La vida és una partida de cartes,
on s'aposta fort, s'aposten minuts...
I jo sóc un nin, juganer i innocent
jugant a un joc que no enten
perdent sense saber què està perdent.
I així, cada derrota, un disgust,
la tristor del temps perdut,
del temps que estic lluny de tu.
M'he convertit en el robot-Maria metropolità
emprat per lluitar en contra dels meus propis ideals.
Buit, sol, mecanitzat.
El sentit de ser i no estar...
Sentir-te important... Sentir-se important...
Només per a una sola persona...
És demanar tant? (alguns ho trobaran Asfixiant)
L'amor de vegades no és suficient.
Ho sé perfectament...
Peró tot plegat és demanar massa,
i res no alleuja el meu sentiment.
De tant en tant es fereix les persones que s'estimen,
perquè són els que més t'estimes els que més et feriran...
I al final, malgrat tot, hom enyora...
__________________________
amb els llavis anestesiats
Com que ningú ja no em llegeix ni em comenta res, m'autocomento...
ResponEliminaAixò ho vaig escriure fa 15 dies... Però llegir-m'ho encara em fa trontollar.
Per cert, a la feina molt bé.
A més per als que us interessi (un o cap) avui he sortit per Madrid per segon cop... Bé, tenint el compte el primer aquest es podria considerar el primer. Diguèssim que he anat a sopar amb una de les millors amigues de la meva ex-nòvia... No m'agrada la paraula ex-nòvia, perquè en el fons no és això, el que és és una gran amiga.
Encara que molts no creguin en l'amistat després de 4 anys de convivència...
¬¬ segur que ningú et llegeix... ?:P A mi em falta temps per comentar però llegir llegeixo a tothom! :)
ResponEliminaPer cert molt maco.... ^^