Tres dies, pinzellades d'alegria

Porto tres dies (o quatre) que han suposat per mi una enorme pinzellada d'alegria...

Dijous la meva Galàxia va esdevenir molt llunyana... Tant que varen sobrevenir problemes de comunicació... I l'ausència de comunicació em va sumir en un estat d'angoixa i tristesa preocupant (vaja a mi em preocupava). Però els dies posteriors, un darrera l'altre, m'han permés recarregar energies... M'han permés retrobar la confiança en la humanitat... (que tant sovint em deceb).

Primer els meus extravagants amics iLòGiCa, Relació i Planície-Planosfera, que em varen adoptar amb valentia divendres i varen suportar amb estoicisme el relat de les meves angoixes... El meu estat enrarit, degut a uns refrescs en mal estat (en estat fermentat), va propiciar el meu descontrol. Però ells varen demostrar una paciència... Que em va fer sentir molt afortunat de tenir uns amics així... Com ells. Malgrat l'extravagància, malgrat els errors, sempre estan disposats a armar-la, a perdonar i a descobrir... Bé a descobrir fins i tot més que jo... (tothom té els seus límits :-D).

El següent motiu d'alegria el vaig trobar en Merodeador... Barcelona és una ciutat molt bonica... Els edificis, els matissos de cada barri, els colors de cada hora del dia... A tot això, alguns carrers tenen l'encant afegit d'haver-hi passat parlant sobre la vida, filosofejant amb el meu apreciat amic Merodeador... A Merodeador i a mi ens agrada "Merodear" per la ciutat... I parlar de l'espècie femenina, aquesta que tant ens agrada i ens fascina i ens tortura i ens alegra i ens entristeix i ens intriga i... Sense tabús, amb sinceritat...

Ahir (Dimarts) va estar ple de bons moments... La iLòGiCa completant puzzles amb peces LòGiQuEs... Enerí, que començà essent una peça i ara és una gran amiga... Potser el gran defecte d'Enerí és que, a vegades, sembla massa madura per la seva edat. En qualsevol cas, és sense cap dubte, d'aquestes persones que em fan reconciliar-me amb la humanitat...
Una altra persona amb qui he disfrutat d'una conversa molt plaent recentment és Matemàtica (li dirè així provisionalment, perquè crec que es mereix un nom més currat)... És tan senzill parlar amb ella... Ella és tan alegre, oberta... (Per cert si algun dia és companya de pràctiques vostra, vos ho passareu molt bé...).

També ahir a la nit m'ho vaig passar molt bé. ElPerno va organitzar un sopar al seu pis. Un sopar diguem-ne ultraheterogeni: amb gent molt diversa i variada però tot gent molt maca. Tres amics seus d'infància (+o-), dos de facultat-residència i dues noies, una de les quals companya seva de pis i l'altra... Bé no sé de què la coneix però no ve al cas. El fet és que varem riure molt... I tot i que més d'un, per variar, se'n degué emportar una idea lleugerament esbiaixada de la meva persona, va estar molt bé. En particular em van fer gràcia les dues noies (per castigar-me a mi o a elles em va tocar seure entre les dues, i això que jo em vaig asseure el primer... No se'm pot acusar de res). En un territori hostil, on 6 homes descarats dominaven la conversa (evidentment el porno, el sexe, i les relacions tio-tia eren temes recurrents), no només varen demostrar tenir caràcter i fermesa, sinó que gairebé vàren sotmetre'ns a tots 6. (És una metàfora, no té res a veure amb el sadomaso). La companya d'ElPerno, en particular va esbossar unes idees molt interessants sobre les quals m'agradaria escriure algun dia amb deteniment: Poden ser un tio i una tia amics? Si un tio es fa amic d'una tia per lligar-se-la aconseguirà que ella no el pugui veure mai com un tio-sexual? Si un tio ignora a una tia aconseguirà atraure la seva atenció? Etc. etc.

Avui el dia ha començat amb Suprem. Supremament. La bonhomia feta persona. La genialitat embalada amb humiltat. De tots els éssers humans existents, a pocs els admiro tant com a Suprem. (Algun cop penso (i li he dit) que ell és tot el que jo hauria d'haver estat). Si hi hagués més Suprems al món, la guerra es faria amb violins... Amb amics com Suprem mai no em sentiré desafortunat... Em transmet una força!!!!! I una bondat!!!!!

El dia havia de continuar amb algú... Però al final no ha pogut continuar... O si? Si, al final ha pogut ser... I ben bé que ha estat... Parlar amb algú que no havies vist mai de cara a cara i de tu a tu durant gairebé 2 hores... Vol dir que... Serà cosa de química? :-D Mira el nom és perfecte CosetaQuímica... Sovint em sento deslligat del món... Com un meteorit invers: en comptes d'apropar-me a la terra me n'allunyo. Conèixer gent com CosetaQuímica em fa sentir-me menys lluny de la terra. (De vegades soc certa persona, d'altres soc incerta persona, i la resta persona incerta)

Clar que en realitat no soc un, soc dos. M'he partit en dos. El meu sistema nerviós, i el meu cor són en una GalàxiaLlunyana. La Galàxia humanista de Rotterdam. Ffidrac... tnyr. És la meva estrella. (Si els Reis Mags en tenen una perquè no en puc tenir jo una?). Em diu el camí i em dóna esperança... Veure-la al matí, abans de l'alba, em dóna força per a cada passa. I passa a passa es fa el camí, el camí que no hi és, caminant! El camí que cadascú fa tot caminant! Per fi he arreglat la ràdio interestel·lar i he pogut reestablir la connexió...

Al sopar d'avui he rigut amb dos amics de la residència... No sé si ja els havia assignat un nom o no. És igual. Avui seran Autosuficiència i L'HomeDeLesVeletes. Aquests noms són puntuals... També es mereixen uns noms més currats... Autosuficiència també es podria dir HeartBreaker, la Màquina... L'HomeDeLesVeletes, L'HomeRomàntic. Sempre ric molt amb ells... Són molt joves... 20 o 21 anys... Però sempre un fart de riure... Parlem de dones. Jo aporto l'edat, el cinisme, la ironia i l'humor negre. HeartBreaker les experiències, les anècdotes i una dosi considerable de sentit de l'humor. I L'HomeRomàntic acompanya a la perfecció amb una dosi extra de sàtira, ironia i sentit de l'humor, amb tocs d'experiències personals que resulten en un plat extremadament explosiu en forma de riallada.

Són les 3 de la matinada i estic explicant com em sento d'afortunat. I demà, tindré més motiu encara per sentir-me així...

Dino amb un Àngel. I sopo amb la ParellaPerfecta... Dues persones que vaig conèixer per separat i, ja sense adonar-me'n ja porten uns 5 anys junts... Ella és un tros de pa... Una persona comprensiva, molt atenta, i divertida. I ell, a més de tenir una punta de genialitat, una punta de clarividència i una punta de malícia, és una gran persona, d'aquestes que o diu mentides grosses o diu veritats encara més grosses, sense terme mig. En bona part és gràcies a ell que vaig a treballar a Madrid a una empresa multinacional important... El somni de la meva vida. Sense cap dubte: he de pagar jo. :D