...Y Para Siempre, Héroes del Silencio

HEROES DEL SILENCIO
...Y Para Siempre

(Andreu, Boguslavsky, Bunbury, Cardiel, Valdivia)

no me tienes que impresionar
ni que seguir la corriente
voy a apearme aquí
en la orilla del presente.

con la boca amarga
y el corazón derrotado
estoy plantando barreras
a la sombra de mis pasos.

ESTRIBILLO:
la derrota no es una opción
y ya no hay excusas
... y parasiempre
me parece mucho tiempo.

donde el hombre se asfixia
escribe un testamento
lágrimas de vinagre
y de chile negro
el suplicio de estar contigo
es la alquimia de mi veneno.

los presagios confirmados
son el banco de los vivos.

ESTRIBILLO

hoy nacen las dudas
lo mismo sera mañana
si es ley en tus entrañas
se ensaya para mi locura.

la influencia de la ira
y los impulsos de la lengua
no tengo toda la vida
y aún hay cajas con sorpresa.

ESTRIBILLO

Arte Poética, Mario Benedetti

	Que golpee y golpee
	hasta que nadie
	pueda hacerse ya el sordo
	que golpee y golpee hasta que el poeta
	sepa o por lo menos crea
	que es a él
	a quien llaman.

Arte Poètica
Contra los puentes levadizos (1965 - 1966)
Inventario Uno
Mario Benedetti

Scoop, Woody Allen

Gran repartiment en la nova entrega del prolífic i sovint brillant director Woody Allen. En aquest cas, Woody Allen es dirigeix a si mateix, un altre cop a Londres, envoltat d'actors de la mida de Scarlett Johansson (que repeteix després de Match Point) o Hugh Jackman, famós pel paper de Lobezno a la nissaga de X-Men.

Scoop és una comedia... Una película bastant rodona, pel meu gust. Clar que no és ni de bon tros la millor cinta d'Allen. Però jo vaig riure força. Molt. De totes formes ja hi ha qui l'ha calificat de la pitjor película de Woody Allen de tota la història. Personalment Todo lo Demás em va agradar mooooooltissssim menys. Per dir-ne una.

Jo crec, que com sempre, la gent es pren massa seriosament algunes películes. És evident que aquesta película no amaga cap reflexió sobre la vida com contenen moltes altres obres del director nord-americà. De fet, algunes de les escenes en un altre contexte m'haurien tret de polleguera... Però en aquesta 'gamberrada' en bon sentit crec que s'han de prendre pel cantó satíric.

Woody Allen torna a situar-se al davant de les càmeres per fer un d'aquests papers que tant l'han caracteritzat i el caracteritzen... Allen encarna un prestidigitador-ilusionista americà que fa la rèplica a una Scarlett Johannson (que li donaria a aquesta pastoreta....) que fa d'estudiant de periodisme a la qual un individu molt curiós (pel seu estat) li revela les claus per a fer l'article d'investigació del moment: la vinculació d'un actractiu i poderós fill d'un lord anglés amb una sèrie d'assassinats en sèrie...

En alguns moments m'ha recordat molt Misterioso Asesinato en Manhattan... Suposo que això li resta punts en el capítol d'originalitat. Però el personatge encarnat per Allen deixa anar una contínua ràfaga d'acudits en el millor nivell d'Allen...

Per exemple, quan li pregunten a quina confessió religiosa pertany, diu: em varen educar en la creença israeliana, però amb el temps m'he convertit al narcisisme. Genial.

I d'Scarlett... Per a mi fa molt bona película... Tot i que l'Allen es podia haver estalviat una de les primeres escenes... Però bé... Com es pot veure te unes qualitats que... Que... q.. Té unes gran dots... Interpretatives.

Dover Came To Me

La web de Dover és (o era) www.dovercametome.com

Obviament em va molt bé per a titular aquest post sobre com va aparèixer Dover a la meva vida... De fet es podria dir Dover Came To Us. Perquè és tota una generació que va poder passar-ho bé als pubs amb cançons com Devil Came To Me o Serenade.

Encara recordo nits a Gomila, la zona de marxa de Palma (pubs, baretos i alguna discoteca)... Jo que mai no he apreciat especialment la pachanguera i la disco, segons quina em ralla... Jo disfrutava quan els punxadiscos ens obsequiaven amb una mica de Green Day, Offspring, Nirvana, Ska-P o els protagonistes d'avui Dover.

L'anècdota que recordo amb més carinyo és una nit a una discoteca a Itàlia, al viatge d'estudis amb l'institut... Una noia molt maca i que aleshores era molt amiga meva... S'asseia al meu costat de classe... Crec que es deia Maria Piña (o Maria Pinya). Pero no n'estic segur... Doncs se'n va anar al punxadiscos de la discoteca italiana i li va preguntar --fent-se entendre com podia-- si tenia Dover. La cara del punxadiscos no l'explico... La podeu imaginar.

De l'últim disc que han tret (Follow The City Lights) en plan discotequero no en parlo perquè no n'he sentit ni una cançó... Del penúltim, The Flame... tampoc. L'he sentit poc. Avui parlaré de "It's good to be me"... Un disc amb una única cançó nova, Mystic Love. Un tema que està bé. La resta de temes del disc son enregistraments en directe o acústics de temes del disc I Was Dead for 7 Weeks in the City Of Angels, disc justament anterior.

Ara només queden per esmentar tres discos: Devil Came to Me, que és el que conté els temes que tant varen sonar als pubs i discoteques. Sister, que és el disc anterior i que és sens dubte el disc més grunge de la banda. I finalment Late At Night, el disc posterior a Devil Came to Me, i que ja no va tenir el ressò que l'anterior...

No sé... Crec que per avui ja m'he allargat prou... Un altre dia potser en parlaré més...

Un mes en Madrid... Solo una mala experiencia

Sólo llevo un mes en Madrid. (De hecho llevo menos de un mes... Pero como si fuera un mes)

Me he encontrado gente de todo el territorio español... Y todo gente amabilísima. Mis 'jefes' que me dan mucho trabajo, pero me lo dan de forma muy amable y atenta. Siempre echándome una mano cuando las dudas de la inexperiencia laboral y de la empresa me asaltan. Y haciéndome sentir uno mas. Valorado. Respetado... Muchos mitos del primer trabajo 'en prácticas' se estan cayendo. Quizás es porque mi empresa es diferente (porque la gente que trabaja en ella es diferente). Quizás es porque Madrid es así.

En el piso tambien he tenido suerte: dos andaluces de los que ha he hablado: alegres, simpáticos, abiertos, agradables (escribo esto en castellano por si se lo leen :D). Tambien me han adoptado de la mejor manera imaginable. Además tambien me llevo bien con los vecinos... Uno de Cáceres que es un poco Extremeño y una Argentina que es un poco estrangera. Son tan divertidamente raros los dos que me rio mucho con ellos...

A pesar de todo esto el pasado domingo tuve mi primera experiencia negativa. No pasó nada... Solo me puse muy triste. Fui con Marco Aurelio, compañero de piso, a ver el Madrid-Barça. Y teniamos al lado tres adolescentes con una gran bandera del Madrid (esto es normal, claro), y con una gran bandera de la España Imperial, con el aguilucho. En mas de un momento chillaron lemas 'tolerantes' como "Puta España y Puta Cataluña" y cosas de semejante 'deportividad'. Yo no hice casi ningun gesto pro-Barcelonista... Se me escapó un "chuta, chuta" a Sylvinho y el que estaba justo a mi lado me miró con una cara de asesino...

Me dolió mas ver esos jovenes en ese plan que la derrota con el gran y envidiado rival, o el mal momento de forma de mi Barça. Igual que me duelen las informaciones que en Madrid se va a celebrar un concierto neo-nazi y que las autoridades competentes no van a hacer nada... Ni Gallardón, ni Aguirre. Se ve que eso no les preocupa tanto como otras cosas mas lucrativas. (Quien sabe, hasta deben llevar a sus hijos a ver el concierto en sus limusinas).

Ojalá algun dia la inteligencia prevalezca ante la violencia y el odio.

Apuesta por el Rock And Roll, Héroes del Silencio

HEROES DEL SILENCIO - APUESTA POR EL ROCK'N'ROLL (RAREZAS)

ya no puedo darte el corazón
iré donde quieran mis botas
y si quieres que te diga qué hay que hacer,
te diré que apuestes por mi derrota.

quítate la ropa, así está bien
no dejes nada por hacer
si has venido a comprarme, lárgate
si vas a venir conmigo, agárrate.

larguémonos, chica, hacia el mar
no hay amanecer en esta ciudad
y no sé si nací para correr
pero quizás sí que nací para apostar.

sé que ya nada va ocurrir
pero ahora estoy contra las cuerdas
y no veo ni una forma de salir
pero voy a apostar fuerte mientras pueda.

larguémonos, chica, hacia el mar
no hay amanecer en esta ciudad
y no sé si nací para correr
pero quizás sí que nací para apostar.

ya no puedo darte el corazón
perdí mi apuesta por el rock 'n' roll
es la deuda que tengo que pagar
y ya no tiene sentido abandonar
ya no tiene sentido abandonar
oh, oh, oh, no late el corazón.

Un dia, Fora de's Sembrat

Avui em ve de gust xerrar de la meva relació amb Fora de's Sembrat...

Pels que no ho sapigueu Fora de's Sembrat és un dels grups mallorquíns de rock (en català) actius amb una trajectòria més allargada...

Tot va començar amb l'era del rock català... Institut, adolescència i concerts de tant en tant i de poble en poble... Amb la colla que s'havia format a l'institut... Fora des Sembrat tocaven sovint però jo, amb el auto-odi i menyspreu de l'època, els considerava molt "de poble" i no els tenia en compte tot i no haver-los prestat mai atenció. Vaja, tot prejudicis... Son de Mallorca, segur que no tenen res a veure amb els grups del Principat... A més, la cançó d'ànim al RCD Mallorca em va despistar... Em pensava que eren blaveros... I tot i que la cançó es molt bona... Jo recelava molt...

Un any més tard, un dels meus molts dies de tristesa adolescent: en un concert on Fora feien de teloners, jo estava sol i abandonat, assegut escoltant-los, potser per primera vegada... I per primera vegada aquella cançó que tant m'ha acompanyat i m'acompanya em va penetrar fins a dins... A partir d'aquell dia sempre me'ls escoltava, tot i no tenir cap disc... I més tard em vaig comprar el Maxi-Single amb Mallorca Jove (l'esmentada cançó futbolera), Un Instant (l'esmentada cançó que tant em va impressionar) i una serie de temes més impressionants que em varen conquerir... Poc a poc vaig adquirir els discs antics del grup... Sorprenent-me els orígens hard-rock-metal de No Aturen, el primer. Fascinant-me el frescor de Vius...

Després ja els he anat seguint disc a disc: ...altres herbes i amebes... (he posat les lletres que més m'agradaven a aquest bloc... mireu el mes passat), del qual fins i tot vaig anar a la presentació. Curiosament a aquest disc i al següent, el líder, músic i lletrista d'Antònia Font formava part també de Fora des Sembrat, i aquests dos discos inclouen un parell mallorquí de cançons composades per Joan Miquel Oliver, amb el seu estil característic... Això sí, una mica més rocker i guitarrer que a Antònia Font. A més, aquest disc també tenia la participació de Pemi Fortuny. Diré Pemi Fortuny de Lax'N'Busto, però per als que no ho sabeu encara, aquesta mateixa setmana, Pemi ha anunciat que deixa la banda. Però no us preocupeu, que ja té substitut, i tot i que no sigui el mateix, encara tindrem Lax per uns anys.

Desprès va venir La història de l'home llibre un disc amb molts altibaixos i que seria l'últim amb J.M. Oliver. El seu primer disc sense J.M.Oliver, Je suis la Suite, comptava amb la participació d'una gran estrella del panorama del rock català: Josep Thió, el qual fins i tot va escriure una cançó que m'encanta...

Ara mateix, estan preparant el llançament del seu primer disc enregistrat en directe... A l'Auditori d'Alcudia el 7 d'Abril de 2006.

Més info a la web de Fora des Sembrat. I qui sap, potser algun dia en torno a parlar un poc més.

Però com m'ha passat amb tots els grups, quan els podia escoltar no els apreciava. I ara que els podria apreciar, no els puc veure mai en directe...

Així, un dia, Fora de's Sembrat!

Mejor te invento, Mario Benedetti

Estás alicaído, estás dudando,
no te alcanzan las pruebas ni las preces,
cada Dónde te ofusca, cada Cuándo.

Recorres el confort, las estrecheces
que quedaron atrás y es razonable
que reclames la vida que mereces,

las ventanas de paz, el techo estable.
Pero yo, te confieso, prefería
(cómo querés, hermano, que te hable?)

cuando tu vieja angustia estaba al día
con la angustia del mundo, cuando todos
éramos parte en tu melancolía.

Sé qué polvos trajeron estos lodos
pero saberlo no es la mejor suerte.
Inventaré quién sos. De todos modos.

inventarte es mi forma de creerte.

A Ras de Sueño (1967)
Inventario
Mario Benedetti

Recarregar piles: una carta

Què bo és un cap de setmana familiar per recarregar piles... No és que les tengués molt baixes d'energia... Però bé... Els núvols negres s'albiren a l'horitzó i no hi ha res millor que partir amb l'avantatge de veure't recolzat per la teva gent...

I és que he fet una volteta per Mallorca aquest cap de setmana. Un parell de sopars culminats amb Herbes...

Un dinar de dissabte amb els padrins (avis en mallorquí) i amb l'abuela (sí, la meitat viva dels meus orígens murcians). I després de dinar veure (gairebé) tots els meus cosinets (segons)...

Dormir fins tard... Molt tard. Què bé s'està a casa...

Fa respecte pensar que tindré molt poques ocasions de tornar-hi...

Què maco és viure! Avui estic melangiosament feliç.

PS: Ahir vaig escriure prop de 10 mails. I els dos que m'han contestat són dos gegants en la meva història. Quan comenci a escriure de tant en tant les meves memòries segurament hi sortiran i en parlaré bé. Un és en Xavier, un gegant: mireu l'enllaç del mateix nom a la secció blogosfera. L'altre en Tià, un altre gegant. Són d'aquestes persones que només pensar en elles em fan recordar els millors dies de la meva innocència i sentir-me afortunat.

PSS: La vida és injusta... iLòGiCa... M'agradaria poder expressar-te el meu suport a tu i a tots. Però mai no sé... res.

Ahir també

Ahir també em va tocar. Fins a les vuit en aquest cas. Però us prometo que si no va ser més temps és perquè estava tan espés que la 'jefa' em va dir: tranki que ja ho acabaràs demà.

Com dirien a casa meva, vaig arribar a un punt que era "incapaç de fer una O amb un tassó". A Mallorca, pels que no ho sabeu, 'tassó' és la paraula que utilitzem per designar un objecte que al Principat és designat pel mot 'got'.

Però bé. Ara ja he acabat en molt poc temps el que ahir no era capaç de fer. I la 'jefa' està tan concentrada currant (sí ella també curra) que no em dona feina i jo estic aprofitant per fer el post del dia...

Segurament quan l'hagi publicat me n'aniré a esmorzar, que tinc la panxa buida... A les 7 del matí no em ve de gust res sòlid i em limito a Actimels i/o llet desnatada... Clar a les 10 és l'hora perfecta per un sandvitx. I a les 11 reunió.

(Avui he inventat un nou concepte: reality blog :D)

Quin dia!!!!

Ahir vaig tenir el meu primer encàrreg urgent.
La meva feina està caracteritzada per aquest tipus d'encàrregs...

Aquest encàrreg consistia en fer una cosa que no havia fet mai, amb un programa que havia emprat molt poc... Però... Bé... La qüestió és que

Ahir vaig entrar a treballar a les 8:30...

I vaig sortir a les 22:00h.

Clar, que us semblaré raro. Però la veritat és que m'ho vaig passar molt bé...

Vaig aprendre un munt de coses noves.
I va ser una experiència nova. Clar que si es repetís cada dia durant la resta de la meva vida em plantejaria canviar de feina...

Però m'agraden els reptes i no caure en la rutina... I per variar, treballar sol amb l'ordinador fins a les 22h en un edifici enorme i cada vegada més buit és tota una experiència...

Cambalache

Un precioso tango, que por aquí cantó perfectamente Joan Manuel Serrat...

Cambalache

Que el mundo fue y será
una porquería, ya lo sé.
En el quinientos seis
y en el dos mil, también;
Que siempre ha habido chorros,
maquiavelos y estafaos,
contentos y amargaos,
barones y dublés.
Pero que el siglo veinte
es un despliegue
de maldá insolente,
ya no hay quien lo niegue.
Vivimos revolcaos en un merengue
y en el mismo lodo
todos manoseaos.

Hoy resulta que es lo mismo
ser derecho que traidor,
ignorante, sabio, chorro
generoso o estafador...
¡Todo es igual!
¡Nada es mejor!
Lo mismo un burro que un gran profesor.
No hay aplazaos ni escalafón,
los ignorantes nos han igualao.
Si uno vive en la impostura
y otro roba en su ambición,
da lo mismo que sea cura,
colchonero, Rey de Bastos,
caradura o polizón.

¡Que falta de respeto,
qué atropello a larazón!
cualquiera es un señor,
cualquiera es un ladrón...
Mezclao con Stravisky
va Don Bosco y La Mignon,
Don Chicho y Napoleón,
Carnera y San Martín...
Igual que en la vidriera
irrespetuosa
de los cambalaches
se ha mezclao la vida,
y herida por un sable sin remache
ves llorar la Biblia
junto al calefón.

Siglo veinte, cambalache
problemático y febril...
El que no llora no mama
y el que no afana es un gil.
¡Dale, nomás...!
¡Dale, que va...!
¡Que allá en el Horno
nos vamo´a encontrar...!
No pienses más; sentate a un lao,
que a nadie importa si naciste honrao...
Es lo mismo el que labura
noche y día como un buey,
que el que vive de los otros,
que el que mata, que el que cura,
o está fuera de la ley.

Enrique Santos Discépulo

Un dia diferent

Avui m'he llevat com cada dia... Una mica content perquè ahir vaig sentir la seva veu. Una mica trist perquè de tant en tant cal estar trist per valorar millor l'alegria...

Avui, como cada matí, he esmorzat escandalitzant-me per la manipulació fragrant de Telemadrid (quina sort tenim amb TV3... Espero que els que vinguin no se la carreguin...). Els dos actimels, però no han caigut en el buit...

Les dents, la dutxa, la roba elegant... Fa 4 anys em diuen que aniré amb corbata i encara no hauria parat de riure... Em poso el meu iPod, agafo la cartera i surto de casa.

Obro el paraigües que em vaig comprar ahir. Dover m'anima i m'energitza. Clar, parlo d'aquell Dover que fa 7 anys soprenia amb Devil Came To Me. En particular Nightmare.

Arribo al metro, envoltat per pluja i música jamaicana. Agafo el 20 minutos i entro al metro... Llegeixo arribo a l'estació i baixo i surto del metro.

Arribo a la feina, pujo, agafo l'ordinador i em poso a esciure: he arribat 30 minuts massa d'hora a la feina, com cada dia.

Una tonteria com la pluja pot fer d'un dia qualsevol un dia diferent.

Oda a la Pacificación, Mario Benedetti

Oda a la pacificación

No sé hasta dónde irán los pacificadores con su ruido metálico de paz
pero hay ciertos corredores de seguros que ya colocan pólizas contra la pacificación
y hay quienes reclaman la pena del garrote para los que no quieren ser pacificados

cuando los pacificadores apuntan por supuesto tiran a pacificar
y a veces hasta pacifican dos pájaros de un tiro

es claro que siempre hay algún necio que se niega a ser pacificado por la espalda
o algún estúpido que resiste la pacificación a fuego lento
en realidad somos un país tan peculiar
que quien pacifique a los pacificadores un buen pacificador será.

Tres Odas Provisorias
Letras de Emergencia (1969 - 1973)
Inventario Uno
Mario Benedetti

Les Justes, Albert Camus (part II)

Albert Camus, écrivain contemporain de Sartre et de Simenon et qui ha reçú le prix Nobel l'an 1957. Camus, regardé comme le representant du existencialisme atée, etait un pied noir argelien. Avec de la tuberculose, a eté membre de la resistance française au nazisme. L'an 1952 a lieu la rupture de Camus avec son ami et aussi existencialiste Jean-Paul Sartre. Camus trouve sa mort l'an 1960 dans un accident de voiture.

De Camus, le livre le plus connu c'est L'Étranger (1942), possiblement le mieux de ses romans. J'ai aimé beaucoup cet livre et ça m'a fait interesser beaucoup en toute sa production de romans et de pièces du theàtre. J'ai lu la pièce Calígula (1944), j'ai vu la pièce Le Malentendu (1944). Elles m'ont plu sincèrement. Le roman La Peste m'a heurté si sevèrement que il fut necessaire des semaines pour être calme comme avant de le lire.

Le dernier livre que j'ai lu c'est Les Justes, une pièce theatrale qui raconte l'avant, le moment de le aprés d'un atentat terroriste dans la russie tzariste. C'est emovant. Et on peut y reflechir beaucoup et d'y trouver point d'analise dans la situation dans le Pays Basque, par example. C'est facile de lire, et de comprendre. Je le recommande.

Il y a un autre roman qui m'a touché avec beaucoup de force: La Chute. C'est la histoire de la decadènce et la corruption morale des bourgeois. Cet roman me rappele beaucoup au monde de Simenon (Lettre à mon Juge).

L'autre roman que j'ai lu, Le Premier Homme, c'est un roman autobiographique (ou une autobiographie novelée) autour de la figure de son père, a qui il a presque connu. Cet roman, qui a eté publié par sa fille, c'est tres interessant, mais n'est pas fondamental.

Il me manquen des ouvres signifiantes comme L'Envers et l'Endroit, Noces, Le Mythe de Sisiphe, Réflexions sur la Guillotine, L'État de siège, Lettres à un ami allemand, L'Homme Révolté, L'Été et L'Exil et le royaume.

Mais je suis sure que quelque jour le lirai tous ces ouvres qui me manquent. Au revoir.

Les Justes, Albert Camus (part I)

Parmi tous les ecrivains français, il y en a trois que j'aime plus que les autres. Chacun est diferent, malgré le fait que tous sont contemporains entre eux...

Celui qui je connais le moins, et que j'aime le moins mais qui est un des plus connus c'est Jean-Paul Sartre, dont j'ai lu seulement une ouvre, La Nausée, colomne fondamentale de la pensée existencialiste. (Les choses existent des le moment oú j'y pense). Sartre est un ecrivain plus philosophique et sa grande ouvre, La Nausée c'est un roman tres profonde et prôche a un essai. De Sartre j'admire sa conviction qui l'a emmené a refuser le Prix Nobel en 1964.

Depuis Sartre il y a dans ma vie, Georges Simenon, qui n'est pas existencialiste mais qui, dans quelques de ces romans, crée une atmosphere que j'aime profondement... Je n'ai lu que 10 romans de Simenon, et si loin j'ai trouvé fondamentallement trois classes de romans: le policier, avec l'inspecteur Maigret a la tête; le noir et celui que j'apelle l'humain, ou il décrit des morceaux de la vie des charactères dans des situations limite ou quotidiennes avec, d'aprés moi, une grande connaissence de la condition humaine. De Simenon je n'ai parlé plusieurs fois dans ce blog, et j'en parlerai souvent dans un futur prochain.

Et finalement le protagoniste d'aujoud'hui... Non, je crois que pour aujoud'hui c'est suffissant. Demain parlerai du troisième écrivain français, Albert Camus, l'écrivain français que j'aime le plus, et qui je connais le plus aussi.

Llop de Bar, Sangtraït

Era un avi que estimava el mar,
no prenia quasi mai el sol,
s'el mirava sempre dins del bar
darrera el vidre.

Sempre deia que ell havia estat
mariner d'un gran vaixell ple d'or
que de cuba es varen emportar
quan tots fugien.

S'en fotien, a la barra,
del pobre avi quan parlava.
Pobre avi boig! ja fa temps que no ho sent.
Dins el seu món mariner
va sempre sol amb el vent al clatell
buscant el nord del repòs.

Al capvespre, quan el sol s'en va,
caminava ben a prop del mar.
Era l'hora en que el veien plorar
darrera el vidre.

S'en fotien ... etc...

Un bon dia l'avi va marxar
amb les ones mentre tots dormien.
Pas a pas s'anava enfonsant
buscant la vida.

S'en fotien... etc...

Malaltia, amor i amics

Avui tres temes ben diferents...

Alguns direu que és pel dia que és , però ja fa un temps que no em trobo d'alló més bé. Angines-refredat. Ahir però va ser el pitjor moment... A part d'estar espés tot el dia, en un moment donat em vaig posar a tremolar com si fos un no sé qué. El meu company de pis, en MarcoAurelio flipaba, pobre home... No soporto estar malalt... Em dopo amb Iboprufeno i Coca-Cola. I tanmateix, demà a currar i el cap de setmana a fer bondat...

L'amor... Bé... L'amor... Fa patir l'amor... Però en realitat és tan bonic! (L'amor universal... Galàctic).

