Dijous, Zarzuela

Ja vos he comentat que Dijous passat vaig anar al Teatro de la Zarzuela a veure una sessió doble d'aquest génere lírico-teatral tan espanyol. La història té molta improvització.

La Sarsuela és un génere que no sé perquè tinc al cap que al meu avi li agrada... Suposo que més d'una vegada me'n deu haver parlat... I he descobert recentment que a la meva mare també li agrada... Curiós... El que descobreix un amb 25 anys... (I això que estam molt units)...

Jo sóc més de la Ópera... Quan era un adolescent pletóric, i encara "estudiava" violí... O era una mica abans? És igual, la qüestió és que els meus professors de violí, que eren concertinos de la Orquestra de la Ciutat de Palma (Simfònica?) em colaven als assajos generals de grans óperes... I allà em teniu, a l'Auditòrium de Palma (o era al Teatre Principal?) totalment buit excepte un o dos, llocs ocupats per amics i familiars, i, clar està, l'escenari...

Crec que només varen ser dues o tres óperes... Potser quatre... Des de llavors sempre m'ha agradat l'ópera... Aida i Nabucco (Verdi), La flauta màgica i Don Giovanni (Mozart)... I les fantàstiques obertures de Rossini (El barbero de sevilla, Guillermo Tell)...

Amb tot aixó, quan un company de feina de cop em va dir que tenien una entrada de sobres per a la Sarsuela, i que hi anaven 13 persones, 9 de les quals noies... No m'ho vaig pensar dos cops... Vaig dir... M'hi apunto...

Al programa, doble, hi constava primer l'obra "El Barbero de Sevilla" , amb música de Manuel Nieto y Gerónimo Giménez y llibre de Guillermo Perrín y Miguel de Palacios... Era un clar homenatge en to de comedia a les grans Óperes italianes, a les quals hi havia referències constants... La música, en qualsevol cas no era especialment destacable. La història era una comèdia d'embolics entretinguda però sense més glòria: una estudiant de cant que vol triomfar al món de l'Ópera, filla d'un bergant mentider i adúlter i amb una mare "inculta" peró que es bolca en la carrera de la filla. El pare s'oposa a que la filla es dediqui a l'Ópera, mentre es fica al llit amb una cantant famosa en hores baixes. I la filla surt amb un noi que es Tenor però es fa passar per perit agrónom per enganyar al pare.

Previsiblement: una gira del grup del xicot de la filla, i de la cantant en hores baixes, a la qual s'hi acaben afegint tots ... Al final la filla debuta i triomfa en detriment de la cantant en hores baixes i canta amb el seu xicot... I totes les mentides es destapen. Entretinguda peró sense més història.

La segona peça del llibret era Bohemios, amb música de Amadeo Vives i llibret també de Guillermo Perrín y Miguel de Palacios. Aquesta peça, més seriosa amb cor inclós, potser era més assossegada però tenia, al meu humil entendre, més qualitat musical... Sense perdre un to de comicitat, la història narra l'ascens d'un compositor d'óperes i un poeta (que li fa la lletra), ambós novells paral·lelament al d'una cantant, veïna seva, i per més molla enamorada del compositor d'óperes. El més genial d'aquest llibret és el paper d'un millonari-mecenes-benefactor que resulta ser, o no ser.

La Sarsuela em va agradar molt, vaig conèixer gent i la nit no va acabar aquí... De fet només va començar aquí... Però suposo que això és un altre post.