El Shock de la Innovació
Una reflexió sobre el progrés i el futur
progrés: Procés ascendent i positiu, mitjançant el qual un ésser o una acció, passa d'un estat, forma o grau a un altre de superior, de millor.
futur: Allò que serà, el temps a venir.
Diccionari de la llengua catalana de l'Enciclopèdia Catalana
Les paraules progrés i futur no s'escapen d'ambigüitats. D'això ja se n'ocupen els abusos de llenguatge que impunement cometem, així com les associacions de conceptes que empren els medis de comunicació per a esbiaixar la nostra percepció de la realitat.
El diccionari associa el futur a un moment temporal, el qual no s'assoleix mai. Així i tot sentim a dir que nosaltres, els joves i estudiants, “som el futur” o que tal invent o tal organització “són el futur”. Tot indica que, o bé estem abusant d'un concepte o bé aquest és molt ampli.
El progrés és un altre terme misteriós. I també força present al nostre entorn: polítiques progressistes, progrés tecnològic, econòmic, social... Tot un seguit d'històries que ens llegim de lluny, sense mai acabar d'aprofundir en el que realment ens estan intentant transmetre. En tenim una vaga idea... Algú potser n'ha llegit alguna cosa i l'altre en va sentir parlar a la ràdio.... Però què és? Tenim tendència a associar el progrés al camí que ens ha de portar al futur. Perquè, és clar, volem un futur millor que el present, per això cal, com diu el diccionari, un procés ascendent i positiu. És positiu el progrés realment, més enllà de la definició del diccionari? Per què tanta gent tem el progrés si es tan bo?
La universitat – per norma general – no ensenya el futur. El que t'ensenyen forma part del passat i del present. No hi ha cap assignatura a les nostres carreres que tracti el futur... que expliqui com serà el demà, com construir-lo o com col·laborar en la seva construcció.
Alvin Toffler, periodista, escriptor i assessor d'importants empreses americanes, en un llibre publicat als inicis dels anys 70 anomenat el Shock del Futur, invita a fer aquesta reflexió plantejant que el principal problema de l'ésser humà és la seva incapacitat d'adaptar-se a les circumstàncies canviants (al progrés potser?). Toffler proposa que a instituts i universitats hi hauria d'haver una assignatura obligatòria anomenada futur en la qual els alumnes haurien de fer hipòtesis sobre els diferents futurs possibles, preparant-los així per als canvis constants.
És el progrés el camí cap al futur? I el futur, què és? Certament el diccionari no clarifica la situació: allò que serà, el temps a venir. Aleshores què passa amb allò que no serà, els futurs que no vindran, que no es fan realitat. Cal tenir-los en compte?
A qüestions com aquestes s'hi enfronten uns personatges, pioners del que podríem anomenar “futurologia” (i no la que llegeix mans i fetges de gallines). Aquests visionaris de la “ciència del futur”, dediquen el seu temps a fer-ne una forma de vida.
Entre ells, hi ha els autors de ciència-ficció que, tal com Jules Verne en el seu moment, es dediquen a descriure possibles versions del que podria ser la humanitat. Uns futurs de vegades aleatoris i pensats per l'entreteniment, d'altres vertaderament profètics. Però sovint aquelles prediccions més agosarades (i segurament més criticades) han resultat ser correctes. L'esmentat Jules Verne en representa la cara i la creu: d'una banda va descriure viatges per sota l'aigua amb submarins i per l'aire amb aparells voladors i aquests somnis es van fer realitat. Però també va imaginar viatges al centre de la terra, i bé!...
El 1949 George Orwell publicava un llibre anomenat '1984' que va introduir un concepte, una idea que per ventura o desventura ha inspirat i alertat a moltes persones des d'aleshores: es tracta del Gran Germà i els seus monitors de televisió que mentre informaven d'uns fets inventats per a dominar a la població aterroritzada, espiaven els actes dels qui es trobaven aprop. Si bé el que ell va témer és cada cop més pròxim (virus dels PC, informació manipulada, reality shows, etc.), un dels errors que va cometre fou fixar aquesta situació en el temps: va ser massa pessimista... o no?. A 1984 Orwell escriu que “si vols veure un quadre del futur, imagina una bota estampant-se a una cara humana... per sempre”.
Un referent més contemporani és, sens dubte, Matrix, on la humanitat esdevé esclava dels efectes negatius del que sovint s'entén com a progrés tecnològic. Neil Postman, escriptor nord-americà, a Telépolis adverteix des d'una postura anti-tecnòcrata que tot progrés té uns efectes desconeguts. No recela del progrés, sinó que defensa la necessitat d'estudiar aquests efectes abans d'abocar-nos a un futur incert.
És necessari que la societat i la cultura de la humanitat evolucionin al mateix ritme que la tecnologia, perquè el principal problema de la tecnologia és l'ús que l'humà en fa: l'energia nuclear permet electricitat, però un dia va destruir ciutats senceres en qüestió de segons.
El progrés, per tant, és un concepte més complexe del que pensem: ens hem de formular les preguntes adequades per entendre bé de què es tracta i com ens hi hem d'enfrontar.
Formular preguntes i buscar respostes és l'objectiu del cicle que presentem com el Shock de la Innovació: partir de la idea de l'esmentat Toffler però a més del futur considerar el camí que ens hi porta, el progrés o, dit altrament i potser abusant del llenguatge, la
innovació: acció i efecte d'introduir novetats en alguna cosa
Joan Genís Valverde Albons
CMU Penyafort Montserrat de Barcelona - 2004/2005
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada