Semblança raonable

I també s'assemblen físicament!!!

Las Crónicas de Narnia (2): El Príncipe Caspian

A mi m'agraden. Pel títol ja podeu entendre que em refereixo a aquestes peliculetes d'épica i fantasia. O viceversa.

El problema que té qualsevol película d'aquest tipus és que després de la nissaga de "El Señor de los Anillos" tot el que es pugui fer té gust de poca cosa.

I una mica això és el principal problema d'aquesta nova nissaga, Las Crónicas de Narnia. Que ve després de l'esmentada "Lord of the Rings" i de l'apassionant món i intensitat de Harry Potter.

La primera entrega de la nissaga, Las Crónicas de Narnia: el león, la bruja y el armario (fitxa a Filmaffinity) per a mi tenía el greu problema de desenvolupar molt poc els personatges, fins al punt de semblar una mica desaprofitada.

Aquest problema es mitiga una mica a aquesta segona entrega. Perquè Las Crónicas de Narnia: el Príncipe Caspian (Filmaffinity) desenvolupa una mica més i millor els personatges. Inclós el personatge del propi Príncipe Caspian, al voltant del qual gira la película.

Els actors de la película també semblen una mica més rodats... D'altra banda aquesta película té una altra diferència enfront la primera part i és que l'argument de la mateixa té un caire, un transfons molt més dramàtic. També guanyen molt protagonisme les escenes de batalles. Es podría dir que és una película més épica que no pas la primera. Peró com a película Disney / Walden (es veu que l'amo de Walden Media, productora de la nissaga és un home molt cristià) té un caire moralitzador molt marcat en la subhistòria de la nena més joveneta. Del pal "només veus si hi creus"... A què em recorda aquest rollo?

Com no podia faltar, sempre que apareix una actriu que mereix un comentari, no només faig el comentari si no que a més poso per aquí una fotografia de la mateixa. Una de les protagonistes principals de la nissaga és Anna Popplewell, que fa el paper de Susan Pevensie. Aquesta actriu anglesa està molt vinculada al món religiós, ja que és membre d'una congregació religiosa en la qual la seva mare hi està molt implicada. I el seu pare fou jutge de l'Audiència Nacional anglesa. Pel que es veu es va presentar al càsting per al paper d'Hermione Granger a la nissaga de Harry Potter, però obviament no va ser l'escollida. La veritat és que aquesta noia de 20 anys, que actualment compagina els seus estudis universitaris a Oxford amb la seva carrera com actriu (que clarament es veurà catapultada pel seu paper a Las Crónicas de Narnia) té dues virtuts molt destacables. La primera es un un somriure ben bonic... L'altra... Cal que la digui? :D

Día del Orgullo Gay '08

Enmedio de una enorme polémica se celebra el 6 de Julio el Desfile del Día del Orgullo Gay de este año 2008.

La polémica como siempre envuelve al conservador Ayuntamiento de Madrid y a los organizadores del "aclamado" Rock In Río - Madrid (aka YO VOY). Pues parece que los listos organizadores del Rock In Río vieron más negocio si hacían coincidir ambos eventos se conseguía más publicidad y más público.

Así por otra parte los conservadores conseguían eclipsar en parte el Desfile del Orgullo Gay. (Supongo que para ellos no és más que una demostración de que ese colectivo al que menosprecian y cuyos derechos quieren limitar es más importante de lo que piensan. Y lo que és más, que hay muchas personas que no sólo no se manifiestan en contra, si no que sin pertenecer a el colectivo salen a la calle para divertirse a su lado y mostrar su apoyo.)

El 28 de junio se convirtió en un símbolo para los colectivos homosexuales en 1969, tras un enfrentamiento entre policías y clientes de un bar de ambiente, el Stone Wall, que duró tres días. La fecha se tomó como referencia y desde hace décadas, se celebra en todo el mundo una semana del Orgullo Gay cuyo acto más simbólico es una gran marcha festiva que se celebra, tradicionalmente, el sábado más próximo a ese 28 de junio. Y para más inri, este año coincidía que el 28 de junio caía en sábado!

A pesar de todo el Desfile se celebró. Yo quedé con mi amiguísima Marlatxe y unos amigos suyos (foto) y a la vez con LaDesaparecida y "un amigo" suyo.

CONSEJO: Si sabes que alguien puede estar interesado en ti, y tu estás interesado en otra persona es muy aconsejable comunicar a esa persona que está interesada en ti tus verdaderos intereses. Suele ser muy útil. Si además CONSIDERAS que esa persona es tu amiga, y no lo haces, no te debe extrañar que se moleste. Seguro que si cuentas la verdad se lo toma de otra manera.

Pues fué un dia muy divertido. El desfile fué una demostración de inhibición, de libertad. Y Marlatxe y sus amigos (y por suerte yo también) fuimos con la clara intención de unirnos a una fiesta, a una celebración.

En la foto podéis ver a Marlatxe en pleno disfrute del ambiente... Ambientazo. Y nunca mejor dicho.

Una demostración de presencia y de poder social, aunque les pese a muchas personas que se creen con el derecho de decidir cómo deben vivir los demás.

Mucha gente había... Gays. Lesbianas. Bisexuales. Transexuales. Travestidos. Y heterosexuales amigos, heterosexuales curiosos, heterosexuales turistas, heterosexuales simpatizantes. Porque era una fiesta para todos.

Bueno para todos menos para los que no respetan. Menos para los que no toleran.

Os puedo asegurar que me lo pasé en grande. No pude quedarme allí toda la noche porque debía ir a un concierto.

En esta foto Marlatxe y una amiga suya junto a una participante en el desfile!

Y detrás un camión que tiraba de una carroza. Y así carrozas y camiones, con música a todo volumen desfilando por la Gran Vía de Madrid. Como ya he dicho la fiesta continuaba hasta las tantas. Pero yo tenía otro plan...


En esta última foto, Marlatxe sus amigos y yo en una foto de grupo que muestra claramente cómo nos lo estábamos pasando.

Hacen falta más comentarios?

Formidable.
El año que viene habrá que repetir.

Cinema freak?

Check this!

http://www.empireonline.com/100-greatest-movie-characters/

Entendre la diversitat cultural com una riquesa

Hi ha molta gent en el món que reivindica la diversitat cultural i lingüística, malgrat que aquestes reivindicacions siguin silenciades o ignorades.

Tomeu Martí i Florit
SUS MALLORCA! Manifest de Futur
Maregassa - 6 (2006)
Lleonard Muntaner, Editor

Ignobel 2008

Per a tots aquells que encara no estigueu al dia dels Ignobel 2008.
Primer introduiré què són els Ignobel. La Viquipèdia diu el següent:

Els premis Ig Nobel són una paròdia dels premis Nobel que sol resoldre's en les mateixes dates que els premis originals, aproximadament en el mes d'octubre. Estan organitzats per la revista d'humor científica Annals of Improbable Research (AIR), i co-patrocinats per diverses societats que ostenten la paraula Harvard la seva denominació, com The Harvard Computer Society o The Harvard-Radcliffe Society of Physics Students. La gal·la de lliurament es realitza en el Sanders Theatre, de la Universitat de Harvard.

La seva acceptació i popularitat des de la seva institució en 1991 és creixent amb el pas del temps. Aquests premis guardonen els assoliments d'investigacions que "primer poden provocar riures, però després fan que les persones pensin".

Els premis pretenen celebrar l'inusual, honrar l'imaginatiu i estimular l'interès de tots per la ciència, la medicina, i la tecnologia. En anglès Ig Nobel es pronuncia igual que ignoble, que significa "innoble", d'aquí el nom.

Segons el meu pare, que m'informa puntualment cada any de la publicació dels guanyadors dels guardons, el millor de tots d'aquest any 2008 és el de química, atrorgat ex-aequo a dos equips
d'investigadors. Un ha demostrat que la Coca Cola es espermicida. L'altre ha demostrat tot el contrari. Al seu blog explica una mica de coverbos al respecte (seguiu els enllaços proposats).

Yearbook

La meva amiga iLòGiCa em recomana aquesta divertida pàgina web, en la qual amb una fotografia tens material per riure una estona:

http://yearbookyourself.com/

(Mi amiga iLòGiCa me recomienda esta divertida página web, en la que con una simple foto carnet tienes material para reirte un buen rato)

(My friend iLòGiCa recommends me this funny web site, in which you can get some fun only with a photo of yourself)

(Mon amie iLòGiCa me fait la recommendation de cette pagine web, dans laquelle tu peux faire quelques rires avec une simple photo)

Les dones i les relacions: aprendre a valorar

NOTA: Aquesta reflexió està escrita des d'una perspectiva heterosexual. Deman perdó a totes aquelles persones que es puguin sentir discriminats o exclosos per aquest fet. Només es deu a que és la meva realitat immediata.

Les dones i les relacions: aprendre a valorar
Cada dia crec entendre menys el que busquen les dones de les seves relacions amb els homes.
Recentment, entre allò que he viscut en les meves pròpies carns aquests últims anys i el que he vist que han viscut alguns dels meus amics més propers.

D'una banda, jo tenc la sensació de que cada dia que passa les dones són més exigents. Més exigents perquè d'una banda com més grans es fan, menys els costa de trobar els defectes dels homes. Peró també perquè les dones joves són més exigents des d'un principi.
A més, centren les seves exigències (crec) en elements que, a la llarga, no són importants, tot deixant de banda altres elements que sí que són molt més fonamentals per a establir bones relacions.

Perquè no ens enganyem, hi ha tres coses que són molt importants per a les dones, encara que no ho vulguin admetre: l'aparença física, el somriure (i la bellesa facial i l'expressivitat en general) i finalment en la seva forma de vestir. Aquestes tres coses especialment són importants en les primeres fases de la relació. (Conaixença, interés, aproximació...). Ja en una segona fase apareixen altres elements ja més importants com el tracte que els dóna l'home, les seves manies i tal.

De vegades penso que les dónes són l'element més conservador de la societat pel seu comportament. Valoren l'aparença, la puixança econòmica (de la que la forma de vestir n'és un exponent) i després com més malament els tracta un home més atracció senten per ell.

Hi ha dones que busquen un gos-falder: un home que els vagi darrera darrera... Hi ha homes que busquen dones només per mantenir relacions sexuals i es topen amb dones que només busquen relacions estables. Fins aquí bé. El que ja frega el surrealisme es quan homes que busquen relacions estables i es troben només amb dones que només volen sexe. Hi ha coses que no s'entenen. Encara que hi ha casos intermitjos, com els homes que busquen dones per relacions estables i en troben, peró elles escolleixen altres homes.

En resum, que jo de vegades m'estresso molt. Sembla una paradoxa. Un problema sense solució que només uns pocs -i cada dia vertaderament més pocs- esquiven és la de trobar una parella amb qui construir quelcom interessant.

Cada dia les persones es tornen més egoïstes i egocéntriques. I es fa impossible trobar persones compatibles. Trobar aquella persona especial... Sí, hi ha molta gent amb parella. Però les parelles cada dia duren menys. I fa mandra pensar en començar una cosa si ha d'acabar malament. El sexe complica les relacions entre les persones. Tot és més que complicat.

Al final la opció de la gent com jo és centrar-se en els bons amics.
I aprendre a valorar les coses que realment valen la pena.

Com ja vaig dir a aquest blog, el que realment s'ha de valorar és el temps que et dediquen les persones.

Noticia. Sin comentarios.

Somebody to Love - Boogie Pimps

LadySnake sends me this video. And I share it will you all.

...polacos...

Si per al nazisme alemany els jueus eren considerats unter-menschen ('subhumans'), antialemanys i la font de tots els mals del seu país, i per al nacionalisme blanc del Ku Klux Klan els negres eren l'escòria de al qual calia protegir el seu país, l'espanyolisme ha bastit el seu discurs en la criminalització dels catalans, anomenats en diversos àmbits polacos.

SUS MALLORCA! (Manifest de futur)
Tomeu Martí i Florit
MAREGASSA - 8 (2006)
Lleonard Muntaner, Editor

Un mal dia a l'oficina?

http://www.neoteo.com/video-un-mal-dia-en-la-oficina.neo

Un mal dia a l'oficina

Un mal dia en la oficina

A bad day in the office

Un jour mauvais a l'office

Un giorno horribile de laboro

Salvar Radio 3!!

De nuevo recibo un mail multitudinario que me hace pensar...
Me lo envia B. Y yo... Lo reenvio, aunque unos meses más tarde...
Quizás sea demasiado tarde... Pero más vale tarde que nunca... Y siempre puede ser visto como una retrospección...

30 años y Radio 3 se dispone a afrontar una de las mayores transformaciones de su historia. Dirigida a un público joven, la emisora ha sido referente de las vanguardias musicales y artísticas desde que echó a andar, en 1979. Tres décadas en las que se ha caracterizado por ser una radio independiente, crítica e imaginativa. Radio 3 fue desde su fundación un refugio para las manifestaciones culturales más vanguardistas, un hueco para la música que no encontraba difusión en los circuitos comerciales. Su frecuencia actuó como altavoz de las vanguardias musicales en todos los géneros, del pop al rock, pasando por la new age o la fusión. Creó también un lenguaje distinto en la manera de contar la información, abrió los teléfonos a los oyentes y apostó por el talento musical. Hoy, todos estos valores se han puesto en peligro.

Hace tan sólo unos meses saltaban las alarmas, los rumores que apuntaban a profundos cambios en la programación y en las voces que cada día hacían de Radio 3, la radio pública más independiente y cultural de toda Europa comenzaban a tomar forma. Incluso UGT denunciaba publicamente los proyectos de la dirección de la cadena para incorporar a 'algunas estrellas' procedentes de la radio comercial. Una estrategia que podría ser la puntilla al actual modelo. Por supuesto, no se habla del cierre de Radio 3, pero ¿que diferencia hay entre el cierre y el cambio total de contenidos?

Hace dos días se hacía pública la primera avanzadilla de cambios para la nueva temporada. Parece evidetente que el futuro de Radio 3 pasa por convertirse en una magacín en detrimento de la cultura musical. Y aunque hay cambios acertados, parece inevitable que esta primera 'reordenación' de espacios y contenidos atiende a un innegable gusto clasicista de su director Diego Manrique, y que no es más que un primer paso maquillante para con el tiempo eliminar completamente, y sin que nos demos cuenta, programas que durante años se han labrado un hueco importantísimo en los oídos de muchisimos españoles. El ejemplo más claro es el de Siglo XXI, que desde hace años (1996) ocupa las mañanas de lunes a viernes echando una buena ojeada a la evolución de la música electrónica. Un programa que empezó teniendo tan sólo media hora de duración y que con el paso de los años ha sabido consolidarse como el programa con más audiencia de toda Radio 3.

Ahora, con todo este atropello, abandona su horario habitual y encima se ve reducido en una hora. No podemos dejar que simplemente ocurra!

Pues eso...
A veces los progresistas piden que las cosas no cambien...
Ironías de la vida.

Xicarandana (i jo)

Escriure de Xicarandana se'm presenta com una responsabilitat majúscula.
Avui mateix informant-me sobre el grup a internet he descobert que fa 4 anys que es va dissoldre i jo ni tansols n'era conscient. He estat incapaç de trobar els motius enlloc.
Però sí que he trobat molta informació que de mica en mica aniré afegint a aquest apunt.

Xicarandana és una d'aquestes experiències que m'han marcat. Però comencem pel començament, si el trobo.
El començament és a l'any 1996. Aquell any després de pensar-m'ho molt decideixo escollir com assignatura de lliure elecció Teatre al meu institut, l' I.E.S. Guillem Sagrera. Som uns 20 a la classe i ens ho passem molt bé. L'any següent molts dels que fèien teatre s'apunten a una activitat extraescolar que porta per nom Xicarandana. Es tracta d'un grup amateur de teatre vinculat a l'Institut. En aquells moments codirigit per Joan B. Lacomba i Joan Lluís Llinàs. Jo em vaig decidir tard... Però al final vaig acabar incorporant-m'hi també. Estaven preparant el muntatge d'una de les obres de teatre que més m'ha agradat de totes les que he vist en ma vida... "De quin color és la mort?". No hi quedaven papers lliures... Així que jo acudia al assajos del grup i intentava ajudar en el que podia... Fins que se'm va assignar la responsabilitat de manejar les llums. Potser perquè ho recordo així, o potser perquè en part és cert, o potser només per donar-me una mica d'importància... però aquella obra de teatre tenía una il·luminació molt complicada... Hom havia d'estar molt atent a tota la obra, gairebé saber-la de cap a peus, perquè els jocs de llum hi eren molt importants... I això em va fer sentir vertaderament com un integrant més de l'elenc d'actors. Un actor invisible. Ningú em senyalaria amb el dit. Però jo prou feliç, i sobretot en aquella escena on de cop un mort s'aixecava del seu taüt i es posava a ballar YMCA (Village People) ja que era la meva improvització, en la qual podia encendre i apagar totes les llums per imitar la il·luminació d'una discoteca...

L'any següent les meves altres activitats extraescolars m'impediren participar en el grup, i no vaig poder participar en cap pla al següent montatge de Xicarandana: "La Comèdia de l'Olla" de Plaute.

Però ja al 1999, el meu últim any a l'institut i a Mallorca ja que se m'obrien les portes de Barcelona i de la universitat, vaig tornar a la participació activa a Xicarandana. He de reconèixer que massa bé tampoc no ho feia. Encara que disfrutava. L'obra que es muntà aquell any, "Una què?" era una versió de l'obra de Joan Lacomba "Sota l'ombra de la parra, vora l'herba-sana, hi ha un clavell blanc, que no veus que som una dóna?", en aquesta obra a mi em va tocar encarnar un "il·lustrat" "savi" que anava recordant al llarg de la obra pensaments i/o frases misògines o masclistes de personatges bastant il·lustres (Marx, Freud, Engels...).

Aquella experiència, com ja he comentat marcà la meva vida... A més de fer-me veure que jo mai no seria prou bon actor (cadascú té les seves habilitats) em va ensenyar molt més del que jo podria explicar amb paraules en aquest blog (a part és clar de la meva passió pel teatre)... També em va empènyer a dirigir a la meva residència d'estudiants (C.M.U. Penyafort - Montserrat) durant dos anys el Festival de Primavera (Música, Poesia i Dansa) des d'una perspectiva molt teatral com a resultat de la influència de Xicarandana.

I que serveixi aquest apunt a mode d'homenatge personal.

Altres enllaços:
- Xicarandana
- Diccionari del teatre a les Illes Balears (buscar Xicarandana)
- Història del I.E.S. Guillem Sagrera (hi ha un paràgraf sencer dedicat a Xicarandana)

PS: Dirigir obres de teatre, festivals d'escenari i qualsevol cosa semblant és quelcom que m'encanta... Però que tampoc puc dedicar molt de temps a fer

Xeripau

Xeripau es fantástica.
Un dia te despierta a las 6:45 de la madrugada, borracha porque necesita hablar con alguien (y eres el único que contesta el tlf).
Y tu te sientes afortunado por poder estar ahí.

Y otro día te regala pinzeladas de música como este Nobody Move, Nobody Get Hurt.

Me gusta...
Y lo comparto.

Sex and the city

Finally they have made a film.
My relationship with this TV series is funny.
As many TV series in my life, I got addicted to this TV Show because of my mother.

