Especial Woody Allen

Hola! Avui em ve de gust fer un especial Woody Allen. Justament perquè a l'Octubre (més en que gairebé vaig escriure aquest apunt) vaig veure moltes películes d'aquest original guionista i director.

El que faré, per tal de treballar amb un mínim d'ordre será cenyir-me a l'odre cronológic de les películes...

La primera película en qüestió és "Sueños de un seductor" (1972 - filmaffinity) prou coneguda també pel seu títol en anglés "Play it again, Sam", una frase inspirada en Casablanca, si bé mai no hi arriba a aparèixer. Sueños de un seductor es una obra de teatre que Herbert Ross va portar com a director al cinema amb Woody Allen com a actor principal. Jo vaig veure la película a Zaragoza, a casa del meu bon amic Merodeador tot reposant una ressaca celestial conseqüència de les festes del Pilar.

Allen interpreta l'etern personatge neurótic, i sobretot insegur d'ell mateix, especialment quan es tracta de les dones... Personalment he de reconèixer que em sento molt identificat amb aquest personatge... Excepte que la meva neurosi es menys exagerada i més natural. La tragèdia esclata quan la dona l'abandona. Després de superar la depresió intenta, aconsellat pel seu matrimoni d'amics, tornar a sortir al mercat... Conèixer noies... Per trobar algú. Però sempre la caga... Amb la Diane Keaton, que interpreta la dona del seu amic, es una persona tranquila i molt agradable... Però quan es tracta d'impressionar una noia, la ansietat el porta a fer els ridículs i les ficades de pota més estrepitoses. Tot aixó adornat amb unes aparicions estelars (a mode de deliris) del seu alter ego... somiat... Humphrey Bogart a Casablanca, que li va donant consells sobre allò que ha de fer i allò que no ha de fer. Una obra d'art, sencillament fantàstica que a mi em treu de polleguera perquè en aquest aspecte de tractar amb noies veig molts paral·lelismes entre el seductor somiatruites i jo.

De l'época Keatoniana d'Allen (per a moltes persones la millor), és també La última noche de Boris Grushenko (1974 - filmaffinity) titulada originalment Love & Hate. El contexte en el que la vaig veure és el mateix que l'anterior... Reposant una altra ressaca a les festes del Pilar a Sarragossa... La última noche... és una película molt surrealista. Ambientada en una Rússia molt particular d'un segle XIX molt particular, la película narra les aventures de Boris Grushenko, un pacifista convençut, enamorat de la seva amiga de la infància (Keaton) que està enamorada al seu torn del seu germà (un mostatxut forçarrut d'escassa inteligència). El seu germà es casa amb un altre, fet que porta a la amiga de la infància a casar-se amb un comenciant d'arengades. I Boris acaba a l'exèrcit... Però això només es un petit detall dels despropòsits que porten a Boris tenir a l'abast canviar el destí d'Europa i la biografia d'un tal Napoleó. Es una película de les de qualitat mitja-alta en la filmografia d'Allen).

Dels setanta fem un salt brusc per arribar als 90... En concret al 1995 (filmaffinity): Poderosa Afrodita. Allen dirigeix aquest film en el que interpreta a un home que té problemes amb la seva parella (Helena Bonham Carter, dóna de Tim Burton) i com a sortida per intentar millorar la situació decideixen i aconsegueixen adoptar un nen... El nen de cop i volta demostra tenir una inteligencia desmesurada, i Allen s'obsessiona per trobar a la mare del nen. I la troba: es una prostituta bastant senzilla que interpreta Mira Sorvino, per la qual va guanyar un Óscar. La película està adornada amb un impactant cor a l'estil dels clàssics que li dona molta força... Tot i que no acaba de ser la meva passió del film. Al final resulta en una història marcada pel seu optimisme i senzillesa.



La següent película que hauria de comentar és Vicky Cristina Barcelona (2008), però de fet acabo de recordar que ja la vaig comentar a aquest apunt:

INDIA (II): El dia abans... I Vicky Cristina Barcelona.

Només vull remarcar una vegada més que a mi sí que em va agradar força aquesta película, més enllà de totes les tonteries que se n'han dit des de tots els àmbits.

Com a menció de la película em limitaré a publicar una foto de la preciosa Scarlett Johansson... Possiblement la dona de la meva vida...

Per més información sobre la película visiteu aquest enllaç de Filmaffinity.

I finalment, la última película que he vist recentment és Si la cosa funciona (2009, filmaffinity), una película basada en un vell guió reciclat per Woody Allen explícitament per Larry David, un guionista i humorista famós sobretot per ser co-creador i guionista de Seinfield.

La película es formidable al meu entendre, clar que la temàtica que aborda sí que es una mica retro... I malgrat que l'intent per modernitzar el guió és formidable, el regust retro és el principal defecte que se li pot atribuir.

Larry David em recorda Haneke a Funny Games (l'original) quan de tant en tant concedeix a l'espectador una major participació a la película, tot parlant directament a la cámara, referint-se a tots els espectadors que estan mirant la película.

Pigmalió, i el mite de la conservadora desbocada i reciclada casada amb un homosexual reprimit, són els dos pilars d'aquesta película, on un vell i gairebé acabat geni de la física que pateix sobtats atacs de pànic, es topa amb una jove adolescent del camp, inculta, una mica tonta, però amb allò fonamental: molt d'afecte per donar. La simbiosi i l'evolució dels dos personatges és fantástica, i el cant a la honestitat, encara que costi un sacrifici personal, un missatge que m'agrada rebre, encara que jo personalment cada dia tengui menys fe en la humanitat. Almenys Allen mostra un bonic optimisme en el final d'una película que malgrat totes les crítiques, a mi em va encantar!

I no em digueu que el motiu es que l'Evan Rachel Wood es passa més de mitja película amb la mínima roba indispensable per a que la película no rebés una calificació 'para mayores'. La veritat és que l'Evan Rachel Wood borda el paper de palurda... Em pregunto si li haurà costat gaire...