De les últimes 22 hores no en podia esperar res més...
Potser ara fent aquest apunt arribo a les 23 hores... Ara potser m'enteneu... Clar que el meu estat no és el millor per fer-se entendre. (Mai no havia escrit i publicat un post a aquestes hores i en el meu estat)...
A les 7 del matí m'he despertat, llevat, dutxat i vestit...
A les 8 marxava cap a l'aeroport...
A les 9 i mitja l'avió s'enlairava, amb mi a dins, en direcció a Madrid.
Hi he arribat sobre les 10:30. A la Terminal 4 (alias T4) amb el corresponent maldecap per arribar al metro. Pel camí he conegut una parella de catalans de les terres de l'Ebre molt simpàtics.
A les 11 i mitja arribava al barri on està situat el pis on viure... Me l'he patejat i estudiat bé. Està molt ben equipat: centres comercials, multicinemes a 10 minuts, bolera, un CAP, dues linees de metro importants i un munt d'autobusos. Pista de basquet-futbol pública, un parc mitjà amb arbrets i òsties... Clar que no hi ha mar... Com ho faré? Vaja, vaja.
A les 11:30 em fotia un entrepà de llom amb formatge... No, no és cap metàfora... M'he llegit els diaris... M'hi he estat una estoneta, llegint diaris.
A la una he anat amb metro fins Atocha a treure'm el billet de tornada que tenia reservat. La meva intuïció, com un 90% de les vegades, era certa. Si arribo a esperar a l'últim moment potser ara encara riuria de la gràcia... Es veu que malgrat la meva condició masculina tinc una enorme intuïció femenina, la qual em porta a xocar amb altres intuïcions femenines dissidents creant-me greus i constants problemes amb les propietàries o propietàris d'aquestes altres intuïcions femenines. (Demà, és a dir d'aquí a unes hores em farà vegonya haver escrit aquestes coses).
A les 15:30 estava dinant d'un Burguer King en un Burguer King al costat del pis que havia de veure. A les 16:01 ha aparegut el jovençà que me l'havia d'ensenyar (el pis) i me l'ha ensenyat (el pis). Potser per dins no és l'óstia patatera però està suficientment bé com per a que els hagi dit que si els sembla bé me'l quedo durant un temps.
A les 16:30 la visita al pis estava acabada. Toca iniciar el viatge de tornada. Vaig de nou a Atocha i mentre espero que arribi l'hora de la sortida del tren (19:20) em miro la primera peli de James BOnd de la història: Agente 007 contra el Doctor No. (No us vull espatllar la peli, però els dolents perden, els bons guanyen i Bond s'emporta a la noia... L'Ursula Andress... Quin bomboóóóó!!!! (Perdò... sector feminista, però cal que siguem sincers!!!).
A les 19:20 el tren iniciava el seu camí cap a BCN mentre jo m'ho he fet venir bé per veure una peli dels Hermanos Marx: El Conflicto de los Hnos. Marx. El seu segon film. He rigut tant que la gent em mirava amb cara rara. Al tren a més hi havia el Mortadelo (l'actor de la peli!) i la Bea de Yo soy Bea.
Després ens han posat una peli que ja comentarem: Secretos de familia...
I com que estic com estic deixo la resta per a demà.
No puc... Només que he quedat amb tres amics que adoro. La Planície-Planosfera, Relació i iLóGiCa. L'ordre en què disposo els noms no té res a veure amb la seva relevància. Son genials... M'hi he sentit molt bé... Amb ells em sento acceptat amb tot i cada un dels meus defectes. Em sento comprés.
I de tant comprés que em sentia entre flamenc i caminades per BCN (que semblava buida tot i la Mercè) he resultat víctima dels brous que més respecte em fan... Els brous!! I ara estic enbrouat però demà ja no... No m'he passat però a mi amb molt poc ja faig... Problemes de metabolisme. Fins d'aquí a 10 mesos dubto que torni a beure.
Relació, iLóGiCa, Plani... Gracies per escoltar-me... No hi ha prous diners al món per pagar-vos-ho.
dissabte, de setembre 23, 2006
divendres, de setembre 22, 2006
La frase de El Crepúsculo de los Dioses
"És curiosa l'amabilitat que tothom et mostra quan estàs mort"
El Crepúsculo de los Dioses
Billy Wilder (AKA God)
El Crepúsculo de los Dioses
Billy Wilder (AKA God)
dijous, de setembre 21, 2006
Agua (Water), Deepha Mehta
Pel meu gust, l'exemple de com contar una història dura...De com denunciar, o de com explicar una injustícia, tot mostrant com era la vida d'una societat a punt de ser impactada per una revolució social i cultural...
Agua (Water) és una producció canadenca molt interessant...
Es tracta d'una película coherent, on mitjançant un fragment de les vides de 6 o 7 vídues índies, es relata la trista tragèdia a la qual es veia abocada la vida de nenes que tenien la mala sort de ser casades pels pares a edats molt curtes (7, 8, 9 anys) quan els marits de les quals morien joves...
En general el film està impregnat de vida i de mort, i denuncia el maltractament al qual eren sotmeses les dones a l'Índia de la revolució de Gandhi.
En general el film està impregnat de vida i de mort, i denuncia el maltractament al qual eren sotmeses les dones a l'Índia de la revolució de Gandhi.
A la Índia, les dones encara son maltractades en moltes i variades maneres, fet que dóna molt actualitat a aquesta película, que tot i que no defuig el drama, no s'hi recrea innecessàriament.
Una cinta plena de detalls molt cuidats. L'única pega que vaig tenir és la incomoditat que em va crear la figura d'un eunuc-proxeneta transvestit. No sé fins a quin punt era costum en aquella época i en aquella cultura que els eunucs es vestissin de dona. En qualsevol cas el malestar és més pel meu desconeixement de la realitat Índia que perquè ho veiès incoherent dins de la película.
Una obra-denúncia molt ben vertebrada. Que sense que te n'adonis del tot, va tocant tot i cada un dels aspectes possibles en el contexte on s'ubica: la revolució, el xoc cultural orient-occident, colònia-colons, l'esperança al voltant de Gandhi, la doble moral que no escapa a cap lloc del món, el xoc entre religió i sentit comú, entre fe i consciència (fantàstica pregunta: que s'ha de fer quan la consciència contradiu a la fe?), el xoc entre la religió i la cultura (fantàstiques observacions com: al darrera de les doctrines religioses s'hi amaguen interessos econòmics)... I molts més detalls que en fan una cinta ideal per als amants de la reflexió.
Per acabar m'agradaria destacar la genial actuació de la petita: és desbordant. Quan ella és a la pantalla, se la menja. Impressionant.
dimarts, de setembre 19, 2006
Me sirve y no me sirve, Mario Benedetti
ME SIRVE Y NO ME SIRVE
La esperanza tan dulce:
tan pulida tan triste
la promesa tan leve
no me sirve
no me sirve tan mansa
la esperanza
la rabia tan sumisa
tan débil tan humilde
el furor tan prudente
no me sirve
no me sirve tan sabia
tanta rabia
el grito tan exacto
si el tiempo lo permite
alarido tan pulcro
no me sirve
no me sirve tan bueno
tanto trueno
el coraje tan dócil
la bravura tan chirle
la intrepidez tan lenta
no me sirve
no me sirve tan fría
la osadía
sí me sirve la vida
que es vida hasta morirse
el corazón alerta
sí me sirve
me sirve cuando avanza
la confianza
me sirve tu mirada
que es generosa y firme
y tu silencio franco
sí me sirve
me sirve la medida
de tu vida
me sirve tu futuro
que es un presente libre
y tu lucha de siempre
sí me sirve
me sirve tu batalla
sin medalla
me sirve la modestia
de tu orgullo posible
y tu mano segura
sí me sirve
me sirve tu sendero
compañero.
Versos para cantar
Letras de Emergencia (1969 - 1973)
Inventario
Mario Benedetti
Letras de Emergencia (1969 - 1973)
Inventario
Mario Benedetti
dilluns, de setembre 18, 2006
The Mysterious Mr. Quin, Agatha Christie
Lately I've been criticised because I write too often about Agatha Christie and his books. These people asks me to talk more about my everyday life. In fact if I write so many comments about books these days is because I've got plenty of time to read and I devote myself to this hobby of mine.So far, the last book of Agatha Christie I've read is The Mysterious Mr. Quin. This book is composed by twelve short storys with the most peculiar characters by the autor: Mr. Sattertwaite, an old bachelor who has dedicated his entire live to observe the human behaviour in the deeps of love, and his odd and mysterious friend, Harley Quin. This one, whose name is pronounced the same way than Harlequin, appears in the most unexpected places, at the precise time to help his friend Mr. Satterwait avoid some disaster often involving crime, and love.
But contrary to what one can imagine, Harely Quin does nothing... He just asks the correct question. He just makes the correct comment in the appropiate time. And Mr. Satterwaite does the rest in his paper of great connaisseur of live, love, and the human condition.
These two characters only appear again in Problem At Pollensa Bay, The Harley Quin Tea Set or the Complete Harley Quin & Mr. Sattertwaite. Harley Quin is known to be Agatha's favourite character, inspired by the Harlequin character from her poem book The Road Of Dreams.
Although they are not my favourite characters, I kind of like the spiritualism around Mr. Quin. His impossible and mysterious unexpected appearances and his fantastic and mistic disappearances.
diumenge, de setembre 17, 2006
Mercader d'Il·lusions, Sangtraït
Dolor dins meu és el que hi ha...
Enyor d'un temps de sorra i mar...
Temps d'il.lusions que jo vaig fer malbé.
Temps que tots dos no podrem tenir més.
Quina immensa buidor he aixecat a dins meu,
entre quatre parets, sense un perquè.
Aparcant la vida com un cotxe vell,
deixant que els dies l'omplin tot de rovell.
Qui em ven il.lusions?...
La mort potser sigui el remei.
Marxar ben lluny.
No veure més que les manyagues que tu fas
no són per a mi.
Paraules crues.
El meu nom proscrit.
Quina immensa buidor...
Qui em ven il.lusions?
Qui tindrà resposta al perquè?
Mercaders de somnis confusos.
Cares sense nom, ulls ni cor.
He pogut fer l'amor amb la reina fortuna.
He pogut fer l'amor amb la llum de la lluna.
Però no. No sé el lloc on seràs tu.
Però no. No ho sé. Fa temps que t'he perdut.
He pogut fer l'amor dins palaus i entre runes.
He pogut fer l'amor amb mil dones o amb una.
Però no. No sé el lloc on seràs tu.
Però no. No ho sé. Fa temps que t'he perdut.
Però si ja no ets amb mi!!
Enyor d'un temps de sorra i mar...
Temps d'il.lusions que jo vaig fer malbé.
Temps que tots dos no podrem tenir més.
Quina immensa buidor he aixecat a dins meu,
entre quatre parets, sense un perquè.
Aparcant la vida com un cotxe vell,
deixant que els dies l'omplin tot de rovell.
Qui em ven il.lusions?...
La mort potser sigui el remei.
Marxar ben lluny.
No veure més que les manyagues que tu fas
no són per a mi.
Paraules crues.
El meu nom proscrit.
Quina immensa buidor...
Qui em ven il.lusions?
Qui tindrà resposta al perquè?
Mercaders de somnis confusos.
Cares sense nom, ulls ni cor.
He pogut fer l'amor amb la reina fortuna.
He pogut fer l'amor amb la llum de la lluna.
Però no. No sé el lloc on seràs tu.
Però no. No ho sé. Fa temps que t'he perdut.
He pogut fer l'amor dins palaus i entre runes.
He pogut fer l'amor amb mil dones o amb una.
Però no. No sé el lloc on seràs tu.
Però no. No ho sé. Fa temps que t'he perdut.
Però si ja no ets amb mi!!
dissabte, de setembre 16, 2006
Sembla ser...
Sembla ser que me'n vaig a Madrid.
A Barcelona no me volen i a Madrid sí... Ironia? Sort.
Si tot va bé treballaré durant uns anyets a una gran companyia que solia fer ordinadors
i que encara hi treballa.
La meva vida comença a seguir la teoria del caos. Aviat seré a Madrid... I desprès?
Enyorar enyoro molt... És bo enyorar... I per sort tindré a molta gent per enyorar...
I una vida nova per començar... Nova feina. Nous amics. Nous maldecaps...
Sembla ser que me'n vaig a Madrid.
Us seguiré informant... Des d'allà.
A Barcelona no me volen i a Madrid sí... Ironia? Sort.
Si tot va bé treballaré durant uns anyets a una gran companyia que solia fer ordinadors
i que encara hi treballa.
La meva vida comença a seguir la teoria del caos. Aviat seré a Madrid... I desprès?
Enyorar enyoro molt... És bo enyorar... I per sort tindré a molta gent per enyorar...
I una vida nova per començar... Nova feina. Nous amics. Nous maldecaps...
Sembla ser que me'n vaig a Madrid.
Us seguiré informant... Des d'allà.
divendres, de setembre 15, 2006
Words of Wisdom from 'The Mysterious Mr. Quin'
'My dear young man, (...), if you will think a little less
of the impression you are making on other people,
you will, I think, be wiser and happier.'
from
The Dead Harlequin tale
The Mysterious Mr. Quin
Agatha Christie
dijous, de setembre 14, 2006
Canallas
Ya he explicado muchas veces que mientras estudiava en la Universidad estuve viviendo en un Colegio Mayor (residencia universitaria de estudiantes) llamada CMU Penyafort-Montserrat...
Vivir en un sitio así tiene muchos inconvenientes... Padeces una sórdida auséncia de vida privada pues parece un pequeño pueblo al lado de la Diagonal de Barcelona. Te sometes al constante juicio público de todas tus acciones... Y conoces a mucha gente que ni queria haberte conocido ni querias conocer.
En cambio aprendes a vivir en sociedad. A adaptarte. Aprendes que los errores no se perdonan, mientras que los aciertos se olvidan fácilmente... Aprendes muchas cosas. Y sobre todo aprendes, si quieres, a aprender... Te empapas de las cosas que te aporta la gente como tú pero distinta...
Y fue así como me cayó a las manos el CD Nunca más!!! de Canallas. Un CD del que he hablado mucho en mi blog dedicado a la música de influència jamaicana: El Racó. És un CD que recupera muchas canciones de lucha republicana o simplemente anti-fascista, mayormente vinculadas a la Guerra Civil española, uno de los episodios más tristes de la história del Estado Español, que como el propio nombre del CD indica no debiera repetirse Nunca más!!! (A pesar que la derecha fascista española no esté de acuerdo).
La verdad és que escuché otros CD del grupo en el FNAC i ninguno me gustó lo suficiente. Pero este se ha convertido en uno de los imprescindibles.
Otros enlaces relacionados:
Si me quieres escribir
El Paso del Ebro
Bella Ciao
La Tarara
En el Pozo MªLuisa
Bandiera Rossa
Himno de Riego (Si el rei vol corona)
L'estaca de Lluís Llach
Hasta Siempre de Carlos Puebla
El Pino Verde
En la Plaza de mi Pueblo
La República, la Guerra Civil i la Memòria Històrica
Vivir en un sitio así tiene muchos inconvenientes... Padeces una sórdida auséncia de vida privada pues parece un pequeño pueblo al lado de la Diagonal de Barcelona. Te sometes al constante juicio público de todas tus acciones... Y conoces a mucha gente que ni queria haberte conocido ni querias conocer.
En cambio aprendes a vivir en sociedad. A adaptarte. Aprendes que los errores no se perdonan, mientras que los aciertos se olvidan fácilmente... Aprendes muchas cosas. Y sobre todo aprendes, si quieres, a aprender... Te empapas de las cosas que te aporta la gente como tú pero distinta...
Y fue así como me cayó a las manos el CD Nunca más!!! de Canallas. Un CD del que he hablado mucho en mi blog dedicado a la música de influència jamaicana: El Racó. És un CD que recupera muchas canciones de lucha republicana o simplemente anti-fascista, mayormente vinculadas a la Guerra Civil española, uno de los episodios más tristes de la história del Estado Español, que como el propio nombre del CD indica no debiera repetirse Nunca más!!! (A pesar que la derecha fascista española no esté de acuerdo).
La verdad és que escuché otros CD del grupo en el FNAC i ninguno me gustó lo suficiente. Pero este se ha convertido en uno de los imprescindibles.
Otros enlaces relacionados:
Si me quieres escribir
El Paso del Ebro
Bella Ciao
La Tarara
En el Pozo MªLuisa
Bandiera Rossa
Himno de Riego (Si el rei vol corona)
L'estaca de Lluís Llach
Hasta Siempre de Carlos Puebla
El Pino Verde
En la Plaza de mi Pueblo
La República, la Guerra Civil i la Memòria Històrica
dimecres, de setembre 13, 2006
Las viejitas democráticas, Mario Benedetti
Sorprenent!!! La COPE és la protagonista d'un poema de Benedetti!!!!
Clar que per motius obvis aquí sota el nom de Radio Carve.
Nosotras las viejitas democráticas
ni huesos conseguimos para el caldo
pero como escuchamos Radio Carve
nosotras le tenemos miedo al cambio.
Esa pensión que nos brinda el gobierno
no alcanza en realidad para un carajo
pero como escuchamos Radio Carve
nosotras le tenemos miedo al cambio.
El hospital, si nos ponemos graves,
no tiene nunca camas para tantos,
pero como escuchamos Radio Carve
nosotras le tenemos miedo al cambio.
Para ver si hay pagos a pensionistas
compramos una vez al mes el diario
pero como escuchamos Radio Carve
nosotras le tenemos miedo al cambio.
Si el comunismo nos quita la tierra
será la que se junta en los zapatos
pero como escuchamos Radio Carve
nosotras le tenemos miedo al cambio.
Sólo comemos una vez al día
pues todo cada vez está más caro
pero como escuchamos Radio Carve
nosotras le tenemos miedo al cambio.
Nosotras las viejitas democráticas
ni huesos conseguimos para el caldo
pero como escuchamos Radio Carve
nosotras le tenemos miedo al cambio.
Versos para cantar
Letras de Emergencia (1969 - 1973)
Inventario
Mario Benedetti
Letras de Emergencia (1969 - 1973)
Inventario
Mario Benedetti
dimarts, de setembre 12, 2006
Noctàmbuls, Sangtraït
Vaig pels carrers,
la llum desperta dolçament.
L'ombra em segueix
com si fos part de mi mateix.
El destí és el meu punyal fa tant de temps!
Ja no sé quantes vides viuré.
I aquest dolor que cada dia creix més.
Sed d'amor.
On serà el pou del plaer?
Cerco l'alè
de paraules a prop meu.
Queda poc temps.
Surt el sol i moriré,
com la nit mor cada matí, amb la llum.
Jo també seré una ombra al carrer!
I aquest dolor... etc...
L'últim carrer.
Sento veus cantant en vers
velles cançons que jo mai no cantaré.
Són cançons que parlen d'amor, d'emocions...
sensacions que per a mí no són res.
I aquest dolor que cada dia creix més.
Sed d'amor.
On serà el pou del plaer?
Un dia més baixo camí de l'infern.
la llum desperta dolçament.
L'ombra em segueix
com si fos part de mi mateix.
El destí és el meu punyal fa tant de temps!
Ja no sé quantes vides viuré.
I aquest dolor que cada dia creix més.
Sed d'amor.
On serà el pou del plaer?
Cerco l'alè
de paraules a prop meu.
Queda poc temps.
Surt el sol i moriré,
com la nit mor cada matí, amb la llum.
Jo també seré una ombra al carrer!
I aquest dolor... etc...
L'últim carrer.
Sento veus cantant en vers
velles cançons que jo mai no cantaré.
Són cançons que parlen d'amor, d'emocions...
sensacions que per a mí no són res.
I aquest dolor que cada dia creix més.
Sed d'amor.
On serà el pou del plaer?
Un dia més baixo camí de l'infern.
dilluns, de setembre 11, 2006
Ace of Base, La Gran Orquesta Republicana i Bad Manners
Per als que us interessi el món de la música i per fer cas als que em diuen que parli una mica de mi de tant en tant, inauguro una secció en la que explicaré la meva relació amb alguns grups i estils que m'han marcat (i encara em marquen) sense vergonya...
Ace Of Base, per ordre cronològic hauria de ser el primer... Pels volts de 1994 quan el 'Didiararà' de Whigfield (també coneguda com Saturday Night) regnava a les discoteques, hi havia un altre tema, aquest més antic (1992) que encara es feia sentir amb molt bona resposta. Es tracta de l'All That She Wants, un reggae d'Ace Of Base que a mi m'agradava molt més que el tema dance amb ball inclós de Whigfield. El més curiós de la història, és que aleshores no tenia ni pajolera idea de què c... era un reggae. Només sabia que m'agradava molt. Uns 5 anys més endavant descobriria la música ska-rocksteady-reggae jamaicana i aquest fet m'ajudaria a entendre perquè determinades cançons m'agradaven més que la resta.
El segon grup d'aquest post d'avui segurament en tornaré a parlar més endavant. Es tracta de La Gran Orquesta Republicana. La Gran Orquesta Republicana la vaig descobrir a l'etapa que ja seguia amb devoció la música (que per ser estrictes s'ha d'anomenar) d'influència jamaicana (per distingir-la de la música jamaicana d'arrel). Per més informació sobre aquestes músiques visiteu el meu Racó de Música i Arrels. Era un d'aquests grups ska-rock-punk molt marxós i que feia molts concerts gratuïts... I jo hi anava sempre que podia... Tant, que moltes cançons del grup me les vaig aprendre només dels concerts... Ara en tinc tots els discos... I comprats!!! I al Racó en podreu trobar una ressenya... Però tanmateix, com que en tornaré a parlar amb tota seguretat...
El tercer i últim grup d'aquest post d'avui és Bad Manners... Un grup liderat per un paio (Doug Trendle AKA Buster Bloodvessel) que tan li era pesar 250 kg i fer el lateral i el pi i aquestes coses a sobre l'escenari fins que el varen haver d'operar... I en va perdre 175 de kg... Tot un canvi d'imatge... Un grup creat a inicis dels 80 dins el marc del moviment 2-Tone a Gran Bretanya.... (D'això en palaré algún dia a El Racó). Bad Manners és un grup que ha fet relativament poques cançons pròpies... Però ha donat un estil tan propi a les versions que ha fet, que és difícil dissociar-les... Vaig descobrir Bad Manners en un recopilatori de grups ska que em vaig comprar i després em vaig aficionar a col·leccionar-ne els discos disponibles (tenen una gran quantitat de discos en vinil descatalogats i no reeditats en CD... una gran pèrdua de material. Però bé... No us dic com de genial va ser el concert que els vaig veure fer a l'Apolo perquè no em creurieu. De tant en tant, només de pensar-hi se'm posen els pels de punta. Però podeu estar segurs que tornaré a parlar de Bad Manners, en un moment... O altre.
PS: Per cert, per als que ho celebreu, bona diada!
PS: Per cert, per als que ho celebreu, bona diada!
dissabte, de setembre 09, 2006
Just one line from 'The Mysterious Mr.Quin', Agatha Christie
This line from 'The Mysterious Mr. Quin' (by Agatha Christie) has really struck me:
Side Note: I'm happy because it's a long time since I published a post in english for the last time. I missed it. I know it's a short one, but I think it gets the point.
" 'Has it ever struck you,' he said, 'that civilization's damned dangerous?' "Overwhelming. Don't you think??
Side Note: I'm happy because it's a long time since I published a post in english for the last time. I missed it. I know it's a short one, but I think it gets the point.
divendres, de setembre 08, 2006
La noche de los girasoles
No poso la imatge d'aquesta película perquè no es mereix ni això.
Sempre en la meva humil opinió. Que avui, a més de humil serà dura.
Ahir vaig anar a veure La noche de los girasoles, de Jorge Sànchez-Cabezudo.
Mai no havia sortit d'un cinema tan enfadat i cabrejat amb la película.
Coneixia el sentiment de decepció. I de sentiments bons també molts... Però mai tanta ira.
Ràbia contra el guionista per haver pensat una peli així. Ràbia contra el productor per haver-la pagat i organitzat. I sobretot ràbia contra mi per anar-la a veure tot i les males vibracions que m'havia produït el trailer.
La història, l'argument, és una bajanada. Si us agrada el Show de Ana Rosa i el Diario de Patricia, en aquesta película trobareu un relat basat exclusivament en: 1. la estupidesa humana (de poble i no tan de poble) i 2. en un cúmul de tòpics de l'espanya rural.
Ordinaria. Sense ritme en alguns moments. Previsible en tot moment. En el primer moment que apareix un personatge ja saps què farà... I de sobres. La forma de contar la història també està molt vista. Així en capitulets... Així cada un filmant el mateix des de una perspectiva diferent segons el prota de cada capítol.
Incoherent: ara resulta que un guàrdia civil d'un poble de 50 habitants a punt de jubilar-se i ser avi, de cop veu com se li desperten instints dignes de Hercule Poirot. Va home! I en especial la seva Salomònica decisió, que si bé és la única cosa que sorprèn una mica (i no per la seva lògica i intel·ligència), no ho puc contar perquè potser us espatllaria la pel·lícula (més encara, si és que això és possible).
Estúpida: no hi ha cap personatge en la película que prengui cap decisió mínimament lógica. I aixó... en 2 hores i mitja de peli que condensen 2 dies en la vida d'un poblet rural... Ja et dic.
Innecessària: al meu entendre, després de Irreversible, no cal tractar aquest tema més. De fet, en molts moments de la peli dius... Això és un remake espanyol d'Irreversible per als que no la varen entendre... Amb la diferència que a Irreversible els actors són descomunalment gegants, i si bé hi ha un clímax de 15 minuts excessivament tens i desagradable, la resta de la película és una meravella, que no tindria raó de ser sense els violents primers i irreversibles 25 minuts.
Poc creible: jo no m'ho crec. Res. Res de res.
Potser li agradi a molta gent... Hi ha molts que l'han qualificat com una pel·lícula que salva el cinema espanyol. Però per a mi, si és l'única que el salva, siusplau, que el Govern prohibeixi els Espanyols fer cine. Siusplau!!
PS: En definitiva, davant el dubte, no hi aneu. Però només és el meu consell. A la Galàctica, tot i que no la va fascinar, no li va semblar tan horrible com a mi.
Sempre en la meva humil opinió. Que avui, a més de humil serà dura.
Ahir vaig anar a veure La noche de los girasoles, de Jorge Sànchez-Cabezudo.
Mai no havia sortit d'un cinema tan enfadat i cabrejat amb la película.
Coneixia el sentiment de decepció. I de sentiments bons també molts... Però mai tanta ira.
Ràbia contra el guionista per haver pensat una peli així. Ràbia contra el productor per haver-la pagat i organitzat. I sobretot ràbia contra mi per anar-la a veure tot i les males vibracions que m'havia produït el trailer.
La història, l'argument, és una bajanada. Si us agrada el Show de Ana Rosa i el Diario de Patricia, en aquesta película trobareu un relat basat exclusivament en: 1. la estupidesa humana (de poble i no tan de poble) i 2. en un cúmul de tòpics de l'espanya rural.
Ordinaria. Sense ritme en alguns moments. Previsible en tot moment. En el primer moment que apareix un personatge ja saps què farà... I de sobres. La forma de contar la història també està molt vista. Així en capitulets... Així cada un filmant el mateix des de una perspectiva diferent segons el prota de cada capítol.
Incoherent: ara resulta que un guàrdia civil d'un poble de 50 habitants a punt de jubilar-se i ser avi, de cop veu com se li desperten instints dignes de Hercule Poirot. Va home! I en especial la seva Salomònica decisió, que si bé és la única cosa que sorprèn una mica (i no per la seva lògica i intel·ligència), no ho puc contar perquè potser us espatllaria la pel·lícula (més encara, si és que això és possible).
Estúpida: no hi ha cap personatge en la película que prengui cap decisió mínimament lógica. I aixó... en 2 hores i mitja de peli que condensen 2 dies en la vida d'un poblet rural... Ja et dic.
Innecessària: al meu entendre, després de Irreversible, no cal tractar aquest tema més. De fet, en molts moments de la peli dius... Això és un remake espanyol d'Irreversible per als que no la varen entendre... Amb la diferència que a Irreversible els actors són descomunalment gegants, i si bé hi ha un clímax de 15 minuts excessivament tens i desagradable, la resta de la película és una meravella, que no tindria raó de ser sense els violents primers i irreversibles 25 minuts.
Poc creible: jo no m'ho crec. Res. Res de res.
Potser li agradi a molta gent... Hi ha molts que l'han qualificat com una pel·lícula que salva el cinema espanyol. Però per a mi, si és l'única que el salva, siusplau, que el Govern prohibeixi els Espanyols fer cine. Siusplau!!
PS: En definitiva, davant el dubte, no hi aneu. Però només és el meu consell. A la Galàctica, tot i que no la va fascinar, no li va semblar tan horrible com a mi.
dijous, de setembre 07, 2006
La Síndrome dels Estranys Sons, Jordi Solé i Camardons
De Jordi Solé i Camardons ja n'he parlat abans en aquest blog... Més concretament parlant de la Ciència-Ficció amb motiu de Dune (Frank Herbert), en aquest apunt, en el qual faig un parell de comentaris sobre, entre altres coses, els diferents tipus de Ciència-Ficció. Avui va de Sociolingüística-Ficció.
També en vaig parlar amb motiu del seu primer llibre de Sociolingüística-Ficció Els Silencis d'Eslet en dos apunts diferents per no allargar-los massa. A la 1a part introdueixo l'autor, Jordi Solé i Camardons, mentre que a la 2a part faig la meva personal ressenya del llibre a més d'alguns comentaris sobre la Ciència-Ficció en general.
Un cop acabada la introducció de l'autor... Parlaré del seu segon llibre de sociolingüística-ficció: La Síndrome dels Estranys Sons.
La veritat és que m'ha decebut una mica aquesta obra "en la línia de la ciència-ficció filosòfico-sociològica o de ficció especulativa".
L'important de la ciència-ficció és la coherencia, l'intent que tots els elements que es fan notar responguin a una inquietud determinada, amb una certa lógica. La Síndrome dels Estranys Sons (SES a partir d'ara) falla en aquest aspecte, i, sempre segons el meu punt de vista, 'fa perdre el conill' (perdre el fil).
SES parteix d'una idea molt interessant... Què passaria si un dia, de cop i volta i aleatòriament i successivament algunes persones perdessin la facultat de parlar (tal i com l'entenem), i comencessin a articular uns sons desconeguts... estranys. Com reaccionarien els afectats? Com reaccionarien els no afectats? Quina diagnosi en farien els diferents especialistes?
Els protagonistes, una afectada, la Noa, profe de Filologia Catalana i un alumne seu granadet, l'Arnau, un no afectat...
El llibre comença molt bé als primers capítols, molt dinàmicament... Però en un punt difós i indeterminat, el dinamisme es perd i s'alternen capítols altament reflexius en un to molt (potser massa pel meu gust) proper a l'assaig, amb altres capítols on es centra molt (potser massa pel meu gust) en la vida personal dels protagonistes. Això sí, aprofitant l'avinentesa, els impregna de sexualitat, erotisme i reflexions sobre les relacions personals en la mateixa línea que als Silencis d'Eslet.
La novel·la aborda moltes subtemàtiques des del particular punt de vista de l'autor, i a més demostra el coneixement i fa ús d'una gran quantitat de cites d'autors i poetes més o menys coneguts i més o menys internacionals dotant alguns capítols d'un alt nivell de discurs filosòfic. És en aquests moments que jo dic que s'acosta al gènere de l'assaig.
Per a mi, de vegades abusa una mica d'aquests passatges especulatius, sobretot si ha d'acabar afirmant que "la discussió sobre el significat dels estranys sons és estèril". D'altra banda, la coherència tant del fil argumental com d'alguns detalls científics podria estar més treballada.
Per sort, el romàntic i esperançador capítol final recupera la línea dels primers capítols i deixa, per acabar un bon gust de boca... Però tanmateix... millor que ho llegiu vosaltres mateixos.
PS: Els llibres sempre poden agradar més a un tipus de lector que a un altre. Jo penso que aquest llibre pot agradar molt a la gent amb tendències neo-hippies-esotèriques o caràcters molt espiritualistes, liberals o fins i tot místics.
PSS: Us heu fixat que si desordeneu la paraula ESLET es pot formar la paraula TELES?
Un cop acabada la introducció de l'autor... Parlaré del seu segon llibre de sociolingüística-ficció: La Síndrome dels Estranys Sons.
La veritat és que m'ha decebut una mica aquesta obra "en la línia de la ciència-ficció filosòfico-sociològica o de ficció especulativa".
L'important de la ciència-ficció és la coherencia, l'intent que tots els elements que es fan notar responguin a una inquietud determinada, amb una certa lógica. La Síndrome dels Estranys Sons (SES a partir d'ara) falla en aquest aspecte, i, sempre segons el meu punt de vista, 'fa perdre el conill' (perdre el fil).
SES parteix d'una idea molt interessant... Què passaria si un dia, de cop i volta i aleatòriament i successivament algunes persones perdessin la facultat de parlar (tal i com l'entenem), i comencessin a articular uns sons desconeguts... estranys. Com reaccionarien els afectats? Com reaccionarien els no afectats? Quina diagnosi en farien els diferents especialistes?
Els protagonistes, una afectada, la Noa, profe de Filologia Catalana i un alumne seu granadet, l'Arnau, un no afectat...
El llibre comença molt bé als primers capítols, molt dinàmicament... Però en un punt difós i indeterminat, el dinamisme es perd i s'alternen capítols altament reflexius en un to molt (potser massa pel meu gust) proper a l'assaig, amb altres capítols on es centra molt (potser massa pel meu gust) en la vida personal dels protagonistes. Això sí, aprofitant l'avinentesa, els impregna de sexualitat, erotisme i reflexions sobre les relacions personals en la mateixa línea que als Silencis d'Eslet.
La novel·la aborda moltes subtemàtiques des del particular punt de vista de l'autor, i a més demostra el coneixement i fa ús d'una gran quantitat de cites d'autors i poetes més o menys coneguts i més o menys internacionals dotant alguns capítols d'un alt nivell de discurs filosòfic. És en aquests moments que jo dic que s'acosta al gènere de l'assaig.
Per a mi, de vegades abusa una mica d'aquests passatges especulatius, sobretot si ha d'acabar afirmant que "la discussió sobre el significat dels estranys sons és estèril". D'altra banda, la coherència tant del fil argumental com d'alguns detalls científics podria estar més treballada.
Per sort, el romàntic i esperançador capítol final recupera la línea dels primers capítols i deixa, per acabar un bon gust de boca... Però tanmateix... millor que ho llegiu vosaltres mateixos.
PS: Els llibres sempre poden agradar més a un tipus de lector que a un altre. Jo penso que aquest llibre pot agradar molt a la gent amb tendències neo-hippies-esotèriques o caràcters molt espiritualistes, liberals o fins i tot místics.
PSS: Us heu fixat que si desordeneu la paraula ESLET es pot formar la paraula TELES?
dimecres, de setembre 06, 2006
La Secretaria Ideal, Mario Benedetti
LA SECRETARIA IDEAL
Yo soy la secretaria
ideal.
Mi jefe es elegante,
mi jefe es tan discreto,
es alto, es distinguido,
es un jefe completo.
Cuando viene y me ordena:
«una copia textual»,
yo soy la secretaria
ideal.
Mi jefe tiene esposa,
dos hijos y tres criadas.
La esposa por lo menos
no lo comprende nada.
Cuando él viene y me dice:
«somos tal para cual»,
yo soy la secretaria
ideal
Mi jefe tiene un mustang
y algún departamento
donde vamos a veces
yo y su remordimiento.
Entonces lo conformo:
«es pecado venial»,
yo soy la secretaria
ideal.
Mi jefe se comporta
como un tipo maduro,
la panza disimula
cuando viste de oscuro.
Y si bosteza y dice:
«hoy no, me siento mal»,
yo soy la secretaria
ideal.
Cuando se va mi jefe,
mi jefe ese hombre viejo
yo me desarmo y quedo
sola frente al espejo.
Y a mí misma me digo
el cansado ritual:
«Yo soy la secretaria
ideal».
Versos para cantar
Letras de Emergencia (1969 - 1973)
Inventario
Mario Benedetti
dimarts, de setembre 05, 2006
Que parli de mi!
Un amic meu, que aprecio molt, ahir em va demanar en un mail que em deixi de posar poemes de Benedetti, lletres de cançons i de parlar de llibres de l'Agatha Christie i que, per variar, expliqui què dimonis estic fent ara per ara.
Aquest amic, al qual no sé quin pseudònim posar-li, és un ésser molt divertit... D'aquestes persones que tens la certesa que tenen una capacitat intelectual més enllà dels límits raonables, i que tot i així són persones sociables, normals. Ell és molt agradable... D'aquests elements amb qui es pot parlar de qualsevol cosa. I també és cruel, ja que és capaç de fer-te creure qualsevol cosa que li passi pel cap fer-te creure...
Hi ha poca gent capaç de quedar-se tant amb mi com ell ho fa. Possiblement li anirien bé pseudònims com Alacrán, Mentirós Compulsiu... Però és un tio molt culte... Joder lo que s'ha llegit!!! Buf...
I és d'aquests que tot estudiant la primera carrera (ara està estudiant-ne una segona) no anava mai a classe, s'estudiava els exàmens (d'una enginyeria técnica) en un o dos dies... I sempre aprovant i més d'un cop amb bona nota.
Obviament el vaig conèixer al Penyafort... El Colegi Major on he conegut tanta gent interessant... I ves per on, volia que parlés de mi, i he acabat parlant d'ell!
Aquest amic, al qual no sé quin pseudònim posar-li, és un ésser molt divertit... D'aquestes persones que tens la certesa que tenen una capacitat intelectual més enllà dels límits raonables, i que tot i així són persones sociables, normals. Ell és molt agradable... D'aquests elements amb qui es pot parlar de qualsevol cosa. I també és cruel, ja que és capaç de fer-te creure qualsevol cosa que li passi pel cap fer-te creure...
Hi ha poca gent capaç de quedar-se tant amb mi com ell ho fa. Possiblement li anirien bé pseudònims com Alacrán, Mentirós Compulsiu... Però és un tio molt culte... Joder lo que s'ha llegit!!! Buf...
I és d'aquests que tot estudiant la primera carrera (ara està estudiant-ne una segona) no anava mai a classe, s'estudiava els exàmens (d'una enginyeria técnica) en un o dos dies... I sempre aprovant i més d'un cop amb bona nota.
Obviament el vaig conèixer al Penyafort... El Colegi Major on he conegut tanta gent interessant... I ves per on, volia que parlés de mi, i he acabat parlant d'ell!
dilluns, de setembre 04, 2006
LLIBRES: Assassinat a la Rectoria, Agatha Christie
Primera gran aparició de la detectiu aficionada i 'aquihaytomatera' de l'época, Miss Jane Marple en una novel·la de l'Agatha Christie.L'Agatha Christie té un estil molt ambigu, sobretot pel que fa a la seva pròpia ideologia. Molts la veuen com una exaltació de l'Anglaterra més conservadora. En canvi d'altres creuen que, de fet, Christie caricaturitza cruelment aquestes altes esferes. La seva preparació científica (fou infermera durant la guerra) li proporcionen un punt de vista que ella, suposadament per tal d'arribar a un major públic, converteix en ambigu, sovint posant-lo en boca de diferents personatges que arriben a canviar d'idea en el decurs de l'obra. Però en qualsevol cas, la idea ja està exposada (com la que expressa el fragment que aquí vaig reproduir fa uns dies).
Jo no sé que pensar. Només que m'agraden molt les seves històries de misteri i intriga... La llàstima és que no totes estan traduïdes al català... I no totes les que han estat traduïdes estan disponibles... Una llàstima... Estaria bé que els editors catalans fessin un esforç i presentessin tota la col·lecció amb cara i ulls. Per cert, cal afegir que totes les traduccions catalanes són de molt bona qualitat... Bé, de fet els que no llegeixo en català els llegeixo en anglès... Però bé...
