Aterrar

D'aquí a 7 dies aquest blog farà un any d'existència amb gairebé 30000 entrades.
Ahir vaig aterrar a Madrid, on m'hi estaré treballant una bona temporadeta...
I ja fa més d'una setmana que la meva Galàxia va esdevenir llunyana...

Amb tant de canvi al meu jo, vaig decidir canviar també el meu ciber-jo. Com es pot veure (els que hi havieu vingut abans) l'estètica del blog ha canviat considerablement. Feia temps que la volia canviar i he aprofitat el pas de blogger a BloggerBeta per a dur-ho a terme. D'altra banda, BloggerBeta ha habilitat moltes coses que Blogger no tenia... Com les categories... Durant els propers dies classificaré tots els posts antics per categories. Això trigarà un parell de dies. Però serà molt útil...

Aviat inauguraré una nova secció: Diaris de Madrid, on aniré explicant les meves aventures a la gran capital... I potser també n'inuguro alguna altra...

Espero que us agradin els canvis...

Sentence

Shall I be ever happy again, I wonder?

from Agatha Christie's Black Coffee play novelised by Charles Osborne.

Tres dies, pinzellades d'alegria

Porto tres dies (o quatre) que han suposat per mi una enorme pinzellada d'alegria...

Dijous la meva Galàxia va esdevenir molt llunyana... Tant que varen sobrevenir problemes de comunicació... I l'ausència de comunicació em va sumir en un estat d'angoixa i tristesa preocupant (vaja a mi em preocupava). Però els dies posteriors, un darrera l'altre, m'han permés recarregar energies... M'han permés retrobar la confiança en la humanitat... (que tant sovint em deceb).

Primer els meus extravagants amics iLòGiCa, Relació i Planície-Planosfera, que em varen adoptar amb valentia divendres i varen suportar amb estoicisme el relat de les meves angoixes... El meu estat enrarit, degut a uns refrescs en mal estat (en estat fermentat), va propiciar el meu descontrol. Però ells varen demostrar una paciència... Que em va fer sentir molt afortunat de tenir uns amics així... Com ells. Malgrat l'extravagància, malgrat els errors, sempre estan disposats a armar-la, a perdonar i a descobrir... Bé a descobrir fins i tot més que jo... (tothom té els seus límits :-D).

El següent motiu d'alegria el vaig trobar en Merodeador... Barcelona és una ciutat molt bonica... Els edificis, els matissos de cada barri, els colors de cada hora del dia... A tot això, alguns carrers tenen l'encant afegit d'haver-hi passat parlant sobre la vida, filosofejant amb el meu apreciat amic Merodeador... A Merodeador i a mi ens agrada "Merodear" per la ciutat... I parlar de l'espècie femenina, aquesta que tant ens agrada i ens fascina i ens tortura i ens alegra i ens entristeix i ens intriga i... Sense tabús, amb sinceritat...

Ahir (Dimarts) va estar ple de bons moments... La iLòGiCa completant puzzles amb peces LòGiQuEs... Enerí, que començà essent una peça i ara és una gran amiga... Potser el gran defecte d'Enerí és que, a vegades, sembla massa madura per la seva edat. En qualsevol cas, és sense cap dubte, d'aquestes persones que em fan reconciliar-me amb la humanitat...
Una altra persona amb qui he disfrutat d'una conversa molt plaent recentment és Matemàtica (li dirè així provisionalment, perquè crec que es mereix un nom més currat)... És tan senzill parlar amb ella... Ella és tan alegre, oberta... (Per cert si algun dia és companya de pràctiques vostra, vos ho passareu molt bé...).

També ahir a la nit m'ho vaig passar molt bé. ElPerno va organitzar un sopar al seu pis. Un sopar diguem-ne ultraheterogeni: amb gent molt diversa i variada però tot gent molt maca. Tres amics seus d'infància (+o-), dos de facultat-residència i dues noies, una de les quals companya seva de pis i l'altra... Bé no sé de què la coneix però no ve al cas. El fet és que varem riure molt... I tot i que més d'un, per variar, se'n degué emportar una idea lleugerament esbiaixada de la meva persona, va estar molt bé. En particular em van fer gràcia les dues noies (per castigar-me a mi o a elles em va tocar seure entre les dues, i això que jo em vaig asseure el primer... No se'm pot acusar de res). En un territori hostil, on 6 homes descarats dominaven la conversa (evidentment el porno, el sexe, i les relacions tio-tia eren temes recurrents), no només varen demostrar tenir caràcter i fermesa, sinó que gairebé vàren sotmetre'ns a tots 6. (És una metàfora, no té res a veure amb el sadomaso). La companya d'ElPerno, en particular va esbossar unes idees molt interessants sobre les quals m'agradaria escriure algun dia amb deteniment: Poden ser un tio i una tia amics? Si un tio es fa amic d'una tia per lligar-se-la aconseguirà que ella no el pugui veure mai com un tio-sexual? Si un tio ignora a una tia aconseguirà atraure la seva atenció? Etc. etc.

Avui el dia ha començat amb Suprem. Supremament. La bonhomia feta persona. La genialitat embalada amb humiltat. De tots els éssers humans existents, a pocs els admiro tant com a Suprem. (Algun cop penso (i li he dit) que ell és tot el que jo hauria d'haver estat). Si hi hagués més Suprems al món, la guerra es faria amb violins... Amb amics com Suprem mai no em sentiré desafortunat... Em transmet una força!!!!! I una bondat!!!!!

El dia havia de continuar amb algú... Però al final no ha pogut continuar... O si? Si, al final ha pogut ser... I ben bé que ha estat... Parlar amb algú que no havies vist mai de cara a cara i de tu a tu durant gairebé 2 hores... Vol dir que... Serà cosa de química? :-D Mira el nom és perfecte CosetaQuímica... Sovint em sento deslligat del món... Com un meteorit invers: en comptes d'apropar-me a la terra me n'allunyo. Conèixer gent com CosetaQuímica em fa sentir-me menys lluny de la terra. (De vegades soc certa persona, d'altres soc incerta persona, i la resta persona incerta)

Clar que en realitat no soc un, soc dos. M'he partit en dos. El meu sistema nerviós, i el meu cor són en una GalàxiaLlunyana. La Galàxia humanista de Rotterdam. Ffidrac... tnyr. És la meva estrella. (Si els Reis Mags en tenen una perquè no en puc tenir jo una?). Em diu el camí i em dóna esperança... Veure-la al matí, abans de l'alba, em dóna força per a cada passa. I passa a passa es fa el camí, el camí que no hi és, caminant! El camí que cadascú fa tot caminant! Per fi he arreglat la ràdio interestel·lar i he pogut reestablir la connexió...

Al sopar d'avui he rigut amb dos amics de la residència... No sé si ja els havia assignat un nom o no. És igual. Avui seran Autosuficiència i L'HomeDeLesVeletes. Aquests noms són puntuals... També es mereixen uns noms més currats... Autosuficiència també es podria dir HeartBreaker, la Màquina... L'HomeDeLesVeletes, L'HomeRomàntic. Sempre ric molt amb ells... Són molt joves... 20 o 21 anys... Però sempre un fart de riure... Parlem de dones. Jo aporto l'edat, el cinisme, la ironia i l'humor negre. HeartBreaker les experiències, les anècdotes i una dosi considerable de sentit de l'humor. I L'HomeRomàntic acompanya a la perfecció amb una dosi extra de sàtira, ironia i sentit de l'humor, amb tocs d'experiències personals que resulten en un plat extremadament explosiu en forma de riallada.

Són les 3 de la matinada i estic explicant com em sento d'afortunat. I demà, tindré més motiu encara per sentir-me així...

Dino amb un Àngel. I sopo amb la ParellaPerfecta... Dues persones que vaig conèixer per separat i, ja sense adonar-me'n ja porten uns 5 anys junts... Ella és un tros de pa... Una persona comprensiva, molt atenta, i divertida. I ell, a més de tenir una punta de genialitat, una punta de clarividència i una punta de malícia, és una gran persona, d'aquestes que o diu mentides grosses o diu veritats encara més grosses, sense terme mig. En bona part és gràcies a ell que vaig a treballar a Madrid a una empresa multinacional important... El somni de la meva vida. Sense cap dubte: he de pagar jo. :D

Poirot Investiga, Agatha Christie

Un cop més en aquest blog parlaré de Poirot i, inevitablement de la seva creadora, Agatha Christie.

Del petit ordenat i curiós Hercule Poirot ja n'he parlat molt... De la seva genial habilitat per resoldre situacions complicades, misteris, crims, robatoris... Dels seus mètodes refinats i basats en les seves sempre fidels cèl·lules grises.

A Poirot Investiga, primer recull de històries curtes de Poirot (1924), aquest ha de resoldre 11 casos d'índole molt diversa. Començant per uns xinesos molt dolents que volen robar un Estel de l'Orient o dos, passant per segrests en les altes esferes polítiques, sense deixar de banda els habituals assassinats. Acompanyat pel Capità Arthur Hastings, el seu fidel però no excessivament brillant amic, Poirot, com és d'esperar, descodificarà fins al més tèrbol misteri de forma brillant.

Aquestes 11 històries han estat portades a la TV com a capítols d'una sèrie de la tele anglesa on Poirot és interpretat per David Suchet cap allà l'any 1992. D'aquesta sèrie, que també té adaptacions de El misteriós afer de Styles i de Assassinat al Camp de Golf, està prou bé. L'únic que potser algun capítol té un ritme una mica massa lent...

Per cert, acabo de començar-ne un altre de llibre del Poirot (Black Coffee) però quan l'hagi acabat ja en parlaré... Mentrestant


Poirot Investiga
Agatha Christie
Columna - Proa
Num. 41
ISBN 84-664-0224-1

Frase de Grouxo Marx a Los Cuatro Cocos

"La próxima vez que le vea recuérdeme que no le dirija la palabra"

(Brutal)

Las Palabras, Mario Benedetti

LAS PALABRAS

No me gaste las palabras
no cambie el significado
mire que lo que yo quiero
lo tengo bastante claro

si usted habla de progreso
nada más que por hablar
mire que todos sabemos
que adelante no es atrás

si está contra la violencia
pero nos apunta bien
si la violencia va y vuelve
no se me queje después

si usted pide garantías
sólo para su corral
mire que el pueblo conoce
lo que hay que garantizar

no me gaste las palabras
no cambie el significado
mire que lo que yo quiero
lo tengo bastante claro

si habla de paz pero tiene
costumbre de torturar
mire que hay para ese vicio
una cura radical

si escribe reforma agraria
pero sólo en el papel
mire que si el pueblo avanza
la tierra viene con él

si está entregando el país
y habla de soberanía
quién va a dudar que usted es
soberana porquería

no me gaste las palabras
no cambie el significado
mire que lo que yo quiero
lo tengo bastante claro

no me ensucie las palabras
no les quite su sabor
y límpiese bien la boca
si dice revolución.

Versos para cantar

Letras de emergencia (1969 - 1973)

Inventario

Mario Benedetti

Cendres d'un Món, Sangtraït

Xarop!, per curar una ferida
Xarop!, que no sigui amor
Xarop!, que ens retorni la vida
Xarop!, per matar el dolor.

Quan escriguin la història
del que hem fet a la terra
que no oblidin el que va ser
d'aquell món.

Vida, terra. Homes que parlen de Déu.
Misses negres. Fums que enfosqueixen el cel.

Guardem bé en la memòria
tot allò que vam perdre
quan la cendra sigui al carrer
i tapi el sol.

Mil anys. L'hora quan serà sempre de nit.
El temps no corre la cendra guanya camí.

Xarop!....

Les paraules s'enfonsen
dins un mar sense orelles
predicant quin serà el destí
del teu món.

Sí! Crida! Com serà el món del teu fill?
Ben grans! Ben juntes! L'ombra, l'infern i el verí!

Xarop!...

Quin dia el d'aquella nit...

De les últimes 22 hores no en podia esperar res més...
Potser ara fent aquest apunt arribo a les 23 hores... Ara potser m'enteneu... Clar que el meu estat no és el millor per fer-se entendre. (Mai no havia escrit i publicat un post a aquestes hores i en el meu estat)...

A les 7 del matí m'he despertat, llevat, dutxat i vestit...
A les 8 marxava cap a l'aeroport...
A les 9 i mitja l'avió s'enlairava, amb mi a dins, en direcció a Madrid.
Hi he arribat sobre les 10:30. A la Terminal 4 (alias T4) amb el corresponent maldecap per arribar al metro. Pel camí he conegut una parella de catalans de les terres de l'Ebre molt simpàtics.
A les 11 i mitja arribava al barri on està situat el pis on viure... Me l'he patejat i estudiat bé. Està molt ben equipat: centres comercials, multicinemes a 10 minuts, bolera, un CAP, dues linees de metro importants i un munt d'autobusos. Pista de basquet-futbol pública, un parc mitjà amb arbrets i òsties... Clar que no hi ha mar... Com ho faré? Vaja, vaja.
A les 11:30 em fotia un entrepà de llom amb formatge... No, no és cap metàfora... M'he llegit els diaris... M'hi he estat una estoneta, llegint diaris.
A la una he anat amb metro fins Atocha a treure'm el billet de tornada que tenia reservat. La meva intuïció, com un 90% de les vegades, era certa. Si arribo a esperar a l'últim moment potser ara encara riuria de la gràcia... Es veu que malgrat la meva condició masculina tinc una enorme intuïció femenina, la qual em porta a xocar amb altres intuïcions femenines dissidents creant-me greus i constants problemes amb les propietàries o propietàris d'aquestes altres intuïcions femenines. (Demà, és a dir d'aquí a unes hores em farà vegonya haver escrit aquestes coses).

A les 15:30 estava dinant d'un Burguer King en un Burguer King al costat del pis que havia de veure. A les 16:01 ha aparegut el jovençà que me l'havia d'ensenyar (el pis) i me l'ha ensenyat (el pis). Potser per dins no és l'óstia patatera però està suficientment bé com per a que els hagi dit que si els sembla bé me'l quedo durant un temps.

A les 16:30 la visita al pis estava acabada. Toca iniciar el viatge de tornada. Vaig de nou a Atocha i mentre espero que arribi l'hora de la sortida del tren (19:20) em miro la primera peli de James BOnd de la història: Agente 007 contra el Doctor No. (No us vull espatllar la peli, però els dolents perden, els bons guanyen i Bond s'emporta a la noia... L'Ursula Andress... Quin bomboóóóó!!!! (Perdò... sector feminista, però cal que siguem sincers!!!).

A les 19:20 el tren iniciava el seu camí cap a BCN mentre jo m'ho he fet venir bé per veure una peli dels Hermanos Marx: El Conflicto de los Hnos. Marx. El seu segon film. He rigut tant que la gent em mirava amb cara rara. Al tren a més hi havia el Mortadelo (l'actor de la peli!) i la Bea de Yo soy Bea.

Després ens han posat una peli que ja comentarem: Secretos de familia...

I com que estic com estic deixo la resta per a demà.

No puc... Només que he quedat amb tres amics que adoro. La Planície-Planosfera, Relació i iLóGiCa. L'ordre en què disposo els noms no té res a veure amb la seva relevància. Son genials... M'hi he sentit molt bé... Amb ells em sento acceptat amb tot i cada un dels meus defectes. Em sento comprés.

I de tant comprés que em sentia entre flamenc i caminades per BCN (que semblava buida tot i la Mercè) he resultat víctima dels brous que més respecte em fan... Els brous!! I ara estic enbrouat però demà ja no... No m'he passat però a mi amb molt poc ja faig... Problemes de metabolisme. Fins d'aquí a 10 mesos dubto que torni a beure.

Relació, iLóGiCa, Plani... Gracies per escoltar-me... No hi ha prous diners al món per pagar-vos-ho.

La frase de El Crepúsculo de los Dioses

"És curiosa l'amabilitat que tothom et mostra quan estàs mort"

El Crepúsculo de los Dioses
Billy Wilder (AKA God)

Agua (Water), Deepha Mehta

Pel meu gust, l'exemple de com contar una història dura...

De com denunciar, o de com explicar una injustícia, tot mostrant com era la vida d'una societat a punt de ser impactada per una revolució social i cultural...

Agua (Water) és una producció canadenca molt interessant...

Es tracta d'una película coherent, on mitjançant un fragment de les vides de 6 o 7 vídues índies, es relata la trista tragèdia a la qual es veia abocada la vida de nenes que tenien la mala sort de ser casades pels pares a edats molt curtes (7, 8, 9 anys) quan els marits de les quals morien joves...

En general el film està impregnat de vida i de mort, i denuncia el maltractament al qual eren sotmeses les dones a l'Índia de la revolució de Gandhi.

A la Índia, les dones encara son maltractades en moltes i variades maneres, fet que dóna molt actualitat a aquesta película, que tot i que no defuig el drama, no s'hi recrea innecessàriament.

Una cinta plena de detalls molt cuidats. L'única pega que vaig tenir és la incomoditat que em va crear la figura d'un eunuc-proxeneta transvestit. No sé fins a quin punt era costum en aquella época i en aquella cultura que els eunucs es vestissin de dona. En qualsevol cas el malestar és més pel meu desconeixement de la realitat Índia que perquè ho veiès incoherent dins de la película.

Una obra-denúncia molt ben vertebrada. Que sense que te n'adonis del tot, va tocant tot i cada un dels aspectes possibles en el contexte on s'ubica: la revolució, el xoc cultural orient-occident, colònia-colons, l'esperança al voltant de Gandhi, la doble moral que no escapa a cap lloc del món, el xoc entre religió i sentit comú, entre fe i consciència (fantàstica pregunta: que s'ha de fer quan la consciència contradiu a la fe?), el xoc entre la religió i la cultura (fantàstiques observacions com: al darrera de les doctrines religioses s'hi amaguen interessos econòmics)... I molts més detalls que en fan una cinta ideal per als amants de la reflexió.

Per acabar m'agradaria destacar la genial actuació de la petita: és desbordant. Quan ella és a la pantalla, se la menja. Impressionant.

Me sirve y no me sirve, Mario Benedetti

ME SIRVE Y NO ME SIRVE

La esperanza tan dulce:
tan pulida tan triste
la promesa tan leve
no me sirve

no me sirve tan mansa
la esperanza

la rabia tan sumisa
tan débil tan humilde
el furor tan prudente
no me sirve

no me sirve tan sabia
tanta rabia

el grito tan exacto
si el tiempo lo permite
alarido tan pulcro
no me sirve

no me sirve tan bueno
tanto trueno

el coraje tan dócil
la bravura tan chirle
la intrepidez tan lenta
no me sirve

no me sirve tan fría
la osadía

sí me sirve la vida
que es vida hasta morirse
el corazón alerta
sí me sirve

me sirve cuando avanza
la confianza

me sirve tu mirada
que es generosa y firme
y tu silencio franco
sí me sirve

me sirve la medida
de tu vida

me sirve tu futuro
que es un presente libre
y tu lucha de siempre
sí me sirve

me sirve tu batalla
sin medalla

me sirve la modestia
de tu orgullo posible
y tu mano segura
sí me sirve

me sirve tu sendero
compañero.

Versos para cantar
Letras de Emergencia (1969 - 1973)
Inventario
Mario Benedetti

The Mysterious Mr. Quin, Agatha Christie

Lately I've been criticised because I write too often about Agatha Christie and his books. These people asks me to talk more about my everyday life. In fact if I write so many comments about books these days is because I've got plenty of time to read and I devote myself to this hobby of mine.

So far, the last book of Agatha Christie I've read is The Mysterious Mr. Quin. This book is composed by twelve short storys with the most peculiar characters by the autor: Mr. Sattertwaite, an old bachelor who has dedicated his entire live to observe the human behaviour in the deeps of love, and his odd and mysterious friend, Harley Quin. This one, whose name is pronounced the same way than Harlequin, appears in the most unexpected places, at the precise time to help his friend Mr. Satterwait avoid some disaster often involving crime, and love.

But contrary to what one can imagine, Harely Quin does nothing... He just asks the correct question. He just makes the correct comment in the appropiate time. And Mr. Satterwaite does the rest in his paper of great connaisseur of live, love, and the human condition.

These two characters only appear again in Problem At Pollensa Bay, The Harley Quin Tea Set or the Complete Harley Quin & Mr. Sattertwaite. Harley Quin is known to be Agatha's favourite character, inspired by the Harlequin character from her poem book The Road Of Dreams.

Although they are not my favourite characters, I kind of like the spiritualism around Mr. Quin. His impossible and mysterious unexpected appearances and his fantastic and mistic disappearances.

Mercader d'Il·lusions, Sangtraït

Dolor dins meu és el que hi ha...
Enyor d'un temps de sorra i mar...
Temps d'il.lusions que jo vaig fer malbé.
Temps que tots dos no podrem tenir més.

Quina immensa buidor he aixecat a dins meu,
entre quatre parets, sense un perquè.
Aparcant la vida com un cotxe vell,
deixant que els dies l'omplin tot de rovell.

Qui em ven il.lusions?...

La mort potser sigui el remei.
Marxar ben lluny.
No veure més que les manyagues que tu fas
no són per a mi.
Paraules crues.
El meu nom proscrit.

Quina immensa buidor...

Qui em ven il.lusions?
Qui tindrà resposta al perquè?
Mercaders de somnis confusos.
Cares sense nom, ulls ni cor.

He pogut fer l'amor amb la reina fortuna.
He pogut fer l'amor amb la llum de la lluna.
Però no. No sé el lloc on seràs tu.
Però no. No ho sé. Fa temps que t'he perdut.

He pogut fer l'amor dins palaus i entre runes.
He pogut fer l'amor amb mil dones o amb una.
Però no. No sé el lloc on seràs tu.
Però no. No ho sé. Fa temps que t'he perdut.

Però si ja no ets amb mi!!

Sembla ser...

Sembla ser que me'n vaig a Madrid.
A Barcelona no me volen i a Madrid sí... Ironia? Sort.
Si tot va bé treballaré durant uns anyets a una gran companyia que solia fer ordinadors
i que encara hi treballa.

La meva vida comença a seguir la teoria del caos. Aviat seré a Madrid... I desprès?

Enyorar enyoro molt... És bo enyorar... I per sort tindré a molta gent per enyorar...

I una vida nova per començar... Nova feina. Nous amics. Nous maldecaps...

Sembla ser que me'n vaig a Madrid.
Us seguiré informant... Des d'allà.

Words of Wisdom from 'The Mysterious Mr. Quin'

'My dear young man, (...), if you will think a little less
of the impression you are making on other people,
you will, I think, be wiser and happier.'

from
The Dead Harlequin tale
The Mysterious Mr. Quin
Agatha Christie

Canallas

Ya he explicado muchas veces que mientras estudiava en la Universidad estuve viviendo en un Colegio Mayor (residencia universitaria de estudiantes) llamada CMU Penyafort-Montserrat...

Vivir en un sitio así tiene muchos inconvenientes... Padeces una sórdida auséncia de vida privada pues parece un pequeño pueblo al lado de la Diagonal de Barcelona. Te sometes al constante juicio público de todas tus acciones... Y conoces a mucha gente que ni queria haberte conocido ni querias conocer.

En cambio aprendes a vivir en sociedad. A adaptarte. Aprendes que los errores no se perdonan, mientras que los aciertos se olvidan fácilmente... Aprendes muchas cosas. Y sobre todo aprendes, si quieres, a aprender... Te empapas de las cosas que te aporta la gente como tú pero distinta...

Y fue así como me cayó a las manos el CD Nunca más!!! de Canallas. Un CD del que he hablado mucho en mi blog dedicado a la música de influència jamaicana: El Racó. És un CD que recupera muchas canciones de lucha republicana o simplemente anti-fascista, mayormente vinculadas a la Guerra Civil española, uno de los episodios más tristes de la história del Estado Español, que como el propio nombre del CD indica no debiera repetirse Nunca más!!! (A pesar que la derecha fascista española no esté de acuerdo).

La verdad és que escuché otros CD del grupo en el FNAC i ninguno me gustó lo suficiente. Pero este se ha convertido en uno de los imprescindibles.

Otros enlaces relacionados:
Si me quieres escribir
El Paso del Ebro
Bella Ciao
La Tarara
En el Pozo MªLuisa
Bandiera Rossa
Himno de Riego (Si el rei vol corona)
L'estaca de Lluís Llach
Hasta Siempre de Carlos Puebla
El Pino Verde
En la Plaza de mi Pueblo

La República, la Guerra Civil i la Memòria Històrica

Las viejitas democráticas, Mario Benedetti

Sorprenent!!! La COPE és la protagonista d'un poema de Benedetti!!!!
Clar que per motius obvis aquí sota el nom de Radio Carve.

Nosotras las viejitas democráticas
ni huesos conseguimos para el caldo
pero como escuchamos Radio Carve
nosotras le tenemos miedo al cambio.

Esa pensión que nos brinda el gobierno
no alcanza en realidad para un carajo
pero como escuchamos Radio Carve
nosotras le tenemos miedo al cambio.

El hospital, si nos ponemos graves,
no tiene nunca camas para tantos,
pero como escuchamos Radio Carve
nosotras le tenemos miedo al cambio.

Para ver si hay pagos a pensionistas
compramos una vez al mes el diario
pero como escuchamos Radio Carve
nosotras le tenemos miedo al cambio.

Si el comunismo nos quita la tierra
será la que se junta en los zapatos
pero como escuchamos Radio Carve
nosotras le tenemos miedo al cambio.

Sólo comemos una vez al día
pues todo cada vez está más caro
pero como escuchamos Radio Carve
nosotras le tenemos miedo al cambio.

Nosotras las viejitas democráticas
ni huesos conseguimos para el caldo
pero como escuchamos Radio Carve
nosotras le tenemos miedo al cambio.

Versos para cantar
Letras de Emergencia (1969 - 1973)
Inventario
Mario Benedetti

Noctàmbuls, Sangtraït

Vaig pels carrers,
la llum desperta dolçament.
L'ombra em segueix
com si fos part de mi mateix.
El destí és el meu punyal fa tant de temps!
Ja no sé quantes vides viuré.

I aquest dolor que cada dia creix més.
Sed d'amor.
On serà el pou del plaer?

Cerco l'alè
de paraules a prop meu.
Queda poc temps.
Surt el sol i moriré,
com la nit mor cada matí, amb la llum.
Jo també seré una ombra al carrer!

I aquest dolor... etc...

L'últim carrer.
Sento veus cantant en vers
velles cançons que jo mai no cantaré.
Són cançons que parlen d'amor, d'emocions...
sensacions que per a mí no són res.

I aquest dolor que cada dia creix més.
Sed d'amor.
On serà el pou del plaer?

Un dia més baixo camí de l'infern.

Ace of Base, La Gran Orquesta Republicana i Bad Manners

Per als que us interessi el món de la música i per fer cas als que em diuen que parli una mica de mi de tant en tant, inauguro una secció en la que explicaré la meva relació amb alguns grups i estils que m'han marcat (i encara em marquen) sense vergonya...

Ace Of Base, per ordre cronològic hauria de ser el primer... Pels volts de 1994 quan el 'Didiararà' de Whigfield (també coneguda com Saturday Night) regnava a les discoteques, hi havia un altre tema, aquest més antic (1992) que encara es feia sentir amb molt bona resposta. Es tracta de l'All That She Wants, un reggae d'Ace Of Base que a mi m'agradava molt més que el tema dance amb ball inclós de Whigfield. El més curiós de la història, és que aleshores no tenia ni pajolera idea de què c... era un reggae. Només sabia que m'agradava molt. Uns 5 anys més endavant descobriria la música ska-rocksteady-reggae jamaicana i aquest fet m'ajudaria a entendre perquè determinades cançons m'agradaven més que la resta.

El segon grup d'aquest post d'avui segurament en tornaré a parlar més endavant. Es tracta de La Gran Orquesta Republicana. La Gran Orquesta Republicana la vaig descobrir a l'etapa que ja seguia amb devoció la música (que per ser estrictes s'ha d'anomenar) d'influència jamaicana (per distingir-la de la música jamaicana d'arrel). Per més informació sobre aquestes músiques visiteu el meu Racó de Música i Arrels. Era un d'aquests grups ska-rock-punk molt marxós i que feia molts concerts gratuïts... I jo hi anava sempre que podia... Tant, que moltes cançons del grup me les vaig aprendre només dels concerts... Ara en tinc tots els discos... I comprats!!! I al Racó en podreu trobar una ressenya... Però tanmateix, com que en tornaré a parlar amb tota seguretat...

El tercer i últim grup d'aquest post d'avui és Bad Manners... Un grup liderat per un paio (Doug Trendle AKA Buster Bloodvessel) que tan li era pesar 250 kg i fer el lateral i el pi i aquestes coses a sobre l'escenari fins que el varen haver d'operar... I en va perdre 175 de kg... Tot un canvi d'imatge... Un grup creat a inicis dels 80 dins el marc del moviment 2-Tone a Gran Bretanya.... (D'això en palaré algún dia a El Racó). Bad Manners és un grup que ha fet relativament poques cançons pròpies... Però ha donat un estil tan propi a les versions que ha fet, que és difícil dissociar-les... Vaig descobrir Bad Manners en un recopilatori de grups ska que em vaig comprar i després em vaig aficionar a col·leccionar-ne els discos disponibles (tenen una gran quantitat de discos en vinil descatalogats i no reeditats en CD... una gran pèrdua de material. Però bé... No us dic com de genial va ser el concert que els vaig veure fer a l'Apolo perquè no em creurieu. De tant en tant, només de pensar-hi se'm posen els pels de punta. Però podeu estar segurs que tornaré a parlar de Bad Manners, en un moment... O altre.

PS: Per cert, per als que ho celebreu, bona diada!

Attic, Les Rambles, Barcelona

De tant en tant m'agrada anar a un lloc amb classe. I l'altre dia va ser el dia...

L'Attic és un restaurant amb molta classe, elegant, íntim... Amb cuina d'aquesta que alguns anomenen cuina-fusió... Que elabora plats de noms molt llargs amb productes típics de la terra.
El primer que us passarà pel cap és... Segur que un restaurant d'aquest tipus, a un primer pis i amb vistes a sobre Les Rambles és caríssim. Doncs no... Aquest és el punt...

Triant bé els plats de la variada i completa carta es pot menjar tranquilament dos entrants, dos plats de carn/peix i un postre per 35 euros, sobretot si s'aprofiten els preus de mercat que hi ha entre setmana.

Esplèndid per quedar bé...

S'hi pot trobar a més, com a nota exòtica, gent famosa del món del teatre i de la televisió. Per exemple un cop m'hi vaig trobar el Sergi Mateu (famós per fer de Santiago Bernal a Hospital Central, a més del teatre i la televisió catalans (Secrets de Família))... I l'últim cop que hi vaig anar va aparèixer la terrible Mònica Tarribes... Així que sempre s'hi pot provar sort a veure si hi haurà algú famós. :-). Millor anar-hi pel menjar, en qualsevol cas.

ATTIC
La Rambla, 120
Barcelona
entre 15 i 30 euros per cap

Just one line from 'The Mysterious Mr.Quin', Agatha Christie

This line from 'The Mysterious Mr. Quin' (by Agatha Christie) has really struck me:

" 'Has it ever struck you,' he said, 'that civilization's damned dangerous?' "

Overwhelming. Don't you think??

Side Note: I'm happy because it's a long time since I published a post in english for the last time. I missed it. I know it's a short one, but I think it gets the point.

La noche de los girasoles

No poso la imatge d'aquesta película perquè no es mereix ni això.
Sempre en la meva humil opinió. Que avui, a més de humil serà dura.

Ahir vaig anar a veure La noche de los girasoles, de Jorge Sànchez-Cabezudo.

Mai no havia sortit d'un cinema tan enfadat i cabrejat amb la película.
Coneixia el sentiment de decepció. I de sentiments bons també molts... Però mai tanta ira.
Ràbia contra el guionista per haver pensat una peli així. Ràbia contra el productor per haver-la pagat i organitzat. I sobretot ràbia contra mi per anar-la a veure tot i les males vibracions que m'havia produït el trailer.

La història, l'argument, és una bajanada. Si us agrada el Show de Ana Rosa i el Diario de Patricia, en aquesta película trobareu un relat basat exclusivament en: 1. la estupidesa humana (de poble i no tan de poble) i 2. en un cúmul de tòpics de l'espanya rural.

Ordinaria. Sense ritme en alguns moments. Previsible en tot moment. En el primer moment que apareix un personatge ja saps què farà... I de sobres. La forma de contar la història també està molt vista. Així en capitulets... Així cada un filmant el mateix des de una perspectiva diferent segons el prota de cada capítol.

Incoherent: ara resulta que un guàrdia civil d'un poble de 50 habitants a punt de jubilar-se i ser avi, de cop veu com se li desperten instints dignes de Hercule Poirot. Va home! I en especial la seva Salomònica decisió, que si bé és la única cosa que sorprèn una mica (i no per la seva lògica i intel·ligència), no ho puc contar perquè potser us espatllaria la pel·lícula (més encara, si és que això és possible).

Estúpida: no hi ha cap personatge en la película que prengui cap decisió mínimament lógica. I aixó... en 2 hores i mitja de peli que condensen 2 dies en la vida d'un poblet rural... Ja et dic.

Innecessària: al meu entendre, després de Irreversible, no cal tractar aquest tema més. De fet, en molts moments de la peli dius... Això és un remake espanyol d'Irreversible per als que no la varen entendre... Amb la diferència que a Irreversible els actors són descomunalment gegants, i si bé hi ha un clímax de 15 minuts excessivament tens i desagradable, la resta de la película és una meravella, que no tindria raó de ser sense els violents primers i irreversibles 25 minuts.

Poc creible: jo no m'ho crec. Res. Res de res.

Potser li agradi a molta gent... Hi ha molts que l'han qualificat com una pel·lícula que salva el cinema espanyol. Però per a mi, si és l'única que el salva, siusplau, que el Govern prohibeixi els Espanyols fer cine. Siusplau!!

PS: En definitiva, davant el dubte, no hi aneu. Però només és el meu consell. A la Galàctica, tot i que no la va fascinar, no li va semblar tan horrible com a mi.

La Síndrome dels Estranys Sons, Jordi Solé i Camardons

De Jordi Solé i Camardons ja n'he parlat abans en aquest blog... Més concretament parlant de la Ciència-Ficció amb motiu de Dune (Frank Herbert), en aquest apunt, en el qual faig un parell de comentaris sobre, entre altres coses, els diferents tipus de Ciència-Ficció. Avui va de Sociolingüística-Ficció.

També en vaig parlar amb motiu del seu primer llibre de Sociolingüística-Ficció Els Silencis d'Eslet en dos apunts diferents per no allargar-los massa. A la 1a part introdueixo l'autor, Jordi Solé i Camardons, mentre que a la 2a part faig la meva personal ressenya del llibre a més d'alguns comentaris sobre la Ciència-Ficció en general.

Un cop acabada la introducció de l'autor... Parlaré del seu segon llibre de sociolingüística-ficció: La Síndrome dels Estranys Sons.

La veritat és que m'ha decebut una mica aquesta obra "en la línia de la ciència-ficció filosòfico-sociològica o de ficció especulativa".

L'important de la ciència-ficció és la coherencia, l'intent que tots els elements que es fan notar responguin a una inquietud determinada, amb una certa lógica. La Síndrome dels Estranys Sons (SES a partir d'ara) falla en aquest aspecte, i, sempre segons el meu punt de vista, 'fa perdre el conill' (perdre el fil).

SES parteix d'una idea molt interessant... Què passaria si un dia, de cop i volta i aleatòriament i successivament algunes persones perdessin la facultat de parlar (tal i com l'entenem), i comencessin a articular uns sons desconeguts... estranys. Com reaccionarien els afectats? Com reaccionarien els no afectats? Quina diagnosi en farien els diferents especialistes?

Els protagonistes, una afectada, la Noa, profe de Filologia Catalana i un alumne seu granadet, l'Arnau, un no afectat...

El llibre comença molt bé als primers capítols, molt dinàmicament... Però en un punt difós i indeterminat, el dinamisme es perd i s'alternen capítols altament reflexius en un to molt (potser massa pel meu gust) proper a l'assaig, amb altres capítols on es centra molt (potser massa pel meu gust) en la vida personal dels protagonistes. Això sí, aprofitant l'avinentesa, els impregna de sexualitat, erotisme i reflexions sobre les relacions personals en la mateixa línea que als Silencis d'Eslet.

La novel·la aborda moltes subtemàtiques des del particular punt de vista de l'autor, i a més demostra el coneixement i fa ús d'una gran quantitat de cites d'autors i poetes més o menys coneguts i més o menys internacionals dotant alguns capítols d'un alt nivell de discurs filosòfic. És en aquests moments que jo dic que s'acosta al gènere de l'assaig.

Per a mi, de vegades abusa una mica d'aquests passatges especulatius, sobretot si ha d'acabar afirmant que "la discussió sobre el significat dels estranys sons és estèril". D'altra banda, la coherència tant del fil argumental com d'alguns detalls científics podria estar més treballada.

Per sort, el romàntic i esperançador capítol final recupera la línea dels primers capítols i deixa, per acabar un bon gust de boca... Però tanmateix... millor que ho llegiu vosaltres mateixos.

PS: Els llibres sempre poden agradar més a un tipus de lector que a un altre. Jo penso que aquest llibre pot agradar molt a la gent amb tendències neo-hippies-esotèriques o caràcters molt espiritualistes, liberals o fins i tot místics.

PSS: Us heu fixat que si desordeneu la paraula ESLET es pot formar la paraula TELES?

La Secretaria Ideal, Mario Benedetti

LA SECRETARIA IDEAL

Yo soy la secretaria
ideal.

Mi jefe es elegante,
mi jefe es tan discreto,
es alto, es distinguido,
es un jefe completo.

Cuando viene y me ordena:
«una copia textual»,
yo soy la secretaria
ideal.

Mi jefe tiene esposa,
dos hijos y tres criadas.
La esposa por lo menos
no lo comprende nada.

Cuando él viene y me dice:
«somos tal para cual»,
yo soy la secretaria
ideal

Mi jefe tiene un mustang
y algún departamento
donde vamos a veces
yo y su remordimiento.

Entonces lo conformo:
«es pecado venial»,
yo soy la secretaria
ideal.

Mi jefe se comporta
como un tipo maduro,
la panza disimula
cuando viste de oscuro.

Y si bosteza y dice:
«hoy no, me siento mal»,
yo soy la secretaria
ideal.

Cuando se va mi jefe,
mi jefe ese hombre viejo
yo me desarmo y quedo
sola frente al espejo.

Y a mí misma me digo
el cansado ritual:
«Yo soy la secretaria
ideal».

Versos para cantar

Letras de Emergencia (1969 - 1973)

Inventario

Mario Benedetti

Que parli de mi!

Un amic meu, que aprecio molt, ahir em va demanar en un mail que em deixi de posar poemes de Benedetti, lletres de cançons i de parlar de llibres de l'Agatha Christie i que, per variar, expliqui què dimonis estic fent ara per ara.

Aquest amic, al qual no sé quin pseudònim posar-li, és un ésser molt divertit... D'aquestes persones que tens la certesa que tenen una capacitat intelectual més enllà dels límits raonables, i que tot i així són persones sociables, normals. Ell és molt agradable... D'aquests elements amb qui es pot parlar de qualsevol cosa. I també és cruel, ja que és capaç de fer-te creure qualsevol cosa que li passi pel cap fer-te creure...

Hi ha poca gent capaç de quedar-se tant amb mi com ell ho fa. Possiblement li anirien bé pseudònims com Alacrán, Mentirós Compulsiu... Però és un tio molt culte... Joder lo que s'ha llegit!!! Buf...
I és d'aquests que tot estudiant la primera carrera (ara està estudiant-ne una segona) no anava mai a classe, s'estudiava els exàmens (d'una enginyeria técnica) en un o dos dies... I sempre aprovant i més d'un cop amb bona nota.

Obviament el vaig conèixer al Penyafort... El Colegi Major on he conegut tanta gent interessant... I ves per on, volia que parlés de mi, i he acabat parlant d'ell!

LLIBRES: Assassinat a la Rectoria, Agatha Christie

Primera gran aparició de la detectiu aficionada i 'aquihaytomatera' de l'época, Miss Jane Marple en una novel·la de l'Agatha Christie.

L'Agatha Christie té un estil molt ambigu, sobretot pel que fa a la seva pròpia ideologia. Molts la veuen com una exaltació de l'Anglaterra més conservadora. En canvi d'altres creuen que, de fet, Christie caricaturitza cruelment aquestes altes esferes. La seva preparació científica (fou infermera durant la guerra) li proporcionen un punt de vista que ella, suposadament per tal d'arribar a un major públic, converteix en ambigu, sovint posant-lo en boca de diferents personatges que arriben a canviar d'idea en el decurs de l'obra. Però en qualsevol cas, la idea ja està exposada (com la que expressa el fragment que aquí vaig reproduir fa uns dies).

Jo no sé que pensar. Només que m'agraden molt les seves històries de misteri i intriga... La llàstima és que no totes estan traduïdes al català... I no totes les que han estat traduïdes estan disponibles... Una llàstima... Estaria bé que els editors catalans fessin un esforç i presentessin tota la col·lecció amb cara i ulls. Per cert, cal afegir que totes les traduccions catalanes són de molt bona qualitat... Bé, de fet els que no llegeixo en català els llegeixo en anglès... Però bé...

I de Miss Jane Marple, la velleta maruja de St.Mary Mead que sent un gran interés per la natura humana, interés que li permet treure el desllorigador dels casos més complicats. Genial la velleta, menystinguda per molts... Per a Christie un descans del seu exitòs Poirot, personatge que malgrat l'éxit que va obtenir mai no va ser del seu gust.

Agatha Christie 1930

Curioses les idees que exposa l'Agatha Christie l'any 1930... Innovadores. Sobretot tenint en compte que sovint se l'acusa de ser conservadora... És una conversa entre un metge i un capellà. El metge parla primer. Els comentaris en primera persona són del capellà.

(...)
- Quan ara hi pensem, ens horroritza llegir que abans cremaven les bruixes. Crec que, en un futur no gaire llunyà, la gent s'esfereirà en saber que nosaltres penjàvem els delinqüents.
- Vós no creieu en la pena capital?
- No és ben bé això. -Va fer una pausa. Després afegí amb lentitud-: Prefereixo la meva feina a la vostra.
- Per què?
- Perquè la vostra feina té molt a veure amb la noció del bé i del mal, i jo no estic gaire segur de la validesa d'aquestes nocions. Suposo que, en el fons, tot deu dependre de la secreció glandular. Una mica massa d'una glàndula, una mica massa poc d'una altra, i en sortirà un delinqüent, un lladre o un assassí. Jo crec, mossèn, que vindrà un temps en què la gent contemplarà amb horror el que nosaltres hem fet durant segles: matar malalts que, en el fons, no podien fer altra cosa que delinquir. No se'ns acut pas eliminar tuberculosos, oi?
- Però aquests no són un perill per a la societat.
- D'alguna manera, sí: poden infectar els altres. Prengueu l'exemple d'un tipus que es creu ser l'emperador de la Xina. No el considerem pas un malvat, oi? Agafem-ho ara des de la vostra perspectiva: la seguretat pública... Molt bé. Tanquem aquesta gent perillosa on no puguin fer mal. Podem fins i tot eliminar-los utilitzant mitjans no violents... Sí, podem arribar fin aquí. Però no diguem, per Déu, que han de ser castigats. No els carreguem, ni a ells ni als seus familiars, amb aquest estigma de vergonya.
Me'l vaig mirar ple de curiositat.
- Mai no us havia sentit parlar així.
- No acostumo a airejar les meves teories. Avui en faig una excepció. Vós sou un home intel·ligent, més que altres capellans. No em sembla que estigueu disposat a admetre la no-existència d'allò que anomenem "pecat", però sou un home d'una visió prou àmplia per admetre la possibilitat de la meva teoria.
- Però això ataca la mateixa arrel de tots els principis comunament acceptats.
- Sí, tots plegats som d'una mentalitat força estreta i bastant farisaica, molt donada a emetre judicis de coses de les quals no hi entenem gens. Jo crec, sincerament, que el crim és una realitat que cal sotmetre al judici del metge, no al de la policia ni al dels capellans.
- I els metges l'arribareu a guarir, aquesta malaltia?
- Sí, ens en sortirem. (...)



Fragment extet del llibre Assassinat a la Rectoria, Agatha Christie. Proa-Columna.

Sentit de l'humor.

Un desig salvatge d'esclafir una rialla m'envaí de sobte i sense cap consideració. Era evident que aquell bon home se sentia gairebé escandalitzat pel fet que un homicida hagués tingut tan poca delicadesa. Sortosament, vaig poder-me controlar.

Capítol Set
Assassinat a la rectoria
Agatha Christie

Els resaltats són meus

Maltractament (iii)

Aiiiiiiiiiii! Les històries de maltractament...

Aquesta és la primera gran història de maltractament lingüístic que vaig patir, amb els meus amics d'aleshores... I es pot documentar perquè el pare d'un dels amics tenia una columna al Diari de Balears i la va dedicar a aquest esdeveniment.

Amb la colla d'aleshores ens vàrem muntar una anada a la platja cap a una zona turística de l'Illa (Illetes, Cala Millor, etc...). I hi vàrem passar el dia. De tornada cap a la parada de l'autobús ens va venir de gust prendre'ns un gelat a una gelateria que vàrem trobar a mig camí.

Jo vaig ser el primer en demanar un gelat d'ametlla (en mallorquí es pronuncia metla) tot assenyalant-lo amb el dit. I me'l varen servir. Però quan un dels meus amics en va demanar un altre... Els amos del local ens varen fer fora a crits de 'catalanistas' i 'renegados'.

L'únic bo va ser que no vàrem pagar el gelat que em vaig fotre. Però és increïble que els que porten una gelateria es posin a insultar uns clients de 14 o 15 anys...

I després ens venen els ................ de la Torre Babel i Ciutadans Per Catalunya a explicar-me A MI que el castellà es discrimina i està a punt de desaparèixer... Quina poca vergonya!!!!!