dimarts, de setembre 30, 2008

Sobre la Inteligencia Humanista...

TALENTO Y VENTAJA COMPETITIVA
Que una empresa sea capaz de obtener ventajas competitivas depende cada vez más del talento de las personas que trabajan en ella. La creatividad, la capacidad de innovación, la experiencia y la formación son capacidades que las personas ponen al servicio de la organización en la que trabajan, y que hayq ue desarrollar a lo largo del tiempo. Por lo que, sin duda, una buenagestión de personas es fundamental para crear organizaciones inteligentes.

Bien, somos conscientes de la importancia de las personas para la inteligencia de las organizaciones, por lo que hay una serie de comportamientos organizativos que determinan su nivel de inteligencia humanista: cómo se selecciona, cómo se evalúa el desempeño, cómo son las políticas retributivas, cómo se forma y se desarrolla a las personas, cómo se comunica, cuánto se exige...

¿CAPTAR O DESARROLLAR TALENTO?
La selección permite captar talento en el mercado de trabajo (externa) o dentro de la propia empresa (interna). Teóricamente las organizaciones pueden optar entre "captar" o "desarrollar" personas. Muchas prefieren una estrategia de cantera (cada vez más complicada...); en cambio muchas apuestan por una estrategia de estrellas (cara...). Las organizaciones inteligentes mezclan ambas estrategias. En cualquier caso, recordemoms que no es tan fácil atraer talento...

Organizaciones Idiotas Vs. Organizaciones Inteligentes
(Tratado sobre las inteligencias organizativas y sus fracasos)
Juan Carrión Maroto 2007
Pearson Educación (PT Prentice Hall)

dilluns, de setembre 29, 2008

BCN (i): AirEuropa's Day i Penyafort de nit

Poc abans d'anar al meu viatge de carretera (ja explicat en aquest blog) em vaig assabentar que amb tots els nervis de la preparació del viatge m'havia passat per alt el pont de San Isidro (15 de Maig)...

De fet m'en vaig assabentar per ella... Sí aquella noia que tant m'ha tornat boig durant uns mesos.
Doncs resulta que va i em diu: "Saps que vaig a Barcelona pel pont de Sant Isidre?" I jo: "Què?, quin pont, quin pont?". Després de comprovar que la meva presència no es requerida a Mallorca, em compro uns billets d'AirEuropa per anar a BCN, la capital de la meva vida, per 5 dies.

Així que arribat el moment estic certament nerviós... La noia es sorpren de la "casualitat"... I els dos diem mig en broma que ja quedarem. Així arriba el dia (un dimecres) i jo vaig a l'aeroport de Madrid... I AirEuropa em regala dues hores de retard. En aquestes dues hores, se m'acut fer allò que he d'aprendre a no fer. Pensar. Pensar massa acaba essent sempre la meva tomba:

Nota: avui - Dimecres 6 d'Agost - tres mesos després estic escrivint aquest apunt que es publicará d'aquí a dos mesos pràcticament. Doncs avui mateix pensava en que de vegades, hi ha gent com jo que pensa tant en les coses, que les somia i les imagina amb tanta intensitat, amb tanta passió, que les desitja tant que després quan les viu es sent decepcionat perquè en cap cas la realitat supera la intensitat de la ficció imaginada. Per això hauria d'estar agraït potser de que al final no hagi succeït res... Perquè com diu Sopa de Cabra a "Era dolça" (i que podria aplicar a altres històries meves personals, com la de la Galàctica):

Per fi he trobat l'amor sense reixes
ara que la distància n'ha fet comprendre
que es millor el record que tu mateixa.

M'he quedat sol...!
Però torno al meu fil d'avui. Que és que el retard de l'avió em va fer cometre l'error de pensar.
I pensant pensant-hi s'em va acudir la brillant idea. Sabia que ella, arribava a les 7 del matí amb un vol de baix cost a Barcelona. La vaig trucar i li vaig preguntar:

- Ve algú a buscar-te a l'aeroport o he de venir jo?

La seva resposta va ser afirmativa. Hi havia d'anar jo.
Al final AirEuropa es va dignar a portar-me a Barcelona, QueBeNo i jo varem haver de suspendre la nostra asistència al concert de Pirat's Sound Sistema a l'Apolo... Per l'hora. I jo, un cop arribat al pis, vaig decidir l'únic que podia fer a aquella hora.

Visitar la gent nocturna de la meva estimada residència d'estudiants Penyafort Montserrat.
El conserje de nit... El cap d'estudis... En Rafel... i dos o tres ánimes més en pena que rondaven per allà. I així se'm varen fer les 3 del matí... I l'hora de dormir... una miqueta...

Perquè tot just 3 hores més tard m'havia de llevar per anar fins l'aeroport a recollir aquella noia... I el seu simpatiquísim, curiós i divertit company de pis...
Però el que queda d'aventura i de viatge vindrà al proper apunt!

diumenge, de setembre 28, 2008

Curs d'Empresa

Estem a l'Abril.
Setmana entre dos ponts.
Primer cop que quedem fora de la feina.
I després, poc després tres dies de curs d'empresa i el segon pont.

El curs d'empresa és una activitat interessantísima.
20 persones, la majoria molt joves totes espanyoles (més o menys).
4 monitors (un per cada 5), un alemany, un andalus, un mig-espanyol-mig-anglés i una británica.

L'objectiu, aprendre els principals trucs de la nostra professió, millors pràctiques i com treure partit de tots els nostres recursos per treballar en equip.

100% en anglés.

I el més interessant: ens divideixen en equips... I ens sotmeten a un cas pràctic. L'adaptació d'un cas real de consultoria, en la que una empresa ens contracta per fer una anàlisi de la situació de l'empresa i en concret d'un forat económic. Els monitors fan dos papers: d'una banda de tutors i de l'altra encarnen 4 personatges del suposat client del cas pràctic, actuant en el que s'anomena un role play. Ells actuen d'acord amb la personalitat del client i nosaltres hem d'actuar com actuariem a la feina per tal d'obtenir la informació desitjada...

Una experiències més que interessants, d'aquestes que t'ajuden a veure què és el que fa tan gran la companyia on treballes.

__________________

Afegitó: tot va bé a la India.
Ahir vàrem passejar per Delhi, malgrat les 3 bombes que hi varen esclatar.
Nosaltres no varem sentir ni les explosions. Tansols varem veure el dispositiu d'emergència que es va desplegar per la ciutat.
Avui tornam a Delhi, a seguir delhictant-nos amb aquesta vasta ciutat.

dissabte, de setembre 27, 2008

Història d'un Home, Fred Uhlman

Fred Uhlman té una història fantàstica.
Va nèixer a Stuttgart l'any 1901 i fou un pintor i escriptor d'origen jueu. Us faria una exposició detallada de la seva biografia però potser us espatllaria bona part de la gràcia del llibre en qüestió.

El que si puc dir es que va estudiar per a ser advocat a Alemània, d'on va exiliar-se a França fugint del règim Nazi. A França va haver de dedicar-se a la pintura i després d'una breu estada a Catalunya va acabar convertit en un Englishmen al Regne Unit...

Amb tot això va dedicar-se també a escriure llibres. I és aquest el motiu que m'ha portat a parlar d'ell un dia com avui.

Fa potser 10 o 11 anys els meus pares em varen regalar un llibre. Era un llibre d'una sensibilitat extrema, que va calar fons en una persona sensible com jo. (Aquesta afirmació potser us farà gràcia però si em coneixeu una mica es perceb aviat aquest fet). El llibre en qüestió era L'amic retrobat (títol original: Reunion). Aquest llibre (que no recordo amb detall), era una cruel història de dos amics d'escola que es veuen separats pel règim Nazi. Un d'ells, alemany benestant, resta al país mentre que l'altre -jueu- es veu obligat a fugir a l'exili (Amèrica). Una separació dura després d'haver-ho compartit tot durant gairebé un any junt.s Hom pot veure a primera vista el paral·lelisme amb la seva pròpia història. El llibre, publicat l'any 1966, fou un éxit notable. La seva brevetat no és un problema, ans al contrari. I serveix de testimoni sincer de la tragèdia humana que fou aquell règim que empenyé Europa a la Segona Guerra Mundial.

A l'éxit d'aquest llibre el seguí una segona part, L'ànima valenta ( 1977, 1996 l'edició en català - títol original No Coward Soul Is Mine). Dies abans de ser executat per la seva participació en un complot contra Hitler, el noi alemany escriu al noi jueu per intentar justificar els seus errors i obtenir el perdó de l'amic. Aquesta novel·la és confessió commevedora de l'amic finalment retrobat. Aquest llibre va ser publicat póstumament a la mort d'Ulhman, així com

El retorn, (1979, 1997 de l'edició en català - títol original No ressurrection please), llibre que suposa el tancament del que es considera la trilogia de L'amic retrobat de Fred Uhlman. Aquest llibre abandona la història dels dos amics de les dues primeres entregues per centrar-se en la vida d'un jueu, que després d'abandonar la seva terra natal fugint del Nazisme torna al lloc que el va veure nàixer per veure que allò no era la seva terra, de tant que havia canviat, i que res no li tornaria el lloc d'on va marxar. Ni la gent. Ni res.

Aquests tres llibres em varen enamorar com pocs... I puc dir que la seva lectura és altament recomanada. Si el que esteu buscant són sinopsis i anàlisis dels llibres per estalviar-vos feina de l'institut, no val la pena... La millor cosa que podeu fer és llegir-los no us en penedireu.

Uhlman va morir a Londres l'any 1985. El segon i el tercer llibres de la trilogia es vàren publicar póstumament i potser per això no varen gaudir de la notorietat del primer, tot i que els tres són d'una bellesa lírica, d'una sensibilitat desmesurades...

Però per saber més de la interessant figura d'Uhlman el que jo us recomano encaridament és el primer dels llibres que va publicar com a escriptor, el pintor. Història d'un Home (The Making of an Englishman) publicat el 1960. Si heu llegit aquest blog durant els mesos de Juny-Juliol haureu pogut apreciar les increibles dosis d'humor que pot arribar a contenir un llibre que narra una tragèdia... Amb l'excusa de la pròpia autobiografia, dona un testimoni ineludible del que varen haver de patir milions de jueus que varen tenir "la sort" d'escapar dels camps de concentració i del règim Nazi. Per als enamorats de Catalunya, vull afegir que va passar per la nostra terreta... I les anècdotes són ben divertides.

Arribat fins aquí poc crec poder afegir, més que els enllaços als fragments del llibre...En qualsevol cas recomano encaridament la seva lectura.

Història d'un Home (1999) Fred Uhlman Editorial Columna - Colecció Clàssica

PS: Per cert, la lectura dels tres llibres que introdueixen l'apunt també és més que recomanada

...l'antisemitisme... (I)

...l'antisemitisme... (II)

...crueltat...

...no hi ha Déu...

...la pau...

...contra l'estupidesa...

...després de la siesta...

París

...em va caure el món a sobre...

... i vaig abandonar el meu país...

divendres, de setembre 26, 2008

Spiderman decideix deixar-ho córrer

Acabo d'arribar al meu allotjament a Gurgaon, India, durant els próxims dies...
I l'aventura ha començat bé... Fins ara... Madrid -> Londres -> Delhi -> Gurgaon...
Com diu la meva companya de viatje, li diré tEst, gairebé hem tocat tots els transports aeris i terrestres possibles: cotxe, Tren (el subterrani de la T4), Avió, Autobús (a Heathrow per canviar de terminal) i cotxe de nou per acabar...
I dit això, i perquè vegeu que estic bé, aquesta nit compartiré amb vosaltres aquest poema d'Albert Herranz. M'agrada molt. Més avall veureu el motiu.

SPIDERMAN DECIDEIX DEIXAR-HO CÓRRER

Aquesta nit et revelaré la meva identitat secreta
(Si vols revela'm la teva...)
S'han acabat secrets absurds, subterfugis cruels,
Prou dolor, prou portes, prou tanques...
Em llevaré la roba lentament,
I davall dels pantalons, la samarreta, els caçotets i els mitjons
Trobaràs la veritat
Palpitant, tremolant, rodona, sense aristes, nua
I ho he de reconèisxer: no em va mossegar cap aranya radioactiva,
Els meus pares no em repudiaren a Krypton,
No tenc especial dèria per les rates voladores
Ni em dedic a salvar el món sobre una taula de surf
Som carn nascuda de la pols dels estels,
Carn poruga que sent l'alè de la mort contínua
Però com tu, vull volar, vull riure, vull Ser...

Aquesta nit et revelaré la meva identitat secreta


Ambaixador d'un país inexistent (La Butzeta 12)
Albert Herranz (2000)
Lleonard Muntaner - Editor

NOTA: Amb aquest poema s'iniciava fa uns cinc anys una de les experiències que més m'ha omplert en els meus anys universitaris. Es tracta del Festival de Primavera de la residència universitària estudiantil (de fet Col·legi Major Universitari) CMU Penyafort - Montserrat. Mai no oblidaré com en Pinya va recitar de forma magistral aquest poema com a tret inicial del recital dramàtic-poètic que vaig tenir la sort de co-dirigir dos anys...

iLòGiCa... La teva contribució va ser fonamental. I en Pinya igual!

Ara pens en el que m'ha passat aquests últims mesos, d'ençà abril fins ara, Setembre. Uns mesos de conaixences impossibles. Baralles habituals... De mil aventures arreu i en particular a una ciutat que es deixa estimar molt bé, Madrid. De totes aquestes aventures, la que m'ha fet patir més es podria resumir amb tres lletres. LDM. I la veritat és que no hi ha més aventura que la conaixença d'una ànima propera, malgrat les circumstàncies i decepcions habituals. Al final es tractava (i de moment encara es tracta) de deixar-ho córrer com n'Spiderman al poema.
Revelar la identitat secreta... Això es el que ha marcat la tensió d'una relació com dos pols oposats de dos imants. Inevitable relació.


PS: Ara aquí, són la 1:42 de la matinada i me'n vaig a jeure. Bona nit. Demà, Delhi!

India...

Ya lo tengo preparado...
Ya tengo las maletas...
Vamos juntos a la India,
voy a comprar turbantes y saris,
trabajaré 12 horas
y descubiré paisajes nuevos.

Iiiiindiaaaaaaa
Iiiiindiaaaaaaa

dijous, de setembre 25, 2008

Store Wars

http://www.StoreWars.org

Join the adventures of Cuke Skywalker, Obi-Wan Cannoli, Chewbroccoli and the rest of the Organic Rebels fighting against Darth Tader and the Dark Side of the Farm. And if you like the movie, pass it on!

dimecres, de setembre 24, 2008

Fin du Voyage: Perpignan - Barcelone

Et voilà que je me trouve sur un train procedent de Perpignan destination Barcelone.
Et voilà que je suis fatigué. Le voyage complet pour l'Alemagne et la Suisse a eté dur. Enfin... C'est le 3e Avril de 2008. C'est une année fatigante. Et ella va devenir plus fatigante encore. Mais je vais exprimer ça dans des prochaines histoires dans ce blog. Et vous verrez que il n'y a pas de finaux joyeux... Toujours il y a des gens qui souffrent, et habituellement je suis un d'eux. Mais la històrie qui nous tient ici maintenant c'est une belle et jolie histoire.

Et voilà qu eje me trouve sur un train avec destinatioin Barcelone.
A mon coté, une jeune fille étudiante portugaise qui allait de Montpellier a Barcelone en train pour prendre là un avion pour Porto, sa cité. Elle n'etait trop bavardeuse et mon portugais n'est si bon encore pour mantenir une conversation fluide avec quelqu'un qui n'a pas envie de parler. Je me suis mis a écouter ma musique, ma inseparable musique sur mon iPod inseparable aussi.

On est arrivéa Port-Bou - Cervera. Là le Talgo fait l'adaptation de l'amplitude des voies françaises a celle des voies espagnoles. Et là deux filles trés belles ont monté sur le vagon du train. Elles étaient belles et exotiques, mais la chose qui m'a pris plus l'attention c'est son sourire. Elles avaient des sourires si sympatiques... Avec une sorte speciàle d'innocence... En plus, elles étaient trés exotiques. J'ai decouvert plus tard qu'elles venaient d'un île-departament français qui s'appelle Île de Reúnion. J'ai decouvert aussi que cette île c'est une de celles qu'on peut voir dans un cadré sur les billets d'Euros.

J'ai parlé avec elles a cause de ces valises. Elles étaient trop lourdes et j'ai du les aider pour les monter sur le compartiment aux valises du train. Et puis, a Barcelone, j'ai du les aider pour les descendre. Aprés les presentacions, quelques blagues et un brief relat de mes aventures, je m'offre pour leur guider pour Barcelone jusqu'a 17h (il était 12h du matin): a cette heure, des amies a elles arrivent en avion de Paris. Mes neuves amies acceptent mon offre et je les emméne au Camp Nou (stadium du FC Barcelona / Barça!) et pour la zone de Les Corts... Puis on va a Drassanes, au Moll de la Fusta, au Maremagnum et a Les Rambles, oú on prend le repás sur un restaurant trés bon qui s'appelle Attic, dont j'ai dejà parlé ici et dont j'en parlerai a nouveau quelque jour dans ce blog.

Comme ça, il est dejà 17h. Et on va se rencontrer avec ses amies. Et puis je suis nommé guide de la expedition jusqu'a l'appartament qu'elles ont loué. Une des valises aussi c'est ma responsabilité. Une fois dans l'appartament on decide que va a manger, et que je suis un membre avec plen droit de l'expedition. Dans ce moment il y a dejà 9 heures que je ne parle que français. On va prendre le repás sur un resto qui ne me plut rien du tout. Un restaurant qui s'appelait Trobador. J'espère n'avoir jamais l'obligation d'y aller à nouveau.

Aprés le repás on est allé a prendre quelque chose ailleurs... On est allé premièrement au Sidecar, oú on a bu des "combinats". Là on a parlé et on a ri beaucoup. J'étais trés content, je venais just de connaître cinc filles trés sympatiques et agréàbles... Et en plus j'avais la oportunité de practiser le français, ce langue que j'aime autant mais que je n'ai tellement l'ocasion de practiser. Et comme ça on a passé presque toute la nuit, en bavardant, riant et s'amusant avec quelques verres des substances differentes....

Le lendemain je me suis senti trés hereux d'avoir connu des gens si sympatiques, si agréables, si ouverts... Je pourrai dire seulement des choses bonnes de ces filles que j'ai connu...

Mais la chose la plus importante que je peux dire a ce sujet c'est que j'ai gagné beaucoup. Des neuves et valuables amies...

Et mon voyage finisait comme ça.
Le matin suivant, je me levais, je preparais ma valise, j'allais au aeroport pour prendre mon vol pour Madrid. Puis j'allais au match de football, on a gagné. J'ai fait quelques goals. Et j'ai retourné a la vie routinaire, mais avec une pettite disminution de ma solitude habituelle.

dimarts, de setembre 23, 2008

Sobre la Inteligencia Configurativa...

La inteligencia configurativa se relaciona con la estructura desarrollada por la empresa, su distribución de poder, los "juegos políticos" y sus procesos. Por lo tanto, esta inteligencia determina el funcionamento interno de la empresa e influye poderosamente en las relaciones formales e informales que se producen en ella. Posiblemente sea una de las más cercanas al día a día de la gente.

Organizaciones Idiotas Vs. Organizaciones Inteligentes
(Tratado sobre las inteligencias organizativas y sus fracasos)
Juan Carrión Maroto 2007
Pearson Educación (PT Prentice Hall)

dilluns, de setembre 22, 2008

Viatge de Carretera (VIII): Ginebra - ????????

A l'últim capítol vaig explicar la nostra visita a Ginebra.
Ho vaig deixar quan partiem en cotxe cap a la següent parada. Però el camí ens depararia sorpreses a tots!
Va ser aquest el moment en el que un viatge es va convertir en una aventura.

Per alguna raó, quan ja duiem 4 hores al cotxe de les gairebé 6 del camí alguna cosa va deixar de funcionar, i vàrem decidir separar els nostres itineraris. Mentres ell seguia en el seu cotxe cap a Collioure, jo vaig baixar a Perpignan (Perpinyà).

És complicat explicar els motius de les decisions. És complicat entendre els motius, les decisions, les circumstàncies i les personalitats. I és complicat per a mi explicar per què seguiré en Francés (el meu francés amb faltes d'ortografia) els detalls d'aquest viatge...

Només diré que a Perpinyà em vaig comprar un billet de tren cap a Barcelona per al dia següent. Era Divendres. (De BCN tenia un vol pel Diumenge al matí de tornada a Madrid, a temps per participar en el meu partit de futbol dels diumenges).

Amb el billet a la mà em vaig agafar una habitació barata a l'hostal París - Barcelona tot just al davant de l'estació de trens de Perpinyà. El meu següent pas va ser sopar...

El conserge de l'hotel em va recomanar un lloc que tenia molt bona pinta:

Restaurant Le Perroquet (Specialités Catalanes)
1, av. Général de Gaulle
6000 Perpignan
Tél. 04 68 34 34 36

I no només era la pinta el que tenia bo.
Cuina catalano-francesa. Un menú boníssim de 15 euros, amb un plat de carn, mongetetes... Un tiberi que tenia ben merescut. Si algún dia estau aprop de l'estació de trens de Perpinyà i necessitau menjar alguna cosa, apunteu-vos aquesta adreça i busqueu aquest lloc. No us en penedireu!

Després de sopar, vaig trobar un Cyber-Café per posar al dia els meus quefers: correu electrònic... Xatejar amb els amics que trobés connectats... Amb ELLA, aquella noia, no... Ella passava aquell cap de setmana a Londres.

Després de posar-me al dia informàticament va arribar l'hora de buscar una mica de festa... El problema és que era massa d'hora per anar a una discoteca i vaig optar per passejar. Tot passejant vaig arribar al casc antic de Perpinyà, i allà vaig trobar el pub amb més ambient d'aquella ciutat a aquella hora, amb més veterania que sort. Es tractava d'un pub irlandés on posaven música més que decent: Ramones, The Clash, Radiohead, Sex Pistols, Led Zeppelin i coses de l'estil. Jo vaig ubicar-me a la barra al més pur estil americà. Vaig demanar una cervesa enorme i mentre el meu cap seguia tímidament el ritme de la música, jo observava amb molta atenció l'ambient. En algun moment em sentia observat. Pero no gosava parlar amb cap de les noies que hi havia per allà... Més que res perquè anaven amb grups de nois que es veia que eren amics de tota la vida, i no em trobava en situació d'haver de sortir corrents amb un grup de mascles locals gelosos al darrera... O alguna cosa semblant. Em vaig limitar a observar i a deixar-me observar com una cosa rara... Clar, tots els moradors d'aquell lloc es coneixien almenys de vista i jo era allà un element estrany. Tot i així vaig establir conversació amb gent local, sempre nois per no buscar-me problemes, amb el meu francés.

Després de dues birres grosses i un grapat bo d'hores vaig decidir canviar d'ubicació i vaig dirigir-me a un lloc més pijo per prendre'm un muscat de la zona. El muscat és un vi dolç bonissim que fan a la zona... Una espècie de Moscatell però molt refinat i amb molta més classe. El que no em podia imaginar és la sorpresa que m'emportaria al sentir, just al meu darrera, 3 nois amb pinta rara parlant en català. Sí! Em vaig girar i vaig començar a parlar amb ells. Varen resultar ser tres frikis seguidors de la USAP, l'equip de rugby de Perpinyà que també té com a símbol propi la defensa i reivindicació de la catalanitat del Languedoc-Rosselló, també conegut com Sud-Est de França o Catalunya Nord. Amb ells vaig estar de birres i de bromes fins les 3 de la matinada. Hora a la qual ens varem retirar a les nostres respectives morades nocturnes.

A mi, en particular, m'esperaven unes horetes de dormir, per despertar-me 4 hores després, dutxar-me, empaquetar i pujar a un Talgo procedent de Monpeller en direcció a Barcelona via Port-Bou.

diumenge, de setembre 21, 2008

Viatge de Carretera (VII): Frankfurt - Ginebra

Partirem de Frankfurt en direcció a Ginebra sobre les 11 del matí.

El viatge era prou llarg. Més de 5 hores de viatge.

Paisatges increibles. Indescriptibles. Per sort els guardo en el meu record. Si hagués tingut la càmara digital! Pero com que encara no la tenia... Us haureu de conformar amb fer-vos una idea.

Vàrem parar per dinar a una àrea de servei i em vaig menjar la única salsitxa típica alemanya de tot el viatge...
Allà posarem a més gasolina i comprarem el passi de les autopistes suisses. Perquè a Alemania les autopistes a més de tenir més de 3 carrils i no tenir límit de velocitat, són gratuïtes. A Suïssa les autopistes son de pagament. Pagues uns 24 euros i tens via lliure durant un any sencer a totes les autopistes del país. (Millor no ho comparem amb Espanya ni amb Catalunya, veritat???).

De totes formes es veu a primera vista quan canvies de país. De cop el color de l'asfalt canvia. Les autopistes es fan estretes i saps que ja has creuat la frontera. Els paisatges continuen essent espectaculars, però es percep que hom es troba en una zona molt més industrialitzada. Entrem per Basel. I continuem cap a Berna, Lausanna fins arribar a Ginebra (Genéve) vorejant el llac Leman, també conegut com Llac de Ginebra.

Ginebra (Genève en francès, Genf en alemany, Ginevra en italià i Genebra en romanx, és una ciutat de l'oest de Suïssa, capital del cantó homònim i centre de la zona de parla francesa del país. Amb 184.758 habitants (2003) i 645.000 en l'àrea metropolitana, és la segona ciutat del país, després de Zuric. El 43,4% de la població és d'origen estranger.

Està situada a l'extrem occidental de llac Leman entre els Alps i els monts Jura. El riu Roine la creua just abans d'endinsar-se a França. El riu Arve també passa per la ciutat i s'uneix al Roine. Es troba a una altitud de 373 m sobre el nivell del mar.

La ciutat és seu de diverses organitzacions internacionals, incloent-hi la Creu Roja, l'institut de recerca CERN, les Nacions Unides (seu secundària) i algunes de les seves agències (Organització Mundial de la Salut (OMS), Unió Internacional de les Telecomunicacions (UIT), Organització Meteorològica Mundial (OMM), entre altres).

L'emblema més reconegut de la ciutat és el Jet d'Eau, un raig d'aigua de 140 metres d'alçaria. També podem trobar a la ciutat el Palau de les Nacions, seu de la ONU a Europa.

Per més informació sobre la ciutat es pot consultar la entrada de Ginebra a la Viquipèdia.

Nosaltres varem arribar cap allà a les 18h de la tarda. Teníem un aparthotel a la part Francesa de la ciutat... O de l'àrea metropolitana. Així com vàrem haver arribat i ens vàrem haver instalat i relaxat a l'hotel varem anar fins a la frontera franco-suissa a peu, i d'allà al centre de la ciutat en tramvia. Un suís d'origen irlandés més que simpàtic i atent ens va fer una introducció turística fantàstica a la ciutat a més d'orientar-nos esplèndidament i recomanar-nos què fer en les poques hores que teníem a Ginebra.
El primer que fèrem, sense cap dubte va ser anar a sopar. Estàvem morts de gana. Però trobar el lloc ideal per sopar-hi va ser complicat. Al final vaig fer allò que en Francisco m'hauria recomanat. Aturar-me al lloc més normalet, menys aparatós i menys pretensiós... Vaig veure un lloc que a més de complir amb aquestes característiques, proposava en una pissarra una fondue. Com podeu entendre no em va costar decidirme a sopar allà... I Planosfera es va deixar convèncer. El resultat va ser una de les millors fondues que he menjat en la meva vida. Un sopar fantàstic.
Referència del restaurant, per si algún dia sou per Ginebra:
Bistrot du Coine (specialité en Fondue et en Raclette)
55, rue de Monthoux - 1201 Genève
Tel. 022 / 731 21 24
bistrotducoin@bluemail.ch
Acte seguit va venir l'inevitable passeig per la vora del llac Lemen... Una agradable passejada que va servir per relaxar-nos una mica i per baixar el sopar. I per fer-nos una idea de què havíem de fer el dia següent: matinar, baixar al Centre-Ville de Ginebra, visitar els llocs emblemàtics (les esglèsies russes ortodoxes, els jardins, els palaus)... I per a aquest objectiu no hi havia millor opció que llogar un lloc en un d'aquests viatges en vaixell que et porten a visitar xup-xup xup-xup els indrets emblemàtics i les mansions que es poden veure des del llac.

I així ho férem. Deixarem el cotxe en un aparcament públic. El passeig en barco va ser d'allò més interessant. Les seus dels organismes internacionals amb els seus comentaris històrics, le Jet d'Eau abans esmentat, la fantàstica vista sobre la ciutat des del llac... La llàstima va ser que en aquell moment només estava disponible l'itinerari curt, perquè a mi ja m'hauria encantat fer el llarg.

A aixó se li va sumar una passejada profunda pel casc antic de Ginebra, incloent un carrer superglamurós (molt i molt car pel que es veu...). Com que no tenia cámara de fotos, n'he manllevat algunes obtingudes al Google Images...

Després de la caminada i de la passejada en vaixell, varem decidir sortir cap a la següent parada (Collioure) sense dinar... Ja dinaríem pel camí! Però això ja ho veurem demà...

dissabte, de setembre 20, 2008

Viatge de carretera (vi): Bielefeld - Frankfurt


Encara que sembli mentida, el meu relat d'aquest viatge de carretera arriba a la carretera després de 5 capítols!

Sí, doncs ja hem arribat al meu tercer dia d'estada a Alemania.
Planície em va venir a buscar amb la Xarita (nom que ell dóna al seu citroen Tzara) carregada fina a dalt. Hi vaig carregar les meves maletes i varem partir cap a Frankfurt.

No us podeu ni imaginar com n'estava de feliç.
Fent dues de les coses que més m'omplen. Pasar temps amb un amic que m'estimo molt i viatjar.

El mite de les autopistes alemanes és cert.
No tenen límit de velocitat, però a més tots els conductors alemanys són excessivament civilitzats. Hom pot córrer, perquè no hi ha quinquis que corrin posant en perill la vida dels demés. Això a Espanya no seria possible: si hi hagués autopistes sense límit de velocitat hi hauria grupets de "castefas" insconscients que es dedicarien a jocs i carreres que posarien en perill les vides dels demés i la pròpia. Imaginau-vos si no la situació, que tot i els estrictes límits de velocitat d'aquest país, la carretera continua essent la principal causa de morts.

Planosfera és un noi fantàstic. Fill únic, com jo. Ens hem barallat múltiples vegades, però sempre ens hem reconciliat. I sempre ens reconciliarem. Perqué som així. Varem tenir molt de temps per parlar... És el que permeten 3 hores de viatge de carretera, dins d'un cotxe carregat fins a dalt. Várem parlar de la solitud. Les nostres solituds. De l'exigència... De la tolerancia. De l'amistat. Del que buscàvem... Jo es clar vaig parlar d'aquella noia que em rondava el cap. LA o ldm, com li volgueu dir. I això que encara només era una espurna d'il·lusió de color verd al xat.
Li vaig donar voltes... Perquè jo li dono voltes a tot. Pobre Planície, quanta paciència s'ha de tenir amb mi. Però varem arribar a Frankfurt sense problema. Sense problema també trobarem l'hotel, just al costat del Maine. El Maine es el riu que dóna vida a Frankfurt. D'aquí que el nom real de Frankfurt sigui Frankfurt sur Maine.

Tot i que poques, algunes fotos vaig poder fer...

Aquesta primera foto és de la estació central de Frankfurt, que com totes les estacions a Alemania té una situació totalment céntrica.

Arribats a l'hotel el primer que fèrem va ser anar a fer un tomb per Frankfurt, com podeu veure. Jo vaig aprofitar el tomb per cremar les poques fotos que em quedàven a la càmara!

Frankfurt em va encantar. El primer tomb que varem fer, amb calma i tranquilitat ens va portar a tenir una visió bastant bona de Frankfurt.

El riu... El casc antic, amb els edificis històrics, antics, bonics, en contrast amb els grans gratacels platejats del Deutsche Bank.

El riu... El podeu veure a la foto.
És fantàstic passejar pel costat del Maine, amb Frankfurt de fons de pantalla.
Al costat del riu hi havia de tots... Joves fent botellón. Cantants d'ópera que practicaven... Parelles agafades de la mà... I vida.

L'aigua es vida... Això ho deien (i ho diuen) amb molta raó els contraris al transavasment de l'Ebre. I és tan cert.
L'aigua és vida!

Un altre dels punts característics de Frankfurt és un dels seus edificis històrics. La ópera, un edifici preciós com podeu veure a la imatge.

La famosa i vella ópera de Frankfurt (Alte Oper) fou construïda l'any 1880 per l'arquitecte Richard Lucae. Fou una de les óperes més grans d'Alemania fins que fou molt danyada a la Segona Guerra Mundial. Fins a finals de 1970 no fou més que una runa, anomenada "Les Runes més boniques d'Alemania". Fins i tot hi va haver esforços per fer-ho saltar pels aires. L'alcalde de Frankfurt Rudi Arndt proposà fer-ho saltar pels aires als anys seixanta, la qual cosa li va valer el malnom de "Rudi-Dinamita". (Anys més tard, Arndt digué que mai no s'havia pres realment en sèrio la seva propia proposta).

Afortunadament, la pressió pública a més d'evitar la seva dinamitació, va forçar la seva reconstrucció total. Va ser re-obert l'any 1981. Avui funciona com a sala de concerts, mentre que les óperes es representen a la Oper Frankfurt.

Al capitell de la Vella Ópera hi diu: "Dem Wahren, Schönen, Guten" ("To the true, the beautiful, the good").

La passejada va continuar cap a una altra de les imatges clássiques d'una ciutat que em va encantar. Els gratacels platejats.
Tres gratacels platejats erguits al mig de Frankfurt li aporten el toc de modernitat que tan comú és a les ciutats d'Alemania.
Els platejats gratacels de la ciutat que dóna nom a les salsitxes són la seu del Banc d'Alemània (Deutsche Bank). Aquests edificis, perfectament mantinguts i totalment platejats, talment espills, tenen la gran virtut d'omplir la ciutat de llum. En un indret on la llum és pàlida, escassa, aquests edificis gegants reflecteixen la poca llum de l'ambient, creant una fantàstica sensació de lluminositat. He de confessar que aquests gratacels varen conquistar el meu cor de seguida que els vaig veure.

Em va quedar la sensació, les ganes de tornar-hi. Això sempre és positiu. Que una ciutat et deixi amb ganes de tornar-hi.

Tot i que se'ns acabaren les fotografies, vàrem continuar passejant per la ciutat de Frankfurt. Varem passejar pels dos costats del riu, per la zona de restaurants pijos... Allà hi vàrem sopar... Ens va fer il·lusió un restaurant Indi anomenat Tah Majal. El sopar va ser excel·lent. Teníem gana i no ens varem privar de res... Pollastre i me tandoori, pakoras, samosas... Hi tenien de tot. Jo no recordo que varem demanar, només recordo que varem menjar molt, i que era molt bo... Jo vaig optar per la cervesa India... (Qui m'ho anava a dir, que uns mesos després hi hauria d'anar... Perquè us ho he explicat no? Que divendres que ve hi he d'anar, a la Índia, durant tot un més???)

Després vàrem intentar anar de marxa, a prendre alguna cosa o fer alguna cosa...
Però Planície havia de descansar, ja que havia de conduïr, i l'ambient a mi em va decebre molt. Vaig entendre perquè els agrada tant venir a Espanya a divertir-se. Perquè a casa seva s'avorreixen molt. El rollo de festa és molt avorrit!

Així anàrem a dormir... I al matí següent, després d'esmorzar i de fer un tomb més al voltant del riu, recuperàrem el cotxe, aparcat a l'aparcament de l'hotel, per tal de prosseguir el nostre viatge cap a la següent destinació: Ginebra.

De Frankfurt, em quedo amb la imatge del riu Maine al cap, i amb el record de les dues passejades que hi varem fer.

La segona, el dia que partirem cap a Ginebra. Peró això ja són figues d'un altre paner!

divendres, de setembre 19, 2008

Viatge de Carretera (V): Hannover - Part II

I així, fent fotos a dojo, vaig continuar el meu passeig per Hannover.
Les fotos... Per poder-les mostrar a tothom, i especialment a ella, aquella noia que no he estat capaç de treure del meu cap durant 5 mesos.

Aquesta segona part del meu passeig per Hannover té possiblement els tres edificis que més em varen sorprendre.


El primer, el Neues Rathaus, és a dir, el Nou Ajuntament (i actual) de Hannover. Va ser obert el 20 de Juliol, l'any 1913, després d'haver estat en construcció durant 12 anys. És un magnífic edifici - gairebé com un castell - de l'era de Guillem II en un estil eclectic.


Durant la Segona Guerra Mundial, l'edifici va ser fortament destruït pels bombardejos americans a la ciutat de Hannover.


La cúpula de l'edifici, amb la seva plataforma d'observació, té prop de 100 metres d'altura. L'ascensor de la cúpula és únic a Europa, ja que segueix un curs curvilini (parabólic, seguint la forma de la cúpula). De vegades es compara erròniament amb els ascensors diagonals de la Torre Eiffel, ja que mentres aquests es mouen diagonalment canviant puntualment l'angle d'inclinació de la diagonal, els de la volta d'aquest edifici es mouen efectivament en una trajectòria curvilínia.


La veritat és que em va semblar un edifici impressionant, preciós. Només em va saber greu no tenir més temps i veure si es podia visitar per dins. De les diferents fotos que vaig poder treure de l'edifici, n'hi ha de diferents angles... Llàstima de les càmares d'usar i tirar no tinguin zoom, perquè vaig tenir molts de problemes per poder trobar un angle on es pogués veure la majestuositat d'aquest edifici. A Internet es poden trobar fotos d'aquest edifici fetes des de l'altre cantó del riu, que també mostren la bellesa d'aquest edifici.


El riu que passa per Hannover, és el Leine. Un cop més la meva teoria que una ciutat per ser una mica més bonica ha de tenir un riu (i un riu de debó, no com el Manzanares) es veu cumplida. Del Leine en vaig fer algunes fotos, amb els edificis més representatius dels que hi ha al voltant.
Últimament, després de Praga... Després de Hannover, Frankfurt, Londres, Barcelona, Palma de Mallorca, Donosti, Boston, San Francisco, Nova York... Necessito, desitjo, requereixo en una ciutat com Déu màna pels meus estandards que es pugui anar a passeajr al costat d'aigua en grans caudals... El Thames, el Mediterrani, el Cantàbric... Les ciutats que més han calat en mi tenen totes en comú aquesta component... Un gran riu o costa marítima. Imprescindible.

A la foto jo. Intentant inútilment fer una auto-foto amb els edificis emblemàtics de Hannover.

En concret, al meu darrera surt un troç (petit) del segon dels edificis que em va fascinar. Es tracta de la moderna seu del Norddeutsche LandesBank, quelcom així com el banc del Nord d'Alemània.

Aquest tipus d'edifici, és molt comú a Alemània, com ja veurem més endavant a les (poques) fotos que vaig fer a Frankfurt.

Jo no sóc arquitecte ni tinc ni idea d'arquitectura, però és un tema que m'agrada molt admirar i apreciar, tot i tenir un coneixement nul, com de qualsevol disciplina artística.


El meu ideal és viatjar amb amics arquitectes, filòsofs, artistes i d'humanitats per tal de que ells s'encarreguin d'il·lustrar els meus escassos coneixements en aquestes branques de coneixement. És difícil saber de tot, i cada día jo sé menys de tot, o sé més de no-res. Al final descobreixes que pots viatjar sol, però fa por la solitud...


Fa por imaginar-te a tu mateix, vint anys més endavant, en una solitud completa, conscient de que ja no passarán més trens per l'estació on em trobo i que hauré de seguir el camí de la vida sol. Potser soc massa exigent a l'hora d'enamorarme o de sentir-me atret per algú, i quan ho faig, la probabilitat de que no sigui correspost es molt alta. Al final un se n'adona de que tot és molt complicat.


Al final, aquests pensaments t'aborden. T'assusten. Et fan patir. Saps que no pots fer res. Et sents sol. Saps que pots continuar sol el camí, però no vols, perquè ja has viscut la companyía i saps que és molt agradable.