I de Miss Jane Marple, la velleta maruja de St.Mary Mead que sent un gran interés per la natura humana, interés que li permet treure el desllorigador dels casos més complicats. Genial la velleta, menystinguda per molts... Per a Christie un descans del seu exitòs Poirot, personatge que malgrat l'éxit que va obtenir mai no va ser del seu gust.
diumenge, de setembre 03, 2006
Agatha Christie 1930
Curioses les idees que exposa l'Agatha Christie l'any 1930... Innovadores. Sobretot tenint en compte que sovint se l'acusa de ser conservadora... És una conversa entre un metge i un capellà. El metge parla primer. Els comentaris en primera persona són del capellà.
(...)
- Quan ara hi pensem, ens horroritza llegir que abans cremaven les bruixes. Crec que, en un futur no gaire llunyà, la gent s'esfereirà en saber que nosaltres penjàvem els delinqüents.
- Vós no creieu en la pena capital?
- No és ben bé això. -Va fer una pausa. Després afegí amb lentitud-: Prefereixo la meva feina a la vostra.
- Per què?
- Perquè la vostra feina té molt a veure amb la noció del bé i del mal, i jo no estic gaire segur de la validesa d'aquestes nocions. Suposo que, en el fons, tot deu dependre de la secreció glandular. Una mica massa d'una glàndula, una mica massa poc d'una altra, i en sortirà un delinqüent, un lladre o un assassí. Jo crec, mossèn, que vindrà un temps en què la gent contemplarà amb horror el que nosaltres hem fet durant segles: matar malalts que, en el fons, no podien fer altra cosa que delinquir. No se'ns acut pas eliminar tuberculosos, oi?
- Però aquests no són un perill per a la societat.
- D'alguna manera, sí: poden infectar els altres. Prengueu l'exemple d'un tipus que es creu ser l'emperador de la Xina. No el considerem pas un malvat, oi? Agafem-ho ara des de la vostra perspectiva: la seguretat pública... Molt bé. Tanquem aquesta gent perillosa on no puguin fer mal. Podem fins i tot eliminar-los utilitzant mitjans no violents... Sí, podem arribar fin aquí. Però no diguem, per Déu, que han de ser castigats. No els carreguem, ni a ells ni als seus familiars, amb aquest estigma de vergonya.
Me'l vaig mirar ple de curiositat.
- Mai no us havia sentit parlar així.
- No acostumo a airejar les meves teories. Avui en faig una excepció. Vós sou un home intel·ligent, més que altres capellans. No em sembla que estigueu disposat a admetre la no-existència d'allò que anomenem "pecat", però sou un home d'una visió prou àmplia per admetre la possibilitat de la meva teoria.
- Però això ataca la mateixa arrel de tots els principis comunament acceptats.
- Sí, tots plegats som d'una mentalitat força estreta i bastant farisaica, molt donada a emetre judicis de coses de les quals no hi entenem gens. Jo crec, sincerament, que el crim és una realitat que cal sotmetre al judici del metge, no al de la policia ni al dels capellans.
- I els metges l'arribareu a guarir, aquesta malaltia?
- Sí, ens en sortirem. (...)
Fragment extet del llibre Assassinat a la Rectoria, Agatha Christie. Proa-Columna.
dissabte, de setembre 02, 2006
Sentit de l'humor.
Un desig salvatge d'esclafir una rialla m'envaí de sobte i sense cap consideració. Era evident que aquell bon home se sentia gairebé escandalitzat pel fet que un homicida hagués tingut tan poca delicadesa. Sortosament, vaig poder-me controlar.
Capítol Set
Assassinat a la rectoria
Agatha Christie
Assassinat a la rectoria
Agatha Christie
Els resaltats són meus
divendres, de setembre 01, 2006
Maltractament (iii)
Aiiiiiiiiiii! Les històries de maltractament...
Aquesta és la primera gran història de maltractament lingüístic que vaig patir, amb els meus amics d'aleshores... I es pot documentar perquè el pare d'un dels amics tenia una columna al Diari de Balears i la va dedicar a aquest esdeveniment.
Amb la colla d'aleshores ens vàrem muntar una anada a la platja cap a una zona turística de l'Illa (Illetes, Cala Millor, etc...). I hi vàrem passar el dia. De tornada cap a la parada de l'autobús ens va venir de gust prendre'ns un gelat a una gelateria que vàrem trobar a mig camí.
Jo vaig ser el primer en demanar un gelat d'ametlla (en mallorquí es pronuncia metla) tot assenyalant-lo amb el dit. I me'l varen servir. Però quan un dels meus amics en va demanar un altre... Els amos del local ens varen fer fora a crits de 'catalanistas' i 'renegados'.
L'únic bo va ser que no vàrem pagar el gelat que em vaig fotre. Però és increïble que els que porten una gelateria es posin a insultar uns clients de 14 o 15 anys...
I després ens venen els ................ de la Torre Babel i Ciutadans Per Catalunya a explicar-me A MI que el castellà es discrimina i està a punt de desaparèixer... Quina poca vergonya!!!!!
Aquesta és la primera gran història de maltractament lingüístic que vaig patir, amb els meus amics d'aleshores... I es pot documentar perquè el pare d'un dels amics tenia una columna al Diari de Balears i la va dedicar a aquest esdeveniment.
Amb la colla d'aleshores ens vàrem muntar una anada a la platja cap a una zona turística de l'Illa (Illetes, Cala Millor, etc...). I hi vàrem passar el dia. De tornada cap a la parada de l'autobús ens va venir de gust prendre'ns un gelat a una gelateria que vàrem trobar a mig camí.
Jo vaig ser el primer en demanar un gelat d'ametlla (en mallorquí es pronuncia metla) tot assenyalant-lo amb el dit. I me'l varen servir. Però quan un dels meus amics en va demanar un altre... Els amos del local ens varen fer fora a crits de 'catalanistas' i 'renegados'.
L'únic bo va ser que no vàrem pagar el gelat que em vaig fotre. Però és increïble que els que porten una gelateria es posin a insultar uns clients de 14 o 15 anys...
I després ens venen els ................ de la Torre Babel i Ciutadans Per Catalunya a explicar-me A MI que el castellà es discrimina i està a punt de desaparèixer... Quina poca vergonya!!!!!
dijous, d’agost 31, 2006
Fantasmes
L'altre dia vaig veure un fantasma. De fet una fantasma... Amb tota la profunditat de la paraula fantasma.
Era durant el concert de Rauxa de les festes de Gràcia. Ella estava a dos metres de mi... I crec que ella se'n recordava de mi, perquè només veure'm va desaparèixer.
I per què la dec recordar així?
És cert que jo, quan era més jove, no tenia massa experiència convivint amb altra gent. Sempre he estat fill únic i aleshores viatjava molt amb els meus pares... Em quedava poc temps per aprendre a conviure amb gent... És cert...
La història s'ubica a la UCE (universitat catalana d'estiu) ara fa 7 anys. Una de les últimes nits que hi vaig passar, en el 4rt any que hi anava. Jo estava cansadet i em vaig quedar a 'tenir cura' de dues amigues meves que havien begut una mica més del compte i estaven dormint-la.
I la fantasma i els seus amics humits no varen tenir altra idea que posar-se a tirar petards al costat de l'habitació on dormien les meves amigues. Quan els vaig demanar que no els tiressin tan aprop de l'habitació me'ls varen tirar a sobre meu. I clar, gràcia gràcia no em va fer. I els vaig mostrar el meu cantó 'amable'. Els tios es varen cagar de por... Ella, la fantasma no...
I em va dir unes paraules que se'm varen quedar gravades: "acabaràs totsol perquè no hi haurà ningú que t'aguanti. No pots anar així per la vida".
Només perquè vaig demanar que no tiressin petards al costat de la gent que no es trobava bé.
La veritat és que des d'aquell any no he tornat a estar sol, tot i que la gent que estava amb mi no m'aguantava... :-D Bé, segons el moment... Com a tothom. Però aquelles paraules m'han servit per esforçar-me (amb millors o pitjors resultats) per fer que aguantar-me sigui quelcom agradable.
Era durant el concert de Rauxa de les festes de Gràcia. Ella estava a dos metres de mi... I crec que ella se'n recordava de mi, perquè només veure'm va desaparèixer.
I per què la dec recordar així?
És cert que jo, quan era més jove, no tenia massa experiència convivint amb altra gent. Sempre he estat fill únic i aleshores viatjava molt amb els meus pares... Em quedava poc temps per aprendre a conviure amb gent... És cert...
La història s'ubica a la UCE (universitat catalana d'estiu) ara fa 7 anys. Una de les últimes nits que hi vaig passar, en el 4rt any que hi anava. Jo estava cansadet i em vaig quedar a 'tenir cura' de dues amigues meves que havien begut una mica més del compte i estaven dormint-la.
I la fantasma i els seus amics humits no varen tenir altra idea que posar-se a tirar petards al costat de l'habitació on dormien les meves amigues. Quan els vaig demanar que no els tiressin tan aprop de l'habitació me'ls varen tirar a sobre meu. I clar, gràcia gràcia no em va fer. I els vaig mostrar el meu cantó 'amable'. Els tios es varen cagar de por... Ella, la fantasma no...
I em va dir unes paraules que se'm varen quedar gravades: "acabaràs totsol perquè no hi haurà ningú que t'aguanti. No pots anar així per la vida".
Només perquè vaig demanar que no tiressin petards al costat de la gent que no es trobava bé.
La veritat és que des d'aquell any no he tornat a estar sol, tot i que la gent que estava amb mi no m'aguantava... :-D Bé, segons el moment... Com a tothom. Però aquelles paraules m'han servit per esforçar-me (amb millors o pitjors resultats) per fer que aguantar-me sigui quelcom agradable.
Hem d'aprendre dels propis fantasmes
dimarts, d’agost 29, 2006
Tu Quebranto, Mario Benedetti
TU QUEBRANTO
Tu voz no quiere cantar
tu voz se esconde en el llanto
si pregunto tu quebranto
es sólo por preguntar
desde que tu pena existe
como un ileso sentido
todo está triste y cumplida
todo está cumplido y triste
no tiene melancolía
el limpio dolor que tienes
ya no te quedan rehenes
para obtener la alegría
tu voz no quiere cantar
tu voz se esconde en el llanto
si pregunto tu quebranto
es sólo por preguntar
tu pena no es tu tortura
tu pena es tu peregrina
quién sabe cómo termina
si termina la aventura
tu pena es un cautiverio
sin mar sin cielo y sin rosas
por sobre todas las cosas
tu pena es como misterio
tu voz no quiere cantar
tu voz se esconde en el llanto
si pregunto tu quebranto
es sólo por preguntar
tu voz se calla por sabia
y ese silencio es mejor
si tu dolor no es dolor
es que tu dolor es rabia
tu dolor es una espada
que hiere o corta o libera
tu pena es una manera
de vencer la madrugada
tu voz no quiere cantar
tu voz se esconde en el llanto
si pregunto tu quebranto
no me vas a contestar
Versos para cantar
Letras de emergencia (1969 - 1973)
Inventario
Mario Benedetti
Letras de emergencia (1969 - 1973)
Inventario
Mario Benedetti
dilluns, d’agost 28, 2006
Bruixes, Sangtraït
Diuen que fa molt de temps
es cremaven bruixes al mig del carrer.
Diuen que era una serp
qui sortia sempre del seu cos encès.
Que de nits sortien a l'encreuada del camí
Cantaven himnes, llegien misses del revés a mitjanit,
a prop del bosc.
Venent l'esperit, venent'se el cor,
comprant l'amor dels que no estimen.
Pagant amb sang d'un innocent.
Diuen que era ben cert
que el diable els donava part dels seus poders.
Diuen que era perquè
estimaven juntes al rei de l'infern.
Que de nits... etc...
es cremaven bruixes al mig del carrer.
Diuen que era una serp
qui sortia sempre del seu cos encès.
Que de nits sortien a l'encreuada del camí
Cantaven himnes, llegien misses del revés a mitjanit,
a prop del bosc.
Venent l'esperit, venent'se el cor,
comprant l'amor dels que no estimen.
Pagant amb sang d'un innocent.
Diuen que era ben cert
que el diable els donava part dels seus poders.
Diuen que era perquè
estimaven juntes al rei de l'infern.
Que de nits... etc...
diumenge, d’agost 27, 2006
Maltractament (ii)
Una altra història que a més de certa, és veritat.
Jo tenia 17 anys i portava una samarreta que deia INDEPENDENCE DAY 4rth of July, és a dir, una samarreta sobre la festa nacional dels Estats Units d'Amèrica (USA). I és una dada que pot semblar estúpida i innecessària però jo crec que va ser determinant.
Vaig anar a un SYP que hi ha al carrer Dragonera, a Palma a comprar pa. El que la meva mare, que m'esperava al cotxe m'havia demanat que comprés. Encara anàvem amb pessetes i el pa valia 97 pessetes. Vaig demanar qui era la última i m'hi vaig posar al darrera i en arribar al meu torn vaig demanar en mallorquí el que volia. La dependenta, ja grandeta, em va entendre perfectament i em va contestar en mallorquí. Després però no em tornava el canvi!!!! I vaig reivindicar-lo. (Per poc que sigui el canvi és el client qui l'ha de rebutjar, no poden decidir ells que tu no el voldràs). I el vaig reivindicar. I aquí tot va explotar.
Ella va començar a desbarrar en castellà i a dir-me que no m'entenia quan jo li explicava de què anava la cosa. Fins que va acabar per dir-me catalanufo agarrat i catalanista renegat... Li vaig demanar que no em faltés al respecte i a sobre les clientes que hi havia al meu darrera li varen donar la raó.
Estic convençut que la meva samarreta va resultar desiciva en els 'insults' sobre la meva pro-catalanitat que varen proferir... Que de fet denoten un gran grau d'analfabetisme en la dependenta.
Jo tenia 17 anys i portava una samarreta que deia INDEPENDENCE DAY 4rth of July, és a dir, una samarreta sobre la festa nacional dels Estats Units d'Amèrica (USA). I és una dada que pot semblar estúpida i innecessària però jo crec que va ser determinant.
Vaig anar a un SYP que hi ha al carrer Dragonera, a Palma a comprar pa. El que la meva mare, que m'esperava al cotxe m'havia demanat que comprés. Encara anàvem amb pessetes i el pa valia 97 pessetes. Vaig demanar qui era la última i m'hi vaig posar al darrera i en arribar al meu torn vaig demanar en mallorquí el que volia. La dependenta, ja grandeta, em va entendre perfectament i em va contestar en mallorquí. Després però no em tornava el canvi!!!! I vaig reivindicar-lo. (Per poc que sigui el canvi és el client qui l'ha de rebutjar, no poden decidir ells que tu no el voldràs). I el vaig reivindicar. I aquí tot va explotar.
Ella va començar a desbarrar en castellà i a dir-me que no m'entenia quan jo li explicava de què anava la cosa. Fins que va acabar per dir-me catalanufo agarrat i catalanista renegat... Li vaig demanar que no em faltés al respecte i a sobre les clientes que hi havia al meu darrera li varen donar la raó.
Estic convençut que la meva samarreta va resultar desiciva en els 'insults' sobre la meva pro-catalanitat que varen proferir... Que de fet denoten un gran grau d'analfabetisme en la dependenta.
dijous, d’agost 24, 2006
Alien
Surto de casa i vaig de festa.
Hi vaig sol... No tinc un grupet d'amics amb qui sortir, i tots els amics que tinc tenen grupets consolidats. Cal aprendre a viure en la soledat. I sempre es pot conèixer gent...
Es pot?
No bec. No fum. No tenc cap excusa per conèixer gent. I dins meu comença una batalla... La batalla entre el mal i el pitjor. El be no existeix. La solitud de la diferència contra l'auto-odi del sentiment d'incomprensió. En un moment de la meva adolescència, ara ja fa 10 anys, vaig triar el camí de la salut... I ara, sovint pateixo...
I de vegades em fa por l'altra gent... Una por barrejada amb enveja...
Em fa por parlar amb noies que no conec perquè no vull semblar un voltor.
Em fa por parlar amb nois que no conec perquè em sento observat com un alienígena.
I potser simplement sóc un alienígena!!!! L'home-alien.
Hi vaig sol... No tinc un grupet d'amics amb qui sortir, i tots els amics que tinc tenen grupets consolidats. Cal aprendre a viure en la soledat. I sempre es pot conèixer gent...
Es pot?
No bec. No fum. No tenc cap excusa per conèixer gent. I dins meu comença una batalla... La batalla entre el mal i el pitjor. El be no existeix. La solitud de la diferència contra l'auto-odi del sentiment d'incomprensió. En un moment de la meva adolescència, ara ja fa 10 anys, vaig triar el camí de la salut... I ara, sovint pateixo...
I de vegades em fa por l'altra gent... Una por barrejada amb enveja...
Em fa por parlar amb noies que no conec perquè no vull semblar un voltor.
Em fa por parlar amb nois que no conec perquè em sento observat com un alienígena.
I potser simplement sóc un alienígena!!!! L'home-alien.
dimecres, d’agost 23, 2006
Puig de Sant Salvador, Felanitx
Sant Salvador és el puig més alt del Llevant i el Migjorn de Mallorca. Sant Salvador és un puig ple de llegendes i mites.
Un gegant es va haver de treure una pedra de la sabata a les seves faldes. Ara l'enorme roca 'sortida' de la sabata del gegant concedeix un desig per cada pedrada que s'hi fa amb la mà dolenta.
La Mare de Déu s'aparegué a un pastor de la zona i li encomanà la tasca de construir-li una esglèsia al capdamunt del puig. Al lloc de l'aparició s'hi va construir una capelleta mentre es construia l'esglèsia...
A dalt també hi ha un Cristo-Rei amb la mà dreta alçada cap endavant (alguns l'anomenen Cristo-Fuhrer), una creueta, i un monestir, els monjos del qual varen jubilar-se fa un parell d'anys.
Però les dues coses més importants del cim del puig són el repetidor de televisió que permet rebre els canals de tv a gairebé tot el Llevant i el Migjorn de l'illa i un restaurant.
El restaurant, que si té nom no el recordo, té una carta curta de plats tradicionals mallorquins. Bastant bé de preu (17 euros per persona). I la temperatura d'allà és realment agradable a l'estiu. Un bon lloc per anar a veure les Perseides (les llàgrimes de Sant Llorenç) després de sopar una estoneta.
Gran exemple pràctic de la glosa aquella que diu
Un gegant es va haver de treure una pedra de la sabata a les seves faldes. Ara l'enorme roca 'sortida' de la sabata del gegant concedeix un desig per cada pedrada que s'hi fa amb la mà dolenta.
La Mare de Déu s'aparegué a un pastor de la zona i li encomanà la tasca de construir-li una esglèsia al capdamunt del puig. Al lloc de l'aparició s'hi va construir una capelleta mentre es construia l'esglèsia...
A dalt també hi ha un Cristo-Rei amb la mà dreta alçada cap endavant (alguns l'anomenen Cristo-Fuhrer), una creueta, i un monestir, els monjos del qual varen jubilar-se fa un parell d'anys.
Però les dues coses més importants del cim del puig són el repetidor de televisió que permet rebre els canals de tv a gairebé tot el Llevant i el Migjorn de l'illa i un restaurant.
El restaurant, que si té nom no el recordo, té una carta curta de plats tradicionals mallorquins. Bastant bé de preu (17 euros per persona). I la temperatura d'allà és realment agradable a l'estiu. Un bon lloc per anar a veure les Perseides (les llàgrimes de Sant Llorenç) després de sopar una estoneta.
I també hi fan berenars. A la meva família ens agrada molt pujar a peu el puig, aprofitant les dreceres que passen per la pedra del gegant i unes estacions que representen la passió de crist. Un cop a dalt berenam d'un bon pa amb oli amb pernil salat. I després tornam a baixar.
Gran exemple pràctic de la glosa aquella que diu
Vaig tenir paciència
de fer-li d'agenollat
Així, tot fent el pecat
ja feia sa penitència.
de fer-li d'agenollat
Així, tot fent el pecat
ja feia sa penitència.
dimarts, d’agost 22, 2006
68 Pàgines de Sexe Universitari, Diversos Autors
L'Hiperbòlic és una revista universitària de les Illes Balears que de vegades es pot trobar també per les universitats del Principat... Com a bona revista universitària NO conservadora que és, té una secció dedicada al sexe. I el llibre del qual parlo avui,
68 Pàgines de Sexe Universitari
n'és un recull dels millors articles.
Editat per la pròpia editorial del diari, Hiperbòlic i inaugurant la col·lecció Lolitapop, dóna la visió més moderna i jove del sexe sense tabús ni tonteries, i sobretot prenent en consideració el punt de vista femení, ja que la major part dels articles van firmats per unes noies que es fan anomenar ATÒMIC GIRLS.En realitat donen una perspectiva del sexe que està bastant allunyada de la meva visió... (Potser es podria dir que en algunes coses soc tradicional, però estaria obviant un milió de matissos). La qüestió és que malgrat la meva diferent visió en gran mesura és un bon instrument per aprendre coses noves, descobrir les nostres (dels homes) deficiències com a amants (i les nostres virtuts), i desmitificar moltes llegendes sobre la sexualitat femenina.
No sé si és fàcil de trobar al Principat, però en qualsevol cas, és una interessant (en la major part dels seus articles) lectura per als que el sexe no ens és un pecat mortal.
Comentari: és realment remarcable l'esforç de l'editor i la valentia de 5 universitaris/universitaries que s'han prestat a fer-se fotografies eròtiques i sensuals per acompanyar els articles. Certament valents. Certament Valentes.
68 Pàgines de Sexe Universitari
Hiperbòlic - Col·lecció Lolitapop
ISBN: 84-934671-5-4
68 Pàgines de Sexe Universitari
Hiperbòlic - Col·lecció Lolitapop
ISBN: 84-934671-5-4
dilluns, d’agost 21, 2006
Mar de Verí, Sangtraït
Em mira. Tremolo.
La cara em bull plena de foc.
L'estimo. Ho sento.
No mano jo dins el meu cor.
Si pogués perdre el seny fredament...
Es moren els dies
i amb ells em moro també jo.
Les hores s'empassen
hores d'amor que no tindré.
Si pogués guanyar al temps fredament...
Somnio manyagues
que amb els meus dits jo no em sé fer,
paraules callades que amb els meus llavis mai diré.
Si pogués besar el vent fredament...
La nit amaga els somnis que jo sé.
Quan penso no, sempre és que sí.
El seu somriure dorm sovint amb mi.
La seva veu em fa sentir
com si jo fos el seu amor.
Sols dins el llit...
Per art de màgia es converteix
en "algo" bo que guardo dins.
Ballem plegats sobre d'un mar immens,
fet de dolor, fet de verí.
Com si no fos el meu amor
s'en va de mi quan surt el sol.
La nit amaga els somnis que jo sé,
la llum del dia els fa morir.
Secrets d'amor guardats dintre del meu pit,
ple de dolor, ple de verí...
com si no fos el meu amor.
diumenge, d’agost 20, 2006
American Country, Festival Park
Posat a acabar ja amb el tema de la tarda-nit que vaig passar amb els meus cosins, toca parlar el restaurant al qual vaig anar i al qual vaig un cop a l'any... Nosaltres, amb un plat + beguda cadascun en varem sortir per 8 euros el cap. Bé de preu, però les raccions han tornat petites amb el temps!!!!!
Bé, segurament molts haureu anat algun cop o haureu sentit a parlar d'una cadena de restaurants de menjar americà i/o Tex-Mex que es diu Foster's Hollywood. Doncs aquest restaurant, també d'una cadena però que crec que només es a nivell mallorquí és d'un estil molt semblant.
És el típic lloc que va perfecte per als nens o per a menjars informals d'una nit de cine o una tarda de compres. La carta passa pels típics entrants-fritanga d'aquests que no son bons pel colesterol ni per la figura però renoi! Quin gust! La carta continua per les típiques amanides american-style, pels inevitables plats de carn tex-mex: costelles, hamburgueses, pinxos i el plat que més m'agrada, les Fajitas (preferentment mixtes). Sense oblidar els plats combinats i els postres redolços. No es pot abusar, però com diu la sàbia cultura castellana:
UNA VEZ AL AÑO NO HACE DAÑO
American Country
Festival Parc, Mallorca
Bé, segurament molts haureu anat algun cop o haureu sentit a parlar d'una cadena de restaurants de menjar americà i/o Tex-Mex que es diu Foster's Hollywood. Doncs aquest restaurant, també d'una cadena però que crec que només es a nivell mallorquí és d'un estil molt semblant.
És el típic lloc que va perfecte per als nens o per a menjars informals d'una nit de cine o una tarda de compres. La carta passa pels típics entrants-fritanga d'aquests que no son bons pel colesterol ni per la figura però renoi! Quin gust! La carta continua per les típiques amanides american-style, pels inevitables plats de carn tex-mex: costelles, hamburgueses, pinxos i el plat que més m'agrada, les Fajitas (preferentment mixtes). Sense oblidar els plats combinats i els postres redolços. No es pot abusar, però com diu la sàbia cultura castellana:
UNA VEZ AL AÑO NO HACE DAÑO
American Country
Festival Parc, Mallorca
dissabte, d’agost 19, 2006
Maltractament
Ahir explicava que vaig portar a M i X al cinema, a jugar a bitlles i a fer un tomb per un d'aquests complexes familiars que hi ha a Mallorca. El lloc es diu Festival Park i a més de molts restaurants i botigues de roba rollo Out-let (productes a preu tirat però amb petits defectes o over-stocks d'altres temporades), hi ha una bolera.
És New Park, una coneguda cadena d'instalacions d'oci. Entre aquestes instalacions hi ha les típiques màquines video-jocs, els jocs de punteria de bàsquet o pistoletes i coses d'aquestes i la nostra preferida: una espècie de disc que llisca sobre una taula amb dues porteries. Els dos que hi juguen han de ferir amb un accessori de plàstic el disc i fer-lo rebotar a les parets per ficar-lo a la porteria del rival.
Doncs varem posar l'euro corresponent per fer una partida en una de les taules i no va funcionar. Vaig anar al responable i li vaig dir - en català/mallorquí - que no havia sortit el disc. Ell va venir i ens va posar la partida en una altra taula. Fins aquí bé. Però la taula nova no marcava els gols i clar, perdia gràcia la cosa. I varem canviar de taula. La 3a taula tampoc marcava els gols i varem tornar a canviar de taula. I la 4a taula (diferent de la 1a) tampoc no ens va donar el disc. Li vaig tornar a dir al mateix encarregat i va tornar a venir. El problema va venir quan li vaig demanar - sempre en català/mallorquí - que en comptes de posar-nos la partida en la màquina que ho anava a fer, ho fes en una altra (que ens anava millor i ens agradava més) el paio em va dir:
- ¿Que dices que no te entiendo?
Li vaig repetir més a poc a poc i fent gestos i va repetir (abans que acabés de parlar i tot)
- No te entiendo.
Vaig flipar. Li havia dit moltes coses i m'havia entés per què ara de cop em deixava d'entendre.
Jo intentant posar-hi bona fe i fent moooooolts gestos bastant clars li deia:
- Ens pots posar una taula amb POR-TE-RI-A PE-TI-TA. PORTERIA PETITA.
Ensenyant-li que la mida del forat era diferent (si és mes petit dura més la partida i és més divertida) i demanant-li-ho sempre sense perdre l'educació. Clar, llavors de seguida vaig pensar... Com es diria en castellà? PORTERIA PEQUEÑA. És a dir, que el més complicat, la paraula porteria és ben igual i es pronuncia ben igual. I la part de petita era evident en els gestos que li feia.
Vaja que em vaig indignar, i no creieu que és un motiu catalanista radical (com dirien els castellanoparlants mallorquins, aquests que es neguen a apredre el que per ells és una 'lengua inferior e innecesaria') , és per respecte i atenció. No només no va fer cap esforç per entendre'm, si no que a més va fer tots els esforços per fer veure que no m'entenia. Em volia prendre per tonto... Jo, amb molta educació li vaig dir en castellà:
- Me puedes devolver el dinero.
Això ho va entendre molt aviat. Vàrem marxar i m'ho pensaré abans de tornar-hi.
En teoria, ets el client, el que pagues, i a sobre els has de donar les gràcies quan et perdonen la vida i et xulegen.
D'històries com aquestes o més increïbles però totalment certes vos en podria explicar a cabassos... En una altra ocasió...
És New Park, una coneguda cadena d'instalacions d'oci. Entre aquestes instalacions hi ha les típiques màquines video-jocs, els jocs de punteria de bàsquet o pistoletes i coses d'aquestes i la nostra preferida: una espècie de disc que llisca sobre una taula amb dues porteries. Els dos que hi juguen han de ferir amb un accessori de plàstic el disc i fer-lo rebotar a les parets per ficar-lo a la porteria del rival.
Doncs varem posar l'euro corresponent per fer una partida en una de les taules i no va funcionar. Vaig anar al responable i li vaig dir - en català/mallorquí - que no havia sortit el disc. Ell va venir i ens va posar la partida en una altra taula. Fins aquí bé. Però la taula nova no marcava els gols i clar, perdia gràcia la cosa. I varem canviar de taula. La 3a taula tampoc marcava els gols i varem tornar a canviar de taula. I la 4a taula (diferent de la 1a) tampoc no ens va donar el disc. Li vaig tornar a dir al mateix encarregat i va tornar a venir. El problema va venir quan li vaig demanar - sempre en català/mallorquí - que en comptes de posar-nos la partida en la màquina que ho anava a fer, ho fes en una altra (que ens anava millor i ens agradava més) el paio em va dir:
- ¿Que dices que no te entiendo?
Li vaig repetir més a poc a poc i fent gestos i va repetir (abans que acabés de parlar i tot)
- No te entiendo.
Vaig flipar. Li havia dit moltes coses i m'havia entés per què ara de cop em deixava d'entendre.
Jo intentant posar-hi bona fe i fent moooooolts gestos bastant clars li deia:
- Ens pots posar una taula amb POR-TE-RI-A PE-TI-TA. PORTERIA PETITA.
Ensenyant-li que la mida del forat era diferent (si és mes petit dura més la partida i és més divertida) i demanant-li-ho sempre sense perdre l'educació. Clar, llavors de seguida vaig pensar... Com es diria en castellà? PORTERIA PEQUEÑA. És a dir, que el més complicat, la paraula porteria és ben igual i es pronuncia ben igual. I la part de petita era evident en els gestos que li feia.
Vaja que em vaig indignar, i no creieu que és un motiu catalanista radical (com dirien els castellanoparlants mallorquins, aquests que es neguen a apredre el que per ells és una 'lengua inferior e innecesaria') , és per respecte i atenció. No només no va fer cap esforç per entendre'm, si no que a més va fer tots els esforços per fer veure que no m'entenia. Em volia prendre per tonto... Jo, amb molta educació li vaig dir en castellà:
- Me puedes devolver el dinero.
Això ho va entendre molt aviat. Vàrem marxar i m'ho pensaré abans de tornar-hi.
En teoria, ets el client, el que pagues, i a sobre els has de donar les gràcies quan et perdonen la vida i et xulegen.
D'històries com aquestes o més increïbles però totalment certes vos en podria explicar a cabassos... En una altra ocasió...
divendres, d’agost 18, 2006
Piratas del Caribe 2: El cofre del hombre muerto, de Gore Verbinski
La última cosa que vaig fer a Mallorca va ser portar als meus cosins segons més grans (entre ells son cosins: ella, M, en té 15 i ell, X, 13) perquè de cosinets segons en tenc 8!!! El més petit de 2 o 3 anyets.Ja he perdut el fil. El que deia és que la última cosa que vaig fer a Mallorca va ser portar l'M (ella) i X al cinema, a jugar a bitlles (bolos) i fer un tomb...
Per X i per mi la película era clara: Piratas del Caribe 2: el cofre del hombre muerto. I a M també li anava bé, sobretot però no únicament per la presència de Depp.
Hi ha crítics que critiquen la película. (Gran frase per a la posteritat). Però M, X i jo varem disfrutar bocabadats com nens petits. Tota la película. I l'incert final d'estil: "tranquils que falten les postres" ens va il·lusionar.
De tota la vida he estat un enamorat de les películes mitológiques... (i de moltes altres, però ara no venen al cas, que torno a perdre el fil). I Pirates del Carib té alló que jo desitjo en una película. TOT. Acció, amor/morbo, intriga, suspens, girs, i personatges grisos (no estau farts de bons tan bons i dolents tan dolents..., d'herois perfectes i heroines de plàstic?). Tot amb un argument digne d'una bona película de pirates. I amb personatges fantàstics, inspirats en la mitologia però innovant... Sens dubte innovant. (Fantàstic el personatge de Davy Jones).
Els esquelets-semàfor (ara si ara no) de la primera ja em varen captivar (una altra excel·lent producció de Bruckheimer). I aquest cop no s'han quedat enrera.
Tampoc es queda enrera la Keira Knightley que als seus 21 anyets i després d'haver saltat a la fama als 16 per Quiero ser como Beckham, ja compta al seu currículum amb 2 Piratas (que seran 3 al 2007, l'esmentada postre), El Rei Artur i Orgullo y Prejuicio entre altres.
A més personalment la trob guapíssima. Una mostra excel·lent que el tamany dels pits no té cap importància en la bellesa. (És que no entenc una notícia que vaig llegir que ara està de moda que les noies entre 16 i 20 anys se'ls operin... No ho entenc. S'ha de ser...)
Bé, res, que la película a mi em va fascinar. (I als meus acompanyants també). I l'inquietud del coitus interruptus i seguido (en contrast amb el coitus interruptus i aparte d'algunes altres pelis) en espera de la tercera m'il·lusiona i m'impacienta alhora.
Tampoc es queda enrera la Keira Knightley que als seus 21 anyets i després d'haver saltat a la fama als 16 per Quiero ser como Beckham, ja compta al seu currículum amb 2 Piratas (que seran 3 al 2007, l'esmentada postre), El Rei Artur i Orgullo y Prejuicio entre altres.
A més personalment la trob guapíssima. Una mostra excel·lent que el tamany dels pits no té cap importància en la bellesa. (És que no entenc una notícia que vaig llegir que ara està de moda que les noies entre 16 i 20 anys se'ls operin... No ho entenc. S'ha de ser...)
Bé, res, que la película a mi em va fascinar. (I als meus acompanyants també). I l'inquietud del coitus interruptus i seguido (en contrast amb el coitus interruptus i aparte d'algunes altres pelis) en espera de la tercera m'il·lusiona i m'impacienta alhora.
Bé si no us agraden les pelis d'acció i aventures, si no us agrada que us transportin a paratges inhòspits i inexistents, d'aquests que imaginàveu en els vostres jocs quan només ereu criatures... Si no us agrada que els directors barregin brillantment l'acció amb el sentit de l'humor. Si no sou capaços de relaxar-vos i deixar-vos portar. No l'aneu a veure.
Ara, per compensar la licència d'haver posat dues fotos innecessàries i desvinculades de la peli de la seva prota femenina Keira Knightley, en posaré una de cadascun dels protas masculins. Així apaivagaré, amb una mica de sort, les hipotètiques queixes de les hipotètiques lectores femenines d'aquest comentari.
Ara, per compensar la licència d'haver posat dues fotos innecessàries i desvinculades de la peli de la seva prota femenina Keira Knightley, en posaré una de cadascun dels protas masculins. Així apaivagaré, amb una mica de sort, les hipotètiques queixes de les hipotètiques lectores femenines d'aquest comentari.
D'una banda Johnny Depp broda de nou el seu paper de Capità Jack Sparrow, excèntic, egoista... El primer pirata hippy de la història. Genial interpretació tant a la primera com a la segona.Aquest, per a mi, excel·lent i polifacètic actor és del milloret que ronda per Hollywood... Exigent a l'hora de triar els papers i molt compromés amb el cinema alternatiu... Si el voleu sentir tocar la guitarra, escolteu el tema Fade In-Out del disc Be Here Now d'Oasis. Sí! Com ho sentiu!
D'Orlando Bloom cal dir que no impressiona ni apassiona la seva actuació. De totes formes el seu paper no és molt lluït, ja que el seu personatge ha de contrastar amb l'excentricitat de Depp. Com a la vida real, Depp representa el típic home egoïsta i egocèntric ple de morbo per les noies, mentre que Bloom representa el típic home-medusa que es deixa endur pel corrent, mancat de caràcter, però fidel i dedicat amant. I Elisabeth Swann, el personatge interpretat per Knightley està ben al mig. Si ets una lectora femenina, tu amb quin et quedaries. I si ets un home, amb quin t'identifiques? En qualsevol cas, malgrat l'exigència del seu paper diguem-ne sub-protagonista, crec que Orlando s'hi ajusta perfectament pel que fa a la interpretació.
Jo, de Bloom em quedo amb la seva faceta d'Elf Imberbe del Senyor dels Anells, una altra saga de películes que em va fer tenir minúsculs orgasmes psicológico-mentals (la película, la pe-lí-cu-la, malpensats!). I és que, què voleu que us digui. Soc com un nen.
Jo, de Bloom em quedo amb la seva faceta d'Elf Imberbe del Senyor dels Anells, una altra saga de películes que em va fer tenir minúsculs orgasmes psicológico-mentals (la película, la pe-lí-cu-la, malpensats!). I és que, què voleu que us digui. Soc com un nen.
dijous, d’agost 17, 2006
Alguien, Mario Benedetti
ALGUIEN
Alguien limpia la celda
de la tortura
que no quede la sangre
ni la amargura
alguien pone en los muros
el nombre de ella
ya no cabe en la noche
ninguna estrella
alguien limpia su rabia
con un consejo
y la deja brillante
como un espejo
alguien piensa hasta cuándo
alguien camina
suenan lejos las risas
una bocina
y un gallo que propone
su canto en hora
mientras sube la angustia
la voladora
alguien piensa en afuera
que allá no hay plazo
piensa en niños de vida
y en un abrazo
alguien quiso ser justo
no tuvo suerte
es difícil la lucha
contra la muerte
alguien limpia la celda
de la tortura
lava la sangre pero
no la amargura.
Alguien
Versos Para Cantar
Letras de Emergencia (1969 - 1973)
Inventario Uno
Mario Benedetti
Versos Para Cantar
Letras de Emergencia (1969 - 1973)
Inventario Uno
Mario Benedetti
dimarts, d’agost 15, 2006
Avui, un còmic: The Cartoon Guide To The Computer
Ja està, ja soc un altre cop a Barcelona. Aprofitant les Galàctiques Festes de Gràcia.... I les de Sants que venen després. A buscar curro i aixó. Però avui el tema és un altre.
Vaig veure aquest llibre en un prestatge del despatx del meu pare i li vaig agafar... Amb permís.The Cartoon Guide To The Computer
Larry Gonick
Larry Gonick
Realment és un gran llibre, un còmic que explica de forma genial moltes coses (algunes de les quals a mi me les varen explicar tediosament a la carrera). I no només les explica de forma genial, sinó que a més ho fa de forma molt senzilla. Aixó si, en anglés.
Un repàs a la història de la informàtica amb alguns coneixements bàsics del món dels ordinadors.
M'ho vaig passar molt bé.
Un repàs a la història de la informàtica amb alguns coneixements bàsics del món dels ordinadors.
M'ho vaig passar molt bé.
dilluns, d’agost 14, 2006
Profecia, Sangtraït
En un temps perdut dins de la foscor
deien els antics: " No hi haurà més
res per dir. Rèquiem pel món
serà el preu que pagarem."
S'obriran els cels. S'obrirà l'infern.
Llançarem un crit i morirem;
un sol crit per tot el món;
un sol crit ple d'odi i por.
Seran temps, sí,
de dolor, deia el llibre.
Cauran dents de foc sobre el nostre cos
mossegant tot el que és viu.
Com la serp mata l'ocell
per que sí, traïdorament.
Sempre serà nit, morirà el gran sol.
Mar i cel ben junts per fi.
La foscor ... Foscor i tenebres
regnaran sobre el destí.
Seran temps , sí,
de dolor, deia el llibre.
Però ja fa segles que són morts els savis.
Ja no hi ha llibres que ens parlin d'un fi.
Tot s'ha perdut dins la gran llegenda,
llençol d'uns déus que no van existir.
deien els antics: " No hi haurà més
res per dir. Rèquiem pel món
serà el preu que pagarem."
S'obriran els cels. S'obrirà l'infern.
Llançarem un crit i morirem;
un sol crit per tot el món;
un sol crit ple d'odi i por.
