De tant en tant he anat fent comentaris en anglés sobre un món en el qual he estat submergit durant dos mesos. Suprem, un amic meu que em passa llibres, (podriem dir que a més d'un bon amic és un dels meus camells literaris), em va deixar ara ja fa 6 mesos (segur que quan el vegi em mata) tres llibres.
D'ells, el llibre del qual he estat fent comentaris era Dune (Duna en català), de Frank Herbert. Un llibre importantíssim en el món de la ciència ficció per molts i variats motius. I això sense comptar la versió (per a molts fallida) cinematogràfica de David Lynch, que molts altres consideren de culte.
A veure si m'explic. Segur que quan hom vos xerra de ciència-ficció de seguida s'imagina llibres i películes difícils de seguir perquè única i exclusivament parlen de coses relacionades amb la tecnologia que per a una persona del carrer que no s'enten gairebé amb els caixers automàtics i els ordenadors no resulten especialment interessants. Però NO, un llibre (un bon llibre) de ciència-ficció no té perquè estar centrat en la ficció tecnológica que evidentment és la més habitual. Hi ha altres opcions.
Fa molt temps vaig assistir a una conferència al CMU Penyafort-Montserrat (després alguns direu que no serveixen de res), que per cert vaig organitzar jo (em tiro flors a sobre) i que versava sobre ciència-ficció al cinema, en particular sobre les películes de El planeta dels simis i el llibre que les insipava. El conferenciant, del qual en parlaré demà amb el vostre permís (en Jordi Solé i Camardons, eminent sociolingüista) va fer émfasi en un punt molt important tant del llibre com de la primera pel·lícula: el que porta als humans a esdevenir una raça esclava dels simis en el futur que presenta és el fet que perden la capacitat de comunicar-se, que perden la parla. Aleshores em va quedar clar que per fer ciència-ficció es podia partir d'altres hipòtesis no tecnológiques, com en aquest cas, que la hipòtesi plantejada era què podria passar si els homes perdessin la capacitat de parlar... Aleshores entra la genialitat i la gràcia del mestissatge entre la ciència i la ficció: simis parlants i cultes que dominen l'espècie humana. Clar que hi ha una llambregada tecnológica, consistent en el cohet espacial en el qual viatga Charlton Heston...
Doncs hom podria dir que no està de més distingir entre diferents tipus de ciència-ficció: la tecnologia-ficció, la sociolingüística-ficció, la medicina-ficció. Doncs podriem dir que Duna és un cas de política-religió-ficció (aixó si molt influida indirectament per la mitologia). Duna és un llibre trepidant, ple d'acció, de drama, d'aventura i de trames polítiques i religioses a nivell galàctic. Plagat de frases impròpies de la cultura americana dels anys 60...
Si sou aficionats a la ciència-ficció no deixeu de llegir-lo... I si no... jo mai diré que no us llegiu un llibre que a mi m'ha agradat.
Per cert demà us parlaré d'un llibre de, precisament sociolingüística-ficció (i precisament de Jordi Solé i Camardons).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada