Avui fem un capítol cross. Com quan dues séries de televisió diferents fan dos capítols on es creuen els protagonistes d'ambdúes séries. Avui juntarem dues de les seccions que més em defineixen en aquest blog: la Música (els meus gustos musicals) i el Cinema. Dues passions enormes a la meva vida.
The Who són els grans protagonistes d'aquest episodi. Encara que hi ha molt a dir avui per no fer un escrit massa llarg em concentraré en Quadrophenia (1979), més que una película, un pseudo-documental sobre un mode de vida -una cultura urbana- que s'ha transformat en una película de culte...
Una fantàstica descripció de la depressió anglesa dels anys 70 que desembocà en les primeres tribus urbanes, entre les quals els mods, predecessors dels skinheads (que no parlo dels Neo-nazis, per als incultes que encara els confonen). Protagonitzada entre altres per un Sting amb dues cares molt diferents, la del macarra rebel i la del conserje d'hotel de luxe que es deixa humiliar... Unes noies sense valors. I molta violència al carrer. Tribus urbanes enfrontades. I enmig de tot això un jove, incomprés pels pares, amb qui té una relació insostenible. Un jove que no troba el seu lloc a la societat... Que busca refugi en el grup, i en l'amor. El primer el traïciona i l'altre el decepciona. O bé al revés...
I tot aixó produït i totalment musicat per The Who... En una banda sonora gairebé composada especialment per al film.
The Who és un grup que té peces molt bones... De les millors que té en parlaré al meu proper apunt sobre ells... (Tractará de la seva relació amb CSI). Clar que el problema d'un grup de trajectória tan extensa té grans temes i té temes més indiferents. El que més m'agrada es la seva predilecció per la música... Que en alguns temes estiguin divagant i enraonant simplement amb instruments minuts i minuts i minuts... Donant-li als intruments el protagonisme que es mereixen. Però també es un grup capaç de temes molt poppies.
No és ni de bon tros un grup que pugui considerar entre els meus top 50 potser... I si hi entrés segurament estaria a la cua. Però sí que es un grup que em mereix molt de respecte i que té autèntics temazos.
De totes formes avui em volia concentrar en una petita repasada a la banda sonora de Quadrophenia, que no penso incloure aquí perquè està disponible al Spotify.
I am the sea - es sent la platja... L'aigua rompet contra les ones... I un so que recorda a The Who omple l'horitzó sonor. I la pluja... Es molt divertit escoltar aquest tipus de talls descontextualitzats. Em semblen molt originals.
The Real Me - es una peça molt convencional dels 70 més punkrockers. Can you see the Real Me? un tema que introdueix el drama personal del protagonista... La recerca de la seva identitat... I la acceptació i comunicació paterno-filial. Pots veure el jo real, mare? Una cançó que m'agrada molt.
Quadrophenia - amb el mateix nom que la película, aquesta cançó -encara que no ho sé i no n'estic segur- crec que es la que serveix de títols de crédit de la película. Instrumental, m'agrada perquè és molt expressiva.
Cut My Hair - Talla'm els cabells. Una menció a la importancia de la imatge en aquella consciència urbana de pertinencia a un grup. Línea molt 70era who. Capta el dramatisme cojuntural de la época.
The Punk and the Godfather - Punkrock molt mod. El punk i el padrino. Un tema una mica desgarrador... D'uns dels representants del proto-punk. Perquè el punk com a tal encara només era un embrió que ara anomenen proto-punk... M'encanten els crescendos que pilla aquest grup quan s'hi posa. Amb molta força...
I'm One - una cançó molt lírica. La cançó del sentiment del perdedor. Del marginat. De l'inadaptat. I el problema es quan hi ha tants inadaptats que els normals queden marginats.
The Who té un lleuger tó Pink Floyd. O almenys a mi aquest disc m'ho sembla. En l'ambientació... Essent una mica més guitarrers i animats...
The Dirty Jobs - Un tall que a mi -a dins el meu cervell- em sembla l'esgraó perdut entre The Beatles i The Clash. Amb unes tímits vents (segurament per teclat) i una mena de climax progressiu.
Helpless Dancer - un tall molt marcat... Amb un to de denúncia i d'inconformisme. Encara que no entenguis l'anglés saps perfectament que els joves que se senten s'están queixant d'alguna cosa. I la indignació va creixent...
Is it in my head - un tema que des de que comença ja es nota que té un aire reflexiu, sempre amb la denúncia i la rebelió a la punta de la llengua... Està al meu cap? O al meu cor?
I've had enough - Ja n'he tengut prou. Un títol que deixa poc a interpretacions i històries. Fa honor a un estil i a una época.
La música de The Who té molta força. És d'aquesta que surt de les entranyes. Però alhora té una forta melodicitat, un marcat lirisme. Combina amb elegancia una i l'altra. Creant clímaxs. I moments de dolçor. Molt expressiva.
5:15 - Amb un aire malencoliós comença aquest tema. I continúa amb les senyes d'identitat que hem vingut descrivint fins ara... Crescendos... Rítmics i sonors... Més del mateix als altres temes que conformen aquesta Banda Sonora Original... Amb Sea and Sand, retorna el regust marítim que iniciava el disc. També amb certa ràbia melancólica però amb indubtable força s'obre camí entre mar i arena. Però si jugues amb l'aigua pots acabar ofegat. Drowned. Un tema bastant convencional... Ja es comença a abandonar una mica la ràbia melancólica per una línea més lírica.
The Bell Boy canvia una mica la dinàmica melancòlica per entrar a una música més dinámica... Des de l'entrada. Dies bojos. Crazy days. Un tó amarg tenyeix de gris aquesta melodia inconstant. Doctor Jimmy segueix pel mateix camí ja més dinámic... I de més de 8 minuts de durada. De cop Doctor Jimmy es transforma en The Rock. La roca. En un lligam. La roca. Que colpeix. Un tema també de 6 minuts que té una sonoritat que em recorda lleugerament a Baba O'Riley però menys canyera. The Rock és un espléndid tema instrumental. Segurament dels que més m'agrada de Quadrophenia.
La BSO acaba amb Love Reign O'er Me. Mentre la película acaba amb un sentiment de frustració que frega el suicidi. O no... Em falta la segona part de la película, una segona part que mai no es va fer, en la qual aquell jove es fa gran, i assenta el cap. Accepta treballar en una feina de merda que no soporta, però aprén a fingir el contrari. Renega dels seus orígens mod i es converteix en un trist pare d'una família trista deprimida i amb els mateixos problemes de comunicació que ell va viure.
I això és tot de Quadrophenia... Però The WHo tornará amb
The Who & CSI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada