Si durante años el nacionalismo español se expresaba de una manera todavía moderada, aceptando un cierto bilingüismo y aparentando una cierta imagen 'amable', la mascara cae este 2008 tan espectacularmente que habremos de apuntarlo a los libros de historia. El manifiesto contra el bilingüismo o las reacciones de ayer al documento del consejero Castillos sobre el espolio fiscal marcan un camino nuevo que acerca el nacionalismo español a la historia reciente del nacionalismo serbio. Con algunos paralelismos concretos terrificantes.
Este manifiesto que reclama la superioridad del español significa un cambio de nociones sociales. Ya no proclama la conveniencia del bilingüismo en las zonas con lengua propia del estado; aquello que reclama es el retroceso de las otras lenguas. Deja de existir la preocupación formal que había hasta ahora por la convivencia, a la cual se ya no apela de ninguna forma. Ahora el llamamiento va a la superioridad demográfica de los hablantes del español, reclamando la imposición pura y simple. Demográfica. Y en este sentido, el manifiesto recuerda muy el famoso Memorándum publicado el año 1986 por la Academia Serbia de las Artes y las Ciencias, memorándum que sirvió de base ideológica a Milosevic y que acabó llevando a la guerra, a la independencia de todas, pero todas, las áreas no puramente serbias de la ex-Yugoslavia y al aislamiento internacional de Serbia. Aquel memorándum, por ejemplo, afirmaba, contra la realidad, que los únicos que no tenían derecho a usar su lengua eran los serbios que vivían en territorios 'bilingües' y reclamaba la primacía impuesta del serbo-croata sobre todas las otras lenguas, y que todo aquello que no fuera afirmar esta idea era 'particularismo' y 'antidemocrático'.
El mensaje que inspiraba aquel manifiesto y el que inspira el manifiesto españolista es el mismo: creer que hay culturas o lenguas que son superiores a otras, digan qué digan o hagan qué hagan los hablantes, y exigir la imposición de la propia con medidas legales discriminatorias y, si hace falta, con el recurso a la fuerza pública.
El Memorándum del 1986 también ponía de relieve aquello que sus autores (intelectuales como en el caso del manifiesto español) consideraban que era una opresión económica de Serbia por las otras repúblicas. Y este mensaje exacto se hizo sentir ayer también mucho en los medios españoles como respuesta a la presentación de los datos sobre el espolio económico. Es la misma perversión: la realidad no importa. Y así ayer pudimos ver y sentir gente que la negaba abiertamente, que cambiaba los datos o, simplemente, que las reconvertía en un discurso españolista afirmando que el problema no es que Catalunya, y el resto del país, sufran el espolio fiscal de España, sino que España vive ahogada por la potencia de las empresas catalanas, que la tienen colonizada. De nuevo, un cambio de discurso que implica un cambio de percepciones sociales notable. Hasta ahora nadie, sacado de grupusculos aislados, no se había atrevido a decir una cosa como esta. Ayer lo sentimos a los medios de masas y de boca de comentaristas muy violentos que llegaban al griterío.
Confieso que esta deriva que toman las cosas me preocupa. Me preocupa, sobre todo, porque va acompañada de un aumento notable y visible de la violencia. La actitud de los españolistas es cada vuelta más violenta y agresiva y, de los insultos, ya han pasado a las amenazas o a los incidentes, como se vio en la Eurocopa, pese al silencio de la mayoría de los medios. Pero también hace falta decir que la deriva serbia del nacionalismo español es una amenaza sobre todo para ellos. A diferencia de aquello que pasaba a la ex-Yugoslavia, nosotros vivimos en la Unión Europea y aquí no son tolerables ni se permitirán de ninguna forma guerras ni golpes de estado militares o legislativos. Y esto debería hacer pensar a alguien, en España. Porque Serbia ha acabado sola, empobrecida y aislada. Y explicar hoy esto es hacer una pura y simple descripción de dónde podrían acabar los españoles, si continúan con la locura supremacista que les ha cogido.
Versión Original en catalán:
Quan Espanya comença a semblar SèrbiaSi durant anys el nacionalisme espanyol s'expressava d'una manera encara moderada, acceptant un cert bilingüisme i aparentant una certa imatge 'amable', la careta cau aquest 2008 tan espectacularment que haurem d'apuntar-ho als llibres d'història. El manifest contra el bilingüisme o les reaccions d'ahir al document del conseller Castells sobre l'espoli fiscal marquen un camí nou que acosta el nacionalisme espanyol a la història recent del nacionalisme serbi. Amb alguns paral·lelismes concrets que fan feredat.Vicent Partal
Aquest manifest que reclama la superioritat de l'espanyol significa un canvi de nocions socials. Hom ja no proclama la conveniència del bilingüisme en les zones amb llengua pròpia de l'estat; allò que reclama és la reculada de les altres llengües. Deixa d'existir la preocupació formal que hi havia fins ara per la convivència, a la qual hom ja no apel·la de cap manera. Ara la crida va a la superioritat demogràfica dels parlants de l'espanyol, reclamant-ne la imposició pura i simple. Demogràfica. I en aquest sentit, el manifest recorda molt el famós Memoràndum publicat l'any 1986 per l'Acadèmia Sèrbia de les Arts i les Ciències, memoràndum que serví de base ideològica a Milosevic i que acabà portant a la guerra, a la independència de totes, però totes, les àrees no purament sèrbies de l'ex-Iugoslàvia i a l'aïllament internacional de Sèrbia. Aquell memoràndum, per exemple, afirmava, contra la realitat, que els únics que no tenien dret a usar la seua llengua eren els serbis que vivien en territoris 'bilingües' i reclamava la primacia imposada del serbo-croat sobre totes les altres llengües, i que tot allò que no fos afirmar aquesta idea era 'particularisme' i 'antidemocràtic'.
El missatge que inspirava aquell manifest i el que inspira el manifest espanyolista és el mateix: creure que hi ha cultures o llengües que són superiors a unes altres, diguen què diguen o facen què facen els parlants, i exigir la imposició de la pròpia amb mesures legals discriminatòries i, si cal, amb el recurs a la força pública.
El Memoràndum del 1986 també posava en relleu allò que els seus autors (intel·lectuals com en el cas del manifest espanyol) consideraven que era una opressió econòmica de Sèrbia per les altres repúbliques. I aquest missatge exacte es féu sentir ahir també molt als mitjans espanyols com a resposta a la presentació de les dades sobre l'espoli econòmic. És la mateixa perversió: la realitat no importa. I així ahir vam poder veure i sentir gent que la negava obertament, que capgirava les dades o, simplement, que les reconvertia en un discurs espanyolista afirmant que el problema no és que Catalunya, i la resta del país, sofresquen l'espoli fiscal d'Espanya, sinó que Espanya viu ofegada per la potència de les empreses catalanes, que la tenen colonitzada. De nou, un canvi de discurs que implica un canvi de percepcions socials notable. Fins ara ningú, tret de grupuscles aïllats, no s'havia atrevit a dir una cosa com aquesta. Ahir ho vam sentir als mitjans de masses i de boca de comentaristes molt violents que arribaven a la cridòria.
Confesse que aquesta deriva que prenen les coses em preocupa. Em preocupa, sobretot, perquè va acompanyada d'un augment notable i visible de la violència. L'actitud dels espanyolistes és cada volta més violenta i agressiva i, dels insults, ja han passat a les amenaces o als incidents, com es va veure en l'Eurocopa, malgrat el silenci de la majoria dels mitjans. Però també cal dir que la deriva sèrbia del nacionalisme espanyol és una amenaça sobretot per a ells. A diferència d'allò que passava a l'ex-Iugoslàvia, nosaltres vivim en la Unió Europea i ací no són tolerables ni es permetran de cap manera guerres ni cops d'estat militars o legislatius. I això hauria de fer pensar a algú, a Espanya. Perquè Sèrbia ha acabat sola, empobrida i aïllada. I explicar avui això és fer una pura i simple descripció d'on podrien acabar els espanyols, si continuen amb la bogeria supremacista que els ha agafat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada