dijous, de novembre 12, 2009

Entrepreneurial Judo aka "hit 'hem where 'hem ain't"

There are in particular five fairly common bad habits that enable newcomers to use entrepreneurial judo and to catapult themselves into a leadership position in an industry against the entrenched, established companies.
1. The first is what the American slang calls NIH ("not invented here"), the arrogance that leads a company or an industry to believe that something new cannot be any good unless they themselves thought of it. And so the new invention is spurned, as was the transistor by the American electronics manufacturers.
2. The second is the tendendy to "cream" a market, that is, to get the high-profit part of it. (...) "Creaming" (J.G: is pay attention only to high profile costumers) is a violation of elementary managerial and economic precepts. It is always punished by loss of market.
3. Even more debilitating in a product or service is the third bad habit: the belief in "quality". "Quality" in a product or service is not what the supplier puts in. It is what the customer gets out and is willing to pay for. A product is not "quality" because it is hard to make and costs a lot of money, as manufacturers typically believe. That is incompetence. Customers pay only for what is of use to them and gives them value. Nothing else constitutes "quality".
4. Closely related to both "creaming" and "quality" is the fourth bad habit, the illusion of the "premium" price. A "premium" price is always an invitation to the competitor. (...)
5. Finally, there is a fifth bad habit that is typical of established businesses and leads to their downfall. They maximize rather than optimize. As the market grows and develops, they try to satisfy every single user through the same product or service. (...)

The Essential Drucker
Peter F. Drucker
Collins Business (2005)

dimecres, de novembre 11, 2009

Edificio Grassy - Edificio Telefónica (Gran Vía - Madrid)

Yo hace un tiempo tomé una decisión.

Me encanta hacer turismo, viajar y descubrir los rincones de aquellos lugares a los que viajo. Pero un dia me dí cuenta que me olvidaba de lo que tenía más cercano.

Después de vivir cerca de 10 años en Mallorca y 15 en Barcelona en dos etapas muy diferenciadas, casi no las conocía. Bueno aquello que conocía lo conocía muy bien. Pero por alguna extraña razón, aquel ímpetu que durante los distintos viajes que hacía me llevaban a escudriñar las ciudades que me albergaban temporalment, desaparecía en las ciudades en las que moraba habitualmente.

Cuando mi inteligencia me permitió darme cuenta de tal injustícia yo ya vivía en Madrid. De hecho no sé si tardé en darme cuenta o si tardé en encontrar la solución. (Más bien creo en la segunda opción). Pero al final encontré la solución.

Y así, capítulo a capítulo, voy visitando los rincones de Madrid con la óptica del turista. Y eso que muchos rincones son rincones quotidianos. Pero aún así la óptica del turista és muy diferente de la óptica del habitante.
---------------------------
Aquel sábado me desperté temprano. Ya lo tenía decidido. El plan incluía tres paradas. Edificio Grassy, Edificio Telefónica y Monasterio de las Descalzas Reales.

No era mi primer intento. Ni el segundo. Esos habían fracasado por razones de lluvia o resaca.

Este tampoco fué un éxito rotundo. Simplemente fué un acierto.

La primera parada fue el edificio Grassy. El Edificio Grassy (junto a su 'hermano mayor', el edificio Metrópolis que lo precede) preside la entrada de la Gran Vía , uno de los corazones de Madrid. Un sitio donde siempre hay gente.

Connexión entre mundos. Arteria de dia. Vena de noche. La Gran Vía del espectáculo, los restaurantes y los grandes comercios.

Y el Edificio Grassy (en la parte izquierda de la foto) presidiendola, de forma majestuosa. (Más info Edificio en un Wiki).

El Edificio Grassy fue construido entre 1916 y 1917 por el arquitecto Eladio Laredo y Carranza, concebido como un edificio de viviendas y oficinas, de clara concepción ecléctica. Comprende dos casas independientes que se unen por un vestíbulo en la planta baja y por el patio. Destaca la rotonda de la esquina rematada con dos templetes superpuestos de influencia renacentista.

El edificio es conocido por albergar el establecimiento del relojero francés Alejandro Grassy, que hoy en día también funciona como museo, y en donde podremos observar la magnífica colección de relojes del siglo XVI al XIX que pertenecía al maestro Grassy. Eso sí, hace falta solicitar una cita previa, porque el establecimiento sigue siendo una Relojería - Joyería de lujo. El museo-colección, sin ser muy extenso, sí que es muy bonito y interesante. A mi me gustó mucho haberlo visitado. Como yo no llevaba visita previa me hicieron el favor de enseñarmelo. Una gente muy amable! Les mando las gracias desde aquí!

------------------------------
Al salir del museo me dirigí hacia el Edificio Telefónica. (Wikimapia / Wikipedia / Más info) . Construido como el edificio central de la compañía Telefónica de comunicaciones (inicialmente filial de la ITT norteamericana), se fue quedando pequeño y obsoleto. Y aunque todavía se usa como oficinas, el uso principal del edificio es el de museo. De hecho sus dos primeras plantas fueron dedicadas a la exposición histórica de los diferentes aparatos y aparatejos que habían ido apareciendo y desapareciendo año tras año.

Una exposición que yo no he tenido que ver y que se rumorea que pronto estará disponible de nuevo en las plantas 3 y 4 del edificio.

Actualmente, especialmente desde la llegada de la última nueva ola de nuevas tecnologías, encabezada por el iPhone, las dos primeras plantas se han convertido en una demo gigantesca de los productos más innovadores de la compañía.

Ordenadores, história de la compañía y muestra de terminales móviles conviven con demostraciones de las casas domóticas que se avecinan que permitirán, entre otras cosas, cerrar las persians con el móvil o encender la vitrocerámica para que al llegar a casa tras el atasco el caldo almenos ande caliente.

También mesas para empresas, que son en realidad grandes pantallas táctiles que permiten hacer muchas cosas... Pero con Windows... Qué persona inteligente y al dia quiere algo con Windows hoy en dia?

Bueno, fué interesante ver lo que se cuece por ahí...

---------------------------

El tercer destino era sin duda el más interesante: pero mi error de documentación y cálculo me hizo comprobar que todas las visitas para el Monasterio estaban ya concedidas... Y que por tanto debería esperar a otro día para hacer la tercera parte de mi plan.

En cualquier caso fué agradable pasear por la capital del estado como un turista más, olvidandome de que de lunes a viernes y la mayoría de findes soy un morador más de Madrid.

dimarts, de novembre 10, 2009

The Wire (Bajo Escucha)

The Wire - que en españa conservó su título original y el subtítulo "(Bajo escucha)" es quizás una de las mejores series de la historia. Y ésto no tanto por su popularidad, que obviamente és mucho menor que las estresantes 24 o Lost, y menor también que séries más monótonas como House o CSI.

De todos modos, tras haber disfrutado de todas y cada una de las temporadas de ésta magnífica série puedo decir, sin lugar a dudas, que se trata de la mejor serie que he visto nunca. Y cuando digo mejor no me refiero a la más espectacular... Sinó a la más cuidada, mejor trenzada, y más realista. (Ficha Filmaffinity)

El principio de la serie, en la primera temporada es bastante demoledor. Un policía de homicidios se pregunta por qué siempre pierden los juicios con cargos de asesinato contra los traficantes de droga. Y poco a poco se va urdiendo una trama que empuja a la creación de una unidad de vigilancia (escuchas telefónicas) que se las verá con la mafia de traficantes más peligrosa de Baltimore.

La producción de esta série fué ejemplar. Un reparto desconocido (prácticamente), incluyendo para los papeles secundarios incluso jovenes de la calle y de las esquinas que se interpretaban a si mismos.

Y poco a poco la primera temporada, basada en la escucha en si y en hacer un cruel retrato de lo más oscuro de la policía y lo más claro del mundo de la droga en los bajos fondos. The Hole. El agujero.

La segunda temporada, también brillante, gira alrededor del puerto de Baltimore y su submundo de trapicheos, incluyendo el de puerta de entrada de droga a la ciudad. Constantemente van apareciendo nuevos personajes y desapareciendo otros personajes... Siempre con la trama de las escuchas y la inteligencia aplicada al trabajo policial como verdaderos protagonistas.

La tercera temporada da un vuelco con la intención de prestar más atención al mundo de la política y su relación con el mundo -ya introducido y mostrado- de la policía y los bajos fondos. Para muchos la tercera temporada es la mejor de las 5. Para mi, The Wire es un todo, que tuvo la suerte de que solo la vieran 6 millones de personas en EEUU, propiciando su muerte joven y en su punto álgido, evitando un declive que pudiera empañar su memoria.

La serie, de forma brillante, va añadiendo variables a la ecuación. Una ecuación que empezó siendo bastante simple, incluyendo a la policía y a los traficantes. Que en la segunda temporada añadió a los proveedores. Que en la tercera temporada añadió a los políticos. Y que luego no los abandona.

La cuarta temporada es la temporada de las escuelas y de las elecciones. Sin abandonar las tramas policiales, y judiciales, y políticas ni a los traficantes, se añade a la ecuación complejísima de la realidad el fracaso de la educación, como motor de las fábricas de mano de obra (soldados) que nutren a las mafias.

La quinta temporada, se vuelve un poco demasiado ambiciosa. En esta ocasión la nueva variable de la ecuación eran los medios de comunicación: los periodistas. Y ese personaje tan polémico y desagradable como comprendido que és McNulty que cada vez aumenta su capacidad para buscarse problemas y enemigos.

Su ritmo es lento. Su actitud insolente. Y su audiencia, inteligente (por eso tenía poca).

The Wire es una obra de arte, como dicen algunas críticas.
The Wire (cada capítulo) es mejor que muchas de las películas que ganan Óscars.
The Wire es increible.

dilluns, de novembre 09, 2009

La nuit du carrefour

Maigret arrive au carrefour des Trois Veuves. Un carrefour avec une ancienne et macabre histoire. Là, il y a 3 maisons.
Le propietaire du 'oil station', avec sa femme et un mechanicien. L'agent d'assurances et sa femme. Et la bizarre pareille, frére et soeur, qui vivent trés pauvrement dans la Maison des Trois Veuves.

Mr. Goldberg est mort. Il a été tué. On l'a rancontré dans le garage de la Maison des Tros Veuves, mais dans la voiture de l'agent d'assurances.

L'escène c'est trop confuse. Qu'est-ce qu'il se passe reéllement là? Qu'est-ce que les gens cáchent?

Même si le lecteur va recevoir des plusieurs surprises, personne ne va pas surprendre l'inspecteur Maigret, qui va être capable, suivant son particulier et tranquille style, de découvrir tout.

Des mieux livres de Maigret que j'ai lu jusqu'a présent.

Jean Renoir n'a fait un film, que j'aimerait voir!

diumenge, de novembre 08, 2009

El valle de los caidos / Monasterio de El Escorial

In the middle of a plague of work in my job, I decided to do some tourism around Madrid. In fact, one of the reasons of taking my car from Mallorca to Madrid was to use it not only to go to work, and to go to my Sunday's Soccer Matches with my Pantaleon team, but also to do some things that imply activities far from home and which take a lot of time in public transportation.

And it was March and I had never used my car for tourism purposes. So I decided that this was the time. And the motivation was the opportunity to go for one morning to visit the beautiful Monasterio de El Escorial. But coincidentally, in our way there was another 'interesting' monument and we took the chance to visit them both. It is quite a reasonable visit which can take up to 4 or 6 hours. The motivation was that we had a free weekend. We, the group, was composed by:
  1. Roopali, a very hardworking friend and work-mate who had the difficult responsability of dealing with the most problematic half (at the time) part of the application we were developing.
  2. Shiraz, a good old friend who dealt with the other half, and many other issues we had around. He, who is engaged (going to marry soon! Congrats again! And Best Wishes!) is one of the hardest working people I know, and we have been working together for almost 2 years (or should I say against each other? JUST KIDDING!).
Initially Nitu was supposed to come with us, but work and unknown reasons kept her at home, while the three of us went to discover some spots around Madrid.

The choosen day was the 27th of March. The time was 9. They arrived at 10. I was expecting that anyway. And we left for our first stop.

The day was clear and sunny. We had good vibrations (appart from my music in the car)...

Arriving to or first stop took us almost 1h and a half. Meanwhile, Shiraz was taking photografs, and Roopali, in the back seat of the car was talking with me and Shiraz about many things, such as her upcoming marriage, their vision of Spain, their vision of the job, and many many many other things. I must admit once more that both of them are wonderful people. Very very nice people. But the reason of this post is to narrate our excursion.

In this picture you can see both Shiraz and Roopali with our first destination as the background: "El Valle de los Caídos" (The valley of the fallen) (Wikipedia). This monumental structure reminds most of the population of this country of one of the blackest and saddest periods of his history. The Civil War and the dictatorship of General Francisco Franco.

In 1932 the left-winged parties won the elections in Spain. Then the Government mode was a Republic, without Crown, nor Kings. But the military, some religious people and specially the most conservative wing of the population revolved against the elected governments. This evolved into a Civil War won by the conservative and fascist people, with help from Mussolini (the italian dictator) and Hitler (do you know him?).

The following 30 years were years of repression for the minorities, of disrespect for the difference, and of disconnection from the rest of the world. The only good thing is that prevented us from entering the Second World War. After that came the 'so-called' political transition which lead from the death of the dictator to the beggining of a 'so-called' democratic era, which lasts until today.

The Valley of the Fallen was a very big monument built by the Dictator Francisco Franco as an hommage to all the soldiers who fighted for the country. Obviously it only considered all those who fighted at his side, forgetting that all the people who died on the other side, were also fighting for what they believed was the best option for the country. Nowadays, it is (at least for me) a reminder of how absurd are concepts such as war, or country boundaries.

In the photos you can see how big is the structure seen from far-away. It consists essentially on a cross-based enormous church built on the top of a hill with a wonderful view of the valley under it. You can see in this picture the valley, Roopali and me.
The top of the hill, as it is usual in the catholic christian conception of arquitecture, there must be always the cross representing the monotheist god. This has a simple explanation: they knew how impressionable is the ignorant human being, so they wanted the faithful people, whenever that they looked at the sky, to see that god (represented by the cross) was always the highest thing around. Maybe one of the first uses of sub-consciousness manipulation for marketing purposes of history. It is sincerely impressive to feel the magnitude of the 'so-called' monument. It is really really big. Another use of the sub-conciousness: you feel small... Insignificant. The other interpretation of the reason was done by Roopali, very intelligently:
- Such a big construction reveals that the person that designed it had some kind of self-esteem problem, of complex with his hight.
I explained to her, surprised by the accuracy of her comment, that the Dictator Francisco Franco was indeed a quite small person.

Nowadays, the monument is a kind of pilgrimage spot for those who still live looking back melancholically at strong repression, racism, fascism, and complete lack of rights (for poor people)...

Nowadays, there are a lot of stupid people that still does not understand the difference between progress, freedom, and social rights.

And despite my friends who thing that this monument should be demolished. I strongly believe that it must be kept as a shame monument, to help everybody remember that war, that hate lead to nothing. They are completely absurd.

Our next stop was, in fact, our real destination. And it was, indeed far more interesting, but unluckily, taking photographs at the inside was not allowed, so we only could take pictures of the exterior of the 'Monasterio de El Escorial' (El Escorial Monastery) (Wikipedia).


The Monastery (see pictures) was built by the king Phillip II of Spain, to serve as both royal residence and meditation retirement, as he was a highly faithful person. In addition, Phillip II made a royal cript (Pantheon) inside it, to include all the dinasty of his father. There is a special entrace to it, but it is worth it as it is one of the best spots of the Monastery.

Nowadays part of the Monastery is still used by a tribe of monks that live there and even teach a bunch of students, which also learn choral singing. They are famous in the country. The rest of the Monastery is currently a museum. That is the part we visited. And it is a visit which is worth it. But as I don't have any pictures, I will only say that it combined some rooms as they were in the era of Phillip II, with some rooms dedicated to objects belonging to the Monastery or to the Dinasty.

I enjoyed the visit very much. But the capricious weather decided to end completely opposite to the beggining. The clear and sunny day evolved into a cloudly and rainy dark day.. Which invited us to return home, calmly but in my case at least happy of having shared such a wonderful time with such lovely persons such as Shiraz and Roopali.

Both of them are going to marry soon. I'm sure that they will make happy they respective couples. And they will keep on being very good and hard workers. Always ready to help. Always ready to give you a smile.

I miss them! Good luck!



PS: There are many things I've haven't said about the Valley of the Fallen (Valle de los Caidos), such as the fact that currently it is a tomb for a dictator and tiran of the Spanish history (Franco), and for Jose Antonio Primo de Rivera, (son of another big Spanish dictator and tiran) founder of the "La Falange Española", such as the fact that Franco used all the war prisoners and political dissidents as slaves to build it, and unpleasant things like that... Anyway they are included in the wikipedia articles or in other web resources, so I decided to focus on giving an overall idea of our trip.

divendres, de novembre 06, 2009

Noizbait - Ken Zazpi

JG: Será que te hecho de menos? / Serà que et trobo a faltar....



---------





--------



Isiltasunak non zauden galdetzen dit.
Noizbait zure izena mila aldiz oihukatuz,noiznait.
Egutegiko orriak aurpegiratu dit,
zenbat gau pasatu dut
antzari zu ez zaudenetik.

Aska gaitezan malkoz esan zenidan,
noizbait,izango dugu gure aukera,seguru,
noizbait,geroztik nora ezean
barneko ekaitzetan
arraunean ibiltzen naiz
zure mezu baten zain.

Bila nazazu,
izar bako gauetan,
gida nazazu
zure itsasertzera.
Noizbait...

Iritsiko naiz
argiak jarraituz,
iritsiko naiz
berriz saiatuz,noizbait.
Itzuliko naiz,
aurkituko zaitut,
begiak itziz gertu sentituz

Noizbait...

Bilatu nazazu
argi ontziaz.
Gidatu nazazu,
itsasertzera.

Iritsiko naiz argiak jarraituz.
Iritsiko naiz berriz saiatuz,
noizbait.
Itzuliko naiz,aurkituko zaitut.
Begiak itziz gertu sentituz,

Noizbait...
Traducción:

El silencio me pregunta dónde estás a cada instante
gritando tu nombre mil veces cada instante
la hoja del calendario me ha mostrado
cuántas noches he pasado insomne
desde que tú no estás.

Distanciémonos, me dijiste en llanto un día
seguro, que tendremos nuestra oportunidad un día
desde entonces sin rumbo inmerso en tormentas internas
remo esperando un mensaje tuyo

Búscame en las noches sin estrellas
guíame a tu costa un día.

Llegaré
siguiendo las luces
llegaré volviéndolo a intentar
algún día
regresaré volviéndolo a intentar
algún día
volveré
cerrando los ojos sintiéndote cerca
algún día

Búscame con tu farol
guíame a la costa

Volveré
siguiendo las luces
llegaré volviéndolo a intentar
algún día
volveré
te hallaré
al cerrar los ojos, sintiéndote cerca

dijous, de novembre 05, 2009

"creative imitation"

In the early 1930s, IBM built a high-speed calculating machine to do calculations for the astronomers at New York's Columbia University. A few years later it built a machine that was already designed as a computer (...). And by the end of WWII, IBM had built a real computer- the first one, by the way, that had the features of the true computer: a "memory" and the capacity to be "programmed". And yet there are good reasons why the history books pay scant attention to IBM as a computer innovator. For as soon as it had finished its advanced 1945 computer- the first computer to be shown to a lay public in its showroom in midtown New York, where it drew immense crowds- IBM abandoned its own design and switched to the design of its rival, the ENIAC developed at the University of Pennsylvania. The ENIAC was far better suited to business application such as payroll, only its designers did not see this. IBM structured the ENIAC so that it could be manufactured and serviced and could do mundane "number crunching". When IBM's versionof the ENIAC came out in 1953, it at once set the standard for commercial, multipurpose, mainframe computers.

This is the strategy of "creative imitation". It waits until somebody else has established the new, but only "aproximately". Then it goes to work. And within a short time it comes out with what the new really should be to satify the costumer, to do the work customers want and pay for.

The Essential Drucker
Peter F. Drucker
Collins Business (2005)

dimarts, de novembre 03, 2009

De Meyer a Rodríguez - Tarantino

Avui un apunt per a aquells personatges que, marcats per la moralina, pateixen una important manca de referents culturals que causa una forta incapacitat per a entendre la conjuntura i els orígens de cada fet.

I per a ells, farem un repàs històric des de els orígens del sexplotation fins a l'art personal dels alhora odiats i estimats Robert Rodríguez i el seu inseparable amic Quentin Tarantino.

Per això cal recular primer molt en el temps. Cap a uns anys 60 revolucionaris i revolucionats, on les noves generacions començaven a percebre que la vida es podia viure d'una forma diferent, sense tantes lligadures étiques i morals que en realitat no conduïen enlloc... Els seixanta dels hippis, dels Beatles, de l'amor lliure i del génere cinematogràfic (entre altres) del sexplotation (veure complet wiki sobre el concepte d'Explotation i de Sexplotation). Però per fer-ne un petit resum podriem dir que el sexplotation és un génere de cinema B que fa un ús molt gran de la violéncia gratuïta i l'ús de pornografia softcore (més aviat erotisme i exhibicionisme) com a finalitat principal de la película. Sovint l'argument sol ser molt simple o fins i tot ser completament absent.

La película més representativa d'aquest génere, unánimement, és Faster, Pussycat, Kill! Kill! de Russ Meyer. De Meyer ja n'he parlat molt al blog:

Parlant de Russ Meyer (I)

Parlant de Russ Meyer (II)
The Immoral Mr. Teas de Russ Meyer

Us recomano molt la seva lectura perquè me'ls vaig currar molt!
En qualsevol cas com ja he dit la seva película més reconeguda és sense cap dubte l'esmentada Faster, Pussycat, Kill! Kill! (1965). (fitxa Filmaffinity). Mentres que molts puritans plens de falsa moralina critiquen aquest génere i en particular la peculiar visió del cinema de Russ Meyer, d'altres afirmen amb tota convicció que l'esmentada película és una de les primeres películes feministes de la história. Una película on una dona en particular utilitza els seus encants per a obtenir els seus propósits. Una dóna que saps quins recursos té i els utilitza sense mirments. Una dona independent, forta, peró alhora voluptuosa i sensual, encarnada per Haji (veure foto). Potser a molta gent tot aquest regitzell de característiques els fa por.

La película es centra en una dura noia aficionada a les carreres de cotxes, als homes i als diners. Especialment aquests últims. Carreres de cotxes, violéncia, assassinats, raptes, i cossos voluptuosos (Russ Meyer va ser dels pioners en traduir al cinema la seva admiració per les dones amb moltes corbes i sobretot amb grans pits). Aixó sí, l'any 1965 no estava encara preparat per a mostrar nuesa... I la película no ho fa... Meyer ja la mostraria en títols posteriors amb més o menys sentit i éxit. La gran notícia del tema és que a mode d'homenatge, Quentin Tarantino està preparant-ne un remake. Serà la seva próxima película i segurament s'estrenará a finals de 2010, principis de 2011.

Però aquest no serà el primer homenatge que fan al cinema de série B dels 60-70 que fa Quentin Tarantino. De fet, ell i el seu amic i sovint col·laborador Robert Rodríguez ja varen fer de les seves a un fantàstic Grindhouse. Un homenatge a les sessions dobles de cinema de serie B d'aleshores. De fet tant als EEUU com a Australia les dues películes es varen projectar seguides com es solia fer abans, amb un descans per permetre als espectadors recarregar begudes i crispetes...

L'obra de Tarantino, és Death Proof (2007) (Filmaffinity), amb un repertori impressionant. Acompanyant al dolent Kurt Russell, hi ha sis noies que estan tremendes: Zoe Bell, Rosario Dawson (foto), Jordan Ladd, Rose McGowan, Sydney Tamiia Poitier, Marley Shelton, Tracie Thoms, Mary Elizabeth Winstead i Vanessa Ferlito (foto)Death Proof és la história d'un assassí de noies que un dia es troba amb les noies equivocades. Una película fantástica al meu parer amb noies precioses i perilloses. Perquè la bellesa no exclou la fortalesa. Una película al meu parer molt encertada.

De la película destacaria l'habilitat de Tarantino de crear una atmósfera i de transmetre simpaties i antipaties...

També destaca com ja he esmentat, el repertori impressionant de la película: Rosario Dawson (Sin City, Alejandro Magno, preparant Sin City 2), Vanessa Ferlito (la més atractiva de CSI New York fins que se la varen carregar), Jordan Ladd (que apareix al gran Club Desmadre de Broken Lizard, aficionada a les pelis tontes), Rose McGowan (sobretot coneguda pel seu paper com a Embrujada), Sydney Tamiia Poitier (filla de Sidney Poitier i actualment en el repartiment de la nova série de El Coche Fantástico), Tracie Thoms (la detectiu de color que s'incorpora a la sèrie Caso Abierto), Mary Elizabeth Winstead (una altra jove actriu que de petit paper en petit paper es fa fent un lloc al món del cinema: La jungla 4.0 o Destino Final 3 són alguns dels seus treballs).

----

Mentrestant, el colega de Tarantino, Robert Rodríguez, alhora que canviava el seu matrimoni per la joveneta Rose McGowan (que per cert apareix a les dues películes de Grindhouse ja que moltes escenes están filmades amb el mateix decorat i els mateixos secundaris o els protagonistes d'una eren els secundaris de l'altra, imitant de forma divertida el món del cinema de baix pressupost) ens presentava Planet Terror (2007) (Filmaffinity). A aquesta, l'homenatge va dirigit a les pelís de por, i especialment de zombies de baix pressupost. En aquest cas Rose McGowan interpreta el paper d'una ballarina d'estriptease a qui li fereixen la cama i li han de tallar per tal de no perdre-la i la substitueix per una ametralladora. Però això, juntament amb la seva habilitat contorsionista i atlètica, la converteix en la millor arma per lluitar contra l'invasió de zombies que s'extén arreu.

Una película graciosa, entretenguda, amb un xic de tot el que cal tenir.

La noia de la fotografia es Rose Mc Gowan.



Qui hagués dit mai que aquell parell de gamberros...
Aquell Quentin Tarantino que s'ha fet un nom a base de títols com Reservoir Dogs, Jackie Brown, Pulp Fiction, Kill Bill, i com a director convidat a l'excelsa Sin City.... Que tenía com a director principal un Robert Rodríguez que ha aportat títols tan dispars com (a part de les esmentades Sin City i Planet Terror) El mariachi, The mexican, Desperado, i les desconcertants películes per a nens que li ha donat per fer (Spy Kids, per exmple).

Però possiblement el títol que més li escau, la seva primera producció nord-americana i a la qual hi actúa el seu bon amic Tarantino, és Abierto hasta el amanecer (1995). Una película que es transforma i es reinventa a si mateixa. Comença com una road movie, d'un parell de germans fugitius de la justícia que segresten una família. (Ni més ni menys, George Clooney i Quentin Tarantino son els segrestadors i Harvey Keitel i Juliette Lewis dues de les tres víctimes)...

Però tot s'engresca encara més quan arriben a un típic bar de camioners que està obert fins la matinada... Els extranys personatges a l'encara més extrany indret, descobreixen un perill amb el que no comptaven...

En realitat, el bar és una tapadora per a una tribu de vampirs que cacen als incauts que passen per allà. Una película trencadora segons el meu parer. I amb un final molt agradable, ja que defuig molts esquemes prestablerts al món del cinema. Un clásic. D'aquests que tot amant del cinema hauria de veure, encara que després no li agradi. Almenys podrá dir que opina amb coneixement de causa.

dilluns, de novembre 02, 2009

Séries de metges....

Avui deixem el cinema en estat pur per centrar-nos en el món de les sèries de metges i tal.

Començaré per la més antiga. Anatomia de Grey (2004) (Filmaffinity). Hom podria considerar aquesta sèrie com el cantó més rosa de les sèries de metges i hospitals. En aquest cas l'hospital és el Seattle Grace, que a la primera temporada explica les aventures médiques i amoroses que envolten un conjunt de aspirants a metges (interns) i els seus responsables (residents)... Envejes, intrigues amoroses i de tant en tant una mica de drama, una mica de sang i una mica d'operacions milagroses.

Al principi Anatomia de Grey era una sèrie fresca, divertida i amb cert to original... Tanmateix, després d'unes dues primeres temporades molt interessants, la sèrie va començar a repetir-se, a estar massa afectada de si mateixa i a caure en tots els paranys d'una idea esgotada en si mateixa.

Tot aixó, i a més el marró que hi va haver que va suporsar l'expulsió d'un actor (el negre buenorro) que va proferir insults homòfobs a un dels seus companys (l'insuls O'Maley)...

Jo, sincerament la vaig 'perdre' després de la segona temporada. Encara ara veig esporàdicament algun capítol, quan vaig a casa i la meva mare decideix que s'ha de veure aixó ( :) ). De fet per a mi era una sèrie excel·lent al principi, mentres que ara tansols em sembla una sèrie passable... Una bona opció quan no hi ha res més.

La base de la serie era Meredith Grey, una interna que se'n va al llit amb el seu jefe abans de saber que serà el seu jefe i la relació entre aquests dos, amb anades i vengudes quotidianes... Aquesta Meredith resulta que a més de tenir el mateix cognom que l'autor d'una de les biblies de la professió médica (un llibre anomenat Anatomia de Grey que conté tots els coneixements sobre anatomia humana) també es filla d'una cirugiana il·lustre. Aquesta Meredith, de qui ja coneixem tots els despropòsits vitals, personals, professionals i familiars, fins i tot va veure com la seva mitja germana se li plantava al seu mateix hospital. Ara, la Meredith Grey ( Chyler Leigh - foto) deixa la sèrie per la seva propera maternitat i la seva germana petita pareix que serà el relleu del cognom Grey a la sèrie.

Per a mi, en qualsevol cas la millor de totes de la història (per a mi) és House M.D. (2004). (Filmaffinity) House és fantàstica. Les tres primeres temporades son impressionants. Sovint les enfermetats són el menys importants dels episodis, més centrats en l'excèntrica i particular personalitat del seu 'crack' Gregory House, un metge que defensa que el pitjor de lluitar contra les enfermetats es haver de suportar als pacients que les pateixen. Un home clarament amargat i lisiat, que pensa que tothom menteix. Un insubordinat. Un rebel. Un drogaddicte. Un putero. Un personatge políticament incorrecte. Un amic incòmode i un amant destructiu. En definitiva un home que resulta atractiu a moltes dones i que gaudeix del respecte de milions d'espectadors... Curiós no?

Per desgràcia em cal admetre que la última temporada té més altibaixos en els seus episodis, essent els millors aquells que tenen trames en les que apareix l'anti-House, un personatge rival que li fa una réplica inteligent en les entremeliadures irreverents del mestre. I estic expectant per veure per on prendrà nova temporada, en la qual la rèplica serà el seu doctor en el centre de desintoxicació al qual ha ingressat després d'un final de la temporada passada angoixant! La veritat és que m'agrada molt. Malgrat tot. I el fet que una bellesa com "Thirteen (Trece)" (Olivia Wilde, foto), una particular doctora moribunda i bisexual que té enamorat a mig món (entre els que m'incloc). De les coses més curioses que va patir la última temporada va ser el suicidi d'un dels membres del seu equip... En realitat un escull inesperat dels guionistes degut a la contractació del actor que interpretava el paper per a formar part del gabinet d'Obama, el flagrant nou president dels EEUU.

I per acabar, una série nova que no sé si durarà massa... Està bé però obviament li falta molt de punch. Es tracta de Mental (2009) (fitxa Filmaffinity) una sèrie que ens vàren intentar vendre com el House del món dels psicólegs. La veritat es que suposo que la varen vendre així perquè l'objectiu dels productors d'aquesta sèrie pretenien que fos així, per tal d'intentar obtenir el mateix èxit que House. Difícil. Shark ho va intentar presentant el House del món dels fiscals generals. I la van cancelar. Boston Legal ho varen intentar amb els advocats privats més House de la televisió. La veritat és que en aquest cas varen aconseguir una de les més brillants series que s'ha vist sobre advocats. Fins i tot ha sortit alguna sèrie intentant vendre Houses espanyols. El fenòmen House és un fet cultural Important. Però bé...

Mental la historia d'un psicòleg que va d'un consultori de poble a la ciutat amb uns mètodes molt particulars, que l'empenyen a posar-se a l'altura dels pacients per sentir-s'hi més identificat... No té el punch, la força que té House. Ni tansols és fresca i innovadora, i moltes de les coses que mostra tenen l'inevitable regust de que allò jaho has vista abans. Només l'atractiva actriu Marisa Ramírez (que per desgràcia compta amb molt poca quota de pantalla) matissa una mica l'esmentat regust.

dissabte, d’octubre 31, 2009

divendres, d’octubre 30, 2009

...voluntad de Dios...

- ¿Todo lo que ocurre, ocurre por voluntad de Dios, raboni?
- No lo sé. Pero si es así, debemos perdonarle, porque Dios o los dioses del Olimpo no conocen el dolor de perder a las personas queridas, y esto los hace inferiores a nosotros.
Jesús me miró intensamente y exclamó:
- ¿Eso que dices no es una blasfemia?
- Seguramente sí. Blasfemar es otro privilegio privativo de los hombres. No sirve para mucho, pero, en ocasiones como la presente, no viene mal.
(...)

El asombroso viaje de Pomponio Flato (2008)
Eduardo Mendoza
Seix Barral Biblioteca Breve

dijous, d’octubre 29, 2009

Izarren hautsa - Ken Zazpi



Letra: Gu sortu ginen enbor beretik sortuko dira besteak,
burruka hortan iraungo duten zuhaitz-ardaska gazteak


Izarren hautsa egun batean bilakatu zen bizigai,
hauts hartatikan uste gabean noizpait giûaden gu ernai.
Eta horrela bizitzen gera sortuz ta sortuz gure aukera
atsedenik hartu gabe: lana egiûaz goaz aurrera
kate horretan denok batera gogorki loturik gaude.

Gizonen lana jakintza dugu: ezagutuz aldatzea,
naturarekin bat izan eta harremanentan sartzea.
Eta indarrak ongi errotuz, gure sustraiak lurrari lotuz,
bertatikan irautea: ezaren gudaz baietza sortuz,
ukazioa legetzat hartuz beti aurrera joatea.

Gu sortu ginen enbor beretik sortuko dira besteak,
burruka hortan iraungo duten zuhaitz-ardaska gazteak.
Beren aukeren jabe eraikiz ta erortzean berriro jaikiz
ibiltzen joanen direnak

Ez dadukanak ongi ahi daki euketzea zein den ona,
bere premiak bete nahirik beti bizi da gizona.
Gu ere zerbait ba gera eta gauden tokitik hemendik bertan
saia gaitezen ikusten: amets eroak bazterturikan,
sasi zikiûak behingoz erreta bide on bat aukeratzen.

Gizonen lana jakintza dugu: ezagutuz aldatzea,
naturarekin bat izan eta harremanentan sartzea.
Eta indarrak ongi errotuz, gure sustraiak lurrari lotuz,
bertatikan irautea: ezaren gudaz baietza sortuz,
ukazioa legetzat hartuz beti aurrera joatea.

Gu sortu ginen enbor beretik sortuko dira besteak,
burruka hortan iraungo duten zuhaitz-ardaska gazteak.
Beren aukeren jabe eraikiz ta erortzean berriro jaikiz
ibiltzen joanen direnak

Gu sortu ginen enbor beretik sortuko dira besteak,
burruka hortan iraungo duten zuhaitz-ardaska gazteak.
gertakizunen indar ta argiz
gure ametsa arrazoi garbiz egiztatuko dutenak

Traducción: Del mismo tronco del que nacimos nosotros,
nacerán los demás,
ramas jóvenes que permanecerán en esta lucha.

El polvo de las estrellas se convirtió
un día en materia de vida,
de ese polvo, alguna vez,
despertamos nosotros de improviso.
Y así solemos andar,
creando y creando nuestra oportunidad
sin descanso, seguimos adelante trabajando
estamos todos juntos fuertemente unidos a esa cadena.

El trabajo de los hombres es el conocimiento:
cambiar conociendo,
ser uno con la naturaleza
y entrar en contacto con ella.
Y afianzando bien las fuerzas,
uniendo nuestras raices a la tierra,
permanecer desde ahí:
creando el consentimiento mediante la guerra,
seguir siempre adelante tomando la negación como ley.

Del mismo tronco del que nacimos nosotros, nacerán los demás,
ramas jóvenes que permanecerán en esta lucha.
Dueños de sus oportunidades,se levantarán después de caer.

El que no tiene, bien sabe lo bueno que es tener,
el hombre vive siempre queriendo saciar sus necesidades
Nosotros también somos algo,
y desde donde estamos, desde aquí mismo
intentemos ver, apartando los sueños locos,
las sucias zarzas quemadas de una vez por todas,
intentemos elegir un buen camino.

dimecres, d’octubre 28, 2009

...obsolete...

Above all, the entrepreneur who has succeeded in "being fustest with the mostest" has to make his product or his process obsolete before a competitor can do it. Work on the successor to the successful product or process has to start immediately, with the same concentration of effort and the same investment of resources that led to the initial success.

The Essential Drucker
Peter F. Drucker
Collins Business (2005)

dilluns, d’octubre 26, 2009

Dia de westerns

Hoy es dia de westerns. Así que los que me seguían por las fotos de chicas buenorras con poca ropa hoy lo tienen chungo, pues no toca.

Para empezar, Duelo de titanes (1957), (originalmente Gunfight at the OK Corral), una de las mil versiones de la clásica história omnipresente en mil westerns. (Ficha de Filmaffinity).

Protagonizada por dos grandes como Kirk Douglas y Burt Lancaster (Qué grandes), y dirigida por John Sturges, que unos años más tarde adaptaría a Kurosawa al género del western con Los Siete Magníficos, se trata sin duda de la mejor versión (o de las 3 mejores versiones) de el famoso duelo de OK Corral que enfrentó al sheriff Wyatt Earp y a su amigo John "Doc" Holliday.

A parte del formidable duelo interpretativo entre Lancaster y Douglas, y de un Dennis Hopper que deja una de sus primeras huellas en la gran pantalla, hay que destacar la gran fotografia de Charles Lang...

Mientras Duelo de Titanes es un western muy clásico, de una história muy clásica... Los profesionales (1966) es algo completamente diferente. De nuevo Burt Lancaster, pero esta vez acompañado de Lee Marvin, Robert Ryan, entre otros y con una Claudia Cardinale que, sinceramente aporta poco más que su físico a este filme fantástico. (Ficha Filmaffinity). Sólo el guión basado en la novela de Frank O'Rourke ya es meritorio. Un puñado de mercenarios contratados por un rico empresario americano para rescatar a su esposa de las manos de un peligroso revolucionario mexicano. Pero la verdad nunca es lo que parece, y el honor de Los profesionales és lo único que jamás les abandona. Como dice Pablo Kurt de Filmaffinity: (Los profesionales) está "inteligentemente sembrada de unos maravillosos diálogos sobre los ideales, el desencanto, la lucha de clases y las causas perdidas. Magistral.". Completamente de acuerdo. Me puso los pelos de punta. Y lo mejor es como acaban cumpliendo su misión.

El principal problema del western moderno, especialmente a partir de los 80, es que ha perdido su carisma, su gracia y su clase.

Arma Joven (1988) no es una mala película. Su problema en realidad es que tampoco es una buena película. (Ficha Filmaffinity). Reparto tiene. Kiefer Sutherland, Charly Sheen, Emilio Estevez, Dermot Mulroney... Entre otros. De todas formas... Solos de guitarra eléctrica no me pegan con una película del oeste... Y las películas para que me convenzan tienen que tener una cierta coherencia... Una cierta ambientación. Un tio tocando una harmónica es wetern. Música moderna no. Es como poner a Beethoven en Fiebre del Sábado Noche. No cuela. Por lo demás el argumento es interesante... De los mas interesantes de lo que podríamos considerar el western moderno. Una versión novedosa del mito de Pat Garret y Billy "el niño" en la que se presenta a unos jovenes desorientados que encuentran sosiego en la granja del viejo Tunstall...

Una peli curiosa y divertida, entretenida pero algo desafinada en algunos momentos.

Y para terminar, una de las obras maestras del que yo llamo western moderno: Sin Perdón (1992) (Filmaffinity). Una de esas películas con el sello de calidad Clint Eastwood, y con un reparto que además incluye a Gene Hackman, Morgan Freeman y Richard Harris. Ganó 4 Óscars. Merecidamente. Eastwood es un forajido retirado. Pero sus problemas económicos y su nostálgia le empujan a aceptar un último trabajo. Acompañado por su inseparable amigo interpretado por Freeman y con un joven e inexperto tirador, se disponen a llevar a cabo su trabajo: vengar a una prostituta que fué duramente maltratada y torturada por un par de cowboys.

Un título tan espléndido como desmitificador.

diumenge, d’octubre 25, 2009

El asombroso viaje de Pomponio Flato, Eduardo Mendoza

Gracias por este regalo Eduardo.

Se da la circumstancia de que la cantidad de libros que tengo pendientes de lectura es un poco exagerada... Yo me compré el libro "El asombroso viaje de Pomponio Flato" hace ya un año, cuando acababa de salir. Pero muchas cosas me han impedido leerlo hasta ahora.

Eduardo Mendoza (wikipedia) es un escritor que siempre me ha gustado... Aunque claro... No siempre mi madurez mental estaba preparada para los libros que caían a mis manos firmados por el barcelonés. Pero de lo que si que estoy seguro es que una parte de mi madurez literaria se la debo a Eduardo. El primer libro que me tragué fue el curioso primer volumen de la conocida como trilogia del detective innombrado: "El misterio de la cripta embrujada" (1979). No sé por qué pero me encantó. Quizás ese libro fué mi primer libro adulto, dónde la aventura y las reflexiones se entremezclaban con mi maraña de sentimientos adolescentes y mis eclécticas inquietudes.

Otro libro que me marcó especialmente, que leí con mucho cariño, fue "La ciudad de los prodigios" (1986). Una novela en la que sirve de escenario la evolución social y urbana de Barcelona entre las dos exposiciones universales de 1888 y 1929. Barcelona, la única ciudad que he amado.

Pero el libro entre los libros, que además por algún extraño milagro fué una lectura obligatoria de alguno de mis centros educativos, fue "Sin Noticias de Gurb" (1990). Una gamberrada literaria de gran calidad y sentido del humor, que no pierde calidad con los años, y que puedo decir que incluso en mi pueblo hay una barca llamada Gurb por inspiración de dicha novela. Un desparrame descontrolado de dos extraterrestres que "sobreviven discretamente" en la tierra para cumplir su misión. Para ello, aprovechan su capacidad de adoptar temporalmente (con más o menos consistencia) formas humanas. Formidable.

Muy grande también, però quizás menos tremenda, és la historia de "El Último Trayecto de Horacio Dos" (2001), otra gamberrada literaria que narra las aventuras y desventuras de un esperpéntico comandante de una nave espacial cargada con presidiarios (Delincuentes, Mujeres Descarriadas y Ancianos Improvidentes, nada más). Una fantástica entrega de literatura cargada del sello de calidad de Mendoza, junto con toneladas de surrealismo, lógica placable y situaciones hilarantes.

Aunque yo personalmente me rindo especialmente a los pies de su último libro, al cual dedico en realidad este apunte: "El asombroso viaje de Pomponio Flato".
No hay duda de que el sentido del humor llenan a rebosar el imaginario de Mendoza, que a su vez nos regala con una mordaz y descarada sátira que no deja títere con cabeza (almenos dentro de la disparatada opereta romana que describe el propio Pomponio en su relato).

Lo único que realmente me atrevo a hacer es poneros algunos fragmentos del libro que son excepcionales, que los he ido poniendo y quizás añada alguno más, y animaros a todos los adictos a la literatura con sentido del humor y un poco de sentido del absurdo leer esta novela que sin duda devoraréis como si fuera un manjar de lujo y llevárais una semana sin comer.

Os lo prometo.

dissabte, d’octubre 24, 2009

Sólo tienes que verme.

(...)
- No te engañes. En verdad me he esforzado siempre por alcanzar la sabiduría, pero ni mis atributos naturales, ni la suerte me han conducido a nada. Sólo tienes que verme.
(...)


El asombroso viaje de Pomponio Flato (2008)
Eduardo Mendoza
Seix Barral - Biblioteca Breve

divendres, d’octubre 23, 2009

DRAMÀTIC? - Pere Antoni

DRAMÀTIC?

Posa setge als calendaris (desaprofitats)
els devora com una cova encesa:
implacable
sincera
bella com un infant decepcionat
al primer plor
perquè no tots els renous son música

DRAMÀTIC? - Pere Antoni (1999)
Lleonard Muntaner Editor (Col·lecció La Butzeta 2)

dijous, d’octubre 22, 2009

Itxaropena - Ken Zazpi




Letra:
Zugan sinisten ez duzun uneetan
entzun barreneko ahots xume hau
konpromiso eta kontraesanetatik
azaleratzen den garrasi isil hau

Senti ezazu distira bat itzaletan
hitzak lehertzen direnean
behin eta berriz ezintasunen gainetik
aske irauten dugula senti ezazu

Itxaropena ezin da giltzatu
gure bihotz minduetan libre da
zigortu arren bat egiten gaitu
malko bakoitzean, pausu bakoitzean

Senti ezazu....

Bisetako mosuetan
umeen irribarretan
hainbeste maite ditudan
zure begi tristeetan

Ahots isil hau entzun
itzaletatik entzun
bihotz taupadak entzuk
senti nazazu gertu

Senti ezazu....

dimecres, d’octubre 21, 2009

"being fustest with the mostest"

(...) Then, after the innovation has become a successful business, the work really begins. Then the strategy of "being fustest with the mostest" demands substancial and continuing efforts to retain a leadership position; (...) The research budget must be higher after the innovation has successfully been accomplished than it was before. (...). Above all, the entrepreneur who has succeeded in "being fustest with the mostest" has to make his product obsolete before a competitor can do it. (...)

The Essential Drucker

Peter F. Drucker

Collins Business

dimarts, d’octubre 20, 2009

De Faust a Transformers i cinema de literatura

Avui m'he proposat batre un rècord de surrealisme abstracte, aconseguint relacionar quatre películes a primera vista difícilment relacionables, des de Faust de Murnau (1926), fins a Transformers 2 (2009) passant per películes com Los girasoles ciegos (2008) i/o Seda (2007). Tot això sense deixar de banda la meva eterna tradició d'acompanyar aquests apunts amb interessants imatges de les protagonistes principals de les películes.

La película escollida per a començar aquest apunt impensable és Seda (2007). (Més info a Filmaffinity) Seda ha estat escollida per a aquest apunt per ser una película basada en un llibre que casualment jo vaig llegir fa uns anys.

El llibre, del mateix nom que la película i escrit per Alessandro Baricco, en el seu moment em va emocionar. Publicat l'any 1996, em va ser regalat pels meus pares (traduït al català) i la seva lectura em va arribar molt. És un d'aquests llibres que si be no em va fer plorar, hi va fer molt aprop.

En canvi, la película em va decebre. Era inevitable supòs, que havent llegit i gaudit tant del llibre essent tot just un adolescent impresionable, ara que ja estic curat d'espants em semblés una història molt més simplona del que esperava. El que em va semblar fa 12 anys amor i entrega vertadera per part de la dona que interpreta la prima però bella Keira Knightley (veure foto) ara em va semblar estupidesa conformista. Una vegada més es demostra que el pas del temps, l'edat ens torna (o almenys a mi), més insensibles, més cruels i més escèptics.

Amb raó perdem de vista la concepció romàntica de la vida pròpia dels adolescents del meu temps, i ens concentrem al materialisme i a les hormones desorbitadament descontrolades dels adolescents d'ara.

Quines ganes no tenc ara mateix de citar Irreversible de Gaspar Noé: Le temps détruit tout!.
El temps ho destrueix tot... Fins i tot l'esquàlida bellesa de Keira Knightley! (No trobau que podria menjar un poc més aquesta al·lota?).

Dit tot això passem al següent títol d'avui, que també compta amb la curiositat que es tracta d'una versió cinematogràfica d'un llibre que havia llegit no fa molt temps. De fet el vaig llegir tant recentment que ja tenia aquest blog, i ja en vaig fer la ressenya pertintent (Resenya de Los Girasoles Ciegos de Alberto Moravia). Dit aixó no m'entretendré més a comentar coses del llibre. Aniré directament a la jugular de la película, Los girasoles ciegos (2008) de Jose Luis Cuerda. Jose Luis Cuerda és un director estimat. És un clàssic. Només la película "Amanece que no es poco (1988)", un mite del cinema surrealista absurt, ja li val tot el reconeixement que té... (D' "Amanece..." ja en parlaré un altre dia).

Puc dir sense por a equivocar-me massa que Los girasoles ciegos com a película és una mica fallida. Si bé la trama principal es fidedigna, les moltes trames paral·leles fonamentals per entendre el sentiment de dolor i angoixa que el llibre transmet, ambdúes per la desgràcia de la injusta guerra dels feixistes. La història de la filla i el seu xicot esta completament oblidada i menyspreuada a la película, que es centra en el mórbid desig d'un capellà que retorna de la guerra més calent que un adolescent a classe d'anatomia. Ni la guapíssima i impactant (i també clàssica) Maribel Verdú
no arreglen una película de ritme irregular i gran qualitat fotogràfica. Per cert la foto de la Maribel no és precisament actual, l'altra dia la vaig veure (anava al meu davant a la cua per a entrar a un teatre) i si bé es molt baixeta (més del que sembla a les películes) l'edat li està caient molt bé... O es cuida molt, o és d'aquestes dones afortunades que envelleix amb molta classe i sex appeal.

Seguint el fil literari però perdent tots els altres fils, hi ha la gran película revelació de 2009. (Clar que em refereixo a la película revelació de totes les que he vist al 2009). Faust (1929) de Murnau.

El llibre en que es va inspirar aquesta película és del famós escriptor alemany Goethe, i per sort o per desgràcia, jo no l'he llegit mai, en això es diferència dels anteriors títols.

Ara bé, la menció especial, el títol honorífic que ha de tenir històricament aquesta película és sens dubte pels seus efectes especials. En una era en la que la técnica no es que fos poca, es que gairebé no existia... Personatges mítics com Murnau feien ús d'una notable imaginació per crear els efectes especials més impresionants... Molts d'ells molt més realistes dels que ja ens han acostumat les grans factories d'il·lusió mundials.

La història de Faust, també es fantàstica, tot i que compta amb alguns moments que són una mica tediosos (possiblement dedicats al lluiment dels diversos artistes)... La història prou coneguda. Faust fa un pacte amb el dimoni: per tal d'obtenir la joventut eterna es ven la seva ánima. I el final mes que previsible... L'amor ho pot tot... Tanmateix la película és un poema visual... I jo soc un matat, que vaig trigar 4 hores en veure-la ja que cada vegada que hi havia texte a la pantalla (en alemany) la parava per traduir-lo tot emprant el Google Translator... Una proesa de la que no en puc presumir precisament.

Però el que em va quedar clar, després de gaudir d'aquest poema visual, d'aquesta vertadera obra d'art, és que la imaginació, el talent, la dedicació, el treball, l'entrega a un art, és el que el defineix.... Després de veure Faust, emprant 4 hores i tot... Veure películes com Transformers 2 (2009) et deixen un regust de boca patètic. I no es que Transformers 2 no sigui entretenguda. Es que Transformers 2 NOMES es entretenguda. No és innovadora. No és coherent. No és original. I els efectes especials... no són impressionants.

Ni tan sols la participació a la película de la impactant i últimament polèmica Megan Fox (foto) aporta a la història res de nou.

Tanmateix jo he demostrat que efectivament és possible relacionar Seda, Los girasoles ciegos, Faust i Transformers... I segurament tenen mes relacions de les que jo he exposat aquí humilment.

dilluns, d’octubre 19, 2009

La differènce entre les hommes et les femmes

Tout est parfaitement expliqué dans le video!
Merci, My Lovely Polish Princess, pour ce video amusant!

diumenge, d’octubre 18, 2009

El meu pare va anar a Mèxic

Una anècdota molt divertida en la meva vida és de quan el meu pare va haver d'anar a Méxic en el moment que la Grip Porcina (que justament estava al seu punt àlgid de pànic social i d'alarma mediàtica) tot just havia brotat com a pandèmia.

Curiosament el meu pare, que hi va haver d'anar per motius de feina, en cap moment va contraure la particular grip. No en va mostrar ni un signe.

Però el pànic social és el que té. I gràcies a aquest a l'empresa el varen enviar a casa per a que passés la quarentena de 15 dies preceptiva i preventiva (tant preceptiva i preventiva com innecessària) que li varen donar un regust de vacances.

A casa, a Portocolom hi vaig coincidir uns dies que jo tenia de vacances. I era fantàstic.
Com solem fer tradicionalment, anàvem a fer unes llargues i tranquiles passejades pels tranquils molls de Portocolom, creuant-nos inevitablement amb veïns i veïnes coneguts.

El que realment era graciós era la unànim reacció dels poblerins impresionables quan el meu pare els comentava que acabava de tornar de Mèxic: tots retrocedien unes passes i alguns fins i tot se n'anaven per tal de reduïr el contacte al màxim amb el meu pare...

Vist aixó, recomano a tots els famosos que no saben com treure's la pressió dels papparazzi i fans de sobre que vagin a un país que tengui molta fama de ser contagiós i així se'ls treuran de sobre. (Per als que no ho hagueu fet us recomano que mireu el documental de per què hi ha tant de rollo amb això del grip porcí. En realitat tot només respon a interessos económics... I els humans som tan bords que hi caiem de peus).

dissabte, d’octubre 17, 2009

...útiles lecturas...

(...)
Por desdicha, todo cuanto sé sobre los animales proviene de muchas y últiles lecturas, por lo que en la práctica me resulta muy difícil manipularlos, sobre todo si ellos no se dejan.
(...)


El asombroso viaje de Pomponio Flato (2008)
Eduardo Mendoza
Seix Barral - Biblioteca breve

divendres, d’octubre 16, 2009

PULP FICTION - Pere Antoni

PULP FICTION
Esquitxos de sang a la primera fila.
Xiscles, rialles i trets
foraden el silenci de la sala.
Els homes de palla no creuen en la sort.

Tampoc s'amaguen de l'ombra del destí

i saben prou bé que només han de venerar

l'ànima metàl·lica del revòlver.
Se'n riuen de la mort.

Tots vivim amagats en un film de Tarantino.





Rimbaud - El verí dels Àngels
Pere Antoni (1999)
Lleonard Muntaner Editor (Col·lecció La Butzeta 2)

dijous, d’octubre 15, 2009

Irudi biluztuak - Ken Zazpi




Letra
Zergatik galdu ziren erantzunak?
Nora egin zuten ihes hitz goxoek?
Noiz irentsi gintuen zalantza ezinen olatuak?
Inoiz ikusi ditut ihesean irudi biluztuak jolasean,
Sinetsi eman nizun muxu bakoitza benetan zela.
Denboraz kartazala, biok aldatu gara,
Non sartu zara?
Ze leku gelditu zen bilatzeko
Errudunik ez zela ikusteko
Nola eman genion garrantzi gehiegi ez zeukanari.
Zutaz oroitzen naizen galdetzen didazu begirada batez,
Babesten gaituen muga zeharkatzen.
Beti itxarongo zaitut azken geltokiko iluntasunean,
Amets ezkutuen isiltasunean.
Zergatik galdu ziren erantzunak
Nora egin zuten ihes...
Noiz irentsi gintuen zalantza ezinen olatuak.
Denboraz kartazala, ta ziur, biok aldatu gara,
Non sartu zara?
Zutaz oroitzen naizen galdetzen didazu begirada batez,
Babesten gaituen muga zeharkatzen.
Ezin zaitut utzi gauean galtzeko, agur esateko.
Zutaz oroitzen naizen galdetzen didazu begirada batez,
Babesten gaituen muga zeharkatzen.
Beti itxarongo zaitut azken geltokiko iluntasunean,
Amets ezkutuen isiltasunean.

Traducción:
¿porqué se perdieron las respuestas?
¿a donde huyeron las palabras cálidas?
¿cuándo nos trago la ola de las dudas?
Alguna vez he visto huyendo
figuras desnudas jugando,
Te di a creer que cada beso era de verdad.
El tiempo ha pasado rápido,
los dos hemos cambiado,
¿dónde te has metido?
Que lugar se quedo para buscar
Para ver que no había ningún culpable
Como le dimos demasiada importancia
a lo que no tenía
Me preguntas con una mirada si me acuerdo de ti,
Atravesando la frontera que nos separa.
Siempre te esperare en la oscuridad
de la última estación,
En el silencio de los sueños escondidos.
¿porqué se perdieron las respuestas?
a dónde huyeron…
¿cuándo nos trago la ola de las dudas?
El tiempo ha pasado rápido, y seguro,
los dos hemos cambiado,
¿dónde te has metido?
Me preguntas con una mirada si me acuerdo de ti,
Atravesando la frontera que nos separa.
Sin poder encontrar palabras para perderme
en la noche, para decir adiós.
Me preguntas con una mirada si me acuerdo de ti,
Atravesando la frontera que nos separa.
Siempre te esperare en la oscuridad
de la última estación,
En el silencio de los sueños escondidos.

dimecres, d’octubre 14, 2009

Entrepreneurial Strategies

Just as entrepreneurship requires entrepreneurial management, that is, practices and policies within the enterprise, so it requires practices and policies outside, in the marketplace. It requires entrepreneurial strategies.

Of late, "strategy in business" has become the "in" word, with any numbers of books written about it. However, I have not come across any discussion of entrepreneurial strategies. Yet they are important; they are distinct; and they are different.

There are four specifically entrepreneurial strategies.

  1. "Being fustest with the mostest"
  2. "Hitting them where they ain't"
  3. Finding and occupying a specialized "ecological niche"
  4. Changing the economic characteristics of a product, a market or an industry.

These four strategies are not mutually exclusive. (...)

The Essential Ducker

Peter F. Drucker

Collins Business