Carícies, Sergi Belbel

Sergi Belbel és un dramaturg català que per desgràcia conec menys del que m'agradaria.
Peró vaig tenir la inmensa sort, de que m'animès a apuntar-me a teatre a l'institut.

I vaig tenir la inmensa sort d'anar a un institut com el Guillem Sagrera de Palma de Mallorca. Un institut amb molts de professors que aleshores tenien molta fé i molta il·lusió (ara no ho sé perquè d'això farà ja 10 anys, però coneixent-los segur que encara en guarden molta d'aquella fe i d'aquella il·lusió).

Entre els magnífics professors que vaig tenir la sort de tenir (també n'hi havia de no tant magnífics eh!) hi havien els de teatre. Bé, un era un professor de filosofia que també feia classe de l'EATP de Teatre. Aleshores les EATP eren com els crèdits de lliure configuració d'ara. Eren assignatures maria, fàcils d'aprovar... Aquest professor, J. L Llinàs es deia si no recordo malament, era un home molt afable però que ens feia entrar molt en el món del teatre. Sense grans escarafalls aconseguia que una cosa que pareixia que havia de ser caótica (una classe de teatre a un institut, amb tot de gent de 16-17 anys amb ganes de fer de tot menys classe o esforç o prestar atenció) fos vertaderament un lloc on la gent estigués entusiasmada en aprendre.

També hi havia, com a activitat extra-escolar, el grup de teatre amateur de l'institut, conegut com Xicarandana, però això és un altre capítul, del que ja en parlarem i del que ja n'hem parlat.

El segon i darrer any de l'assignatura el professor-director ens va fer triar unes peces per fer en parella o en monóleg. Alguns com jo varem optar pel monòleg amb un text propi (em queda pendent escriure una obra de teatre!). D'altres varen optar per simplificar-se la vida agafant alguns dels fragments que el propi director-guia havia proposat.
I tot aixó per introduïr el tema principal d'aquest apunt: Carícies.

Carícies (1991) és moltes coses. Primer, va ser una magnífica obra de teatre de Sergi Belbel, un dramaturg català que per desgràcia conec menys del que m'agradaria. L'obra aprofundia en les relacions entre les persones... En l'amor, en la manca d'amor, en passions i en simples carícies, com el seu títol pròpiament indica.

Després Carícies (1997) va ser portada al cinema pel director barceloní Ventura Pons. Al meu gust Carícies de Ventura Pons es una excel·lent adaptació d'una obra teatral a la gran pantalla. (Ara que hi penso em venen ganes de reveure-la).

Doncs entre els diferents fragments proposats pel coordinador-director de teatre, n'hi havia més d'un extrets de l'obra Carícies. I aquella ocasió va ser el meu primer contacte amb l'univers més complex de les relacions personals... (Anys després també em toparia amb El perquè de tot plegat, en versió també dual, llibre de Monzó i película del mateix Ventura, que també aprofundeix en les ombres més profundes (i exagerades en aquest segon cas) de les relacions dels essers humans).

Aleshores aquells fragments... Aquelles paraules ja em varen remoure les entranyes de la curiositat. I la resta va venir com un allau...

Sempre recordaré en Pere Capellà i na Joana Maria Jaume interpretant tant bé aquella escena del:
Potser és que no m'estimes...