Em perdonareu, senyors i senyores i senyoretes i sigueu qui sigueu que esteu llegint això. Però m'he d'esplaiar: vatua el món, que n'està de bona, na Scarlet Johansón. Bé, ho havia de dir... (En el fons a mi m'agrada una morenassa, però ho havia de dir.) I em perdonareu, i si l'heu vist ho entendreu, i no us sabrà greu, perquè sabreu que ho havia de dir.
Ara ja podem parlar de la película. Trobau?
Crec que és innecessari presentar Woody Allen. Ni esmentar, ni tan sols insinuar que és un geni. Perquè ho és. Pot agradar-te més o menys. Pot connectar amb tu més o menys. Però, des del meu més que humil punt de vista, és un geni. Situacions absurdes però amb mala òstia, amb més rerafons del que mai no ens hauriem pogut pensar. Obsessions, neurosis, psicosomatismes, psicosis i psicotics... Assassins, lladres... De tot. Annie Hall, Misteriós Assassinat a Manhattan, Manhattan, Melinda i Melinda (dues cares d'una mateixa història)... Un món tan complex i tan simple alhora. L'expressió de profundes reflexions reflectides en películes... Habitualment Nova York... Ara Londres.
Un escalador... Del no res, a l'alta societat de Londres. L'ambició. L'egoïsme. La passió. I la sort. Ja ho parlava amb ..., ja ho parlava l'altre dia... N'hi ha que neixen amb estrella i n'hi ha que neixen estrellats (de fet tinc un amic que ho diu lleugerament diferent: n'hi ha que neixen amb estrella, n'hi ha que ho fan estrellats i d'altres que sempre porten una Estrella a la ma).
La gran reflexió: depen la nostra felicitat, la nostra vida, el nostre futur de la sort?
La meva sí... Sempre ha estat plena d'atzar... i la sort és l'atzar positiu. L'atzar et dóna, l'atzar et pren. Sort/Dissort. Ara tinc sort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada