Lo Somni, de Bernat Metge

Lo Somni de Bernat Metge és una obra extraordinària. Potser no us hi haureu fixat però últimament l'he citat freqüentment en aquest blog. Lo Somni representa una de les obres més representatives de la misogínia.
La misogínia és el moviment d'opinió que considera a les dones com la font de tots els mals i de tota la perversió dels homes, que en provoca la corrupció.

Qualsevol persona inteligent i que em conegui sap que jo no ho sóc de misógen. Ara bé freqüentment n'adopto el paper per crear polémica, i sobretot per ridiculitzar els misógens reals. Potser es veritat que de vegades crec, com molts altres homes, que tenc motius més que de sobra per tenir ressentiment envers les dones, per tot el que "m'han fet patir". Però obviament no m'equivocaria si pensés que el sentiment es completament recíproc i això no justificaría l'androginia. (Odi envers els homes).

El meu objectiu a l'hora de citar els fragments de Lo Somni és doble. D'una banda fer veure que la societat (tant els homes com les dones) no ha evolucionat excessivament ja que les crítiques mútues continuen essent, si fa no fa i amb lleugeres adaptacions les mateixes. De l'altra banda, ressaltar que en 400 anys, el masclisme (en concret, la lluita de sexes en general) no havíen evolucionat en absolut i continuava amb les mateixes cantinel·les que s'empraven l'any 1400.

Resumint es podría dir que la gràcia de les cites que he posat al blog sense context és de fet una crítica cínica al masclisme de la societat cristiana... Una crítica doble. D'una part a les dones, per no fugir del seu rol estétic i sotmetre's. I d'altra part als homes, que continuem amb la mateixa cantinela misògina de fa 600 anys... Què trist!

El llibre de Lo Somni es magnífic. És un d'aquests llibres que si hagués estat escrit per un anglés hauria estat estudiat per tota la humanitat als instituts.

Bernat Metge va escriure lo Somni com a defensa per una acusació en un tribunal d'haver malgastat fons reials i haver portat a la mort al monarca Joan I acompanyat de Tirèsies i d'Orfeu. El llibre explica l'aparició del monarca en somnis a l'autor durant la seva permanéncia a la presó i tot una sèrie de diàlegs que mantenen en cuatre parts.

En la primera part, Bernat Metge i Joan I discuteixen sobre la inmmortalitat de l'ànima, deixant Metge paleses mostres del seu escepticisme al respecte. Alhora, Metge posa en boca de Joan I l'exculpació dels cárrecs que se li imputaven aleshores a Metge, que havia estat assessor de Joan I. El segon llibre versa sobre l'actualitat de la época, aprofundint en les raons i misèries del Cisma de la época.

La tercera part, que em resulta especialment interessant és la que resulta particularment corrosiva, ja que deixa anar tota l'artilleria misógina, fins i tot emprant passatgs traduïts literalment del Corbaccio de Boccaccio. Metge posa en boca de Tirésies tot un regitzell de retrets i acusacions contra les dones. El més formidable d'aquest capítol del llibre és que malgrat el 600 anys que han passat des de la seva escriptura, algun dels retrets són perfectament candents i actuals.

I finalment en la quarta part, el propi Metge (en boca seva, ja que ell és un dels personatges del llibre) surt en una efervescent defensa de les dones contratacant tots i cada un dels arguments presentats per Tirèsies. Més d'un masclista s'hauria de sentir avergonyit només amb la lectura d'aquests dos últims capítols.

Bé. Per a una anàlisi més profunda del llibre de Metge, punxar aquí.

I per a llegir els apunts amb cites del llibre, mirar aquí.