Torturador y Espejo, Mario Benedetti

TORTURADOR Y ESPEJO

Mirate
así

qué cangrejo monstruoso atenazó tu infancia
qué paliza paterna te generó cobarde
qué tristes sumisiones te hicieron despiadado

no escapes a tus ojos
mirate
así

ónde están las walkirias que no pudiste
la primera marmita de tus sañas

te metiste en crueldades de once varas
y ahora el odio te sigue como un buitre

no escapes a tus ojos
mirate
así

aunque nadie te mate
sos cadáver

aunque nadie te pudra
estás podrido

dios te ampare
o mejor
dios te reviente.

Torturador y espejo
Versos Para Rumiar
Letras de Emergencia (1969 - 1973)
Inventario Uno
Mario Benedetti

...the same kind of person...

(...)
'Well, in a way, we're both the same kind of person, aren't we?'
'Are we?'
'I think so. Not superficially, perhaps, but fundamentally. We both like the truth. I think, as far as one can say that of oneself we both see things as they are.'
'And you think most people don't?'
'Of course they don't. Nell Vereker, for instance. She sees things as they've been shown her, as she hopes they are'
(...)

Mary Westmacott (Agatha Christie)
Giant's Bread

Que monos no?

Quien fuera gatito.... / I wish I was a cat / Qui fos gatet! / Comment je voudrais être un chatPero es que son.... / Mais, vous voyez, cette si... / I love it!

No más lágrimas, Héroes del Silencio

Silencio, he oído una voz
es posible que alguien se acuerde
de mí
no puedo, trágica luz
siento tus ojos ocultos
en nombres, tantos nombres

Aunque el aire no sepa
que ocurre
el viento se lleva lo que acontece

Silencio, he oído un rumor
quería encontrarme un
abismo
el miedo, justo a tiempo
sólo un segundo
escarbando en vacío
oh, tan vacío

Aunque el aire
no sepa que ocurre
el viento, te arrastrará, te
arrastrará

No, no puedo oír tu voz
siempre
lejana, oh tan lejana

No, no quiero oír tu voz
siempre quebrada, oh no!

No puedo dormir con esas
lágrimas
goteando encima de mí
no puedo dormir con
esas lágrimas
goteando encima de mí
no puedo dormir
con esas lágrimas
goteando encima de mí
no puedo
dormir con esas lágrimas
goteando encima de mí
uhu,
uuuuhh

Desembre, Nadal, i jo pensant en...

I en què voleu que pensi... Soc un home, i com a tal tots pensam sobretot en tres coses: dormir, menjar i ...
Clar que també som mallorquí... I en què voleu que pensi? En la meva illota... A la qual hi viu molta gent que només hi veu ciment aquí i ciment allà i si no n'hi ha prest ho arreglam...

Però també hi ha gent que s'estima s'illa... I que és allà defensant-la... Vetllant per ella... Pels seus paratges. Per la seva cultura... Pels seus racons. Per la seva identitat... La nostra...

Cuanta bellesa en mans de tants irresponables, sangoneres, especuladors i depredadors...

Aparcar...

Això és aparcar!!!!

L'imperialisme perifèric i el Nobel per als Reis Católics

Avui em fa gràcia reproduir la conversa que jo i el SeisCuerdas varem sentir mentres esperavem l'inici de la película El Laberinto del Fauno...
Eren dues dones d'edat avançada comentant-se l'una a l'altra (i donant-se respectivament la raó) temes com l'imperialisme Basc (Ein? Que los bascos quieren Navarra para ellos para así tener el derecho histórico. (Lo cualo?)), l'imperialisme català (que los catalanes querian lo mismo con Baleares y Valencia (vaig estar a punt de girarme i dir-los que no, que eren les Balears les que volien reconquerir el Principat de Catalunya i que a València en el fons es moren de ganes de venir però que els Balears no els volem perquè no volem competir amb ells a veure qui som més alcoholics))...

I clar, després els va venir al cap la idea de treure els reis catòlics, que varen portar la pau a una península ibérica dividida en petits regnes que només es dedicaven a muntar guerres entre ells... Segur que més d'un europeu i algun indígena americà hagués preferit que continuessin matant-se entre ells en comptes d'anar a massacrar a l'estranger... Ara hauriem de concedir el premi nobel de la pau als reis catòlics de forma póstuma per la seva exquisida dedicació a fomentar iniciatives com la Inquisició i aberracions per l'estil.

Increïblement vaig callar i no els vaig dir res... En el fons aquí soc un estranger més.

La gran satisfacció va ser veure que en SeisCuerdas, que és extremeny (de Càrceles) estava tan o més indignat que jo... Ell si que tenia ganes d'enviar-les a pastar... Però al final ens vàrem controlar i vàrem gaudir de la película.

Por cierto señoras, si leen esto sepan que los catalanes agarrados y los bascos violentos se estan organizando junto con los moros sin papeles para invadir Madrid y obligar a todos los madrileños a hablar arabe, catalan y euskera. Así que vayan con cuidado que en cualquier momento Madrid puede convertirse en una ciudad infiel llena de catalanes, bascos y arabes... Por suerte el alcalde de Salamanca tiene un ejercito de soldaditos de plomo para iniciar la reconquista...
(Las cinco líneas anteriores son broma, pero aun así a ver si dejan de decir tonterias, almenos en voz alta, hombre!)

La chispa adecuada, Héroes del Siléncio

Las palabras fueron avispas
y las calles como dunas
cuando aun te espero llegar
(de un momento a otro)

En un ataúd guardo tu tacto y una corona
con tu pelo enmarañado
queriendo encontrar un arcoiris infinito

Mis manos que aún son de hueso
y tu vientre sabe a pan
la catedral que es tu cuerpo
lo será del enemigo

Eras verano y mil tormentas
y yo el león que sonríe a las paredes
que he vuelto a pintar del mismo color

No sé distinguir entre besos y raíces
no sé distinguir lo complicado de lo simple

Y ahora estás en mi lista
de promesas a olvidar
todo arde si le aplicas la chispa adecuada

Escribe con carbón en mi pensamiento
que cruzamos océanos de tiempo
dibujando los garabatos de mis fantasías
poco es tanto cuando poco necesitas

El fuego que era a veces propio
la ceniza siempre ajena
blanca esperma resbalando por la espina dorsal

Ya somos más viejos y sinceros y que más da
si miramos la laguna como llaman ala eternidad
de la ausencia

No sé distinguir entre besos y raíces
no sé distinguir lo complicado de lo simple

Y ahora estás en mi lista
de promesas a olvidar
todo arde si le aplicas la chispa adecuada

No sé distinguir entre besos y raíces
no sé distinguir lo complicado de lo simple

Y ahora estás en mi lista
de promesas a olvidar
todo arde si le aplicas la chispa adecuada

Hache y Jota, Mario Benedetti

HACHE Y JOTA

Aquella noche Hyde y Jekyll
decidieron tomar un trago

silbó bajito el Dr. Jekyll
y dijo hoy me siento ufano
tengo tranquila la conciencia
la digestión de buen talante
creo que vivir vale la pena

bajó los ojos míster Hyde
y dijo torvamente mierda

luego elevaron las dos copas
de vino tinto y vino blanco
y brindaron por esa eterna
y saludable coincidencia

por fin salieron abrazados
como dos buenos enemigos
estornudaron al unísono
y se metieron en el Hombre.

Hache y Jota

Contra los puentes levadizos (1965 - 1966)

Inventario Uno

Mario Benedetti

El Laberinto del Fauno, Guillermo del Toro

Avui fa 10 dies que vaig anar a veure El Laberinto del Fauno.

N'hi ha molts que afirmen que, sense cap dubte, aquesta és la obra mestra del director Guillermo del Toro.

Certament és una gran película. D'aquestes que t'asseus i no mires el rellotge fins que la película ha acabat... Amb un molt bon ritme... Amb una qualitat directiva enorme.

Per a mi una història dual, en la que es barregen dues històries: una és una història històrica (perdò per la redundància): el record de la crueltat d'uns essers que feren de la diferència una arma de doble fil... De la crueltat del feixisme (una mica exagerada, però amb matissos, que ja esmentaré). Dels que varen resistir... Dels que varen morir... Molts innocents... En l'altra història, fantàstica, la imaginació de la nena protagonista recrea un món de bèsties mitològiques. A mi m'encantaria creure que tot aquest món està farcit de simbologies... Però el meu acompanyant al cinema, el SeisCuerdas, em va recordar que aquesta part és subjecta a les interpretacions de cada individu...

En definitiva, per a mi és una gran película... Pero sense arribar a l'excelència... D'una banda sobretot per alguns moments del guió que em semblen inconsistents per petits detalls que em varen deixar mig perplexe... D'altra banda perquè crec que alguns dels personatges mitològics haurien pogut donar molt més joc.

En el capítol de personatges mitològics, aquests són per a mi el gran alicient de la película, conjuntament amb la dificultat de mesclar amb mestria dos temes tan allunyats com la memòria històrica de la guerra civil (una mica novelada) i la mitologia fantàstica. I en definitiva aquest aspecte de la película és molt satisfactori, tot i que podrien haver tingut més paper....

I pel que fa a crítiques negatives destacaria l'abús de escenes escatológiques per part del director... No dic que no n'hagués de fer ús... Dic que potser l'ús de les escenes "asqueroses" (mocs, fangs, bitxos, sangs...) és una mica excessiu sobretot perquè algunes de les esmentades escenes no semblen imprescindibles.

Però dit aixó us recomano que si hi ha algun cinema on encara la facin, que l'aneu a veure...

Intimidation

This IS intimidation...

El Cuadro, Héroes del Silencio

El Cuadro

mis ojos van al cuadro
algo se ha iluminado.
y en su interior
las figuras danzan
me miran fijamente y se agrandan.

mi cuerpo pesa menos
siento que me elevo.
las pistolas warhol
sin munición
se nubla en mi cerebro la situación.

rodeado por miradas
algo difuminadas
y admito los colores de su interior
sufre mi figura la transformación.

y aquellos ojos blancos
formándose a su lado
me obligan a sentirme así
están tras de ti...
...están tras de ti.

For ever and ever...

He says, "Why a hundred years ago, I left my palace and my throne for love of you," And she says, "Yes. But because you were afraid you hid a piece of gold in the lining of your doublet, and the gleam of it enchanted your eyes and we lost each other. But now the whole world is ours and we will wander through it together for ever and ever."

Piece from The Giant's Bread, Mary Westmacott (aka Agatha Christie)

It's hard to read a book about love and passion when in my life love and passion are making me feel sad... But anyway, despite the dispair, always there's a light at the end of the tunnel. Even if its fire.

Luna Congelada, Mario Benedetti

Con esta soledad
alevosa
tranquila
con esta soledad
de sagradas goteras
de lejanos aullidos
de monstruos de silencio
de recuerdos al firme
de luna congelada
de noche para otros
de ojos bien abiertos

con esta soledad
inservible
vacía

se puede algunas veces
entender
el amor.

Luna Congelada
Contra los puentes levadizos (1965 - 1966)
Inventario Uno
Mario Benedetti

Unas lineas de El Séptimo Sello, de Ingmar Bergman

Escudero - ¿Que significa eso?
Pintor - Es la danza de la muerte. (...)
Escudero - ¿Para que pintas esas tontadas?
Pintor - Me parece que conviene advertir al pueblo que tiene que morir.
Escudero - No vas a hacerles muy felices, cerraran los ojos y no verán tus pinturas.
Pintor - Descuida que las mirarán, una calavera resulta mucho mas interesante que una doncella desnuda.
Escudero - Si tu les metes miedo...
Pintor - Reflexionan
Escudero - ¿Y si reflexionan?
Pintor - Les entra mucho más miedo
Escudero - Y se arrojan en los brazos de los curas.
Pintor - Eso no es cuenta mía.
Escudero - TU TE LIMITAS A PINTAR TU DANZA.
Pintor - ESTE ES MI MURAL Y QUE CADA UNO SAQUE SU CONSECUENCIA

Creo que, como muchos, prefiero las mujeres desnudas

Es meu padrí

Es meu padrí és un mite per mi...
Ho és i sempre ho serà...

A la foto hi sortim tots dos...

Però és un mite...
Va nàixer en època d'estretors... I va renunciar a molt... Però no a tot...

Va soportar una guerra cruel. Una guerra que no hem d'oblidar.

L'home, el bon home, ha fet de tot. Des d'empèneyer la cadira de rodes de la seva àvia amunt i avall des de Felanitx fins a Porto Colom (12 km) fins a feines de tot tipus.

Pescador, torero, futbolista, actor... Ciclista, agent d'una gestoria, i barber... Fins i tot va intentar montar una teulera.

Segur que ha fet més coses que no sé... Però per a mi és un mite...

M'han dit que de jove era molt bon dibuixant, però no el varen deixar estudiar art perquè "no servia per res" i necessitaven que fes feina a la casa. Però ara s'expressa amb una de les seves passions, les maquetes de barcos... Cada any monta 4 o 5 d'aquestes maquetes amb una de les coses que mai no ha perdut i que mai no hi han pogut manllevar: la paciència i la il·lusió...

Padrinet...

(Nota: a Mallorca, el Padrí és l'avi)

Com t'enyor...

Entre les coses que enyor... Hi ha el mar... La mar... La sensació que es té a Barcelona o a Mallorca que a qualsevol moment et pot pegar per anar-te'n a passejar aprop de la mar i sentir l'oratge marí... Aquell tan humit i salat... Sentir-lo, sigui fred o calent, copejar-te la cara... Tallar-te-la. Fiblant, però tan meu... Tant de la mar...La nostàlgia salada d'avui l'he de farcir d'aquestes imatges del meu S'Algar... De la bellesa natural que alguns sense escrúpols pretenen (encara ara, perquè tot i que els parin els peus un cop, saben que tenen la pella i els polítics pel mànec) destrossar amb hotels o urbanitzacions o animalades per l'estil...

I res... Que si mir aquestes imatges molta estona em posaré molt nostàlgic... No sé si m'enteneu...

Tell me... Excerpt

"Tell me, Jane, what is life to you?"
She paused a minute and then said:
"A difficult, dangerous, but endlessly interesting adventure."

Excerpt from Mary Westmacott's Giant Bread.

She... an excerpt

Excerpt from Mary Westmacott's Giant Bread

(...)"She, too, expects life to be a fairy story, and is just beginnig to be afraid, poor child, that it mayn't be, after all. She's a Sleeping Beauty waking in the forest. Love, to her, is something very wonderful and very beautiful."

"Isn't it that to you?"
(...)

Infiltrados, de Martin Scorsese

Ahir vaig anar a veure Infiltrados, de Martin Scorsese. I dic de Martin Scorsese per dir alguna cosa... Perquè hauria de dir Infiltrados de Scorsese, DiCaprio, Matt Damon, Jack Nicholson, Martin Sheen, Mark Whalberg, Alec Baldwin...

Un grapat de gegants amb unes interpretacions que em varen agradar. (No dic que fossin bones o dolentes, perquè en sé poc).

DiCaprio, per exemple, normalment no m'acaba de convèncer als seus papers però crec que a aquesta película fa una interpretació molt convincent.

Nicholson fa un elevat ús de les seves cares diabòliques... Però per sort, i segons la meva opinió no n'abusa, tot i que es queda a la frontera...

Matt Damon, dels tres, és el que esta més correcte i menys destacat... Els altres tenen uns papers més breus que no els permet lluiment ni tenen temps tampoc per quedar en evidència... Simplement hi són...

M'ha sorprés molt positivament l'actuació de la per a mi desconeguda Vera Farmiga... Afegeixo una foto perquè pogueu reconèixer-la quan vegeu la película.

A nivell de película... Només puc dir que manté el segell personal d'Scorsese, un segell que des del meu punt de vista no mereix cap Óscar: grans actors amb bones interpretacions (bones, no fantàstiques), un guió interessant amb molts girs... El tema "racial" pel mig (spaghetti & irlandesos)... El resultat és una película llarga però amb un ritme molt bo que resulta molt interessant...

De fet, el ritme és tan bo, que malgrat la llarga durada (2'5 hores) passa volant... Jo em vaig asseure i de cop la peli s'havia acabat. Això, habitualment, és un bon senyal.

En conclusió, una bona película, Imprescindible per als amants del thriller policíac.

Querida Mafalda

Me han dicho que fue el propio Quino quien escribió esto. No sé si es cierto. Pero en cualquier caso vale la pena reproducirlo aquí... A mi, como admirador de Mafalda y sus amigos, y de Quino por extensión (o era al revés), me ha recordado por que me gusta tanto y por que sigue siendo tan actual... Tristemente...

Querida Mafalda:

En este día tan especial me acordé de tu cumpleaños...¡Como pasa el tiempo! Nacimos en el corazón de un país que soñaba.

¡Cuántas utopías! ¡Cuántos deseos de crecer, de mejorar las cosas!

Nos tocó convivir con un tiempo de hombres creativos: Luther King, Che Guevara, Juan XXIII, John Kennedy; nos trasmitieron el sentido de la justicia, el valor de los sentimientos, la maravillosa aventura de pensar con la propia cabeza...

Ayer me preguntaba por nuestra amiga Libertad, aquella pequeñita que un día encontraste en una playa, no me acuerdo si era Santa Teresita o Mar de Tuyú, me acuerdo todavía cuando la presentaste a tus padres...Era vivaracha y quemadita por el sol de febrero. ¿dónde vive Libertad? ¿Es verdad que la mataron durante la dictadura? Dicen que la torturaron y su cuerpo desapareció en el Río de la Plata...Me cuesta pensar que se murieron sus sueños. ¿Y si vive? ¿Estará filosofando sobre la fragilidad de las cosas y el sentido de la vida?

¿Que fue de Susanita? ¿Se casó? ¿Pudo realizar su vocación de ser madre? La imagino viviendo en alguna ciudad de provincia, paseando del brazo del marido (un hombre bajo y calvo) en una tarde de verano, contenta con sus hijos y cuidando el primer nieto, realizada como tantas comunes mujeres....

Supe de Manolito, que perdió sus ahorros durante el corralito y no soportó tanta crisis. Los últimos días lo vieron cabizbajo, mumurando palabras incoherentes, abandonado como un mendigo en una estacion de trenes, triste y abatido como tantos....

Sé que Felipe vive en La Habana, que probó con el cine, que tiene un taxi y que habla a los turistas de Fidel y de la revolución con el mismo entusiasmo de cuando vivía en Buenos Aires...

A Guille, tu hermano, lo escuché tocar, hace poco, en la Scala de Milano. Vive en Ginebra, nunca se arrepiente de haber emigrado en los últimos años de Alfonsín, me contó que es feliz con su nueva pareja...

Y vos, querida amiga, ¿como estás? Hace tanto tiempo que no tengo noticias tuyas. Sé, por otros, que seguís escuchando la radio, que leés los diarios del mundo, que te duele el Irak como te dolía Vietnam, sé que trabajas para la FAO por los pueblos del hambre, que estás indignada por la prepotencia de Bush. Me llegó tu pedido para juntar medicinas para los Médicos sin Fronteras, sé que siguen las reuniones en tu casa de París, que estás confundida, inquieta y preocupada por el futuro del mundo...

En fin, Mafalda, sé lo suficiente como para saber que seguís viva, viva en el alma, niña como siempre...De parte mía sigo escribiendo siempre, renegado porque me falta tiempo; creyendo, como siempre, en el valor de la sinceridad, perdiendo oportunidades por manifestar mis ideas. Algunos días estoy triste y deprimido, pero puede siempre más la alegría que la tristeza...El mundo no mejoró mucho desde la época en que vivíamos juntos en nuestra patria. A veces, cuando miro el globo terráqueo encuentro tu mirada, pienso en todos aquellos que lo miran como vos, en los ojos de los que protestan, de los que no se conforman, y de los que viven en la atmósfera del optimismo y de la justicia...Esos ojos, junto a los míos, te desean un buen día, querida amiga, por otros 40 años tan intensos y jóvenes como los que has vivido.

Un beso grande de tu amigo que te quiere como siempre.

Miguelito.

El efecto optico de la cola

Por eso solo la tomo light...

Tomeu Pinya, un mestre

Avui toca propaganda. Propaganda estil mallorquí...

Perquè en Tomeu Pinya és un mallorquí autèntic...

Però és més que això... És un artista. I no en el sentit de Dinio o el Conde Lequio. És un Artista. En el sentit de persona dedicada a l'art. I no és només dedicació, és creació en si.

Vaig conèixer en Tomeu a la residència d'estudiants... Sí, al CMU Penyafort-Montserrat... I pocs saben la gran quantitat de coses que ha aportat en Tomeu a la residència...

La revista El Pont de la residència va ser una de les seves grans contribucions... Les seves il·lustracions sempre decoraven les parets de la residència... El Festival de Tardor, tot seu... I el Festival de Primavera, sense ell i en Dani no seria. I tot això de feina visible, perquè també va fer molta feina menys visible per la residència tant a la comissió de Medi Ambient com a la de Cultura.

Per ell tot alabances... I merescudes!!! I és segur que em quedaré curt.

En un futur no molt llunyà segur que hi haurà dibuixos de'n Tomeu Pinya a la premsa, quadres seus a museus i obres seves omplint tots els carrers... Molts anuncis i películes tendran storyboards fets per ell... I qui sap... Segurament dirigirà alguna película d'èxit, qualque dia. De moment ja ha assumit la direcció artística d'un parell de curts...

Ara podeu jutjar per vosaltres mateixos si trobau que he exagerat a la seva plana web, on exposa algunes cosetes com aquesta il·lustració per al tríptic d'un cicle de conferències que es va fer a la residència...

Entreu a

www.tomeupinya.com

i si pensau que m'he passat ho podeu deixar com a comentari... (A que no en deixau cap!!!!)

PS: No deixeu de mirar els seus genials còmics, una de les seves grans especialitats!

Hijos de los Hombres, Alfonso Cuarón

Justament el dia que a les notícies anuncien que un grup de científics espanyols han descobert que fumar destrossa l'aparell reproductiu femení (entre altres coses) i per tant augmenta la infertilitat femenina he anat a veure precisament aquesta película:

Hijos de los Hombres (Children Of Men).

En un futur (no massa llunyà) el món sencer està en guerra... El món sencer? No... El Regne Unit resisteix, tot i que amb una forta repressió militar. Els estrangers son tractats com els jueus a l'holocaust. Algunes escenes m'han recordat "la Lista de Schindler".

El principal problema al món, és la infertilitat. En més de 20 anys un sol naixement i a sobre, maten el noi més jove...

Entremig d'aquest enrenou, el personatge encarnat per Clive Owen, es veu embolicat en una trama conspiratòria revolucionària... Un ex-activista que de cop es retroba amb el seu doloròs passat i emprèn una aventura cap a la vida...

Les aportacions relativament breus però contundents i brillants de Julianne Moore i Michael Caine son bastant encertades. I en definitiva, tot i que no és una película fascinant, és entretenguda (tot i que té algun instant lleugerament pesat) i de les que fa pensar.

Una película detallista: passen poques coses a la pantalla que no tinguin un significat. Hi ha pocs detalls, pocs enfocaments que no estiguin pensats i planificats amb cura... Una película molt digna d'un Alfonso Cuarón, que em va sorprendre amb Y a tu mamá tambien..., i que em va meravellar amb la tercera entrega de Harry Potter (i el Presoner d'Azkaban).

Pel meu gust, té un excel·lent enfocament progressista, d'alarma però amb un regust positiu... De denúncia d'un futur massa present. Els més dretans potser es sentiran incòmodes amb algunes de les línees ideológiques del film.

I com a cinta de ciència-ficció, crec que segueix els patrons paradigmàtics d'una bona película de ciència-ficció que té molts números d'esdevenir tot un clàssic a les dvdteques dels amants del gènere... Una película que acabarà sent de culte i que estarà dignament al costat de Doce Monos, Matrix, etc. etc. etc.

En definitiva, que m'ha agradat.

Some lines from Giant's Bread, Mary Westmacott

Mary Westmacott is the alter ego of Agatha Christie. Christie always wanted to prove her writing skills in non-criminal literature. Specially lovers books... Giant's Bread is the first of a series of six book which she decided to sign as Mary Westmacott because she didn't want to make profit of her fame as a detective novel writer: she desired to prove her editors that she could be equally successful writing love stories than writing police stories.

After this short introduction, read this few lines from Giant's Bread...

"The boat drifted slowly downstream - a queer silent enchanted world. Because, he supposed, there were no human beings about. It was, when you came to think of it, an excess of human beings who spoilt the world. Always chattering and talking and giggling - and asking you what you were thinking of when all you wanted was to be let alone."

I love Agatha because from time to time, she always makes me think with short and shocking remarks... Just like this one.

Medicina Húmeda, Héroes del Silencio

Permanece atenta
a los rasgos de la muerte
por amor al transparente
de la carcel de los bosques

Di algo que no es real
las plantas generosas
quizas no te dejen ir
donde las caras se desdoblan
donde el ojo no ve se cubre de enfermedad
figurando ser un rostro el aguila devora a la serpiente

Europa se aburre balbusea
en ves de hablar y deberia parar
de fabricar sus tinieblas

Santa Maria Sabina dice "dios es azul"
las constelaciones dicen
caballo, barache, baston y cruz

Di algo que no es real
las plantas generosas
quizas no te dejen ir
donde las caras se desdoblan
los espectros conocidos con
nombre de gravedad
de sus bienes detiene un derrumbe
que me invita a explorar

Europa se aburre balbusea
en ves de hablar y deberia parar
de fabricar sus tinieblas

Europa se aburre balbusea
en ves de hablar y deberia parar
de fabricar sus tinieblas

Intimidad (1966), de Mario Benedetti

INTIMIDAD

Soñamos juntos
juntos despertamos

el tiempo
mientras tanto
hace o deshace

no le importan
tu sueño
ni mi sueño

somos dóciles
torpes
destructibles
pensamos que no cae
esa gaviota

que hay más allá del fin
hay otra orilla
que la batalla es nuestra
o de ninguno

vivimos juntos
juntos
nos destruimos

pero la destrucción es una broma
un detalle
una ráfaga
un instante
un abrir y cerrarse
de ojos ciegos

ah nuestra intimidad
es tan inmensa
que la muerte la esconde
en su vacío.

Intimidad

Contra Los Puentes Levadizos (1965-1966)

Inventario

Mario Benedetti

Mariah Carey & I

I shouldn't explain this. Maybe I will regret it. But I will.

I don't like Mariah Carey. It's a music style that makes me feel nothing. It tells nothing to me. I understand that to many people it's a king of music lively, lovely and easy to listen. That's out of discussion to me. But well, I find it dull and ordinary.

Anyway, when I was really really young, more than 10 years ago, I saw a TV live show in the Spanish free tv in which Mariah Carey sang Without You. I really liked it very much. From that day on I regarded respectfully Mariah Carey untill I became a teenager, with a more critical point of view. In that point of view, Mariah Carey was devil. I didn't like it when the Disco DJs put her songs... I used to get really bored. But even then I loved that cover, Without You.

Nowadays, my iTunes Library, which contains all the music I love & listen (obviously), I have just 5 song by Mariah Carey: two covers, Without You & Jackson 5's I'll Be There; When You Believe, a duet with Whitney Houston, and two tracks from Butterfly: Fly Away and Honey.

Carey will never be one of my favourite performers... In fact it's quite possible that I might hate deeply most of her songs. But, as you can see, there are some exceptions.

Skunk: la culpa fue del FNAC

La culpa va ser de l'FNAC.
Ja estava a Barcelona, quan vaig començar a ser addicte a comprar-me de tant en tant un CD a l'FNAC. Un cada setmana quan tenia calers... Un cada mes quan no en tenia. O fins i tot més. Grups desconeguts, noves influències. Ofertes impossibles i irresistibles...

Jo ja va temps que sóc un apassionat de la múscia d'influència jamaicana: ska, reggae, rocksteady, i tota la música relacionada... Un apassionat fora de mida. Quan vaig veure aquell CD a l'FNAC. Un cd anomenat #1, d'un grup anomenat Skunk i que tenia cançons com Bailando Ska... No vaig poder resistir-ho, i sense escoltar-lo. Sense tan sols haver sentit mai cap cançó d'aquest grup, m'el vaig comprar.

Va resultar ser un concert enregistrat en directe. Al principi quan me'l vaig escoltar em va deixar intranquil. Allò era diferent a tot el que havia sentit fins aleshores... Al principi fins i tot em vaig fer ràbia a mi mateix. Em vaig sentir decebut: m'havia enganyat a mi mateix.

Amb el temps, però no m'ha sabut greu, doncs recentment he completat la discografia i és un grup especialment agradable... Un reflex del meu sentit de l'aventura a l'hora de conèixer coses noves.

Justament, aquests dies al meu blog de música jamaicana (ska-reggae) El Racó Música i Arrels he fet la ressenya de tots els discs d'aquest grup i hi he posat totes les lletres traduïdes al català (quan era necessari).

El Erasmus

Me ha dado estos dias por hablar de la Universidad...
Y en la Universidad está el programa Erasmus.

El programa Erasmus ha sido una idea que nunca ha parado de moverse en mi cerebro (del lado de las ideas que me parecian buenas al lado de las ideas que no me lo parecian).

Claro, en el marco de lo que comentaba ayer, el programa Erasmus es una gran idea: permites que los estudiantes cambien de ambiente de idioma, que pierdan el miedo a la mobilidad laboral... Promueve que conozcan otras culturas (?? seguro?), que sus horizontes mentales se amplien y con ellas la visión del mundo, la tolerancia... Para las empresas la lectura es clara: un solicitante que ha hecho un Erasmus demuestra una mayor predisposición a los desplazamientos y hay algunas empresas (como la que me ha contratado a mi) que valoran este hecho muy positivamente. Todos mis compañeros de trabajo han hecho Erasmus. Dos chicas de mi trabajo, una de ellas mi jefa, conocieron a sus parejas de Erasmus...

Yo no he hecho ningun Erasmus. Aún así he viajado, relativamente mucho. Y me encanta y tengo predisposición real. Tanta que en 2 semanas decidí mudarme a Madrid, me encontre un piso y me puse a trabajar y conocer gente. Yo tambien acredité mi predisposición a viajar. A canviar de aires.

Otro punto a favor del Erasmus es que te prepara para el cambio, si no estas preparado. Y si lo estás es un cambio de aires que siempre resulta estimulante para las personas. En mi caso, mudarme a Madrid ha resultado ser un cambio de aires muy estimulante. La posibilidad de empezar de cero en una ciudad donde salir de fiesta implica no conocer a nadie. (En BCN esto ya no me era posible).

La realidad tras el Erasmus es la intención de alargar la permanencia de los estudiantes en el sistema universitario... Si... Simple y llanamente. No es así siempre, pero sí en la mayoria de los casos. Yo no hice el Erasmus porque queria cerrar el ciclo en BCN sin alargarme mas de lo necesario. Podria haber hecho el Proyecto fuera, eso me hubiera gustado. Pero me apetecia un tipo de Proyecto poco convencional que no hubiera encontrado fuera.

Además, tengo la sensación que la gente se lo pasa muy bien de Erasmus (yo no puedo juzgar) pero por lo que he oido, la gente aprueba sin estudiar... Les aprueban por ser estudiantes Erasmus. En algunas carreras (ADE, Empresariales) los estudiantes se dejan las asignaturas difíciles para un solo semestre, el del Erasmus, y así se ahorran los "huesos". (Hecho real)

En pocas palabras, yo no he hecho el Erasmus y no puedo valorar realmente, pero tengo la sensación de que esta sobrevalorado, que no es más que una tomadura de pelo... Y que muy pocos estudiantes realmente lo aprovechan.

Tengo la sensación que me ha arrebatado una parte de mi :D... Y más de una vez me ha alejado a mis mejores amigos... Vaya que no me llevo muy bien con Erasmus... Y eso que siempre me he considerado un humanista.

La Universidad

Entre pitos y flautas me he pasado 7 años dentro del sistema universitario.

Muchos me decían: disfruta, ya verás que los años de vida universitaria seran los mejores años de tu vida. Ahora llevo un mes de vida de trabajador post-universitaria y creo que me estoy sintiendo mas realizado que en la universidad.

Mi madre es Pedagoga-Terapeuta en un instituto de un barrio marginal de Palma. Tambien ha sido profesora de EGB y de instituto... Empezó Biologia y lo dejó... Todavia no tengo claras las causas. Hizo magisterio, me hizo a mi (para desgracia de muchos :D) y sacó opos en BCN. Después nos mudamos a Mallorca y se puso a estudiar Pedagogia... Con un hijo adolescente. La verdad es que yo ayudar lo que es ayudar nunca la he ayudado mucho... Pero es una mujer enorme (y no me refiero a su tamaño precisamente)... A mi madre la putearon mucho en la universidad.

Mi padre es catedràtico de universidad... Estudió en la UB, estuvo en la ETSAB de la UPC (ein?: Facultad de Arquitectura de la Politècnica de Catalunya)... Se hizo catedràtico, y luego nos mudamos a Mallorca, donde se convirtió en una pieza del raído engranaje univesitario mallorquín. Tambien reconocido por muchos como uno de los buenos profesores que hay en la UIB... (Las Islas Baleares estan a la cabeza de las listas de fracaso escolar de España y por tanto, de Europa).

Con esto quiero decir que siempre he vivido de cerca el sistema universitario... Desde múltiples i variadas perspectivas. Y creo que esta hecho una mierda. Almenos aquí en España. Yo no he disfrutado en la universidad... Bueno, los primeros tres años quizás si... Pero luego el tedio, el inmovilismo y la falta de creatividad educativa... La falta de auto-crítica del sistema, de capacidad de reinvención me crearon una sensación de estancamiento sólo evitada en las asignaturas de laboratorio. Esas asignaturas que ahora han tenido que desaparecer del plan de estudios por eso que llaman Bolonia y que a pesar de las buenas intenciones ha empezado con muy mal pie.

En resumen... No me fascinó mi paso por la universidad. Aprendí mucho... Viví muchas cosas, que aunque salieran bien o mal, fueron bonitas. He conocido a mucha gente... Pero como diríanLa Gran Orquestra Republicana, espero conocer a mucha más a lo largo del camino.

Espero que algun profesor universitario lea estas líneas y le sirvan para motivar que intente cambiar el enfoque de la enseñanza superior. A veces he oido decir a mi padre, en alguna de sus conferencias, que si cogieras a un profesor universitario de cualquier momento entre el siglo XII y el siglo pasado y lo pusieramos en una clase, reconoceria inmediatamente su entorno, y seria capaz de dar una clase perfectamente... Porque a pesar del progreso de la civilización y sus necesidades, la universidad se ha mantenido muy rígida y reacia a inovar y reinventarse.

Yo esperaba que Bolonia seria el momento, pero de momento no hay buenos indicios...
Mañana: el Erasmus.

L'home que va Pintar Sangtraït

Avui vos deman permís per parlar-vos de com un fenòmen excepcional en la meva vida va donar peu a un altre fenòmen de diferent dimensió...

Pintor. Pintor és un amic... I ho serà sempre. Però ho va ser molt més en una de les meves vides passades. En molts aspectes em va servir d'inspiració, de model... Tenia enveja i admiració sana per moltes característiques de la seva persona. Uns successos tèrbols i els diferents camins de la vida varen provocar que ara gairebé el vegi un cop a l'any i que tingui més relació amb la seva mare, ex-professora meva (una gran i excel·lent persona i professora per cert), que amb ell. Però sempre el recordo... Quan comenci amb les meves memòries ja desenvoluparé més aquests importants personatges...

La qüestió és, però Sangtraït. A aquella época, l'época en que Pintor representava per a mi l'amistat, el seu grup insígnia era Sangtraït... Jo feia molt poc que m'havia introduït al món de la música en català i amb prou feines prestava atenció a Els Pets i Lax'n'busto... I Sopa de Cabra i Gossos en un segon pla... Ell en canvi, no en tenia cap dubte. Sangtraït eren els seus.

Potser per la temàtica, perfecta per a un home enamorat de l'art, la pintura, la tradició i la mitologia... Potser per altres coses. Jo, en canvi, he de reconèixer que em resistia a entrar en el món de Sangtraït. Crec que ho vaig aconseguir, a més de la evident influència de pintor, per el videoclip de Cara i Creu, que apareixia a l'Sputnik.

Quin programa més enorme, l'Sputnik. Em passava hores de cap de setmana mirant videoclips... Hores i hores. Aleshores ja era noctàmbul, gairebé vampir. O més aviat no dormia.

Després vaig anar a BCN a viure i estudiar... Allà vaig anar a dos concerts de Sangtraït: a la Bikini amb la Galactica Versió 1. I desprès a l'últim concert amb la Galàctica i la iLòGiCa... Quin dia aquell... Sangtraït i dues persones importantíssimes en la meva vida...

I ara... Per Madrid, a tots els amants del heavy i del hard-rock i del metal els poso cançons com Bruixes, 15 Abril 1099, La lluna i el navegant i... No posen mala cara.

Per acabar una reflexió: per què els grups catalans no tenen més projecció fora de Catalunya?

Jornada Catalana-Mallorquina

Salvant la redundància del títol ahir vaig celebrar al meu pis a Madrid una vetllada Catalana-Mallorquina. Vaig convidar als companys de pis, als amics de la feina i als veïns, en definitiva, a tota la gent que he conegut fins ara a Madrid al meu pis a fer unes canyes amb ambient català-malloquí.

Primer una picada de 'porqueries' mentre em treia de polleguera el partit del Barça contra el Chelsea... No dic res de la mare de l'àrbitre i del Mourinho perquè crec que tota la civilització ja ho sap prou bé. Però segurament treballen juntes (o hi han treballat en algun moment).

Superada la ràbia i acabades les Voll-Damm va ser el moment de treure la sobrassada i el pa amb tomàquet (i el pa amb oli) que havia preparat especialment per a l'ocasió... Varen triomfar, sense cap dubte... I entre pitos i flautes es varen fer la una i només quedavem els de la feina...

Cadascú havia tirat pel seu cantó. I no sé com varem acabar a un antre el nom del qual no puc recordar fins les 6 del matí, quan ens varen fer fora... Després res més... Agafar el metro i a dormir... Amb el permís dels veïns... Que s'han passat tot el matí cridant.

I avui suposo que observaré impassible com la política catalana segueix el seu camí... Sigui quin sigui...

...Y Para Siempre, Héroes del Silencio

HEROES DEL SILENCIO
...Y Para Siempre

(Andreu, Boguslavsky, Bunbury, Cardiel, Valdivia)

no me tienes que impresionar
ni que seguir la corriente
voy a apearme aquí
en la orilla del presente.

con la boca amarga
y el corazón derrotado
estoy plantando barreras
a la sombra de mis pasos.

ESTRIBILLO:
la derrota no es una opción
y ya no hay excusas
... y parasiempre
me parece mucho tiempo.

donde el hombre se asfixia
escribe un testamento
lágrimas de vinagre
y de chile negro
el suplicio de estar contigo
es la alquimia de mi veneno.

los presagios confirmados
son el banco de los vivos.

ESTRIBILLO

hoy nacen las dudas
lo mismo sera mañana
si es ley en tus entrañas
se ensaya para mi locura.

la influencia de la ira
y los impulsos de la lengua
no tengo toda la vida
y aún hay cajas con sorpresa.

ESTRIBILLO

Arte Poética, Mario Benedetti

	Que golpee y golpee
	hasta que nadie
	pueda hacerse ya el sordo
	que golpee y golpee hasta que el poeta
	sepa o por lo menos crea
	que es a él
	a quien llaman.

Arte Poètica
Contra los puentes levadizos (1965 - 1966)
Inventario Uno
Mario Benedetti

Scoop, Woody Allen

Gran repartiment en la nova entrega del prolífic i sovint brillant director Woody Allen. En aquest cas, Woody Allen es dirigeix a si mateix, un altre cop a Londres, envoltat d'actors de la mida de Scarlett Johansson (que repeteix després de Match Point) o Hugh Jackman, famós pel paper de Lobezno a la nissaga de X-Men.

Scoop és una comedia... Una película bastant rodona, pel meu gust. Clar que no és ni de bon tros la millor cinta d'Allen. Però jo vaig riure força. Molt. De totes formes ja hi ha qui l'ha calificat de la pitjor película de Woody Allen de tota la història. Personalment Todo lo Demás em va agradar mooooooltissssim menys. Per dir-ne una.

Jo crec, que com sempre, la gent es pren massa seriosament algunes películes. És evident que aquesta película no amaga cap reflexió sobre la vida com contenen moltes altres obres del director nord-americà. De fet, algunes de les escenes en un altre contexte m'haurien tret de polleguera... Però en aquesta 'gamberrada' en bon sentit crec que s'han de prendre pel cantó satíric.

Woody Allen torna a situar-se al davant de les càmeres per fer un d'aquests papers que tant l'han caracteritzat i el caracteritzen... Allen encarna un prestidigitador-ilusionista americà que fa la rèplica a una Scarlett Johannson (que li donaria a aquesta pastoreta....) que fa d'estudiant de periodisme a la qual un individu molt curiós (pel seu estat) li revela les claus per a fer l'article d'investigació del moment: la vinculació d'un actractiu i poderós fill d'un lord anglés amb una sèrie d'assassinats en sèrie...

En alguns moments m'ha recordat molt Misterioso Asesinato en Manhattan... Suposo que això li resta punts en el capítol d'originalitat. Però el personatge encarnat per Allen deixa anar una contínua ràfaga d'acudits en el millor nivell d'Allen...

Per exemple, quan li pregunten a quina confessió religiosa pertany, diu: em varen educar en la creença israeliana, però amb el temps m'he convertit al narcisisme. Genial.

I d'Scarlett... Per a mi fa molt bona película... Tot i que l'Allen es podia haver estalviat una de les primeres escenes... Però bé... Com es pot veure te unes qualitats que... Que... q.. Té unes gran dots... Interpretatives.

Dover Came To Me

La web de Dover és (o era) www.dovercametome.com

Obviament em va molt bé per a titular aquest post sobre com va aparèixer Dover a la meva vida... De fet es podria dir Dover Came To Us. Perquè és tota una generació que va poder passar-ho bé als pubs amb cançons com Devil Came To Me o Serenade.

Encara recordo nits a Gomila, la zona de marxa de Palma (pubs, baretos i alguna discoteca)... Jo que mai no he apreciat especialment la pachanguera i la disco, segons quina em ralla... Jo disfrutava quan els punxadiscos ens obsequiaven amb una mica de Green Day, Offspring, Nirvana, Ska-P o els protagonistes d'avui Dover.

L'anècdota que recordo amb més carinyo és una nit a una discoteca a Itàlia, al viatge d'estudis amb l'institut... Una noia molt maca i que aleshores era molt amiga meva... S'asseia al meu costat de classe... Crec que es deia Maria Piña (o Maria Pinya). Pero no n'estic segur... Doncs se'n va anar al punxadiscos de la discoteca italiana i li va preguntar --fent-se entendre com podia-- si tenia Dover. La cara del punxadiscos no l'explico... La podeu imaginar.

De l'últim disc que han tret (Follow The City Lights) en plan discotequero no en parlo perquè no n'he sentit ni una cançó... Del penúltim, The Flame... tampoc. L'he sentit poc. Avui parlaré de "It's good to be me"... Un disc amb una única cançó nova, Mystic Love. Un tema que està bé. La resta de temes del disc son enregistraments en directe o acústics de temes del disc I Was Dead for 7 Weeks in the City Of Angels, disc justament anterior.

Ara només queden per esmentar tres discos: Devil Came to Me, que és el que conté els temes que tant varen sonar als pubs i discoteques. Sister, que és el disc anterior i que és sens dubte el disc més grunge de la banda. I finalment Late At Night, el disc posterior a Devil Came to Me, i que ja no va tenir el ressò que l'anterior...

No sé... Crec que per avui ja m'he allargat prou... Un altre dia potser en parlaré més...

Un mes en Madrid... Solo una mala experiencia

Sólo llevo un mes en Madrid. (De hecho llevo menos de un mes... Pero como si fuera un mes)

Me he encontrado gente de todo el territorio español... Y todo gente amabilísima. Mis 'jefes' que me dan mucho trabajo, pero me lo dan de forma muy amable y atenta. Siempre echándome una mano cuando las dudas de la inexperiencia laboral y de la empresa me asaltan. Y haciéndome sentir uno mas. Valorado. Respetado... Muchos mitos del primer trabajo 'en prácticas' se estan cayendo. Quizás es porque mi empresa es diferente (porque la gente que trabaja en ella es diferente). Quizás es porque Madrid es así.

En el piso tambien he tenido suerte: dos andaluces de los que ha he hablado: alegres, simpáticos, abiertos, agradables (escribo esto en castellano por si se lo leen :D). Tambien me han adoptado de la mejor manera imaginable. Además tambien me llevo bien con los vecinos... Uno de Cáceres que es un poco Extremeño y una Argentina que es un poco estrangera. Son tan divertidamente raros los dos que me rio mucho con ellos...

A pesar de todo esto el pasado domingo tuve mi primera experiencia negativa. No pasó nada... Solo me puse muy triste. Fui con Marco Aurelio, compañero de piso, a ver el Madrid-Barça. Y teniamos al lado tres adolescentes con una gran bandera del Madrid (esto es normal, claro), y con una gran bandera de la España Imperial, con el aguilucho. En mas de un momento chillaron lemas 'tolerantes' como "Puta España y Puta Cataluña" y cosas de semejante 'deportividad'. Yo no hice casi ningun gesto pro-Barcelonista... Se me escapó un "chuta, chuta" a Sylvinho y el que estaba justo a mi lado me miró con una cara de asesino...

Me dolió mas ver esos jovenes en ese plan que la derrota con el gran y envidiado rival, o el mal momento de forma de mi Barça. Igual que me duelen las informaciones que en Madrid se va a celebrar un concierto neo-nazi y que las autoridades competentes no van a hacer nada... Ni Gallardón, ni Aguirre. Se ve que eso no les preocupa tanto como otras cosas mas lucrativas. (Quien sabe, hasta deben llevar a sus hijos a ver el concierto en sus limusinas).

Ojalá algun dia la inteligencia prevalezca ante la violencia y el odio.

Apuesta por el Rock And Roll, Héroes del Silencio

HEROES DEL SILENCIO - APUESTA POR EL ROCK'N'ROLL (RAREZAS)

ya no puedo darte el corazón
iré donde quieran mis botas
y si quieres que te diga qué hay que hacer,
te diré que apuestes por mi derrota.

quítate la ropa, así está bien
no dejes nada por hacer
si has venido a comprarme, lárgate
si vas a venir conmigo, agárrate.

larguémonos, chica, hacia el mar
no hay amanecer en esta ciudad
y no sé si nací para correr
pero quizás sí que nací para apostar.

sé que ya nada va ocurrir
pero ahora estoy contra las cuerdas
y no veo ni una forma de salir
pero voy a apostar fuerte mientras pueda.

larguémonos, chica, hacia el mar
no hay amanecer en esta ciudad
y no sé si nací para correr
pero quizás sí que nací para apostar.

ya no puedo darte el corazón
perdí mi apuesta por el rock 'n' roll
es la deuda que tengo que pagar
y ya no tiene sentido abandonar
ya no tiene sentido abandonar
oh, oh, oh, no late el corazón.

Un dia, Fora de's Sembrat

Avui em ve de gust xerrar de la meva relació amb Fora de's Sembrat...

Pels que no ho sapigueu Fora de's Sembrat és un dels grups mallorquíns de rock (en català) actius amb una trajectòria més allargada...

Tot va començar amb l'era del rock català... Institut, adolescència i concerts de tant en tant i de poble en poble... Amb la colla que s'havia format a l'institut... Fora des Sembrat tocaven sovint però jo, amb el auto-odi i menyspreu de l'època, els considerava molt "de poble" i no els tenia en compte tot i no haver-los prestat mai atenció. Vaja, tot prejudicis... Son de Mallorca, segur que no tenen res a veure amb els grups del Principat... A més, la cançó d'ànim al RCD Mallorca em va despistar... Em pensava que eren blaveros... I tot i que la cançó es molt bona... Jo recelava molt...

Un any més tard, un dels meus molts dies de tristesa adolescent: en un concert on Fora feien de teloners, jo estava sol i abandonat, assegut escoltant-los, potser per primera vegada... I per primera vegada aquella cançó que tant m'ha acompanyat i m'acompanya em va penetrar fins a dins... A partir d'aquell dia sempre me'ls escoltava, tot i no tenir cap disc... I més tard em vaig comprar el Maxi-Single amb Mallorca Jove (l'esmentada cançó futbolera), Un Instant (l'esmentada cançó que tant em va impressionar) i una serie de temes més impressionants que em varen conquerir... Poc a poc vaig adquirir els discs antics del grup... Sorprenent-me els orígens hard-rock-metal de No Aturen, el primer. Fascinant-me el frescor de Vius...

Després ja els he anat seguint disc a disc: ...altres herbes i amebes... (he posat les lletres que més m'agradaven a aquest bloc... mireu el mes passat), del qual fins i tot vaig anar a la presentació. Curiosament a aquest disc i al següent, el líder, músic i lletrista d'Antònia Font formava part també de Fora des Sembrat, i aquests dos discos inclouen un parell mallorquí de cançons composades per Joan Miquel Oliver, amb el seu estil característic... Això sí, una mica més rocker i guitarrer que a Antònia Font. A més, aquest disc també tenia la participació de Pemi Fortuny. Diré Pemi Fortuny de Lax'N'Busto, però per als que no ho sabeu encara, aquesta mateixa setmana, Pemi ha anunciat que deixa la banda. Però no us preocupeu, que ja té substitut, i tot i que no sigui el mateix, encara tindrem Lax per uns anys.

Desprès va venir La història de l'home llibre un disc amb molts altibaixos i que seria l'últim amb J.M. Oliver. El seu primer disc sense J.M.Oliver, Je suis la Suite, comptava amb la participació d'una gran estrella del panorama del rock català: Josep Thió, el qual fins i tot va escriure una cançó que m'encanta...

Ara mateix, estan preparant el llançament del seu primer disc enregistrat en directe... A l'Auditori d'Alcudia el 7 d'Abril de 2006.

Més info a la web de Fora des Sembrat. I qui sap, potser algun dia en torno a parlar un poc més.

Però com m'ha passat amb tots els grups, quan els podia escoltar no els apreciava. I ara que els podria apreciar, no els puc veure mai en directe...

Així, un dia, Fora de's Sembrat!

Mejor te invento, Mario Benedetti

Estás alicaído, estás dudando,
no te alcanzan las pruebas ni las preces,
cada Dónde te ofusca, cada Cuándo.

Recorres el confort, las estrecheces
que quedaron atrás y es razonable
que reclames la vida que mereces,

las ventanas de paz, el techo estable.
Pero yo, te confieso, prefería
(cómo querés, hermano, que te hable?)

cuando tu vieja angustia estaba al día
con la angustia del mundo, cuando todos
éramos parte en tu melancolía.

Sé qué polvos trajeron estos lodos
pero saberlo no es la mejor suerte.
Inventaré quién sos. De todos modos.

inventarte es mi forma de creerte.

A Ras de Sueño (1967)
Inventario
Mario Benedetti

Recarregar piles: una carta

Què bo és un cap de setmana familiar per recarregar piles... No és que les tengués molt baixes d'energia... Però bé... Els núvols negres s'albiren a l'horitzó i no hi ha res millor que partir amb l'avantatge de veure't recolzat per la teva gent...

I és que he fet una volteta per Mallorca aquest cap de setmana. Un parell de sopars culminats amb Herbes...

Un dinar de dissabte amb els padrins (avis en mallorquí) i amb l'abuela (sí, la meitat viva dels meus orígens murcians). I després de dinar veure (gairebé) tots els meus cosinets (segons)...

Dormir fins tard... Molt tard. Què bé s'està a casa...

Fa respecte pensar que tindré molt poques ocasions de tornar-hi...

Què maco és viure! Avui estic melangiosament feliç.

PS: Ahir vaig escriure prop de 10 mails. I els dos que m'han contestat són dos gegants en la meva història. Quan comenci a escriure de tant en tant les meves memòries segurament hi sortiran i en parlaré bé. Un és en Xavier, un gegant: mireu l'enllaç del mateix nom a la secció blogosfera. L'altre en Tià, un altre gegant. Són d'aquestes persones que només pensar en elles em fan recordar els millors dies de la meva innocència i sentir-me afortunat.

PSS: La vida és injusta... iLòGiCa... M'agradaria poder expressar-te el meu suport a tu i a tots. Però mai no sé... res.

Ahir també

Ahir també em va tocar. Fins a les vuit en aquest cas. Però us prometo que si no va ser més temps és perquè estava tan espés que la 'jefa' em va dir: tranki que ja ho acabaràs demà.

Com dirien a casa meva, vaig arribar a un punt que era "incapaç de fer una O amb un tassó". A Mallorca, pels que no ho sabeu, 'tassó' és la paraula que utilitzem per designar un objecte que al Principat és designat pel mot 'got'.

Però bé. Ara ja he acabat en molt poc temps el que ahir no era capaç de fer. I la 'jefa' està tan concentrada currant (sí ella també curra) que no em dona feina i jo estic aprofitant per fer el post del dia...

Segurament quan l'hagi publicat me n'aniré a esmorzar, que tinc la panxa buida... A les 7 del matí no em ve de gust res sòlid i em limito a Actimels i/o llet desnatada... Clar a les 10 és l'hora perfecta per un sandvitx. I a les 11 reunió.

(Avui he inventat un nou concepte: reality blog :D)

Quin dia!!!!

Ahir vaig tenir el meu primer encàrreg urgent.
La meva feina està caracteritzada per aquest tipus d'encàrregs...

Aquest encàrreg consistia en fer una cosa que no havia fet mai, amb un programa que havia emprat molt poc... Però... Bé... La qüestió és que

Ahir vaig entrar a treballar a les 8:30...

I vaig sortir a les 22:00h.

Clar, que us semblaré raro. Però la veritat és que m'ho vaig passar molt bé...

Vaig aprendre un munt de coses noves.
I va ser una experiència nova. Clar que si es repetís cada dia durant la resta de la meva vida em plantejaria canviar de feina...

Però m'agraden els reptes i no caure en la rutina... I per variar, treballar sol amb l'ordinador fins a les 22h en un edifici enorme i cada vegada més buit és tota una experiència...

Cambalache

Un precioso tango, que por aquí cantó perfectamente Joan Manuel Serrat...

Cambalache

Que el mundo fue y será
una porquería, ya lo sé.
En el quinientos seis
y en el dos mil, también;
Que siempre ha habido chorros,
maquiavelos y estafaos,
contentos y amargaos,
barones y dublés.
Pero que el siglo veinte
es un despliegue
de maldá insolente,
ya no hay quien lo niegue.
Vivimos revolcaos en un merengue
y en el mismo lodo
todos manoseaos.

Hoy resulta que es lo mismo
ser derecho que traidor,
ignorante, sabio, chorro
generoso o estafador...
¡Todo es igual!
¡Nada es mejor!
Lo mismo un burro que un gran profesor.
No hay aplazaos ni escalafón,
los ignorantes nos han igualao.
Si uno vive en la impostura
y otro roba en su ambición,
da lo mismo que sea cura,
colchonero, Rey de Bastos,
caradura o polizón.

¡Que falta de respeto,
qué atropello a larazón!
cualquiera es un señor,
cualquiera es un ladrón...
Mezclao con Stravisky
va Don Bosco y La Mignon,
Don Chicho y Napoleón,
Carnera y San Martín...
Igual que en la vidriera
irrespetuosa
de los cambalaches
se ha mezclao la vida,
y herida por un sable sin remache
ves llorar la Biblia
junto al calefón.

Siglo veinte, cambalache
problemático y febril...
El que no llora no mama
y el que no afana es un gil.
¡Dale, nomás...!
¡Dale, que va...!
¡Que allá en el Horno
nos vamo´a encontrar...!
No pienses más; sentate a un lao,
que a nadie importa si naciste honrao...
Es lo mismo el que labura
noche y día como un buey,
que el que vive de los otros,
que el que mata, que el que cura,
o está fuera de la ley.

Enrique Santos Discépulo

Un dia diferent

Avui m'he llevat com cada dia... Una mica content perquè ahir vaig sentir la seva veu. Una mica trist perquè de tant en tant cal estar trist per valorar millor l'alegria...

Avui, como cada matí, he esmorzat escandalitzant-me per la manipulació fragrant de Telemadrid (quina sort tenim amb TV3... Espero que els que vinguin no se la carreguin...). Els dos actimels, però no han caigut en el buit...

Les dents, la dutxa, la roba elegant... Fa 4 anys em diuen que aniré amb corbata i encara no hauria parat de riure... Em poso el meu iPod, agafo la cartera i surto de casa.

Obro el paraigües que em vaig comprar ahir. Dover m'anima i m'energitza. Clar, parlo d'aquell Dover que fa 7 anys soprenia amb Devil Came To Me. En particular Nightmare.

Arribo al metro, envoltat per pluja i música jamaicana. Agafo el 20 minutos i entro al metro... Llegeixo arribo a l'estació i baixo i surto del metro.

Arribo a la feina, pujo, agafo l'ordinador i em poso a esciure: he arribat 30 minuts massa d'hora a la feina, com cada dia.

Una tonteria com la pluja pot fer d'un dia qualsevol un dia diferent.

Oda a la Pacificación, Mario Benedetti

Oda a la pacificación

No sé hasta dónde irán los pacificadores con su ruido metálico de paz
pero hay ciertos corredores de seguros que ya colocan pólizas contra la pacificación
y hay quienes reclaman la pena del garrote para los que no quieren ser pacificados

cuando los pacificadores apuntan por supuesto tiran a pacificar
y a veces hasta pacifican dos pájaros de un tiro

es claro que siempre hay algún necio que se niega a ser pacificado por la espalda
o algún estúpido que resiste la pacificación a fuego lento
en realidad somos un país tan peculiar
que quien pacifique a los pacificadores un buen pacificador será.

Tres Odas Provisorias
Letras de Emergencia (1969 - 1973)
Inventario Uno
Mario Benedetti

Les Justes, Albert Camus (part II)

Albert Camus, écrivain contemporain de Sartre et de Simenon et qui ha reçú le prix Nobel l'an 1957. Camus, regardé comme le representant du existencialisme atée, etait un pied noir argelien. Avec de la tuberculose, a eté membre de la resistance française au nazisme. L'an 1952 a lieu la rupture de Camus avec son ami et aussi existencialiste Jean-Paul Sartre. Camus trouve sa mort l'an 1960 dans un accident de voiture.

De Camus, le livre le plus connu c'est L'Étranger (1942), possiblement le mieux de ses romans. J'ai aimé beaucoup cet livre et ça m'a fait interesser beaucoup en toute sa production de romans et de pièces du theàtre. J'ai lu la pièce Calígula (1944), j'ai vu la pièce Le Malentendu (1944). Elles m'ont plu sincèrement. Le roman La Peste m'a heurté si sevèrement que il fut necessaire des semaines pour être calme comme avant de le lire.

Le dernier livre que j'ai lu c'est Les Justes, une pièce theatrale qui raconte l'avant, le moment de le aprés d'un atentat terroriste dans la russie tzariste. C'est emovant. Et on peut y reflechir beaucoup et d'y trouver point d'analise dans la situation dans le Pays Basque, par example. C'est facile de lire, et de comprendre. Je le recommande.

Il y a un autre roman qui m'a touché avec beaucoup de force: La Chute. C'est la histoire de la decadènce et la corruption morale des bourgeois. Cet roman me rappele beaucoup au monde de Simenon (Lettre à mon Juge).

L'autre roman que j'ai lu, Le Premier Homme, c'est un roman autobiographique (ou une autobiographie novelée) autour de la figure de son père, a qui il a presque connu. Cet roman, qui a eté publié par sa fille, c'est tres interessant, mais n'est pas fondamental.

Il me manquen des ouvres signifiantes comme L'Envers et l'Endroit, Noces, Le Mythe de Sisiphe, Réflexions sur la Guillotine, L'État de siège, Lettres à un ami allemand, L'Homme Révolté, L'Été et L'Exil et le royaume.

Mais je suis sure que quelque jour le lirai tous ces ouvres qui me manquent. Au revoir.

Les Justes, Albert Camus (part I)

Parmi tous les ecrivains français, il y en a trois que j'aime plus que les autres. Chacun est diferent, malgré le fait que tous sont contemporains entre eux...

Celui qui je connais le moins, et que j'aime le moins mais qui est un des plus connus c'est Jean-Paul Sartre, dont j'ai lu seulement une ouvre, La Nausée, colomne fondamentale de la pensée existencialiste. (Les choses existent des le moment oú j'y pense). Sartre est un ecrivain plus philosophique et sa grande ouvre, La Nausée c'est un roman tres profonde et prôche a un essai. De Sartre j'admire sa conviction qui l'a emmené a refuser le Prix Nobel en 1964.

Depuis Sartre il y a dans ma vie, Georges Simenon, qui n'est pas existencialiste mais qui, dans quelques de ces romans, crée une atmosphere que j'aime profondement... Je n'ai lu que 10 romans de Simenon, et si loin j'ai trouvé fondamentallement trois classes de romans: le policier, avec l'inspecteur Maigret a la tête; le noir et celui que j'apelle l'humain, ou il décrit des morceaux de la vie des charactères dans des situations limite ou quotidiennes avec, d'aprés moi, une grande connaissence de la condition humaine. De Simenon je n'ai parlé plusieurs fois dans ce blog, et j'en parlerai souvent dans un futur prochain.

Et finalement le protagoniste d'aujoud'hui... Non, je crois que pour aujoud'hui c'est suffissant. Demain parlerai du troisième écrivain français, Albert Camus, l'écrivain français que j'aime le plus, et qui je connais le plus aussi.

Llop de Bar, Sangtraït

Era un avi que estimava el mar,
no prenia quasi mai el sol,
s'el mirava sempre dins del bar
darrera el vidre.

Sempre deia que ell havia estat
mariner d'un gran vaixell ple d'or
que de cuba es varen emportar
quan tots fugien.

S'en fotien, a la barra,
del pobre avi quan parlava.
Pobre avi boig! ja fa temps que no ho sent.
Dins el seu món mariner
va sempre sol amb el vent al clatell
buscant el nord del repòs.

Al capvespre, quan el sol s'en va,
caminava ben a prop del mar.
Era l'hora en que el veien plorar
darrera el vidre.

S'en fotien ... etc...

Un bon dia l'avi va marxar
amb les ones mentre tots dormien.
Pas a pas s'anava enfonsant
buscant la vida.

S'en fotien... etc...

Malaltia, amor i amics

Avui tres temes ben diferents...

Alguns direu que és pel dia que és , però ja fa un temps que no em trobo d'alló més bé. Angines-refredat. Ahir però va ser el pitjor moment... A part d'estar espés tot el dia, en un moment donat em vaig posar a tremolar com si fos un no sé qué. El meu company de pis, en MarcoAurelio flipaba, pobre home... No soporto estar malalt... Em dopo amb Iboprufeno i Coca-Cola. I tanmateix, demà a currar i el cap de setmana a fer bondat...

L'amor... Bé... L'amor... Fa patir l'amor... Però en realitat és tan bonic! (L'amor universal... Galàctic).

I desprès de la frase anterior que no aporta molt a la humanitat, però per a mi és mooolt significativa i tenia ganes d'escriure-la, toca l'últim tema. Amics... Tinc un amic que és d'aquestes persones que veig o parlo amb ella un cop a l'any... Indefectiblement, o ell em truca o jo el truco. Sempre que trobem gent coneguda preguntem l'un per l'altre... I resulta que curiosament l'altre dia ell va anar a parar a un dels meus blogs. I em va reconèixer. I em va deixar un comentari que em va fer molta il·lusió... I resulta que ell també té un blog i he decidit afegir-lo a la meva llista de Blogosfera amiga. El blog es diu com ell i conté poemes-gloses fetes per ell. No sé si ho puc dir, però ell va ser un dels components d'un grup d'ska mallorquí, del qual n'he parlat molt a l'altre blog... Així que si sentiu curiositat, proveu-ho:

Xavier

Paranoia? (Això tampoc és un poema)

La vida és una partida de cartes,
on s'aposta fort, s'aposten minuts...

I jo sóc un nin, juganer i innocent
jugant a un joc que no enten
perdent sense saber què està perdent.

I així, cada derrota, un disgust,
la tristor del temps perdut,
del temps que estic lluny de tu.

M'he convertit en el robot-Maria metropolità
emprat per lluitar en contra dels meus propis ideals.
Buit, sol, mecanitzat.

El sentit de ser i no estar...
Sentir-te important... Sentir-se important...
Només per a una sola persona...
És demanar tant? (alguns ho trobaran Asfixiant)

L'amor de vegades no és suficient.
Ho sé perfectament...
Peró tot plegat és demanar massa,
i res no alleuja el meu sentiment.

De tant en tant es fereix les persones que s'estimen,
perquè són els que més t'estimes els que més et feriran...

I al final, malgrat tot, hom enyora...

__________________________
amb els llavis anestesiats

Mi vecino

Tengo un vecino. Casado, y con un hijo.

Este hombre es un cretino. Cada dia a las 7 de la mañana acompaña mi despertar con unos chillidos inhumanos hacia su mujer, hacia su hijo o hacia los dos. Un hijo que no he visto, como no lo he visto a él ni a su mujer. Pero siento rabia y pena.

Siento rabia al oir un hombre inhumano, que solo se sabe hacer entender a través de gritos y chillidos. Pero si esto es poco, encima les pide que hagan esto o aquello, o que lo hagan de esta manera o de otra pidièndolo Por Favor. No es que me moleste que tenga ese detalle con su familia. Lo que me molesta es que no tenga el mismo detalle con los vecinos. Los que trabajan, o los que descansan, o simplemente los que quieren un poco de tranquilidad en su casa.

Por suerte o por desgracia duermo poco, trabajo mucho y fuera de casa. Aun así, se me caen los anillos al suelo cuando pienso en el pobre niño, que se ve sometido a ese ambiente dia tras dia. Y a menudo me entran ganas de contestar yo a sus imprecaciones y gritos. Pero dia tras dia, me contengo.

Algún dia explicaré por qué pienso que tendrian que hacer obligatorio un carnet de padres similar al carnet de conducir... Porque los niños son frágiles, y estas situaciones les pueden traumatizar de por vida, hasta el punto de hacer lo mismo con sus hijos...

Por favor.

Secretos de familia? (Niall Johnson)

L'altre dia, al tren que em tornava de Madrid, a part d'un documental de cocodrils, varen posar Secretos de Familia... Secretos de familia (Keeping Mum) és una peli anglesa... Amb la Kristin Scott Thomas (la recordareu de El Paciente Inglés, si és que l'heu vist), Rowan Atkinson (el recordareu de Mr.Bean, Johnny English, Cuatro bodas y un funeral o de L'Escurçó Negre aquells que èreu, sou i sereu adictes a Televisió de Catalunya (la vostra))... També és remarcable la presència de Maggie Smith, més coneguda per ser professora al famós institut privat per a mags de Harry Potter. Patrick Swayze també hi té un paperet on pot lluir els liftings que ha patit des de Ghost.

Dins de les poques virtuts d'aquesta cinta destaca per sobre qualsevol cosa la capacitat dels protestants per enriure-se'n de si mateixos mitjançant la figura de Rowan Atkinson, que fa de vicari d'un petit poblet...

Val a dir que Atkinson no s'ha d'esforçar excessivament per a aquest paper que encaixa perfectament amb la seva famosa expressivitat. És a dir el seu repertori habitual de cares.

Deia que la gran virtut de la peli és que mitjançant un planer humor negre d'alta categoria aconsegueix fer una crítica (o una apologia) de la doble moral com a camí per a la felicitat...

El problema és que la resta de punts de la peli o no són remarcables o millor que no ho siguin. Bé, sí, és entretenguda... Fa passar l'estona, aixó sí, deixant-te contínuament amb la sensació de que ja has vist alguna película semblant... Que el que t'expliquen no et ve de nou... I que, llevat d'alguns moments, saps perfectament què passarà...

Típica película que NO s'ha de llogar mai d'un videoclub, però si te la posen al tren, a l'avió o a la tarda d'aquell cap de setmana que t'havies jurat que simplement et limitaries a mirar la televisió banalment, fa el pes.

Black Coffee, Agatha Christie & Charles Osborne

No. Although the title of this post may suggest something completely different, Agatha Christie has never written a crime novel in collaboration with somebody else.

In fact, Black Coffee is the first play written by Agatha, who was really insatisfied with the adaptation of some of his previous novels to the stage. She decided to write a story on purpose for the screen and she did so.

In 1998, HarperCollins published a novelisation of Black Coffee made perfectly by Charles Osborne, an authority on opera, and a great connaisseur of Christie's work.

I must admit that at some points of the book, I felt as I was reading a play... I almost imagined it on a stage... With the different scenes... The acts...

And as for the novel, it is a typical Poirot history, with his great colleage Hastings and a robbery with a murder on a closed room with 5 or 6 suspects. But there are in the plot many overwhelming turns that would leave any crime-story lover really satisfied.

Black Coffee
Agatha Christie novelised by Charles Osborne
HarperCollins

Ser y Estar, Mario Benedetti

Impressionant poema que malgrat tenir més de 33 anys és de tan vigorosa actualitat. No trobeu?

SER Y ESTAR

Oh marine
oh boy
una de tus dificultades consiste en que no sabes
distinguir el ser del estar
para ti todo es to be

así que probemos a aclarar las cosas

por ejemplo
una mujer es buena
cuando entona desafinadamente los salmos
y cada dos años cambia el refrigerador
y envía mensualmente su perro al analista
y sólo enfrenta el sexo los sábados de noche

en cambio una mujer está buena
cuando la miras y pones los perplejos ojos en blanco
y la imaginas y la imaginas y la imaginas
y hasta crees que tomando un martini te vendrá el coraje
pero ni así

por ejemplo
un hombre es listo
cuando obtiene millones por teléfono
y evade la conciencia y los impuestos
y abre una buena póliza de seguros
a cobrar cuando llegue a sus setenta
y sea el momento de viajar en excursión a capri y a parís
y consiga violar a la gioconda en pleno louvre
con la vertiginosa polaroid

en cambio
un hombre está listo
cuando ustedes
oh marine
oh boy
aparecen en el horizonte
para inyectarle democracia.

Ser y Estar

Versos Para Rumiar

Letras de Emergencia (1969 - 1973)

L'home del metro

A la feina, mil merders. Però estic molt animat.

Avui no parlaré de la feina. Avui parlaré de l'home del metro.

L'home del metro ens el vàrem trobar quan anàvem de marxa cap a Malasaña. No sé per què però parlàvem de noms perfectes i moderns com Heriberta, Ermenegildo, Rigoberto, Wigifredo etc. Ah! Sí, la noia argentina va encetar el tema... En Argentina Adriana es un nombre de vieja.
Pos aquí no. Aquí està molt de moda... I la conya va portar a tot un seguit de noms desfassats...

I no sé per què, però un home que semblava interessat pel que parlàvem de cop ens va començar a parlar d'altres noms... I no sé com va sortir el tema de la guerra i aquí l'home es va emocionar.

Ens va explicar que ell formava part de la FAI des de feia molt de temps. I que va haver de fugir d'Espanya i a tot arreu d'Europa, només amb el seu carnet de la FAI el tractavem gairebé com un heroi. Ens va explicar que a Espanya això no passava, que mai no s'havia reconegut als que vàren lluitar a la Guerra Civil, que no s'havia jutjat als assassins... Li vaig dir que a mi m'interessava molt el tema i es va emocionar. Digué que als joves no se'ls ensenya i ells sols no s'hi interessen i que estava molt bé el meu interés.

Li vaig dir que era català de mallorca, i es va posar a parlar en català, a crits al metro de madrid, amb accent clarament castellà:

- Jo també parlo català. Visca Catalunya...

La gent ens mirava. Però va ser un moment bonic i trist alhora..

Primer dia de feina

Ara mateix hauria d'estar dormint... Però em sento trist...

Ja he firmat el meu contracte. Una gran companyia. Això és entrar per la porta gran. A veure si surto per la mateixa.

Bé per la porta gran... Un dia molt dur. Dues hores esperant que algú em digués que havia de fer. Assegut a un sofà. Nerviós... Ningú no sabia què fer amb mi...

Després de tres hores d'espera, (que tot i començar amb alegria, al final ja estava exhaust pels nervis i per l'excés d'activitat cerebral). Després de tres hores d'espera em va tocar signar el contracte i començar a conèixer a gent. Quatre persones molt amables, igual de novates que jo... Amb diferents il·lusions. La primera missió, configurar el portàtil que ens ha donat l'empresa a cadascún. Més de 5 hores. (Per a mi només 2 i mitja). Però entremig hem dinat i ens hem conegut millor. Dues noies i dos nois... I jo...

Bé, quan hem tingut el meu ordinador configurat, l'últim per dret d'arribada... Hem experimentat quatre coses més, hem conegut veterans que ens han aconsellat amb gran amabilitat i per acabar un "Camera Cafe" de molt bones els tres que quedàvem (dos ja tenien feina a la tarda)...

Després a casa, a l'entrecreuament francés a comprar, sopar i posar-me trist.

No hi ha res pitjor en un dia estressant i cansat que posar-se trist. Perdo el nord, el món i la Galàxia. Hi ha coses perdudes abans de començar.

Ara hauria d'estar dormint. Demà em llevo a les 7. Però els nervis no em deixen.

Demà serà un dia nou. Noves alegries i nous dolors.

Ja deia jo que estava en una ratxa positiva i la caiguda estava a punt d'arribar.

Madrid - Dia 2: Dos dies plens

Sembla mentida. I pensar que només duc 1 dia i mig aquí!!!

Divendres vaig arribar a l'aeroport de Madrid a les 15. A les 16:30 ja estava al pis i em vaig començar a ubicar. Vaig anar a dinar a un Burguer King, vaig anar a comprar utensilis de neteja personal (i una pilota de bàsquet) al Carrefour, i vaig començar a conèixer un dels meus companys de pis, MarcoAurelio.

MarcoAurelio és un noi enorme. Medeix gairebé dos metres. De moment ens hem entés prou bé. I això que hem parlat de mil i una coses... De tot... És un noi molt atent, simpàtic i raonable... A més hem descobert algunes aficions i gustos comuns: el cinema, jugar a basquet...

Ahir dissabte vaig anar a comprar productes alimentaris... M'estresso al Carrefour: tan gran, tanta gent... Jo vull un capbravo petitet... :-D. Després de les compres i l'esmorzar em vaig preparar l'apalancament al pis al davant de la tv i l'ordinador... Curiosament MarcoAurelio que és de Xerez (amb orígens salmantins) també va aparèixer, va pillar el portàtil i es va asseure a l'altre sofà... I així, tot fent el friki (jo arreglant el blog i ell fent el que fos), varem estar tot el dia parlant... Com ja he dit: cinema, política, esports, cultura... Bé de fet no va ser tot el dia, perquè cap allà a les 5 ens en vàrem anar a fer un partidet de bàsquet a la pista pública del costat de casa.

MarcoAurelio és un paio molt agradable, intel·ligent i raonable... L'únic defecte és que és massa alt i m'apallissa brutalment jugant a bàsquet.

A la nit, MarcoAurelio em va portar a fer unes birretes a un bar on et posen, amb la canya, unes tapetes... (Patates braves, xorissets i 'cortezas de cerdo'). La birra ens va portar a temes més profunds: fidelitat, confiança, sinceritat... Dones en definitiva.

Després ens vam posar a veure el Bilbao-Barça però només en vaig poder veure la primera part: havia quedat amb PequeñoHermano per flairar l'ambient de Malasaña. No tenia ni idea del que m'esperava a la nit. PequeñoHermano és el germà de la propietària del pis, està començant a estudiar Aeronàutiques i té 19 anys... Viu al pis de sobre el meu. Ell comparteix pis amb dos germans argentins, un noi que no he vist ni conec i una noia que va venir amb nosaltres de marxa... (En realitat vaig ser jo que vaig anar amb ells. Jo acabo d'arribar i ells ja porten un mes aquí).

El que no sabia era on em portarien PequeñoHermano i BullyRigby, la noia. Primer malasaña, a encervesar-nos (jo i PequeñoHermano). BullyRigby no va deixar en cap moment el RedBull amb vodka. Vàrem anar a tres o quatre bars... I mentrestant vaig conèixer-los una mica. EvitaRigby té 23 anys. M'ho vaig passar molt bé. És fantàstic conèixer gent nova... No vaig parar de riure en tota la nit. PequeñoHermano és un noi molt extrovertit i simpàtic, molt agradable i divertit... BullyRigby, en canvi, és una noia extrovertida també i simpàtica i agradable. I divertida... En definitiva va ser una nit molt extrovertida, simpàtica, divertida i agradable.

De Malasaña em varen portar a Chueca a una disco gay... de predominància homosexual o com es digui (no sé com dir-ho de forma políticament correcta, prego que em disculpeu). Allà vaig advertir a PequeñoHermano que potser no era el lloc més adequat per lligar...

Amb tot això, de camí a la disco aquesta em va passar quelcom que no m'havia passat des de que tenia 17 anys: en un bar on vàrem entrar uns segons, una noia rossa (i aparentment no gaire lletja, no m'hi vaig fixar massa) se'm va acostar mirant-me als ulls amb actituds de combat... Vaig quedar-me flipadíssim. 6 anys a BCN i res de res. Serà que ningú no és profeta a la seva terra? Però entre que jo sóc home d'una sola dona i que ja marxàvem...

A la disco gay tot era molt car... Em sentia una mica estrany... Hi havia molta gent, uns go-gos molt primets però sense excessiva gràcia... Tot i així ens hi vam estar una bona estona. Mai havia estat en un bar gay... Per a tot hi ha una primera vegada... (Bé, per a tot espero i desitjo que no).

Després tornàrem al pis, amb autobús nocturn (també es diuen N i un número com a BCN), i allà anàrem a l'habitació de PequeñoHermano a parlar una estoneta, amb kalimotxo, truita de patates i crispetes. Al final a les 7 al llit. I només he dormit 4 hores.

Demà a treballar a les 9 del matí: aguantaré aquest ritme de vida?