I així, fent fotos a dojo, vaig continuar el meu passeig per Hannover.
Les fotos... Per poder-les mostrar a tothom, i especialment a ella, aquella noia que no he estat capaç de treure del meu cap durant 5 mesos.
Aquesta segona part del meu passeig per Hannover té possiblement els tres edificis que més em varen sorprendre.
El primer, el
Neues Rathaus, és a dir, el Nou Ajuntament (i actual) de Hannover. Va ser obert el 20 de Juliol, l'any 1913, després d'haver estat en construcció durant 12 anys. És un magnífic edifici - gairebé com un castell - de l'era de Guillem II en un estil eclectic.
Durant la Segona Guerra Mundial, l'edifici va ser fortament destruït pels bombardejos americans a la ciutat de Hannover.
La cúpula de l'edifici, amb la seva plataforma d'observació, té prop de 100 metres d'altura. L'ascensor de la cúpula és únic a Europa, ja que segueix un curs curvilini (parabólic, seguint la forma de la cúpula). De vegades es compara erròniament amb els ascensors diagonals de la Torre Eiffel, ja que mentres aquests es mouen diagonalment canviant puntualment l'angle d'inclinació de la diagonal, els de la volta d'aquest edifici es mouen efectivament en una trajectòria curvilínia.
La veritat és que em va semblar un edifici impressionant, preciós. Només em va saber greu no tenir més temps i veure si es podia visitar per dins. De les diferents fotos que vaig poder treure de l'edifici, n'hi ha de diferents angles... Llàstima de les càmares d'usar i tirar no tinguin zoom, perquè vaig tenir molts de problemes per poder trobar un angle on es pogués veure la majestuositat d'aquest edifici. A Internet es poden trobar fotos d'aquest edifici fetes des de l'altre cantó del riu, que també mostren la bellesa d'aquest edifici.
El riu que passa per Hannover, és el Leine. Un cop més la meva teoria que una ciutat per ser una mica més bonica ha de tenir un riu (i un riu de debó, no com el Manzanares) es veu cumplida. Del Leine en vaig fer algunes fotos, amb els edificis més representatius dels que hi ha al voltant.
Últimament, després de Praga... Després de Hannover, Frankfurt, Londres, Barcelona, Palma de Mallorca, Donosti, Boston, San Francisco, Nova York... Necessito, desitjo, requereixo en una ciutat com Déu màna pels meus estandards que es pugui anar a passeajr al costat d'aigua en grans caudals... El Thames, el Mediterrani, el Cantàbric... Les ciutats que més han calat en mi tenen totes en comú aquesta component... Un gran riu o costa marítima. Imprescindible.
A la foto jo. Intentant inútilment fer una auto-foto amb els edificis emblemàtics de Hannover.
En concret, al meu darrera surt un troç (petit) del segon dels edificis que em va fascinar. Es tracta de la moderna seu del Norddeutsche LandesBank, quelcom així com el banc del Nord d'Alemània.
Aquest tipus d'edifici, és molt comú a Alemània, com ja veurem més endavant a les (poques) fotos que vaig fer a Frankfurt.
Jo no sóc arquitecte ni tinc ni idea d'arquitectura, però és un tema que m'agrada molt admirar i apreciar, tot i tenir un coneixement nul, com de qualsevol disciplina artística.
El meu ideal és viatjar amb amics arquitectes, filòsofs, artistes i d'humanitats per tal de que ells s'encarreguin d'il·lustrar els meus escassos coneixements en aquestes branques de coneixement. És difícil saber de tot, i cada día jo sé menys de tot, o sé més de no-res. Al final descobreixes que pots viatjar sol, però fa por la solitud...
Fa por imaginar-te a tu mateix, vint anys més endavant, en una solitud completa, conscient de que ja no passarán més trens per l'estació on em trobo i que hauré de seguir el camí de la vida sol. Potser soc massa exigent a l'hora d'enamorarme o de sentir-me atret per algú, i quan ho faig, la probabilitat de que no sigui correspost es molt alta. Al final un se n'adona de que tot és molt complicat.
Al final, aquests pensaments t'aborden. T'assusten. Et fan patir. Saps que no pots fer res. Et sents sol. Saps que pots continuar sol el camí, però no vols, perquè ja has viscut la companyía i saps que és molt agradable.
Tota aquesta reflexió ha vingut només del fet que no he trobat informació d'aquest edifici a Internet, a mi em va semblar original, d'aquests que dónen caràcter a una ciutat, que permeten identificar-la. I que segur que hi ha molt que es podria dir d'ella.
Les fotos no es que siguin d'aquestes genials... La veritat és que m'hauria d'haver comprat la càmara digital abans d'iniciar aquest viatge. Almenys, aquest viatge i
ldm em vàren fer obrir els ulls i vaig suggerir als meus pares la idea per a un regal d'aniversari perfecte... I aquests varen captar la idea... Per desgràcia, del viatge a Alemania ens haurem de conformar amb aquestes fotos cutres fetes a tot drap enmig del meu itinerari per la línea vermella.
I va ser seguint la línea vermella que vaig arribar a l'últim d'aquests tres edificis
épatants -que diuen en francés -. Aquest és impressionant perquè justament està conservat com a un edifici dedicat a la memòria històrica.
Es tracta de l'
Aegidienkirche (Aegidien - esglèsia), un símbol de Hannover. L'esglèsia fou destruïda a la Segona Guerra Mundial, i les runes s'han conservat com un memorial. Hi ha freqüentment exhibicions d'art a les runes de l'esglèsia.
A mi m'agraden especialement les fotos que vaig treure d'aquella esglèsia.
Aquesta foto es de les meves preferides de totes les que vaig fer amb aquelles cámares d'usar i tirar. La simbologia religiosa, que en bona part va tenir el seu protagonisme a la Segona Guerra Mundial, ara és una memòria dels bombardejos d'una Guerra que tenía com a pretensió acabar amb els deliris imperialistes d'un règim racista.
Ara queden com a record. I segons el meu parer aquestes coses són les que doten d'encant ciutats magníficament encantadores com Hannover.
Encara és més impressionant veure com una torre de campanar com la de la foto, segueix erecta, orgullosa d'haver sobreviscut una cruenta i confusa guerra com la Segona Guerra Mundial, en la que es varen cometre assassinats. En la que molta gent es va veure obligada a lluitar en causes en les que no creien... En la que es va perpretrar un genocidi atroç.
Sovint, durant el meu viatge, he buscat especialment símbols que recoden aquell incident que va colpir el món. Aquells dies estava llegint-me (curiosament) (com ja he explicat a algún apunt anterior) l'autobiografia de Fred Uhlman, Història d'un Home, en la qual l'autor explica amb molt detall i passió els sentiments del poble alemany després de la Primera Guerra Mundial, en la que ja havien perdut... I com de mica en mica la xenofòbia, i sobretot l'anti-semitisme es van anar extenent en una societat malferida, pobra i amb l'orgull ferit.
Per això sovint he reivindicat en aquest blog la importància de la memòria històrica.
No cal oblidar que nosaltres també tenim la nostra creu, amb una dictadura i una Guerra Civil massa recents, que alguns volen oblidar, altres volen que oblidem i gent com jo pretén recordar per aprendre els errors que no hem de cometre mai més. I sobretot recordar les idees que porten a l'odi i la destrucció. Són tan importants la tolerància i el respecte
per a poder viure amb dignitat, en pau i armonia... És fonamental no oblidar mai més el valor de la pau.
Però aquí acaba aquesta reflexió, que segurament que no agradarà massa a algunes persones, però són les típiques persones que mai no llegiran un texte en català. Encara que aparentment sigui només una crónica d'un viatge a Hannover. Però tornant a on hem de tornar... Un parell de fotos més de Hannover...
I així xino-xano vaig continuar el meu camí per la línea vermella, fent algunes fotografies més als edificis que em semblaven interessants...
I així, vaig continuar seguint la línea vermella que em va retornar a l'estació de Hannover, des d'on emprendria el meu camí de tornada a Bielefeld.
A Bielefeld,
Planície em va portar a una piscina i a una sauna nudista. Una nova experiència molt interessant. La piscina era una piscina com qualsevol altra. Però la sauna anava més enllà. 5 sales, totes amb temperatures diferents. La gent despullada. Val a dir que jo tinc molta vergonya a la meva nuesa... Clar que en tenc molta menys que no en tenia, i experiències com aquesta m'ajuden a perdre-la.
També hi havia aigua climatitzada, un mini-parc aquàtic i piscines climatitzades a l'exterior, on la temperatura ambient a aquella hora (sobre les 21h) la temperatura ambient exterior era inferior als 16 graus, creieu-me!
Després
Planície-Planosfera i jo anàrem a sopar al seu restaurant preferit, un italià que efectivament va resultar ser molt bo... Excel·lent! Després ens prenguerem una copa en un bar estrany i anarem a dormir. Al dia següent ens esperava la primera etapa del nostre trajecte en cotxe: Hannover - Frankfurt.
