Ara ja fa un mes i mig vaig anar a un concert a Madrid. Fins aquí tot normal. El que no és normal és que es tractés d'un concert de Fito y los Fitipaldis.
Per diversos motius a nivell musical es podria dir que soc una persona de cultura underground... Escolto de tot però només vaig a concerts de grups catalans i/o d'ska. I és clarament un fet excepcional que jo acabés a un concert de Fito... Fito és un bon músic i un bon compositor. Encara que no sigui el sant de la meva devoció he de reconèixer que algú capaç d'omplir el Palacio de Deportes de Madrid de gom a gom dues nits seguides té quelcom especial, a més del suport de tots els grups mediàtics (40 Principales, etc.). Jo vaig arribar a Fito... Bé de fet Fito va arribar a mi a través d'una noia. Com moltes coses i molts mals de caps.
Fito té l'inconvenient que moltes de les seves cançons son molt iguals. Però les cançons bones són bones... Tot i que a mi, personalment, algunes de les seves lletres em deixen la sensació d'estar escrites per un paio de 45 anys que es resisteix a passar dels 18 mentals. I clar... A les adolescents els entra fàcil.
El concert va estar prou bé... Jo estava al lloc més llunyà que podia estar. Des d'allà els músics semblaven formigues... Per sort una pantalla enorme em permetia veure amb més detall el que passava a l'escenari. I la música que en brollava tenia ritme i bons moments... Clar que insisteixo que no és exactament el meu fort... De totes formes, sóc un esser que es considera sensible i a qui també se li posen vermelletes les orelles quan em besen.
Aquesta nit si tot va bé vaig a un altre concert, aquest sí que és el meu fort. És l'adeu de Potato, el seu últim concert a Barcelona, acompanyats dels francesos Skarface (fa molt temps que tinc moltes ganes de veure'ls!). Serà una nit memorable. Una nit de comiats...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada