dilluns, de març 26, 2007

300 de Frank Miller, dirigida per Zack Snyder


300 no arriba ni a la sola de les sabates a Sin City, primer còmic de Frank Miller dut a la gran pantalla excepcionalment per Robert Rodríguez, amic íntim de Tarantino, el qual va participar lleugerament al projecte com a director convidat.

A més quan es tracta d'entreteniment, el cinema i el rigor històric estan completament enfrontats...

Sabent això, i havent-la vist, entenc perfectament que aquesta pel·lícula estigui batent rècords de recaptació arreu del món. És entretenguda i molt completa. De ritme trepidant... Fidel al còmic, i jo fidel a les delicioses escenes d'erotisme... I amb la repugnància característica del còmic respectada amb il·lusió...

Ja només puc fer un retret més a 300: els tocs ideológics subliminals (aquests que molts dels que em coneixeu pensau que només els veig jo) que tenen una subtil tendència (no crec que voluntària) a ideologies reaccionaries, feixistes o ultaconservadores... De fet aquest punt ha estat comentat (d'una forma més subtil) per alguns crítics... Els espartans representant els ideals Americans i els perses amb unes pintes i uns comportaments molt qüestionables...
Després de reflexionar-hi he decidit que si simplement és un recurs de l'autor per augmentar l'espectacularitat de la història, em sembla correcte. Si al darrera s'hi amaga un pervers instrument de manipulació ideológica em sembla molt lamentable... Jo, després de disfrutar com un nen petit mirant la peli, he decidit tapar-me els ulls i les orelles i les suspicàcies i pensar que es tracta del primer cas... Sobretot perquè alguns països orientals han manifestat el seu rebuig a la imatge que es dóna de l'exèrcit persa. La veritat és que el que m'indueix a pensar que simplement és el primer cas (espectacularitat) és que la imatge dels grecs tampoc no acaba de ser massa bona... Corrupció... Masclisme...

Al cap i a la fí, és un còmic d'un mestre que s'involucra molt en la producció de les películes que es basen en els seus còmics... Provocant que persones com jo disfrutin d'anar al cinema...
I provocant que el cinema guanyi més recursos d'expressió, aprofitant l'actual tirada dels efectes especials.

Recomanació: jo de vosaltres l'aniria a veure... Així la podreu criticar amb coneixement de causa. Perquè coses criticables, en té... Ara que sigui avorrida... O poc espectacular no...

1 comentari:

  1. Bueno, em veig obligat a autocomentar-me per auto-rectificar-me.
    Les meves sospites de feixisme a la película 300 es veuen recolzades per Jordi Costa, crític de cine del País, a la crítica de l'esmentada película a l'esmentat diari. La crítica, potser una mica pedant, crec que és encertada i molt interessant (si hom és capaç d'entendre-la. Per això crec que el més just és reproduïr la crítica.

    Esparta anabolizada

    JORDI COSTA 23/03/2007

    Publicada en 1998, 300, recreación en clave épica de la batalla de las Termópilas, marcó en la carrera de Frank Miller la conquista de una deslumbrante madurez expresiva y el compromiso con una radicalización ideológica que parecía haber dejado atrás todo atisbo de ambigüedad. Virtuoso de lo que su maestro Will Eisner denominaba el "arte secuencial" y orfebre de una síntesis gráfica que parecía deberle tanto al manga como a algunos referentes europeos (Hugo Pratt), Miller adoptaba como pretexto narrativo la voz de un rapsoda espartano dispuesto a transmitir la épica del sacrificio a nuevas generaciones de soldados. En el work in progress que ahora mismo tiene entre manos -Holy Terror, Batman!, obra de 200 páginas que enfrentará al superhéroe de la DC con el mismísimo Bin Laden-, el autor reconoce estar cruzando la línea que separa la mimesis formalista de una vieja arenga militar de la propaganda sin coartadas intelectuales de ningún tipo y con vocación de inmediata funcionalidad ideológica. No se le puede reprochar a Miller falta de convicción en lo que cuenta, pero quizá sí quepa añorar esos trabajos de los ochenta -Ronin (1983), Batman: The Darknight Returns (1986), Elektra Assassin (1986)- en los que el autor se acercó a las complejas estrategias narrativas de la posmodernidad literaria.

    Como ya ocurriera con el Sin City cinematográfico que cofirmaron el propio Miller y Robert Rodríguez, la adaptación de 300 tiene su primordial reclamo en la apuesta de extrema fidelidad formal emprendida por el director Zack Snyder y en la consiguiente bendición del historietista. Lo mejor que se puede decir de 300 es que logra hacer justicia al antinaturalista tratamiento cromático de Lynn Varley en el original y lo peor, que su obsesiva fidelidad pasa por interpretar el cómic con la mirada primitiva de quien no percibe ilusión de movimiento, sino mera sucesión de estampas estáticas.

    Así, 300 no es tanto una adaptación caligráfica como una traición medular: lejos del dinamismo extremo orquestado por Miller, la película desgrana una sucesión de preciosistas tableaux vivants que revisitan la marmórea grandilocuencia de Cecil B. DeMille con estética de aerografiada postal filogay inconsciente de estar al servicio de un subtexto homófobo. El dispositivo formal manejado por Snyder da para componer un tráiler deslumbrante, pero no para que el espectador entre de lleno en esta historia aquejada de tanta hipertrofia digital como la pionera Casshern (2004), del japonés Kazuaki Kiriya, profeta de un cine de síntesis capaz de exiliar la emoción al territorio del vacío absoluto.
    Figura de cera

    Snyder se aleja del original para intoxicar de fantasía la recreación histórica, a través de una animalización caricaturesca del enemigo que entronca, precisamente, con los mecanismos de ese viejo cine de propaganda que la corrección política siempre quiso ocultar bajo la alfombra.

    Monstruosidad, deformidad, amaneramiento, perversión y voluptuosidad sexual dibujan, así, un universo persa que se contrapone al monolitismo marcial espartano. Habrá quien considere temerario leer 300 bajo la luz del contemporáneo choque de civilizaciones, pero no es menos arriesgado obviar el componente ideológico de toda ficción. Y más si, como en este caso, Miller y Snyder desarrollan su juego en un territorio hiperbólico, pero ajeno a esa ironía que, por ejemplo, no salvó a la libertaria Star-ship Troopers (1997), de Paul Verhoeven, de recibir acusaciones de fascismo.

    Snyder ha sido fiel al fondo de 300, pero ha inyectado tantos anabolizantes en la forma que ha condenado el conjunto a la parálisis de una hiperrealista (y algo ridícula) figura de cera.

    ResponElimina