I desprès de la frase anterior que no aporta molt a la humanitat, però per a mi és mooolt significativa i tenia ganes d'escriure-la, toca l'últim tema. Amics... Tinc un amic que és d'aquestes persones que veig o parlo amb ella un cop a l'any... Indefectiblement, o ell em truca o jo el truco. Sempre que trobem gent coneguda preguntem l'un per l'altre... I resulta que curiosament l'altre dia ell va anar a parar a un dels meus blogs. I em va reconèixer. I em va deixar un comentari que em va fer molta il·lusió... I resulta que ell també té un blog i he decidit afegir-lo a la meva llista de Blogosfera amiga. El blog es diu com ell i conté poemes-gloses fetes per ell. No sé si ho puc dir, però ell va ser un dels components d'un grup d'ska mallorquí, del qual n'he parlat molt a l'altre blog... Així que si sentiu curiositat, proveu-ho:

Xavier

Paranoia? (Això tampoc és un poema)

La vida és una partida de cartes,
on s'aposta fort, s'aposten minuts...

I jo sóc un nin, juganer i innocent
jugant a un joc que no enten
perdent sense saber què està perdent.

I així, cada derrota, un disgust,
la tristor del temps perdut,
del temps que estic lluny de tu.

M'he convertit en el robot-Maria metropolità
emprat per lluitar en contra dels meus propis ideals.
Buit, sol, mecanitzat.

El sentit de ser i no estar...
Sentir-te important... Sentir-se important...
Només per a una sola persona...
És demanar tant? (alguns ho trobaran Asfixiant)

L'amor de vegades no és suficient.
Ho sé perfectament...
Peró tot plegat és demanar massa,
i res no alleuja el meu sentiment.

De tant en tant es fereix les persones que s'estimen,
perquè són els que més t'estimes els que més et feriran...

I al final, malgrat tot, hom enyora...

__________________________
amb els llavis anestesiats

Mi vecino

Tengo un vecino. Casado, y con un hijo.

Este hombre es un cretino. Cada dia a las 7 de la mañana acompaña mi despertar con unos chillidos inhumanos hacia su mujer, hacia su hijo o hacia los dos. Un hijo que no he visto, como no lo he visto a él ni a su mujer. Pero siento rabia y pena.

Siento rabia al oir un hombre inhumano, que solo se sabe hacer entender a través de gritos y chillidos. Pero si esto es poco, encima les pide que hagan esto o aquello, o que lo hagan de esta manera o de otra pidièndolo Por Favor. No es que me moleste que tenga ese detalle con su familia. Lo que me molesta es que no tenga el mismo detalle con los vecinos. Los que trabajan, o los que descansan, o simplemente los que quieren un poco de tranquilidad en su casa.

Por suerte o por desgracia duermo poco, trabajo mucho y fuera de casa. Aun así, se me caen los anillos al suelo cuando pienso en el pobre niño, que se ve sometido a ese ambiente dia tras dia. Y a menudo me entran ganas de contestar yo a sus imprecaciones y gritos. Pero dia tras dia, me contengo.

Algún dia explicaré por qué pienso que tendrian que hacer obligatorio un carnet de padres similar al carnet de conducir... Porque los niños son frágiles, y estas situaciones les pueden traumatizar de por vida, hasta el punto de hacer lo mismo con sus hijos...

Por favor.

Secretos de familia? (Niall Johnson)

L'altre dia, al tren que em tornava de Madrid, a part d'un documental de cocodrils, varen posar Secretos de Familia... Secretos de familia (Keeping Mum) és una peli anglesa... Amb la Kristin Scott Thomas (la recordareu de El Paciente Inglés, si és que l'heu vist), Rowan Atkinson (el recordareu de Mr.Bean, Johnny English, Cuatro bodas y un funeral o de L'Escurçó Negre aquells que èreu, sou i sereu adictes a Televisió de Catalunya (la vostra))... També és remarcable la presència de Maggie Smith, més coneguda per ser professora al famós institut privat per a mags de Harry Potter. Patrick Swayze també hi té un paperet on pot lluir els liftings que ha patit des de Ghost.

Dins de les poques virtuts d'aquesta cinta destaca per sobre qualsevol cosa la capacitat dels protestants per enriure-se'n de si mateixos mitjançant la figura de Rowan Atkinson, que fa de vicari d'un petit poblet...

Val a dir que Atkinson no s'ha d'esforçar excessivament per a aquest paper que encaixa perfectament amb la seva famosa expressivitat. És a dir el seu repertori habitual de cares.

Deia que la gran virtut de la peli és que mitjançant un planer humor negre d'alta categoria aconsegueix fer una crítica (o una apologia) de la doble moral com a camí per a la felicitat...

El problema és que la resta de punts de la peli o no són remarcables o millor que no ho siguin. Bé, sí, és entretenguda... Fa passar l'estona, aixó sí, deixant-te contínuament amb la sensació de que ja has vist alguna película semblant... Que el que t'expliquen no et ve de nou... I que, llevat d'alguns moments, saps perfectament què passarà...

Típica película que NO s'ha de llogar mai d'un videoclub, però si te la posen al tren, a l'avió o a la tarda d'aquell cap de setmana que t'havies jurat que simplement et limitaries a mirar la televisió banalment, fa el pes.

Black Coffee, Agatha Christie & Charles Osborne

No. Although the title of this post may suggest something completely different, Agatha Christie has never written a crime novel in collaboration with somebody else.

In fact, Black Coffee is the first play written by Agatha, who was really insatisfied with the adaptation of some of his previous novels to the stage. She decided to write a story on purpose for the screen and she did so.

In 1998, HarperCollins published a novelisation of Black Coffee made perfectly by Charles Osborne, an authority on opera, and a great connaisseur of Christie's work.

I must admit that at some points of the book, I felt as I was reading a play... I almost imagined it on a stage... With the different scenes... The acts...

And as for the novel, it is a typical Poirot history, with his great colleage Hastings and a robbery with a murder on a closed room with 5 or 6 suspects. But there are in the plot many overwhelming turns that would leave any crime-story lover really satisfied.

Black Coffee
Agatha Christie novelised by Charles Osborne
HarperCollins

Ser y Estar, Mario Benedetti

Impressionant poema que malgrat tenir més de 33 anys és de tan vigorosa actualitat. No trobeu?

SER Y ESTAR

Oh marine
oh boy
una de tus dificultades consiste en que no sabes
distinguir el ser del estar
para ti todo es to be

así que probemos a aclarar las cosas

por ejemplo
una mujer es buena
cuando entona desafinadamente los salmos
y cada dos años cambia el refrigerador
y envía mensualmente su perro al analista
y sólo enfrenta el sexo los sábados de noche

en cambio una mujer está buena
cuando la miras y pones los perplejos ojos en blanco
y la imaginas y la imaginas y la imaginas
y hasta crees que tomando un martini te vendrá el coraje
pero ni así

por ejemplo
un hombre es listo
cuando obtiene millones por teléfono
y evade la conciencia y los impuestos
y abre una buena póliza de seguros
a cobrar cuando llegue a sus setenta
y sea el momento de viajar en excursión a capri y a parís
y consiga violar a la gioconda en pleno louvre
con la vertiginosa polaroid

en cambio
un hombre está listo
cuando ustedes
oh marine
oh boy
aparecen en el horizonte
para inyectarle democracia.

Ser y Estar

Versos Para Rumiar

Letras de Emergencia (1969 - 1973)

L'home del metro

A la feina, mil merders. Però estic molt animat.

Avui no parlaré de la feina. Avui parlaré de l'home del metro.

L'home del metro ens el vàrem trobar quan anàvem de marxa cap a Malasaña. No sé per què però parlàvem de noms perfectes i moderns com Heriberta, Ermenegildo, Rigoberto, Wigifredo etc. Ah! Sí, la noia argentina va encetar el tema... En Argentina Adriana es un nombre de vieja.
Pos aquí no. Aquí està molt de moda... I la conya va portar a tot un seguit de noms desfassats...

I no sé per què, però un home que semblava interessat pel que parlàvem de cop ens va començar a parlar d'altres noms... I no sé com va sortir el tema de la guerra i aquí l'home es va emocionar.

Ens va explicar que ell formava part de la FAI des de feia molt de temps. I que va haver de fugir d'Espanya i a tot arreu d'Europa, només amb el seu carnet de la FAI el tractavem gairebé com un heroi. Ens va explicar que a Espanya això no passava, que mai no s'havia reconegut als que vàren lluitar a la Guerra Civil, que no s'havia jutjat als assassins... Li vaig dir que a mi m'interessava molt el tema i es va emocionar. Digué que als joves no se'ls ensenya i ells sols no s'hi interessen i que estava molt bé el meu interés.

Li vaig dir que era català de mallorca, i es va posar a parlar en català, a crits al metro de madrid, amb accent clarament castellà:

- Jo també parlo català. Visca Catalunya...

La gent ens mirava. Però va ser un moment bonic i trist alhora..

Primer dia de feina

Ara mateix hauria d'estar dormint... Però em sento trist...

Ja he firmat el meu contracte. Una gran companyia. Això és entrar per la porta gran. A veure si surto per la mateixa.

Bé per la porta gran... Un dia molt dur. Dues hores esperant que algú em digués que havia de fer. Assegut a un sofà. Nerviós... Ningú no sabia què fer amb mi...

Després de tres hores d'espera, (que tot i començar amb alegria, al final ja estava exhaust pels nervis i per l'excés d'activitat cerebral). Després de tres hores d'espera em va tocar signar el contracte i començar a conèixer a gent. Quatre persones molt amables, igual de novates que jo... Amb diferents il·lusions. La primera missió, configurar el portàtil que ens ha donat l'empresa a cadascún. Més de 5 hores. (Per a mi només 2 i mitja). Però entremig hem dinat i ens hem conegut millor. Dues noies i dos nois... I jo...

Bé, quan hem tingut el meu ordinador configurat, l'últim per dret d'arribada... Hem experimentat quatre coses més, hem conegut veterans que ens han aconsellat amb gran amabilitat i per acabar un "Camera Cafe" de molt bones els tres que quedàvem (dos ja tenien feina a la tarda)...

Després a casa, a l'entrecreuament francés a comprar, sopar i posar-me trist.

No hi ha res pitjor en un dia estressant i cansat que posar-se trist. Perdo el nord, el món i la Galàxia. Hi ha coses perdudes abans de començar.

Ara hauria d'estar dormint. Demà em llevo a les 7. Però els nervis no em deixen.

Demà serà un dia nou. Noves alegries i nous dolors.

Ja deia jo que estava en una ratxa positiva i la caiguda estava a punt d'arribar.

Madrid - Dia 2: Dos dies plens

Sembla mentida. I pensar que només duc 1 dia i mig aquí!!!

Divendres vaig arribar a l'aeroport de Madrid a les 15. A les 16:30 ja estava al pis i em vaig començar a ubicar. Vaig anar a dinar a un Burguer King, vaig anar a comprar utensilis de neteja personal (i una pilota de bàsquet) al Carrefour, i vaig començar a conèixer un dels meus companys de pis, MarcoAurelio.

MarcoAurelio és un noi enorme. Medeix gairebé dos metres. De moment ens hem entés prou bé. I això que hem parlat de mil i una coses... De tot... És un noi molt atent, simpàtic i raonable... A més hem descobert algunes aficions i gustos comuns: el cinema, jugar a basquet...

Ahir dissabte vaig anar a comprar productes alimentaris... M'estresso al Carrefour: tan gran, tanta gent... Jo vull un capbravo petitet... :-D. Després de les compres i l'esmorzar em vaig preparar l'apalancament al pis al davant de la tv i l'ordinador... Curiosament MarcoAurelio que és de Xerez (amb orígens salmantins) també va aparèixer, va pillar el portàtil i es va asseure a l'altre sofà... I així, tot fent el friki (jo arreglant el blog i ell fent el que fos), varem estar tot el dia parlant... Com ja he dit: cinema, política, esports, cultura... Bé de fet no va ser tot el dia, perquè cap allà a les 5 ens en vàrem anar a fer un partidet de bàsquet a la pista pública del costat de casa.

MarcoAurelio és un paio molt agradable, intel·ligent i raonable... L'únic defecte és que és massa alt i m'apallissa brutalment jugant a bàsquet.

A la nit, MarcoAurelio em va portar a fer unes birretes a un bar on et posen, amb la canya, unes tapetes... (Patates braves, xorissets i 'cortezas de cerdo'). La birra ens va portar a temes més profunds: fidelitat, confiança, sinceritat... Dones en definitiva.

Després ens vam posar a veure el Bilbao-Barça però només en vaig poder veure la primera part: havia quedat amb PequeñoHermano per flairar l'ambient de Malasaña. No tenia ni idea del que m'esperava a la nit. PequeñoHermano és el germà de la propietària del pis, està començant a estudiar Aeronàutiques i té 19 anys... Viu al pis de sobre el meu. Ell comparteix pis amb dos germans argentins, un noi que no he vist ni conec i una noia que va venir amb nosaltres de marxa... (En realitat vaig ser jo que vaig anar amb ells. Jo acabo d'arribar i ells ja porten un mes aquí).

El que no sabia era on em portarien PequeñoHermano i BullyRigby, la noia. Primer malasaña, a encervesar-nos (jo i PequeñoHermano). BullyRigby no va deixar en cap moment el RedBull amb vodka. Vàrem anar a tres o quatre bars... I mentrestant vaig conèixer-los una mica. EvitaRigby té 23 anys. M'ho vaig passar molt bé. És fantàstic conèixer gent nova... No vaig parar de riure en tota la nit. PequeñoHermano és un noi molt extrovertit i simpàtic, molt agradable i divertit... BullyRigby, en canvi, és una noia extrovertida també i simpàtica i agradable. I divertida... En definitiva va ser una nit molt extrovertida, simpàtica, divertida i agradable.

De Malasaña em varen portar a Chueca a una disco gay... de predominància homosexual o com es digui (no sé com dir-ho de forma políticament correcta, prego que em disculpeu). Allà vaig advertir a PequeñoHermano que potser no era el lloc més adequat per lligar...

Amb tot això, de camí a la disco aquesta em va passar quelcom que no m'havia passat des de que tenia 17 anys: en un bar on vàrem entrar uns segons, una noia rossa (i aparentment no gaire lletja, no m'hi vaig fixar massa) se'm va acostar mirant-me als ulls amb actituds de combat... Vaig quedar-me flipadíssim. 6 anys a BCN i res de res. Serà que ningú no és profeta a la seva terra? Però entre que jo sóc home d'una sola dona i que ja marxàvem...

A la disco gay tot era molt car... Em sentia una mica estrany... Hi havia molta gent, uns go-gos molt primets però sense excessiva gràcia... Tot i així ens hi vam estar una bona estona. Mai havia estat en un bar gay... Per a tot hi ha una primera vegada... (Bé, per a tot espero i desitjo que no).

Després tornàrem al pis, amb autobús nocturn (també es diuen N i un número com a BCN), i allà anàrem a l'habitació de PequeñoHermano a parlar una estoneta, amb kalimotxo, truita de patates i crispetes. Al final a les 7 al llit. I només he dormit 4 hores.

Demà a treballar a les 9 del matí: aguantaré aquest ritme de vida?