dilluns, d’abril 30, 2007

Blogs... Madrid/Barcelona

Una historia de amor y desamor con Barcelona y Madrid enmedio.

http://ausencias.wikispaces.com/novio%20Anabel

Me ha gustado...

Mitad en castellano, mitad en portugués.

diumenge, d’abril 29, 2007

Bandera en pena, Mario Benedetti

BANDERA EN PENA

Están izando mi bandera
con ceremonia y sin pudor
pobre bandera
mi bandera
está alegre como una sábana
pero triste como un adiós
ondea sólo a la derecha
y ya no sé si tiene sol
está nueva como un trofeo
pero vieja como un perdón

están arriando mi bandera
con ceremonia y sin pasión
pobre bandera
mi bandera
los autobuses se detienen
y hay un silencio que es rencor
como son pocos los que miran
por lo menos la miro yo
y hasta el clarín que la saluda
se atraganta de compasión

están llevando mi bandera
con ceremonia y sin honor
pobre bandera
mi bandera
la doblarán en ocho pliegues
la guardarán en un cajón
la cerrarán con un candado
madeinusa de lo mejor

pero si miras hacia arriba
tendrás acaso otra visión
hay un fantasma de bandera
lindo trapo de cielo y sol
y esa alma en pena
esa bandera
bandera en pena
o qué sé yo
está en jirones
tiene sangre
y no se olvida
no.

Mario Benedetti
Nocion de Patria 1962 - 1963
Inventario Uno (Poesia 1950 - 1985)

dimecres, d’abril 25, 2007

Un sueño...

Lunes 9/04/07. He tenido un sueño...

El guión, una película americana.

Habia una chica, y un chico. Y el argumento muy parecido a la película "Antes del amanecer" (Before Sunrise). Sólo que el europeo era él, y la americana era ella. Sólo que no era una noche, eran cuatro. Cuatro noches llenas de palabras, de carreteras, de dulzura...

No soy de los que recuerdan los sueños...

Había una chica, y un chico. Ambos solitarios, ambos heridos, ambos fingiendo (we both were pretending all the time, didn't we?). Sí, porque a diferencia de la película, en mi sueño se mezclaban frases y palabras en inglés, en un sensual mestizaje lleno de pasión, de descubrimiento mútuo... (Sin duda mi sueño tenia mucho de la humanidad y sensualidad de las historias de Simenon) Muchas historias en forma de palabra. Y muchas más historias en forma de miradas y sonrisas. Horas y horas de palabras que no caían en el vacío. Esa sensación de sentirse comprendido, almenos por una vez. Y la entrega. La entrega de los que saben que todo se acaba, que no hay un después... Sólo un ahora y con suerte... Sólo un hasta siempre. Y la sensación extraña de haber tenido un sueño de película.

Porque al fin y al cabo sólo era un sueño. Y al final de los sueños, uno siempre se despierta.

dilluns, d’abril 23, 2007

L'amour... (La sirène du Mississipi)

Marion (Catherine Deneuve): Je viens à l'amour, Louis. J'ai mal, Louis. Ça fait mal. Est-ce que c'est ça l'amour? Est-ce que l'amour fait mal?
Louis (Jean Paul Belmondo): Oui, ça fait mal.

La sirène de Mississipi (1969)
François Truffaut

diumenge, d’abril 22, 2007

"Si són roses, floriran..." i Manuel de Pedrolo (o viceversa)

Sense cap dubte no és el millor llibre del Manuel de Pedrolo que he llegit mai.
Manuel de Pedrolo (L'Aranyó 1918 - BCN 1990) és un autor que m'agrada força: novel·lista, dramaturg, poeta i traductor... Un autor realment molt prolífic de la literatura contemporània.
Possiblement la seva novel·la més destacable sigui "El Mecanoscrit del Segon Origen", un llibre que particularment a mi em va fascinar, convertint-se durant una dècada en el meu llibre preferit... Ara ja no tinc llibres preferits... Si no potser estaria al top ten.
Un altre dels seus llibres que em va fascinar fora mida va ser "La mà contra l'horitzó", tot una declaració de principis anti-militars... Me'l vaig llegir en una hora i realment em va fascinar... (Ja ho he dit això, no?). Un altre llibre del Pedrolo que em va agradar molt és Trajecte Final, un interessantíssim recull d'històries curtes de ficció.

I a nivell teatral també em va agradar molt l'obra Sóc el defecte.

"Si són roses, floriran" és una novel·la agredolça... En un món deprimit, desolat i pobre... On les parets són tan primes que la intimitat és una entelèquia. (Això de les parets... Es tan present en el meu present...). I on la misèria econòmica ve de la mà de la misèria humana... Retrets... Desamors... Frustracions...

Fins que un dia, dos éssers perduts es troben i qui sap, potser fins i tot es salven.
Com bé diu el títol de l'obra: "Si són roses, floriran..."
I potser sí que ho siguin...

dissabte, d’abril 21, 2007

Fragment XIII

- Si sabessis el que hem fet, (...)
- Ho sé, ho sé molt bé.
Tornen a avançar de costat, sense tocar-se, ara.
- Només hem fet que descobrir que no tot era lleig i miserable... Ens hem donat alguna cosa l'un a l'altre, alguna cosa que no havíem encara donat a ningú.
(...)
- No has donat res. Si fins i tot ara et costa de donar!
(...)
- T'ho he de prendre per sorpresa!

Fragments de "Si són roses, floriran"
Manuel de Pedrolo 1980

divendres, d’abril 20, 2007

Fragment XII

-Sí, potser sí... És que sempre he de sortir derrotada?
-No és una derrota, (...). Sempre, fem el que fem, fem mal a algú o altre.
- És com si em diguessis que només es pot viure derrotat...
- En el fons, em penso que sí, que és això.
Fragment de "Si són roses, floriran"
Manuel de Pedrolo 1980

dijous, d’abril 19, 2007

Entre estatuas [No te salves], Mario Benedetti

ENTRE ESTATUAS
[NO TE SALVES]

No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de gracia
no te arrepientas
cuando
alguien te lo aconseje
no reserves del mundo
sólo
un rincón tranquilo
no dejes caer lo párpados
pesados como juicios
no te seques sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo

y si
después de todo
no puedes evitarlo
y congelas el jubilo
y te quedas inmóvil
y te salvas
entonces
no te quedes
conmigo.

Noción de Patria (1962 - 1963)
Inventario Uno
Mario Benedetti

dimecres, d’abril 18, 2007

Fragment XI

- No ho comprens?...
Les mans la premen i avança els llavis cap als de la noia, acollidors i ardents. Els braços s'uneixen per darrera el seu coll i durant un llarg moment es besen amb un anhel desesperat. Fins que ell diu:
-T'estimo, t'estimo!
-No...
-No ho puc evitar, (...)
- Saps que no pot ser...
Ell es redreça una mica.
- Doncs què és, (...)? Digues, què és?
La noia li toca els botons de la camisa.
-És només que som dèbils.
Es torna a prèmer contra seu.
-Necessitem algú, algú...
-Però per què tu? Per què jo?
- No ho sé.
Li refrega la cara, els llavis es mouen en tot de petits besos per la seva galta.
- No ho hauríem de preguntar mai, això. Si ho poguéssim saber, potser ja no seria igual.

Fragment de "Si són roses, floriran"
Manuel de Pedrolo 1980

dimarts, d’abril 17, 2007

Fragment X

- És que tot s'ha d'acabar sempre malament?
(...)
- No és això. Vull dir que estic segur que si digués una paraula, si fes un gest... no sé quins... tu veuries les coses d'una altra manera.

Fragments de "Si són roses, floriran"
Manuel de Pedrolo 1980

dilluns, d’abril 16, 2007

Fragment IX

- Per què m'has besat d'aquella manera?
(...)
- Vols que fem una cosa? Estimem-nos sense paraules.
Li somriu.
- Les paraules ho enreden tot.
(...)
- Estimem-nos, vols?

Fragments de "Si són roses, floriran"
Manuel de Pedrolo 1980

diumenge, d’abril 15, 2007

Fragment VIII

-(...) Em fas sentir diferent.
- Has dit que eres aquest...
- Sí, però hi ha alguna cosa més.
- Quina?
- No ho sé. No ho sé explicar... És com si de sobte això fos més que una aventura, i em sento... em sento com en un començament.
Ella mou el cap, empresonada i tot.
- Només és una impressió mentidera. La deus haver sentida sempre que has conegut una noia...
- No d'aquesta manera. Quan érem allí, abraçats en la fosca.. Tot d'una m'ha semblat com si fossis algú meu, des de sempre.

Fragment de "Si són roses, floriran"
Manuel de Pedrolo 1980

dissabte, d’abril 14, 2007

Fragment VII

- La pots conquistar si també ets una persona per ella. Però si no ho ets... No ho veus?
- Què?
- Només es pot servir de tu, com ens servim d'una màquina. Ens irrita quan no funciona bé.
La fita més intensament.
- I jo sóc una màquina que no ha funcionat mai bé del tot. I ara sóc massa gran ja, massa vell, perquè m'arreglin. (...)


Fragment de "Si són roses, floriran"
Manuel de Pedrolo 1980

Fragment VI

(...) ploraria tens trenta-tres anys i has de tornar a començar dóna feina tot perquè una bandarra del diable no està mai contenta es fa mala sang per ferse-la apa a jeure doncs i que et compri quie no et conegui que et coneix tothom diran ja era hora pobre (...)

Fragment de "Si són roses, floriran"
Manuel de Pedrolo 1980

dijous, d’abril 12, 2007

4. Mi Pozo, Mario Benedetti

CINCO VECES TRISTE

4. Mi pozo

La soledad es una paz oscura
una suerte de luto sin orgullo
una tranquila sumisión
un pozo
la soledad es uno mismo
sin compasión y con verguenza
pero también es una dulce
lengua
para hablar con los monstruos
de la noche
y quedarse como siempre
perplejo.

A veces
cuando el amor se ajena
o los amigos van quedando inmóviles
o el tacto y la conciencia recomponen
las averías de lo inefable
suelo ponerme mi soledad
y nadie
reconoce ese luto sin orgullo
ese decir lo mismo hasta el cansancio
esa tranquila sumisión
mi pozo.

4. Mi pozo (Cinco veces triste)

Poemas del Hoyporhoy (1958-1961)

Inventario, Mario Benedetti

dimecres, d’abril 11, 2007

I'm the ...

Lonely Hearts Club Man

Fragment V

-T'hi fixes massa, en el meu cos.
-És natural, oi?
- No ho sé. De vegades sembla que no vegis res més.
-Vols dir que et molesta?
-No és això...
-Si m'hi fico tant senyal que m'agrada que siguis com ets. Una altra noia se sentiria ben contenta...

Fragment de "Si són roses, floriran"
Manuel de Pedrolo, 1980

dimarts, d’abril 10, 2007

Fragment IV

- No, no és un acudit. D'una manera o altra s'havia de compensar la renda baixa. Construint de pressa i malament.
Els altres dos assenteixen i l'home baix encén la cigarreta.
- Teniu.
Allarga el llumí. Tots dos s'han aturat i només la dona segueix escales amunt, molt a poc a poc.
- Per això cau i s'escorxa tot. I ja no diguem res del fastigós que és tot plegat, les construccions, el barri. Com si els qui hi hem de viure no fóssim tan persones...
L'altre camina ja de nou.
- Som obrers.
L'home alt reflexiona, tot traient un gran núvol de fum de la boca:
- Amb tot passa el mateix... El que se'ns dóna amb una mà, se'ns retira amb l'altra. És a dir, les coses es fan de tal manera que sempre en treus el mínim benefici possible... M'enteneu?
- Sí, ja veig per on aneu.
- Assistència mèdica, sí, però després et tracten com un cap de bestiar que s'hagués perdut per la consulta.
L'altre mou el cap.
- És clar que hi ha de tot...
- Sí, a tot arreu es poden trobar persones diferents, però parlem del que corre més. Igual que si fossis un cap de bestiar. De les medicines ja ho sabeu, les més cares no hi entren. Ara bé, si són les més cares deuen ser-ho per alguna cosa, oi?
- Suposo!
- Cal, doncs, creure que els pobres tenim malalties més senzilles i fàcils de curar?
La dona, mig tombada, comenta:
- No, el que tenim és només això: que som pobres.
- Vós ho heu dit.
Fa una pausa.
- Igual que aquesta trampa de sous base, plusos i augments. Et sembla que cobres tant i tant i després passa el que està passant ara, que la casa plega i t'indemnitza...
Aixeca un dit:
-... si t'indemnitza!, segons els jornal base. I apa, espavila't!
(...)
- El que passa és que som uns pobres d'esperit, també. Mentre se'ns doni futbol, toros i cinema, tots contents i...

Fragment de "Si són roses, floriran"
Manuel de Pedrolo, 1980

Fragment III

(...) tots diem el mateix cadascú veu el seu el que li convé en això i en tot.
Fragment de "Si són roses, floriran"
Manuel de Pedrolo



dilluns, d’abril 09, 2007

Fragment II

- Tot depèn de la dona. N'hi ha algunes que, les tractis com les tractis...
- Totes tenen el seu costat feble. Només cal saber trobar-lo.
- Si és així, el costat feble de la Rita potser és que cridin més que ella.
- Els crits no arreglen mai res. Ho espatllen tot.
Fragment de "Si són roses, floriran"
Manuel de Pedrolo

diumenge, d’abril 08, 2007

Fragment I

"Sempre crits i males cares. Tot el que faig, ho faig mal fet. Hom torna a casa cansat i només demana una paraula amable..."
"Tra larà larà!..."
(...)
"Calla!"
"Si em dóna la gana."
"Ah, hi ha vegades..."
Calla, i tots segueixen esperant, l'esguard fit en la paret que els separa del pis del costat.
"Només veus el que et convé. Et deus pensar que és molt divertit passar-se tot el dia aquí tancada, cuinant, fent la feina, netejant les porqueries d'aquest brut que raja com una aixeta..."
Fragment de "Si són roses, florirán"
Manuel de Pedrolo

dissabte, d’abril 07, 2007

I wish...

I wish I had the key to solve the problems of the people I care for...
Really, but It seems that I'm just a lonely and apparently smart guy, wandering around the world looking for something that doesn't exist or at least, something really hard to find.

divendres, d’abril 06, 2007

Serías capaz...?


Trinidad: Tu no serias capaz de disparar contra niños y mujeres indefensos.

Bambino: (Después de pensárselo). No, contra niños no podria.



Lo llamaban Trinidad (Bud Spencer & Terence Hill, 1970)

there's magic around

Oh yes! I'm sure there's magic in the air...
There are moments which are priceless...

You know... A kind of american happy story...
That sort of fairy tale someone like me likes so much...

dijous, d’abril 05, 2007

Chica de Ayer, Nacha Pop

Un día cualquiera no sabes qué hora es,
te acuestas a mi lado sin saber por qué.
Las calles mojadas te han visto crecer
y con tu corazón estás llorando otra vez.
Me asomo a la ventana, eres la chica de ayer
jugando con las flores en mi jardín.
Demasiado tarde para comprender,
chica, vete a tu casa, no podemos jugar.

La luz de la mañana entra en la habitación,
tus cabellos dorados parecen el sol.
Luego por la noche al Penta a escuchar
canciones que consiguen que te pueda amar.

Me asomo a la ventana, eres la chica de ayer.
Demasiado tarde para comprender.
Mi cabeza da vueltas persiguiéndote.
Mi cabeza da vueltas...

2. Es tan poco, Mario Benedetti

CINCO VECES TRISTE

2. Es tan poco

Lo que conoces
es tan poco
lo que conoces
de mí
lo que conoces
son mis nubes
son mis silencios
son mis gestos
lo que conoces
es la tristeza
de mi casa vista de afuera
son los postigos de mi tristeza
el llamador de mi tristeza.

Pero no sabes
nada
a lo sumo
piensas a veces
que es tan poco
lo que conozco
de ti
lo que conozco
o sea tus nubes
o tus silencios
o tus gestos
lo que conozco
es la tristeza
de tu casa vista de afuera
son los postigos
de tu tristeza
el llamador de tu tristeza.
Pero no llamas.
Pero no llamo.

2. Es tan poco (Cinco veces triste)

Poemas del Hoyporhoy (1958 - 1961)

Inventario

Mario Benedetti

dimarts, d’abril 03, 2007

Te querré siempre...

Avui (el dia que escric aquest comentari) és dissabte... Un dissabte de ressaca solitària.

I he decidit fer un viatge a Itàlia... Però sorprenentment el viatge era més profund del que m'esperava... Un retrat d'una crisi... Alguns diuen una crisi matrimonial. Jo crec que és una crisi sentimental de dos éssers que s'estimen. No m'agrada barrejar el matrimoni amb l'amor.

Per als protagonistes és un viatge que els fa recordar moltes coses i plantejar-se'n moltes més. Recorden la gelosia, vivint-la cadascú a la seva manera. Els retrets floreixen com cards deixant llagues i talls a l'esperit de la relació. I el director del viatge, un tal Roberto Rossellini (no deixeu de veure "Roma, cittá aperta" (Roma, ciutat oberta) ni "Alemanya any zero"), ens explica que sovint hi ha distàncies molt més infranquejables que la separació física... Que de vegades, dues persones que s'estimen es poden distanciar molt sense deixar-se d'estimar per això...

De vegades les persones que s'estimen es distancien... Els retrets fereixen, la gelosia fereix... Tot fereix i apareix la desesperació. La ràbia la impotència l'odi... I hom arriba a pensar que la única solució és fugir...

Rosellini dóna la seva opinió... Optimista? Realista? Jo sóc d'aquests tipus de finals... Llàstima que no tothom sigui igual.

Nota: les diferents visites a museus, volcans i excavacions enregistrades pel mestre Rosellini són possiblement un dels principals valors d'aquesta molt bona pel·lícula...

Nota 2: Patètica traducció del títol de la pel·lícula "Viaggio In Italia" que es correspon amb Viatge a Itàlia. Crec que el pitjor que té la peli és el títol de la versió en castellà.

Però bé... T'estimaré sempre...

dilluns, d’abril 02, 2007

Ramon Chao (padre de Manu Chao) i los catalanes

Un buen amigo, lo llamo LC, me acaba de enviar este artículo de Ramón Chao, padre de Manu Chao. Como LC dice, "un bonito artículo sobre Catalunya publicado en la Voz de Galícia que resulta gratificante en estos tiempos".
Artículo aparecido en La Voz de Galicia. Febrero de 2007.

Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia Matusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una Nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos
sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.

Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común.

Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: "Es igual", contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! "Es igual", volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza.

Al seny le responde la rauxa , asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: "Siéntese, señora".

La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: "No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo". Pero lo más refinado lo percibí en el taller del ceramista Artigas. Él y Joan Miró estaban trabajando en el mural del aeropuerto de Barcelona. Le pedí a Miró que le dedicara una lito a mis hijos. Puso: "Para Manu y Antoine, afectuosament". Cuando la vio Artigas hizo este parco comentario: "Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra".

Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso caballero muriera loco.

Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.

Ramón Chao
Músico, escritor y periodista, Padre del cantante Manu Chao y Caballero de las Artes y las letras por el gobierno francés.

Una décima de segundo más, Nacha Pop

Quizás no és la mejor canción de Nacha Pop y menos de la Movida. Pero los que más me conocen entenderán por qué me gusta la letra de esta canción.

Una Décima de Segundo Más

Un momento en un agenda,
una décima de segundo más.
Vuela,
va saltando de hoja en hoja
mil millones de instantes de que hablar.

Una ráfaga de aire frío,
un molino de viento hace girar.
Sigue,
va rodando sobre su eje
describiendo una trayectoria más.


Y es que no hay nada mejor
que imaginar,
la física es un placer.
Es que no hay nada mejor
que formular,escuchar y oír a la vez.
Mide el ángulo
formado por ti y por mi,
es la solución a algo muy común aquí.

Ahora tú no dejes de hablar,
Somos coordenadas de un par.
Incógnita que aún falta por despejar.
Busca un libro que diga "como",
luego otro que se titula "asi",sigue
un tercero llamado "nada",
es la forma del círculo sin fin.
Y es que no hay nada mejor
que revolver
el tiempo con el café.
Es que no hay nada mejor
que componer
sin guitarra ni papel.
Paralelas,
vienen siguiéndome.
Espacio y tiempo
juegan al ajedrez.
Ahora tú,
no dejes de hablar.

diumenge, d’abril 01, 2007

La meva feina...














Nota: jo no faig feina a Accenture, però si treieu això, la resta és igualment aplicable...