dimecres, d’octubre 31, 2007

Injust - Unfair - Injusto - Injuste

"Es injusto que algunas personas puedan llegar a tener, aún sin quererlo, tanto poder sobre nosotros y/o nuestros sentimientos"

"És injust que algunes persones puguin arribar a tenir, fins i tot sense voler-ho, tant de poder sobre nosaltres i/o els nostres sentiments"

"It's unfair that some people may have, even when they don't want it, so much power over us and/or over our feelings"

"C'est injuste que certaines personnes poivent finir ayant, même si elles ne le veulent pas, autant de pouvoir sur nous et/or sur nôtres sentiments"

Words said by Joan Genís to his friend Italdiana.
12/10/2007

dimarts, d’octubre 30, 2007

Rodeo Grill a Palma de Mallorca

Avui em ve de gust recomanar un lloc.
Possiblement, el meu lloc preferit per menjar carn de qualitat a Palma de Mallorca.
Els meus pares i jo som clients del Rodeo Grill des de fa mooolt de temps. Tant que no sabria dir quan... El varem veure fer, gairebé, el vàrem veure crèixer, i sempre ha estat un recurs fantàstic per moltes i variades situacions.

L'especialitat del Rodeo Grill són, sense cap dubte les carns a la brasa. D'origen argentí i de molta qualitat, et permeten escollir el grau de cocció. Normal, com a tot arreu. Te les serveixen a sobre de safates de metall amb espelmetes que manenen lleugerament la calor. Tenen tots els trossos de la vaca, i cadascún ofereix una textura i un gust propi i particular: el T-bone, la Picanha, el Chateaubriand, i el mítics Entrecot, Solomillo, etc... Alguns dels talls son per a 2 persones, així que és ideal per compartir.

Té zona de no fumadors.

L'acompanyament de la carn es pot escollir i tunejar al gust. I tant els entrants com els postres estan molt a l'altura de les circumstàncies. Amb el carnet de client fan un 5% de descompte. I tot plegat et pot sorprendre amb el preu, oscilant segons el que es demani entre els 20 i els 40 euros per persona.

L'únic que li falla, al meu entendre, és que de vegades (molt puntualment) el servei es veu superat per la feina i triguen una mica més del que seria desitjable... Però... Coneixeu algún lloc on això no passi mai?

D'altra banda té la gran avantatge que la cuina és oberta fins a les 00:30 cada día. Així que si mai us veieu apurats per trobar un lloc on sopar a altes hores de la nit, podeu comptar que la opció Rodeo estará disponible. Admeten reserves i en cap de setmana i festes assenyalades es recomana trucar!

Ja em direu què en penseu!

Adreça: Carrer Santiago Ramón y Cajal, 14, Palma de Mallorca, 07011
Telèfon: 971288582

dilluns, d’octubre 29, 2007

TMNT

TMNT són les inicials de "Teen Mutant Ninja Turtles".

I també és el nom d'una sèrie que va substituir aquella mítica "Les Fabuloses Tortugues Ninja". Jo vaig crèixer mirant aquesta divertida série de dibuixos animats, basada en la vida de cuatre tortugues antropomórfica com a conseqüència d'una mutació genètica causada per una substància química. Les tortugues, deixebles d'una rata també mutada que exerceix de sensei, de pare i de mestre de les tortugues en el món de les arts marcials...

Però per més originalitat, les tortugues tenen cadascuna la seva especialitat ninja i el més original de tot, cadascuna reb el nom d'un famós artista italià:
- Leonardo, líder de les tortugues i especialitzat amb les katanes. (Anomenat així per Da Vinci)
- Raphael (per Raphael Sanzio) és el noi dolent i domina dues "sai" una espècie de dagues amb tres punxes.
- Michelangelo (per Buonarroti) és el noi còmic i d'esperit més lliure. Domina els "nunchacs".
- Donatello (per l'escupltor) és el geni technológic i porta un bastó.

Les tortugues sempre han anat acompanyades del seu mestre Splinter, de l'April O'Neil, una humana que ha fet de reportera, d'assistent de laboratori d'un científic boig, i de mil coses més... I finalment de Casey Jones, un enemic que esdevingué un dels millors amics de les tortugues... També un vigilante lluitador amb màscara i stick de hockei.

Feta la introducció als personatges, la història breu. Apareguts l'any 1984 al món del còmic de superherois, del que en beu i al qual parodia, i extesos com una plaga a tots els mitjans. La sèrie que em va enganxar en la meva infantesa data del 1987.
Al 1990 aparegué als cinemes la primera película, curiosament seguint l'èxit del videojoc. La película, TMNT, la qual vaig anar a veure al cinema, fou molt divertida i oferia les innovadores técniques de titelles de Jim Henson. És una de les primeres películes que vaig anar a veure al cinema. El meu pare m'hi va portar. (Que després no digui que no agraeixo les coses que fa per mi! Fa 17 anys i encara me'n recordo! Tant que el cinema al qual vàrem anar ja no existeix!!!). La película presenta l'orígen de les tortugues, i la seva conaixença de April i de Casey... I les seves primeres confrontacions amb el seu gran enemic, l'Shredder i el seu Clan del Peu.

Un any més tard aparegué TMNT II (1991), que no obtingué, ni de bon tros, els bons resultats de taquilla de la seva predecessora. En aquesta entrega amb nous personatges, continuen lluitant contra l'Shredder, el Clam del Peu i nous mutants creats per la mateixa substància que creà les tortugues mutants. A aquesta entrega les tortugues aconsegueixen acabar amb la vida de l'Shredder (més conegut com el Trinxant a Catalunya).

I ja al 1993 aparegué TMNT III, la menys exitosa de la nissaga, a la qual les Tortugues són transportades per un estrany artefacte als temps del Japó feudal, on es veuen involucrats enmig d'una lluita entre vilatans i un clam feudal ajudats per un anglés. Va obtenir unes crítiques bastant dolentes... I bé... Es pot veure reflexat en el fet que durant 14 anys no hi ha hagut més entregues... En canvi noves séries que prenien la història al final de les històries 2 i 3.

La veritat és que fins aquí només ha estat una introducció per a parlar de la ara coneguda com TMNT IV, una película sorprenent. M'explico. L'altre dia vaig anar al cinema (de l'altre dia fa aproximadament un més i mig o dos) a veure aquesta nova entrega de les meves tortuguetes. La veritat és que les meves expectatives eren ben baixes. M'esperava una película més, qui sap si recomençant la història amb nous efectes especials i un argument que deixés molt que desitjar. En canvi em vaig trobar amb una película d'animació 100% (millor això que intentar barrejar animació i realitat que de vegades canta molt) i la sorpresa més gran és que l'argument està molt ben elaborat i molt ben trenat. Parteix al final de les altres i tots els detalls de la peli estan molt ben cuidats. La qualitat de la imatge és prou bona, i els personatges humans no son realistes (quelcom que valoro) sinó molt estilitzats. A la película no li falta res: té argument, té monstres, té crisis internes entre les tortugues, té humor, i té detalls molt elaborats a nivell d'imatge i d'argument.

En resum, que si teniu la oportunitat de veure-la i teniu algun tipus de debilitat per les tortugues, us la recomano. És bastant entretenguda i està feta amb il·lusió i gust. L'únic que li falta és que els personatges de dues de les tortugues tenen poc paper i estan poc desenvolupats, ja que gairebé tot el protagonisme se l'emporta l'omnipresent pique entre Leonardo i Raphael. Aquest és l'únic retret que es pot fer realment a la película. Vagi per dit.

diumenge, d’octubre 28, 2007

Terra venuda, Lluís Maicas

Terra venuda
En el cim del turó,
talment mugró de pit de dida
que alleta infant de ventre
estrany i serva lletrada i placenta,
magre calostre per a la seva ventrada,
oneja el brancam d'un oliver, la soca
estellada, eixuta l'arrel de saba
privat del pigment de la cendra.
No coneixen les fulles
el consol del ruixat, ni els pinyols
la carn dela fruita,
només la soledat de la closca.
El torrent que xapa el blau de la penya
i s'arrossega com una colobra
en el suplici del buit,
beu la set dels gorgs,
que l'aigua la vengueren els aiguaders
abans de baixar dels niguls.
No el banyarriquer xuclà les venes
de les alzines de la garriga,
ni la processionària no devastà la pineda.
No violà el llater
els secrets de la trena
dels brins del garabaió, ni ornaren
betlems cireretes de pastor,
gotes de sang
que el brusc cedeix a les espines,
ni el suc
de les arboces no embriagà el seny
dels anyells, ni extravià el vol
dels tudons,
que un camp de golf
necessitava catifa de gespa.
No fou la mà dels corrents
que capgirà el decurs dels alguers,
ni els temporals no esbucaren els escars
on els llaüts es marfonen els migdies
amb la remor de l'embat
i de les ones.

Terra venuda
La terra borda (2004)
Lluís Maicas

dissabte, d’octubre 27, 2007

Los 4 fantásticos y Silver Surfer

Una bona notícia i una mala notícia.
La mala notícia és que un cop més, una película d'un grup de superheróis mítics del món del còmic no està a l'altura de les circumstàncies.
La bona, és que malgrat tot, la millora respecte la primera entrega és significativa i que encara es pot salvar.

En definitiva, passa el mateix de sempre... O actors, directors, productors i creadors d'involucren molt en la elaboració de la película, o es perceb ràpidament en l'ambient que falla alguna cosa...

Petita introducció intromissió històrico-personal:
- m'encanten les películes basades en còmics...
- sobretot si estan ben fetes...
- i amb especial interés si es tracta del grup de superherois més important de la meva infància després dels mítics Superman, Batman i Spiderman (en aquest ordre).
Jo de petit sovint m'escapava a casa de la meva 'tia' (la germana del meu padrí (avi) ) on hi havia un munt de còmics de mil i un tipus diferents. Entre ells, un volum d'aquests que agrupen en un 4 toms de les aventures regulars dels 4 Fantàstics... (I un de similar amb X-Men, traduïda al castellà com "La Patrulla X").

Suposo que aquest fet és prou important com per vestir d'un aire de solemnitat qualsevol fet relacionat amb aquesta nissaga (des del meu punt de vista, clar està).
Per això la primera entrega, tot i agradar-me força, en part també em va decepcionar una mica... Potser per aquesta sensació que tenc de que la tendència de Hollywood amb aquestes películes és de condensar tant els successos que en el còmic poden durar anys i anys en 90 minuts de película. La veritat és que jo soc dels que prefereixen películes més llargues amb els personatges i les situacions més ben desenvolupats... Perquè sempre em qued amb la sensació que la voluntat de comprimir crea caràcters inverosímils, que 'evolucionen' a ritmes anti-naturals, i situacions molt forçades.

De totes formes a l'altra banda de la balança hi ha Silver Surfer (Estela Plateada), un d'aquests personatges que es mengen el còmic (en cine, hom diria que es mengen la pantalla) per la seva originalitat i peculiaritat. Tant que va acabar tenint el seu propi còmic. I qui sap si tindrà la seva pròpia película. Ara bé, queda clar que la porta de Los 4 Fantàsticos 3 està oberta de bat a bat. El Dr. DOOM encara ha de donar molta guerra als 4 amigots...

Mentrestant, la segona entrega ofereix acció, bons efectes especials, crisis, mentides, dificultats i èxits... I com sempre, un exèrcit americà més inútil, beneït i poc eixerit, impossible. Però això tampoc no és original, i a més ja ho sabíem...

El més destacable de tot a la película és la Jessica Alba (a la foto). Si existís una dóna així de guapa al món, i a més:
- Fos inteligent
- S'interessés per mi
Seria l'home més feliç del planeta.... Però un bon amic m'ha confessat que aquest tipus de dónes no existeixen a la vida real... Que són de plàstic...

Seràn de plastic, però quin plàstic més ben posat!
A veure quan ens l'ensenya! :D

Brrrrrrrrr.

TREMENDA

divendres, d’octubre 26, 2007

FFF: Fiasco de Festes de Felanitx

Faig trampa.
Perquè només havia d'anar a tres concerts dels 4. I al final només vaig anar a un... I la companyia va ser l'únic que va valer la pena.

La primera verbena tenia com a cap de cartell el grup de la dona del Fernando Alonso, "El Sueño de Morfeo"... Primer fet digne d'anàlisi, ja que jo encara record quan les festes de Felanitx no tenien "un" cap de cartell, si no que com a mínim duïen a 2 o 3 caps de cartells... Aquesta és una prova més de la decadència paulatina de les festes de Felanitx, fa un temps conegudes com les millors festes d'estiu de Mallorca. La verbena era en Divendres. I jo tot just arribava de Madrid... A més del cansament, un plugim i una amenaça de tormenta varen fer que desistís de la meva intenció d'anar-hi, a la verbena. I crec que com jo, molts a la illa, perquè pel que em varen dir uns amics que hi varen anar, hi havia molt poca gent i a sobre defraudada, perquè pel que sembla per la perillositat de barrejar els instruments elèctrics i la pluja, el grup principal es va negar a tocar i només va oferir 30 minuts escassos de concert. Sort de no haver-hi anat!

A la segona verbena, el següent dissabte, si que hi vaig anar, amb un amic de toda la vida: en Nergam (quin tipo!). El cap de cartell era un tal Coti, un tio molt típic dels pubs i discoteques que s'ha erigit en imitador d'Andrés Calamaro, amb qui va col·laborar en diversos discos i en la seva cançó coneguda. Nada fue un error. La veritat és que el concert va ser passable. Va tocar-ne una d'en Calamaro i una de'n Sabina i després moltes de pròpies sense aportar realment res realment nou. Passable, com ja he dit. La resta, el típic. I la companyía i el bon rotllo va esser el millor de la nit. La afluència general de públic va ser força baixa per cert.

A les altres verbenes no hi vaig anar. La gratis, que sol ser la millor (i pel que em varen dir aquesta vegada ho va tornar a ser) tenia com a protagonistes Horris Kamoi, un grup local que fa fantàstiques versions de temes de sempre (70-80-90) amb una elevadíssima dosi d'humor). Uns autèntics ídols locals, i els que realment connecten amb tothom. Per desgràcia va caure en dimarts i jo estava a Madrid treballant.

La de l'Antonio Orozco, pel que he sentit, va tenir més gent que les dues primeres, però tot i això no va ser res de l'altre món. I la que més públic va tenir va ser la d'Els Pets, a la qual no hi vaig anar per cansament i perque tenía un sopar a Palma que em feia molt complicat poder-hi anar. A més a 20 euros la verbena, no fa cap gràcia. Pel que m'han dit la verbena d'Els Pets va ser la que va acumular més gent. Ja comença a ser hora que els energúmens com els que estan a l'Ajuntament deixin de banda el victimisme autòcton-vernàcul i comencin a adonar-se de que els joves mallorquins mos ho pasam tan bé amb la música en la nostra llengua com amb la música estrangera. De fet, no estaría malament que un día a Felanitx tocassin Offspring i Obrint Pas.... O Green Day i Lax'n'busto. Però aquests que gobernen no crec que estiguin molt disposats a permetre allò que deien els primers demòcrates de la història: que gent que "no pensa com ells es pugui expressar".

A veure quan permeten que la gent es pugui expressar encara que no estiguin d'acord amb les própies idees.
I a veure quan es tornen a prendre les festes de Felanitx seriosament.

dijous, d’octubre 25, 2007

El Ultimatum de Bourne

És difícil fer una crònica d'una película que has vist fa més d'un mes. Però hom no sempre té temps per allò que vol, quan vol... I ens hem d'adaptar a les exigències del temps que ens toca viure. Però en cap cas això és una queixa que quedi ben clar.

Cap queixa tampoc tinc d'aquesta trilogía. La trilogía BOURNE, que molts han apuntat com el paradigma de película d'espionatge del segle XXI, com a hereva d'una nissaga caiguda en decadència des de fa molt temps: la dinastia Bond (exceptuant, es clar, la fantàstica última película Casino Royale). Sense anar més lluny, algú inquiet com jo ja haurà comprovat la estranya similitud i la multitud de coincidències entre els noms d'ambdós agents secrets: James Bond, Jason Bourne (pronunciats respectivament i aproximadament 'Jaims Bond' i 'Jaisn Born' ). Això sí, cadascun perfectament emparellat amb la seva idiosincràsia i els seus problemes peculiars clarament definits.

En qualsevol cas, tornem al tema que ens ocupa, "El Ultimátum de Bourne". Aquesta entrega de la nissaga Bourne n'és la tercera i va ser estrenada a l'Agost. Jo la vaig anar veure al cinema poc després de la seva estrena... (Vaig al cinema quan puc i no quan vull, coses de la vida treballadora). Malgrat que el fet que una part de la peli fos rodada a Madrid, la meva actual ciutat adoptiva, tot i donar-li un 'morbo' addicional, no fou el principal motiu per anar-la a veure, com podeu suposar. El motiu vertader és la deducció (tan lineal) que em portà a pensar que si les dues primeres m'havien encantat, aquesta no em decebria, ni molt menys.

I les meves espectatives foren satifetes, i amb escreix. L'espectador (en aquest cas jo) asisteix de forma inclement a les mil i una peripècies de ritme trepidant (que et fan estar sense alé bona part de la cinta) que s'esdevenen al nostre protagonista, el ja esmentat Bourne, en la recerca de la seva memòria perduda, la seva identitat perduda i de que es faci justícia...

Tot això acompanyat d'una excel·lent mostra exemplar d'escenes de persecucions, d'enginy, de 'thrill', de suspens, etc... En definitiva, d'una fantàstica amanida Thriller d'espies (amb els ingredients perfectes en les seves dosis perfectes) i molt ben trempada! I indirectament una bona dosi de missatge étic anti-sistema: llibertat d'uns a canvi de la llibertat d'altres... Sembla esser que la indústria cinematogràfica nord-americana comença a estar amb la mosca al nas amb els seus propis polítics i sistemes... (Allò de comença a estar ve a ser un eufemisme).

I per acabar, la ja tradicional nota d'exaltació de la bellesa femenina de les protagonistes de les películes, que en aquest cas va dedicada a Julia Stiles, una actriu no especialment explosiva ni destacable, però que gaudeix d'una certa bellesa sobria i elegant que la guarneix d'un punt interessant.

(Autonota: m'encanta escriure frases que no tenen absolutament cap significat o contingut. Em fa sentir molt bon crític.)


Per si no ho havia dit ja, en resum, una bona película. Si senyor!

dimecres, d’octubre 24, 2007

C'est facile...

"C'est facile, le mépris des (hommes) forts pour les lâches... Encore devrait-on s'inquiéter de connaître les causes profondes de la lâcheté..."


Le Chien Jaune, 1931
Georges Simenon
Dans le recueil "Tout Simenon" Volume 16 (2003)

dimarts, d’octubre 23, 2007

Festes de Llorito i vells amics

La vida mai no t'avisa de per quins camins et durà... I de la mateixa manera que t'ajunta amb persones en determinats moments, després te'n separa sense més, ni tan sols sense donar-te cap pista de si els tornaràs a trobar en algun moment de la teva vida...

En el marc d'aquestes cròniques tardorals d'un estiu desigual ara toca recordar i plasmar una experiència que em va il·lusionar. Sobretot per tractar-se d'una cadena d'esdeveniments en una espiral positiva de retrobaments estranys però agradable al cap i a la fi.

La cadena no sé quan comença... Potser a finals del 2006, quan decideixo anar a Madrid... Un vell amic (diguem-li PC) amb qui un mail i un sopar de tant en tant són els únics contactes que mantenim m'envia un mail diguent-me que s'ha assabentat que som a Madrid i que una amiga i companya d'institut comuna (diguem-li MP) hi viu, hi estudia i hi fa feina. M'hi pos en contacte i quedam per Madrid per fer unes birretes de molt bon rollo. Com solc dir jo la gent canvia però no canvia: creixem, progressam, evolucionam, maduram, però l'essència és la mateixa. Al final, la conclusió és que hem de reprendre el contacte, i quedar més sovint.

Unes setmanes després quedam a Mallorca per anar a les festes de Lloret de Vistalegre, més conegut per Llorito. Som en PC, na MP i les seves companyes de pis a Madrid (de les quals, una també era una coneguda de la meva época hiper-adolescent) i per tancar -provisionalment- la nit, una altra companya de classe a l'institut i molt amiga en aquella època, na (diguem-li) LC, acompanyada del seu nòvio madrileny. Curiós això també. :D

Però la gran i darrera sorpresa de la nit fou arribar un poc massa d'hora al lloc convingut, i després de treure diners al caixer automàtic de Llorito, entrar a un bar a prendre una Coca-Cola Light i veure que la propietària no era alta que JMJ (per així dir-li), una companya d'institut també amb la peculiaritat que era una de les 4 persones que venia a Francés amb mi. A Francés, com érem pocs i ben avinguts rèiem molt, apreníem molt i ens ho passàvem prou bé. Ella ara és propietària d'un bar a Llorito anomenat Ca Na Perica. Si passau per allà, preneu-vos-hi quelcom en honor meu i deixau-hi un a bòna propina.

Es curiòs la il·lusió que pot fer retrobar-te amb vells amics...
I qui podria haver endevinat que això em passaria a un lloc tan perdut del món com Llorito.

PS: Els grups eren els típics grups de versions cutres que toquen tots les mateixes cançons, però que t'ajuden a passar-ho prou bé.

PSS: L'altra anècdota de la nit va succeir quan un dels grups que tocava va llençar samarretes de promoció al públic. Molts es barallaven per elles i jo no vaig fer ni un gest per agafar-ne una. I va voler que una em sobrepassàs amb la força amb que fou llançada però el vent que bufava a ràfagues en direcció oposada va empènyer-la fins a mi. I sí. La vaig agafar. Una vegada que la sort m'acompanya no li giraré l'esquena. I si la puc fer servir per fer esport ja és quelcom!

diumenge, d’octubre 21, 2007

Festes de Campos i altres coincidències

Com ja he contat moltes vegades jo som felanitxer.
Això vol dir que som de Portocolom, port de Felanitx, ciutat petita de l'illa de Mallorca de la que es diu que, allà, "els més beneïts fan rellotges". (Últimament, els darrers anys polítics han tingut a l'utradreta Españolista a l'ajuntament, amb la conseqüent degradació de la ciutat). I si dic ciutat és perquè n'és considerada per motius històrics, malgrat que el seu terme municipal és habitat per no més de 30.000 persones...

A uns kilòmetres de Felanitx hi ha Campos, un poble de pas obligat en el camí entre Felanitx i Palma, la gran ciutat de Mallorca. Allà sovint hi ha hagut bones festes... I com és aprop, es un indret susceptible de ser triat a l'hora d'anar de marxa...

I així, després de una vetllada amb unes amigues que estaven de pas per mor d'una boda a Mallorca (d'això en vaig parlar fa dos dies...) per Palma, amb un poc de turisme, un sopar amb un altre amic que feia moltíssim que no veia (el Danés Mallorquí) i uns amics, Campos va ser l'indret escollit per la vetllada nocturna. Les nostres amigues l'endemà havien d'agafar l'aviò de tornada cap a la Península. Com que Campos venia a mig camí entre Palma i Portocolom on tenien l'hostal i hi havia festes fèrem cap allà... Un Daniel amb els seus Higiénicos en hores mitges (ni altes ni baixes) feia la seva feina davant d'un públic abundant (pero sense fer collò).

Per allà rondant hi vaig trobar amics per aquí i per allà... En Llor que anava amb na Nicam..., per exemple... I nosaltres en grup ens vàrem unir a un altre grup... I ves per on que n'ès de petit el món, que entre els components de l'altre grup hi havia una al·lota que va ser veïna meva a Palma durant molt de temps però que coneixia ben poc (de vista la coneixia molt)... I per més coincidència està vivint a Madrid com jo... Ha estat un estiu ple de coinciències...
I la pregunta que tots vos deveu fer és... Perquè a finals d'Octubre jo continuu explicant coses de l'estiu...
Ai! Si l'estiu no s'acabés mai... :)

dissabte, d’octubre 20, 2007

Como hundir su empresa

No sé muy bien como llegó este libro a mis manos.
Quizás lo encontré entre los libros de mi padre y llamara mi atención.
O quizás me lo diera él después de descubrir mi fascinación por el mundo empresarial.
La verdad es que he disfrutado como un niño pequeño leyéndolo.
Tanto que me he visto obligado a reproducir algunos fragmentos de él:
Este libro para mí tenia un doble interés. Por una parte es un libro de humor, pues muchas de las situaciones que describe, por no decir todas, además de invitar a pensar impiden que puedas controlar esa mueca en forma de sonrisa en tu cara.
Por otra parte el mundo empresarial siempre me ha causado un considerable interés... Sobretodo teniendo en cuenta que habla de errores de las direcciones de empresas (mayores o menores)... Y si de algo se puede aprender es de los errores.

Y la verdad es que difruté leyéndolo. Aunque hay que dejar bien claro que no se trata de una obra de arte de la literatura. Más bien es un libro típico de "Easy-Reading" americano con algunos detalles realmete destacables. Titulado originalmente "The Misfortune 500: Featuring the Business Hall of Shame", bromeando con la lista de Forbes (The Fortune 500) con las 500 empresas más potentes del mundo, y que viene a ser algo así como "Los 500 Desafortunados: presentando la lista de la vergüenza del mundo empresarial". Aunque no són situaciones especialmente actuales, pues la versión original de este libro fue publicada en 1988.

De hecho sus autores, Bruce Nash y Allan Zullo, han dedicado (casi) toda su vida a publicar libros de este estilo, como situaciones de pesca reales, las anécdotas más divertidas del béisbol, del fútbol americano, etc...

Y poco más puedo decir.


"Cómo hundir su empresa"
Bruce Nash y Allan Zullo
Ediciones Temas de Hoy - Colección El Papagayo

divendres, d’octubre 19, 2007

Bodes i amigues

Aquest estiu va haver-hi dos esdeveniments estretament relacionats d'aquests que et fan pensar molt.

El primer és quan algú de la teva edat es casa. I tu no pots estar més allunyat de pensar en qualsevol tipus de realció sentimental a llarg termini. Aquestes coses et fan veure que cadascú té un ritme vital completament diferent... Marcat per les aspiracions personals i l'ambició de cadascú. En aquest cas es casava algú que coneixia molt, una persona que hauria d'haver estat amiga i per alguna desconeguda raó es va quedar en coneguda. I en aquests casos, quan a la persona que es casa la coneixes d'aprop, el trauma que et causa és més fort encara. Perquè us en faceu una idea, tant ella com jo som del mateix poble... Els nostres pares són coneguts i amics. Però tant la seva família com la meva feien feina a Ciutat (de Mallorca) (almenys des que ens hi varem mudar) i curiosament vivíem al mateix barri de Palma... Al mateix carrer. I si això fos poc vàrem anar a la mateixa escola des de 3r a 8è d'EGB (clar que anàvem a grups diferents).
I el sentit de l'humor de la vida, aquest tan irònic, va voler que arribèssim al mateix Col·legi Major (el Penyafort-Montserrat)... I allà hi coincidírem durant uns 5 anys... Però totes aquestes coincidències no varen fructiferar en una amistat (ni en res semblant)... Potser pel meu caràcter. O simplement perquè malgrat totes aquestes coincidències sempre hem pertangut a mons diferents.
Ara, un cop acabades les carreres jo he anat a descobrir món. Ella ha decidit tornar al poble, casar-se amb un d'allà... ( I espero que els hi vagi molt bé! ). En resum, ritmes vitals diferents. I potser per ser de mons diferents jo no estava convidat a la boda (bé, no es greu, mai m'han agradat aquest tipus d'esdeveniments)... Però en canvi, i aquí ve la segona part de la història, unes amigues meves d'aquells anys de residència si que ho estaven, i vàren aprofitar per estar-se a Mallorca uns dies addicionals i els va passar pel cap trucar-me. Em va sorprendre molt i alhora em va fer moltíssima il·lusió...

Va ser molt divertit perquè quan em varen trucar estaven a l'hostal que hi ha just al darrera de casa meva, a un balcó que es veu desde la terrassa de la meva casa... Bé... El fet és que vaig fer un tombet per Mallorca amb elles, un parell de nits de marxa i les vaig acompanyar a l'aeroport. Feia molt de temps que no les veia, i segurament no tindré moltes ocasions de veure-les. Ara només falta que l'estiu que ve tornin... Però aquesta vegada a casa meva i no perquè ningú es casi! Perquè és molt trist que calgués una boda per retrobar-nos!

dijous, d’octubre 18, 2007

A strong man...

" 'A strong man,' thought James to himself, 'knows when to be frank and when to be discreet' "


The Rajah's Emerald
The Listerdale Mystery (1934)
Agatha Christie
HarperCollins

dimecres, d’octubre 17, 2007

Catedral de Colònia, Lluís Maicas

Catedral de Colònia
Estremeix l'esforç
dels esclaus de la fe
per bastir la Seu
per un jornal d'indulgències.
Quina paüra el caragol
que no cessa en l'ascens!
Quin Déu pot suportar tanta altura?
Quin home deixa muller
per escarpir les fulles de les pedres?
Són els coloms sons
de campana
que s'enlairen i escampen
per les teulades. Boires
que avinen les gàrgoles.
Esquerdes de bronze
que clamen revenja.
Pregàries en un horitzò que les cases
retallen. Ara crec: les obres
dels déus són obra dels homes.


Catedral de Colònia
La terra borda - 2004
Lluís Maicas

dimarts, d’octubre 16, 2007

...is all wrong

"In that moment from being an Independent Liberal, he became a red-hot Socialist. Why should the rich have bathing-boxes and be able to bathe any minute they chose without waiting in a crowd? 'This system of ours,' said James vaguely, 'is all wrong.' "


The Rajah's Emerald
The Listerdale Mystery (1934)
Agatha Christie
HarperCollins

dilluns, d’octubre 15, 2007

Turisme a Mallorca

Sembla estrany que a aquestes altures de l'any (en ple Octubre) em posi a parlar de les vacances d'estiu...

Potser només és un intent de la meva ment de reviure bons moments... Per això sempre parlem de la infància, parlem del passat, i de totes les pròpies aventures solem recordar sempre amb més apreci aquelles que ens resulten més agradables a la memòria...

Aquest estiu ha estat el primer estiu de la meva nova vida de treballador. Això vol dir que ja no tindré, segurament, mai més, unes vacances dignes (de més d'un més) a l'estiu. I ja, aquest estiu, només n'he tingut 15 de dies de vacances.

Ara bé, de vegades és millor pocs dies i ben organitzats que dos mesos estirat a un sofà sense fer res... I la gran il·lusió d'aquest estiu va ser la visita d'un amic meu de l'ànima... El meu fantàstic amic El Perno. Ell i una amiga seva varen venir, per la meva alegria, de turisme a Mallorca durant 5 dies...

De l'ensurt del primer dia millor no en parlo (eh que no Perno! es que ets un desastre!!!!). Però va valer molt la pena. Perquè vàrem fer turisme amb molta gràcia per la illa... Visitant alguns llocs que mai no m'hauria esperat visitar... I això em porta dues reflexions.

La primera és que soc afortunat de tenir amics com El Perno. Un futur gran investigador i una excel·lent persona...

La segona és que anem bojos pel turisme, per viatjar i descobrir llocs, però acabam sent extranys a la nostra pròpia terra. Perquè sovint menyspream la bellesa que tenim aprop i només li prestam atenció quan feim d'amfitrions per a convidats (i encara). Amb El Perno i companyía a més de visitar els indrets habituals per a mi, he descobert altres indrets i racons... I no és la primera vegada que em passa darrerament...

En definitiva, és molt important que valorem i cuidem les riqueses de casa nostra... Això ens ajudarà a valorar millor les coses que descobrim a fora. Cal dedicar, de tant en tant, a ser turistes a casa nostra. I si és amb un bon amic al costat, millor!

diumenge, d’octubre 14, 2007

Parlant de Russ Meyer (II)

Doncs parlo de Russ Meyer perquè jo sóc dels que creu que l'erotisme també forma part de la cultura de la humanitat. I lluny de creure en una visió negativa de l'erotisme i de la sexualitat (això sí sense sentir massa admiració per la pornografia), considero que personatges com Russ Meyer i Tinto Brass i les seves películes són referents culturals de gran importància i que d'una forma o altra han contribuit a l'imaginari erótic de la cultura occidental.

Dit altrament, amb paraules més planeres: més erotisme i menys porno! :)

Doncs parlant de Russ Meyer, recentment he vist 5 películes seves.
De la primera que vaig veure, Vixen! (1968) ja n'he parlat! Per tant avui parlaré de les altres quatre.

Beyond the Valley of the Dolls (1970)
Després de l'éxit de Meyer amb Vixen!, Meyer va rebre la oportunitat de dirigir una película per a la Twentieth Century Fox. D'aquesta colaboració sorgí "Més enllà de la vall de les nines", dirigida per Meyer i amb guió conjunt de Meyer i el crític de cinema Roger Ebert. Es podría dir, que a més d'un clássic del sexploitation, aquesta película és un extrany thriller que denúncia en certa manera (obviament satírica) la decadència d'una societat, i la fàcil corruptibilitat de l'essència de les persones amb el poder, els diners, la fama...

Una interessant història que narra un moment puntual de la vida d'una banda de rock'n'roll formada íntegrament per noies (molt maques)... I totes les intrigues, maquinacions, humillacions, utilitzación, manipulacions, decepcions... I el descontrol característic de Meyer.

SuperVixens (1975)
Supervixens suposa la culminació de l'estil Meyers. Es podria dir que és la millor de totes les seves películes sexplotation. És a dir, la millor de les seves películes.
Potser conscient d'aquest fet, Meyers reutilitzà per aquesta ocasió tant personatges de les seves películes anteriors, com actors que hi havien participat. I enmig de tot, una fantàstica Shari Eubank fent un doble paper (tan bé que en un primer moment no vaig ni imaginar que pogués tractar-se de la mateixa actriu). El més trist és que la indústria cinematogràfica americana va condemnar a l'ostracisme i a l'oblit aquesta actriu només pel fet d'haver participat en una cinta de Meyer. El país de la llibertat i les oportunitats un cop més mostrant la seva "tolerància". Però tornem a la película. Supervixens narra la història d'un "benziner" (un típic americà que posa gasolina i revisa l'oli dels cotxes) que està sotmés als capricis d'una dona... Amb la qual un dia perd els nervis. Un policía li arregla els papers a ell i comença una relació amb la dona. Però quan aquesta descobreix que el policia es impotent, en un atac de ràbia, el policia mata la dona en una de les escenes més violentes de tota la filmografia de Russ Meyer (a la qual mai no n'hi ha faltat de violència). Però el marit de la dona, ausent en el moment dels fets, és el principal sospitós de l'assassinat i, advertit per un amic, emprén la fugida. Una fugida en la qual és apallissat i troba tot tipus de "SuperNoies", totes versions "Super" de personatges d'anteriors películes de Meyer. Fins que en troba una d'especial... SuperVixen, que resulta ser la dona de la seva vida... Però la sort li depara que l'assassí de la seva muller, el policia, passi per la gasolinera de vacances i reconegui al noi... I planegi venjar-se un cop més... L'esmentat policia urdirà un pla... Amb dinamita inclosa! Una dinamita que composarà una de les grans escenes de la película, amb el noi corrent d'aquí allà debatint entre salvar la pròpia vida de les explosions de dinamita o salvar la dona de la seva vida de les mans del malvat policia.
Casi res. Però juntament amb Vixen! i Beyond the Valley of Dolls, són les películes més destacables i recomanables del ja mític Russ Meyer.



Up! (Megavixen!) (1976)
Una altra película sexplotaition del artista de Russ Meyer. En realitat una espècie d'anada d'olla, on apareix un element molt propi de Meyer... Un narrador... Un personatge que va creant misteri, comentant els successos com si d'una espècie de locutor esportiu es tractés.... En aquest cas la locutora és la Natividad... Una formosa actriu que uns anys més tard seria la protagonista de la última película que aquí comentem.

Up! és una película de misteri i sexploitation... És a dir, escenes picants, nus femenins, amb presupost molt baix i una trama inconnexa al voltant d'un assassinat.

Per començar, una escena impactant, en la que un personatge caracteritzat com una espècie de Hilter es somet a un extrany ritual sado-sexual masoquista.

Peró a la seqüència següent l'home caracteritzat com Hitler (tot just de gaudir de ser enculat) és assassinat...

I tot això en un indret molt tranquil... Un petit poblet de llenyataires i de pas de camioners... On una parella de joves porta un bar de carretera amb poques perspectives...

Fins que una neumàtica Margo Winchester és violada... El policía local, testimoni de la violació mata al violador i es queda a la Margo per als seus usos personals... I li troba feina al bar de la jove parella... I a partir d'aquí la troca s'enreda que dóna gust... Intrigues... Polvassos... I com diu el poster, si no veus cap amunt, et sentiràs baix (de moral)!


Beneath the Valley of the Ultra-Vixens (1979)
Aquesta película va resultar ser la última de Meyer per al cinema... Va suposar una espècie de maledicció per a Russ, que va veure com per un o altre motiu els seus projectes posteriores es veien cancelats, o sabotejats.

Aquesta última entrega cinematogràfica de Russ té tots els elements arquetípics de l'autor de culte. Actrius amb pits descomunalment grans. Una història rocambolesca. Grans dosis d'humor. (Un personatge mig nazi, que no sol faltar tampoc a les seves películes :o) ). I... I bé.

Aquesta última entrega meyeriana explica la història d'una parella amb problemes d'enteniment sexual... Ella, encarnada per Kitten Natividad, no aconsegueix "portar pel bon camí" al seu home... Ella prova de tot per aconseguir la satisfacció sexual... I per "arreglar" el seu home... I bé... La resta forma part d'aquesta cinta, que com totes les altres, podeu baixar-vos de l'emule.

Val a dir, per als que hagueu arribat fins aquí, que aquest director és d'autèntic culte especialment als Estats Units i a França!

dissabte, d’octubre 13, 2007

Parlant de Russ Meyers (I)

Avui toquen no una, sinó cuatre ressenyes/crítiques de películes alhora... Totes amb un comú denominador: Russ Meyer. Bé, com que el tema segur que s'allarga, primer una breu biografia de Russ Meyer... I demà... Les tres ressenyes de tres de les seves películes que també apareixen aquí...

El 21 de Març de 1922 naixia a Oakland (USA) un autor de culte. Russell Albion Meyer, també conegut com Russ Meyer. Director de culte considerat com el Federico Fellini de la seplotaition, i que firmava les seves películes d'històries rocambolesques amb espectaculars pitreres, humor, tocs de dibuixos animats, sexe i voléncia.

La conjugació de les seves dues passions, els pits grossos, d'una banda, i de l'altra la fotografia i
les primeres películes casolanes, algunes de les quals foren premiades a diversos certàmens.

A la Segona Guerra Mundial va treballar com a home-cámara a Europa i després del conflicte bèlic esdevingué fotógraf de la revista Playboy i marit d'una al·lota anomenada Betty, ocupació aquesta segona que resultá un fracàs i un divorci abans d'un any de convivència. Russ proseguiria la seva carrera fotogràfica paral·lelament a la de direcció, fotografiant models de generós bust com Anita Ekberg, Cleo Moore o June Wilkinson.

Als anys 50 va conèixer a Eve Turner, una exhuberant Playmate amb qui es casaria l'any 1952 i amb qui iniciaria una associació professional amb "Eve and The Handyman" (1961) protagonitzada per Eve i dirigida per Russ. A partir d'aquest moment Eve esdevingué co-productora dels títols més famosos del seu marit.

Tanmateix aquesta no fou la primera película de Russ, qui havia debutat al cinema com a director amb "The Inmoral Mr. Teas! (1959), títol sexploitation protagonitzat per Ann Peters i Bill Teas.

Als anys 60 explotá amb més émfasi la sexualitat i els pits de les seves protagonistes amb títols sofcore en clau de comèdia com “Erotica” (1961), “Wild gals of the naked west” (1962), “Heavenly bodies” (1963), “Lorna” (1964), “Fanny Hill” (1964), el clàssic “Faster Pussycat! Kill! Kill!” (1965), “Motor Psycho” (1965), “Mudhoney” (1965), “Common Law Cabin” (1967), “Good Morning…and Goodbye!” (1967), “Finders Keepers, Lovers Weepers!” (1968) o “Vixen!” (1968), convertint a les seves excessives estrelles femenines (Tura Santana, Lorna Mailand, Lori Williams, Haji o Erica Gavin) en mites sexuals i objectes de les seves divertides i animades fantasíes erótiques.

L'éxit obtingut amb “Vixen!” (1968) li va obrir les portes de la 20Th Century Fox. Després d'estrenar “Cherry, Harry & Rachel” (1970), protagonitzada per Linda Ashton i Larissa Ely, Russ, co-escrivint el guió amb el crític cinematogràfic Roger Ebert, dirigí “Beyond The Valley of the Dolls(Más allá del valle de las muñecas) (1970), comedia sexploitation amb apunts satírics protagonitzada per Dolly Read, Cynthia Myers i Marcia McBroom que es va convertir ràpidament en un titol de culte, al igual que altres films de Meyer com “Faster Pussycat! Kill! Kill!” o “Vixen!”.

L'any 1969, Russ s'havia divorciat d'Eve. Malgrat la separació sentimental, la parella prosseguiría colaborant en tasques de producció. L'any següent Meyer es casà amb l'actriu Edy Williams, per descomptat una altra dona d'atractives formes que apareixia a “Más allá del valle de las muñecas” i també a la següent película rodada per a la FOX, "The Seven Minutes" (1972), un drama basat en ua novela d'Irving Wallace molt allunyada dels seus productes habituals. Aquest film suposà una decepció per als seus fans al davant d'una proposta tan convencional i que el director no sabia dur amb convicció i eficàcia.

Això el dugué a deixar la Fox i retornar de nou al seu estil amb “Blacksnake!” (1973), un film que mesclava sexualitat i terror amb el protagonisme de la rossa Anouska Hempel, Supervixens” (1975), amb la impressionant Shari Eubank, la delirant "Up!" (1976) també coneguda com "Megavixens", amb Raven de la Croix i aparició de la mítica Kitten Natividad (a la foto), que també intervendria a "Beneath The Valley of the Ultra-Vixens" (1979), un entretingut bodrio voyeurístic que posà punt i final a la carrera de Meyer com a director cinematogràfic.

Posteriorment participaria com a actor a la película “Amazones a la lluna” (1987) i el seu últim film apareixieria en vídeo ("Pandora's Peaks" 2001) basat en la figura de la seva protagonista, la ballarina de strip-tease Pandora.

Russ Meyer va morir el 18 de Septembre de 2004, a l'edat de 82 anys.

dijous, d’octubre 11, 2007

Un Puente hacia Terabithia

El otro día alquilé "Un Puente hacia Terabithia".
Hace tiempo que la quería ver.
Desde que salió en el cine.

Las películas fantásticas me resultan muy atractivas y esta efectivamente me resultaba muy atractiva, a pesar de no saber nada sobre ella...

Bueno, sí que sabía algo, porque mi amiga JB08, también la quería ver porque el libro le había gustado mucho... Una garantía... De hecho nos hubiera gustado ir a verla juntos pero la quitaron antes de que eso fuera posible.

Así que llegó a mi conocimiento, un solitario sábado de julio, que dicha película ya había llegado al circuito de los videoclubs... Y me dirigí al que está cerca de casa, con la targeta de Argentinita, y junto a medio litro de Haggen-Dags (o era Ben & Jerry's?) y dos litros de Coca-Cola Light arropando la soledad de mi pisito (compartido??).

Y así, en estas condiciones me entregué a la película. Y me sorprendió muchas veces... Me sorprendió porque no és una película de fantasia, sino una película con toques de fantasia.

Me sorprendió porque habla de la soledad, y de la amistad... De la compañía... Y habla de una forma que yo entiendo muy bien, profundamente. Porque explica muy bien lo sólo que se puede sentir uno... Porque transmite perfectamente la forma en la que alguien especial te puede cambiar la vida, sacarte del olvido de la soledad. Porque habla de compartir... De compartir viajes, experiéncias y sueños... Compartir juegos y sentimientos... Y de la traición del amor. La gran mierda del amor (este es mi toque personal, seguro que vosotros lo véis de forma diferente)...

Una película que sin ser original en su argumento, si lo és en como vehiculan el uso de efectos especiales de la mano de la fantasía para crear el imaginario que envuelve el guión.
Una película que sin ofrecer grandes pretensiones, consigue emocionar un poco... Sin grandes "escarafalls" como se dice en catalán.

Y bueno, para acabar, sólo destacar la belleza de la actriz secundaria pero importante Zooey Deschanel... Quería poner una foto de cuerpo entero pero... No he encontrado ninguna que valiera la pena.
Por tanto, de momento nos tendremos que conformar con estas dos.
Además dicen que en un futuro Zooey Deschanel encarnará en su respectivo biopic a la cantante Janis Joplin. Habrá que ver. ;D

dimecres, d’octubre 10, 2007

Le Charretier de la Providence

Il était temps pour que je lisais et commentais ici un autre roman de Simenon...
Aujourd'hui je parlerai d'une autre aventure de cet charactère si particulière qui est l'inspecteur-commisaire Maigret...

Dans "Le Charretier de La Providence", Maigret a un cas compliqué... Un assassinat. Une femme... Et plusieurs de suspects... Car l'assassinat a lieu prés d'une écluse. Et plusieurs des bateaux sont dans ce moment là près du lieu des faits...

L'énquete qui emméne Maigret c'est pasionnante, avec beaucoup des surprises es des tours d'argument et de trame...

Mais la chose qui j'aime le plus de cet roman c'est comment le genial Simenon portraite le monde des écluses, des éclusiers et des bateaux qui montent la Loire... Comment portraite le choc de la tradition (les charretiers qui remorcaient les bateaux avec des chevaux oú des mulets... Et il ne manque jamais dans un roman de Simenon la beauté et profondité avec laquelle l'auteur depeint la condition humaine, l'obscurité des êtres vivants et de leur âmes, leur rages, leur souffrance.... D'aprés moi, cette habilité pour portraiter avec des paroles le monde interieur des humains c'est unes des virtues la plus importante de Simenon. Au moins c'est la que je value le plus.

Pour finir avec cette recommendation literaire, il me manque signaler, seulement, que cet roman peut être trouvé dans le recueil de l'ouvre compléte de George Simenon, "Tout Simenon" exactement dans le volume 16. (Editorial Omnibus)

dimarts, d’octubre 09, 2007

Mario Torino, un pintor destacable

Hace unos años, no recuerdo cuantos, en una muestra de arte al lado del Pedralbes Center de Barcelona, en la Diagonal, vi unos cuadros que realmente me comunicaban mucho... En ese momento decidí comprar unos para mis padres, pues realmente eran bonitos...

Su autor era Mario Torino... Un pintor que a mi me encanta.
Yo no sé nada de arte... Pero esos cuadros tenian algo que además de llamar mi atención, llenaban de paz mis inquietudes... Algo que me hacía quedareme mirándolos y sintiendo algo parecido a un placer visual-intelectual...

En resumidas cuentas, que me gustaban...
Si estáis interesados en ver una muestra de su arte, o queréis hacer un regalo quedando bien, podéis ver una muestra de sus cuadros (y otras expresiones artísticas) en su página web:

Mario Torino Art en http://www.mariotorinoart.es

Y si alguno de ellos os gusta, incluso podéis contactar con él para comprarlos...

dilluns, d’octubre 08, 2007

BARCELONA

No sé que tiene Barcelona, que me enamora de esta forma...
No sé que tiene Barcelona que siempre me obliga a regresar... Y a calcular cuando tengo que regresar...

La última vez que estuve fue en Junio... Y en un fin de semana, no dejé de caminar, hasta el punto de quedar totalmente exhausto, siempre con un amigo o otro al lado... Y tampoco dejé de hablar y hablar con mis amigos... Merodeador, la italdiana, El Perno, Emejota.... Grandes personas que me hacen pasar grandes momentos...

Pero además de mis grandes amigos, Barcelona tiene algo más... Tiene un ambiente especial... Tiene un color diferente... Está cargada de momentos, recuerdos e ilusiones...

Porque tiene lo que Madrid nunca podrá tener: un tamaño razonable... Una escala de ciudad, una cantidad de personas en el límite de lo razonable (Madrid lo sobrepasa desmesuradamente). Porque a pesar de todo Madrid tiene su lado bonito... Y su gente no es mala, solo incapaz (totalmente incapaz) de entender los sentimientos del mundo catalán.

Barcelona.

dissabte, d’octubre 06, 2007

...such a thing...

"(...) Was there such a thing as a world of romance and adventure somewhere? (...)"


Fragment from "The Manhood of Edward Robinson"
The Listerdale Mystery (1934)
Agatha Christie
Harper Collins (2003)

divendres, d’octubre 05, 2007

La Mujer durante el Franquismo: Esto es lo que había!

En España hubo un tiempo en el que la diferencia era castigada y perseguida (bueno, más que ahora me refiero). Y en un tiempo dominado por hombres, ser mujer era también una diferencia. Una diferencia que se traducía en menosprecio en la sociedad... Y en marginación, discriminación... Estas imágenes, sacadas de documentos de la época, son esclarecedoras...
Y lo peor es que las própias mujeres eran cómplices de esta situación.
Hay que ver!






dijous, d’octubre 04, 2007

...what you want it to be.

"I can't do miracles. I may be able to find out the truth, but I can't make the truth be what you want it to be."


Excerpt from Sing a Song of Sixpence
The Listerdale Mystery (1934)
Agatha Christie
HarperCollins (2003)

dimecres, d’octubre 03, 2007

Celebracions.... (Celebraciones!)

CATALÀ
Aquesta setmana és una setmana de celebracions.

1. La primera és la més antiga, doncs aquest blog dia 7 d'Octubre fa

2 Anys

Això és diu fàcil. 2 anys publicant aproximadament 26 - 31 posts mensuals. Gairebé un apunt per dia.
I si m'anim a fer-ho és per les més de 100 visites diàries que rep aquest bloc. Són aquestes les que fan que fer aquest bloc valgui moltíssim la pena. Moltes gràcies a tots.
Moltes gràcies per les gairebé 90.000 visites en aquests dos anys (122.40 diàries de mitja aproximadament) als dos blogs, de les quals gairebé 39.000 a aquest blog només en l'últim any.

2. La segona és més recent i potser més important. Ahir mateix vaig firmar la meva renovació a l'empresa on estic treballant. Un any més segur a Madrid, treballant i intentant fer-me un bon currículum... Trobant a faltar els bons amics de sempre i fent-ne de nous. A més parlant de celebracions, Dissabte passat va fer un any que vaig arribar a Madrid. I ahir va fer un any exacte que vaig començar a treballar: un any currant!

Moltes celebracions per una setmana!


CASTELLANO

Esta semana es una semana de celebraciones.

1. La primera es que el próximo domingo, este blog cumple

2 Años

Parece fácil. 2 años publicando aproximadamente 26-31 posts mensuales. Casi un apunte diario.
Y el ánimo para seguir "comunicando" dia a dia lo saco de las más de 100 visitas diarias que recibe este blog. Es esto lo que hacen que hacer crecer este blog valga muchísimo la pena. Muchas gracias a todos!
Muchas gracias por las casi 90.000 visitas en estos dos años (122.40 diarias en media aproximadamente) a los dos blogs, de las cuales casi 39.000 sólo a este blog en los últimos 12 meses.

2. La segunda afecta a algo más reciente y quizás más importante. Ayer mismo firmé mi renovación contractual con la empresa para la que estoy trabajando. Un año más en Madrid, trabajando e intentando crearme un buen currícullum... Echando de menos los buenos amigos de siempre y haciendo nuevas amistades. Además, hablando de celebraciones, el pasado sábado hizo un año que llegué a Madrid. Y ayer hizo un año exacto que empecé a trabajar: un año de currante!

Muchas celebraciones para una semana!

dimarts, d’octubre 02, 2007

Lenguas de Fuego

Gracias a este blog he descubierto una iniciativa muy bonita de la que hoy queria hablar...

Lenguas de Fuego

es una revista online de cultura... Sobretodo de literatura y cine.
En ella se puede encontrar de todo para ampliar nuestros referentes culturales y nuestra cultura en general... Monográficos sobre autores, generaciones, directores, movimientos... Reseñas de libros, críticas de cine... Incluso deportes (aunque en un plano más secundario).

También organizan virtuales actividades en pro de la cultura... Un ejemplo es la lectura online de libros como El Palacio de Luna de Paul Auster, una de las muchas interesantes que se pueden llevar a cabo navegando por las pàginas digitales de este medio...

Y lo que es mejor todavía, está abierto a colaboraciones... Os recomiendo a los culturetas que os déis una vuelta por ahí! Seguro que os sorprenderá!