dissabte, de maig 31, 2008

Sandlot 3


Ya ni me acuerdo del título en Español.
Me limitaré a decir que es una comedia famliar sobre los valores morales del individuo plasmados en un equipo de béisbol infantil.

Además, como introducción a la trama diré que consiste en un arrogante y famoso jugador de béisbol que recibe un fuerte golpe en la cabeza que le hace retroceder a su infancia y a sus inicios en lo del béisbol.

Americanada familiar lamentable que me fué impuesta por Spanair en uno de los trayectos de mi reciente viaje a Praga en plan despedida de soltero.

Almenos me entretuvo un poco... Aunque precisamente sin ningún atisbo de estímulo intelectual.

Es lo que hay.

divendres, de maig 30, 2008

...crueltat...

M'he preguntat sovint per què hi ha tants joves que tracten amb tanta crueltat la gent amable i sincera.


Història d'un home (1969)
Fred Uhlman
Columna (1999)

dijous, de maig 29, 2008

iJam

El darrer en tecnologia!!!!!!!!!!

The last in technology!!!!!!!!

Lo último en technologia!!!!!

La dernière noveauté technologique!!!!!

A última inovação tecnologica!!!!

dimecres, de maig 28, 2008

Prague


I keep on explaining my adventures of the past year.
Now's the turn of my trip to Prague.
The reason, a bachelor's party of a friend and job mate. An international bachelor's party.
I still find hard to understand why is young people still getting married... Well... I guess they know what they are doing...

I had already been in Prague many years ago, with my parents. But this was a completely different trip.

The trip with my parents was a more cultural daylight journey. Getting up early in the morning, and walking for hours and hours in this wonderful city... In addition we spent there more than 5 days, so we had opportunity to visit many many things.

On the contrary, the bachelor party's trip was completely different. A flat rented for 3 days. A long week-end with a group of men from diverse parts of the world: Catalonia, Australia, Portugal, Spain, Greece, Czech Republic, United Kingdom... And although we did a little daylight tourism, it was mostly about eating, drinking and dancing. And meeting new people.

It was my first bachelor party. It's curious. I suppose that I'm a lucky person, because it was a wonderful party. It wasn't about stupid boys doing silly things. It was about a group of men, walking around, enjoying the beauty of the majestuous city of Prague, and enjoying the rithm of a nightlife with cheap alcohol. Another way of traveling... Hang-Over-Prague. hehe.

Now, just some memories... Because I couldn't get the photos the other participants took. (My lifestyle is not compatible with the camera). And some words written from a cyber-café just below our flat. Gosh, how much do I enjoy traveling around! I wish I had the opportunity to do this more often.

(Do you remember:Praga / Planície a MadridPraga II / La terra promesa (Lluís Maicas)
Praga III
)


PS: Unfortunately, in our last day in Prague we coincided with a Neo-Nazist German demostration. From here I just want to express my desire that all the hate in the world disappears. My desire to share the world with everyone, with mutual respect and mutual benefice. My desire that some day, words such as hate, racism, etc. won't appear no more in the dictionaries because they are no longed needed. This is my desire. My wish.

dimarts, de maig 27, 2008

divendres, de maig 23, 2008

...l'antisemitisme... (II)

L'antisemitisme és una malaltia estranya que creix en els llocs més improbables. Està latent en molts que no són conscients de la seva existència i, quan els sobrevé, se sorprenen i se n'avergonyeixen.

Història d'un Home (1969)
Fred Uhlman
Columna (1999)

dimecres, de maig 21, 2008

Arrosseries Nimo's

Una bona sorpresa va ser descobrir que hi ha arrosseries encara que mantinguin un mínim de qualitat.

He de reconèixer que era molt escèptic a l'hora d'anar a menjar una paella de cego "de cec" a Palma a un lloc que no hagués provat encara. Tenia unes convidades portugueses amb qui volia quedar obviament bé. I varen ser els meus pares, els que emprant els seus contactes, varen trobar i reservar plaça a un dels restaurants arrosseria Nimo's (la Fènix en concret). De fet ja havia tastat l'arroç d'aquesta cadena ja que un dia un temps abans havíem portat una paella de la seu que tenen a Ca's Capiscol.

Aquest cop la seu triada va ser la Fènix i va satisfer, i amb escreix, les nostres (les meves) expectatives. Un calamar cuinat a l'antiga... Uns calamarets a l'andalusa. I una paella gairebé esquisida.


Arrosseries Nimo's


No recordo el preu... Sobretot perquè crec que no vaig pagar jo... Però va ser en qualsevol cas raonable, això segur. I va ser prou bo... Clar que jutjar un restaurant per una sola vegada és difícil. Suposo que hi hauré de tornar! :D

dimarts, de maig 20, 2008

Ca's Patró ha tornat a obrir

Ca's Patró, un restaurant de Porto Colom on feien uns arrossos i paelles molt bons, ha tornat a obrir després d'haver tancat per un problema de gestió per part dels amos. Ara torna a estar en "bones" mans. :D

Segurament s'hi tornarà a menjar tan bé com de costum.

dilluns, de maig 19, 2008

Portugueses a Mallorca i jo nedant en ple Novembre

I va arribar Novembre.
I vaig convèncer a dues simpàtiques i divertides portugueses per venir a visitar la meva illa.
Els 4 dies que varen durar les mini-vacances merescudes...

D'una banda, era inevitable fer les pertinents aturades de turisme culinari... Sa Roqueta de Portocolom... L'arrosseria Nimo's de Palma... Ca's Patró de Portocolom...

I de l'altra, un tomb per la illa, destacant una típica visita a Sòller (en cotxe) per la tortuosa carretera que envolta la serralada de tramuntana... I la divertida visita en tramvia a el Port de Sòller desde Sòller... Valldemossa tampoc se'n va salvar de ser visitada...

Posats a fer, fins i tot vàrem anar a jugar a bitlles... I al final em varen guanyar! ;( (És que soc un autèntic desastre). Mira que elles no hi havien jugat mai!

Però dels fantàstics dies que varem passar per la meva illeta, el més divertit i inusual va ser que a Lady Snake li van venir ganes de nedar. Al Novembre... I amb una temperatura relativament freda... (per no dir mínimament calenta fregant la tibior). Aixó sí, l'aigua estava congelada, perquè evidentment, com a bon amfitrió que intent ser, no podia permetre que es banyés ella sola, i la vaig acompanyar a l'aigua. I així he establert un nou rècord personal. De mica mica vaig superant les barreres autoimposades i de la mateixa manera que al 2006 vaig banyar-me al Març, al 2007 vaig banyarme al Novembre... A aquest ritme aconseguiré tirar-me al mar per cap d'any!

En resum... Varen ser unes vacances molt relaxants i agradables.

diumenge, de maig 18, 2008

La Rigoletta, Palma de Mallorca

La Rigoletta és un restaurant italià de Palma de Mallorca.
De bones a primeres té bona pinta, ja que a part d'estar gairebé a primera línea de mar, el que el fa un lloc perfecte per dinar després d'una passejada pel Passeig Marítim o pel Coll de'n Rabassa. A més duu el segell de la gestió (molt bona per cert) dels amos del Rodeo Grill de Palma de Mallorca, del que ja n'he parlat a aquest apunt.

Per desgràcia, només hi he anat dues vegades, i una de les dues vaig tenir la mala sort de trobar-me amb que no tenien gairebé res de la carta, la qual cosa és molt desagradable... Més que res per la desil·lusió que et fa que et diguin que no podràs menjar una cosa que tant t'ha costat triar.

Però la segona vegada que hi vaig anar això no va ser tan greu.

La Rigoletta és un restaurant italià. A part de les més que típiques pizzes i pastes, com es pot preveure per aquells que coneixen Rodeo Grill i les seves fantàstiques carns, la vertadera especialitat de La Rigoletta són les carns, tot i que cuinades a l'estil italià.

Encara que la decoració del local no és especialment del meu gust, s'ha de reconèixer que les taules són prou amples com per a convertir el restaurant en un lloc ideal per a tot tipus de esdeveniments culinaris, tant per amigots, com per familia o per quedar bé amb una persona especial en una vetllada especial. ;)

Preu Mitjà: 25 euros
La Rigoletta
Portitxol, 7, Baix
Tel. 971 257 777
07006 Palma de Mallorca
larigoletta@rodeogrill.es

dissabte, de maig 17, 2008

Resident Evil: Extintion

M'agrada. M'encanta. Per què no dir-ho.
No és pretensiosa. No és excessiva.
Simplement és una entrega més d'aquesta nissaga que és agònica per a alguns, i que si de mi depengués tindria, sense cap dubte, una quarta entrega.

Aquesta tercera part em sembla millor que la segona. El tema de rerafons, el de sempre: el perill de la investigació genètica en una de les formes més clássiques del terror de ciència ficció. Tot plegat, un virus que fa que els humans tornin zombies. Una caravana de supervivents que es protegeix dels diferents perills alhora que va recaptant altres supervivents i buscant menjar.

De l'altra banda, la Milla Jovovich, supervivent i aparentment inmune al virus i molt més forta que els altres infectats.

I finalment, l'empresa superempresa corporativa que recolzada pel govern va causar el desastre víric o viral moguts per l'ambició... Ara l'objectiu és trobar una solució... Una vacuna. I la solució....

En el paper protagonista, un cop més, la Milla Jovovich... Una bellesa d'aquestes majúscules... Que ha trobat en la nissaga de Resident Evil el seu racó cinematogràfic lluny de les passareles que la varen pujar fins al cim on es troba ara. Clar que sense deixar de ser la imatge d'una popular marca...

Tan de bo jo pogués clonar-la. ;)



Completant el repartiment femení hi ha l'Ali Larter, ja morta a Destino Final 2 després de sobreviure i vèncer a la mort a la primera part. Una noia de bellesa indiscutible, que sense ser la reina pop dels teens adolescents nord-americans, de mica en mica va ampliant el seu currículum tant a la petita pantalla (la popular série Heróis) com a la gran pantalla, amb títols com els esmentats.



Per acabar, en el repartiment hi ha Ashanti, una actriu més avesada a despullar-se que a realment actuar. He de reconèixer que m'ha costat trobar-ne una foto... M'ha costat trobar-ne una foto on hi anés mínimament vestida. :O

divendres, de maig 16, 2008

...l'antisemitisme... (I)

Sempre he sospitat que l'antisemitisme es basa en la influència de la família i en l'ensenyament religiós de l'escola a una edat molt primerenca i impressionable.
Història d'un home (1969)
Fred Uhlman
Columna (1999)


dijous, de maig 15, 2008

Cassandra's Dream de Woody Allen



No està a l'altura.

No està a l'altura de Woody Allen.

No és una mala película.

El retorn d'Allen al drama compta amb dos actors poc habituals en una película del novaiorquer: Ewan McGregor i Colin Farrell.

De fet, aquest últim és una de les grans sorpreses del film, tant per la seva actuació per sobre de la seva mitjana (fàcil?) com per la seva de per sí sorprenent presència al repartiment.

També per Ewan McGregor aquesta película suposa el seu debut en una película de Woody Allen.




El pitjor la película, inusitadament mediocre si es té en compte la filmografia del director americà. la película, obviament perfecta técnicament, adoleix d'un guió que deixa molt que desitjar, en la qual la moralina de les males influències, i de que els crims s'acaben pagant preval i enfonsa una película estàndard però fluixa de Woody Allen.

Esperem que la Vicky Christina Barcelona no sigui tan nefasta.


De les actuacions de les actrius me'n recordo tan poc que em limitaré a posar-ne una foto. I avui, per compensar, també unes fotos dels actors principals de la película.



No us queixareu.

dimecres, de maig 14, 2008

Rima LXXIII - Gustavo Adolfo Bécquer

Rima LXXIII

Cerraron sus ojos
que aún tenía abiertos,
taparon su cara
con un blanco lienzo,
y unos sollozando,
otros en silencio,
de la triste alcoba
todos se salieron.

La luz que en un vaso
ardía en el suelo,
al muro arrojaba
la sombra del lecho;
y entre aquella sombra
veíase a intérvalos
dibujarse rígida
la forma del cuerpo.

Despertaba el día,
y, a su albor primero,
con sus mil rüidos
despertaba el pueblo.
Ante aquel contraste
de vida y misterio,
de luz y tinieblas,
yo pensé un momento:

--¡Dios mío, qué solos
se quedan los muertos!

*

De la casa, en hombros,
lleváronla al templo
y en una capilla
dejaron el féretro.
Allí rodearon
sus pálidos restos
de amarillas velas
y de paños negros.

Al dar de las Ánimas
el toque postrero,
acabó una vieja
sus últimos rezos,
cruzó la ancha nave,
las puertas gimieron,
y el santo recinto
quedóse desierto.

De un reloj se oía
compasado el péndulo,
y de algunos cirios
el chisporroteo.
Tan medroso y triste,
tan oscuro y yerto
todo se encontraba
que pensé un momento:

--¡Dios mío, qué solos
se quedan los muertos!

*


De la alta campana
la lengua de hierro
le dio volteando
su adiós lastimero.
El luto en las ropas,
amigos y deudos
cruzaron en fila
formando el cortejo.

Del último asilo,
oscuro y estrecho,
abrió la piqueta
el nicho a un extremo.
Allí la acostaron,
tapiáronle luego,
y con un saludo
despidióse el duelo.

La piqueta al hombro
el sepulturero,
cantando entre dientes,
se perdió a lo lejos.
La noche se entraba,
el sol se había puesto:
perdido en las sombras
yo pensé un momento:

-- ¡Dios mío, qué solos
se quedan los muertos!

*

En las largas noches
del helado invierno,
cuando las maderas
crujir hace el viento
y azota los vidrios
el fuerte aguacero,
de la pobre niña
a veces me acuerdo.

Allí cae la lluvia
con un son eterno;
allí la combate
el soplo del cierzo.
Del húmedo muro
tendida en el hueco,
¡acaso de frío
se hielan sus huesos...!

* * *

¿Vuelve el polvo al polvo?
¿Vuela el alma al cielo?
¿Todo es sin espíritu,
podredumbre y cieno?
No sé; pero hay algo
que explicar no puedo,
algo que repugna
aunque es fuerza hacerlo,
el dejar tan tristes,
tan solos los muertos.

Rimas - Gustavo Adolfo Bécquer
EDAF

dimarts, de maig 13, 2008

Watching the Wheels, John Lennon

http://www.youtube.com/watch?v=1XM4oQGp6uw



Watching the Wheels (John Lennon)

People say Im crazy doing what Im doing
Well they give me all kinds of warnings to save me from ruin
When I say that Im o.k. well they look at me kind of strange
Surely youre not happy now you no longer play the game

People say Im lazy dreaming my life away
Well they give me all kinds of advice designed to enlighten me
When I tell them that Im doing fine watching shadows on the wall
Dont you miss the big time boy youre no longer on the ball

Im just sitting here watching the wheels go round and round
I really love to watch them roll
No longer riding on the merry-go-round
I just had to let it go

Ah, people asking questions lost in confusion
Well I tell them theres no problem, only solutions
Well they shake their heads and they look at me as if Ive lost my mind
I tell them theres no hurry
Im just sitting here doing time

Im just sitting here watching the wheels go round and round
I really love to watch them roll
No longer riding on the merry-go-round
I just had to let it go
I just had to let it go
I just had to let it go

Traducció al català:

Watching the Wheels (John Lennon)

Diuen que sóc boig, fent el que faig
Bé, em donen tot tipus d'advertències per protegirme de la ruina
I quan els dic que estic bé,em miren estranyament
Segurament no ets feliç ara que no jugues el joc

Diuen que sóc mandrós, somiant la meva vida
I em donen tot tipus de consells dissenyats per enlluernarme
Quan els dic que jo vaig fent mirant les ombres a la paret
No trobes a faltar els vells temps, nen, ja no tens vela a l'enterrament

Només sec aquí mirant les rodes com van girant
Realment disfruto de veure-les rodar
Ja n'hi ha prou de pujar a les atraccions!
Només vaig deixar-ho estar!

Persones fent preguntes, perduts i confosos
I jo els dic que no hi ha problemes, només solucions
Ells fan que no amb el cap i em miren com si fos foll
I els dic que no hi ha pressa
Sec aquí només fent temps

Només sec aquí mirant les rodes com van girant
Realment disfruto de veure-les rodar
Ja n'hi ha prou de pujar a les atraccions!
Només vaig deixar-ho estar!
Només vaig deixar-ho estar!
Només vaig deixar-ho estar!

Traducción:

Watching the Wheels (John Lennon)

Dicen que estoy loco, haciendo lo que hago
Me dan todo tipo de advertencias para evitarme la ruina
Cuando les digo que estoy bien ellos me miran de forma estraña
Seguro que no eres feliz porque ya no juegas el juego

Dicen que soy perezoso soñando mi vida
Me dan todo tipo de consejos diseñados a iluminarme
Cuando les digo que voy tirando mirando sombras en la pared
No echas de menos los buenos tiempos ahora que ya no pintas nada?

Estoy aquí sentado viendo las ruedas girar
Realmente verlas me hace disfrutar
No más montar en el tiovivo
No longer riding on the merry-go-round
Lo tuve que dejar estar

La gente hace preguntas, perdidos y confusos
Cuando les digo que no hay problemas, solo soluciones
Ellos niegan con la cabeza y me miran como a un loco
Yo les digo que no hay prisa
Solo estoy ganando tiempo

Estoy aquí sentado viendo las ruedas girar
Realmente verlas me hace disfrutar
No más montar en el tiovivo
No longer riding on the merry-go-round
Lo tuve que dejar estar


dilluns, de maig 12, 2008

Far West, Madrid

Hoy sólo toca una breve recomendación para aquellos que quieran probar cosas nuevas y zonas diferentes para salir de marcha en Madrid.

Por la noche, el restaurante Far West de la Calle Juan Bravo 35 se convierte en un fantástico pub dónde la música está fenomenal. Yo fui una vez con motivo del cumpleaños de un amigo... Y el desfase estuvo muy bien. Cierra a las 3. La zona es pijilla así que se recomiendan atavios con clase.

Además al lado hay un par de discotecas a las que se puede ir al cerrar ésta q también estan bien.

diumenge, de maig 11, 2008

Supersalidos

Intentaré ser breu, tant com es mereix que ho sigui aquesta película.

La película es simplement la història d'un grupet de nois que en el seu últim any d'institut decideixen, a tot preu, perdre la virginitat.

L'alcohol, les noies, l'ambient, tot és una caricaturització de les preocupacions dels adolescents actuals...

Dins del rollo "American Pie" amb moltes i insalvables diferències que converteixen Supersalidos en una película original. Original que no hilarant. Vaig anar a veure-la per la recomanació d'uns amics que m'havien dit que no paraves de riure. I no va ser per tant.
De fet va ser fins a cert punt decepcionant.

Els gags hilarants eren comptats... Algun d'ells era bo. I malgrat les excelents crítiques que havia rebut d'alguns mitjans jo no la vaig considerar bona, precisament.

L'únic que salvaria és el missatge final (quina llàstima que s'hagi de veure sencera per arribar a aquesta trista conclusió):

El missatge que es pot despedre de la película és que les noies no són un objecte que s'ha d'aconseguir a qualsevol preu, si no que s'han de tractar amb respecte i paciència i la millor forma d'accedir a elles és com a amics i companys, no com a "depredadors sexuals".

Quina llàstima que calguin películes de 90 minuts per arribar a conclusions tan óbvies. Almenys em permet dir que el fantàstic final als grans magatzems salva la película.

Una llança trencada a favor de les relacions sanes. (Per desgràcia el caire resulta un pél excessivament moralitzador, potser).

dissabte, de maig 10, 2008

Francisco

No he podido evitar escribir unas líneas,
dedicarte los pensamientos que hoy (y ya hacía unos meses),
venían a mi cabeza al recordarte.

Y aún así tengo miedo.
Porqué sé perfectamente que escriba lo que escriba no estará a tu altura.

Aun así, a modo de mi homenaje particular lo haré, esperando no incomodar a nadie con estas palabras...

Hace ya unos siete años que te conocí. Y vienen contínuamente a mi mente recuerdos de admiración y respeto.

Me acogiste varias veces en tu casa como un huésped de lujo. Y rápido te convertiste en objeto de mi admiración. De ti y contigo aprendí muchas cosas. Y siempre te estaré agradecido por todo lo que me aportaste.

Aprendí que nunca nadie lo sabe todo. Que hay que escuchar siempre diferentes versiones de la historia. Siempre admiré tu enorme cultura y encontré una paz en muchas de las múltiples y a veces infinitas charlas que mantuvimos.

Aunque si pudieras leer esto no lo creerías, contigo aprendí a escuchar un poco más. Creo que es algo que nunca se tiene que dejar de aprender. En cierta manera - y bien cierta - me ayudaste a conocerme un poco más.

Y todavía explico muchos de los chistes que me contabas cuando nos veíamos. Y muchas de las anecdotas que de ti me fueron explicadas. Siempre con gran admiración y respeto.

Ahora, siete años después, pienso que tuviste mucha paciencia conmigo. Que supiste aguantar mi insolencia con una gran dignidad. Y aunque seguramente me recordarás desde una cierta indiferencia, yo te guardo un enorme aprecio, un infinito respeto y una gran admiración y gratitud por todo y más.

Gracias. Descansa.

divendres, de maig 09, 2008

Rima XXXI - Gustavo Adolfo Bécquer

RIMA XXXI

Nuestra pasión fue un trágico sainete
en cuya absurda fábula
lo cómico y lo grave confundidos
risas y llanto arrancan.
Pero fue lo peor de aquella historia
que al fin de la jornada
a ella tocaron lágrimas y risas
y a mí, sólo las lágrimas.

Rimas - Gustavo Adolfo Bécquer

EDAF

dijous, de maig 08, 2008

The Immoral Mr. Peas de Russ Meyer

En aquest blog ja he parlat múltiples vegades del gran Russ Meyer (Part 1, Part 2) i d'algunes de les seves películes. Avui amb l'excusa de l'última d'aquest home que he vist, "reciclaré" un texte molt interessant que he trobat a Internet (aquí):

Als anys 50, quan els espectadors de cinema masculins començaren a desitjar dosis de nuesa femenina, freqüentment acudien a les "camp movie" nudistes -- un gènere "para mayores" que presentava els nudistes com un conjunt de noies sanes, felices i amants del voleibol. Gràcies a la suavització de les regulacions de l'obscenitat als anys 50 als EEUU, aquestes películes (amb títuls de l'estil de "Diari d'una Nudista" (Diary of a Nudist) o "Tal com la natura volia" (As Nature Intended) s'anaren escorrent de les mans dels censors cap a les sales de cinema del país nord-americà.

Per a cineastes visionaris com al jove Russ Meyer, les "nudist camp movies" eren una gran decepció. Meyer era un fotògraf amb molt de talent el treball del qual havia arribat a aparèixer a la revista Playboy. Estava axostumat a fotografiar dones boniques, però les dones que apareixien a les películes nudistes eren ordinaries. Així, l'any 1959, Meyer reuní fons suficients per realitzar una película pròpia, una película que s'enfoqués a dones molt boniques i molt ben dotades en diversos estadis de nuesa. Aquella película, The Immoral Mr. Teas no feu cap pretensió de presentar la nuesa com una opció d'estil de vida, com feien les películes de camp nudista. Es tractava simplement de veure dones boniques despullades.

Per culpa de películes com The Immoral Mr. Teas, l'era de les belleses nues va nàixer. Part comèdia part exhibició, la película típica es basaria en un senzill treballador que fa les seves rondes diàries, tot trobant-se una gran varietat de dones despullades o casi. Per cert! A la película no hi passa ni una sola escena de sexe, ni implícita ni explícita!

The Immoral Mr. Teas (L'inmoral Senyor Teas)
Mentres la major part de les películes de noies boniques despullades tenen bona part de la comédia més trista que es pot veure, la comèdia de la cinta The Immoral Mr. Teas es freqüentment inusitadament efectiva. Es centra en els ensurts d'un repartidor encarnat en Bill Teas. Vagi on vagi, és incapaç de treure's les dones despullades del cap. I si veieu les dones que es troba en les seves rondes diàries, difícilment el culpareu. Quan fa una entrega a un dentista, l'infermera li ho agraiex desde l'escriptori amb la seva brusa mig descordada. Quan arriba l'hora de dinar, la cambrera s'inclina fins a tal punt que Mr. Teas gairebé ho pot veure tot. I quan torna a la oficina central després d'un dia dur de feina, la secretaria... I quina secretaria!

Pits, melons, mamelles. Son a tot arreu. Mr. Teas disfruta mirant-los, peró això és tot el que és capaç de fer... Mirar. De la mateixa manera que la majoria de caràcters masculins de les películes nudie-cutie (de belleses despullades), Mr. Teas es completament inefectiu. Fins i tot en somnis és incapaç de pensar en el contacte físic amb les dones. En el seu lloc, ell té somnis estranys però estilitzats que tenen lloc en escenaris de dibuixos animats. Els seus somnis contenen, es clar, dones despullades, però només són allà per ser mirades.

Personatges inefectius com Mr. Teas esdevindrien un segell característic de les películes de nudie-cutie. Gràcies a aquests infantils personatges masculins, les películes podíen mostrar dones despullades sense mai insinuar que l'objectiu era sexual. El personatge principal podía empegueir-se amb l'anatomia vista, però mai no perseguiria els seus desitjos sexuals. De fet, segurament sortiria corrents en direcció contrària. Per exemple, quan Mr. Teas tira la seva canya de pescar a un llac, una dona estirada al seu costat per bronzejar-se de cop es treu la part superior del bikini. I què fa Mr. Teas? Es tira a l'aigua per sortir nadant en la direcció que més l'allunya d'ella.

Fins i tot la feina de Mr. Teas es un acudit. El veiem vestit en un trajo i una "pajarita" mentres se'n va a treballar. Entra a l'oficina i aviat emergeix vestit en amb un mono vermell i empenyent una bicicleta. El narrador omnipresent (a aquesa i a la major de les películes Meyerianes) conjetura que deu estar repartint isótops radiactius que farán el país invencible a un atack enemic. Però aviat es descobreix que el que realment reparteix són sets de dents postisses.

La nuesa a The Immoral Mr. Teas està flotant a mig camí al llarg de la película. En aquest punt, possiblement com a resultat de la reacció d'un xut de Novocaina al dentista, comença a tenir somnis recurrents: una cambrera despullada neteja taules mentres ell es menja una síndria, una infermera despullada assisteix a un dentista que extreu un dent de la mida d'una bana de cèrvol a Mr. Teas, etc.

Però ell s'intenta relaxar amb la pesca, però quan fa la migdiada, un trio de belleses despullades s'instal·la aprop d'ell i comencen a fer soroll. Mr. Teas, s'amaga entre els arbusts per mirar més d'aprop a mesura que elles juguetegen i naden al voltant d'un arbre, xipxopejen a l'aigua i fan soroll amb una guitarra. Mentrestant, el narrador fa comentaris sense sentit (i còmics): "Els metges han afirmat durant molts anys que bronzejarse en quantitats mesurades i controlades té un efecte molt benefical en el cos humà. La llum del sol també és molt important per la fotosíntesi i l'evaporació, que eventualment causa la pluja". A vegades, Mr. Teas s'esmuny fins a només uns metres de les dones. Això és part de la gràcia de les películes nudie-cutie: pretenen que els personatges masculins són pràcticament invisible i que podien ensopegar innocentment amb dones despullades. I quan ells queien presa dels seus desitjos, com quan una dona dóna una mirada seductora a Mr. Teas i el convida a seguir-la cap a dalt d'unes escales, els resultats eren freqüentment absurds: en aquest cas, la dona només està interessada en planxar l'uniforme vermell de Mr. Teas.

The Immoral Mr. Teas no és en absolut una película sofisticada, sinó una película inundada d'un extrany tipus d'encant.

dimecres, de maig 07, 2008

Rima XVII - Gustavo Adolfo Bécquer

RIMA XVII

Hoy la tierra y los cielos me sonríen;
hoy llega al fondo de mi alma el sol;
hoy la he visto.., la he visto y me ha mirado...
¡Hoy creo en Dios!

Rimas - Gustavo Adolfo Bécquer
EDAF

dimarts, de maig 06, 2008

Sempre Antiracista!

(A pesar de los Hamilton que hay en el mundo...)

SIEMPRE ANTIRACISTA

SEMPRE ANTIRACISTA

ALWAYS AGAINST RACISM

TOUJOURS CONTRE LE RACISME

SEMPRE CONTRA O RACISMO

dilluns, de maig 05, 2008

Un funeral de muerte

Avui una petita nota d'aquesta singular película d'humor negre britànic excepcional.

Quan dic excepcional em refereixo al tipus d'humor més que a la película. Cal reconèixer que la película és correcta. En cap cas la calificaria com una de les millors comèdies de l'any cinematogràfic. Però sí que puc dir-ne quatre coses bones.

Primer una introducció per posar-nos en situació. A mi hi ha una cosa que em desagrada especialment, que són les escenes massa recomplicades i fregant l'absurd en la que la gent sempre opta per la solució més ilógica per intentar provocar un riure atribuible en major mesura als nervis provocats a l'espectador que a la comicitat de l'escena en sí.

Dit això el primer que he de reconèixer que és una película ascendent.... El sostingut fil de serietat de l'ambient es va degradant progressivament en el més pur estil de l'escola britànica, oferint pinzellades fantàstiques d'humor sostingut. (En Ja benmoll :D )

L'actor principal, ho broda. Senzillament. Aconsegueix que el seu personatge evolucioni progressivament fins a esclatar en un huracà de rialles... Les situacions absurdes no cansen, es resolen per la via divertida però sense abusar de l'absurd. I alguns dels actors estan genials...

El que pot provocar una mica de estrés!

Una película raonablement entretinguda i còmica de la mà de Frank Oz, també director de películes com "In & Out", Un par de seductores, La pequeña tienda de los horrores, Esposa por sorpresa, la original Bowfinger (el pícaro), i per mi la millor del seu repertori: Las Mujeres Perfectas.

diumenge, de maig 04, 2008

JQBurro, Skalariak i Línea 6,25

I va arribar el dia fort de la escapada a Barcelona.
El dia consisitia en un concert de Skalariak amb el JQ Burro, un bon amic de collita recent.
El concert fou a la Sala Razzmatazz, i estava ple fins a dalt. Amb entrades esgotades. I sense revenda (també esgotada). El concert va ser genial. Varem suar de valent. I el plaer musical va ser majúscul... (Veure El Raco M&A).

Però no ens varem conformar amb el concert, i quan sortíem, després de menjar un Kebab del costat del Baghdad (són bonísims) varem fer cap a la Línea 6,25, un lloc del que ja us he parlat.

Després d'un parell o tres d'horetes de ballar ska, i un parell o tres més d'horetes de ballar música pop-disco comercial, va arribar el moment de tornar a casa a dormir, no sense una gatera important, i unes sensacions d'aquestes que fan que malgrat tot pensi que la vida, en el fons, val la pena.

divendres, de maig 02, 2008

Amigues de Barcelona...

La meva escapadeta a Barcelona amb motiu del concert d'Skalariak va donar per molt... I vaig aprofitar per visitar unes amigues molt especials. Tan especials i tan amigues, que no sé res d'elles gairebé mai.

Bé, de la LóGiCa sí que en sé coses de tant en tant. Però de la Relació... Bé... Per tercers...

Aquell dia varem quedar per fer unes cocacoles a la Plaça de la Concórdia. Una plaça que ja està marcada per records tristos, però que en té molts de bons. Sense anar més lluny, per bon record, passar una estona allà amb elles, i escoltar les seves preguntes:

- Joan Genís, creus que trobarem un home que ens estimi de veritat algun dia?
I jo preocupat per la pròpia pregunta, especialment provenint d'elles. ;D
-------------------------------------------------------
PS: Aquest matí me'n vaig a disfrutar Ginebra... I a la tarda, camí a cotlliure!

dijous, de maig 01, 2008

Tah Majal a la Rambla del Raval

Una escapada a Barcelona més, a l'Octubre de l'any passat, per motiu d'un concertàs (Skalariak a la sala Razzmatazz) em va permetre passar una nit amb dos grans amics... D'una banda Planície - Planosfera, que em va venir a buscar a l'aeroport, i de l'altra El Perno. (Curiosament, i per coincidència en el moment d'escriure aquest apunt estic a casa seva, a Sta. Cristina d'Aro).
A la expedició s'hi va afegir el conquistador, un amic de Planície.

La nit va ser superinteressant. El plan original de menjar un bon kebab al Pakis de sempre es va mudar en un kebab dels bons, de les arrels... Un kebab a la Rambla del Raval, a Barcelona... Per als que no ho saben, El Raval és un dels barris més deprimits del nucli urbà de Barcelona. Però justament per això és un d'aquests llocs on pots trobar kebabs barats i a bon preu.

I també pots trobar, tal i com ens va passar a nosaltres, una batussa entre dos magrebins que culmina en una inútil arribada de la policia municipal.

Però nosaltres a la nostra. I a la nostra ens va arribar el moment d'escollir el lloc per a sopar. Podeu creure'ns que d'opcions no en faltaven. Escollir no va ser fàcil, però tot i així vàrem aconseguir posar-nos d'acord. I el lloc escollit en va ser un anomenat Tah Majal.

El menjar va ser increible. Per variar, en comptes de demanar el típic kebab i punt, ens hi varem aseure i varem anar demanant, cadascú per la seva banda, una mostra de menjar típic d'aquests llocs. I va ser realment molt apropiat. El menjar, boníssim. I la companyía millor.

Una companyía tan impressionant, com per acabar caminant pel Raval mentres es manté una conversació sobre metafísica i metaconeixement. (Si els sentits son imperfectes i ens enganyen sovint, però alhora son la única font de coneixement, està ple d'enganys el nostre coneixement? Fins a quin punt ens podem valer d'una certesa cognitiva? A què condueix el sofisme?) Tot un grapat de preguntes que es varen quedar - obviament - sense resposta en una nit fantàstica.

(Si passeu pel Raval, els Kebaps són una opció recomanable. Però no hi aneu amb una pinta excessiva de guiris!!!).

PS: Curiosament, en el moment de publicar aquest apunt estic amb Planicie - Planosfera. Ahir varem sopar a un restaurant que tambe es diu Tah Majal, pero aquest al mig de Frankfurt. D'aqui a unes hores, despres de fer un ultim tomb per la ciutat, partirem cap a Ginebra per prosseguir amb el nostre viatge iniciatic.