dimecres, de maig 31, 2006

Felicitat i felicitats

Què és la felicitat? Hi ha qui diria que és l'instant en el qual et sents tan infeliç que te n'adones que ni tan sols els teus problemes valen la pena anomenar-se així; l'instant en el qual la infelicitat d'un breu lapse de temps et fa prendre consciència de la gran quantitat de breus lapses de felicitat que omplen la teva vida.

Els pragmàtics em diran: la felicitat és no preocupar-se de la felicitat.

Els pessimistes diran que la felicitat és descobrir que la felicitat no existeix.

Els optimistes pensen que la felicitat és la vida, la mort... Tot és felicitat.

Els del Barça associaran la felicitat a un parell de 5 a 0 i a un parell de Copes d'Europa.

Els tristos veuran felicitat en l'alegria. Els alegres potser no son feliços. Un dia vaig llegir en un bloc: "Que somrigui no vol dir que no estigui trista". De la mateixa manera, que sigui alegre no vol dir que sigui feliç.

Els que fumen porros... Uns son simplement idiotes. Els altres saben on trobar la felicitat... La llàstima és que és cara, dura relativament poc i a sobre no és massa bona per la salut.

Els que prefereixen el beure... N'hi ha que beuen per sentir-se feliços. Els demés beuen perqué no ho son.

Els solitaris creuen que la felicitat és la companyia. O simplement són solitaris perquè han descobert el contrari.

Els anònims anhelen popularitat. Els famosos, intimitat.

Per als estudiants, la felicitat està en un número variable entre el 5 i el 10. Depen del caràcter.

Per a alguns treballadors la felicitat equival a l'hora de plegar del divendres. Per a d'altres l'hora de començar a treballar.

Per als pares entregats, la felicitat pròpia i la dels fills és una sola. Els pares descuidats haurien d'estar tancats.

Per als enamorats, la felicitat sol durar POK. El temps de pronunciar SI o NO.

Però en qualsevol cas, la felicitat ve <------
-----------------> i la felicitat va.
Hi ha moments alts " i moments baixos _.

I sigueu com sigueu, l'essencial per ser feliç és concentrar-se en els moments alts i oblidar-se dels baixos. I com he dit en apunts anteriors, heu d'aprendre a valorar, i a curar-vos l'insatisfacció.

dimarts, de maig 30, 2006

Época d'exàmens

Uns ja fa un mes que estan d'exàmens. D'altres tot just comencen.
Els ambients acadèmics comencen aquestes temudes dates...

Temudes sobretot als ambients universitaris...

Entre que de vegades els professors tenen mals dies (els dies que decideixen les preguntes dels examens, o els dies que els corregeixen). I que de vegades no son mals dies, sinó que son així, plens de mala óstia i ressentiment.

Entre que de vegades el temps mai no és prou, i sembla que mai no s'acaba el temari.
I que sempre acaben demanant allò que han explicat l'últim dia. O pitjor! Alló que no ha donat temps per fer a classe i ho han deixat perquè els alumnes s'ho mirin a casa.

I el pitjor, quan t'ho saps tot, t'ho has mirat tot, ho saps fer, peró tens un mal dia i... Clar. Et va malament.

Així que si esteu d'exàmens us desitjo sort. I penseu només en fer-ho tan bé com pogueu, i no us obsessioneu pel resultat, ja que un cop fet ja no ho podeu canviar. I no dubteu, si creieu que ho heu fet millor que la nota que us han posat, no deixeu de reclamar una revisió de l'exàmen.

SORT a tots!

dilluns, de maig 29, 2006

El Código Da Vinci, de Ron Howard






















Polèmica película.
A mi em va entretenir prou...
Vaig entendre tot el que s'hi explicava i ho vaig considerar interessant. Per a reflexionar. (En cap cas m'ho vaig prendre com fets històrics, sinó com un thriller de ficció). Però aixó no treu que l'esglèsia (i la major part de religions) hagin menystingut les dones. Aixó no treu que no hi hagi sectes amb mala bava.

El llibre el tinc però no l'he llegit. Ja ho faré. La veritat és que no em corre pressa.

Com a crítica només diré una cosa. No es mereix cap crítica positiva ni cap crítica negativa. No es mereix cap crítica.

Per aixó no m'estendré més. Les crítiques negatives són de fanàtics religiosos estrets de mires i intolerants o de crítics d'escassa capacitat intel·lectual... I no és un insult... És que ells mateixos ho reconeixen quan diuen que no varen entendre l'enrevessat argument. Però com que malgrat tot la gent ha vessat línees i més línees de crítiques, millor que les llegiu directament.

Crítiques de prensa, a Filmaffinity
Crítiques de gent del carrer

diumenge, de maig 28, 2006

Viure al dia, de Fora des Sembrat

Vaig néixer en els vint anys dins un dia de tempesta.
Després m'abandonaren entre el vent i una croqueta.
Cansat de viure al dia sempre sense un puto duro
vaig passar sense escrúpols les meves malalties.

Sempre em vestia amb un abric passat de moda.
Cansat de ser tan pobre vaig inventar la roda.
Em vaig fer maquinista, em vaig fer policia,
em vaig fer la senyora que consumeix pornografia.

No tenc temps d'esperar que surti al sol.
Les estrelles em molesten amb el seu renou.
No tenc temps d'explicar tot el que pens.
El meu desfici és transitar pels teus cabells.
El meu desfici és transpirar pels teus alens.

Mira què passa volant per la finestra
és l'autobús que et du a la meva festa.
Joan Miquel Oliver
Fora des Sembrat, ...altres herbes i amebes...
Música Global

dissabte, de maig 27, 2006

Poema, de Miquel Bauçà

Amb esment, bé m'ensinistro,
per quan m'hagin exposat,
per saber tenir resposta
quan preguntin el perquè.
Per aprendre'n ja repasso
els disset procediments
en vigor a la pragmàtica.

Les Mirsines
Miquel Bauçà

divendres, de maig 26, 2006

Reflexió sobre la Natura


"Nature is just enough; but men and women must comprehend and accept her suggestions."
Antoionette Brown Blackwell (1825 - 1921)

"La Natura és més que suficient; però els homes i les dones han d'entendre i acceptar allò que suggereix."
Antoionette Brown Blackwell (1825 - 1921)


dijous, de maig 25, 2006

Crítica positiva a Auna - Ono!

Normalment quan publiquem crítiques a empreses de serveis de telecomunicacions no solen ser massa agradables. Si no, que ho preguntin a Telefónica, una de les empreses candidates a obtenir un record Guinnes. Segurament caldrà fundar l'anti-premi a la desatenció al client. Clarament se'ls coneixeria com els premis Teleafónica.
Als taxis novaiorquins, enganxades a la part del darrera del seient del conductor, tot just al davant dels passatgers, hi ha un adhesiu d'aquests informatiu que diu, més o menys: "Per compliments i queixes, siusplau marqueu el següent nombre.....". Sí, en aquest ordre. Val a dir que als USA la cultura de l'atenció al client és molt important així com la cultura de la queixa. Allà és molt comú comunicar les queixes i les lloances dels diferents serveis i productes a la pròpia empresa que els ofereix. Per desgràcia per als consumidors en aquest país aquesta cultura no és gens extesa. És més, si et queixes normalment t'acaben renyant ells a tu!
Bé, tota aquesta introducció és per justificar que jo avui faci una crítica positiva a una companyia de telecomunicacions. Auna (ara absorbida per Ono). Segurament hi haurà molta gent amb queixes... I les han de dir. Però aquesta setmana me n'he emportat una grata sorpresa.
Dilluns em vaig llevar, com cada dia. Després de fer el que havia de fer vaig anar a descansar uns minuts mirant la tele... (Com que la tele normal no arriba bé, varem decidir pillar la del cable, amb telèfon i Internet a Auna). I estava espatllada. L'aparell decodificador s'havia trencat. Havia fet pum. Durant la nit suposo, i ara no s'encenia.
Ja vaig tèmer el pitjor: un mes perseguint tècnics, parlant amb contestadors automàtics i sense tele. I sense perdre un minut, vaig comprovar tots els endolls. Tot bé. Però allò no s'encenia. Vaig agafar el telèfon i vaig trucar. Després de 3 preguntes em varen dir:

"Els técnics es posaran en contacte amb tu abans de 48 hores"

Eren les 10 passades.

A les 12:00 puntuals em va trucar una noia preguntant-me si a les 13:30 seria a casa. Vaig dir que si.

I a les 13:30 va aparèixer un tècnic a casa meva. S'ho va mirar. Va canviar l'aparell i se'n va anar. Poques vegades m'he sentit tan ben atés.

dimecres, de maig 24, 2006

Es meu moix


Aquesta és na Clapada (nom que li dona la meva mare) o na Moixa (nom que li dono jo).
Després de mi, és el que més s'assembla a un animal doméstic de casa dels meus pares.
Oi que és mona?

dilluns, de maig 22, 2006

Es Mercat, de Fora des Sembrat

De sempre és sabut que enmig estic segur,
sa roda que gira i encara tira i tira.

Carrers poblats de mantes color fosc,
i un munt de gent, que compra i demana de demés.

Un moro, un negre de vila i fora vila,
això no és xenofòbia, és gent de vida dura.

Cerques i trobes, si no trobes sempre agrada,
i un munt de gent, que compra i demana de demés.

Elles que seuen, aquells que criden,
això que val vint duros marcats de per vida.

I tu que topes amb mil i una cosa
i un munt de gent, que compra i demana de demés.

Guillem Cerdà
...altres herbes i amebes... Música Global
Fora des Sembrat
Més a Fora des Sembrat

diumenge, de maig 21, 2006

Res al Ras, de Joan Manuel Serrat

Una amiga em va dir: "A l'últim disc de J.M.Serrat hi ha una cançó que s'assembla una mica a aquells poemes que tu escrius". Mira... Em va fer molta il·lusió... Evidentment salvant les distàncies des del meu més que humil anonimat. Peró donat el símil, més que escriure els poemes als quals ella es referia, crec que em contentaré amb la lletra del Serrat. Així evito comparacions.

Res Al Ras

Sóc el cec
lluc d'enlloc.
Llum de llamp
visc al bosc.
Soca i suc
fang em fonc.
Si tinc set
bec al bac.

Sol de sal.
Set del sud.
Mar que mor.
Nau de neu.
Mut el mot,
tsar dels sords
tiro amb torts
déus els daus.

Mentre el món
gira, jo
d'un tall don
mort a Mart.
Raja roig,
reu, el riu.
Jeu el jou
fort i fart.

Sang i sin.
Fotut fat
em cus amb
fil de fel.
Corc que el cor
em consum.
Crema el crim
mal de mel.

Pell de poll.
Son de sant.
Campo com
mecs amb mocs-
Cerco el circ,
nens i nans.
Ploro pla.
Peco poc.

Bull el vell
cor de carn.
Cai un cul,
cuixa en cash.
Vals que vol
ballar el vell.
Poc que puc.
Pesa el pas.

Llepa el llop
vi que en va
beu el bou,
glup!, d'un glop.
Fer, per fi,
cas al cos.
Ja sóc jo
piu dempeus.

Put un pet.
Ull amb l'all.
Ruc jo ric.
Plou i em plau.
Sec on sóc.
Ai!, quin oi...
Veig el boig
cloure amb clau.

dissabte, de maig 20, 2006

Poema, de Miquel Bauçà

On serà el llibre discret
que em dirà com és possible
que un baladre enduri tant
perdut dins la polseguera!

Les Mirsines
Miquel Bauçà

divendres, de maig 19, 2006

Aprendre a valorar

Mireu al vostre costat. Mireu la gent que us recolza, que us ajuda.
Incondicionalment.
Mireu al vostre costat. Mireu la gent que us intenta comprendre.
No la confongueu amb la gent que fa veure que us compren.
I apreneu a valorar allò que teniu al costat.
Sempre, a força del costum, tendim a menystenir allò que tenim.
Una ceguera, com una boira, ens ho impedeix veure.
Cal aprendre a valorar

dijous, de maig 18, 2006

Insatisfacció!

Aneu amb compte!
Aneu amb compte amb una de les malalties més comunes i menystingudes de l'actualitat...

Si quan us passa quelcom que és massa bo, esteu preocupats.
Si quan tot us va en contra, us tanqueu en vosaltres mateixos.
Si quan noteu el calor dels amics patiu per quan els trobeu a faltar.
Si quan esteu sols, la solitud no us deixa respirar...

Us cal posar remei a la insatisfacció crònica.
La vida és per gaudir.
Gaudiu i no patiu.

Associació internacional contra la Insatisfacció crónica.

Quan deixar de buscar problemes és la solució al problema.

dimecres, de maig 17, 2006

Fragment de Pedigree, de Simenon


Des milliards, des milliards de milliards de bêtes, sur toute l'étendue de la terre, dans l'air, dans l'eau, partout, font sans répit, seconde par seconde, un effort de toutes leurs cellules vers un devenir qu'elles ne connaissent pas, telles ces fourmis qui coltinent à travers les précipices des fardeaux cent fois plus gros qu'elles, s'acheminent à travers des montagnes de sable ou de boue, reviennent dix fois à l'assaut d'un obstacle sans que jamais se détourne leur caravane.
Milers de milions, milions de milions d'animals, sobre tota l'extensió de la terra, en l'aire, en l'aigua, per tot arreu, fan sense descans, segon rera segon, un esforç de totes les seves cèl·lules cap a un esdevenir que desconeixen, tals formigues que carreguen per penya-segats fardells cent vegades més grans que elles mateixes, s'encaminen a través de muntanyes d'arena o de llot, revenen fins a deu vegades a l'assalt d'un obstacle sense que mai no es desviï la seva caravana.


dimarts, de maig 16, 2006

Misión Imposible 3 o III, millor no?


Clar si 'segundas partes nunca fueron buenas'... Com han de ser 'las terceras'!!!
I avui em ve de gust parlar de la tercera de Mission Impossible. Però primer facem un poquet de memòria.
La saga de Misión Imposible s'inspira en una sèrie mítica de la televisió dels anys 60 i 70, de la qual ja se'n va fer una película l'any 1968 i una sèrie-remake entre el 1988 i el 1991. Més o menys.
I després d'aquesta introducció breu però històrica entrem al nucli dur.
L'esmentat nucli dur començà l'any 1995 amb Mision Imposible. Inspirada en les sagues abans esmentades, Tom Cruise, Jon Voight, Emmanuelle Beart, Jean Reno, Vanessa Redgrave, Kristin Scott Thomas, i molts noms coneguts en un impressionant cartell encapçalat pel director Brian de Palma. El resultat, una película sorprenent i plena de girs inesperats i sobrevinguts i moltes moltes moltes morts i traicions: una intrigant película que va sorprendre més per la tensió que per mantenir-se fidel a l'estil de la sèrie original.
El gran esperpent fou la seqüel·la: dirigida per John Woo i plena de macabres errors i confusions en un dels pitjors guions de la història del cinema d'espionatge. Mission Imposible 2 és una de les películes d'acció que més vergonya aliena m'ha fet sentir. I haurieu d'haver sentit les riallades quan la vam projectar a la nostra residència d'estudiants. I és que els misteris de la física queden molt lluny dels guionistes hollywoodians. En aquesta ocasió, al costat de Tom Cruise lluien actors com Ving Rhames o Anthony Hopkins...
I ara Misión Imposible 3 ha recuperat l'honor de la saga. Si la dos no la considerem ni película, la tres recupera l'esperit i l'autenticitat de les sèries antigues... Realment reeixida. També amb fanfarronades que desafien les lleis de la física però... Bé. A mi em va agradar prou.
Per a aquesta última entrega Tom Cruise s'ha fet acompanyar de Ving Rhames, l'únic que juntament amb ell ha participat a les tres entregues a més de Lawrence Fishburne i Phillip Seymour Hoffman. Tota una demostració d'inversió per a una película d'entreteniment pur, acció trepidant i una mica de patiment, suspens i intriga. Dirigida per J.J. Abrams.

dilluns, de maig 15, 2006

The Seven Dials Mystery, Agatha Christie

"The Seven Dials Mystery" could be regarded as a sequel of another title: "The Secret of Chimneys". Why? The story, again develops in Chimneys, a Victorian mansion property of Lord Caterham, the father of Eileen Caterham alias Bundle who can't stand George Lomax. This three characters also appeared in "The Secret of Chimneys".

But while the "The Secret..." was about international politics, this one was about an international crime organisation. This kind of story was quite typical in this Christie's period (late 20's) in which the world political situation was quite stirred between the two wars. As an example you can take Poirot's "The Big Four".

This time, as well as in "The Secret..." the Superintendent Battle is the chief inspector from Scotland Yard in charge of the investigation. But, don't be too much self-reliant, as as you will see sooner or later, nothing, once again, nothing is what it seems to be.

diumenge, de maig 14, 2006

Cálculo de Probabilidades, de Mario Benedetti

Aquest poema fa pensar... Sobretot mirant el que ha passat a Eivissa!

Cálculo de Probabilidades

Cada vez que un dueño de la tierra
proclama
para quitarme este patrimonio
tendran que pasar
sobre mi cadáver
debería tener en cuenta
que a veces
pasan


Desmitifiquemos la via lactea
Mario Benedetti

dissabte, de maig 13, 2006

Poema, de Miquel Bauçà

No és avui que m'amoïna.
Ben segur, deu ser demà:
per això lluco el diari.
Si fos savi, aquest gust foll,
ja fa temps que no l'hauria.
Però sembla que, aquest feix,
el duré fins que no em pari.
Glopejar i envestir al trot
és ben clar que m'extravia.
Posar fites? Però, com?
Si, per molt que les enfonso,
es claciguen just el temps
que disposo per clavar-les!
Si amb ardor, a cremadent,
no pensant ni si fa fosca,
em disparo a repartir-les,
l'errament es fa més gran
i l'esglai perd la mesura.

Les Mirsines
Miquel Bauçà

divendres, de maig 12, 2006

Disidentes de Mario Benedetti

DISIDENTES

Los abruptos
pueden ser violentos
tozudos
y hasta sectarios
pero los
exabruptos
son siempre
resentidos.


Desmitifiquemos la via lactea
Mario Benedetti

dijous, de maig 11, 2006

USA - San Francisco! Per acabar... Acabem!!!!

Unes Trip-Photos o Road-Photos... D'aquestes espontànies.




I unes d'aquestes fotos de postal. Avui amb pocs comentaris...




Com cal dir, viatgeu, viatgeu!!! Descobriu el món! Hi ha més del que us imagineu més enllà!

dimecres, de maig 10, 2006

Novia por contrato, ein?

Quan tens una tarda avorrida en la qual no saps què dimonis fer, una comèdia romàntica sempre és una opció. L'altra opció, la película de dibuixos animats la deixes per un altre dia...

Aquesta película, que ha rebut pèssimes crítiques a tots els indrets on ha estat projectada té una cosa bona: és curta, tansols dura una hora i mitja.

Val a dir que als USA que un fill visqui a casa amb els pares a partir dels 21 anys està molt i molt mal vist. Clar, allà segur que els preus dels pisos i dels lloguers no té res a veure amb els d'aquí... Que hom no està per luxes...

Partint d'aquí, el prota (novio de la Penelope) forma part d'un grupet de 3 amics que encara viuen a costa dels pares. I els seus pares, cansats d'aquesta situació contracten la sexòloga novaiorquina (Sarah Jessica Parker) per a que l'impulsi lluny de la llar paterna... I res, com es + q previsible s'enamoren i passen totes les coses previsibles que podrien passar.

A més, bromes sense gracia a mode de metàfora del pal "harmonia amb la natura"... I tot un seguit de bromes amb relativament poca gràcia. Una película difícil de justificar per part dels que hi han invertit pasta, però que serveix per passar l'estona si no hi ha res (repeteixo, absolutament res) més millor que fer.

I aixó que les anteriors películes del mateix director, Tom Dey, tenien una certa gràcia: Showtime i Shanghai Kid. Què hi farem? Esperar que millori una mica...

Plan Oculto, de Spike Lee


Spike Lee. Un nom que no sol deixar indiferent. Sobretot com a director de películes, generalment implicades, com per exemple Malcom X.

Si hi sumem l'experiència i el savoir faire de Denzel Washington en películes d'intriga (thrillers). Enorme carisma. Enorme actor que ja havia treballat amb Lee a Malcom X.

Si hi afegim una encertada actuació d'un Clive Owen que ja va sorprendre a Closer.

I una anecdòtica aparició de la també experimentada Jodie Foster.

Si a més tenim l'atracament perfecte (que és un atracament ideològic i que és robar a un lladre), missatges de denúncia del racisme latent en la societat, i una encertada direcció obtenim Plan Oculto, (Inside Man) un thriller sobre un atracament... Un tema que seria molt mastegat si no tingués el genial toc d'Spike Lee, el crític guió i l'estimulant enfrontament de Washington i Owen.

En poques paraules: està força bé.

dilluns, de maig 08, 2006

Venuts, d'Àngel Amazares al Teatreneu


Dissabte passat vaig tornar al teatre.
Com sempre, guiat pels descomptes.
Al teatre Teatreneu de Gràcia (C/Terol 26).
Aquest teatre em va impactar. Resulta ser el
més semblant a uns multicinemes en el món dels teatres.
Cutre i destartalat algunes cadires trencades.
Sessions no numerades... Bé, però barat!
La cultura barata és necessària!

L'obra, VENUTS, escrita i dirigida per Àngel Amazares.
Una obra que recorda molt al mètode Gronholm del Galceran però a anys llum de tensió, de qualitat de diàlegs i situacions i en un to molt més proper a la comèdia. En el que sí s'hi assemblava és en la temàtica... Les entrevistes de treball, els role playing... etc.
No puc parlar de la gran tasca dels actors, així com tampoc en puc criticar-ne l'actuació.
La direcció tampoc no em va impresionar. Ni l'escenografia.
Ara bé, em vaig entretenir força i vaig riure... Tot el públic va riure. I certament, pot fer pensar una mica (no molt).
En resum, una bona opció per passar l'estona. Però no us il·lusioneu massa... Que no mata!

diumenge, de maig 07, 2006

USA - San Francisco! Més Instantànies diverses

Avui se m'han desordenat les fotos...
Les que tenen gotes de pluja estan fetes des d'un pirulí molt curiós anomenat Coit Tower. Malgrat la broma fàcil és un monument d'una dona-bomber als bombers de SF o quelcom semblant.
Aquesta per exemple, on es pot veure l'edifici Pyramid, un dels més emblemàtics de l'Skyline de SF.


O aquesta vista panoràmica general de SF, amb el seu particular desnivell... SF vindria a ser com fer una ciutat a sobre de la serra de Tramuntana (bueno, he exagerat...)


Més Pyramid.


Aquí una de les imatges més emblemàtiques de SF, el Cable Car... Malhauradament, degut a l'estreta agenda del viatge no vaig poder fer un viatge a sobre d'aquest curiós mitjà de transport. De fet, l'últim cop que vaig estar a SF, cap a l'any 1990, hi vaig pujar i m'enrecordava força. Però hi hauré de tornar algun dia... :-)


Més vistes...


I una altra imatge emblemàtica de SF. Lombard Street. Un carrer que algú va trobar massa empinat i va decidir fer-hi unes 5 corbes per a que els cotxes no patissin tant. Ni les persones. Peró curiosament NO és el carrer amb la costa més pronunciada!!


Sí es preparava mal temps... De fet... Ja no es preparava...


El pont de San Rafael vist des del Coit.


El Coit. The Coit Tower vull dir. Ja m'enteneu.


I per acabar la sessió de fotos d'avui, el cotxe que ens varen donar els del lloguer. Un Pontiac nosequé. Tota una passada!!! Allà la cultura dels cotxes és mooooooolt diferent a la d'aquí. Mooooolt!



dissabte, de maig 06, 2006

Premis Darwin: 1995 - Reparacions a la carretera

Reparacions a la Carretera
Nominat als Darwin 1995 - Història certa

(Març 1995, Michigan) James Burns, 34, d' Alamo, Michigan, es matà al Març quan intentava reparar el que la policia va descriure com una "ranxera d'estil de granja". Burns demanà a un amic que conduís la ranxera per l'autopista mentre Burns, penjat a sota, intentava descobrir l'origen d'un soroll que l'inquietava. La roba de Burns s'enganxà en alguna cosa, malgrat tot, i l'amic el trobà "embolicat en la transmissió".


divendres, de maig 05, 2006

Defensa de la Alegría, de Mario Benedetti

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y la definitivas
defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica los paros cardíacos
y de las endemias y las academias

defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres

defender la alegría como un certeza
defenderla del óxido y la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar
y también de la alegría.

dijous, de maig 04, 2006

Poema, de Miquel Bauçà

Llavis dolços, nervis laxos,
ja reposes tot distès,
al clatell, coixí de plomes,
i pertot, els crisantems.
Empleats amb anys d'ofici
en calculen en aparts
la valor, els tons, l'estesa.
El mal temps que m'ha desfet
el gambuix que m'endreçava,
quan em topen, no impedeix
que em saludin ben afables.
Tu, a pesar de tenir els ulls
aclucats, que és el que toca,
sé que penses que ja és temps,
mal que em requi, que constati
aquesta última victòria.


Miquel Bauçà
Les Mirsines

dimecres, de maig 03, 2006

V de Vendetta de la mà dels Wachowski

Per Setmana Santa vaig anar amb Galàctica a veure V de Vendetta. Amb el guió adaptat pels germans Wachowski, que també l'han produit, direcció de James McTeigue i amb la participació de cares secundàries molt i molt conegudes al voltant de l'arxi-famosa Natalie Portman en un registre que fins ara li era desconegut.


Des del primer minut vaig ser sorprés.
Tinc una sana afició pels cómics... Bé, més aviat per les adaptacions cinematogràfiques de personatges de cómic... Un subgènere que fascina a uns, avorreix a d'altres i deixa indiferent a la resta de la població. Normalment no em perdo cap de les adaptacions que s'han fet recentment. I V de Vendetta no podia ser-ne una excepció, sobretot perquè malgrat no conèixer el còmic en el que s'inspira venia aval·lat pels germans Wachowski.

I em va agradar molt. Em va sorprendre el seu contingut-missatge político-social alternatiu, el mateix que va provocar que en retrassessin l'estrena degut als atemptats de Londres. És sens dubte una fantàstica i sobretot VALENTA adaptació. I les millors crítiques que en puc fer són d'una banda que a Galàctica li va agradar moltíssim (ella és molt més exigent que jo) i d'altra banda que em va fer interessar realment per la font, l'origen, el còmic seminal.

I amb això que el còmic va caure a les meves mans. Només 10 minuts de tenir-lo a les mans i ja no podia deixar de llegir. En 5 hores me'l vaig pulir, aixó si, fixant-me en tot i cada un dels detalls. Així, a més, tenia l'oportunitat de valorar més profundament encara la qualitat de l'adaptació. I vaig descobrir encara detalls més sorprenents de la història, creada per Alan Moore i David Lloyd l'any 1982. Què podia sortir d'un guionista britànic i un dibuixant nord-americà a través d'una relació per correspondència?


Doncs una genial història d'ideals i de lluita. De revolució. En la línea del Món Feliç d'Aldous Huxley i 1984 de George Orwell i ardent com Farenheit 451 de Ray Bradbury. Sobre l'abús del poder. Sobre les versions oficials i la realitat. Sobre despertar i obrir els ulls de la realitat (recordant Matrix i el Mite de la Caverna de Plató).

M'han dit que el guionista original del cómic es va enfadar per l'adaptació. Que pensava que era massa violenta. (Clar que si aquesta era la seva única queixa pot ser que efectivament es tracti d'una genial adaptació). I, per cert, aquesta pel·lícula no destaca precisament per ser violenta.


Doncs la conclusió després de Veure-la i després de submergir-me en el còmic és que ens trobem possiblement al davant d'una de les millors adaptacions per al cinema d'un còmic d'aquests últims temps. I que el còmic és un dels més trencadors i atrevits de l'época. Clar que sempre parlo del meu punt de vista.

I llevat d'algun canvi d'ordre d'alguna escena per donar-li més força, i de la posada al dia d'alguna escena (com el canvi del paper de la ràdio (còmic) pel de la tv (peli)) totes les escenes de la película són iguals-idèntiques que al còmic. Les escenes bàsiques i essencials del còmic son les de la película. I de fet, l'únic personatge que realment canvia però no significativament és el del líder-dictador.

En conjunt, recomano la película... I si us agrada, intenteu-ho amb el còmic.



dimarts, de maig 02, 2006

Poema, de Miquel Bauçà

No era res d'un altre món
ni venia de cap banda.
Solcava, però, els senders
del jardí que hi ha a la clasta.

Les Mirsines
Miquel Bauçà

dilluns, de maig 01, 2006

Premis Darwin: 1995 - Agafat gelat

Agafat Gelat
Nominat al Darwin 1995
"Welcome my son, welcome to the machine." - Pink Floyd
(31 de Juliol de 1995, Christchurch, New Zealand)
Una màquina de fer gel-glaçons pot sembla innòqua, però quan es tracta d'una suficientment gran com per entrar-hi caminant - com per exemple les que subministren gel a les barques pescadores - pot ser tan perillós que es requereixen procediments de seguretat i dispositius a prova de fallades. Així, fou un xic sorprenent per als empleats d'una planta de processat de peix sentir uns crits procedents de la gegant màquina de gel.
Un empleat que estava controlant la màquina es va trobar amb un embussament. L'accés a la cambra especial de la màquina estava restringit, i els empleats estaven entrenat per no accedir mai a la cambra mentre la màquina es trobés en funcionament. És sobradament fàcil ignorar els senyals d'alerta, però el que sí que és difícil és vèncer un altre sistema de seguretat: la màquina no funciona a menys que l'operador mantingui apretat un pedal que es troba a fora de la cambra especial. Tot just es treu el peu del pedal, la màquina es para. No hi havia manera que l'operador pogués entrar a la cambra amb la picadora funcionant. O almenys aixó semblava. Però un empleat emprenedor trobà la via: deixà una pesada peça de metall a sobre el pedal per mantenir la màquina en funcionament mentre entrava a la cambra per desfer l'embussament. Va ser agafat per una pala i llançat inevitablement i fatal a dins de la màquina de gel. Irònicament, l'empleat havia ajudat a negociar un conveni pel qual tots els treballadors havien d'observar escrupulosament tots els procediments i seguir les normes d'operació de la companyia.