I belong to you, Lenny Kravitz

I Belong To You - Lenny Kravitz

You are the flame in my heart
You light my way in the dark
You are the ultimate star

You lift me from up above
Your unconditional love
Takes me to paradise

I belong to you
And you
You belong to me too

You make my life complete
You make me feel so sweet

You make me feel so divine
Your soul and mind are entwined
Before you I was blind

But since I've opened my eyes
And with you there's no disguise
So I could open up my mind

I always loved you from the start
But I could not figure out
That I had to do it everyday

So I put away the fight
Now I'm gonna live my life
Giving you the most in every way

I belong to you
And you
You belong to me too

You make my life complete
You make me feel so sweet

Oh I belong to you
I belong to you
And you, you
You belong to me too

You make my life complete
You make me feel so sweet

Oh I belong to you
I belong to you
And you, you
You belong to me too

You make my life complete
You make my life complete
You make me feel so sweet

Oh I belong to you
I belong to you
And you, and you
You belong to me too

You make my life complete
You make my life complete
You make me feel so sweet

Éste y no otro, Mario Benedetti

Porqué viene el recuerdo
éste y no otro
si nadie nada nunca
lo llama lo repite lo convoca

si miro claraboyas nubes techos
pálidas astas sin banderas
puertas cerradas mudas
árboles esqueléticos porqué
si estoy vacío
de alarmas
o repleto de paces
que es lo mismo
si nadie vocifera
nadie llora o se esconde o se desangra
si la calle está sola
con sus sonidos y vidrieras
sola
con sus ciegos que piden
y se borran
si nadie nada nunca
lo llama lo repite lo convoca
por qué
viene el recuerdo
éste
y no otro
éste
y no otro
éste.

Próximo Prójimo (1964-1965)
Inventario Uno
Mario Benedetti

Passió pel teatre

Ahir parlava de "De quin color és la mort?".

Durant els múltiples assajos d'aquella obra, jo vaig descobrir una de les meves passions... La direcció escènica... Em va fascinar com jugaven amb l'atrezzo, amb la tramoia, amb tots els recursos escènics...

Em va fascinar tant que va quedar dins meu un cuquet que després acabaria fent sortir el millor i el pitjor de mi uns anys més tard... (Ja parlaré dels Festivals de Primavera al Col·legi Major Penyafort-Montserrat)

I és que sincerament la direcció teatral és quelcom que he tingut la oportunitat de fer 3 cops i que m'ha encantat fer... I si em faltés modèstia diria fins i tot que se'm dona bé.

De quin color és la mort?

Una de les coses que no perdonaré mai a la meva memòria és que no sempre recorda les coses que vull que recordi ni les recorda en el moment en el qual jo vull que les recordi.

De "De quin color és la mort?" recordo moltes menys coses de les que voldria...
Voldria recordar els noms de tots els que hi actuaren... Voldria recordar els noms dels dos directors del grup de teatre... O si que els recordo? Voldria recordar perquè jo només vaig poder fer de tècnic de llums...

El que si que se és que per a mi "De quin color és la mort?" és la millor obra de teatre que resta a la meva consciència... I no perquè jo en formés part de forma molt visible... Sinó perquè sincerament no he vist des d'aleshores una obra de teatre tan completa.

Amor, passió, felicitat, números musicals, fatalitat, humor negre, dramatisme... Tot, absolutament tot en una única obra de teatre...

Una obra... Rodona. Un matxambrat d'escenes, algunes pròpies dels directors (Lacomba & Llinàs) i algunes fragments notables d'altres obres... Exquisidament seleccionats, fantàsticament montats, increïblement descomunals.

Molts riureu, però encarregar-se dels llums en aquesta obra era molt complicat, perquè s'havien de variar constantment i manualment... Per la qual cosa havia de seguir molt atentament l'obra de cap a peus...

La certesa és que direu... L'any tampoc el recordo amb excessiva certesa... Havia de ser l'any 1995 o l'any 1996... El que si recordo és que vàrem ser seleccionats per a participar a la mostra de teatre jove d'aquell any.

El grup de teatre era Xicarandana, un grup de teatre amateur portat per Joan Lacomba i Joan Lluís Llinàs. Que grans! Vinculat a l'institut Guillem Sagrera, aleshores el meu institut.

A l'actuació de la Mostra de Teatre Jove d'aquell any, jo no hi vaig poder ser... Me n'anava a Brasil... D'aquest viatge en parlaré quan toqui. La veritat va ser un gran viatge però em va saber molt de greu no poder ser a la final de la Mostra... Sobretot perquè vàrem guanyar.

I allò volia dir que l'any següent faríem dos bolos al Teatre Municipal de Palma... A aquests sí que hi vàrem ser... Realment va ser una experiència genial... Algun dia, si puc, intentaré buscar el tríptic de l'obra, que per cert vaig fer jo, per veure si recordo alguna cosa més...

Nadal? Respecte i distància

A mi el Nadal no em diu res...

Certament és un bon dia per estar amb la família, però a mi m'agrada estar amb la família sempre.

I si bé guardo un gran respecte cap a totes les creences mísitiques i religioses (i fins i tot un enorme interés) no en practico cap... Bé, cap de les estandard, perquè com a humà limitat que soc hi ha moltes coses que no puc demostrar o conèixer i he d'assumir per creença, però en el meu cas totes aquestes coses resideixen en els paranys de la ciència.

Ara bé, el Nadal, és una expressió de joia i una celebració del natalici de Jesús. (De fet, Nadal té el seu origen en una contracció de Natalici, i alhora Navidad és una contracció de Natividad). Com a tal, per a mi el Nadal no té cap sentit. De la mateixa manera tota la parafernàlia consumista que l'envolta em queda molt llunyana.

Els que em coneixeu més properament sabeu que sí, que segueixo alguns ritus tradicionals de la meva família en aquestes dates, però aquest comportament no es deu a creences sinó a la meva voluntat d'estar amb els meus en els moments que ells consideren importants, sense que sigui important el que jo penso o opino.

Pel que fa al Pare Noel... No sé què dir-vos... Crec que és bonic veure els infants emocionats per la màgia... La imaginació... I els regals... Clar que si no son el que s'esperaven poden acabar molt decebuts... Tres quarts del mateix passa amb el Caga-Tió a Catalunya... A més... No crec que per imposar els meus ideals als meus hipotètics descendents els hagi de sotmetre a l'escarni i les dures discusions amb els companys de classe quan es fan les inevitables comparacions de regals...

Bé... Me'n he anat una mica del tema... Potser només volia dir que és Nadal, que desitjo el millor a aquells que el celebren i el mateix per als que no el celebren... Que jo estic amb els meus... Feliç només per poder estar amb ells... Un dia.

Els camins de la ciència (Segona part)

Quin és el camí de la ciència, i del coneixement?

Realment aquesta pregunta és complicada de respondre... I segurament tota resposta serà inexacta. Però tot i així jo m'arriscaré a fer una aproximació de la meva visió d'aquest camí.

Aquesta reflexió té el seu origen en alguns grupets de persones "alternatives". Massa sovint les persones que haurien de mostrar-se més obertes i raonables acaben mostrant-se intolerants i cap-quadrats. Els neo-hippies, per exemple... (També coneguts com hippijos o pihippis)... Sempre escoltant cançons amb lletres de respecte, tolerància però després mostrant actituds quadriculades i intolerants... Bé, me'n vaig del tema...

El tema és que el primer que cal fer quan es vol debatre amb un mínim de serietat un tema, és definir clarament els conceptes que es debatran amb precisió i consens: és a dir, trobar una definició vàlida per a tothom de cadascun dels conceptes... Si abans he esmentat els "alternatius" és justament perquè aquest punt els sol fer especial alèrgia... Però és crucial que tots els participants del debat associïn a cada paraula un mateix concepte, perquè si no es produeix un diàleg de besugs.

De fet, en Matemàtiques, sempre el primer que es fa es assentar les definicions, els conceptes i els axiomes...
Un axioma és (gr. axios = just) una proposició evidente en sí mateixa que no necessita cap tipus de fonamentació, és a dir, un concepte fonamental no definit que serveix per definir la resta de proposicions.

En una discussió o debat mínimament seriós els axiomes serien els aclariments inicials de definició dels conceptes al voltant dels quals es debat...

Després hi ha un altre punt fonamental que els filòsofs sempre han fet seu, però que també pertany fonamentalment al món de les matemàtiques, i per tant, de la ciència: la lógica... És molt complicat per a algú que ha estat 'sotmés' a mecanismes lógics de demostració de proposicions com la reducció a l'absurd o el contrarecíproc intentar-los fer entendre a algú que no ha estat massa en contacte amb ells.

Alguns pensareu que tinc una visió elitista de la ciència i el coneixement. I no és cert, perquè crec que tothom pot entrar-hi... El que sí defenso és que per entrar al món de la ciència i el coneixement, s'han d'acceptar les regles del joc per tal de poder entendre's bé...

Si no després resulta que els éssers humans ens varen fer amb fang, el món va ser creat amb 7 dies i algunes persones poden ressucitar després de 3 dies de mort.

La memória histórica y el valor de la paz

En la playa de rocas dónde suelo ir siempre, en mi pueblo, hay un búnquer de la guerra civil española. Al ser una bahia relativamente grande era el lugar ideal para desembarcar por lo que alguien decidió construir un búnquer de defensa en la playa.

Este búnquer, que podéis ver en las fotos, esta tan integrado en el paisaje que ya forma parte de él, a modo de imagen bucólica de un pasado que fue. De hecho, se mantiene firme para recordarnos que hubo una guerra fraticida, que hubo perdedores, asesinatos, humillaciones, torturas. Todo lo que aporta una guerra a una sociedad.A veces cuando miramos estos búnquers no vemos todo lo que llevan implícito. Nos olvidamos de su historia a la vez que de la nuestra. Y paradójicamente, mientrastanto, el búnquer se convierte en estandarte de un paisaje lleno de calma y tranquilidad. De un paisaje de paz.

Quizás está ahí todavia para recordanos el valor de la paz. El valor de solucionar las cosas hablando. De evitar la fractura social: se puede disentir sin necesidad de odiar.

Currículum, Mario Benedetti

El cuento es muy sencillo
usted nace
contempla atribulado
el rojo azul del cielo
el pájaro que emigra
el torpe escarabajo
que su zapato aplastará
valiente

usted sufre
reclama por comida
y por costumbre
por obligación
llora limpio de culpas
extenuado
hasta que el sueño lo descalifica

usted ama
se transfigura y ama
por una eternidad tan provisoria
que hasta el orgullo se le vuelve tierno
y el corazón profético
se convierte en escombros

usted aprende
y usa lo aprendido
para volverse lentamente sabio
para saber que al fin el mundo es esto
en su mejor momento una nostalgia
en su pero momento un desamparo
y siempre siempre
un lío

entonces
usted muere.

Proximo Projimo (1964 -1965)
Inventario Uno
Mario Benedetti

Héroe de Leyenda, Héroes del Silencio

siempre en la oscuridad
la voz no tiene sentido.
el silencio lo es todo.
héroe en su propio olvido.

en sus ojos apagados
hay un eterno castigo,
el héroe de leyenda
pertenece al sueño
de un destino.

encerrado en el tiempo
ha perdido el valor
para escapar de su celda
el héroe sin ilusión.

en sus ojos apagados
hay un eterno castigo,
el héroe de leyenda
pertenece al sueño
de un destino.

Els camins de la ciència (Primera part)

Avui he recordat una discussió que vaig mantenir ja fa uns mesos a Barcelona. Clar... De discussions i debats a BCN n'he fet una bona pila... Però aquesta discussió en qüestió me la vaig prendre molt seriosament (massa).

El motiu fou una frase que em va posar molt nerviós:

"La ciència és opinable"

Personalment, com a Llicenciat en Matemàtiques, no puc acceptar aquesta afirmació sense dir-hi la meva. Jo normalment considero les Matemàtiques com LA eina de la ciència... L'instrument que permet vehicular i cohesionar el món científic...

I les matemàtiques, la lógica i el raonament matemàtic no són opinables... Hom podria dir jo opino que el cotxe funciona perquè és la voluntat de Déu... Però si no hi poses gasolina o una costa avall ho tens clar...

La meva visió és que en la ciència i en el coneixement cal defugir les opinions, la subjectivitat... I que precisament l'esforç de la humanitat per des-subjectivitzar la ciència i el coneixement és el que ha permés coses com el progrés... Si no, pregunteu als creacionistes, que son els primers que barregen opinió amb ciència i coneixement...

La ciència preten ser el coneixement del nostre entorn, de nosaltres mateixos i del nostre univers (Física-Química, Biologia, Medicina, Astrologia*)... I encara que ens costi admetre-ho el nostre entorn és com és. No com nosaltres el volem veure...

El que si es pot debatre és com el vol veure cadascú... (Religió, misticisme, política...) Sempre que hom respecti els punts de vista aliens i contraris als propis.

En un altre apunt... Continuarà

------------------------------
*Aclariment: arran del comentari de JAL em veig obligat a fer un aclariment molt important. Per a mi l'Astrologia és el que hom coneix per Astronomia, perquè per a mi, etimològicament parlant, Astro-logia és la ciència que estudia els astres i no les estupideses esotèriques de quatre estafadors plens d'imaginació... Perdoneu perquè no he sigut coherent i no he definit clarament la meva terminologia. Gràcies per la teva aportació JAL perquè si no no me n'hauria adonat.

Lenny Kravitz...

L'any 1998 apareixia a les botigues 5 de Lenny Kravitz, un disc guitarrer d'un reconegut guitarrista... Jo voltava per l'institut... Als últims anys... I si bé mai ha estat sant de la meva devoció algunes de les seves cançons estan molt lligades a una época de la meva vida... Una época que per Gomila (un barri de pubs de Palma de Mallorca de l'época) hi posaven sovint punxaven temes de música alternativa. Era l'era de Oasis, Green Day, Blur, No Doubt, Dover, Offspring, i fins i tot Nirvana...

Lenny Kravitz era un dels que posaven ... I belong to you... Black Velveteen... I sobretot la més punxada, Fly Away.
La veritat és que millor que Ricky Martin, per al meu gust, es clar, sí que ho era...

I així, com qui no vol la cosa, ha acabat formant part de la meva història...

I bé... Al Penyafort, la residència d'estudiants que, com ja he dit molts cops, tant m'ha ensenyat i influït, va caure a les meves mans de nou el disc 5 i me'l vaig copiar... Més per història que per passió musical...

Impacte visual

War...

..."This was what war was really. It took the heart out of your body, the blood out of your veins."...

Excerpt from Mary Westmacott's Giant's Bread

Quin panorama!!!

Hologramas, Héroes del Silencio

imaginas cosas que nunca verás,
a veces piensas que son ... reales.
imágenes que los demás no verán
porque son hologramas sin proyección.

y ahora que tu mente me pertenece
jamás podrás volver a huir.
ahora que ese muro desaparece,
tu nombre volverá a mí.

delante de tus ojos
se estrellan mis ... enojos.
y ahora que los pájaros
vuelven a llorar podrás imaginar.

Los Descansos II, Mario Benedetti

Uno quisiera a veces conseguir un insomnio
para tasar con calma
con cordura
los fracasados las viles resonancias
y aprender del silencio
ese maestro
un insomnio sin miedo
sin ruidos evidentes
agresivos

a lo sumo escuchar la tarea ominosa
de los tercos roedores de la noche
sentir cómo sus dientes
diminutos
constantes
destruyen el futuro

un insomnio sereno
para que el viejo espíritu
o la nueva cabeza
canjeen de una vez sus exiguas angustias
por una angustia grande
crecida
verdadera

pero ya no se puede
no existe ese derecho

a la noche uno cae como a una roca ajena
como un susto
de plomo
y el sueño es nada más que una vacía
sinopsis de la muerte.

Proximo Projimo (1964 -1965)
Inventario Uno
Mario Benedetti

Los Descansos I, Mario Benedetti

Ni ahora ni después
ni al mediodía
ni en la tarde brevísima
ni en la noche pesada
ni mañana
ni dentro de diez díaz
tendré
lo que se dice
tiempo
de ahí que el descanso sea
una gloriosa
inmerecida siesta
que siempre duermen
otros.

Proximo Projimo (1964 -1965)
Inventario Uno
Mario Benedetti

Borat...

Hom podria dir que Borat és una película. Borat: Cultural Learnings of America for Make Benefit Glorious Nation of Kazakhstan n'és el títol complet.

De fet és un fals documental (una película que vol passar per documental) fet per un periodista del Kazajastan sobre els Estats Units. Així el títol original de la cinta seria quelcom com Borat: Aprenentatges culturals d'Amèrica per a que en pugui treure profit la Gloriosa Nació de Kazakhstan.

De fet és una gamberrada... Amb molts gags, algun d'ells bo. Però jo m'esperava molt més d'aquest personatge. He de reconèixer que no he vist Ali G anda suelto, primera disbauxa audiovisual de Sacha Baron Cohen, humorista britànic d'origen jueu, però me n'han parlat molt i me l'han recomanat molt...

A falta de veure-la però vaig decidir veure Borat acompanyat de SeisCuerdas, amic que ja s'ha fet habitual de les sessions cinèfiles. La veritat és que vàrem passar una bona estona, divertida i entretenguda, però a nivell de película en si no va ser especialment impressionant.

De fet, jo tenia unes espectatives tan grans que vaig sortir bastant decebut. Però bé... Entretenguda i amb algun puntet bo de forma puntual sí que és.

I en línees generals, poc més puc afegir: humor corrosiu, bromes característiques dels humoristes jueus, animalades, gamberrades i tot el que es pugui esperar...

"No one can"

"He's got a gift if he's got anything, I've got ability. And yet with all the ability in the world, I can't prevent myself getting hurt."
"No one can"

Mary Westmacott (Agatha Christie)
Giant's Bread

Mamma Mia! el musical de ABBA i Nina

Nunca pensé que iria. Pero al final fui.

En general a mi los musicales ni fu, ni fa... I la música de ABBA me gusta, pero tampoco me fascina... A ver, las cosas como son. Por estas razones yo tenia mis reticencias y mis dudas acerca de mi nivel de entretenimento durante la representación.

De esto ya hace un mes... El tema eran mis padres, que estaban en Madrid y les apeteció ir al musical. Me invitaron y yo con tal de estar un tiempo con ellos (estamos muy unidos, y muy distantes a la vez: yo en Madrid, mi padre en BCN y mi madre en Mallorca). Y como cada dia que pasa el tiempo que tenemos para compartir es más rácano, no me pude negar. Supongo que habia otras razones para no negarme, pero esta era sin lugar a duda la principal.

Y así me encontré a mi mismo a punto de ver un musical con música de ABBA... Resalto este dato porque no quiero que creais que va de la historia del grupo. De hecho es una historia independiente sobre dos mujeres, madre e hija, con una trama tan peculiar como enrevesada y entretenida. Y todo esto vehiculado (generalmente con mucho acierto, si bien no siempre) con música de ABBA con letras más o menos adaptadas al argumento y los personajes.

La verdad es que me sorprendió gratamente: toques de humor adecuados y simpàticos, una trama para nada tensa aunque ligeramente previsible, una actuación/interpretación a un gran nivel (a pesar de sobre-interpretaciones momentanias, quizás intencionadas).

Resumiendo: si teneis lo que cuesta, que es bastante, y no sabeis que hacer un dia cualquiera... Provadlo. Es difícil arrepentirse. Y si soys fans de ABBA fliparéis, como la tia que tenia al lado que no paraba de cantar y bailar (mal, por cierto).

Regal de reis...

Si els reis m'haguessin duit un microones així segur que no em costaria tant manejar-lo.

Opio, Héroes del Silencio

es el opio la flor de la pereza
hasta que llego a ser sólo existencia
el humo de leche muge lento
extendiendo el sabor del universo
el que nada hace nada teme
y de terrenal sabrás lo celeste
un oscuro derecho a la delicia
será un sueño o será mentira

las cosas más triviales se
vuelven fundamentales
eliminando los moldes del azar
como se agita el viento sin alimento
escucha mi canto abierto de par en par.

es el opio la flor de la pereza
hasta que llego a ser sólo existencia
el humo de leche muge lento
extendiendo el sabor del universo
replegado en la madriguera
como un animal acosado
bajo el efecto de la adormidera
y el peso de mis pestañas.

las cosas más triviales se
vuelven fundamentales
eliminando los moldes del azar
como se agita el viento sin alimento
escucha mi canto abierto de par en par.

esquirlas de aire
arcano indescifrable
en el jardín de mis delicias
pertenezco a la brisa
inhalo la niebla
que flota en el ganges
el aceite de incienso
nos servirá de consuelo.

Torturador y Espejo, Mario Benedetti

TORTURADOR Y ESPEJO

Mirate
así

qué cangrejo monstruoso atenazó tu infancia
qué paliza paterna te generó cobarde
qué tristes sumisiones te hicieron despiadado

no escapes a tus ojos
mirate
así

ónde están las walkirias que no pudiste
la primera marmita de tus sañas

te metiste en crueldades de once varas
y ahora el odio te sigue como un buitre

no escapes a tus ojos
mirate
así

aunque nadie te mate
sos cadáver

aunque nadie te pudra
estás podrido

dios te ampare
o mejor
dios te reviente.

Torturador y espejo
Versos Para Rumiar
Letras de Emergencia (1969 - 1973)
Inventario Uno
Mario Benedetti

...the same kind of person...

(...)
'Well, in a way, we're both the same kind of person, aren't we?'
'Are we?'
'I think so. Not superficially, perhaps, but fundamentally. We both like the truth. I think, as far as one can say that of oneself we both see things as they are.'
'And you think most people don't?'
'Of course they don't. Nell Vereker, for instance. She sees things as they've been shown her, as she hopes they are'
(...)

Mary Westmacott (Agatha Christie)
Giant's Bread

Que monos no?

Quien fuera gatito.... / I wish I was a cat / Qui fos gatet! / Comment je voudrais être un chatPero es que son.... / Mais, vous voyez, cette si... / I love it!

No más lágrimas, Héroes del Silencio

Silencio, he oído una voz
es posible que alguien se acuerde
de mí
no puedo, trágica luz
siento tus ojos ocultos
en nombres, tantos nombres

Aunque el aire no sepa
que ocurre
el viento se lleva lo que acontece

Silencio, he oído un rumor
quería encontrarme un
abismo
el miedo, justo a tiempo
sólo un segundo
escarbando en vacío
oh, tan vacío

Aunque el aire
no sepa que ocurre
el viento, te arrastrará, te
arrastrará

No, no puedo oír tu voz
siempre
lejana, oh tan lejana

No, no quiero oír tu voz
siempre quebrada, oh no!

No puedo dormir con esas
lágrimas
goteando encima de mí
no puedo dormir con
esas lágrimas
goteando encima de mí
no puedo dormir
con esas lágrimas
goteando encima de mí
no puedo
dormir con esas lágrimas
goteando encima de mí
uhu,
uuuuhh

Desembre, Nadal, i jo pensant en...

I en què voleu que pensi... Soc un home, i com a tal tots pensam sobretot en tres coses: dormir, menjar i ...
Clar que també som mallorquí... I en què voleu que pensi? En la meva illota... A la qual hi viu molta gent que només hi veu ciment aquí i ciment allà i si no n'hi ha prest ho arreglam...

Però també hi ha gent que s'estima s'illa... I que és allà defensant-la... Vetllant per ella... Pels seus paratges. Per la seva cultura... Pels seus racons. Per la seva identitat... La nostra...

Cuanta bellesa en mans de tants irresponables, sangoneres, especuladors i depredadors...

Aparcar...

Això és aparcar!!!!

L'imperialisme perifèric i el Nobel per als Reis Católics

Avui em fa gràcia reproduir la conversa que jo i el SeisCuerdas varem sentir mentres esperavem l'inici de la película El Laberinto del Fauno...
Eren dues dones d'edat avançada comentant-se l'una a l'altra (i donant-se respectivament la raó) temes com l'imperialisme Basc (Ein? Que los bascos quieren Navarra para ellos para así tener el derecho histórico. (Lo cualo?)), l'imperialisme català (que los catalanes querian lo mismo con Baleares y Valencia (vaig estar a punt de girarme i dir-los que no, que eren les Balears les que volien reconquerir el Principat de Catalunya i que a València en el fons es moren de ganes de venir però que els Balears no els volem perquè no volem competir amb ells a veure qui som més alcoholics))...

I clar, després els va venir al cap la idea de treure els reis catòlics, que varen portar la pau a una península ibérica dividida en petits regnes que només es dedicaven a muntar guerres entre ells... Segur que més d'un europeu i algun indígena americà hagués preferit que continuessin matant-se entre ells en comptes d'anar a massacrar a l'estranger... Ara hauriem de concedir el premi nobel de la pau als reis catòlics de forma póstuma per la seva exquisida dedicació a fomentar iniciatives com la Inquisició i aberracions per l'estil.

Increïblement vaig callar i no els vaig dir res... En el fons aquí soc un estranger més.

La gran satisfacció va ser veure que en SeisCuerdas, que és extremeny (de Càrceles) estava tan o més indignat que jo... Ell si que tenia ganes d'enviar-les a pastar... Però al final ens vàrem controlar i vàrem gaudir de la película.

Por cierto señoras, si leen esto sepan que los catalanes agarrados y los bascos violentos se estan organizando junto con los moros sin papeles para invadir Madrid y obligar a todos los madrileños a hablar arabe, catalan y euskera. Así que vayan con cuidado que en cualquier momento Madrid puede convertirse en una ciudad infiel llena de catalanes, bascos y arabes... Por suerte el alcalde de Salamanca tiene un ejercito de soldaditos de plomo para iniciar la reconquista...
(Las cinco líneas anteriores son broma, pero aun así a ver si dejan de decir tonterias, almenos en voz alta, hombre!)

La chispa adecuada, Héroes del Siléncio

Las palabras fueron avispas
y las calles como dunas
cuando aun te espero llegar
(de un momento a otro)

En un ataúd guardo tu tacto y una corona
con tu pelo enmarañado
queriendo encontrar un arcoiris infinito

Mis manos que aún son de hueso
y tu vientre sabe a pan
la catedral que es tu cuerpo
lo será del enemigo

Eras verano y mil tormentas
y yo el león que sonríe a las paredes
que he vuelto a pintar del mismo color

No sé distinguir entre besos y raíces
no sé distinguir lo complicado de lo simple

Y ahora estás en mi lista
de promesas a olvidar
todo arde si le aplicas la chispa adecuada

Escribe con carbón en mi pensamiento
que cruzamos océanos de tiempo
dibujando los garabatos de mis fantasías
poco es tanto cuando poco necesitas

El fuego que era a veces propio
la ceniza siempre ajena
blanca esperma resbalando por la espina dorsal

Ya somos más viejos y sinceros y que más da
si miramos la laguna como llaman ala eternidad
de la ausencia

No sé distinguir entre besos y raíces
no sé distinguir lo complicado de lo simple

Y ahora estás en mi lista
de promesas a olvidar
todo arde si le aplicas la chispa adecuada

No sé distinguir entre besos y raíces
no sé distinguir lo complicado de lo simple

Y ahora estás en mi lista
de promesas a olvidar
todo arde si le aplicas la chispa adecuada

Hache y Jota, Mario Benedetti

HACHE Y JOTA

Aquella noche Hyde y Jekyll
decidieron tomar un trago

silbó bajito el Dr. Jekyll
y dijo hoy me siento ufano
tengo tranquila la conciencia
la digestión de buen talante
creo que vivir vale la pena

bajó los ojos míster Hyde
y dijo torvamente mierda

luego elevaron las dos copas
de vino tinto y vino blanco
y brindaron por esa eterna
y saludable coincidencia

por fin salieron abrazados
como dos buenos enemigos
estornudaron al unísono
y se metieron en el Hombre.

Hache y Jota

Contra los puentes levadizos (1965 - 1966)

Inventario Uno

Mario Benedetti

El Laberinto del Fauno, Guillermo del Toro

Avui fa 10 dies que vaig anar a veure El Laberinto del Fauno.

N'hi ha molts que afirmen que, sense cap dubte, aquesta és la obra mestra del director Guillermo del Toro.

Certament és una gran película. D'aquestes que t'asseus i no mires el rellotge fins que la película ha acabat... Amb un molt bon ritme... Amb una qualitat directiva enorme.

Per a mi una història dual, en la que es barregen dues històries: una és una història històrica (perdò per la redundància): el record de la crueltat d'uns essers que feren de la diferència una arma de doble fil... De la crueltat del feixisme (una mica exagerada, però amb matissos, que ja esmentaré). Dels que varen resistir... Dels que varen morir... Molts innocents... En l'altra història, fantàstica, la imaginació de la nena protagonista recrea un món de bèsties mitològiques. A mi m'encantaria creure que tot aquest món està farcit de simbologies... Però el meu acompanyant al cinema, el SeisCuerdas, em va recordar que aquesta part és subjecta a les interpretacions de cada individu...

En definitiva, per a mi és una gran película... Pero sense arribar a l'excelència... D'una banda sobretot per alguns moments del guió que em semblen inconsistents per petits detalls que em varen deixar mig perplexe... D'altra banda perquè crec que alguns dels personatges mitològics haurien pogut donar molt més joc.

En el capítol de personatges mitològics, aquests són per a mi el gran alicient de la película, conjuntament amb la dificultat de mesclar amb mestria dos temes tan allunyats com la memòria històrica de la guerra civil (una mica novelada) i la mitologia fantàstica. I en definitiva aquest aspecte de la película és molt satisfactori, tot i que podrien haver tingut més paper....

I pel que fa a crítiques negatives destacaria l'abús de escenes escatológiques per part del director... No dic que no n'hagués de fer ús... Dic que potser l'ús de les escenes "asqueroses" (mocs, fangs, bitxos, sangs...) és una mica excessiu sobretot perquè algunes de les esmentades escenes no semblen imprescindibles.

Però dit aixó us recomano que si hi ha algun cinema on encara la facin, que l'aneu a veure...

Intimidation

This IS intimidation...

El Cuadro, Héroes del Silencio

El Cuadro

mis ojos van al cuadro
algo se ha iluminado.
y en su interior
las figuras danzan
me miran fijamente y se agrandan.

mi cuerpo pesa menos
siento que me elevo.
las pistolas warhol
sin munición
se nubla en mi cerebro la situación.

rodeado por miradas
algo difuminadas
y admito los colores de su interior
sufre mi figura la transformación.

y aquellos ojos blancos
formándose a su lado
me obligan a sentirme así
están tras de ti...
...están tras de ti.

For ever and ever...

He says, "Why a hundred years ago, I left my palace and my throne for love of you," And she says, "Yes. But because you were afraid you hid a piece of gold in the lining of your doublet, and the gleam of it enchanted your eyes and we lost each other. But now the whole world is ours and we will wander through it together for ever and ever."

Piece from The Giant's Bread, Mary Westmacott (aka Agatha Christie)

It's hard to read a book about love and passion when in my life love and passion are making me feel sad... But anyway, despite the dispair, always there's a light at the end of the tunnel. Even if its fire.

Luna Congelada, Mario Benedetti

Con esta soledad
alevosa
tranquila
con esta soledad
de sagradas goteras
de lejanos aullidos
de monstruos de silencio
de recuerdos al firme
de luna congelada
de noche para otros
de ojos bien abiertos

con esta soledad
inservible
vacía

se puede algunas veces
entender
el amor.

Luna Congelada
Contra los puentes levadizos (1965 - 1966)
Inventario Uno
Mario Benedetti

Unas lineas de El Séptimo Sello, de Ingmar Bergman

Escudero - ¿Que significa eso?
Pintor - Es la danza de la muerte. (...)
Escudero - ¿Para que pintas esas tontadas?
Pintor - Me parece que conviene advertir al pueblo que tiene que morir.
Escudero - No vas a hacerles muy felices, cerraran los ojos y no verán tus pinturas.
Pintor - Descuida que las mirarán, una calavera resulta mucho mas interesante que una doncella desnuda.
Escudero - Si tu les metes miedo...
Pintor - Reflexionan
Escudero - ¿Y si reflexionan?
Pintor - Les entra mucho más miedo
Escudero - Y se arrojan en los brazos de los curas.
Pintor - Eso no es cuenta mía.
Escudero - TU TE LIMITAS A PINTAR TU DANZA.
Pintor - ESTE ES MI MURAL Y QUE CADA UNO SAQUE SU CONSECUENCIA

Creo que, como muchos, prefiero las mujeres desnudas

Es meu padrí

Es meu padrí és un mite per mi...
Ho és i sempre ho serà...

A la foto hi sortim tots dos...

Però és un mite...
Va nàixer en època d'estretors... I va renunciar a molt... Però no a tot...

Va soportar una guerra cruel. Una guerra que no hem d'oblidar.

L'home, el bon home, ha fet de tot. Des d'empèneyer la cadira de rodes de la seva àvia amunt i avall des de Felanitx fins a Porto Colom (12 km) fins a feines de tot tipus.

Pescador, torero, futbolista, actor... Ciclista, agent d'una gestoria, i barber... Fins i tot va intentar montar una teulera.

Segur que ha fet més coses que no sé... Però per a mi és un mite...

M'han dit que de jove era molt bon dibuixant, però no el varen deixar estudiar art perquè "no servia per res" i necessitaven que fes feina a la casa. Però ara s'expressa amb una de les seves passions, les maquetes de barcos... Cada any monta 4 o 5 d'aquestes maquetes amb una de les coses que mai no ha perdut i que mai no hi han pogut manllevar: la paciència i la il·lusió...

Padrinet...

(Nota: a Mallorca, el Padrí és l'avi)

Com t'enyor...

Entre les coses que enyor... Hi ha el mar... La mar... La sensació que es té a Barcelona o a Mallorca que a qualsevol moment et pot pegar per anar-te'n a passejar aprop de la mar i sentir l'oratge marí... Aquell tan humit i salat... Sentir-lo, sigui fred o calent, copejar-te la cara... Tallar-te-la. Fiblant, però tan meu... Tant de la mar...La nostàlgia salada d'avui l'he de farcir d'aquestes imatges del meu S'Algar... De la bellesa natural que alguns sense escrúpols pretenen (encara ara, perquè tot i que els parin els peus un cop, saben que tenen la pella i els polítics pel mànec) destrossar amb hotels o urbanitzacions o animalades per l'estil...

I res... Que si mir aquestes imatges molta estona em posaré molt nostàlgic... No sé si m'enteneu...

Tell me... Excerpt

"Tell me, Jane, what is life to you?"
She paused a minute and then said:
"A difficult, dangerous, but endlessly interesting adventure."

Excerpt from Mary Westmacott's Giant Bread.

She... an excerpt

Excerpt from Mary Westmacott's Giant Bread

(...)"She, too, expects life to be a fairy story, and is just beginnig to be afraid, poor child, that it mayn't be, after all. She's a Sleeping Beauty waking in the forest. Love, to her, is something very wonderful and very beautiful."

"Isn't it that to you?"
(...)

Infiltrados, de Martin Scorsese

Ahir vaig anar a veure Infiltrados, de Martin Scorsese. I dic de Martin Scorsese per dir alguna cosa... Perquè hauria de dir Infiltrados de Scorsese, DiCaprio, Matt Damon, Jack Nicholson, Martin Sheen, Mark Whalberg, Alec Baldwin...

Un grapat de gegants amb unes interpretacions que em varen agradar. (No dic que fossin bones o dolentes, perquè en sé poc).

DiCaprio, per exemple, normalment no m'acaba de convèncer als seus papers però crec que a aquesta película fa una interpretació molt convincent.

Nicholson fa un elevat ús de les seves cares diabòliques... Però per sort, i segons la meva opinió no n'abusa, tot i que es queda a la frontera...

Matt Damon, dels tres, és el que esta més correcte i menys destacat... Els altres tenen uns papers més breus que no els permet lluiment ni tenen temps tampoc per quedar en evidència... Simplement hi són...

M'ha sorprés molt positivament l'actuació de la per a mi desconeguda Vera Farmiga... Afegeixo una foto perquè pogueu reconèixer-la quan vegeu la película.

A nivell de película... Només puc dir que manté el segell personal d'Scorsese, un segell que des del meu punt de vista no mereix cap Óscar: grans actors amb bones interpretacions (bones, no fantàstiques), un guió interessant amb molts girs... El tema "racial" pel mig (spaghetti & irlandesos)... El resultat és una película llarga però amb un ritme molt bo que resulta molt interessant...

De fet, el ritme és tan bo, que malgrat la llarga durada (2'5 hores) passa volant... Jo em vaig asseure i de cop la peli s'havia acabat. Això, habitualment, és un bon senyal.

En conclusió, una bona película, Imprescindible per als amants del thriller policíac.

Querida Mafalda

Me han dicho que fue el propio Quino quien escribió esto. No sé si es cierto. Pero en cualquier caso vale la pena reproducirlo aquí... A mi, como admirador de Mafalda y sus amigos, y de Quino por extensión (o era al revés), me ha recordado por que me gusta tanto y por que sigue siendo tan actual... Tristemente...

Querida Mafalda:

En este día tan especial me acordé de tu cumpleaños...¡Como pasa el tiempo! Nacimos en el corazón de un país que soñaba.

¡Cuántas utopías! ¡Cuántos deseos de crecer, de mejorar las cosas!

Nos tocó convivir con un tiempo de hombres creativos: Luther King, Che Guevara, Juan XXIII, John Kennedy; nos trasmitieron el sentido de la justicia, el valor de los sentimientos, la maravillosa aventura de pensar con la propia cabeza...

Ayer me preguntaba por nuestra amiga Libertad, aquella pequeñita que un día encontraste en una playa, no me acuerdo si era Santa Teresita o Mar de Tuyú, me acuerdo todavía cuando la presentaste a tus padres...Era vivaracha y quemadita por el sol de febrero. ¿dónde vive Libertad? ¿Es verdad que la mataron durante la dictadura? Dicen que la torturaron y su cuerpo desapareció en el Río de la Plata...Me cuesta pensar que se murieron sus sueños. ¿Y si vive? ¿Estará filosofando sobre la fragilidad de las cosas y el sentido de la vida?

¿Que fue de Susanita? ¿Se casó? ¿Pudo realizar su vocación de ser madre? La imagino viviendo en alguna ciudad de provincia, paseando del brazo del marido (un hombre bajo y calvo) en una tarde de verano, contenta con sus hijos y cuidando el primer nieto, realizada como tantas comunes mujeres....

Supe de Manolito, que perdió sus ahorros durante el corralito y no soportó tanta crisis. Los últimos días lo vieron cabizbajo, mumurando palabras incoherentes, abandonado como un mendigo en una estacion de trenes, triste y abatido como tantos....

Sé que Felipe vive en La Habana, que probó con el cine, que tiene un taxi y que habla a los turistas de Fidel y de la revolución con el mismo entusiasmo de cuando vivía en Buenos Aires...

A Guille, tu hermano, lo escuché tocar, hace poco, en la Scala de Milano. Vive en Ginebra, nunca se arrepiente de haber emigrado en los últimos años de Alfonsín, me contó que es feliz con su nueva pareja...

Y vos, querida amiga, ¿como estás? Hace tanto tiempo que no tengo noticias tuyas. Sé, por otros, que seguís escuchando la radio, que leés los diarios del mundo, que te duele el Irak como te dolía Vietnam, sé que trabajas para la FAO por los pueblos del hambre, que estás indignada por la prepotencia de Bush. Me llegó tu pedido para juntar medicinas para los Médicos sin Fronteras, sé que siguen las reuniones en tu casa de París, que estás confundida, inquieta y preocupada por el futuro del mundo...

En fin, Mafalda, sé lo suficiente como para saber que seguís viva, viva en el alma, niña como siempre...De parte mía sigo escribiendo siempre, renegado porque me falta tiempo; creyendo, como siempre, en el valor de la sinceridad, perdiendo oportunidades por manifestar mis ideas. Algunos días estoy triste y deprimido, pero puede siempre más la alegría que la tristeza...El mundo no mejoró mucho desde la época en que vivíamos juntos en nuestra patria. A veces, cuando miro el globo terráqueo encuentro tu mirada, pienso en todos aquellos que lo miran como vos, en los ojos de los que protestan, de los que no se conforman, y de los que viven en la atmósfera del optimismo y de la justicia...Esos ojos, junto a los míos, te desean un buen día, querida amiga, por otros 40 años tan intensos y jóvenes como los que has vivido.

Un beso grande de tu amigo que te quiere como siempre.

Miguelito.

El efecto optico de la cola

Por eso solo la tomo light...

Tomeu Pinya, un mestre

Avui toca propaganda. Propaganda estil mallorquí...

Perquè en Tomeu Pinya és un mallorquí autèntic...

Però és més que això... És un artista. I no en el sentit de Dinio o el Conde Lequio. És un Artista. En el sentit de persona dedicada a l'art. I no és només dedicació, és creació en si.

Vaig conèixer en Tomeu a la residència d'estudiants... Sí, al CMU Penyafort-Montserrat... I pocs saben la gran quantitat de coses que ha aportat en Tomeu a la residència...

La revista El Pont de la residència va ser una de les seves grans contribucions... Les seves il·lustracions sempre decoraven les parets de la residència... El Festival de Tardor, tot seu... I el Festival de Primavera, sense ell i en Dani no seria. I tot això de feina visible, perquè també va fer molta feina menys visible per la residència tant a la comissió de Medi Ambient com a la de Cultura.

Per ell tot alabances... I merescudes!!! I és segur que em quedaré curt.

En un futur no molt llunyà segur que hi haurà dibuixos de'n Tomeu Pinya a la premsa, quadres seus a museus i obres seves omplint tots els carrers... Molts anuncis i películes tendran storyboards fets per ell... I qui sap... Segurament dirigirà alguna película d'èxit, qualque dia. De moment ja ha assumit la direcció artística d'un parell de curts...

Ara podeu jutjar per vosaltres mateixos si trobau que he exagerat a la seva plana web, on exposa algunes cosetes com aquesta il·lustració per al tríptic d'un cicle de conferències que es va fer a la residència...

Entreu a

www.tomeupinya.com

i si pensau que m'he passat ho podeu deixar com a comentari... (A que no en deixau cap!!!!)

PS: No deixeu de mirar els seus genials còmics, una de les seves grans especialitats!

Hijos de los Hombres, Alfonso Cuarón

Justament el dia que a les notícies anuncien que un grup de científics espanyols han descobert que fumar destrossa l'aparell reproductiu femení (entre altres coses) i per tant augmenta la infertilitat femenina he anat a veure precisament aquesta película:

Hijos de los Hombres (Children Of Men).

En un futur (no massa llunyà) el món sencer està en guerra... El món sencer? No... El Regne Unit resisteix, tot i que amb una forta repressió militar. Els estrangers son tractats com els jueus a l'holocaust. Algunes escenes m'han recordat "la Lista de Schindler".

El principal problema al món, és la infertilitat. En més de 20 anys un sol naixement i a sobre, maten el noi més jove...

Entremig d'aquest enrenou, el personatge encarnat per Clive Owen, es veu embolicat en una trama conspiratòria revolucionària... Un ex-activista que de cop es retroba amb el seu doloròs passat i emprèn una aventura cap a la vida...

Les aportacions relativament breus però contundents i brillants de Julianne Moore i Michael Caine son bastant encertades. I en definitiva, tot i que no és una película fascinant, és entretenguda (tot i que té algun instant lleugerament pesat) i de les que fa pensar.

Una película detallista: passen poques coses a la pantalla que no tinguin un significat. Hi ha pocs detalls, pocs enfocaments que no estiguin pensats i planificats amb cura... Una película molt digna d'un Alfonso Cuarón, que em va sorprendre amb Y a tu mamá tambien..., i que em va meravellar amb la tercera entrega de Harry Potter (i el Presoner d'Azkaban).

Pel meu gust, té un excel·lent enfocament progressista, d'alarma però amb un regust positiu... De denúncia d'un futur massa present. Els més dretans potser es sentiran incòmodes amb algunes de les línees ideológiques del film.

I com a cinta de ciència-ficció, crec que segueix els patrons paradigmàtics d'una bona película de ciència-ficció que té molts números d'esdevenir tot un clàssic a les dvdteques dels amants del gènere... Una película que acabarà sent de culte i que estarà dignament al costat de Doce Monos, Matrix, etc. etc. etc.

En definitiva, que m'ha agradat.

Some lines from Giant's Bread, Mary Westmacott

Mary Westmacott is the alter ego of Agatha Christie. Christie always wanted to prove her writing skills in non-criminal literature. Specially lovers books... Giant's Bread is the first of a series of six book which she decided to sign as Mary Westmacott because she didn't want to make profit of her fame as a detective novel writer: she desired to prove her editors that she could be equally successful writing love stories than writing police stories.

After this short introduction, read this few lines from Giant's Bread...

"The boat drifted slowly downstream - a queer silent enchanted world. Because, he supposed, there were no human beings about. It was, when you came to think of it, an excess of human beings who spoilt the world. Always chattering and talking and giggling - and asking you what you were thinking of when all you wanted was to be let alone."

I love Agatha because from time to time, she always makes me think with short and shocking remarks... Just like this one.

Medicina Húmeda, Héroes del Silencio

Permanece atenta
a los rasgos de la muerte
por amor al transparente
de la carcel de los bosques

Di algo que no es real
las plantas generosas
quizas no te dejen ir
donde las caras se desdoblan
donde el ojo no ve se cubre de enfermedad
figurando ser un rostro el aguila devora a la serpiente

Europa se aburre balbusea
en ves de hablar y deberia parar
de fabricar sus tinieblas

Santa Maria Sabina dice "dios es azul"
las constelaciones dicen
caballo, barache, baston y cruz

Di algo que no es real
las plantas generosas
quizas no te dejen ir
donde las caras se desdoblan
los espectros conocidos con
nombre de gravedad
de sus bienes detiene un derrumbe
que me invita a explorar

Europa se aburre balbusea
en ves de hablar y deberia parar
de fabricar sus tinieblas

Europa se aburre balbusea
en ves de hablar y deberia parar
de fabricar sus tinieblas

Intimidad (1966), de Mario Benedetti

INTIMIDAD

Soñamos juntos
juntos despertamos

el tiempo
mientras tanto
hace o deshace

no le importan
tu sueño
ni mi sueño

somos dóciles
torpes
destructibles
pensamos que no cae
esa gaviota

que hay más allá del fin
hay otra orilla
que la batalla es nuestra
o de ninguno

vivimos juntos
juntos
nos destruimos

pero la destrucción es una broma
un detalle
una ráfaga
un instante
un abrir y cerrarse
de ojos ciegos

ah nuestra intimidad
es tan inmensa
que la muerte la esconde
en su vacío.

Intimidad

Contra Los Puentes Levadizos (1965-1966)

Inventario

Mario Benedetti

Mariah Carey & I

I shouldn't explain this. Maybe I will regret it. But I will.

I don't like Mariah Carey. It's a music style that makes me feel nothing. It tells nothing to me. I understand that to many people it's a king of music lively, lovely and easy to listen. That's out of discussion to me. But well, I find it dull and ordinary.

Anyway, when I was really really young, more than 10 years ago, I saw a TV live show in the Spanish free tv in which Mariah Carey sang Without You. I really liked it very much. From that day on I regarded respectfully Mariah Carey untill I became a teenager, with a more critical point of view. In that point of view, Mariah Carey was devil. I didn't like it when the Disco DJs put her songs... I used to get really bored. But even then I loved that cover, Without You.

Nowadays, my iTunes Library, which contains all the music I love & listen (obviously), I have just 5 song by Mariah Carey: two covers, Without You & Jackson 5's I'll Be There; When You Believe, a duet with Whitney Houston, and two tracks from Butterfly: Fly Away and Honey.

Carey will never be one of my favourite performers... In fact it's quite possible that I might hate deeply most of her songs. But, as you can see, there are some exceptions.

Skunk: la culpa fue del FNAC

La culpa va ser de l'FNAC.
Ja estava a Barcelona, quan vaig començar a ser addicte a comprar-me de tant en tant un CD a l'FNAC. Un cada setmana quan tenia calers... Un cada mes quan no en tenia. O fins i tot més. Grups desconeguts, noves influències. Ofertes impossibles i irresistibles...

Jo ja va temps que sóc un apassionat de la múscia d'influència jamaicana: ska, reggae, rocksteady, i tota la música relacionada... Un apassionat fora de mida. Quan vaig veure aquell CD a l'FNAC. Un cd anomenat #1, d'un grup anomenat Skunk i que tenia cançons com Bailando Ska... No vaig poder resistir-ho, i sense escoltar-lo. Sense tan sols haver sentit mai cap cançó d'aquest grup, m'el vaig comprar.

Va resultar ser un concert enregistrat en directe. Al principi quan me'l vaig escoltar em va deixar intranquil. Allò era diferent a tot el que havia sentit fins aleshores... Al principi fins i tot em vaig fer ràbia a mi mateix. Em vaig sentir decebut: m'havia enganyat a mi mateix.

Amb el temps, però no m'ha sabut greu, doncs recentment he completat la discografia i és un grup especialment agradable... Un reflex del meu sentit de l'aventura a l'hora de conèixer coses noves.

Justament, aquests dies al meu blog de música jamaicana (ska-reggae) El Racó Música i Arrels he fet la ressenya de tots els discs d'aquest grup i hi he posat totes les lletres traduïdes al català (quan era necessari).

El Erasmus

Me ha dado estos dias por hablar de la Universidad...
Y en la Universidad está el programa Erasmus.

El programa Erasmus ha sido una idea que nunca ha parado de moverse en mi cerebro (del lado de las ideas que me parecian buenas al lado de las ideas que no me lo parecian).

Claro, en el marco de lo que comentaba ayer, el programa Erasmus es una gran idea: permites que los estudiantes cambien de ambiente de idioma, que pierdan el miedo a la mobilidad laboral... Promueve que conozcan otras culturas (?? seguro?), que sus horizontes mentales se amplien y con ellas la visión del mundo, la tolerancia... Para las empresas la lectura es clara: un solicitante que ha hecho un Erasmus demuestra una mayor predisposición a los desplazamientos y hay algunas empresas (como la que me ha contratado a mi) que valoran este hecho muy positivamente. Todos mis compañeros de trabajo han hecho Erasmus. Dos chicas de mi trabajo, una de ellas mi jefa, conocieron a sus parejas de Erasmus...

Yo no he hecho ningun Erasmus. Aún así he viajado, relativamente mucho. Y me encanta y tengo predisposición real. Tanta que en 2 semanas decidí mudarme a Madrid, me encontre un piso y me puse a trabajar y conocer gente. Yo tambien acredité mi predisposición a viajar. A canviar de aires.

Otro punto a favor del Erasmus es que te prepara para el cambio, si no estas preparado. Y si lo estás es un cambio de aires que siempre resulta estimulante para las personas. En mi caso, mudarme a Madrid ha resultado ser un cambio de aires muy estimulante. La posibilidad de empezar de cero en una ciudad donde salir de fiesta implica no conocer a nadie. (En BCN esto ya no me era posible).

La realidad tras el Erasmus es la intención de alargar la permanencia de los estudiantes en el sistema universitario... Si... Simple y llanamente. No es así siempre, pero sí en la mayoria de los casos. Yo no hice el Erasmus porque queria cerrar el ciclo en BCN sin alargarme mas de lo necesario. Podria haber hecho el Proyecto fuera, eso me hubiera gustado. Pero me apetecia un tipo de Proyecto poco convencional que no hubiera encontrado fuera.

Además, tengo la sensación que la gente se lo pasa muy bien de Erasmus (yo no puedo juzgar) pero por lo que he oido, la gente aprueba sin estudiar... Les aprueban por ser estudiantes Erasmus. En algunas carreras (ADE, Empresariales) los estudiantes se dejan las asignaturas difíciles para un solo semestre, el del Erasmus, y así se ahorran los "huesos". (Hecho real)

En pocas palabras, yo no he hecho el Erasmus y no puedo valorar realmente, pero tengo la sensación de que esta sobrevalorado, que no es más que una tomadura de pelo... Y que muy pocos estudiantes realmente lo aprovechan.

Tengo la sensación que me ha arrebatado una parte de mi :D... Y más de una vez me ha alejado a mis mejores amigos... Vaya que no me llevo muy bien con Erasmus... Y eso que siempre me he considerado un humanista.

La Universidad

Entre pitos y flautas me he pasado 7 años dentro del sistema universitario.

Muchos me decían: disfruta, ya verás que los años de vida universitaria seran los mejores años de tu vida. Ahora llevo un mes de vida de trabajador post-universitaria y creo que me estoy sintiendo mas realizado que en la universidad.

Mi madre es Pedagoga-Terapeuta en un instituto de un barrio marginal de Palma. Tambien ha sido profesora de EGB y de instituto... Empezó Biologia y lo dejó... Todavia no tengo claras las causas. Hizo magisterio, me hizo a mi (para desgracia de muchos :D) y sacó opos en BCN. Después nos mudamos a Mallorca y se puso a estudiar Pedagogia... Con un hijo adolescente. La verdad es que yo ayudar lo que es ayudar nunca la he ayudado mucho... Pero es una mujer enorme (y no me refiero a su tamaño precisamente)... A mi madre la putearon mucho en la universidad.

Mi padre es catedràtico de universidad... Estudió en la UB, estuvo en la ETSAB de la UPC (ein?: Facultad de Arquitectura de la Politècnica de Catalunya)... Se hizo catedràtico, y luego nos mudamos a Mallorca, donde se convirtió en una pieza del raído engranaje univesitario mallorquín. Tambien reconocido por muchos como uno de los buenos profesores que hay en la UIB... (Las Islas Baleares estan a la cabeza de las listas de fracaso escolar de España y por tanto, de Europa).

Con esto quiero decir que siempre he vivido de cerca el sistema universitario... Desde múltiples i variadas perspectivas. Y creo que esta hecho una mierda. Almenos aquí en España. Yo no he disfrutado en la universidad... Bueno, los primeros tres años quizás si... Pero luego el tedio, el inmovilismo y la falta de creatividad educativa... La falta de auto-crítica del sistema, de capacidad de reinvención me crearon una sensación de estancamiento sólo evitada en las asignaturas de laboratorio. Esas asignaturas que ahora han tenido que desaparecer del plan de estudios por eso que llaman Bolonia y que a pesar de las buenas intenciones ha empezado con muy mal pie.

En resumen... No me fascinó mi paso por la universidad. Aprendí mucho... Viví muchas cosas, que aunque salieran bien o mal, fueron bonitas. He conocido a mucha gente... Pero como diríanLa Gran Orquestra Republicana, espero conocer a mucha más a lo largo del camino.

Espero que algun profesor universitario lea estas líneas y le sirvan para motivar que intente cambiar el enfoque de la enseñanza superior. A veces he oido decir a mi padre, en alguna de sus conferencias, que si cogieras a un profesor universitario de cualquier momento entre el siglo XII y el siglo pasado y lo pusieramos en una clase, reconoceria inmediatamente su entorno, y seria capaz de dar una clase perfectamente... Porque a pesar del progreso de la civilización y sus necesidades, la universidad se ha mantenido muy rígida y reacia a inovar y reinventarse.

Yo esperaba que Bolonia seria el momento, pero de momento no hay buenos indicios...
Mañana: el Erasmus.

L'home que va Pintar Sangtraït

Avui vos deman permís per parlar-vos de com un fenòmen excepcional en la meva vida va donar peu a un altre fenòmen de diferent dimensió...

Pintor. Pintor és un amic... I ho serà sempre. Però ho va ser molt més en una de les meves vides passades. En molts aspectes em va servir d'inspiració, de model... Tenia enveja i admiració sana per moltes característiques de la seva persona. Uns successos tèrbols i els diferents camins de la vida varen provocar que ara gairebé el vegi un cop a l'any i que tingui més relació amb la seva mare, ex-professora meva (una gran i excel·lent persona i professora per cert), que amb ell. Però sempre el recordo... Quan comenci amb les meves memòries ja desenvoluparé més aquests importants personatges...

La qüestió és, però Sangtraït. A aquella época, l'época en que Pintor representava per a mi l'amistat, el seu grup insígnia era Sangtraït... Jo feia molt poc que m'havia introduït al món de la música en català i amb prou feines prestava atenció a Els Pets i Lax'n'busto... I Sopa de Cabra i Gossos en un segon pla... Ell en canvi, no en tenia cap dubte. Sangtraït eren els seus.

Potser per la temàtica, perfecta per a un home enamorat de l'art, la pintura, la tradició i la mitologia... Potser per altres coses. Jo, en canvi, he de reconèixer que em resistia a entrar en el món de Sangtraït. Crec que ho vaig aconseguir, a més de la evident influència de pintor, per el videoclip de Cara i Creu, que apareixia a l'Sputnik.

Quin programa més enorme, l'Sputnik. Em passava hores de cap de setmana mirant videoclips... Hores i hores. Aleshores ja era noctàmbul, gairebé vampir. O més aviat no dormia.

Després vaig anar a BCN a viure i estudiar... Allà vaig anar a dos concerts de Sangtraït: a la Bikini amb la Galactica Versió 1. I desprès a l'últim concert amb la Galàctica i la iLòGiCa... Quin dia aquell... Sangtraït i dues persones importantíssimes en la meva vida...

I ara... Per Madrid, a tots els amants del heavy i del hard-rock i del metal els poso cançons com Bruixes, 15 Abril 1099, La lluna i el navegant i... No posen mala cara.

Per acabar una reflexió: per què els grups catalans no tenen més projecció fora de Catalunya?

Jornada Catalana-Mallorquina

Salvant la redundància del títol ahir vaig celebrar al meu pis a Madrid una vetllada Catalana-Mallorquina. Vaig convidar als companys de pis, als amics de la feina i als veïns, en definitiva, a tota la gent que he conegut fins ara a Madrid al meu pis a fer unes canyes amb ambient català-malloquí.

Primer una picada de 'porqueries' mentre em treia de polleguera el partit del Barça contra el Chelsea... No dic res de la mare de l'àrbitre i del Mourinho perquè crec que tota la civilització ja ho sap prou bé. Però segurament treballen juntes (o hi han treballat en algun moment).

Superada la ràbia i acabades les Voll-Damm va ser el moment de treure la sobrassada i el pa amb tomàquet (i el pa amb oli) que havia preparat especialment per a l'ocasió... Varen triomfar, sense cap dubte... I entre pitos i flautes es varen fer la una i només quedavem els de la feina...

Cadascú havia tirat pel seu cantó. I no sé com varem acabar a un antre el nom del qual no puc recordar fins les 6 del matí, quan ens varen fer fora... Després res més... Agafar el metro i a dormir... Amb el permís dels veïns... Que s'han passat tot el matí cridant.

I avui suposo que observaré impassible com la política catalana segueix el seu camí... Sigui quin sigui...

...Y Para Siempre, Héroes del Silencio

HEROES DEL SILENCIO
...Y Para Siempre

(Andreu, Boguslavsky, Bunbury, Cardiel, Valdivia)

no me tienes que impresionar
ni que seguir la corriente
voy a apearme aquí
en la orilla del presente.

con la boca amarga
y el corazón derrotado
estoy plantando barreras
a la sombra de mis pasos.

ESTRIBILLO:
la derrota no es una opción
y ya no hay excusas
... y parasiempre
me parece mucho tiempo.

donde el hombre se asfixia
escribe un testamento
lágrimas de vinagre
y de chile negro
el suplicio de estar contigo
es la alquimia de mi veneno.

los presagios confirmados
son el banco de los vivos.

ESTRIBILLO

hoy nacen las dudas
lo mismo sera mañana
si es ley en tus entrañas
se ensaya para mi locura.

la influencia de la ira
y los impulsos de la lengua
no tengo toda la vida
y aún hay cajas con sorpresa.

ESTRIBILLO

Arte Poética, Mario Benedetti

	Que golpee y golpee
	hasta que nadie
	pueda hacerse ya el sordo
	que golpee y golpee hasta que el poeta
	sepa o por lo menos crea
	que es a él
	a quien llaman.

Arte Poètica
Contra los puentes levadizos (1965 - 1966)
Inventario Uno
Mario Benedetti

Scoop, Woody Allen

Gran repartiment en la nova entrega del prolífic i sovint brillant director Woody Allen. En aquest cas, Woody Allen es dirigeix a si mateix, un altre cop a Londres, envoltat d'actors de la mida de Scarlett Johansson (que repeteix després de Match Point) o Hugh Jackman, famós pel paper de Lobezno a la nissaga de X-Men.

Scoop és una comedia... Una película bastant rodona, pel meu gust. Clar que no és ni de bon tros la millor cinta d'Allen. Però jo vaig riure força. Molt. De totes formes ja hi ha qui l'ha calificat de la pitjor película de Woody Allen de tota la història. Personalment Todo lo Demás em va agradar mooooooltissssim menys. Per dir-ne una.

Jo crec, que com sempre, la gent es pren massa seriosament algunes películes. És evident que aquesta película no amaga cap reflexió sobre la vida com contenen moltes altres obres del director nord-americà. De fet, algunes de les escenes en un altre contexte m'haurien tret de polleguera... Però en aquesta 'gamberrada' en bon sentit crec que s'han de prendre pel cantó satíric.

Woody Allen torna a situar-se al davant de les càmeres per fer un d'aquests papers que tant l'han caracteritzat i el caracteritzen... Allen encarna un prestidigitador-ilusionista americà que fa la rèplica a una Scarlett Johannson (que li donaria a aquesta pastoreta....) que fa d'estudiant de periodisme a la qual un individu molt curiós (pel seu estat) li revela les claus per a fer l'article d'investigació del moment: la vinculació d'un actractiu i poderós fill d'un lord anglés amb una sèrie d'assassinats en sèrie...

En alguns moments m'ha recordat molt Misterioso Asesinato en Manhattan... Suposo que això li resta punts en el capítol d'originalitat. Però el personatge encarnat per Allen deixa anar una contínua ràfaga d'acudits en el millor nivell d'Allen...

Per exemple, quan li pregunten a quina confessió religiosa pertany, diu: em varen educar en la creença israeliana, però amb el temps m'he convertit al narcisisme. Genial.

I d'Scarlett... Per a mi fa molt bona película... Tot i que l'Allen es podia haver estalviat una de les primeres escenes... Però bé... Com es pot veure te unes qualitats que... Que... q.. Té unes gran dots... Interpretatives.

Dover Came To Me

La web de Dover és (o era) www.dovercametome.com

Obviament em va molt bé per a titular aquest post sobre com va aparèixer Dover a la meva vida... De fet es podria dir Dover Came To Us. Perquè és tota una generació que va poder passar-ho bé als pubs amb cançons com Devil Came To Me o Serenade.

Encara recordo nits a Gomila, la zona de marxa de Palma (pubs, baretos i alguna discoteca)... Jo que mai no he apreciat especialment la pachanguera i la disco, segons quina em ralla... Jo disfrutava quan els punxadiscos ens obsequiaven amb una mica de Green Day, Offspring, Nirvana, Ska-P o els protagonistes d'avui Dover.

L'anècdota que recordo amb més carinyo és una nit a una discoteca a Itàlia, al viatge d'estudis amb l'institut... Una noia molt maca i que aleshores era molt amiga meva... S'asseia al meu costat de classe... Crec que es deia Maria Piña (o Maria Pinya). Pero no n'estic segur... Doncs se'n va anar al punxadiscos de la discoteca italiana i li va preguntar --fent-se entendre com podia-- si tenia Dover. La cara del punxadiscos no l'explico... La podeu imaginar.

De l'últim disc que han tret (Follow The City Lights) en plan discotequero no en parlo perquè no n'he sentit ni una cançó... Del penúltim, The Flame... tampoc. L'he sentit poc. Avui parlaré de "It's good to be me"... Un disc amb una única cançó nova, Mystic Love. Un tema que està bé. La resta de temes del disc son enregistraments en directe o acústics de temes del disc I Was Dead for 7 Weeks in the City Of Angels, disc justament anterior.

Ara només queden per esmentar tres discos: Devil Came to Me, que és el que conté els temes que tant varen sonar als pubs i discoteques. Sister, que és el disc anterior i que és sens dubte el disc més grunge de la banda. I finalment Late At Night, el disc posterior a Devil Came to Me, i que ja no va tenir el ressò que l'anterior...

No sé... Crec que per avui ja m'he allargat prou... Un altre dia potser en parlaré més...

Un mes en Madrid... Solo una mala experiencia

Sólo llevo un mes en Madrid. (De hecho llevo menos de un mes... Pero como si fuera un mes)

Me he encontrado gente de todo el territorio español... Y todo gente amabilísima. Mis 'jefes' que me dan mucho trabajo, pero me lo dan de forma muy amable y atenta. Siempre echándome una mano cuando las dudas de la inexperiencia laboral y de la empresa me asaltan. Y haciéndome sentir uno mas. Valorado. Respetado... Muchos mitos del primer trabajo 'en prácticas' se estan cayendo. Quizás es porque mi empresa es diferente (porque la gente que trabaja en ella es diferente). Quizás es porque Madrid es así.

En el piso tambien he tenido suerte: dos andaluces de los que ha he hablado: alegres, simpáticos, abiertos, agradables (escribo esto en castellano por si se lo leen :D). Tambien me han adoptado de la mejor manera imaginable. Además tambien me llevo bien con los vecinos... Uno de Cáceres que es un poco Extremeño y una Argentina que es un poco estrangera. Son tan divertidamente raros los dos que me rio mucho con ellos...

A pesar de todo esto el pasado domingo tuve mi primera experiencia negativa. No pasó nada... Solo me puse muy triste. Fui con Marco Aurelio, compañero de piso, a ver el Madrid-Barça. Y teniamos al lado tres adolescentes con una gran bandera del Madrid (esto es normal, claro), y con una gran bandera de la España Imperial, con el aguilucho. En mas de un momento chillaron lemas 'tolerantes' como "Puta España y Puta Cataluña" y cosas de semejante 'deportividad'. Yo no hice casi ningun gesto pro-Barcelonista... Se me escapó un "chuta, chuta" a Sylvinho y el que estaba justo a mi lado me miró con una cara de asesino...

Me dolió mas ver esos jovenes en ese plan que la derrota con el gran y envidiado rival, o el mal momento de forma de mi Barça. Igual que me duelen las informaciones que en Madrid se va a celebrar un concierto neo-nazi y que las autoridades competentes no van a hacer nada... Ni Gallardón, ni Aguirre. Se ve que eso no les preocupa tanto como otras cosas mas lucrativas. (Quien sabe, hasta deben llevar a sus hijos a ver el concierto en sus limusinas).

Ojalá algun dia la inteligencia prevalezca ante la violencia y el odio.

Apuesta por el Rock And Roll, Héroes del Silencio

HEROES DEL SILENCIO - APUESTA POR EL ROCK'N'ROLL (RAREZAS)

ya no puedo darte el corazón
iré donde quieran mis botas
y si quieres que te diga qué hay que hacer,
te diré que apuestes por mi derrota.

quítate la ropa, así está bien
no dejes nada por hacer
si has venido a comprarme, lárgate
si vas a venir conmigo, agárrate.

larguémonos, chica, hacia el mar
no hay amanecer en esta ciudad
y no sé si nací para correr
pero quizás sí que nací para apostar.

sé que ya nada va ocurrir
pero ahora estoy contra las cuerdas
y no veo ni una forma de salir
pero voy a apostar fuerte mientras pueda.

larguémonos, chica, hacia el mar
no hay amanecer en esta ciudad
y no sé si nací para correr
pero quizás sí que nací para apostar.

ya no puedo darte el corazón
perdí mi apuesta por el rock 'n' roll
es la deuda que tengo que pagar
y ya no tiene sentido abandonar
ya no tiene sentido abandonar
oh, oh, oh, no late el corazón.

Un dia, Fora de's Sembrat

Avui em ve de gust xerrar de la meva relació amb Fora de's Sembrat...

Pels que no ho sapigueu Fora de's Sembrat és un dels grups mallorquíns de rock (en català) actius amb una trajectòria més allargada...

Tot va començar amb l'era del rock català... Institut, adolescència i concerts de tant en tant i de poble en poble... Amb la colla que s'havia format a l'institut... Fora des Sembrat tocaven sovint però jo, amb el auto-odi i menyspreu de l'època, els considerava molt "de poble" i no els tenia en compte tot i no haver-los prestat mai atenció. Vaja, tot prejudicis... Son de Mallorca, segur que no tenen res a veure amb els grups del Principat... A més, la cançó d'ànim al RCD Mallorca em va despistar... Em pensava que eren blaveros... I tot i que la cançó es molt bona... Jo recelava molt...

Un any més tard, un dels meus molts dies de tristesa adolescent: en un concert on Fora feien de teloners, jo estava sol i abandonat, assegut escoltant-los, potser per primera vegada... I per primera vegada aquella cançó que tant m'ha acompanyat i m'acompanya em va penetrar fins a dins... A partir d'aquell dia sempre me'ls escoltava, tot i no tenir cap disc... I més tard em vaig comprar el Maxi-Single amb Mallorca Jove (l'esmentada cançó futbolera), Un Instant (l'esmentada cançó que tant em va impressionar) i una serie de temes més impressionants que em varen conquerir... Poc a poc vaig adquirir els discs antics del grup... Sorprenent-me els orígens hard-rock-metal de No Aturen, el primer. Fascinant-me el frescor de Vius...

Després ja els he anat seguint disc a disc: ...altres herbes i amebes... (he posat les lletres que més m'agradaven a aquest bloc... mireu el mes passat), del qual fins i tot vaig anar a la presentació. Curiosament a aquest disc i al següent, el líder, músic i lletrista d'Antònia Font formava part també de Fora des Sembrat, i aquests dos discos inclouen un parell mallorquí de cançons composades per Joan Miquel Oliver, amb el seu estil característic... Això sí, una mica més rocker i guitarrer que a Antònia Font. A més, aquest disc també tenia la participació de Pemi Fortuny. Diré Pemi Fortuny de Lax'N'Busto, però per als que no ho sabeu encara, aquesta mateixa setmana, Pemi ha anunciat que deixa la banda. Però no us preocupeu, que ja té substitut, i tot i que no sigui el mateix, encara tindrem Lax per uns anys.

Desprès va venir La història de l'home llibre un disc amb molts altibaixos i que seria l'últim amb J.M. Oliver. El seu primer disc sense J.M.Oliver, Je suis la Suite, comptava amb la participació d'una gran estrella del panorama del rock català: Josep Thió, el qual fins i tot va escriure una cançó que m'encanta...

Ara mateix, estan preparant el llançament del seu primer disc enregistrat en directe... A l'Auditori d'Alcudia el 7 d'Abril de 2006.

Més info a la web de Fora des Sembrat. I qui sap, potser algun dia en torno a parlar un poc més.

Però com m'ha passat amb tots els grups, quan els podia escoltar no els apreciava. I ara que els podria apreciar, no els puc veure mai en directe...

Així, un dia, Fora de's Sembrat!

Mejor te invento, Mario Benedetti

Estás alicaído, estás dudando,
no te alcanzan las pruebas ni las preces,
cada Dónde te ofusca, cada Cuándo.

Recorres el confort, las estrecheces
que quedaron atrás y es razonable
que reclames la vida que mereces,

las ventanas de paz, el techo estable.
Pero yo, te confieso, prefería
(cómo querés, hermano, que te hable?)

cuando tu vieja angustia estaba al día
con la angustia del mundo, cuando todos
éramos parte en tu melancolía.

Sé qué polvos trajeron estos lodos
pero saberlo no es la mejor suerte.
Inventaré quién sos. De todos modos.

inventarte es mi forma de creerte.

A Ras de Sueño (1967)
Inventario
Mario Benedetti

Recarregar piles: una carta

Què bo és un cap de setmana familiar per recarregar piles... No és que les tengués molt baixes d'energia... Però bé... Els núvols negres s'albiren a l'horitzó i no hi ha res millor que partir amb l'avantatge de veure't recolzat per la teva gent...

I és que he fet una volteta per Mallorca aquest cap de setmana. Un parell de sopars culminats amb Herbes...

Un dinar de dissabte amb els padrins (avis en mallorquí) i amb l'abuela (sí, la meitat viva dels meus orígens murcians). I després de dinar veure (gairebé) tots els meus cosinets (segons)...

Dormir fins tard... Molt tard. Què bé s'està a casa...

Fa respecte pensar que tindré molt poques ocasions de tornar-hi...

Què maco és viure! Avui estic melangiosament feliç.

PS: Ahir vaig escriure prop de 10 mails. I els dos que m'han contestat són dos gegants en la meva història. Quan comenci a escriure de tant en tant les meves memòries segurament hi sortiran i en parlaré bé. Un és en Xavier, un gegant: mireu l'enllaç del mateix nom a la secció blogosfera. L'altre en Tià, un altre gegant. Són d'aquestes persones que només pensar en elles em fan recordar els millors dies de la meva innocència i sentir-me afortunat.

PSS: La vida és injusta... iLòGiCa... M'agradaria poder expressar-te el meu suport a tu i a tots. Però mai no sé... res.

Ahir també

Ahir també em va tocar. Fins a les vuit en aquest cas. Però us prometo que si no va ser més temps és perquè estava tan espés que la 'jefa' em va dir: tranki que ja ho acabaràs demà.

Com dirien a casa meva, vaig arribar a un punt que era "incapaç de fer una O amb un tassó". A Mallorca, pels que no ho sabeu, 'tassó' és la paraula que utilitzem per designar un objecte que al Principat és designat pel mot 'got'.

Però bé. Ara ja he acabat en molt poc temps el que ahir no era capaç de fer. I la 'jefa' està tan concentrada currant (sí ella també curra) que no em dona feina i jo estic aprofitant per fer el post del dia...

Segurament quan l'hagi publicat me n'aniré a esmorzar, que tinc la panxa buida... A les 7 del matí no em ve de gust res sòlid i em limito a Actimels i/o llet desnatada... Clar a les 10 és l'hora perfecta per un sandvitx. I a les 11 reunió.

(Avui he inventat un nou concepte: reality blog :D)