Viatge de carretera (vi): Bielefeld - Frankfurt

Encara que sembli mentida, el meu relat d'aquest viatge de carretera arriba a la carretera després de 5 capítols!

Sí, doncs ja hem arribat al meu tercer dia d'estada a Alemania.
Planície em va venir a buscar amb la Xarita (nom que ell dóna al seu citroen Tzara) carregada fina a dalt. Hi vaig carregar les meves maletes i varem partir cap a Frankfurt.

No us podeu ni imaginar com n'estava de feliç.
Fent dues de les coses que més m'omplen. Pasar temps amb un amic que m'estimo molt i viatjar.

El mite de les autopistes alemanes és cert.
No tenen límit de velocitat, però a més tots els conductors alemanys són excessivament civilitzats. Hom pot córrer, perquè no hi ha quinquis que corrin posant en perill la vida dels demés. Això a Espanya no seria possible: si hi hagués autopistes sense límit de velocitat hi hauria grupets de "castefas" insconscients que es dedicarien a jocs i carreres que posarien en perill les vides dels demés i la pròpia. Imaginau-vos si no la situació, que tot i els estrictes límits de velocitat d'aquest país, la carretera continua essent la principal causa de morts.

Planosfera és un noi fantàstic. Fill únic, com jo. Ens hem barallat múltiples vegades, però sempre ens hem reconciliat. I sempre ens reconciliarem. Perqué som així. Varem tenir molt de temps per parlar... És el que permeten 3 hores de viatge de carretera, dins d'un cotxe carregat fins a dalt. Várem parlar de la solitud. Les nostres solituds. De l'exigència... De la tolerancia. De l'amistat. Del que buscàvem... Jo es clar vaig parlar d'aquella noia que em rondava el cap. LA o ldm, com li volgueu dir. I això que encara només era una espurna d'il·lusió de color verd al xat.
Li vaig donar voltes... Perquè jo li dono voltes a tot. Pobre Planície, quanta paciència s'ha de tenir amb mi. Però varem arribar a Frankfurt sense problema. Sense problema també trobarem l'hotel, just al costat del Maine. El Maine es el riu que dóna vida a Frankfurt. D'aquí que el nom real de Frankfurt sigui Frankfurt sur Maine.

Tot i que poques, algunes fotos vaig poder fer...

Aquesta primera foto és de la estació central de Frankfurt, que com totes les estacions a Alemania té una situació totalment céntrica.

Arribats a l'hotel el primer que fèrem va ser anar a fer un tomb per Frankfurt, com podeu veure. Jo vaig aprofitar el tomb per cremar les poques fotos que em quedàven a la càmara!

Frankfurt em va encantar. El primer tomb que varem fer, amb calma i tranquilitat ens va portar a tenir una visió bastant bona de Frankfurt.

El riu... El casc antic, amb els edificis històrics, antics, bonics, en contrast amb els grans gratacels platejats del Deutsche Bank.

El riu... El podeu veure a la foto.
És fantàstic passejar pel costat del Maine, amb Frankfurt de fons de pantalla.
Al costat del riu hi havia de tots... Joves fent botellón. Cantants d'ópera que practicaven... Parelles agafades de la mà... I vida.

L'aigua es vida... Això ho deien (i ho diuen) amb molta raó els contraris al transavasment de l'Ebre. I és tan cert.
L'aigua és vida!

Un altre dels punts característics de Frankfurt és un dels seus edificis històrics. La ópera, un edifici preciós com podeu veure a la imatge.

La famosa i vella ópera de Frankfurt (Alte Oper) fou construïda l'any 1880 per l'arquitecte Richard Lucae. Fou una de les óperes més grans d'Alemania fins que fou molt danyada a la Segona Guerra Mundial. Fins a finals de 1970 no fou més que una runa, anomenada "Les Runes més boniques d'Alemania". Fins i tot hi va haver esforços per fer-ho saltar pels aires. L'alcalde de Frankfurt Rudi Arndt proposà fer-ho saltar pels aires als anys seixanta, la qual cosa li va valer el malnom de "Rudi-Dinamita". (Anys més tard, Arndt digué que mai no s'havia pres realment en sèrio la seva propia proposta).

Afortunadament, la pressió pública a més d'evitar la seva dinamitació, va forçar la seva reconstrucció total. Va ser re-obert l'any 1981. Avui funciona com a sala de concerts, mentre que les óperes es representen a la Oper Frankfurt.

Al capitell de la Vella Ópera hi diu: "Dem Wahren, Schönen, Guten" ("To the true, the beautiful, the good").

La passejada va continuar cap a una altra de les imatges clássiques d'una ciutat que em va encantar. Els gratacels platejats.
Tres gratacels platejats erguits al mig de Frankfurt li aporten el toc de modernitat que tan comú és a les ciutats d'Alemania.
Els platejats gratacels de la ciutat que dóna nom a les salsitxes són la seu del Banc d'Alemània (Deutsche Bank). Aquests edificis, perfectament mantinguts i totalment platejats, talment espills, tenen la gran virtut d'omplir la ciutat de llum. En un indret on la llum és pàlida, escassa, aquests edificis gegants reflecteixen la poca llum de l'ambient, creant una fantàstica sensació de lluminositat. He de confessar que aquests gratacels varen conquistar el meu cor de seguida que els vaig veure.

Em va quedar la sensació, les ganes de tornar-hi. Això sempre és positiu. Que una ciutat et deixi amb ganes de tornar-hi.

Tot i que se'ns acabaren les fotografies, vàrem continuar passejant per la ciutat de Frankfurt. Varem passejar pels dos costats del riu, per la zona de restaurants pijos... Allà hi vàrem sopar... Ens va fer il·lusió un restaurant Indi anomenat Tah Majal. El sopar va ser excel·lent. Teníem gana i no ens varem privar de res... Pollastre i me tandoori, pakoras, samosas... Hi tenien de tot. Jo no recordo que varem demanar, només recordo que varem menjar molt, i que era molt bo... Jo vaig optar per la cervesa India... (Qui m'ho anava a dir, que uns mesos després hi hauria d'anar... Perquè us ho he explicat no? Que divendres que ve hi he d'anar, a la Índia, durant tot un més???)

Després vàrem intentar anar de marxa, a prendre alguna cosa o fer alguna cosa...
Però Planície havia de descansar, ja que havia de conduïr, i l'ambient a mi em va decebre molt. Vaig entendre perquè els agrada tant venir a Espanya a divertir-se. Perquè a casa seva s'avorreixen molt. El rollo de festa és molt avorrit!

Així anàrem a dormir... I al matí següent, després d'esmorzar i de fer un tomb més al voltant del riu, recuperàrem el cotxe, aparcat a l'aparcament de l'hotel, per tal de prosseguir el nostre viatge cap a la següent destinació: Ginebra.

De Frankfurt, em quedo amb la imatge del riu Maine al cap, i amb el record de les dues passejades que hi varem fer.

La segona, el dia que partirem cap a Ginebra. Peró això ja són figues d'un altre paner!