At my last high-school year, or something like that, my parents (specially my mother) was really addicted to Sex And The City. It was translated into Spanish to something like "Sexo en Nueva York" (Sex in NY). And it was about 4 women's relationships with men and sex, seen through the eyes of one of them, a journalist who had a weekly column in a well known Magazine.

When I moved to Barcelona, to the University, I kept on watching this series on sunday evening... In fact it was, before the breaking discoveral of C.S.I., the only TV show I indulged myself in on those days of hard study.

Anyway I grow old... I had a girlfriend. I left a girlfriend. I kept on studing... And seeing this TV series until, one day, I got tired of it. I though the scripts were becoming too complicated. Too absurd. And now I thing that they were also too realistic and that felt strange...

For instance, I never will understand why someone, a girl, who has the perfect couple, deceives him and loses him just for someone who doesn't deserve it. Women are like that.

Anyway, what I was trying to say is that I lost my interest in Sex and the City, and I just watched it from time to time when I was in Mallorca visiting my mother. Enough to know the main plot lines in the lifes of the four girls.

So when LaDesaparecidaMalvada proposed that we could go to see it, I accepted. It would be funny to meet again the 4 friends and their adventures, specially seeing that probably this was going to be the definitive final point to their lives, after 10 years of continuous adventures, laughters and tears within the relationships with men in the Big Apple.

If you like the TV series, you'll enjoy the movie.
If you don't... Probably you won't.

...dret...

Resulta que segons l'Estatut de les Illes Balears de l'any 1983 (article 3) "La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà juntament amb la castellana, el caràcter d'idioma oficial" i "tots tenen el dret de conèixer-la i d'usar-la i ningú no podrà ser discriminat per causa de l'idioma". És fantàstic tenir el "dret de conèixer-la i d'usar-la", però sabeu què passa quan qualcú intenta exercir aquest dret davant, per exemple, un funcionari públic? Ni més ni pus que aquest funcionari es pot refugiar en la impostura que ell no té cap deure de conèixer la llengua pròpia de la terra on exerceix la seva funció pública. Curiós dret el que assisteix els mallorquins i mallorquines de poder usar la nostra llengua pròpia sense que se'n desprengui, aparentment, el deure de ningú a entendre'ns i respectar-nos. Tenim el dret a parlar en català a les parets, almenys aquestes no ens insulten ni ens tracten com a éssers inferiors. Els mallorquins i mallorquines que intentam posar en pràctica el nostre dret teòric a usar la nostra llengua pròpia ens veim abocats diàriament a tractes discriminatoris i, a vegades, fins i tot, vexatoris i de base racista.

SUS MALLORCA! (Manifest de futur)
Tomeu Martí i Florit
MAREGASSA - 8 (2006)
Lleonard Muntaner, Editor

Más frases célebres (iv)

Profunda reflexión, a la vez sencilla...

- Si una persona no te valora es que no te merece.

Ca'n Pep de Sa Ràpita, Mallorca

A Sa Ràpita, Ca'n Pep s'ha fet un racó i s'hi ha fet fort. Tant que l'éxit d'una fórmula bastant mallorquina li ha permés ampliar el negoci en els últims anys.


Arrossos mariners així com paelles i arrossos negres són una de les opcions que et dóna la carta.


Però a nivell familiar és el lloc que visitam en ocasions de celebració per complaure el nostre gust per les parrillades mixtes de peix i marisc.


Les fotos que hi ha en aquest apunt són de la última parrillada mixta que hi varem menjar amb motiu de la celebració del meu 27è aniversari i de l'aniversari del meu padrí.


Els preus són bastant raonables...
Si es calcula bé, amb menys de 50 euros per cap (cava inclós) hom se'n pot ensurtir bé...

Habitualment nosaltres demanam un entrant com calamars a la romana, o quelcom similar (si hi ha calamar en la seva tinta... és inevitable provar-lo!!!). Una amanideta. I la parrillada per N-1 persones, on N es el nombre de comensals.

Un altre punt a favor de Ca'n Pep de Sa Ràpita són els postres, abundants i casolans, que faran les teves delícies... O el teu suplici si alguna restricció alimentícia et porta a mirar com els altres mengen les postres davant la teva cara d'enveja i resignació.

Però supòs que de vegades cal ser ecuànim i, malgrat no sigui políticament correcte, cal reflexar també aquelles coses que no ens agraden.

La última visita que hi fèrem, va ser gairebé un desastre. I va ser una llàstima perquè estàvem acostumats a sortir-ne ben contents d'allà.

Primer, el servei fou molt irregular. No sé si per inexperiència, o per incompetència, però ens vàrem sentir molt mal atesos. Fins al punt, que un problema amb un dels cambrers que ens atenia va acabar gairebé en una discusió familiar!

L'altra cosa que ens va passar és que, no sé si pel dia en concret o si és quelcom habitual, l'amo i cuiner i la maitre s'escridassaven contínuament. Aixó amb l'agravant que la nostra taula era totjust al costat de la cuina, provocà que el dinar fos massa desagradable, entre escridassades, algún insult i els problemes amb l'irregular servei que ja he esmentat.

Així doncs, una de bona i una de dolenta. Esper poder comentar jo mateix algún día aquest apunt i dir que tots els punts negatius mencionats han desaparegut completament. Però si ho digués ara, estaria mentint!

Ca'n Pep de Sa Ràpita
+34 971 640 102
Avinguda de Miramar 30
Sa Ràpita, Mallorca

The Incredible Hulk (aka Hulk 2)

Edward Norton interpretant Hulk a la seqüela. No m'ho puc perdre.

Eric Bana, a la primera no em va semblar malament. Ni la direcció d'Ang Lee que sense ser massa comercial la va convertir en una pel·lícula gairebé de culte. Però com sol passar, l'originalitat no sempre és premiada.

Aquesta segona part de Hulk semblava... tenia tot la pinta de ser, com diuen aquí, un "borrón y cuenta nueva".

L'artilleria... Nombrosa. Liv Tyler (per què no m'acaba d'agradar aquesta noia???). El sorprenent i consagrat Edward Norton (American History X, El Club de la Lucha...) encarnant un escanyolit científic que, quan perd el control i se li accelera el pols es transforma en una criatura verda de molt mal geni.

L'únic que persegueix és esdevenir de nou un ésser normal. Treure's de sobre aquest poder de dubtosa utilitat i de més dubtós encara benefici... Però el malvat exèrcit com sempre té altres plans... Tranformar aquesta descoberta en una eina més de matar... Transformar els soldats en monstres de matar perfectes... I la película, com és mític i típic avisa indirectament dels perills de l'abús de la ciència i de la tecnologia (us heu fixat en la tendéncia luddita de les aventures de super-heróis?) sobretot quan cau en les mans errónies. Aquest és el punt que redreça la hipotètica tecnofóbia cap a postures racional-progresistes. La tecnologia, com tot, a les mans equivocades pot esdevenir un horror. Dit altrament, no és la tecnologia el perillós, sinó l'ús de que d'ella se'n fa.

I aquí acaba aquest apunt, que també es podria haver titulat: "Com convertir un apunt de cinema en una reflexió sobre la tecnologia".

PS: La película està bé... Però no mata... Això explica l'escàs éxit de taquilla... que portarà aquesta franquícia a ser abandonada pels estudis i per la Marvel durant uns quants anys...
A no ser... Que la aparició sobtada de Robert Downing Jr (aka Iron Man) al final dels títols de crèdit sigui un presagi d'una película on es trobin aquests dos personatges (Hulk i Iron Man) i qui sap si algun més...

La princesa prometida (The Princess Bride)

Hola,
mi nombre és Íñigo Montoya.
Tu..., mataste a mi padre.
¡Prepárate a morir!

Un clásico entre los clásicos. Una béstia en el mundo de las comédias románticas para todos los públicos.

El amor verdadero. Esa entelequia que algunos ya hemos desisitido a encontrar (aunque siempre nos quede una brizna de esperanza adentro)... De esto trata esta apasionante aventura de dos seres que simplemente se aman. A través del tiempo, y del espacio.

Trata también del sacrificio, de forma metafórica, que supone amar a alguien. Ese sacrificio pasional que es tan bonito a los hojos del voyeur, pero que se puede convertir en una pesadilla para amantes y amados.

LaDesaparecida, ser al que en algún momento de mi irracional existencia deseé amar, no conocía la película. La indignación de Lamentable, un compañero de trabajo al que con en tiempo uno coge mucho cariño y de mi misma persona ante tal hecho es patente. Para evitar ser evidente consigo ser llevado al FNAC de Sansebastiándelosreyes, y me llevo la única cópia de cuerpo presente. Es al dia siguiente que LaDesaparecida y yo vemos la película.

El amor verdadero... Crees que esto pasa todos los días? (Aquí una selección en inglés de las mejores citas de la película). El amor verdadero... Crees que no sobreviviremos? Eso lo dices sólo porque nunca nadie lo ha conseguido antes!

No la entiendo a ella , a LaDesaparecida. ¿Qué buscaba? ¿Qué esperaba? Pero yo me emociono una vez más con la película.

- Como desées!

Y se suceden... La introducción, la desaparición, la persecución, la primera lucha con honor, la segunda lucha fuerza vs. inteligencia, INCONCEBIBLE! (No estoy seguro de que utilices correctamente esa palabra) y la batalla de ingenios ganada a la fuerza. El reencuentro y la ciénaga. Y la pérdida. Y la tortura. Y al final, el amor verdadero. Por que no me esperaste? Crei que estabas muerto... El amor verdadero... Crees que esto pasa todos los días?

Y con esto una gran película. Una película que veo y vuelvo a ver y sigo enamorado de ese amor de esas dos personas. Tan irreal y ficticio que daría mi vida por vivir algo así. Pero algo así no existe... Existe dolor, traición... Existen tiernas pero iLóGiCas relaciones. Existen Galaxias Lejanas. Existen seres bondadosos pero que carecen.... Existe LaDesaparecida, para quién careces o para quién te sobra... Quién sabe?

Y yo me sumergo entre las delícias de esa historia tan bien contada, tan fantástica... Llena de gigantes, de amor, de aventuras, de peligros, de venganzas... Dice nuestro amigo Iñigo a Westley:

-He vivido toda mi vida detrás de la venganza. Ahora que lo he conseguido... No sé que haré.

Y Westley le dice a la Princesa:

- La vida es dolor, alteza. Y cualquier persona que os diga lo contrario, os está intentando vender algo.

Amor, honor, pasión, aventura... La historia mas fantástica...
Una película que roza la perfección.

...el amor...

Nunca el amor llega a conocer toda su profundidad hasta que llega el dolor de la separación.

A TALL D'ACLARIMENT

A TALL D'ACLARIMENT
Som jo el que som dalt del far
El mateix que crida vestit de roig
Enmig de la tempesta
Mentre reculls copinyes blanques
Que la sabonera de la mar deixa.
Som jo el que t'amenaça de naufragi
Mentre prens rumb cap a altres costes
Deixant sobre la teva estela
Algues negres, records i gavines cridaneres...

Ambaixador d'un País Inexistent (2000 - La Butzeta 12)
Albert Herranz
Lleonard Muntaner Editor

...l'ús lingüístic de la llengua catalana a les Illes Balears...

(...)
Les dades sobre l'ús lingüístic de la llengua catalana a les Illes Balears parlen d'un retrocés clar de la llengua pròpia de les Balears.
El diagnòstic de l'estat de la nostra llengua en la franja d'edat més jove de la població balear és clarament preocupant.
(...)
La totalitat dels joves de les Illes Balears estan habilitats per viure en espanyol; en canvi, hi ha molts joves nascuts a Mallorca que són incapaços de mantenir una conversa en la llengua pròpia d'aquesta terra. Aquest és el fruit de la política lingüística duita a terme durant la dècada dels anys noranta del segle passat a les Illes Balears.
(...)

SUS MALLORCA! (Manifest de futur)
Tomeu Martí i Florit
MAREGASSA - 8 (2006)
Lleonard Muntaner, Editor

----------------------------------------------------------------------------------------------

Afegit a les 10:45:

Justament avui apareix el següent article publicat al 20minutos

http://www.20minutos.es/noticia/425928/0/castellano/catalan/lengua/

India - Més pinzellades

Més breus pinzellades de la Índia... En uns mesos, quan tingui temps i les fotos ordenades, un extens reportatge sobre el viatge de moment... Petites pinzellades... Com aquesta! El gust de moda de les Lay's a la Índia, l'"Spanish Tomato Tango"!

Després de tastar-lo us puc assegurar que no té res de Spanish, ni de Tomato, ni de Tango. A Espanya el comercialitzen com "Indian Tomato Tango" i cola. Un gust molt espiciat i picant, com no podia ser d'altra manera!

I una foto del meu col·lega Gagan al Machan més. En el fons li encanta la càmara a aquest noi. Una excel·lent persona!

Aquests edificis es veien des de la feina. I l'edifici de la meva empresa a Gurgaon (al costat de Delhi) era molt semblant.

D'aquí a 3 o 4 mesos segurament sigui capaç de publicar un reportatge molt ampli de les meves aventures per allà. Necessito temps per preparar les fotos i escriure les aventures... Així que espero que comprengueu l'espera! I no deixeu de seguir el blog!

88 minutos

88 minutos es un thriller.

I també és una d'aquesta película que veus per atzar...
Perquè un dia vas a l'FNAC per comprar "La princesa prometida" per veure amb la noia que desitges... I t'acompanya un dels teus companys de pis, en aquest cas DVD... I també anau al MediaMarkt i després, només per variar i fer quelcom diferent, us quedau a sopar allà i mirau una película... De les que semblen ser acceptables i que cap dels dos hagueu vist.

Les opcions queden reduïdes a 88 minutos. Un thriller... La presència d'Al Pacino et dóna l'esperança d'un mínim de qualitat. Els bons actors també es fan vells. Encara que representin un professor universitari especialitzat en Ciència Forense Psicológica i assessor dels diferents cossos policials nord-americans...

Encara que s'utilitzin recursos com un compte enrera (la película hauria d'haver durat només 88 minuts) i frases que se suposa han de ser terrificants com "Tic, toc, doc".

Però al cap i a la fi em resulta una película entretinguda, tot i que mediocre... I la vetllada diferent, en companyia d'un element com DVD, és més que agradable. Un d'aquests moments que malgrat la senzillesa, valor moltíssim.

I com que l'actriu de la foto hi surt molt guapa, això ja compensa en gran mesura qualsevol altra cosa.

En resum, mediocre però no avorrida. I predictible... fins a cert punt.

En qualsevol cas jo la consideraria dins de la serie B cinematogràfica actual.

A Filmaffinity: 88 minutos

Organizaciones Idiotas Vs. Organizaciones Inteligentes

Una divertida e inteligente compañera de trabajo que dejó el proyecto hace mucho tiempo resultó tener un parentesco con el autor de un libro muy interesante, se trata de

ORGANIZACIONES IDIOTAS VS. ORGANIZACIONES INTELIGENTES

subtitulado como "Tratado sobre las inteligencias organizativas y sus fracasos".

El libro, muy bien estructurado y con unas bases que por deformación familiar conozco muy bien (Cipolla, etc...) analiza de forma muy entendible peró seria las diferentes dimensiones de la inteligencia organizativa contrastándola con sus comportamientos opuestos o idiotas. Partiendo de los planteamientos de Carlo Maria Cipolla en Allegro Ma Non Troppo (1988), dónde establecía un humorístico pero realista tratado sobre la estupidez humana.

A partir de ahí, lo traslada muy bien al mundo de las compañías, y dividiendo la inteligencia en varias de sus dimensiones... Un libro de obligada lectura para consultores, y para gente con inquietudes que se dediquen al mundo privado... O para todos los interesados en la gestión y dirección de empresas.

A título de muestra y para recomendar su lectura... Algunos fragmentos ya publicados en este blog:

...la inteligencia real...
...un gran clásico como IBM...
Una organización aprende...
Sobre la inteligencia organizativa...
Sobre la inteligencia existencial...
Sobre la inteligencia cultural...
Sobre la inteligencia configurativa...
Sobre la inteligencia humanista...
Sobre la inteligencia relacional...
Sobre la inteligencia tecnológica...
...el conocimiento...

Organizaciones Idiotas Vs. Organizaciones Inteligentes
(Tratado sobre las inteligencias organizativas y sus fracasos)
Juan Carrión Maroto 2007
Pearson Educación (PT Prentice Hall)

Más frases célebres (iii): ...estupendo...

Me dice Ana, una compañera de trabajo:

- Serías estupendo si no fueras como eres.

Me quedo... Como decirlo... Estupefacto ante tal afirmación.
La llamaré la paradoja de Ana.

La naranja mecánica

Mi reencuentro con esta película se produce circums-tancialmente debido a La-Desaparecida-Malvada (LDM)...

La vi por primera vez en mi residencia de estudiantes, el Colegio Mayor Universitario Penyafort-Montserrat. Allí había una fantastica filmoteca que contenía entre sus títulos varios de Kubrick, y La Naranja Mecánica no podía faltar. Allí, absorbiendo las excentricidades (cómo me gustaban, como las añoro) de Planície - Planosfera y de iLóGica y de Relació, me empapé de Kubrick. Títulos como La Chaqueta Metálica, El Resplandor, Barry Lyndon, Eyes Wide Shut, Lolita, 2001... Aquí es donde debería hacer una introducción a la biografía y a la filmografía de Kubrick... Pero no lo haré en esta ocasión... Mejor esperaré a hacerlo cuando hable de una de sus películas que tengo pendientes todavía de ver... Senderos de gloria.

Vimos la película LaDesaparecida, su compañero de piso y yo. Vaya irracionalidad las leyes de la atracción.

Y vaya película más dura. Aunque se queja el autor del libro de que Kubrick no incluyera el último capítulo del libro (que había sido eliminado por motivos de comercialidad en algunas de sus ediciones). La historia, con dicho capítulo, adopta una visión más positiva de la humanidad... Un enfoque esperanzador que atribuye a las hormonas de la juventud buena parte de los impulsos inhumanos del protagonista. Pero claro, el tono más alarmista-pesimista que tiene la historia sin dicho capítulo es mucho mas comercial... Por algún motivo el dramatismo, la fatalidad y el alarmismo són las drogas intelectuales de la insana sociedad actual.

Yo mismo a veces soy demasiado dramático, fatalista y alarmista. Pero almenos soy consciente de ello. A pesar de que no pueda evitar serlo. Es importante conocerse a uno mismo, saber la motivación, la causa, el origen de nuestros sentimientos y respuestas.

Podría llenar muchas líneas sobre el mensaje de la película... Pero eso lo ha hecho ya mucha gente.
Podría llenar muchas líneas con las diferéncias entre el libro, que la misma LaDesaparecida me dejó. Y que yo leí ávidamente. El uso de una jerga especial, según explica también Anthony Burgess, autor del libro, también fue añadido por el editor del mismo para darle un toque más de ciéncia ficción. Esa jerga hace su lectura un infierno para entender bien todo lo que dicen...

De todas formas disfruté de la lectura y de su comparación con la película que había visto poco antes... Aunque yo prefiero hacerlo al revés... (Leer primero el libro y ver luego la película) es siempre interesante hacerlo con poco tiempo de diferencia entre ambos para apreciar más las diferencias y qué elementos de la película se deben al genio del escritor, y cuáles al guionista-director. Y es así que uno ve, en algunos detalles propios de Kubrick, dónde reside su genialidad... Además de ver la potencialidad de la novela en si, pone sus detalles y su carácter.