Orgull. Aquesta paraula resumiria l'apunt d'avui.
Encara record aquells dies, en que joves (molt joves) els dos, la meva amiga em deia orgullosa que volia estudiar Comunicació Audiovisual, envoltats de fum i asseguts a un banc del Parc de la Mar de Palma de Mallorca... Jo havia de començar poc després a estudiar les meves carreres... I ja en ella es percebia una força... Una empempta poc comú.
Amb el temps varem perdre el contacte per segon cop... I amb el temps el varem recuperar també per segon o tercer cop. Ja més recentment.
I sé que està treballant de realitzadora al Gran Angular... I que fa documentals fantàstics com aquest, que porta per títol "Un Cas de Necessitat Urgent".
Mir enrera i record, i perceb tot el que aquesta persona m'ha aportat. Més del que en sóc conscient... Més del que ella es pensa. I només em queda el regust aspre de saber que la distància que ens separa no em permet dedicar-li tant de temps com m'agradaria.
Però aquests són els senderis de la vida. I només li puc donar les gràcies per permetre'm tenir una amiga de qui estar tan orgullós.
Gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada