Crònica d'un Dissabte Agredolç

Fent temps perquè arribi l'hora de fer un doble viatge... Un, físic, amb avió. L'altre, simbòlic, psicològic, amb la ment. Això penso assegut al bar de costat del pis de Barcelona, prenent un "brunch", mot anglés compost de BReakfast & lUNCH i que fa referència als esmorzars tard que com el nom indica uneixen en una sola menjada l'esmorzar i el dinar.
A la televisió, irónicament, sóna una cançó que sembla voler enfotre-se'n de mi...

Probablemente ya,
De mí te has olvidado
Y mientras tanto yo,
Te seguiré esperando

No me he querido ir,
Para ver si algún día
Que tú quieras volver,
Me encuentres todavía

Por eso aún estoy,
En el lugar de siempre
En la misma ciudad,
Y con la misma gente

Para que tú al volver,
No encuentres nada extraño
Y sea como ayer,
Y nunca más dejarnos

Probablemente estoy,
Pidiendo demasiado
Se me olvidaba que,
Ya habíamos terminado

Que nunca volverás,
Que nunca me quisiste
Se me olvidó otra vez,
Que sólo yo te quise

Tot i que les diferències són óbvies... Ni estaré esperant, ni a la mateixa ciutat ni amb la mateixa gent. Peró sí, només jo la vaig estimar.

I tot plegat em queda la ressaca d'ahir. Ahir, va ser un Dissabte Agredolç. Dia 1, Mes 1, Any 1 després d'ella.
Vaig acabar la son de forma inusual a les 8 del matí i vaig aprofitar el matí per llegir... Un llibre d'ella que algún dia li hauré de tornar. Potser d'aquí a 10 anys... Potser mai...

I El Perno es va connectar i vàrem parlar. Per desgràcia no era a BCN i no podíem quedar. Em va fer pena notar que m'estic distanciant o estic perdent la meva essència... I així és molt dur el dia a dia... Però ElPerno és un d'aquests grans amics que sempre hi són. Sé que no perdrem el contacte i que podem comptar sempre l'un en l'altre...

Però no vaig poder evitar plorar. Soc d'aquestes persones estúpida i excessivament sensibles que es prenen la vida massa seriosament... D'aquestes persones que ensopeguen dues vegades amb la mateixa pedra, i surten ferits de la mateixa manera.

Cap a migdia vaig poder localitzar un altre gran amic... D'aquests amics que cada dia que et dediquen es fan més grans encara. Merodeador es va adonar de seguida que estic fet pols. La veritat és que no soc massa sutil en aquest aspecte. Però realment li he d'agraïr enormement que aconseguís capgirar completament el meu estat d'ànim. Després d'anar a fer un tomb per una plaça de la qual n'ha de fer un treball, varem anar a dinar acompanyats per una ampolla de Lambrusco... I després de dinar, adaptant-nos contínuament als esdeveniments, unes compres de CDs a Tallers, i cap a casa a escoltar-los i així tota la tarda, escoltant música, ballant, acompanyats per Coca-Cola Zero i unes birres que varen marcar el principi de la nit.

Sense sopar, només amb cervesa al cos, varem arribar al Chekere Jazz, un dels meus comptes pendents amb Barcelona... I segurament un indret que esdevindrà un dels meus refugis habituals els dissabtes de pas a BCN. I així, Merodeador i l'a-reveure a la meuca Barcelona varen endolcir un dia malgrat el dolor i l'amargor del meu interior. Per variar, passàrem pel Tequila, no entràrem al Sidecar perquè la cua era massa llarga... I tornàrem al Chekere fins que va ser hora de tornar a casa.

Aquest matí, "California Dreamin' " de "The Mammas & The Pappas" em tornen a robar unes llàgrimes d'impotència, desconsol i ràbia. Però mirant-me al mirall me n'adono que sóc patètic. Que tinc el més important, feina i bons amics, encara que siguin lluny, i una família que m'ho ha donat i m'ho dona tot.

No val la pena estar trist per una noia que ni tan sols va arribar a ser la meva amiga. Però com diria el sabi Tonino Carotone. Un Mondo Difficile, Me Cago en el Amor.
L'amor és una merda.