades literàries i les vetllades televisives. En general, tot vetllades familiars.

Per Nadal a Portocolom està desert. I els seus carrers ho estan molt més... Disfruto caminant pels carrers mig enllumenats i alhora m'entretenc amb els jocs d'ombres amb més d'un punt de fuga que provoca el meu cos obstaculitzant la llum.

Tants Nadals hi he passat... Tantes hores assegut al costat de la llar de foc preparant examens... Tants caps d'any mirant Martes y 13 o Cruz y Ralla amb els meus avis perquè els meus pares eren de parranda...

Aquest any el Nadal a Portocolom ha durat 3 dies i se m'ha fet clarament curt. La meva vida pren caires molt dinàmics i perdo petites costums que sempre es troben a faltar. Però suposo que per això es va inventar la Nostàlgia, per recordar d'on venim per avançar amb pas ferm cap al següent destí.

Soltando Lastre, Loquillo y los trogloditas

De los últimos discos de Loquillo, cayó entre mis manos uno llamado "Feo, fuerte y formal" (2001). Un disco moderno, con su clásico e inconfundible estilo, y con dos temazos, a mi entender. Uno de los temazos, sin duda es "Soltando Lastre", un tema oscuro, como los grandes de la banda, triste, depresivo, pero mirando adelante y soltando lastre.

Soltando Lastre

A fuerza de golpes
me convertí en fajador
Ya no espero a nadie
a mi contestador
No llegan los mensajes
del mundo exterior

Subido al ring aprendí
cómo ganar un asalto
Al sonar la campana
he seguido golpeando

Ya no tocan la música de antes
No tengo amigos
No tengo amantes
pero guardo en mis bolsillos
un par de diamantes
Aquí me tienes
soltando lastre

Crecimos con el ansia
de tener un pasado
Años eléctricos
Días extraños

Y los amigos muertos
me queman por dentro
Ya no somos inmortales
ahora somos eternos

Material Gratuito

En Madrid son mas progresistas de lo que me pensaba.
Un dia en el Carrefour habia una mesa con muchas cosas y dos personas con este cartel.
Esto es progreso. Legalización!

Parpadeo, Mario Benedetti

Esa pared me inhibe lentamente
piedra a piedra me agravia

ya que no tengo tiempo de bajar hasta el mar
y escuchar su siniestra horadante alegría
ya que no tengo tiempo de acumular nostalgias
debajo de aquel pino perforador del cielo
ya que no tengo tiempo de dar la cara al viento
y oxigenar de veras el alma y los pulmones

voy a cerrar los ojos y tapiar los oídos
y verter otro mar sobre mis redes
y enderezar un pino imaginario
y desatar un viento que me arrastre
lejos de las intrigas y las máquinas
lejos de los horarios y los pelmas

pero puertas adentro es un fracaso
este mar que me invento no me moja
no tiene aroma el árbol que levanto
y mi huracán suplente ni siquiera
sirve para barrer mis odios secos.

entonces me reintegro a mi contorno
vuelvo a escuchar la tarde y el estruendo
vuelvo a mirar el muro piedra a piedra
y llego a la vislumbre decisiva
habría que derribarlo para ir
a conquistar el mar el pino el viento.

Próximo Prójimo (1964-1965)
Inventario Uno
Mario Benedetti

Portocolom

Dissabte passat (ahir no l'altre) em va succeir un fet molt curiós. Hauria de ser ben sabut que jo som de Portocolom, el port de Felanitx. (Això no és un fet massa curiós, de fet de felanitxers n'hi ha molts i per tot el món, i ben orgullosos de ca nostra!). Idò dissabte vaig anar de tapes i després de marxa amb uns col·legues de la feina.

A mitja vetllada es va afegir a l'expedició per Malasaña un amic d'un dels meus companys... I amb això i la tonteria la conversació va anar més o menys així:

- Yo soy de Mallorca...

- No me jodas! Yo estuve trabajando en Mallorca --- va dir ell--- y la gente allí no me gustó nada, me cayó fatal.

- Bueno eso depende de la parte de la isla a la que fueras. Dónde estuviste?

- En Portocolom.

(després d'un breu silenci, em vaig animar a revelar el meu secret...)

- Yo soy de Portocolom.

(Els cuatre presents vàrem quedar en silenci... Tots esperàven la meva reacció. Però va ser el noi el que va moure peça).

- Va hombre, no te quedes conmigo. Me estás vacilando...

(Aquí va ser quan em vaig treure el DNI de la cartera i li vaig deixar perquè se'l llegís)

- Vaya metida de zamba... Bueno... Los que yo conocí... Con los que yo traté...

I jo continuava intentant demostrar que el seu comentari no m'havia molestat en absolut.

- Claro es que deviste ir a la zona de Cala Marçal.
- Qué va! Estuve trabajando en el HPC. Y la gente me pareció muy chunga... Sinceramente... Digo en general, ya me entiendes...

I sabeu què, en realitat, i en bona part, si que l'entenia.
Però ja és mala sort, pobret, que de tots els Mallorquins a Madrid, curiosament em trobés a mi. Coincidències de la vida.

Bailando, Alaska y los Pegamoides

Hay temas muy grandes en la historia de la música española...
Y sin duda éste es uno de ellos.

BAILANDO

Bailando.
Me paso el dia bailando.
Y los vecinos mientras tanto.
No paran de molestar.

Bebiendo.
Me paso el dia bebiendo.
La cocktelera agitando.
Llena de Soda y Vermut.

Tengo los huesos desencajados,
el femur tengo muy dislocado;
tengo el cuerpo muy mal,
pero una gran vida social.

Bailo todo el dia,
con o sin compañia.
..Muevo la pierna, muevo el pie,
muevo la tibia y el peroné;
muevo la cabeza, muevo el esternón,
muevo la cadera siempre que tengo ocasión.

Tengo los huesos desencajados,
el fémur tengo muy dislocado;
tengo el cuerpo muy mal,
pero una gran vida social.

Bailando...

També amb retard, Casino Royale (007)

Ahir vaig parlar amb retard de cinema, i avui em trec una altra espina... Ja vos ho vaig explicar ahir... Un Nadal absort, i un Gener amb molta feina... Per això he arribat al Febrer amb películes més que caducades i posts que parlen del Nadal... (i més que en vindran).

Però son dues películes que són tan fàcils com dignes de ser comentades.

Avui és el torn de Casino Royale, una película polémica en molts aspectes...

Casino Royale és la última aventura de James Bond... Bé, de fet és la primera aventura de James Bond, perquè a nivell "lógic" l'argument i l'acció es situa en el moment en el qual James Bond va esdevenir Bond, James Bond. L'agent 007 de l'MI6.

Sincerament les dues últimes pelis del 007 havien estat tan entretengudes com dolentes a nivell d'argument. I les crítiques a Casino Royale per molts sectors abans inclús de ser estrenada aixecaven en mi moltes suspicàcies. Ara faré, al meu entendre, justícia.

El primer punt és que crec que Daniel Craig fa un paper excel·lent. Ha resultat ser una gran elecció com a agent secret, si bé trenca amb la tradició de James Bond morenos i immaculats. El canvi per norma general sol ser un senyal de renovació i progrés.

El segon punt és que el guió de la película és tremendo. Les crítiques positives han dit que per primera vegada, la película mostra un agent 007 molt més proper al que havia ideat Ian Flemming (el seu creador) que les altres películes. De totes formes, Martin Campbell no era un novato dirigint James Bonds: ja havia dirigit GoldenEye, la millor, sense cap dubte de les películes amb el Pircing a Sesbosses (Pierce Brosnan) més conegut com Remington Steele.

Però el que em va fascinar realment és anar descobrint com, a mesura que avança la película, es van succeïnt els aconteixements que converteixen a James Bond en el James Bond que coneixíem... Perquè sempre hi ha un motiu per ser com s'és.
Es veu com comença actuant de forma errònia i poc elegant a l'hora de dur a terme les missions, i va adquirint elegància i seguretat en si mateix. Comença essent un home capaç d'enamorar-se, i s'enamora d'una dona fatal (encarnada per Eva Green). La dona que li va trencar el cor tant com per convertir-se en un seductor insensible (sí, es va casar uns anys més tard, però sense massa éxit, pregunteu a Georges Lazenby). També explica la seva evolució en el gust pels automòbils... Mític Aston Martin. I la seva evolució en els gustos alcohólics: Martini amb Vodka, mesclat no remenat...

Tot plegat una película plena d'aventura i suspense molt ben aconseguit, tot explicant els orígens d'un mite.

Clar que té coses discutibles que la fan poc creible en certs aspectes, com el fet que estigui ambientat a l'actualitat quan es tracta d'una precuela. Personalment a mi això em va semblar prou bé... No tenen per que augmentar innecessàriament el pressupost de la peli per fer una ambientació que no canviaria la grandesa de la película.

També es discutible l'excés de violència d'alguna escena... Alguna altra escena massa tensa. Encara només de pensar-hi em fa mal a mi. També hi ha qui diu que és una mica massa llarga. No ho negaré, peró crec que no em seria difícil justificar la necessitat del final...

En definitiva, crec que és la més gran película de James Bond dels últims 20 anys. Però ja sabeu, els que em llegiu, que només es tracta de la meva humil opinió.

Amb retard, crítica d'Eragon

Últimament duc un ritme de vida bastant frenétic i dinàmic... A la vida em passen coses contínuament i això és bo, en part, perquè em sento més viu. Ara ja fará més de dos mesos que vaig anar a veure una película i fins ara no he tingut temps de parlar-ne. I com que m'agrada parlar (encara que no interessi a ningú) de tot el que veig al cine, aquesta no s'escapa, encara que sigui tard...

Per Desembre vaig anar a veure Eragon. Alguns diuen que només és una adaptació més d'una altra novela (o nissaga de noveles) inspirada, una vegada més, en la ja fantàstica nissaga de Tolkien. De fet és la primera part d'una trilogia anomenada El Llegat (que estrany...) i que es composa de Eragon, Eldest i Empire.

De la película Eragon no en puc dir massa coses.

Els actors principals no son gaire coneguts (i ves per on, això sol dotar les películes d'un encant especial) i que els actors secundaris compten amb noms de l'altura de Jeremy Irons o John Malkovich.

L'actor principal, Edward Speleers, era un gran desconegut (almenys per mi) i crec que ho fa prou bé... Sap fer evolucionar el paper del seu personatge bastant bé.

L'actriu que fa la rèplica a Speleers és Sienna Guillory (foto), protagonista de Helena de Troya i que també ha aparegut a películes com La máquina del tiempo, Love Actually o Resident Evil: Apocalypse. L'actuació de Sienna Guillory a Eragon no és massa lluïda, en bona part perquè el paper no dóna per més, a diferència del de Speleers.

L'argument, original en certa mesura... No en parlaré per no desvelar-lo a aquells que encara no l'hagin vist i encara tinguin intenció de veure-la... En cap cas té la grandesa de la trilogia del Senyor dels Anells, però crec que millora la primera de les Crónicas de Narnia. Per si sola és una película moguda, dinàmica i que satisfà l'espectador que busca espectacle, mitologia i acció amb bons efectes especials. Ara decebrà i molt als amants dels bons guions: de tant en tant, i especialment en els moments clau, es deixen anar unes frases fatalistes impressionants no son massa efectives o son tremendament forçades. Aquesta és la crítica negativa més significativa que puc fer a la película.

En definitiva és una bona película (dins el seu gènere) que entreten molt. Res criticable per estar basada en un llibre escrit per un noi de 23 anys (crec que es diu Christopher Paolini).