Matances (tercera entrega)

Ai, ai, ai! Quina memòria la meva!
A la segona part no vaig recordar una cosa molt important. Com ja diuen Brams a la cançó de Moros i Cristians: "Entre un porc i un feixista la diferència és de pes, del porc tot s'aprofita, de l'altre no se'n treu res...". Doncs res, que tot s'aprofita. Una prova important d'aquest fet és el greix... Del greix se'n fa sabó! De fet s'en fa una pasta que com a sabó per la roba va molt bé, i que es coneix per saïm, però sobretot es coneix per les populars ensaïmades, que com el seu nom bé indica en-saïm-ades estan fins a dalt... (És a dir, que en la seva recepta original contenen una gran quantitat de saïm). Això és una mala notícia per als vegetarians i musulmans: les ensaïmades solen portar greix de porc...

Bé, fins aquí i per a que tingueu una idea de la meva gran implicació en tot el procés: tot això que he esmentat fins ara (veure segona entrega) es va fer en Divendres... I jo estava tranquil·lament a casa. Valoreu-ho bé: almenys no feia nosa - no molestava.

El Dissabte ja és diferent. Dissabte vaig haver d'agafar un cotxe a les 9 del matí, fer 100 km a recollir als meus padrins (avis) al poble, fer 130 km fins al poble on es feien les Matances (tenint en compte que en haver acabat vaig haver de desfer el camí). Tot plegat, Dissabte 460km; 4 hores de carretera. La meva família aporta la següent mà d'obra: pare, mare, àvia. El meu avi, que tot just l'han operat mira i intenta no molestar. I al final jo decideixo aportar el meu granet de sorra. Em converteixo per uns minuts en reporter del National Geographic i em dedico a captar les tradicions indígenes de les tribus mallorquines, en un reportatge esfereidor de 30 fotos a tot color per si a algun amic/amiga se li acut de demanar:

- I què és això de les Matances?

Doncs ja tinc l'àlbum preparat. I estic apunt de rebre el Pulitzer per la meva àrdua tasca.

Bé, arribo a la finca on es du a terme la segona jornada matancera. El gruix social ja treballa: uns en el saïm, els altres han començat a omplir els budells del porc...

(és un costum com qualsevol altre posar nom als porcs per que sigui més familiar, fa dos anys els porcs es deien Bin Laden i Bush, l'any passat Acebes i Aznar, aquest any ja no tenien nom degut a la incapacitat de superar la qualitat i l'encert dels quatre anteriors)

... a omplir els budells del porc: els intestins prims amb la carn de botifarró i amb sobrassada (llonganissa); els intestins gruixuts amb sobrassada (talec)... En total 200 kg de sobrassada i 40 kg de botifarrons. 5 famílies. 20 botes. Les botes que ens posarem.

Sembla fàcil... Però si tens mala sort no ho és. Per a mi ho va ser, fàcil. Mirava com els altres treballaven... I no em sentia massa útil. Però bé de tant en tant em demanaven que fes alguna cosa... De poca importància però jo em sentia important.

A mesura que els budells s'anaven omplint:

1. Els de butifarrons es lliguen amb una corda donant la forma característca de 6-7 cm dels butifarrons i es punxen, ja que deprés s'han de bollir i si no es punxessin esclatarien. Bé, com ja he esmentat, es bullen un rato (amb això jo hi vaig contribuir perquè em varen fer controlar el temps que bollia amb l'ajut del rellotge de móbil), es refreden amb aigua freda i es deixen refredar a l'aire. S'ha de dir que Dissabte, a peus de les muntanyes feia un dia molt agradable.
2. Els de sobrassada són més prims i delicats i sovint pateixen talls, traus i rotures per on intenta fugir la sobrassada. Per tal de remeiar això hi ha una secció de cosidores que amb les sobres dels budellets va apedaçant les sobrassades. Sí, sí, tal qual, com si d'uns pantalons es tractés es tapa el forat amb un pedaç (de budell)... I un cop acabada la cirugia, la sobrassada ja és a punt de penjar. I penjada és on estarà fins que arribi el dia que decidim fer-la part del menú del dia.

I per acabar, per últim però no per això menys important: el berenar i el dinar.

Per berenar, aquest any, llom, morro, orelles i magre de porc a la planxa, perfectament torrat per en Biel... Ah, i després sobrassada frita (fregida pels lletraferits). Ah, i fetge pels qui els agradava... Tot amb un bon pa de pagés... I no pot faltar l'ensaïmada, sa coca i sa gent.

Per sopar.... no ho sé perquè jo ja havia fuit! Però crec que hi havia arroç amb porc i tords.

Una tradició mallorquina que potser s'acabarà perdent... I amb ella morirà una part d'una cultura. Aquests apunts, encara que no ho cregueu, son un homenatge a totes aquelles tradicions en perill d'extinció, i sobretot per aquelles persones que lluiten en el dia a dia per tal de conservar-les.