dimarts, de setembre 22, 2009

Xicarandana 1981 - 2004

A travès d'una amiga i antiga mestra de català meva, em va arribar a les mans un treball que em va omplir de nostàlgia.

Xicarandana 1981 - 2004.
Xicarandana és un grup de teatre, vinculat a l'IES Guillem Sagrera (el meu institut) que forma ja part de la història del teatre a les Illes Balears. Fundat per un grup de professors enamorats del teatre, i desaparegut ja fa 5 anys per causes molt diverses i tristes, Xicarandana ha estat la porta al teatre per a molt joves, fins al punt de que molts d'ells es dediquen en l'actualitat al món del teàtre.

El treball, elaborat per Carolina Rigo, recull una ressenya de totes les obres representades pel grup des de la seva creació (encara que se'n deixa una), indicant-ne el repartiment de la majoría. També inclou una entrevista a les dues ànimes de Xicarandana durant la major part de la seva existència, el fantàstic Joan Lacomba i el tranquil Joan Lluís Llinàs.

Llegint el treball de Carolina Rigo se m'han posat els péls de punta.

El llibre reinvindica la tasca del grup en acostar el teatre a la gent, sobretot als estudiants de l'institut, en una etapa adolescent en la que ja comencen a formar les seves personalitats.

Jo soc un d'ells. Com ja vaig escriure en un apunt fa un temps. A través de l'optativa de teatre, i amb un cert escepticisme vaig entrar en el món de Xicarandana... Era pels volts de 1995-1996... I quan vaig superar la timidesa i em vaig acostar als assaigs del grup, tots els papers ja estaven repartits. Tanmateix, em varen dir que podía encarregar-me de la il·luminació de la obra.

Aquella obra, De quin color és la mort?, s'ha convertit en una de les millors obres de teatre que he vist mai.

L'any següent vaig deixar el grup... No en recordo la causa ni el perquè... Només recordo que no vaig participar al muntatge clàssic de La comèdia de l'olla. Tanmateix anava sovint als assajos i ajudava en tot el que podia. Quan un és Xicarandana ho és sempre. Aquell any tanmateix vàrem fer un muntatge per a la optativa de teatre de l'institut que representàrem a Muro que es va dir "Paranoies per a noies!" a partir d'alguns textos de Isabel Clara-Simò, Belbel (Carícies), i Monzò (El per què de tot plegat), entre altres. La optativa de teatre estava molt lligada al grup Xicarandana. Primer perquè el professor de l'assignatura era J.L. Llinàs, un dels directors de Xicarandana. I segon perquè molts dels que fèrem l'assignatura participàrem en major o menor mesura en el grup. A "Paranoies per a noies!" jo representava el paper d'una mena de polític amb un discurs inicialment progressista que acabava amb un comentari altament sexista... Era una crítica a la hipocresia de lo políticament correcta i el vaig escriure jo mateix. He de veure si en conservo el text en algun indret...

El meu últim any a l'institut i a Mallorca (no hi he tornat des de llavors més que per vacances) va ser l'any de la meva inclusió a Xicarandana com a actor... Aquell any... 1998-1999 representàrem una tercera versió del muntatge "Sota l'ombra de la parra, vora l'herbasana, hi ha un clavell roig, (que no veus que som una dona?)" Un muntatge de denúncia del masclisme i del (mal-)tractament al sexe femení. El meu paper fou el d'un catedràtic (un representant de la tradició més conservadora de la societat...) exposant mitjançant cites de grans i famosos pensadors (com Freud, Engels, etc.) el perqué de la superioritat dels homes. Una veu femenina del públic se'n fotia de les meves frases... Al final una noia-diablessa m'expulsava de l'escenari.

Ho feia molt malament... Era i soc molt mal actor.

Però passar per Xicarandana em va obrir les portes a un món que ara adoro. Llegeixo teatre... I en gaudeixo molt...

I passar per Xicarandana em va fer un apassionat de la direcció dramàtica... De la Dramatúrgia...
Fins al punt de dirigir, en dues ocasions, un Festival de Poesia, Música i Dansa (al C.M.U. Penyafort-Montserrat), uns muntatges en els quals crec que hi vaig aportar la concepció escènica que vaig absorbir en la meva curta estada a Xicarandana.

Ara tot llegint el treball de Carolina Rigo, em ve al cap que si la vida per alguna raó em torna a Mallorca, encara que sigui quan m'hagi jubilat, una de les coses que m'agradaria fer és ressucitar Xicarandana... Per tornar-li una mica de tot allò que m'ha donat. Clar que això només és un somni...

2 comentaris:

  1. O sigui "un catedràtic (un representant de la tradició més conservadora de la societat...)"

    N'hem de parlar poc a poc, especialment del perill de les generalitzacions ;-)

    Un catedràtic (que no es considera representant de cap casta de tradició)

    ResponElimina
  2. 1 - Si aquest comentari ha servit perquè el meu pare es dignés a deixar-me un petit comentari, ja ha valgut la pena

    2 - Tanmateix no sabia que cap Catedràtic llegís el meu blog, per això no m'esperava que ningú es pogués sentir ofés.

    3 - Tanmateix no es tracta d'una generalització tan banal. Hi ha qui diu que els catedràtics els paguen pel que saben no pel que fan. Això implicaría que saber més (aprendre coses noves, innovar) no forma part de les tasques d'un catedràtic. I per tant, no representaria un vector de progrés d'una societat.

    4 - Tanmateix els catedràtics, ja són el màxim estandard de la cultura d'un poble, sense massa ámbit de creixement reconegut. Es difícil que un catedràtic pugui aportar realment res al progrés d'una societat.

    5 - El concepte de catedràtic com a máxim exponent de coneixement en una àrea determinada, deixa a tots els no catedràtics com a laics en aquell camp de coneixement sense gairebé autoritat a rebatre o qüestionar al catedràtic...

    6 - Tanmateix, gràcies per llegir-me i deixar una petita emprenta en forma de desacord!

    ResponElimina