Tota aquesta reflexió ha vingut només del fet que no he trobat informació d'aquest edifici a Internet, a mi em va semblar original, d'aquests que dónen caràcter a una ciutat, que permeten identificar-la. I que segur que hi ha molt que es podria dir d'ella.

Les fotos no es que siguin d'aquestes genials... La veritat és que m'hauria d'haver comprat la càmara digital abans d'iniciar aquest viatge. Almenys, aquest viatge i ldm em vàren fer obrir els ulls i vaig suggerir als meus pares la idea per a un regal d'aniversari perfecte... I aquests varen captar la idea... Per desgràcia, del viatge a Alemania ens haurem de conformar amb aquestes fotos cutres fetes a tot drap enmig del meu itinerari per la línea vermella.


I va ser seguint la línea vermella que vaig arribar a l'últim d'aquests tres edificis épatants -que diuen en francés -. Aquest és impressionant perquè justament està conservat com a un edifici dedicat a la memòria històrica.

Es tracta de l'Aegidienkirche (Aegidien - esglèsia), un símbol de Hannover. L'esglèsia fou destruïda a la Segona Guerra Mundial, i les runes s'han conservat com un memorial. Hi ha freqüentment exhibicions d'art a les runes de l'esglèsia.


A mi m'agraden especialement les fotos que vaig treure d'aquella esglèsia.

Aquesta foto es de les meves preferides de totes les que vaig fer amb aquelles cámares d'usar i tirar. La simbologia religiosa, que en bona part va tenir el seu protagonisme a la Segona Guerra Mundial, ara és una memòria dels bombardejos d'una Guerra que tenía com a pretensió acabar amb els deliris imperialistes d'un règim racista.
Ara queden com a record. I segons el meu parer aquestes coses són les que doten d'encant ciutats magníficament encantadores com Hannover.

Encara és més impressionant veure com una torre de campanar com la de la foto, segueix erecta, orgullosa d'haver sobreviscut una cruenta i confusa guerra com la Segona Guerra Mundial, en la que es varen cometre assassinats. En la que molta gent es va veure obligada a lluitar en causes en les que no creien... En la que es va perpretrar un genocidi atroç.

Sovint, durant el meu viatge, he buscat especialment símbols que recoden aquell incident que va colpir el món. Aquells dies estava llegint-me (curiosament) (com ja he explicat a algún apunt anterior) l'autobiografia de Fred Uhlman, Història d'un Home, en la qual l'autor explica amb molt detall i passió els sentiments del poble alemany després de la Primera Guerra Mundial, en la que ja havien perdut... I com de mica en mica la xenofòbia, i sobretot l'anti-semitisme es van anar extenent en una societat malferida, pobra i amb l'orgull ferit.
Per això sovint he reivindicat en aquest blog la importància de la memòria històrica.

No cal oblidar que nosaltres també tenim la nostra creu, amb una dictadura i una Guerra Civil massa recents, que alguns volen oblidar, altres volen que oblidem i gent com jo pretén recordar per aprendre els errors que no hem de cometre mai més. I sobretot recordar les idees que porten a l'odi i la destrucció. Són tan importants la tolerància i el respecte
per a poder viure amb dignitat, en pau i armonia... És fonamental no oblidar mai més el valor de la pau.

Però aquí acaba aquesta reflexió, que segurament que no agradarà massa a algunes persones, però són les típiques persones que mai no llegiran un texte en català. Encara que aparentment sigui només una crónica d'un viatge a Hannover. Però tornant a on hem de tornar... Un parell de fotos més de Hannover...
I així xino-xano vaig continuar el meu camí per la línea vermella, fent algunes fotografies més als edificis que em semblaven interessants...
I així, vaig continuar seguint la línea vermella que em va retornar a l'estació de Hannover, des d'on emprendria el meu camí de tornada a Bielefeld.

A Bielefeld, Planície em va portar a una piscina i a una sauna nudista. Una nova experiència molt interessant. La piscina era una piscina com qualsevol altra. Però la sauna anava més enllà. 5 sales, totes amb temperatures diferents. La gent despullada. Val a dir que jo tinc molta vergonya a la meva nuesa... Clar que en tenc molta menys que no en tenia, i experiències com aquesta m'ajuden a perdre-la.

També hi havia aigua climatitzada, un mini-parc aquàtic i piscines climatitzades a l'exterior, on la temperatura ambient a aquella hora (sobre les 21h) la temperatura ambient exterior era inferior als 16 graus, creieu-me!

Després Planície-Planosfera i jo anàrem a sopar al seu restaurant preferit, un italià que efectivament va resultar ser molt bo... Excel·lent! Després ens prenguerem una copa en un bar estrany i anarem a dormir. Al dia següent ens esperava la primera etapa del nostre trajecte en cotxe: Hannover - Frankfurt.

dijous, de setembre 18, 2008

Viatge de Carretera (iv): Hannover - Part I

Hannover va ser la meva primera visita merament turística.
Com que només tenía unes 5 hores per visitar la ciutat abans d'agafar el tren de tornada vaig decidir fer seguir la línea turística. La línea vermella.

La línea turística és una línea pintada al terra de color vermell que si la segueixes et porta als llocs més emblemàtics del centre de la ciutat (la qual cosa et permet fer la visita a partir de l'estació de trens, perquè a Alemania totes les estacions de trens estan al centre de la ciutat). I aquesta línea és la que vaig seguir...

Aquesta és la estació de Hannover, de la que vaig arribar, i de la qual sortia la línea turística.

Crec que ja he comentat que a Alemania les estacions de tren cumpleixen una doble funció, ja que están totes reconvertides a mega-centres comercials, que fan la funció de centres neuràlgics de la ciutat. Aixó també propicia que les escales en viatges llargs de tren siguin més bones de portar. Jo vaig aprofitar per dinar-hi a l'estació de Hannover...

A aquesta foto moguda hi surto jo, uns minuts abans de que em truquessin de la feina... I en el fons jo encantat de que em truquessin! Es que en el fons m'agrada sentir-me important... La trucada no va canviar en res la meva visita. Vaig continuar caminant i fent fotos a tot alló que em semblava interessant. Potser em vaig passar amb les fotos... Tenia 60 fotos i les vaig malgastar totes a Hannover, sense reservar-ne cap per la resta de llocs. Clar que algunes si que varen sobrar per Frankfurt...

La veritat és que aquesta foto es tan dolenta que no l'hauria de posar aquí... Però com que no vaig fer massa fotos on surtís jo... Vos haureu de conformar amb aixó...

Vaig tenir la sort de poder gaudir d'un dia fantàstic pel que fa al temps: asolellat i calent per tractar-se d'un dia d'Abril (29 d'Abril exactament).

Seguint la línea turística, el que primer trobes és el centre històric de Hannover, actualment convertit en un centre turístico-comercial impressionant, ple de botigues i de gent (per tractar-se d'un dia laboral al matí!!!). El primer edifici destacable que hom es troba és la Ópera de Hannover (foto).



Vaig passar també per la Georgstrasse també és un carrer glamurós per anar de compres. Clar que a la Georgstrasse no hi vaig fer fotos.

El següent punt d'interés és el Marktkirche (L'esglèsia del Mercat) de St Georg i St. Jakobus (Sant Jordi i Sant Jaume) es la principal esglèsia Luterana a Hannover. Va ser construida al segle 14 i, conjuntament amb l'antic ajuntament de Hannover (Altes Rathaus, també a les fotos) está considerat l'exemple més sureny de l'estil arquitectònic Gòtic de Maó del Nord d'Alemània (Norddeutsche Backsteingotik). El terrat i les voltes de les naus foren destruides en un bombardeig aeri l'any 1943 i reconstruit amb els mateixos planols el 1952. Tot i que ha estat l'esglècia del bisbe luterà de Hannover desde 1925 no rep la consideració de catedral.




L'esglèsia és una "Hallenkirche" la qual cosa significa que les naus laterals són tan altes com la nau del mig. A sobre de les tres naus s'aixeca un terrat monumental terrat. L'alta torre occidental fou un símbol del poder i de la riquesa dels ciutadans de la ciutat. (Fotos). Fins avui encara és una de les més grans de la Baixa Saxònia.

