...la pau...

Llavors, com ara, no tenia cap dubte que la generació dels joves, com els soldats que tornaven del front a casa, desitjaven amb sinceritat i passió la pau i la reconciliació.

Història d'un home
Fred Uhlman
COLUMNA 1999

Sahara!

Todos con el Sahara

Tots amb el Sahara

Everybody with Sahara

Tout le monde avec le Sahara

Tudo el mundo com o Sahara

Ognuno con il Sahara

Un blog manacorer

Si hi ha una cosa que els Felanitxers sempre mos farà molta ràbia. I és que els Manacorers tenguessin un semàfor abans que nosaltres. Clar que malgrat la històrica rivalitat que hi ha, els Felanitxers continuarem anant a Manacor de compres, i els Manacorers continuaran venint a les verbenes de Felanitx.

Mentrestant, un blog un poc manacorer ben interessant!

El Café - Blog d'en Rafa

Encuesta - Temas preferidos

Como podéis ver en la columna de la derecha de este blog, este año la encuesta del blog va sobre vuestros intereses. Pues este blog, los que lo conocéis un poco ya lo sabéis, trata siempre temas completamente diferentes y siempre me pregunto cuáles de esos temas os despiertan más interés y os enganchan más.

No os diré que los resultados sean vinculantes para dejar de tratar un tema, o para tratar sólo uno de los temas. Pero bueno, me pueden ayudar a tener una idea mejor de qué temas tengo que tratar más frecuentemente. Así que si sois tan amables, realizad por favor vuestra selección. :D

Si lo vuestro es el Humor, o os van las Reflexiones profundas (o no). Si sois amantes del Cine o vuestra curiosidad se muere por leer mis Aventuras (por que lo dudo?). Aunque seáis unos frikis ávidos de Ciencia y Conocimiento o simplemente de Webs y blogs interesantes, o unos culturetas buscando un poco más de Cultura. Si sois lectores empedernidos de Libros, y como tales amantes de la Literatura y de la Poesia o del Teatro. Claro que seguro que también están los amantes de la Música, para ellos hablo de Mis Músicas. Finalmente, pero no menos importante, siempre quedan aquellos que buscan por internet referencias de Restaurantes-Bares-Discotecas para salir por la noche.

Espero que cada uno plasme sus intereses. Que conste que es multi-respuesta (podéis seleccionar más de una opción).

Muchas gracias por visitar este blog.

Parker Pyne Investigates, Agatha Christie

Here I am. In a cybercafe in the middle of nowhere... Well, in the middle of Bielefeld, a small city (or a big town, depending on how you prefer it) writting a post about a book I read many months ago.

Well, this is how life is nowadays. I like to imagine myself like Agatha Christie, travelling around the world, learning about cultures and falling in love with cities and landscapes and then writting about them...

But this is not the story today. The story is about a book written by Agatha Christie. The usual readers of this blog know perfectly that I read some of her books regularly. And before reading them I write some useless thoughts of mine about that.

Parker Pyne is the most unusual character. An ex-bureaucrat. A man who has spent all his life in a desk dealing with all - totally with all- kind of human beings and therefore someone who has dealt with all kind of human stories and behaviour. He regards himself as an observer, someone who can deduce, predict, conduct human behaviour. (Sometimes I try to do the same, and from time to time I do it well!!!!). This book contains a set of histories, of cases, of this character that appears in other short stories, at the moment where Mr. Pyne decides to retire from his clerk life to set an unusual business. He sets in an office and an advertisment in the press, saying that he is available to resolve any unhappiness people may have.

Most unusual. Anyway there is a lot of unhappiness in the world, and soon he gets many customers. Some of his cases end successfully... Some don´t. But it´s a different book in the Christie´s bibliography, which led me to a conclusion I agree deeply. Human behaviour is more predictable than people think. By the way, this is the same I talked with Planicie - Planosfera (a good friend of mine) in a pizza place in Bielesfeld.

Parker Pyne Investigates (1934)

Agatha Christie

Harper Collins

El meu pare, el ping-pong, i la Xina

El meu pare jugant (i guanyant 5-0 segons diu) un partit de ping-pong UOC vs. UPC.
El més curiós: el partit es jugà a la Xina! (Crec que fou el passat Abril)



Veure blog origen

Gimnàs

Ja fa més de mig any que em vaig apuntar a un Gimnàs.
Es dur descobrir que la teva obesitat (o tendència a l'obesitat) es fruit d'una addicció a altes quantitats d'esport.
Però es fa evident que així és. Sobretot quan veus que pots menjar el que vulguis que pots fer el que vulguis, que mentres facis altes quantitats d'esport estàs de més bon humor, que la panxota es va transformant en panxa, que tens més energia per fer de tot i que tens ganes de menjar-te el món.
I així han passat sis mesos, i ja han marxat gairebé 8 kg.
M'he passat més de mitja vida criticant els que viuen als gimnasos, i ara el gimnàs ha esdevingut la meva caixa de promeses complides, el meu refugi de la solitud i el meu passatemps més productiu.

Contradiccions de la vida.

De totes formes continuu pensant que cal cultivar tant la ment com el cos per ser un individu gairebé perfecte (la perfecció no existeix). Com deien els grecs i com tant s'ha repetit, cal tenir una "mens sana in corpore sano".

PS: Avui és el meu Sant.

...no hi ha Déu...

"(...) no hi ha Déu. Sempre ho havia sospitat, ho havia temut. Ara per fi sabia que era així. M'havia preguntat molt sovint com podia existir un Déu totpoderós i benvolent que condemnava milions d'éssers humans innocents a tota mena de sofriments i a una mort terrible. Si era totpoderós, per què no ens podia crear amb una ment perfecta, per què havia de crear llunàtics i criminals, enzes i epilèptics? Si Ell era responsable de la creació d'un cervell humà esguerrat, era evident que no podia defugir-ne la responsabilitat. Si, tot foradant una part del cervell humà amb una agulla punxeguda, podia convertir un llunàtic en un home sa, no li fóra més fàcil a Ell, el totpoderòs, crear tothom sa?"

Història d'un Home
Fred Uhlman
Columna 1999

ELECTRIC NIPPLES, Martes 24 de Junio en la Sala Bisú

Normalmente no hago estas cosas en este blog.
Pero esta vez lo haré.

Madrid es un mundo muy pequeño, casi un pañuelo.

Un dia un compañero de proyecto te dice que toca en un grupo... Vas al concierto y resulta que el bateria es ese tio de pelos largos que desayuna en el mismo bar que tu cada mañana a la misma hora cargado con una cámara...
Pero lo mejor del concierto es lo que no te esperas. Porque uno va al concierto escéptico, en plan voy a aguantar un rollazo insoportable de 1 hora pero para un colega vale la pena. Y al final te sorprende el estilo New-Pop-Español que te empuja a bailar sin parar durante la hora entera del concierto... Y que te hace emocionar (en mi caso) cuando tocan alguna que otra versión de Alaska (mientras la mayoría del público, entregado) se emociona con las de los Piratas.

Y al final me alegro... Mi compañero de piso no se arrepiente de haberme acompañado.

Y todos los que vayáis el próximo Martes 24 a su concierto en la Sala BISÚ tampoco os arrepentiréis.

Sala Bisú.
c\José Abascal, 8.
Metro Canal.
5 euros con consumición (copa importación).

Y de los que me conozcáis podréis aprovechar para felicitarme por mi santo, ya que el Martes resulta que es Sant Joan!

El grupo del que hablo se llama, como habréis podido deducir del título de este post,

ELECTRIC NIPPLES

Y aunque el nombre sea inglés, cantan en español. Y la verdad, que sorprenden positivamente.
Nos vemos allí! (Espero)

Avui

Avui faig 27 anys.

27 es múltiple de tres. De fet és exactament 3^3.
I només en falten 3 pels trenta.

Avui faig 27 anys, i enyoro a molta gent.

Per sort!

Moltes Gràcies a tots els que ja m'heu felicitat.
Muchas Gracias a los que os habéis acordado de mi hoy.
Merci Beaucoup pour t'avoir rappellé de moi aujourd'hui.
Thank you for your greetings!

Thanks OjalaNoTeHubieraConocidoNunca, Magicienne, Ángel-Nen, ElPerno, Xeripau!, GalloPiso, Huracà, Estructura (ViceObert), Padrí, Padrina,

Monstruoso (Cloverfield) - S P O I L E R -

(Atenció, aquest apunt pot contenir dades que espatllin la película a aquell que vagi a veure. Si no l'heu vist i voleu mantenir tots els factors sorpresa que pugui tenir la película deixeu de llegir!)

Monstruoso és el nom escollit pels dobladors de la película Cloverfield (1-18-08) per a figurar com a títol de la película a les sales de l'Estat Espanyol.

No es difícil d'endivinar que, amb aquest títol i amb el cartell promocional (veure imatge a la dreta), no es pot tractar d'altra cosa que d'una d'aquestes típiques películes de monstres on maten fins i tot a l'apuntador.

No es difícil d'endivinar.

Però tot i així, el que sorprén es que alguns d'aquests critics de cinema tan avesats a criticar i a tombar per terra totes les películes, especialment les comèdies i les películes de terror (per causa de l'obvia saturació del mercat amb productes absents de qualitat), alabesin considerablement aquesta película. No tots es clar. Pero tanmateix...

La curiositat em va portar al cinema. Que podia oferir aquesta película d'innovador? Poc, la veritat. La película ha estat produïda per J.J. Abrams, un dels majors responsables de la sèrie Perdidos, la qual no m'acaba d'interessar massa. J.J Abrams va posar el film en mans de Matt Reeve, amb qui havia treballat per crear la serie Felicity, que tampoc m'acaba d'interessar massa...

I continua a l'aire la pregunta... Què té la película que sigui tan especial?

La primera cosa a destacar és tot un elenc d'actors i actrius desconeguts, fet ideal per enfocar la película des del punt de vista d'una càmara personal, pensada inicialment per enregistrar un missatge de comiat per al protagonista, que es prepara per marxar al Japó. A les fotos primer, Jessica Lucas, qui per cert ha estat incorporada al planter de C.S.I: Las Vegas.

A l'altra foto Odette Yustman, una altra de les guapes però desconegudes cares que integren el planter.

L'altre fet destacat de la película es el plantejament. Com diuen alguns crítics, un híbrid del "Proyecto de la Bruja de Blair" i "Godzilla" que no deixa de ser interessant però poc original al cap i a la fi. D'altres crítiques que em semblen apropiades diuen que els personatges son estúpids. La veritat és que és cert, però també és cert que són un bon reflex de la societat actual, on el sentit comú és un sentit ben poc comú.

I la última cosa digna de ser remarcada és la qualitat dels efectes especials, que doten d'un fort realisme el surrealisme del guió.



Com era d'esperar al final moren tots.

Drôle de vie! - 3 Mai 2008

C'est drôle la vie!
Elle nous donne des moments maveilleux, seulement pour nous les enlever tout de suite.
C'est la ironie du hazard, qui tisse le destin des gens...

Et seulement réste un sourire amer,
des souvenirs si beaux qu'ils heurtent,
et des réves impossibles sur des histoires et sur des aventures invraisemblables.

Foster's Hollywood, Barcelona

Al Carrer Manuel Girona, 38 de Barcelona, hi ha un Foster's Hollywood.

La cadena de restaurants Foster's de Hollywood ofereix el lloc perfecte per a un (poc sa) menjar (dinar o sopar) a base de menjar "típic" nordamericá, que trasladat a Espanya això vol dir que es tracta del que alguns coneixen com a Tex-Mex.

El Tex-Mex es un terme format per les primeres "sil·labes" de TEXas i MEXico, i s'empra per denominar la cuina resultat de la fusió de molts plats bàsics i típics del menjar Mexicà revisitats de del punt de vista conceptual de la Nord-América profunda.

A mi, malgrat reconèixer que no es tracta precisament d'un menjar d'allò més sa, he de dir que m'encanta, adesiara visitar-ho per 'degustar' els pocs fins gustos d'aquest tipus de cuina. Fajites, Hamburgueses gegants amb tot tipus de sales i acompanatges a escollir.

A més solen estar decorats amb motius Holliwoodiencs, el que fa que per als nens i nenes sigui tan divertit com poc apropiat per a la seva alimentació. Però ja ho diuen, que amb mesura i control, no està tan malament. Una opció més, i si no agrada no cal tornar-hi.

PS: M'encanten els aros de ceba
PSS: Preu aproximat per cap 25 - 40 euros.

La Búsqueda 2 (National Treasure: Book of Secrets)

Un altre cop de les mans del prolífic productor Jerry Bruckheimer, toca la película taquillera del moment, la seqüela de La Búsqueda, també coneguda com "La Búsqueda 2" (National Treasure: Book of Secrets).

La primera part de la película va aparèixer a les sales de cinema españoles poc abans que jo comencés a escriure aquest blog. Evidentment la vaig anar a veure. D'una banda el cartell: Nicolas Cage, Jon Voight, Harvey Keitel, Diane Kruger, Helen Mirren... Aquests fantàstics solistes, a les ordres d'un efectista Jon Turtletaub, orquestraven una història perfectament inverosímil equiparable al mateix Indiana Jones, amb un punt de sobèrbia nordamericanista i amb un clar (almenys per a mi) missatge subliminal de foment de la cultura i la lectura. (Sense anar més lluny, el protagonista no sap emprar pistoles i empra com a única arma i avantatge envers els seus competidors el seu major coneixement de la història).

Tots aquests fets, afegits al tó familiar de l'aventura, i del ritme trepidant sense caure en l'estrés nerviós innecessariament varen fer d'aquesta primera part una pelicula espléndida per veure en família... I aquest fet es va reflectir en els seus registres d'audiència...

Doncs tant Jon Turteltaub (el mateix director) i un planter al mateix nivell que la primera amb algun número extra especial (Nicolas Cage, Jon Voight, Harvey Keitel, Ed Harris, Diane Kruger, Helen Mirren...) fan que la ja clásica producció de Bruckheimer sigui un nou éxit. La veritat és que tot el que aplica a la primera, aplica a la segona. Fins i tot la meva mare creu que és millor la segona que la primera, però això és potser perquè va veure primer la segona...

Com que crec que queda ja tot dit, no cal que aquest cop posi imatges de les noies de la peli. Crec que s'enten que està més que recomanada (com entreteniment light familiar).

Los niños del paraíso, Majidi

Los niños del paraíso es una película aplastante.
Del cine iraní está surgiendo un nuevo neorealismo... Las características, las mismas. Pocos recursos, actores locales poco conocidos casi amateurs, y argumentos que se mueven en la realidad, en un realismo crudo y impactante, inmerso y empapado en un ambiente de extrema pobreza.

La historia, una família pobre. Una mujer enferma, un marido vago y sin trabajo, y dos hermanos, chico y chica, con la responsabilidad y la necesidad de madurar antes de tiempo para asumir responsabilidades que no les corresponderían por edad. Y es así, llevando los zapatos de su hermana a arreglar, que empieza la pesadilla del chico, pues por un infortunio se pierden.

Entonces empieza la mágia de una película que explica y expone la capacidad de sacrificio de los dos hermanos para no aumentar la preocupación de sus padres, llevándoles al extremo de compartir los zapatos del chico para ir al colegio, y llevando al chico a grandes sacrificios para sacar a su familia de ese y otros apuros.

Es increíble como puede enternecerte esta película, llevándome a soltar unas lágrimas, cosa muy poco habitual en mi. Quizás no sea una gran película, sin grandes actores ni grandes presupuestos, pero a mi personalmente me tranformó por dentro.

Lo Somni, de Bernat Metge

Lo Somni de Bernat Metge és una obra extraordinària. Potser no us hi haureu fixat però últimament l'he citat freqüentment en aquest blog. Lo Somni representa una de les obres més representatives de la misogínia.
La misogínia és el moviment d'opinió que considera a les dones com la font de tots els mals i de tota la perversió dels homes, que en provoca la corrupció.

Qualsevol persona inteligent i que em conegui sap que jo no ho sóc de misógen. Ara bé freqüentment n'adopto el paper per crear polémica, i sobretot per ridiculitzar els misógens reals. Potser es veritat que de vegades crec, com molts altres homes, que tenc motius més que de sobra per tenir ressentiment envers les dones, per tot el que "m'han fet patir". Però obviament no m'equivocaria si pensés que el sentiment es completament recíproc i això no justificaría l'androginia. (Odi envers els homes).

El meu objectiu a l'hora de citar els fragments de Lo Somni és doble. D'una banda fer veure que la societat (tant els homes com les dones) no ha evolucionat excessivament ja que les crítiques mútues continuen essent, si fa no fa i amb lleugeres adaptacions les mateixes. De l'altra banda, ressaltar que en 400 anys, el masclisme (en concret, la lluita de sexes en general) no havíen evolucionat en absolut i continuava amb les mateixes cantinel·les que s'empraven l'any 1400.

Resumint es podría dir que la gràcia de les cites que he posat al blog sense context és de fet una crítica cínica al masclisme de la societat cristiana... Una crítica doble. D'una part a les dones, per no fugir del seu rol estétic i sotmetre's. I d'altra part als homes, que continuem amb la mateixa cantinela misògina de fa 600 anys... Què trist!

El llibre de Lo Somni es magnífic. És un d'aquests llibres que si hagués estat escrit per un anglés hauria estat estudiat per tota la humanitat als instituts.

Bernat Metge va escriure lo Somni com a defensa per una acusació en un tribunal d'haver malgastat fons reials i haver portat a la mort al monarca Joan I acompanyat de Tirèsies i d'Orfeu. El llibre explica l'aparició del monarca en somnis a l'autor durant la seva permanéncia a la presó i tot una sèrie de diàlegs que mantenen en cuatre parts.

En la primera part, Bernat Metge i Joan I discuteixen sobre la inmmortalitat de l'ànima, deixant Metge paleses mostres del seu escepticisme al respecte. Alhora, Metge posa en boca de Joan I l'exculpació dels cárrecs que se li imputaven aleshores a Metge, que havia estat assessor de Joan I. El segon llibre versa sobre l'actualitat de la época, aprofundint en les raons i misèries del Cisma de la época.

La tercera part, que em resulta especialment interessant és la que resulta particularment corrosiva, ja que deixa anar tota l'artilleria misógina, fins i tot emprant passatgs traduïts literalment del Corbaccio de Boccaccio. Metge posa en boca de Tirésies tot un regitzell de retrets i acusacions contra les dones. El més formidable d'aquest capítol del llibre és que malgrat el 600 anys que han passat des de la seva escriptura, algun dels retrets són perfectament candents i actuals.

I finalment en la quarta part, el propi Metge (en boca seva, ja que ell és un dels personatges del llibre) surt en una efervescent defensa de les dones contratacant tots i cada un dels arguments presentats per Tirèsies. Més d'un masclista s'hauria de sentir avergonyit només amb la lectura d'aquests dos últims capítols.

Bé. Per a una anàlisi més profunda del llibre de Metge, punxar aquí.

I per a llegir els apunts amb cites del llibre, mirar aquí.

El Perfume

Fue un verdadedo placer leer el libro de Patrick Suskind. Fue uno de esos libros que se devoran, que se tragan, que se huelen... Sobretodo que se huelen. Porque las descripciones del libro son tan detalladas, tan apropiadas... Y la impresionante y cruda biografía del protagonista que el libro relata.

Fue un verdero placer. Uno de los libros que con más avidez he leido. Uno de los libros que más me ha emocionado. Que más me ha hecho pensar.

Entiendo habiendo leído el libro el reto que supone para un director llevar a la gran pantalla una adaptación de este libro, teniendo en cuenta que la prometida tecnología de cine con olores no ha prosperado como se esperaba. De ahí que al enterarme del proyecto que suponía semejante adaptación, la acogiera con un escepticismo extremo. Y de ahí que ante las dispares críticas de la gente que la iba a ver no me esforzara especialmente en encontrar el momento de ir... De todas formas, el momento no surgió tampoco por si sólo como sucede a veces, y me quedé con las ganas de ver en gran pantalla esta película que tanto me intrigaba.

Unos meses más tarde... Varios meses más tarde, de hecho vi que uno de los canales que veo desde mi piso en Madrid la anunciaba. Y me hice hueco. Decidí verla y no dejar pasar más tiempo antes de comprobar la adecuación de la adaptación cinematográfica de esta fantástica novela y crearme así una impresión propia de la misma. Y como viene siendo habitual, ya que hago el esfuerzo de crearme una opinión de la mayoría de las películas que veo, la comparto con los lectores de este blog.

La verdad es que es una película que se ve mucho mejor si ya te has leído el libro. Este es un defecto habitual de guionistas muy metidos dentro de una historia. Dan por hechos y entendidos algunos detalles que son muy significativos para meterse plenamente en la piel del atroz y particular asesino que los acaban obviando por aconseguir una película con un metraje apropiado para el circuito cinematográfico comercial.

Pero sin tener en cuenta ese detalle, pero considerando que yo sí que leí el libro (y muy ávidamente) tengo que admitir que mi veredicto es que se trata de una casi fantástica adaptación del libro. Recreando perfectamente los orígenes, y deteniéndose en imagenes que te hacen casi olerlas. Además es formidable la manera plástica con la que se describen los asesinatos y su finalidad... Quizás la parte que me faltó más fue cuando se retira a una cueva en la interperie y cobra auto-trascendencia. Pero a la vez entiendo su eliminación del filme debido a su escasa espectacularidad.

El final, que obviamente no voy a describir, és apoteósico! No apto para hiperpuristas!

Beowulf 3D

La verdad es que hace ilusión. A alguien como ALX, que si hace algo, lo hace a lo grande, no le basta con ir a ver una peli si puede verla en 3D a los cines más grandes de Europa. Porque esa es la reputación de los cines Kinépolis, en Madrid... Bueno, en la Ciudad de la Imagen de Pozuelo de Alcorcón.

Claro, no es la primera vez que vamos. O si? Bueno, creo que almenos para mi si que lo era... Por eso perdernos en un lugar extraño me puso un poco nervioso. Pero al final llegamos a tiempo. Yo había comprado las entradas por Internet. Las sacamos de la máquina y entramos en la sala. En la puerta te daban las gafas (y a la salida las tenías que devolver, si no no te dejaban ir!!!! Si no que se lo pregunten a una señora que se llevó un buen disgusto).

La sala estaba llena. No era el estreno pero casi... ALX llevaba una novia, yo arrastraba otra (que me dejaría unos meses después... Me estaré acostumbrando a ser dejado??) Y la película... Si habría que hablar un poco de la película no?

La película obtuvo tantas críticas buenas como críticas malas... Algunas de las buenas, que a mi me afectaban poco, decían que se mantenía muy fiel al poema épico en el que se basa. Las malas, que la digitalización total de la imagen (pues es una película al estilo Polar Express, con actores reales 100% digitalizados) quitaba calor y humanidad a los personajes. Posiblemente ciertas son todas las críticas. (Ya parezco el maestro Yoda). Otras críticas de las mas moderadas y por tanto menos extremistas dicen que es un espectáculo apasionante a nivel de imagen y efectos, pero sin fanatismos en lo que hace a la construcción de personajes y todo lo demás.

A mi personalmente la película me causó sentimientos completamente contradictorios. La verdad es que es entretenida. Aunque tengo que admitir que en algunos momentos me dejó algo que desear... Porque esperaba quizás un mayor desarrollo de los personajes. Porque esperaba quizás unos efectos tridimensionales mucho más impresionantes. Porque simplemente esperaba algo más.

Quizás para mi lo mejor de la película es el descubrimiento de la guapa actriz Alison Lohman... (Que podéis ver en la foto a la derecha). No es que actue estupendamente, ni que salga ligera de ropa en la película, ni nada parecido. Solo que hay que valorar las cosas bonitas... (O no Cenicienta?).

Robert Zemeckis hace con este su segundo intento de película 100% digitalizada a partir de los movimientos de actores reales después de la ya mencionada Polar Express. Hombre, mejor que Náufrago (Tom Hanks, 2000) es. Y mejor que Lo que la verdad esconde (Ford, Pfeiffer, 2000) también. De Contact (Jodie Foster, 1997) mejor ni hablo. Entonces podríamos decir que es su mejor película desde Forrest Gump (Tom Hanks, 1994).

Cabe destacar que Zemeckis ya había sido innovador en 1988 con la primera gran incursión de la animación (en este caso tradicional) en el cine con humanos tradicional en la genial película "¿Quién engañó a Roger Rabbit?

De quien no cabe destacar nada, pues la última imagen que acompaña este texto lo dice todo por si sola, es de Angelina Jolie, una de las mujeres más atractivas de Holliwood de los últimos 10 años.

Garrick, Tricicle

Diu la introducció de l'espectacle que Garrick fou el primer gran doctor del riure, és a dir, el primer que va plantejar seriosament i amb molt d'éxit guarir la gent amb un métode tan simple com fer-la riure.

I sobre aquest eix es vertebra un espectacle que vaig anar a veure amb la colla d'amics de Madrid. Un espectacle dels grans i mítics Tricicle. Mítics per Tres Estrelles, aquella fantàstica serie d'humor a un hotel de Tv3. Més mítics encara per totes les seves obres...

Manicomic, Exit, Slastic, Terrífic, Entretres, Tricicle 20, Sit y finalment Garrick són les obres-bagatge d'aquests tres actors, humoristes i cómics amb 26 anys de trajectòria, sempre ascendent.

Manicomic va irrompre al panorama espanyol de forma totalment aplastant, fent un especial estudi humorístic en els racons i amagatalls de la ment humana. El més fantàstic i que sempre serà especialment recordat serà el número dels tres pallassos ballant allò de "soy un truhán soy un señor" del Julio Iglesias.

El següent espectacle s'endinsava dins del inesgotable i heterogeni món dels aeroports. Es tractava d'Exit, estrenada el 1984, dos anys després de Manicomic. Recordo amb especial apreci l'escena on tres homes amb el cor trencat per una dona estan determinats a acabar amb les seves vides...

Després va venir Slastic, l'any 1986. Una obra molt apropiada tenint en compte la designació de Barcelona per hostatjar els Jocs Olímpics de 1992, ja que en aquest cas, l'espectacle homenatjava en clau d'humor multituds d'especialitats esportives. D'aquesta, el gag més destacable és, segons la meva opinió, aquell en el qual tres nadons es disputen una pilota gegant. Formidable.

Per alguna raó que encara desconec, encara no he estat capaç de veure Terrrífic (1992)... Crec que és la única de Tricicle que no he vist. De fet és la única que no he vist. Però com es pot deduir del seu títol, en aquest cas el terror era l'element vehiculador de l'espectacle d'humor.

El 1996 Tricicle va estrenar Entretres, possiblement la més fluixa de les seves obres que els he vist fer, al meu entendre, és clar. En aquest cas l'element vehiculador era la convivència de tres individus en un pis, un d'ells escriptor... És l'obra que més fragments orals contenia fins aquell moment. Potser el millor gag, o almenys el que recordo amb més carinyu és el de les mosques... Sempre han destacat per un allau d'expressivitat, provinent especialment dels seus orígens en el món de la mímica...

El 1999 el trio va celebrar els 20 anys amb Tricicle 20, un espectacle on recuperaven una selecció dels millors gags de totes les obres anteriors. El més divertit era que a l'entrada de l'espectacle, unes noies recollien el vot per a un dels gags més famosos del trio, i en feien els 3 més votats. Una obra de teatre interactiva! jeje

L'any 2002 va ser l'any que demostraven que el temps no havia passat per a ells. Una magnífica obra, de les més treballades segons el meu parer, que si bé potser no era descollonant com la majoria, sí millorava notablement l'estat d'ànim dels que la veien. Una gran feina de tramoia i decorats, d'escenografia, de disseny d'escenes. Una obra formidable on el humor revisita la història de els homes i les cadires... O la història de seure. D'aquí, SIT, seure en anglés.

I finalment el 2007 va ser l'any d'estrenar Garrick, sobre el món de la risoterapia, com ja he explicat. I Garrick mostra, una vegada més, el fantàstic domini dels temps, del humor, de l'escenari, i de les situacions... Una espècie de meta-humor, d'humor sobre l'humor. Una obra tan fantàstica que després de més d'una hora i mitja de riure, et quedes assegut a la cadira, completament callat i amb un mig somriure que desitja que tornin a aparèixer a l'escenari i que es resisteixen a creure que un moment tan fantàstic de relax i desconnexió ja ha acabat.

Com sempre, els Tricicle et dónen la ma personalment a la sortida. Però a un d'ells, els és ben igual que li diguis que des d'alguns seients del teatre hi ha una escena que no es veu bé. Contradicccións de les grans estrelles, que tot i voler estar propers al públic, no escolten el que aquest els pot dir.

Vetllada de cinema a Alcobendas

Si et conviden a una vetllada de cinema, tal com vaig explicar ahir, amb l'oferiment d'acabar amb les sobres d'una desmesurada quantitat de menjar de la vetllada del dia anterior, se't fa impossible dir que no... I si bé ja en petit comité, doncs de la vetllada anterior només en quedavem 5 o 6...



El plan era veure una (o dues películes). I el primer que va caler fer va ser triar-les per eliminació. I per eliminació varem triar-ne dues, una de bona i una altra d'indescriptible.



La bona, Pride and Prejudice (Orgullo y Prejuicio) en la seva versió més recent amb la meva adorada Keira Knightley (una versió més que decent de la ja desgastada novel·la). Em va agradar especialment l'actuació de l'actor que interpreta al jove Darcy.



I cal reconèixer que la Keira... Té alguna cosa...
I si no mireu-la a la foto...

La indescriptible fou una película rara rara rara: Duets. Duets és una película independent americana, i alternativa. Alternativa perquè explica una gens habitual amalgama d'històries de perdedors que es troben enmig de l'amèrica profunda, cadascun fugint dels seus problemes. I cadascún retrobant-se amb la pròpia realitat, per tornar-ne a fugir tot seguit.
L'atzar, per no dir el destí, els uneix en una frikada tal com un concurs de duets en Karaokes, a una final amb un premi en metàlic prou gruixut... Però només un dels duets pot guanyar... Però hi ha altres premis més enllà dels diners en metàl·lic.

La sorpresa, la Maria Bello. El que no sorpren, però destaca, un Paul Giamatti a un bon nivell!

Una interessant película dirigida per Bruce Paltrow, pare de la Gwyneth...

Vetllada 'laboral' a Alcobendas

Una de les sensacions agradables que m'està donant la meva incorporació a la vida laboral per la via madrilenya és la calor humana. Sempre que no es parla de política es respira un ambient diferent, entranyable...

I sense adonar-te tansols, un dia te n'adones que ets a casa d'una de les teves companyes de feina, juntament amb 20 persones més de la feina, jugant al Party & Co, menjant i rient. Enfadant-te per no guanyar i perque et fan trampa i relaxant-te amb la gent a la que normalment sols estressar.

I es fan les 21, i es fan les 22, i es fan les 23, i es fan les dotze, i es fan la una...

I t'acaben fent fora amb cara de cansada, mentres ajudes a arreplegar una miqueta les coses i rebs una invitació per tornar al dia següent per veure unes películetes...

Clar que l'altra cara de la moneda, es que ara, gairebé mig any després, te n'adones que dels 22 que érem, a la feina només en quedem 3. I això et dóna una idea de la fugacitat de tot plegat.

Durer + Cranach al Museu Thyssen

La visita dels meus pares va ser molt productiva...
A part de tot el que ja he explicat, varem aprofitar el Diumenge al matí per fer un tomb per Madrid... L'indret escollit per a la nostra visita va ser el Museu Thyssen, però clar, amb el temps limitat ens varem haver de conformar amb visitar la exposició itinerant.

En aquest cas hi havia una exposició de Durero i Cranach, dos dels grans representants de l'humanisme a l'Alemania Renaixentista.

D'art en sé poc i per això em fa vergonya parlar-ne massa...
De totes formes va ser una exposició molt interessant, en la qual es podia veure com s'anava introduint la perspectiva en els quadres...

Em queda pendent visitar la resta del museu!

Room Quatro, Madrid

Uno de los descubrimientos que propició la última visita que me rindieron mis padres a Madrid fue un restaurante con mucho estilo y con una buena carta situado cerca de Campo de las Naciones.
Estoy hablando de Room Quatro,

Room Quatro

situado en la Avenida de los Andes (25, Madrid), justo delante del Corte Inglés de Campo de las Naciones ofrece una comida moderna, elaborada pero muy sabrosa y bien cocinada.

El piropo mas grande que puedo decir de este lugar es que pasó el filtro de mis padres, unos burgueses sibaritas a los que adoro y que cada día són más exigentes con los restaurantes que pisan! Así que dejaré esto como una crítica superpositiva!

Para acabar este apunte, a modo de comentario, es el sitio ideal para quedar bien con alguien, pues tiene mucho estilo. Al estar cerca de mi casa quizás pueda llevar a alguien especial allí algún día! jeje

Casa Lucio, Madrid

I un dia va tocar visitar un dels restaurants amb més prestigi de la capital de l'Estat Espanyol.

Casa Lucio

La ocasió va ser possibilitada per la visita dels meus pares, en el marc d'un acte relacionat amb la universitat on està el meu pare. A la sortida de l'acte, un grupet de persones teníem feta una reserva a l'esmentat restaurant.

D'aquest restaurant molts n'hauran sentit a parlar, ja que és un restaurant freqüentat per molta gent del famoseo i la faràndula espanyola, inclosos els governants i representats de l'Estat. El seu propietari, ja major, arriba a ser més aviat un element decoratiu emblemàtic que un vertader gestor o cuiner o maître.

De totes formes la primera impressió que vaig tenir no va ser gaire bona. Perquè anar a un restaurant on tens feta una reserva i haver d'esperar 1 hora a ser assegut no em sembla de rebut, per molt de prestigi que tingui. I menys encara si gent superencorbatada i amb cara de mafiós van arribant i els van seient al davant de la teva cara d'estaquirot. I menys encara quan arriba el Pedro Ruíz i l'asseuen a ell i a la seva tropa al davant de la cara d'esgotament dels teus acompanyants.

Però al cap d'una hora aconsegueixes asseure't afamolit i de mica en mica va canviant la teva opinió de l'indret. Un cambrer amb molt bones formes i molt professional t'aten i t'agafa nota de les begudes i dels plats...

D'entrant el plat estrella, ous Casa Lucio (ous ferrats amb patates... un plat típic peró elaborat fantàsticament), i de plats forts peix. Un peix car (pels estàndards mallorquins) però molt ben cuinat i de molta qualitat.

Al final, el servei va ser molt eficient, i agradable, compensant lleugerament l'hora inicial d'espera (més que d'espera de desesperació). En resum, uns 40-60 euros per cap. Un lloc recomanat més que res pel simbolisme históric del lloc.

El que em va fer mes gràcia del tema es que tot just un parell de mesos després d'haver visitat el restaurant vaig sentir el Lucio essent entrevistat per Manel Fuentes al seu programa Problemes Doméstics de Catalunya Ràdio. Es una xorrada però em va fer molta gràcia.

Cava Baja, 35 · Madrid
T.91 3658217/ 91 3653252
H.13´15 -16 /21' 00 -23´30
Cierra: Agost i Dissabtes mediodía

Leyendas Urbanas en España...

Recientemente he leído un libro interesantísimo.
Claro que normalmente todos los libros que leo són interesantes.
Siemplemente es que este también lo es.
Se trata de "Leyendas Urbanas de España", un libro que ofrece un fantástico análisis de las Leyendas Urbanas que forman parte del folklore y la cultura popular española, y sus orígenes, pues mientras muchas de las Leyendas suelen ser importadas, algunas són de cosecha propia. Además a veces se inician en un hecho que es tergiversado y magnificado por el boca a boca.
Los autores del libro, Antonio Ortí y Josep Sampere, se van repartiendo los capítulos del libro, y apoyados por la participación de numerosos colaboradores de diferentes puntos del país.
El resultado es un libro divertido y entretenido, pero que aporta interesantes puntos de conocimiento que permiten aumentar la propia cultura hacia las leyendas urbanas, y sobretodo sobre el comportamiento de la sociedad ante la rumorología. Aunque el volumen que yo he leído fue publicado en 2001 por la Ed. Martínez Roca (Col. Booket) creo que hay una reedición de 2007.

Altamente recomendado para aquella gente a la que le gusta saber un poco más de aquello que le rodea.
La única cosa que se le puede echar en cara es que en algunos casos, no profundizan más en las leyendas y no llegan al origen de las leyendas. En algunos casos una mayor investigación habría sido muy agradecida por lectores como yo. Pero como se suele decir, lo cortés no quita lo valiente.

Para haceros boca, os ofrezco algunos fragmentos:

- ...una necesidad vital...
- Más Procter & Gamble
- Leyendas Urbanas...
- Calcomanías con LSD (fragmento)
- El rey de los gatos
- El buitre monstruoso (fragmento)
- El poder oculto de la Coca - Cola (I)
- El poder oculto de la Coca - Cola (II)
- ¿De qué hablamos cuando hablamos de folklore?

Leyendas Urbanas en España
(Una visión jocosa y reveladora de la imaginación colectiva y sus mitos)
Antonio Ortí y Josep Sampere
Ediciones Martínez Roca - (Colección Booket) (2001)

Prevención de Riesgos Laborales (II)

Prevención de Riesgos Laborales (I)

SpreadFirfox (Firefox 3)

http://www.spreadfirefox.com/

Shoot 'em up

Shoot 'em up és el que tenen en comú tres actors, Clive Owen, Paul Giamatti i Mónica Bellucci.

També és una película molt entretenguda. La clàssica pel·lícula d'acció americana, amb tres coses que destaquen. D'una banda, l'abandonament dels tópics idealistes americans: un vagabund aparent que es troba al lloc equivocat en el moment equivocat... Un nadó condemnat a mort per alguna raó. Una fulana amb esperit maternal. I un pare de família amb molta mala llet i esperit criminal. Un remenat amb ous i bales, que compta amb tres actors mitjanament bons (els esmentats), i un ritme trepidant que fa d'aquesta película una bona opció de videoclub per als amants del gènere d'acció.

El millor, l'abandó dels tópics maniqueistes. Personatges grisos que transiten i cumpleixen amb les seves obligacions, potser vivint una mentida o vivint de la mentida.

Ara bé, com sempre, els bons prevaleixen.

Una de les primeres películes de Monica Bellucci després de la seva recent maternitat...

A la película es pot observar que la maternitat passa factura, ja que es veu clarament que na Mónica ja no és la que era. Però també s'hi pot veure clarament que hi ha molta Mónica, ja que tot i les seqüeles del part, continúa essent un tros de dona. La foto aquesta no sé de quan és però crec que és abans del part. (M'ha costat trobar-ne una de foto on no sortís despullada del tot!!!!!).

D'altra banda, aquesta pel·lícula consolida Clive Owen com actor de películes d'acció. Un actor que recorda en bona mesura el Bruce Willis dels bons temps.