Seran temps, sí,
de dolor, deia el llibre.
Cauran dents de foc sobre el nostre cos
mossegant tot el que és viu.
Com la serp mata l'ocell
per que sí, traïdorament.
Sempre serà nit, morirà el gran sol.
Mar i cel ben junts per fi.
La foscor ... Foscor i tenebres
regnaran sobre el destí.
Seran temps , sí,
de dolor, deia el llibre.
Però ja fa segles que són morts els savis.
Ja no hi ha llibres que ens parlin d'un fi.
Tot s'ha perdut dins la gran llegenda,
llençol d'uns déus que no van existir.
diumenge, d’agost 13, 2006
Que no me'l toquin, de Marta Sabaté
L'altre dia vaig trobar-me aquest llibre tirat per casa... Em va cridar l'atenció.És lógic que ho fes, doncs fa més de 10 anys que sento una curiositat descomunal per entendre per poc que sigui els secrets de les relacions entre homes i dones.
És lógic que ho fes, doncs el llibre es un recull d'històries curtes sobre el món de les relacions humanes des del punt de vista femení.
I ha valgut la pena. Alguna de les històries m'ha agradat realment molt. Clar sempre n'hi ha alguna que no t'agrada. Però en conjunt... Un llibre molt apropiat per passar petites estones de forma molt agradable.
I en aquest cas, (a diferència d'altres llibres que he comentat a aquest blog), no tinc cap inconvenient (més aviat el contrari) a que li haguessin donat el Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira.
Que no me'l toquin
Marta Sabaté
Edicions La campana
Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira.
I en aquest cas, (a diferència d'altres llibres que he comentat a aquest blog), no tinc cap inconvenient (més aviat el contrari) a que li haguessin donat el Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira.
Que no me'l toquin
Marta Sabaté
Edicions La campana
Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira.
dissabte, d’agost 12, 2006
Respuesta con segunda, Mario Benedetti
Normalmente no comento los poemas o las letras de canciones que pongo en este blog porque prefiero que ellas hablen por si solas. De todos modos, hoy no puedo resistir la tentación. Este poema de Benedetti (Poemas de Otros (1973-1974). Epílogos Míos.) refleja quizás lo que yo espero, habitualmente, del arte de contar historias (literatura, teatro, cine, poesia, música)...
Porque hay tanto odio en el mundo que necesito leer amor...
Porque hay tanta infelicidad que me falta ver felicidad...
Porque abunda la injustícia, quiero luchar por la igualdad.
Ante tanta insatisfacción, quiero creer que, un dia, me podré sentir satisfecho...
RESPUESTA CON SEGUNDA
Y una pregunta de cajón
por qué será que mis Otros
escriben casi siempre
poemas de amor
con esperanza o desolación
con plenitud o soledad pero
poemas de amor
a una muchacha o a mujeres varias
al hijo o al paisito pero
poemas de amor
por qué será
una respuesta podría ser
ya que existen tantos Otros verdaderos
que viven enredados atrapados
por el pago al contado de sus odios
por el cheque cruzado de sus odios
por la loca carrera de sus odios
bueno entonces yo en el trance
de sentirme una vez poderoso
algo así como un vicediós
en ejercicio de la diosencia
en ese trance digo
de fabricar modestos y desprolijos Otros míos
Otros artesanales Otros casi caseros
con los nudos y sueños a la vista
no se me dio en el forro etc. etc.
o sea no quise
crear nuevos seres odiantes y odiables
sino hombres y mujeres queribles y querientes
bueno
una respuesta podría ser ésa
pero
como es natural
hay muchas
otras
a vos
lector mi prójimo
qué te parece.
Epílogos Míos
Poemas de Otros (1973-1974)
Inventario
Mario Benedetti
Poemas de Otros (1973-1974)
Inventario
Mario Benedetti
divendres, d’agost 11, 2006
Without You, Mariah Carey
Realment, quines cursilades que soc capaç de posar al blog...
(Eh que si, princeseta?)
Suposo que en el fons soc un romàntic. (No rigueu!)
No I can't forget this evening
Or your face as you were leaving
But I guess that's just the way
The story goes
You always smile but in your eyes
Your sorrow shows
Yes it shows
No I can't forget tomorrow
When I think of all my sorrow
When I had you there
But then I let you go
And now it's only fair
That I should let you know
What you should know
I can't live If living is without you
I can't live I can't give anymore
I can't live If living is without you
I can't give I can't give anymore
TRADUCCIÓ:
No, no puc oblidar aquesta tarda
Ni la teva cara quan marxaves
Però suposo que això és el que hi ha
La història no para
I tu sempre somrius però als teus ulls
El teu dolor es fa ben clar
Si, ben clar
No no ho oblidaré demà
Quan pensi amb gran dolor
Que et tenia aquí al costat
Però et vaig deixar marxar
I ara és just tansols
Que et faci saber
El que has de saber:
No puc viure, si he de viure sense tu
No puc viure, no puc ja més temps
No puc viure, si he de viure sense tu
No puc ja, no puc ja fer més
dijous, d’agost 10, 2006
Un dia a Western Water Park
Fa uns dies vaig anar a Western Water Park, un parc temàtic i aquàtic de Mallorca... Sí, un d'aquests llocs plens de guiris... I per unes hores em vaig convertir en un d'ells. La culpa la té una gran amiga meva, n'Angleseta, que tenia un passe VIP. I bona companyia i diversió gratuïta és un plan mmoooolt bó.Vaig haver de matinar... De Porto Colom a Magaluf hi ha un troç... I em vaig haver d'aixecar a les 8 per ser a Magaluf a les 10:30.
El primer entrar i ocupar un espai amb els nostres trastos, posar-nos l'obligada cremita anti-sol (fins i tot varem pagar 6 euros per tenir dret a dues hamaques durant tot el dia!) i després plantejar-se què fer.
I el primer que varem fer va ser anar a un xou de salt a la piscina (no sé com es diu exactament)... Primer amb una comèdia infumable orientada en el "lejano (y cutre) oeste". Després el tema va millorar quan varen sortir saltadors de trampolí professionals... Un xou una mica més seriós i impressionant que culminà en un salt des de 30 metres. (Quart inferior dret de la fotomontatge de dalt).
Acte seguit varem anar a un altre xou... Un d'ocellets... Bé, tenia una primera part amb un cavall força tediosa i innecessària. El cavall era molt maco però la manca d'espai feia l'espectacle relativament poc vistós. Però l'espectacle pròpiament d'ocellets fou molt espectacular, valgui la redundància. Crec, (vaja, estic gairebé segur) que era el que abans estava a Port Aventura i que vaig veure allà fa dos anys. Estava prou bé... Alguns ocellets eren preciosos i divertits.
Després dels espectacles decidirem refrescar-nos a una piscina i començar a la principal atracció de tot park d'atraccions: les cues. Bé, l'objectiu original era saltar pels diferents tobogans i fistros. Però clar, les cues eren inevitables.
Les atraccions, habituals però passables. La primera es deia MegaSlide (fotomontatge d'abaix, quarts esquerres)... Era una barqueta flotadora a la qual puges i et tires pel típic tobogan... Va ser divertit i hi vàrem tornar a pujar.
També varem pujar a un que es diu Tornado (fotomontatge de dalt, quarts superiors) i que van dos, un al davant i l'altre al darrera sobre un flotador en forma de 8... Divertit si més no. A més aquest estava cobert i es veia res... De fet això és el més divertit, que no saps cap a on va. També hi vàrem pujar dues vegades.
Després va tocar el torn de la Crazy Race (fotomontatge de sota, quart inferior dret)... Un que et tires a sobre d'una colxoneta de cautxuc panxa avall... I l'aigua et ve contínuament a la cara i no veus absolutament res, i et costa fins i tot respirar...
Després varem passar a zones més tranquiles: la BathHouse (on voliem prendre un jacuzzi però estava tan ple i l'aigua tan... obscura que jo em vaig conformar amb una dutxa d'aigua glaçada que realment reactivava la circulació); i després el Wild River, un circuit circular amb corrent d'aigua que et permet relaxar-te a sobre de flotadors amb forma de donut... A més el recorregut té sorpreses com dutxes d'aigua glaçada, caratares i similars.
Per acabar em vaig pegar un massatget a sota una catarata molt forta... Després varem dinar (ella un entrepà, jo una amanideta) i varem prendre el sol un parell d'hores tot parlant de què haviem fet durant l'últim any i mig que ella havia passat amb el seu Angleset per Anglaterra.
Un dia mooooooolt divertit. Guiri per un dia.
Per acabar em vaig pegar un massatget a sota una catarata molt forta... Després varem dinar (ella un entrepà, jo una amanideta) i varem prendre el sol un parell d'hores tot parlant de què haviem fet durant l'últim any i mig que ella havia passat amb el seu Angleset per Anglaterra.
Un dia mooooooolt divertit. Guiri per un dia.
dimecres, d’agost 09, 2006
Una de gitanos
Ayer fui con un primo mio de 12 años (X) y un amigo suyo (I) a jugar a fútbol a una cancha que hay cerca de casa... La pista estava llena de gente, de chicos que nos invitaron a jugar con ellos. El mayor tendria 16 y el menor tendria 8. Éramos alrededor de 14 e hicimos dos equipos de 7. Y todo iba bien... Hasta que llegó un follonero de 11?. Empezó a meterse con X e I y yo me harté y le dije venga, cambiate de equipo y no nos calientes más la olla... Pero se cambió de equipo y nos calentó más la olla.
Y así hasta que nos cansamos y decidimos irnos (pasabamos de todo). Ellos se lo tomaron mal... Sobretodo el follonero, que me amenzó con ir a llamar a su padre... Y que se aprovechó de que yo recogía nuestra pelota para dar un puñetazo a I.
Intenté (estúpida e inútilmente) hablar con ellos... Mientras ellos intentaban (estúpida e inútilmente) intimidarme... Amenazándome con darme de ostias... Con llamar a la família. Diciéndome que los payos y los gitanos se llevan mal... Les dije (y és cierto) que mi bisabuela era gitana. No se lo creyeron, però tampoco se lo dejaron de creer. Se lo tomaron a risa. Pero es cierto.
En todo momento les dije que si querian pegarme que lo hicieran tranquilos que no pensava ni salir corriendo ni devolverles las ostias. Que yo no era así y que no hacía falta ir por la vida pegando a la gente... No sé por qué pero no me dieron. Me acompañaron intimidatoriamente hasta casa pero no me dieron. Quizás justamente porque sabian que no me iria corriendo ni les daria motivos para darme más. Mientras X e I se habian ido ràpido con las bicis recibiendo algun zapatazo...
¿Por qué escribo todo esto? Porque quiero creer, porque sé, que ser gitano no es hacer daño, no es meterse con los payos pequeñitos... Ser gitano es un orgullo y estoy convencido de que hay muchos gitanos orgullosos de ser gitanos y orgullosos de ser buena gente.
Y que si estos chicos son así, seguro que no és por ser gitanos (aunque ellos lo crean así). Es por otro motivo, un triste motivo.
dimarts, d’agost 08, 2006
A todo gas 3: Tokyo Race, de Justin Lin
Bé, els que em coneixen saben que soc una persona més profunda del que pugui semblar en aquest bloc... Clar, el temps que dedico a películes com A Todo Gas 3: Tokyo Race és un percentatge minúscul en la meva vida. Però el fet és que les miro.
I evidentment no ho faig per 'admiració' a pardillos d'intel·legència inversament proporcional a la habilitat com el que interpreta Lucas Black, l'energúmen de la foto. Res més allunyat d'això. De fet, aquest tipus d'individus, els que sempre s'emporten les noies maques (i les no maques) i, per tant, que demostren la estupidesa generalitzada d'aquestes... (Val potser no és estupidesa, potser només és carències afectives o d'autoestima).Tampoc ho faig perquè sigui un enorme o gran (ni mitjà) aficionat a còrrer amb el cotxe. De fet els que tendeixen a còrrer molt i molt més del permés no m'ofereixen una opinió diferent dels que es posen a jugar amb una arma automàtica a la teulada d'un barri residencial.
No ho faig tampoc per veure noies maques amb poca o gens roba provocativa... D'aquesta que entreveu les bellíssimes corbes d'una dona... (Per a mi equiparables a la bellesa de l'art).
D'altra banda, la protagonista surt relativament poc i tampoc no és res de l'altre món. Conec dones REALS que li donen 6 o 7 voltes en bellesa... (Sense comptar que la bellesa, si fos una equació matemàtica en cap cas seria independent de la simpatia, el caràcter, la intel·ligència)... Us en poso la foto... Per si no teniu cap intenció de veure la peli... La noia aquesta es diu... Nathalie Kelley. No crec que pugi el seu caché després d'aquesta peli.
Finalment, de la peli... No sé que dir-ne. El més positiu és que és molt entretenguda. Té un molt bon ritme... Però la resta... La resta suposo que és poc important... Perquè per fer una peli sobre el Japó, ja hi ha Lost In Traslation que és fantàstica al meu entendre (em va recordar molt els 10 dies que hi vaig passar).dilluns, d’agost 07, 2006
Maleïda Policia, Sangtraït
A les 8 i quart a l'altura del convent
un sol crit li gela el cor demanant-li l'ajut,
i ell, com és fort i no és dolent, va cap allà
per a veure qui pot ser.
Quan hi va arribar aquell home ja era fred.
Només podia resar perquè entrés a dins del cel.
Com a bon cristià, com a ser humà que no és un sant
però creu en Déu i ho sent.
Maleïda policia...
Maleïda policia...
Mort! és mort! hi ha sang en el terra.
Dos trets, al cor i al pit, i encara s'el sent
cridant sense veu un nom que és el seu.
Sona un tro i un cop, encara més fort,
li trenca el pit i el crema com mai
li havia cremat el foc a la pell.
Maleïda policia...
Maleïda policia...
Deia la veritat, que ell no ho havia pas fet.
Només anava passejant, com sempre ho solia fer,
del nord al sud, de l'est a l'oest,
amb vent, amb fred, estiu, hivern i ploguent.
Són les 8 i vint a les portes del convent,
càntics gregorians s'esvaeixen al vent:
Kirie eleison, Criste eleison...
Que porti Déu la seva llei al món.
Mort! és mort!... etc...
Maleïda policia...
Maleïda policia...
un sol crit li gela el cor demanant-li l'ajut,
i ell, com és fort i no és dolent, va cap allà
per a veure qui pot ser.
Quan hi va arribar aquell home ja era fred.
Només podia resar perquè entrés a dins del cel.
Com a bon cristià, com a ser humà que no és un sant
però creu en Déu i ho sent.
Maleïda policia...
Maleïda policia...
Mort! és mort! hi ha sang en el terra.
Dos trets, al cor i al pit, i encara s'el sent
cridant sense veu un nom que és el seu.
Sona un tro i un cop, encara més fort,
li trenca el pit i el crema com mai
li havia cremat el foc a la pell.
Maleïda policia...
Maleïda policia...
Deia la veritat, que ell no ho havia pas fet.
Només anava passejant, com sempre ho solia fer,
del nord al sud, de l'est a l'oest,
amb vent, amb fred, estiu, hivern i ploguent.
Són les 8 i vint a les portes del convent,
càntics gregorians s'esvaeixen al vent:
Kirie eleison, Criste eleison...
Que porti Déu la seva llei al món.
Mort! és mort!... etc...
Maleïda policia...
Maleïda policia...
diumenge, d’agost 06, 2006
Intimidad de Mario Benedetti
Soñamos juntos
juntos despertamos
el tiempo hace o deshace
mientras tantono le importan tu sueño
ni mi sueño
somos torpes
o demasiado cautospensamos que no cae
esa gaviota
creemos que es eterno
este conjuro
que la batalla es nuestra
o de ningunojuntos vivimos
sucumbimos juntos
pero esa destrucción
es una broma
un detalle una ráfaga
un vestigio
y un abrirse y cerrarse
el paraísoya nuestra intimidad
es tan inmensa
que la muerte la esconde
en su vacíoquiero que me relates
el duelo que te callaspor mi parte te ofrezco
mi última confianzaestás sola
estoy solo
pero a veces
puede la soledad
ser
una llama.Mario Benedetti
Canciones de Amor y Desamor
POEMAS DE OTROS
INVENTARIO
dissabte, d’agost 05, 2006
Felanitx ja té Gegants
L'altre dia vaig anar a la presentació dels Gegants de Felanitx. Com és habitual dos gegants, un mascle i un femella... (Aviat hi haurà qui en reclami de transexuals i de gays, sense cap tipus de problema per part meva, es clar). A la presentació hi va assistir la plana alta de l'Ajuntament de Felanitx, ben vestidots... I la batlessa, que diuen que vota al PP, de moment, es va congratular de que Felanitx tengui ja uns gegants... Cosa curiosa, que una batlesa d'un partit polític que vol acabar de destruïr la cultura mallorquina es congratuli d'aquest fet. Potser li passarà com al batle d'un poble de Catalunya que es va manifestar a favor de l'Estatut: l'expulsaran del partit? Sobretot a Felanitx, el meu poble, on la Casa d'Extremadura té més influència que el propi rector del poble. Bé, més enllà d'opinions polítiques jo personalment n'estic molt content. Així que reproduiré el tríptic que varen repartir durant l'acte. (La reproducció del text és textual, així podeu observar com 'tracten' el català/mallorquí aquestes persones).El Gegant des Macolí: Diuen que un temps hi havia gegants damunt el puig de Sant Salvador. Un d'ells un horabaixa se'n pujava a les cases, daixo-daixo, i a mitjan pujada sentí cosa dins l'avarca. La se despassa de davant, i li cau un macolí d'unes dimensions que no us podeu ni immaginar, i seguí per amunt. Allà on va caure el macolí, allà romangué, i encara hi és: se diu el macolí des gegant, una rocassa com unes cases. Com pujau a Sant Salvador, el trobau a sa vorera del camí, un poc passat l'alzina.
(Immaginar amb dues emmes?, avarca o aubarca?, prestau especial atenció a la irregular utilització de l'article salat...)
Na Maria Enganxa: Conten que dins sa Font de Santa Margalida hi viu una bella i misteriosa dona, que per encanteri d'una mala fada, que estava gelosa de la seva bellesa i galania, la condemnà a viure per sempre dins els carrerons que hi ha baix de sa Font. Des de llavors, tresca per aquells passadissos mullant les seves vestidures dins les fredes aigües de sa Font.
Ai! d'aquell que gosa endinsar-se per algun dels portalets que haureu reparat hi ha davallant per l'escala, un a mà dreta i l'altre a l'esquerra, perquè na Maria, que sempre vetlla, surt del seu amagatall i amb un ganxo de collir figues l'enganxa per una cama i ... alça per endins falta gent! Diuen que només a mitjanit dels vespres de lluna, si gosau davallar dins sa Font i mirar l'aigua que hi ratja veureu clarament reflectida la seva bella imatge.
(Immaginar amb dues emmes?, avarca o aubarca?, prestau especial atenció a la irregular utilització de l'article salat...)
Na Maria Enganxa: Conten que dins sa Font de Santa Margalida hi viu una bella i misteriosa dona, que per encanteri d'una mala fada, que estava gelosa de la seva bellesa i galania, la condemnà a viure per sempre dins els carrerons que hi ha baix de sa Font. Des de llavors, tresca per aquells passadissos mullant les seves vestidures dins les fredes aigües de sa Font.
Ai! d'aquell que gosa endinsar-se per algun dels portalets que haureu reparat hi ha davallant per l'escala, un a mà dreta i l'altre a l'esquerra, perquè na Maria, que sempre vetlla, surt del seu amagatall i amb un ganxo de collir figues l'enganxa per una cama i ... alça per endins falta gent! Diuen que només a mitjanit dels vespres de lluna, si gosau davallar dins sa Font i mirar l'aigua que hi ratja veureu clarament reflectida la seva bella imatge.
divendres, d’agost 04, 2006
No puc
No puc dormir... Estrés.
Primer un missatge de mal gust.
Després el vent... El seu pas entre les cases el fa sonar com cants de sirenes... Com cants de llops.
I són les sis.
Els fils de ferro dels velams dels llots ballen amb el vent i tintinegen.
Intent reconciliar el son, intent continuar somiar i veig que la vida és laxa.
Últimament sé on em trobo però no sé on soc.
Primer un missatge de mal gust.
Després el vent... El seu pas entre les cases el fa sonar com cants de sirenes... Com cants de llops.
I són les sis.
Els fils de ferro dels velams dels llots ballen amb el vent i tintinegen.
Intent reconciliar el son, intent continuar somiar i veig que la vida és laxa.
Últimament sé on em trobo però no sé on soc.
dijous, d’agost 03, 2006
La Sombra de la Sospecha, de Clark Johnsson
L'Eva Longoria (més coneguda pel seu paper a Mujeres Desesperadas) dóna uns dels tocs femenins (l'altre toc ve de la mà de la ja llegendària Kim Basinger en el paper de dona adúltera del president dels EUA) a aquest thriller dirigit per Clark Johnsson. Sense cap dubte, La Sombra de la Sospecha no passarà a la història del cinema ni pel seu argument novedós i/o trencador. Tampoc pels papers de la gent que hi actua... Ni per les novedoses técniques narratives i/o de direcció.Aquesta pel·lícula no passarà a la història. Però tampoc com una peli horrible. És més que una bona oportunitat per veure una película de suspense (sense passar-se), d'intrigues policíaques i detectivesques ben entretenguda que no es fa llarga ni curta... Ben proporcionada i amb l'únic inconvenient de que de tant en tant alguna de les escenes "ja ens sona" d'alguna altra pel·lícula o es veu venir d'una hora enfora. En qualsevol cas és una película que, vista sense pretensions, aconsegueix el seu objectiu principal: l'entreteniment.
Perdoneu la foto de la Longoria (evidentment no pertany al material de promoció de la peli, però qualsevol excusa és bona per posar una imatge guapa en un dels meus comentaris típics). Hi posaria fotos de les meves companyes sentimentals però soc massa gelós... :-D
En el cantó masculí destaca Kiefer Sutherland, que fa que més d'un compari la película a 24, la serie de la qual ell n'és el prota i que Sí que va resultar novedosa ja que narrava els aconteixements (de lluita contra amenaces terroristes) a temps real. No crec que aquesta comparació sigui molt intel·ligent, peró bé, és comprensible arran del prota.
Però el prota de veritat d'aquesta, com haureu pogut comprovar a les fotos de promo, és el Michael Douglas. La veritat és que alguns crítics de cinema són molt dolents. Fixeu-vos que han criticat que a la película el perseguit fos un Douglas, ja amb una edat i sense la forma física adequada... La veritat és que per l'edat, la forma física és més que adequada. A més aquests crítics no han entés excessivament la peli: el paper de Douglas és el d'un membre del Servei Secret que fa més de 20 anys que en forma part i que ha salvat la vida a més d'un president... Per tant no estam parlant d'un paper que pugui interpretar Johnny Depp, Orlando Bloom o Ethan Hawke, ja que justament representa que un membre del Servei Secret amb edat de jubilar-se ha de ser precisament aixó: gran.dimecres, d’agost 02, 2006
I'll Be There, The Jackson 5 (i més tard Mariah Carey)
Aquests dies estic una mica tonto... I entre poemes d'amor del Benedetti i coses d'aquestes meves m'ha vingut de gust una pastelada (o més... qui sap)... Ja sé que el Jackson ara mateix té la imatge que es mereix... I la Carey té la imatge que es paga... I poca cosa més... Peró la cançó és tan bonica que fins i tot la versió de la Carey és maca... Però com l'èxit clàssic de Motown no hi ha res.
You and I must make a pact
We must bring salvation back
Where there is love,I'll be there
I'll reach out my hand to you
I'll have faith in all you do
Just call my name, And I'll be there
CHORUS:
I'll be there to comfort you
Build my world of dreams around you
I'm so glad that I found you
I'll be there with a love that's strong
I'll be your strength
I'll keep holding on
Let me fill your heart with joy and laughter
Togetherness, well it's all I'm after
Just call my name, and I'll be there
I'll be there to protect you
With an unselfish love
I'll respect you
Just call my name And I'll be there
CHORUS:
If you should ever find someone new
I know she'd better be good to you
'Cos if she doesn't, then I'll be there
TRADUCCIÓ:
Jo hi seré
Tu i jo hem de fer un pacte
I trobar la salvació, a l'acte
On hi hagi amor, jo hi seré.
T'estendré la meva mà
Confiaré en tot el que fas
Només digues el meu nom, que jo hi seré
Tornada:
Jo hi seré per recomfortar-te
Construir el meu món de somnis al teu voltant
Estic tant orgullós d'haver-te trobat!
Jo hi seré, amb un amor ben fort
Seré la teva força, no defalliré
Deixa'm omplir-te el cor amb alegria i rialles
Companyia, és tot el que busco
Només digues el meu nom, i jo hi seré
Jo hi seré per protegir-te
Amb un amor gens egoista
Et respectaré
Només digues el meu nom, i jo hi seré
Tornada
I si mai trobes algú altres
Ja li convé esforçar-se molt
Perquè si no, jo hi seré
dimarts, d’agost 01, 2006
Todavía, de Mario Benedetti
No lo creo todavía
estás llegando a mi lado
y la noche es un puñado
de estrellas y de alegría.
Palpo, gusto, escucho y veo
tu rostro, tu paso largo
tus manos y sin embargo
todavía no lo creo.
Tu regreso tiene tanto
que ver contigo y conmigo
que por cábala lo digo
y por las dudas lo canto
nadie nunca te reemplaza
y las cosas más triviales
se vuelven fundamentales
porque estás llegando a casa.
Sin embargo todavía
dudo de esta buena suerte
porque el cielo de tenerte
me parece fantasía.
Pero venís y es seguro
y venís con tu mirada
y por eso tu llegada
hace mágico el futuro.
Y aunque no siempre he entendido
mis culpas y mis fracasos
en cambio sé que en tus brazos
el mundo tiene sentido.
Y si beso la osadía
y el misterio de tus labios
no habrá dudas ni resabios
te querré más todavía.
estás llegando a mi lado
y la noche es un puñado
de estrellas y de alegría.
Palpo, gusto, escucho y veo
tu rostro, tu paso largo
tus manos y sin embargo
todavía no lo creo.
Tu regreso tiene tanto
que ver contigo y conmigo
que por cábala lo digo
y por las dudas lo canto
nadie nunca te reemplaza
y las cosas más triviales
se vuelven fundamentales
porque estás llegando a casa.
Sin embargo todavía
dudo de esta buena suerte
porque el cielo de tenerte
me parece fantasía.
Pero venís y es seguro
y venís con tu mirada
y por eso tu llegada
hace mágico el futuro.
Y aunque no siempre he entendido
mis culpas y mis fracasos
en cambio sé que en tus brazos
el mundo tiene sentido.
Y si beso la osadía
y el misterio de tus labios
no habrá dudas ni resabios
te querré más todavía.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)