dimecres, d’abril 30, 2008

Rima LIII - Gustavo Adolfo Bécquer

RIMA LIII

Volverán las oscuras golondrinas
en tu balcón sus nidos a colgar,
y otra vez con el ala a sus cristales
jugando llamarán.

Pero aquellas que el vuelo refrenaban
tu hermosura y mi dicha a contemplar,
aquellas que aprendieron nuestros nombres...
¡esas... no volverán!.

Volverán las tupidas madreselvas
de tu jardín las tapias a escalar,
y otra vez a la tarde aún más hermosas
sus flores se abrirán.

Pero aquellas, cuajadas de rocío
cuyas gotas mirábamos temblar
y caer como lágrimas del día...
¡esas... no volverán!

Volverán del amor en tus oídos
las palabras ardientes a sonar;
tu corazón de su profundo sueño
tal vez despertará.

Pero mudo y absorto y de rodillas
como se adora a Dios ante su altar,
como yo te he querido...; desengáñate,
¡así... no te querrán!
Rimas - Gustavo Adolfo Bécquer
EDAF
PS: hoy ruta Bielefeld - Frankfurt...

dimarts, d’abril 29, 2008

Blog Bonsai!

El

Bonsai


sigue creciendo.

Un blog muy interesante!






PS: Me siento curioso publicando mi blog desde un cybercafe de bielefeld!

dilluns, d’abril 28, 2008

Restaurante Arabia, Madrid

Hace varios meses tuve la oportunidad de probar uno de los más conocidos restaurantes de comida árabe de Madrid: el Arabia.

Hace tanto tiempo que no lo recuerdo al 100%. Eso si, recuerdo perfectamente las sensaciones que me dio.

La entrada al local es muy atractiva y su interior fascinante y una iluminación y decoración muy bien cuidadas, que propician veladas muy agradables.

Aún así, la decepción que me llevé es que la mesa era normal, pues los organizadores de la cena habían dicho que las mesas eran a ras de suelo, las típicas... Pues se ve que sólo algunas de las mesas són así... Las otras son normales y a nosotros nos tocó una de las normales.

La comida era buena, cocina árabe, mediterránea y por lo que ví, bastante tradicional. El Cous Cous no fue de lo más memorable... Y los entrantes eran buenos, quizás un poco monótonos. Recuerdo que acabé muy lleno (comí demasiado) y aunque era bueno, no me sorprendió excesivamente...

De todas formas, me pareció una buena muestra de la comida árabica, pues pedimos para la mesa de entre 10 y 15 personas un menú degustación de comida arábica.

Arabia
+34 915 325 321
Calle del Piamonte 12 Madrid
Unos 30 euros por cubierto

diumenge, d’abril 27, 2008

Los Seis Signos de la Luz

Los Seis Signos de la Luz és, básicament, un fallit intent de nova nissaga épica. Estic bastant d'acord amb la majoria de les crítiques que ha rebut: falta de desenvolupament dels personatges, falta de personatges carismàtics (hi ha qui diu que és una llàstima que de Daniel Ratcliffe álies Harry Potter n'hi hagi només un ).

Técnicament la película no té peròs. Té paisatges... Té efectes especials a dojo. Però és una prova més que no es suficient una bona història (perquè sí, la història té potencial) per a una bona película. Com bé diu el meu pare molt freqüentment, l'important no és la història que es conta, sinó com es conta.

Ep! Això no vol dir que sigui un "bodrio" com dirien els meus conciutadans madrilenys. Simplement vol dir que es queda molt lluny de les meves expectatives per a considerar una película d'aquesta índole una bona película.

Maniqueisme amb dolents molt dolents, mercenaris atrapats, i secrets desvelats massa ràpid...


Una cinta de la qual, jo com a homenot que sóc, només en salvaria honestament la bellesa d'aquesta actriu, Amelia Warner, que té l'"honor" de ser el que més recordo de la película...

Ah! Per cert, aquesta també confirma que les dones son sempre les dolentes.!!!!!

dissabte, d’abril 26, 2008

Grandes Momentos de la Hispanidad

Una vez alguien llegó a este blog buscando "Grandes Momentos de la Hispanidad". Yo quería hacer un apunte en plan cachondeo haciendo una revisión crítica de Grandes cagadas como la Armada Invencible, o grandes contribuciones a la humanidad como el genocidio indígena en las Américas.

Pero luego he recapacitado y voy a hacerlo en serio. A continuación va la lista de los Grandes Momentos de la Hispanidad (si queréis añadir alguno dejadlo como comentario):

divendres, d’abril 25, 2008

...per fembres...

La major part dels inconvenients e mals qui són estats en lo món són venguts per fembres; açò no és algú, qui res de bé sàpia, que ho pogués sens vergonya negar.


Lo Somni (1399) Bernat Metge (1340? - 1413)
Les millors obres de la Literatura Catalana

Edicions 62 i "la Caixa" (1980)

dijous, d’abril 24, 2008

Cómo sorprender a un hombre

Hace unos meses largos alguien llegó a este blog buscando en el Google la frase

Cómo sorprender a un hombre

Entonces decidí hacer un apunte al respecto, intentando aportar mi masculina visión de cómo conseguir sorprender a un hombre. Eso sí, evidentemente es mi visión, única y exclusivamente mi visión, la que estará reflejada aquí. Es obvio que cada persona es un mundo, y que mientras a unos les sorprende un tipo de cosas, a otros les sorprenden y emocionan otros tipos de cosas.
A pesar de todo estoy seguro que entre mis propuestas y consejos y los que puedan aportar en forma de comentario los lectores de este blog, el tema podrà ser de utilidad a interesad@s en sorprender de vez en cuando a ese amigo especial o pareja. Disculpadme si hago uso de mi humor para ayudarme... Es superior a mis fuerzas.

Para empezar el primer gran punto es conocer un poco al hombre, escucharle y saber aquellas cosas que le hacen ilusión, aquellas cosas con las que sueña o piensa pero que no se permite por falta de dinero o por considerarlos caprichos innecesarios.

Así si el chico es tu novio, una de las grandes sorpresas podría ser acceder a un ciertas pràcticas sexuales que sin ser tu mayor gusto y placer, sepas o pienses que para él sí puedan serlo y que habitualmente le niegues o que él ni se plantee consciente de que a ti te disgusten. En este capítulo se pueden incluir también películas porno, y otros temas y juegos sexuales.

En segundo lugar estaría la que propone mi amigo El Perno (estos días estoy en su casa de vacaciones), que consiste en darle la razón. Es decir, chica, si quieres sorprender a tu chico, dale la razón. Lo dejarás de piedra!

En tercer lugar estaría la opción parecida a la primera pero sin connotaciones sexuales: acompañale "si quiere" a hacer la típica actividad que a él le encanta ir y le haces ir sólo porque a ti nunca te apetece (sobretodo si sabes que a él le hará ilusión que le acompañes) (de hecho si no le hace ilusión que vayas, quizás... Bueno yo no digo nada! ).

Hay que ir con cuidado con pensar que a un chico le gustará una cosa que os gustaria a las chicas... Algunos chicos son poco románticos (no todos) y no valorarían una cena romántica con velitas y cosas de esas. A algunos si que les gustará, pero otros puede que reaccionen incluso negativamente.

Otra opción és probar suerte en la siguiente web: Surprise Your Man

Además de estas opciones e ideas, es importante tener en cuenta que los hombres somos eso, hombres. Uno de nuestros puntos más débiles suele ser el ego. A un hombre hay que halagarle (desinteresadamente, si no es contraproducente), decirle de repente lo muy importante que es para vosotr@s (sin que eso sea una costumbre, en momentos puntuales, pocas veces, y sin que pueda creer que esconde un motivo interesado). Es recomendable que se alaben sus virtudes delante de sus amigos, mostrando aprecio hacia él y destacando sus cualidades. Los hombres, al igual que otros seres humanos, necesitan un poco de amor y reconocimiento.

A ALX, mi compañero de piso, le encantan los detalles como que le envien SMS a horas que no se espera. Eso le hace muchísima ilusión... Se le ponen unos ojitos de niño pequeño (y lo peor de todo es que me obliga a escuchar las cursiladas propias de los enamorados... aaaarrrgghhh).

A mi personalmente, la mayor sorpresa que me puede hacer una chica es que se interesa por mis cosas, aunque sea complicado (creedme).

Es importante, sobretodo en relaciones sentimentales, sorprender de vez en cuando al hombre (sin que se convierta en una costumbre regular, y perdiendo el elemento sorpresa). Los regalos de cumpleaños y de Navidad no son sorpresas porque suelen ser esperados (especialmente si sois de las que vuestros regalos son para vosotras, como unos calcetines nuevos (para que pueda tirar los viejos) y por el estilo). La electrónica suele ser una opción mucho mejor....

Es importante que las sopresas alegren y contribuyan a la felicidad del hombre, si no vaya mierda de sorpresas.

Si te da igual, lo suyo para una sorpresa mayúscula es acostarte con su mejor amigo en vuestra cama a la hora que él suele volver del trabajo. Eso si que es SORPRENDER!

Aunque mejor sorprender con cosas que le hagan sentir especial!

dimecres, d’abril 23, 2008

La festa de les Verges (ii) a Barcelona


Si ahir explicava (o copiava l'explicacio d'ALCeStiS) de la tradicional Festa de Ses Verges de Mallorca, avui em veig obligat a explicar com la vaig viure jo, aquesta festa.

Primer de tot cal tenir en compte que jo vaig viure els primers 8 anys de la meva vida a Barcelona... Pel que vaig començar a sentir a parlar-ne als 12-13-14 anys a l'escola privada San Cayetano de Palma, a la qual vaig asistir entre 1989 i 1994. Aleshores tampoc no era d'allò més conscient del que significava aquesta festa. Jo ho veia com una forma de cridar l'atenció de les noies que m'interessaven, tot menjant bunyols...

A l'institut aquesta festa va perdre sentit, en part per la meva progresiva descoberta del seu significat indirecte, i en l'altra part per la meva creixent vergonya i timidesa en relació a les persones femenines.

Però mai hauria dit, que a l'universitat (de fet al Col·legi Major Penyafort Montserrat) aquesta festa cobraria un caire completament oposat (i que tendria l'oportunitat de ser jo mateix que li donés):

NOTA: A CONTINUACIÓ POT SEMBLAR QUE FAIG AUTOBOMBO. SIMPLEMENT EXPLICARÉ UNA COSA DE LA QUE ESTIC ORGULLÓS. SI AIXÒ US POT MOLESTAR, SIMPLEMENT DEIXAU DE LLEGIR

Quan vaig arribar al Col·legi Major, cada any es celebrava la Festa de les Verges, que era un esdeveniment mal vist per la direcció del centre (per les connotacions rurals i masclistes, obviament) i que també servida de "novatada" als col·legials mallorquins nouvinguts, ja que aquests eren encarregats amb la seva organització.

Aquest any jo vaig ser escollit per mèrits propis encarregat home d'anar a demanar permís per a la celebració de la Festa a Direcció, i no només vaig "soportar" la diatriba en contra de la sots-directora del centre (i ara curiosament, amiga), sinó que vaig prendre bona nota de les seves crítiques i vaig intentar amb totes les meves forces capgirar tots aquells punts que eren motiu de queixa.

La festa consistia simplement en que el dijous més proper al 20 d'Octubre, els nois cantàvem tot un seguit de cançons (a part de clavelitos tot de cançons mítiques amb lletres lleugerament canviades) a les noies que es posaven a una terrassa elevada (la del bar del Juan). Elles demanaven un ocho als nois (fer amb el cul un moviment amb forma de 8) i després ens trobàvem nois i noies a l'entrada de la residència i mentre menjàvem uns bunyolets amb una sangria superlight, els nois "caçaven" noies oferint-lis clavells.

I així esdevingué que Ses Verges (abreviatura de la festa emprada a la residència) i jo iniciàrem una colaboració molt interessant. Ara faré el polític.
En els 4 anys que me'n vaig fer càrrec:

Va deixar de ser una novatada per convertirse en una festa organitzada voluntàriament per tots els mallorquins per a tota la gent de la residència.
La participació es va doblar arribant a gairebé un 80% dels col·legials i col·legiades, recuperant un prestigi que estava en declivi.
La organització que normalment es feia de forma precipitada, creant problemes als que sempre amablement ens feien els bunyols, i abaratint el cost.
Convertir les pèrdues econòmiques que la festa solia ocasionar als organitzadors en uns lleugers beneficis emprats per agraïr els esforços a aquells que col·laboraven amb nosaltres.
Assegurar mitjançant la creació d'escuadrons secrets que cap noia no es quedés sense cap clavell...

I del que estic més orgullós, és que la Festa evolucionés i l'últim any que m'en feia càrrec,
les noies vàren decidir que també volien cantar, demostrant que la veritable lluita per a la paritat entre homes i dones passa per la voluntat de les dones. Una mostra real de feminisme que va dotar la festa d'una innovació fantàstica. Aquest tipus de persones fan avançar la societat.

Fastàstic!

dimarts, d’abril 22, 2008

La Festa de ses Verges (I)

He copiat aquest text vilment del blog ALCeStiS però es que està bastant bé. I si algú ho fa millor que jo no tinc més que copiar i posar un enllaç:

Per a sa nit del 20 d'octubre...

A la Vigília de Santa Úrsula es conserva la tradició i és la gran nit de les serenates que els joves ofereixen a les al·lotes fadrines.

A les Verges tothom ha d’anar dins les alzines a menjar bunyols: " Per les Verges et vaig fer música de sis tonades, sis pessetes m’ha costades, i si ets verge no ho sé". Cançons i flors per a les donzelles, bunyols i mistela per als cavallers. És la vigília de les Verges, quan els jovencells surten al carrer, treuen les seves guitarres, compren clavells i entonen cançons a les al·lotes.

Es podran sentir les típiques melodies com "Clavelitos", que aniran dedicades a les seves estimades, elles no quedaran darrere i els donaran una ditada de mel, els oferiran una palangana de bunyols acompanyada d’un glopet de mistela. La festa de les Verges és una antiga tradició en commemoració de les onze mil verges de Colonya: donzelles que a l’any 306, segons una pietosa llegenda medieval, foren matiritzades amb santa Úrsula; santa que va ser considerada l’advocada de les fadrines velles a qui dirigien les seves oracions perquè les guardàs la puresa i li demanaven que les protegís en la vellesa.

Tot això són tradicions que es continuen conservant, malgrat que es perdi la seva essència. Segons resa el Costumarí català les joves a la vigília, reunides en grans colles, voltaven pels carrers agafades per les mans i cantant. A Palma els fadrins que tenien relacions amoroses enviaven una banda d’orquestra a fer serenates a les seva estimada, segons els mitjans del festejador, les cançons eren més llargues o més curtes. Ara ja no s’hi envia ningú, sinó que són els joves qui surten a fer la bauxa. Abans era un dia en què totes les orquestres i les colles estaven molt enfeinades, seguint nombroses cases per fer les serenates.

A la Part Forana també es conserven les curiositats de les festes de les verges. A Manacor, les al·lotes anaven a visitar les cases amigues on es donaven penjolls, magranes i codonys i elles anaven adornades amb un flocs semblants a una faixa de general. A Llucmajor els fadrins feien serenates a les joves i els sonadors demanaven als propietaris de casa que els deixassin caçar en les seves terres, i de la caça que obtenien feien un sopar quan acabaven de cantar.

A les poblacions petites les al·lotes s’agrupaven en colles, es vestien en robes llargues i portaven al coll una estampeta de santa Úrsula. Algunes aprofitaven per treure les seves joies. Anaven de visita a les cases i demanaven un raïm. Després anaven a possessions i cases foranes i demanaven: "Voleu verges?", si deien que sí cantaven una cançó.

Aquesta nit guaitau a les finestres, feis bunyols i teniu mistela o moscatell, per si us sorprenen amb un clavell i una cançó.


dilluns, d’abril 21, 2008

Rima LXXXVII - Gustavo Adolfo Bécquer

Rima LXXXVII

¡Quién fuera luna,
quién fuera brisa,
quién fuera sol!

…………………………

¡Quién del crepúsculo
fuera la hora,
quién el instante
de tu oración!
¡Quién fuera parte
de la plegaria
que solitaria
mandas a Dios!

…………………….

¡Quién fuera luna
quién fuera brisa,
quién fuera sol! …

Rimas - Gustavo Adolfo Bécquer
EDAF

diumenge, d’abril 20, 2008

...tot amant és cec e creient...

- Ai las! ¿E com se pot fer -diguí jo-, si no pens que pus perfecta dona visca en lo món, ne que jamai fos més amat hom per alguna que jo són per ella?
- Per ço ést enganat -dix ell-, mas no és meravella, car tot amant és cec e creient. ¿Vols sáviament usar? Dóna fe a açò que et dic, car així és. Lleixa aquestes noves, e acaba-li de dir ço que has lleixat.


Lo Somni (1399) Bernat Metge (1340? - 1413)
Les millors obres de la Literatura Catalana

Edicions 62 i "la Caixa" (1980)

dissabte, d’abril 19, 2008

Genis Científics

Fa uns mesos algú arribava al meu blog buscant el terme "genis científics". Per desgràcia va arribar a un blog que no pertany a un geni científic. La semblança del meu segon nom li va fer una juguesca que només serví per augmentar en una les visites d'aquell dia al meu blog...

Malgrat tot, m'he resistit a que aquest sigui l'únic efecte d'aquella accidental coincidència. I per això he volgut afegir la meva reflexió personal sobre el tema. Genis Científics.

Qué és un Geni Científic?

Si recorrem a l'imaginari popular (que es reflecteix força fidedignament als Simpson o a Padre de Familia), la primera imatge que ens ve al cap seria l'Stephen Hawking, l'etern científic limitat pel seu cos peró amb una ment sense límits... És ell un geni científic? La veritat és que no soc la persona més indicada per jutjar-lo, encara que la meva SENSACIÓ és que simplement es tracta d'un divulgador científic que dóna una visió massa personal de la física universal, fins al punt de donar un impuls popular enorme a moltes teories que estan a anys llum de poder ser demostrades. No vull que cregueu que això treu mérit a les teories en sí... Peró en el fons del meu cor això ho veig com pura filosofia. El graó perdut entre la ciéncia i la ciència ficció.

El següent nom que em ve al cap al respecte de la genialitat científica és el de Planície - Planosfera, un bon amic meu, que passa milions i milions d'hores en un laboratori, intentant trobar la óptima fórmula i el perfecte procediment per a sintetitzar aquella proteina que será una petita peça més en la lluita contra el càncer. Un petit treballador anònim, un químic amb un potencial enorme, confinat a fer-se camí poc a poc entre les incomoditats de la investigació pública (en major o menor grau) alhora que es fa un nom en la cruel i competitiva comunitat científica, contra la qual jo no em vaig veure capacitat ni motivat de lluitar. I al seu costat hi ha milions de casos similars, a mes de bilions de casos d'investigadors mediocres amparats per un sistema que necesita dues coses: 1 - una reinvenció de cap a peus i 2 - una inversió enorme per a possibilitar l'esmentada reinvenció.

I així podría donar noms i noms i noms i noms i exemples i paradigmes.
Jo voldria haver estat un Geni Científic. Deixar una aportació única especial i fonamental al coneixement científic, digna de portar el meu nom i de la qual me'n sentís orgullós... Però el primer triomf en la vida d'una persona és ser conscient d'un mateix i no fer-se il·lusions ni obsessionar-se amb res. Intentar buscar de mica en mica el teu forat... El teu nínxol de coneixement. Fer millor la vida a la gent del teu voltant començant per tu mateix, i si pel camí tens la sort de descobrir el gran Teorema o la gran Síntesí de la Reina ;).

Tornant als Simpson, (sí, Matt Groening és un geni no científic), en el brutal episodi en el qual Homer està deprimit perquè no ha aportat res a la humanitat, la genial y única conclusió posible és la que és. Homer és un heroi per a la seva família. Malgrat les seves (obvies per altra banda) limitacions.

PS: No hi ha res més patétic que buscar ser un geni fantàstic i acabar sent mediocre.

És molt més eficient ser un mediocre de qualitat que un geni fracassat.

divendres, d’abril 18, 2008

Chicas chicle...

Nos dice una guapísima y joven compañera de trabajo venezolana mientras tomamos un café un grupo de gente:

Las chicas son como chicle, como más las pisas, más se pegan.

Y sigue abierta la pregunta... Por qué es tan frecuente que las mujeres tengan tanta tendencia a "engancharse" a hombres que no las tratan bien, a la vez que menosprecian más a (o se cansan más rapido de) aquellos que mejor las tratan.

¿Alguien me lo puede explicar?

dijous, d’abril 17, 2008

Aportar (article a la Denominació d'Origen)

Aquest article el vaig escriure a petició d'una fantàstica exprofe meva de l'institut, a la qual vaig ajudar en un moment determinat amb un projecte important com la revista de l'institut. El context era la publicació d'un número especial amb motiu del desè aniversari de la creació de la revista, anomenada Denominació d'Origen. La resta quedarà autoexplicat. Ja ho veureu. Esper que vos agradi.

Potser el moment no és important.

Hi havia molta gent reunida per un bon motiu, però això és una altra història.

Ella era allà. Feia molts anys que no la veia. Més de cinc, segur.

Però la il·lusió de retrobar aquella professora, na Margalida, amb qui tant havíem rigut només fou comparable a la complicitat instantàniament retrobada com si el temps no hagués passat en absolut.

Joan, – em diu ella després de posar-nos convenientment al dia – has de fer una cosa! Estic preparant un especial per al desè aniversari de la revista amb col·laboracions dels col·laboradors (valgui la redundància) il·lustres i històrics...

I això deu ser que em coneix, perquè tots just un dia després ja he començat a escriure unes línies per a correspondre la seva proposta:

Una poesia de les meves et va bé, Margalida?

No! Ha de ser un article relatant d’alguna manera la teva aportació a la revista i allò que la revista t’ha aportat a tu...

Ah, val, ja ho he entés! Molt bé, em fa molta il·lusió. – I vaig afegir – Però abans contesta’m una pregunta...

Digues, Joan... – Segur que en aquest moment ja s’esperava el més inesperat –

Idò vull que me diguis què et va aportar a tu la meva col·laboració a la revista. Què en vares aprendre d’aquells dies?

Típica pregunta d’alumne trapella (o d’exalumne que no vol deixar mai de ser alumne), per tal de capgirar la situació... Tanmateix la resposta semblà decebedora, però només en un primer moment...

Doncs... – digué ella després de pensar uns segons – potser el que més em va aportar de la nostra col·laboració amb la revista fou que vaig aprendre una lliçó molt important de com fer feina amb els ordinadors. D’aquella col·laboració, no vaig aprendre a maquetar la revista, perquè allò ho feres tu, però el que sí vaig aprendre va ser a tenir paciència amb els ordinadors...

En quin sentit?

Sí... Jo abans no m’entenia gens ni mica amb els ordinadors... No feien el que jo volia i tot d’una m’empipava i em donava per vençuda. I tu me vares ensenyar a trescar... Vaja, que la millor manera d’aprendre a fer anar un programa d’ordinador és jugar amb el programa, fer proves de totes les opcions i després aplicar allò que s’ha après jugant per a la revista o per a la feina...

No hi ha res que em pugui satisfer més que sentir que una professora meva, algú que m’ha ensenyat, i que m’ha tractat sempre com un igual (amb el mateix respecte que jo li he mostrat) ha après quelcom de mi.

L’esmentada professora – i amiga – Margalida, va agafar la revista de l’institut Guillem Sagrera com un repte personal, amb molta il·lusió i dedicació. I va aconseguir involucrar persones amb idees, desbordant creativitat... Amb ganes de deixar una empremta. I encara segueix al peu del canó (i amb molta corda pel que he vist!).

Encara record bastant bé com va començar la meva implicació en aquest projecte. Ara fa uns nou o deu anys... Na Margalida era al bar. Acabava de treure el primer número de la revista d’aquell any. I jo, amb la meva insolència característica, vaig dirigir-me a la professora:

Margalida! Ja he vist la revista... Tot i que podria estar un poc més ben maquetada, eh!

Què vols dir! – va dir ella, òbviament indignada, - tu saps la feina que ens ha duit?

Feina? – li vaig espetar jo – Què dius? Això jo ho faig en dues hores!

En dues hores! Exagerat! Potser ho faràs més aviat i millor però dues hores no m’ho crec. Tu saps que ens ha duit un més preparar-ho? Si és ver que per a tu és tan fàcil, per què no t’hi apuntes i la maquetes tu?

Evidentment, per molt ‘empollón’ que pugui ser un alumne, (i no entraré a valorar si jo ho era o no...) que li donin més ‘feina’ no sempre li sembla una bona idea. Per tant la resistència inicial és comprensible.

Què vols que et digui, Margalida... Pfff!

No dius que només necessites dues hores? No és tant de temps per a tu, no?

Amb sarcasme, ja estic vençut... Però s’havia de lluitar fins al final...

Bé, Margalida, dues hores era un dir... El que volia dir és que ho faria en poc temps. Menys d’un més segur!

Idò això, Joan, no diguis res més... Ja et diré quan començam a maquetar!

D’acord! Tu guanyes! Ja quedarem.

I així va començar una col·laboració que va aportar-nos molt a tots dos. Sobretot perquè vàrem riure molt tot maquetant la revista... I a mi em va ensenyar molt.

Mirat amb perspectiva, va ser un d’aquells primers treballs en equip que t’ensenyen a escoltar les necessitats i els gustos dels altres. Que et demostren que si hi poses il·lusió la gent de l’entorn ho valora. Que si respectes el teu interlocutor, ell et respecta. Que si escoltes, ets escoltat. És una d’aquestes experiències que no canviaria per res.

Joan Genís Valverde

Gener 2008

dimecres, d’abril 16, 2008

Paraules clau!

Com ja és habitual, periódicament faig una anàlisi crítica de les paraules que la gent ha buscat al google per arribar al meu blog. Aquesta és la última selecció amb els meus comentaris:

  • Sexe universitari: em pregunto què passa pel cap de la persona que busca aixó al Google. El que més greu em sap es que segurament no hauran trobat el que esperaven.
  • Assassinat a ritme de jazz: un cop més em pregunto el què passa pel cap de la persona que ha buscat això... Potser hauria d'avisar la policía... Sobretot tenint en compte que no hi ha cap llibre conegut (per mi o pel Google) que tingui relació amb aquest tema... Però bé... És molt romàntic planificar un assassinat a ritme de jazz... :)
  • glopejar español: entrant en la secció d'ajuda lingüística (dins de les meves possibilitats) crec que és necessari intentar donar un petit cop de mà a la persona que busca un equivalent en castellà per al terme glopejar. Per començar cal tenir en compte que glop en castellà es diu trago. Però la veritat es que crec que la millor traducció per glopejar es "hacer gàrgaras".
  • corsé en català: aquesta és repetida. En català corsé es diu cotilla!!!!
  • significat d'ètica: quin compromís és haver de contestar aquesta pregunta. Significat d'ètica! Hi ha tan poques persones que tenen o que fan cas d'alguna ética... Una ètica és un conjunt de normes morals i de conductes professionals que són considerades correctes i que conseqüentment són recomanables per a la conducta d'un, sempre des del propi punt de vista. (Si ho enteneu, teniu sort, perquè jo que ho he escrit, no ho entenc).
  • pendu en català: suponsant que pendu fa referència al participi del verb francés pendre, (penjar), pendu significa penjat.
  • traducción del catalan: llurs : lo mejor en este caso, amigo, es un ejemplo. ...els nois i llurs llibres. --> los niños y sus libros (de ellos).
  • la sexualidad en el franquismo: si esto se incluyera en la ley de la memória histórica de la pasada legislatura, seguro que hubiera tenido una mayor acogida. De todas formas por lo que he oido, era mucho peor que ahora.
  • estampas de santos esotéricos: sin comentarios. (mpffffhajaja)
  • corteres: Una cortera (o ben escrit quartera) és una mesura de capacitat per a àrids utilitzada (almenys a Mallorca i als Països Catalans en general) a principis de segle, abans de l'adopció a España del sistema internacional, amb els metres quadrats. La capacitat exacta de la quartera variava segons la regió o la comarca però s'acostava per norma general als 70 litres. En concret, a Mallorca, es dividia en 6 balcelles (11,67 litres) i en 36 almuds (1,94 litres). (veure DCVB)
  • tetas de emma watson: escolta nen, que per molt maca que sigui la noia aquesta, és una mica indecent anar buscant a internet els pits d'una noia amb aparença adolescent (tot i que crec que a la vida real ja és major d'edat). El que em pregunto és com dimonis has anat a parar al meu blog.

dimarts, d’abril 15, 2008

L'hora que ella ix del llit...

(...)
"L'hora que ella ix del llit sembla que ella haja contínuament habitat en estanys d'aiga o en lloc de pantà: ab la vista verda e ab la carn crostuda e rascosa, semblant a cuixa d'esturç. Has-la vista moltes vegades blanca e llisa? Sàpies que ella és negra e tan aspra que un llaurador hauria prou fet tot l'any que li preservàs lo camp de romagueres e de canyota." (...)
"Les sues mamelles, quines penses que sien? Cert, blanes com a cotó, grans entrò al llombrígol e buides com bossa de pastor. E aprés que s'ha vestida e ben cordada la camisa, fa-les inflar e estar tan plenes, rodones e plantades en los pits que sembla que així sien nades o que ella sia joveneta de quinze anys. "
(...)


Lo Somni (1399) Bernat Metge (1340? - 1413)
Les millors obres de la Literatura Catalana

Edicions 62 i "la Caixa" (1980)

dilluns, d’abril 14, 2008

HOMMC 1-2-3-4


A vegades soc una mica friki.
M'he comprat una edició del videojoc Héroes of Might and Magic que conté íntegres totes les versions anteriors a la 5. Ja he escrit diverses vegades que la millor de totes és la tercera. Però tot i així, sempre fa il·lusió tenir tota la nissaga... Encara que ara no será compatible amb el Windows Vista, una de les putades més grans a la comunitat informàtica des de l'aparició de la primera versió de Windows... (o la segona, o el 95, o l'XP...).

Haurem d'aconseguir un emulador...

diumenge, d’abril 13, 2008

Octubre a Barcelona (VIII): balanç

L'endemà va ser un dia de balanç. L'endemà es l'últim dia de la meva visita a Barcelona. El dia després de retrobar-me la pedra roent del meu passat. I el dia de fer la maleta, ficar-hi els bons moments i deixar enrera els mals moments...

I els bons moments foren més i millors que els dolents. I per això els mals moments es tatuen a la pell, per ser un aprenentatge, un record que ens ajudi a evitar futurs escolls. Per això la memòria és un dels instruments més potents de l'ésser humà... Una potent arma, recordar d'on venim per saber per on anar (o millor per on no anar).

Però mirar el bagatge... Mirar-lo i veure que la maleta està plena de bons moments.... Moments Suprems, moments d'amistat, de comunicació.... Moments compartits amb salut als que no poden fer ombra, malgrat les juguesques de la psicosi mental humana, petites bromes de mal gust del sàdic esdevenidor.

Barcelona.

dissabte, d’abril 12, 2008

Octubre a Barcelona (VII): cinqué dia (part ii) - L'infern

Ahir deixava enlaire la següent pregunta: es possible passar del paradís a l'infern?

Sí... I aquell dia ho vaig comprovar.
El passat em perseguia. El passat no volia deixar-me passar pàgina. I va a sortir al meu encontre disposat a furgar en les meves llagues, endinsant-me en el depressiu record d'una frustració que fou enorme.

Malgrat tot jo em mantenia distant. Que estiguis aprop de l'abisme no vol dir que t'hi hagis de saltar de cap. Però jo jugava amb l'atzar en contra, un cop més. I era qüestió de temps, simplement.

Varem comprar uns entrepans i unes cerveses. I ens vàrem seure a aquella plaça que tant m'agradava quan el seu record encara no l'impregnava. I aleshores començàrem a parlar. Trivialitats. Jo evitava a tot preu temes "nostres", temes "profunds". I ella els buscava intencionadament.

Em costava entendre l'objectiu. La necessitat de treure els draps bruts un altre cop.... a què responia? I després dels inútils retrets de sempre, de la tibantor, sobre el passat... Va arribar el moment que va donar sentit a tot plegat.

El moment de que ella, per sentir-se millor amb si mateixa, acomplís el seu únic objectiu de comunicar-me la seva relació amb una altra persona. Com si aquest fet hagués d'importar-me, com si hi pogués fer alguna cosa... I en justa correspondència la vaig fer coneixedora de que jo també estava amb algú altre... Potser amb algú molt valuós.

I es va enfadar. I eternament la recordaré enfadada amb mi. Perquè al final tot el que havia entre nosaltres es va resumir en això. Enfadament.

Intento oblidar-la. Pero potser estic condemnat a ser un home torturat per un record que se'm clava a les entranyes com un ganivet mal esmolat.

Tan de bo el sistema del cos humà es pogués simplement....

REINICIAR.

divendres, d’abril 11, 2008

Octubre a Barcelona (VI): cinqué dia (part i)

Segueixo relatant la meva visita a Barcelona.
El cinqué dia va ser en part genial i en part oblidable.
Genial va ser tornar a veure Emejota, una amiga d'aquestes que es fan per casualitat i que agraixes infinitament haver estat tan afortunat. És una persona amb un cor terriblement gran, terriblement sensible i molt bona persona. Una persona que et fa patir que la gent del seu voltant no l'aprecii tant com es mereix. Per això, per compensar les possibles injustícies jo l'aprecio en la seva justa mesura! Entre les seves virtuts, una gran capacitat d'empatia i una enorme força per escoltar a la gent. Per a mi, és un exemple a seguir. I una companyia ideal per passejar per la platja de Barcelona.

D'anar i tornar. I tornant i aprofitant el dia no podia deixar passar l'ocasió de fer una visita al Carrer Tallers... El paradís dels compradors de CD i amants de la música. Tot un enfilall de botigues de CD s'agrupen en aquest carrer. I sempre que puc hi passo per fer una ullada i adquirir rareses i novetats en els estils que més m'agraden. Menció especial per a Daily Records i per a Discos Revolver.

I va arribar així l'hora de dinar i vaig tenir la sort de gaudir de la companyia de dues persones que estimo moooolt. La Nuri Note i el JAL. Varem dinar a un restaurant que varen triar ells. Un restaurant molt bo que no record molt bé ara mateix (tan de bo el pogués recordar... segur que si en JAL es llegeix això m'ho recordarà, si se'n recorda...). En definitiva que no es pot gaudir de millor companyia... La veritat es que millor pots amics, si són com ells, que molts d'indolents.

Després de dinar em vaig dirigir a Gràcia per compartir una estona amb l' "amiga del Gran Angular". Un ésser extraordinari amb qui sembla que no passa el temps. Encara que ens vejem esporàdicament, quan les nostres agendes coincideixen, tot sembla com si res no hagués passat. La confiança de l'ambient és la mateixa, com si la distància o com si res no hagués canviat. Amb ella s'hi pot parlar de tot.

Però... es pot passar del cel a l'infern en un mateix dia??? (continuará...)

dijous, d’abril 10, 2008

Quantes e quals cerimònies...

"Quantes e quals cerimònies penses que hagen a servar quan se lleven del llit? Regla general és que d'hivern e d'estiu no eixiran entrò són armades de totes peces; e és mester a la serventa que tot quant elles han a vestir, hoc encara calçar, ab les puces que hi són, sia posat sobre el llit. Puis, espau e ab gran devoció revesten-se pus copiosament que el papa quan deu celebrar la missa o sanctificar la crisma; e si foc se prenia en llur cambra, no eixirien entrò que sien bé reparades. E parlant ab tu així com ab bon amic, a la veritat e sens trufa, bé fan e raonablement usen, car si hom les veïa aitals com ixen del llit, no serien presades un ciuró, e per ventura la humana generació pendria gran tomb."

Lo Somni (1399)
Bernat Metge (1340? - 1413)
Les millors obres de la Literatura Catalana
Edicions 62 i "la Caixa" (1980)

dimecres, d’abril 09, 2008

Octubre a Barcelona (V): el quart dia

El quart dia a Barcelona va ser. Si, va ser i punt.
Tot va començar molt bé, vaig tornar a dinar amb Planície, a un restaurant on hi porta els seus intents de conquesta... Un restaurant força interessant però que ara no ve al cas. Parlàrem una estona, com a nosaltres ens agrada... Jo exposant-li les meves opinions envers la meva situació d'aquell moment... En una relació amb una persona que no em mereixia i convaleixent encara d'una enfermetat d'aquestes estelars, que deixen seqüeles permaments. Ara torno a ser solter. Ara torno a tenir temps per a mi... Però en aquell moment no era massa positiu. Però ell era allà. I segurament ara no subscriuria el que llavors vaig dir. Però... Però estic content de saber que tinc amics com Planosfera - Planície.
La veritat és que em considero afortunat.
A la nit havia quedat amb l'italiana Italdia, una noia que havia conegut i amb qui disfrutava de parlar. Una interessant noia que també estava convalescent d'enfermetats de seqüeles permanents. Com diuen els Antònia Font, "estimar és una malaltia de transmissió sexual". Amb Italdia m'agradava comparar idees sobre les relacions sentimentals, perquè ella té un caràcter molt diferent i em permet aprendre moltes coses noves...

Havíem quedat per sopar i per anar al concert de la festa de les corts, un dels principals motius de que l'Octubre fos la data escollida per visitar la meva ciutat. Al concert hi actuaven "Sin Papeles" i "Belda i el conjunt Badabadoc". Però l'important va ser la conversa i el sopar... Sobretot tenint en compte que ella va abandonar-me inesperadament a mitja nit degut al seu malestar físic i de salut.
Però tampoc no em vaig quedar sol, perquè a la festa hi vaig trobar gent històrica en la meva vida, i a més una cerveseta ajuda molt a fer bona qualsevol vetllada.

La nota desagradable de la nit va ser el retrobament amb una persona del meu passat que em va ferir molt. Va ser un retrobament intencionat (per part seva) que em va interceptar, un cop acabat el concert, quan jo marxava a casa. Em va interceptar amb una amiga seva que llavors va marxar. I durant una hora llarga vàrem parlar de trivialitats, mentre jo m'esforçava per evitar qualsevol tema polèmic, especialment tenint en compte la seva embriaguesa.

Al final el tema es va tancar amb la promesa de quedar més endavant per parlar una estona amb una mica més de sentit comú.

Hi ha ferides que no cicatritzen. Malgrat els anys.

dimarts, d’abril 08, 2008

Sí, Primer Ministre


Si fa dos anys explicava que la fantàstica sèrie "Si, Ministre" ja estava disponible en català en DVD, avui escric per recomanar des d'aquest blog la seva seqüela, "Sí, Primer Ministre"
també disponible en DVD en una edició molt cuidada i en català. Molt recomanable si ja coneixeu la primera. I més recomanable encara per descobrir i gaudir de les intríngulis de la política de govern d'un país com Anglaterra en una clau d'humor que va encandilar fins i tot a la Thatcher als anys vuitanta. Espléndida!

dilluns, d’abril 07, 2008

Rima LX - Gustavo Adolfo Bécquer

Rima LX

Mi vida es un erial,
flor que toco se deshoja;
que en mi camino fatal
alguien va sembrando el mal
para que yo lo recoja.

Rima LX - Gustavo Adolfo Bécquer
EDAF

dissabte, d’abril 05, 2008

...sobirana injúria...

"Part açò, tenen a sobirana injúria si dels diners de llurs marits no són gordadores e tresoreres, e reptaran-los contínuament d'ésser hòmens sens fe, e majorment vers elles, tro a tant que faça ço que volran, dient que qui fe no ha, fe no dóna, e lloant si mateixes de lleialtat sobre Fabrici. La cordial e indissoluble amor que han a llurs fillastres e a altres qui els facen nosa, és semblant a aquella que hagueren Fedra a Hipòlit, Clitemestra a Agamènon e les Bèlides als fills d'Egistus."
Lo Somni (1399) Bernat Metge (1340? - 1413) Les millors obres de la Literatura Catalana Edicions 62 i "la Caixa" (1980)

divendres, d’abril 04, 2008

Octubre a Barcelona (IV): tercer dia

El tercer dia a Barcelona el vaig dedicar a visitar i a veure els amics que veig de tant en tant i que de tant en tant enyoro. I és més, el dia em va deparar moltes sorpreses agradables... I alguna desagradable que ja explicaré en un altre apunt.

El primer que vaig anar a veure va ser Suprem... Suprem... Aquest home que tant em va ajudar en el seu moment, a treure'm la carrera. I amb qui tantes partides de Heroes hem jugat. I de qui encara tinc un parell de llibres per tornar (ell em va descobrir el gran Terry Pratchett!!!!). L'únic que realment em sap greu és que no tinc un contacte més freqüent amb ell... La residència d'estudiants m'ha donat moltes coses!!!

Sortint de casa del Suprem va arribar la primera sorpresa del dia, i em vaig trobar amb Aiosa... Aiosa és simplement una noia de la residència d'estudiants que va estar unida sentimentalment amb un altre amic meu. Això potser va provocar que no tingués una relació molt freqüent amb ella... Però sempre m'ha caigut bastant bé. I res... Vaig quedar amb ella per prendre un café després de dinar.... I la segona sorpresa va ser que no va venir sola, sinó que l'Alemanya va venir amb ella... L'Alemanya és una companya de pis seva que també vaig conèixer a la residència i amb qui parlava freqüentment. Vàrem prendre unes cocacoles mentre ens posàvem al dia... De l'ara... I del que vindrà... Va ser molt agradable.

Però abans d'això havia de dinar... I el dinar el vaig compartir amb el Rompecorazones Leba... Un altre colega de la residència d'estudiants amb qui hem parlat molt... Això sí que és un trencacors i la resta són tonteries. Però riure riem molt... Però la veritat quan parlem del govern, riem però d'altres coses. La veritat és que una de les grans conclusions és que la gent està més d'acord del que pensa... De vegades és suficient amb parlar i escoltar-se per descobrir lo molt que ens pareixem tots.

I al final, el dia va acabar amb un sopar a... ¡un restaurant-pizzeria italià! La veritat és que no recordo gens ni mica el nom del lloc... Per tant no parlaré del lloc. Ni del sopar. L'important de la nit va ser, a part de posar-se al día, sortir una mica de marxa i fer unes copes.... Bé unes copes...

El lloc escollit va ser un pub de l'Eixample de Barcelona anomenat Línea 6,25 (Enric Granados 62). Un acollidor pub amb unes cambreres simpàtiques i guapes, i gent de totes les edats. I música variada... Un lloc que m'agradaria haver descobert abans!!! La nit fou divertida... Varem ballar... Varem parlar amb les cambreres... I... I ho vàrem passar molt bé!

dijous, d’abril 03, 2008

Octubre a Barcelona (III): Sots i Da Greco

El meu segon dia de visita a Barcelona havia quedat per sopar amb la Sots... La Sots ocupa un dels càrrecs de gerència de la residència d'estudiants on vaig viure durant la carrera. I estic molt content de considerar-me un amic seu. Sempre he tingut tendència a fer-me amic de persones amb un perfil socialment criticat. Clar que tota història té sempre un caire matissable... Sempre hi ha altibaixos però el més important és com "acaba". O com s'estabilitza. I en aquest cas n'estic molt orgullós. I encara que sigui de tant en tant, és important mantenir el contacte amb les amistats. I en aquest cas el contacte era simplement un sopar.

El lloc el va triar ella. Un restaurant italià de Barcelona: Ristorante Da Greco.
( Pg. de Gràcia, 116. Per sobre de Còrsega / tlf. 93 218 65 50 / preu mig 40 euros)
El restaurant és realment esplèndid. Discret. Amb una decoració misteriosa, curiosa, intimista però alhora rococó. I la pasta (que és el que vaig menjar) molt bona. Bonísima. Però molt abundant (no es recomanable més que un plat per persona per un sopar a no ser que es tingui moltísima gana). I el detall més curiós i més destacable, és que et porten una mostra del que menja el teu acompanyant per a que la tastis, i viceversa. Així fa molt més net la típica tastamenta de plats.

Un lloc molt apropiat per quedar molt bé. Fantàstic. El preu es elevadet, però respon a un servei molt professional i a una bona qualitat del menjar... Clar que jo sóc un fanàtic del Da Paolo... Però aquest no està gens malament.

dimecres, d’abril 02, 2008

Octubre a Barcelona (II): Mu Buffet i Àngel

El meu segon día a Barcelona a més de voltar una mica, vaig tenir el plaer de dinar amb un altre bon amic meu, diguem-li Àngel. L'Àngel és d'aquestes persones, que de tan bona persona que són... Però també té defectes, perquè l'orgull el pot. Però a qui no, alguna vegada?

Vàrem compartir el dinar al Mu Buffet de Pedralbes Centre. El Mu Buffet.... És un típic buffet per a currants. No és la óstia. Però allò era el menys important. Perquè compartir el temps... La xerrada. Posar-se al dia amb un bon amic. I tenir la estranya sensació que no has estat al seu costat quan no ha necessitat... Però que per alguna raó no ho he sabut i no he pogut ser allà.

Tanmateix, potser ell s'enfadarà si així ho escric, però sempre he tingut la sensació que mai no ha fet cas dels meus consells. I jo no podia li aportar més que aixó, consell. Però ja es sap que els consells només troben el seu destí si les portes estan obertes.

No t'enfadis, nen si llegeixes això... I ja saps que sempre que ho necessitis només m'has de trucar. :)

dimarts, d’abril 01, 2008

Octubre a Barcelona (I): Planície i Da Paolo

El passat Octubre vaig passar uns dies a Barcelona. Ara mateix fa molt de temps d'aquells dies, però tot i això em fa molta il·lusió parlar d'alló, per les coses bones i les dolentes!

La meva visiteta a la ciutat del meu cor va començar de forma inmillorable, ja que Planície - Planosfera em va venir a buscar a l'aeroport. A més, això em va permetre compartir les primeres hores a la ciutat comtal amb un dels meus millors amics de tota la vida. Degut a l'hora que era, de l'aeroport varem anar a sopar.

El lloc escollit va ser un restaurant italià familiar de Barcelona que des que va ser descobert s'ha convertit en un lloc mític (crec que fou descobert per la Nuria Note i el JAL, ja que el primer cop que hi vaig anar va ser per celebrar l'aniversari de la primera). El lloc en qüestió es diu Da Paolo i és el millor italià (que jo conegui) de Barcelona.

Fa tant de temps que no recordo ni tansols què vaig demanar... Però recordo tot el que he hi he menjat i mai, (i quan dic mai és mai) no m'ha decepcionat. A més el restaurant fa setmanes gastronómiques (de la trufa blanca i del formatge parmesà) que afecten a tota la carta. Un lloc formidable per visitar. Especialment si és acompanyat d'un bon amic, com és Planície per a mi.