Una de grans películes bél·liques

El tema d'avui són algunes de les grans películes bèl·liques de la història.

Cal recordar que no es tracta de les millors... Si no d'algunes bones películes del gènere que he vist recentment i que per tant em ve de gust comentar a aquest reflex del meu singular món que reflecteix aquest blog.

Seguiré l'ordre cronologic de les películes en si...

Los cañones de navarone (1961)
Jo, el primer que vaig conèixer d'aquesta película és la impressionant i famosísima versió de la seva banda sonora que el mític grup jamaicà d'Ska-Jazz The Skatalites, en va fer... Una versió que no falta a cap dels concerts que la banda jamaicana continua fent malgrat que la meitat dels seus components són morts, moribunds o majors de 76 anys. Aquesta versió la podreu trobar a mil llocs i us la recomano per poc que us interessi la banda sonora d'aquesta película...

Arran de la meva passió per l'esmentada banda i el seu repertori, jo sentia curiositat ja per veure la película que la va inspirar i sentir la versió original de la seva banda sonora... I l'anècdota va ser trobar-me amb una película formidable... Un repertori de luxe, Gregory Peck, David Niven, Anthony Quinn entre d'altres per a una película que narra l'aventura d'un grup d'élit que ha d'acomplir una missió gairebé suicida. Desfer-se dels Canons de Navarone, una jugada estratégica en la Segona Guerra mundial. Una película com ja no se'n fan, que va guanyar l'Óscar als millors efectes especials. Perquè la traca final és impressionant! Recomanada a amants del gènere... I als que no també...

Apocalypse now (1979)
Curiosament les millors películes béliques de la història han estat precisament películes anti-bèliques. Grans crítiques a una forma de vida i a un sistema econòmic (l'americà) que ha trobat en la guerra la gallina dels ous d'or.
Coppola firma en aquesta obra mestra entre les obres mestres una apocalipsi apoteósica que ens emporta més enllà.

Una banda sonora tremenda... Les Valkiries de Wagner sonant en l'atac aeri. Personatges grisos... Fugint de la visió maniqueista de la humanitat a que solem estar acostumats.

I en el centre de la història, contant-la, com a fil conductor... Com a espectador d'una guerra insòlita i sense sentit, hi ha el protagonista, el capità Willard, un home atormentat que descobrim a ritme de The Doors tot just s'inicia la película. This is the end. My little friend. The end. Una introducció que posa els pels de punta... El capità és la persona perfecta per a la missió, acabar amb la vida d'un coronel americà que se n'ha anat de l'olla... Però... Realment és ell el boig? L'aventura és intrigant, reveladora i desmotivadora. La guerra... Citant a Prèvert (Bàrbara): "Quelle connerie la guerre".

Apocalypse Now va guanyar dos Óscars técnics...

I per acabar una mica de Clint Eastwood en la seva milor versió.

Banderas de nuestros padres (2006)
Ara les trilogies están de moda. Però Clint es posa amb una bilogia. I no podía ser d'altra forma. Les películes intenten fer un retrat d'un dels milers d'episodis que donà la segona guerra mundial entre els americans i els japonesos.

Banderas de nuestros padres és una película amb dues vessants... Una la bèlica... La d'uns joves massa joves per a viure envoltats de mort, i per a viure de matar. I l'altra la político-social... La d'un país que necessita propaganda i troba en una espontània foto l'excusa per a crear uns falsos heróis.

Dins de la bilogia de Iwo Jima de Eastwood, s'entén com la cara de la moneda Americana de la batalla de la illa estratègica de Iwo Jima. Una illa en mans d'una divisió de l'exèrcit japonés, que els Americans han de controlar per a poder seguir amb la seva estratègia militar...

Però de les dues películes, la que és realment brillant es la segona, la que descriuré a continuació. Però el que si es cert és que la segona película guanya molta força si es veu la banalitat dels nordamericans a la primera... Però si només em podeu veure una de les dues, aquesta ha de ser...

Cartas de Iwo jima (2006)
Una película fantàstica, sí senyor.
Una película fantàstica al meu entendre...
Si Banderas de nuestros padres explica com va viure l'exèrcit i la societat nord-americana la batalla d'Iwo Jima, aquesta narra amb una bellesa narrativa molt gran la cara japonesa de la moneda.

Un personatge es menja la pantalla per damunt dels altres. El nou comandant japonès que tant de temps havia viscut a nord-amèrica i tants amics nord-americans tenia abans de la guerra. "Quelle connerie la guerre, Barbara!"

Un home que intenta explicar que la guerra només és una professió... I que els soldats americans també son éssers humans. Que la compassió es una virtud... I la humanitat, una condició. Un home que intenta explicar als seus oficials que no serveix de res castigar als soldats... Que els soldats cansats no serveixen de res... I que expressa en un seguit de cartes dirigides a la seva familia, tot un regitzell de sentiments que es convertirán, per primera vegada en molt de temps, en el reflexe d'una realitat que les películes nord-americanes sempre havien oblidat. Que els japonesos, malgrat tot, també eren persones atrapades en la guerra d'uns polítics asseguts en un despatx.