A les fotos, l'edifici amb la torre es corresponen a l'esmentat Marktkirche. Mentres que l'edifici del mateix estil però sense torre que surten a les fotos és l'antic ajuntament, Altes Rathaus, també del Gótic de Maó Nord-alemany.








Després d'aquesta nota cultural vaig seguir caminant pels carrers de Hannover tot seguint la línea vermella, i en aquesta ocasió em va portar a aquest carrer tan pintoresc i turístic. Peró si us fixeu bé en la foto reparareu en el nom del bar que hi ha just al cap de cantó de la dreta de la foto. Com t'enyoro Barcelona, fins i tot quan sóc a Hannover. Tant que et veig per tot arreu!

Canviant de tema, vull remarcar que aquests carrers de casetes nórdiques, com el de la foto a mi m'encanten. Possiblement es deu a que és un paisatge molt diferent del que estic acostumat a viure. Però en qualsevol cas hi trobo una bellesa molt particular.

A aquesta foto hi ha un altre exemple d'aquests carrers i aquestes casetes que tot just comentava.

No hi trobau un toc especial... Diferent.
Aquest tipus de imatges dónen caràcter a una ciutat.
Per desgràcia a llocs com la meva terra, Mallorca, ens hem dedicat a destrossar aquelles coses que ens feien i ens fan diferents i particulars.
Ara mateix, mires fotografies de Mallorca fa 40 anys i veus que si els governants de l'illa i els seus habitants haguessin estat més inteligents i menys egoïstes, la nostra illa podría ser un paradís idil·lic amb unes fesonomies precioses, només si haguessim valorat més alló que teníem, alló que ens feia el que som... Per desgràcia, en bona part ara ja és tard, tot i que encara podem treballar per valorar les poques coses que encara no han estat pervertides o destrossades en pro del guany ràpid, del benefici a curt termini a costa del benefici a llarg termini.

Seguint caminant hom va passant per edificis notables de la preciosa ciutat de Hannover. El següent és el Ballhof, un dels edificis més bonics fet en entramat de fusta, antigament un pabelló d'esports. Construït de 1649 a 1665, avui en dia és un teatre popular amb moltes produccions independents, gairebé sempre en alemany. Van passant els minuts a la preciosa ciutat de Hannover. Com més veig, més ganes tenc de tornar-hi, i això que encara no n'he marxat. I què voleu que faci i pensi si em trobo amb edificis com aquest!


Segueixo caminant tot seguint la línea vermella, la famosa línia turística i van passant carrers i fotos. Fotos com aquesta. Ara mateix no tinc ni idea de què és aquesta torre.

I per acabar l'apunt d'avui algunes fotos més de Hannover, però no us penseu que això és tot.

Tenc un altre pack d'imatges i d'històries de Hannover que us explicaré al proper apunt.

Mentrestant gaudiu de les imatges que vos he enganxat en aquest apunt.

dimecres, de setembre 17, 2008

Viatge de Carretera (iii): Bielefeld -> Hannover

El meu segon dia a Bielefeld no va ser gens desaprofitat tampoc.
Esmorzar al propio Hostal i una visita al Cyber-Café per publicar el blog i parlar amb aquella llumeta verda amb qui tant m'agradava parlar. I pensar que aleshores, tot i treballar al mateix lloc només havia parlat amb ella pel xat! Quina història més rara aquesta, amb tot plegat. Una història que quedarà per a un altre dia... El fet es que ella em va dir (en la seva llengua, aquí traduit):

ldm: Fes moltes fotos!
mi: com vols que les faci? Si no tinc ni càmara!
ldm: què? com pot ser que no tinguis càmara.

I així, tot surtint del cibercafé em vaig dirigir a l'Shlecker on havia comprar el raspall de dents tot just el dia anterior i on hi havia vist dues cameres d'usar i tirar. Les vaig comprar i vaig disposarme a prosseguir el meu viatge.
(El més graciós d'aquesta història és que ara ja no li dirigeixo la paraula a aquella llumeta verda).

A Bielefeld no hi ha molt per veure. Aprop de l'hostal hi havia un edifici antic que feia de museu. Hi vaig anar amb la intenció de visitar el museu, però estava tancat o algo així, perquè resulta que la persona de la porta que feia no amb el cap només parlava alemany, i l'alemany es d'aquestes llengües que encara no m'he posat a aprendre.

Crec que es tractava del Museu d'Història (Historisches-Museum-Bielefeld). Buscant-ho a Internet per descobrir la història de l'edifici i del parc a on estaven ubicats aquests museus, les úniques coses que he trobat estaven en alemany, així que no sóc capaç d'explicar més rollo. Em limitaré a posar les tres fotos que vaig fer en aquest indret, les úniques que tinc de Bielefeld (a part de la de l'Hostal de l'altre dia).

Però vist tot el que hi havia per veure a Bielefeld, Planosfera em va suggerir que visités alguna de les ciutats properes a Bielefeld en tren, ja que ell tenia merder per a tot el dia i no podia prestar-me atenció. Vaig encaminar-me doncs cap a l'estació, tot xalest amb les meves dues càmeres d'usar i tirar (que anava a saber jo que em durarien tan poc!!!!!). El destí triat va ser Hannover (via Minden).

El viatge amb tren en si mateix va ser fantàstic. Ja va valer la pena! Uns paisatges fantàstics, tots plens de verd... D'aquest trajecte en tren en guardo algunes fotografies que hi vaig fer... De les meves en plan trascendental-experimental.

A aquesta primera foto, feta desde el tren, es pot veure el moment en el qual un altre tren creua el nostre en direcció contrària carregat de mercaderies. En concret carregat d'arbres talats, qui sap cap a quin destí... La veritat és que en cap moment em va faltar la sensació de ser a un lloc estrany, diferent. Tot i que no vaig tenir problemes de comunicació excessius: (gairebé) tothom parla anglés. I tot es bastant lógic.


En aquesta altra foto es veuen els paisatges que ja us he esmentat diverses vegades... Verdor a tot arreu. Una armonia que inspira pau... Però en cap moment deixen d'aplicar la tecnología i la innovació... Es tracta només de fer-ho amb mesura i control. Si aquest paisatge fos a Espanya, ja l'haurien Espanyat amb hotels i ciment a raudals.



I en aquesta última foto feta al tren, i una mica moguda es pot veure que, allà, fins i tot les casetes formen part del paisatge, amb armonia, encaixant, sense suposar un impacte visual negatiu. D'aquesta foto m'encanta la sensació de moviment que dóna el poster mogut que s'interposa entre el paisatge i l'objectiu de la càmara.

I així vaig arribar a Hannover. Fascinat amb tots els paisatges i amb moltes ganes d'aprofitar una visita a una ciutat amb tansols 4 hores per fer-la...

Al próxim apunt, Hannover! Per fer boca... Una imatge:



Jo a Hannover. I si us fixeu, al terra a l'esquerra de la imatge hi ha una línea vermella. Aquesta és una d'aquestes línees turístiques famoses, que si les segueixen et porten de visita ràpida als punts més importants turístics de la ciutat. I aquesta línea es la que vaig seguir jo!

(Próximament... la línea vermella de Hannover!)

dimarts, de setembre 16, 2008

Sobre la Inteligencia Cultural...

HACIA LA INTELIGENCIA CULTURAL: CULTURAS INNOVADORAS

Para cultivar la innovación, las organizaciones necesitan desarrollar una cultura que la facilite, que fomente una clima innovador. ¿Qué características tienen las culturas innovadoras? Para empezar, el papel de la dirección es fundamental a la hora de crear una cultura innovadora. Tiene que:
  • Transmitir constantemente que el éxito de la empresa depende directamente de su capacidad para aprender, desaprender e innovar.
  • Crear un entorno en el que las personas no tengan miedo a probar y sugerir cosas nuevas
  • Comunicar que no se trabaja por horas, sino por contribuciones.
  • Fomentar cierta sensación de incomodidad respecto a los éxitos conseguidos, es decir que la gente tenga la sensación de que lo logrado no puede durar mucho tiempo (si se quedan cruzados de brazos...).
  • Comunicar que no pasa nada cuando las personas tienen altibajos en sus contribuciones (que nadie sienta miedo).
  • Incentivar la reflexión sobre tendencias de mercado, competidores, otros sectores... que permitan generar nuevas ideas.
  • Fomentar el intercambio de ideas y conocimientos entre personas y grupos.
  • Contratar personas innovadoras.
(...)
INTELIGENCIA CULTURAL = OBSESIÓN POR LA INNOVACIÓN


Organizaciones Idiotas Vs. Organizaciones Inteligentes
(Tratado sobre las inteligencias organizativas y sus fracasos)
Juan Carrión Maroto 2007
Pearson Educación (PT Prentice Hall)

dilluns, de setembre 15, 2008

diumenge, de setembre 14, 2008

Llueve en Bielesfeld

Llueve en Bielesfeld.

Y yo pienso en ella constantemente. Esa chica, tan bella, tan guapa...

Quizás por eso transparente para mi. Transparente hasta que hace unos dias me choqué con su alma y me vi absorbido por un campo de fuerza por un mundo fascinante, tan fascinante como prohibido. Al destino le caigo mal, o quizás sus contínuas bromas de mal gusto con el azar sean para forjarme y erigirme en un gran hombre, y esto es una más de las pruebas hercúleas.

A veces lo que buscamos está tan cerca que no lo lo vemos hasta que se aleja, hasta que es demasiado tarde.

Y así nos quedamos, bajo la lluvia, en una estación de tren de un país estraño dejando pasar trenes.

Llueve en Bielesfeld.

Bielesfeld
28/04/2007

dissabte, de setembre 13, 2008

Viatge de Carretera (ii): reflexions a Bielefeld (28/04/2008)

Dilluns 28 d'Abril de 2008
Bielefeld

Aquesta vegada estic canviant el Modus Operandi. En comptes d'esperar uns mesos a veure que en recordo d'aquesta experiència, opto per portar una bitàcola escrita (per la meva decisió de deixar a Madrid tot aparell digital. Bé, llevat, es calr, del meu inseparable iPod, que converteix després records i imatges en videoclips i l'inevitable telèfon mòbil. Ara tocaria descriure l'experiència. Clar que els dos dies previs a Mallorca no compten, tot i haver estrenat la meva platja a l'Abril. Ei! Que és un rècord personal. L'experiència ha començat avui, Dilluns. Esmorzar amb el meu pare tot just arribat de la Xina i cap a l'aeroport. Mallorca - Dortmund. Avió. Aeroport, estació de trens -> autobús. I finalment Dortmunt -> Bielesfeld en tren. Per tractar-se fonamentalment d'un llarg viatge-aventura en cotxe, comença amb una interessant heterogeneïtat de trasports emprats. I el primer miracle és que he arribat, he estat trobat, així com l'hostal des del que escric aquestes línees sobre el billet de vinguda. El primer dinar, un kebab. I després, la pluja. Però abans de tot tornar a veure Planície - Planosfera. Un gran amic. D'aquests difícil que no són precisament un camí de roses però que tenen un final feliç, tan feliç qu eno n'arriben a tenir, de final. I després la pluja. Abandonat, lógicament, per obligacions laborals m'he auto-proclamat actor d'una escena surrealista, tot buscant un raspall de dents (i pasta) a Bielesfeld sota una pluja inclement. En el fons m'ho pas bé. Però no cregueu que ha estat fàcil. Mai hauria pensat que fos tan difícil... Tant que he estat incapaç de trobar un lloc on em venguessin un trist bolígraf.

Per desgràcia aquest va ser l'únic capítol recollit a mode de bitàcola. Però almenys queda aquí, tal i com el vaig escriure aquell día, per a la memòria.

divendres, de setembre 12, 2008

Viatge de Carretera (I): Mallorca - Dortmund - Bielefeld

Aquest és el primer apunt d'una série que ve... En el qual descric un viatge que ha impactat molt la meva vida. Un viatge bonic, tens, amb aventura, amb improvització... Amb moments desagradables i amb moments molt bonics.

Tot començava amb la planificació, que no explicaré per ser el menys interessant i desvelaria moltes coses innecesàriament. De vegades és millor mantenir el misteri.

El primer pas em va portar de Madrid a Mallorca, per passar un parell de dies en família... Com ja he mostrat al blog fa uns dies fins i tot vaig gosar nadar i això que estem parlant de finals d'Abril!

Després d'uns dies a casa vaig agafar un avió Palma - Dortmund. Era més barat que agafar-lo des de Madrid i vaig lligar caps. A Dortmund hi varem arribar en un parell d'hores. A les mans tenia Història d'un home, de Fred Uhlman, la història real (autobiogràfica) d'un jueu alemany enmig d'un viatge vital fugint del nazisme, la mort i la gana. En certa manera va ser un viatge doble, ja que físicament estava creuant mitja Europa i psíquicament estava visquent les aventures del pintor i escriptor narrades per ell mateix, amb les sensacions i vivències...

Arribar a Dortmund no va ser complicat. Queia chirimiri. Agafar l'autobús cap a l'estació central de Dortmund també va resultar senzill gràcies a les grans indicacions rebudes per Planície - Planosfera, el meu bon amic. I de l'estació central de Dortmund (Zentral Banhoff) agafar un tren cap a la petita localitat de Bielefeld.

A Bielefeld Planície em va venir a recollir a l'estació i em va portar fins a l'hostal on havia de romandre dues nits, mentre ell acabava d'arreglar els seus quefers per tal de poder iniciar el fantàstic viatge fins a Barcelona en el seu cotxe.

A la foto s'ens pot veure a Planície i a mi. La veritat és que jo hi surto fatal, però ell no tant. (Aquesta foto la fèrem a Frankfurt, però això és una altra història que vindrà més endavant).

L'hostal era fantàstic. Me'l va conseguir ell. A la foto el podeu veure al cap de cantó. Amb aquest estil victorià, i situat justament a la Viktoriastrasse (núm 54) (bé aixó el restaurant, perquè l'hostal era més modern, situat al darrera del restaurant, però prou comfortable i cómode i a un preu més que asequible (38 euros la nit) ). (Ref. Hotel-Restaurant Bartsch). El fet, en definitiva, és que va ser un lloc prou acollidor per a les meves necessitats.

Vaig deixar les coses a l'hostal i vàrem anar a dinar a un kebap. Ell tenia poc temps i era difícil trobar un lloc més oportú. No va ser dolent. Acte seguit jo vaig anar a l'hostal a reposar i ell es va reincorporar a la seva feina. Varem quedar per a la tarda. Bielefeld és un lloc acollidor, petit i avorrit com molts a la zona. Bonic i amb Universitat. Però avorrit. El primer que vaig fer després d'haver reposat una estona va ser reconèixer el terreny i els voltants del meu hostal.

Vaig trobar un Cyber-Cafè, necessari per tasques ja imprescindibles en ma vida com mirar i contestar el correu electrònic, explicar-li a aquella noia tan interessant de la feina com m'ho estava passant, i posar-me al dia de les notícies internacionals. També vaig trobar un lloc on comprar-me un raspall de dents i pasta de dents. (Es més fàcil així que dur-los desde casa amb els problemes que t'ocasiona la "seguretat" dels aeroports). També vaig tenir temps per descobrir que a Alemania, de cop es pot posar a diluviar i que ningú no s'immuta. La gent s'aixopluga a sota d'un cobertís o una balconada i espera pacientment a que passi l'aiguada (o que baixi d'intensitat) per a prosseguir el seu camí.

I també vaig tenir temps per asseure'm a la meva habitació a l'hostal i escriure cuatre pensaments que ja reproduïré demà o l'altre a aquest blog. Estava content.

Planície em va a venir a buscar per anar a sopar. Volía dur-me al seu restaurant preferit, un italià que va resultar estar tancat (era dilluns). I vàrem acabar a un restaurant que feia cantonada i "lligant" amb un dels cambrers que resultà ser un alemany de pares valencians. El lloc no va ser res de l'altre món, però la vetllada va ser fantàstica.

I així, depositant-me de nou a l'hostal, va acabar el primer capítol del meu viatge "de carretera".

El millor estava per venir!

PS: Les dues últimes fotos, de Bielefeld, no tenen res a veure amb el text que acompanyen. Només son això, fotos de Bielefeld. :D