Inexplicablement....

Inexplicablement, ara que és quan menys vull pensar amb ella... Ara que percebo amb més sensibilitat la quantitat de coses del meu voltant que estan impregnades d'ella, d'una forma o altra... Ara que "Te echo de menos" de Kiko Veneno em fa plorar tot just abans de la feina...

Inexplicablement, ara, quan ja és massa tard, veig clars els errors. I mentrestant, artistes seus em sorprenen descobrint-me sensacions... Descrivint els meus sentiments, tan ordinaris i comuns, amb acords i paraules díficils d'igualar. Calle Melancolia... Te echo de menos (Si tu no te das cuenta de lo que vales, la vida es una tonteria, y vas dejando que se escape lo que mas querias)....

Avui, un cop més l'iPod i la seva sessió aleatòria m'ha jugat males passades. I Feo, de Fito ha sonat...

He aprendido en esta vida de lo bueno y de lo malo
Me he elevado por el cielo y me he arrastrado por el barro
Más de treinta y cinco años Y doscientos diez defectos
y he tocado la locura con la punta de los dedos

Difícilment hi hagi una cançó amb la que em pugui sentir més identificat... I espero que em permeteu la llicència de comparar la lletra d'aquesta cançó amb els records que guardo de la meva vida.
Jo sempre m'he bellugat entre "lo bo" i "lo dolent"... Des de que tinc memòria he sigut un noi conflictiu... Segurament he rebut "mobbing" més d'un cop... Però mai no en vaig tenir consciència. No guardo cap record d'infelicitat. Possiblement per a mi simplement era una lluita per adaptar-me a un entorn que no comprenia... Ser fill únic mai m'ha ajudat. Només m'ha ensenyat a tèmer la solitud i a tenir dificultats compartint coses.
En el seu moment vaig ser el bo pels professors i el dolent per als companys... Ser bon estudiant tampoc no em va ajudar... Però em fa ràbia Fito quan diu que les coses més importants les va aprendre fora de l'escola, perquè jo em vaig oblidar d'aprendre al carrer. I que m'ho recordin em dol.
He sigut dolent sense malícia i bo amb maldat. He tingut grans moments que m'han fet tocar el cel... Ella m'ha fet tocar el cel i ella fa que m'arrossegui pel fang... Però no és el primer cop, ni serà l'últim. Més de 25 anys... I mil dos-cents defectes. Però jo agafo la locura, la bogeria, i hi fico tot el braç.

Voy mirándome en los charcos
yo no necesito espejos
sé que soy mucho más guapo
cuando no me siento feo

Aquesta estrofa és potser la que més m'arriba de totes. Sempre he odiat els miralls. Sempre m'he sentit lleig, molt lleig. De vegades perquè els altres ho suggerien, però no sempre era necessari que m'animessin perquè m'hi sentís. Encara ara em miro als bassals, als vidres... A tot arreu, i em sento molt més guapo quan no em sento lleig. El problema és que hi ha pocs dies que no em vegi lleig...

Nunca me han interesado ni el poder ni la fortuna
lo que admiro son las flores que crecen en la basura
¿dónde se han quedado tus sueños? Tienes el alma desnuda.
Después de romper la ola, sólo nos quedó la espuma.

Mai no m'ha interessat el poder, i de fortuna la justa per que no em falti de res. El que admiro jo son les llars, les famílies que creixen unides... Les parelles amb respecte mutu i amor... Quelcom tan escàs i difícil de trobar com flors creixent entre deixalles. Els meus somnis s'han perdut. En tenia molts i, un a un, s'han esfumat. Un mal dia tots els somnis es varen materialitzar en una sola persona... I ara tinc l'ànima nua. Desprès de trencar l'ona, després de que l'espuma s'esfumi... Ja no queden somnis, no queden massa coses... Només una vida que no té tant de sentit sense ella.

Voy mirándome en los charcos
yo no necesito espejo
sé que soy mucho mas guapo
cuando no me siento feo.
Feo, feo, feo, creo...