BCN (ii): Empatx d'Amics... / Cróniques índies

(Continuació de BCN (i)...)

De l'aeroport els vaig portar al pis on havien d'establir-se. Vàrem berenar i jo vaig partir cap a les meves "obligacions" amb la promesa/possibilitat de quedar una de les 3 nits que ens quedaven a Barcelona.

(Ara, de forma retrospectiva, me n'adono de la meva estupidesa sent amable amb qui no ho mereixia. De vegades em diuen que sóc poc amable, massa brusc, i poc amigable. Cal posar fronteres perquè la gent, quan veu algú amable pensa primer que hi ha un interés ocult, i després pensen que ets un estúpid a qui poden prendre el pél)

El següent pas va ser anar a la residència Penyafort-Montserrat un altre cop, en aquest cas per veure a tota la gent de dia... I saludar la fantàstica gent que em va aguantar durant 6 anys... Els nois de manteniment, les conserges, les noies de direcció i amb un especial carinyo les noies de la neteja i les noies de la cuina. Va ser molt entranyable, doncs elles m'havien conegut amb més de 100 kilograms i allà m'hi presento en plena forma de gimnàs i tal. La broma anava servida...

Per dinar vaig quedar amb el meu ex-jefe a Madrid, Y-éste-de-dónde-lo-habéis-sacado! un català que va canviar d'empresa per tornar a Barcelona... Com l'enyoro. Era fantàstic poder discutir coses de feina en català al bell mig de Madrid... Em va encantar tornar-lo a veure. La veritat es que feia millor cara... Potser perquè ja no és el meu jefe... Va ser un jefe genial. En serio!

Acte seguit havia quedat per prendre'm coca-coles amb un seguit de gent... Clar que només tenia una hora per cadascú d'ells... Leba... El máquina del básquest i de les noies... Anele i Aial... Dues noies ben divertides del meu últim any a la residència d'estudiants. La nota curiosa va ser trobar-me al director de la residència, el qual ens va convidar a allò que estavem prenent. Després vaig haver d'anar pitant a Gràcia on havia quedat amb la meva amiguísima Senga...

Senga, és una persona magnífica. Ella viu sense por ni entrebancs els seus sentiments i les seves passions. I jo l'admir justament per això. Perquè jo mai no n'he estat capaç de fer-ho això. Sempre hi he donat mil voltes a tot, pensant en tots els detalls mentres els meus pensaments m'impedien viure la vida amb les esmentades passions i sentiments. Sempre la por m'ha impedit viure. (I en aquests moments d'escriure això, a principis de Setembre ho puc dir amb especial certesa). La veritat es que Senga és una persona extraordinària, amb inquietuds i amb qui es pot parlar de tot!

A la nit, estava rebentat... I al final la noia de l'aeroport i els seus amics no varen fer cap activitat lúdica... I jo vaig quedar amb en Jordi QueBéNo!, amb qui vàrem anar a sopar a un buffet que va ser interessant. De qualitat no massa, però de quantitat... Impressionant. Després de sopar volíem anar a fer unes birres i una marxeta, però després de tot plegat, jo estava massa cansat, i vaig haver d'anar a dormir ja que no m'aguantava dret.

El dia següent també era massa complicat... Molta gent a veure...
El nen, el meu nen (al que anomeno Ángel habitualment aquí) al matí... Parlant de tot...
Aprofitaré també per dir que amb l'Ángel hi estic una mica enfadat. Fa més de 5 anys que intento que em visiti a Mallorca... Semblava que aquesta seria la ocasió, però un cop més hi ha hagut un contratemps... Ja estic perdent la fé! Per desgràcia... Però malgrat tot no deixarà fàcilment de ser el meu nen.

Com sol ser habitual vaig dinar al Bugui, un d'aquests indrets que fàcilment esdevenen mítics en la teva vida... Tantes cerveses per exàmens... Tants gelats amb xocolata calenta en moments d'excessiu estrés...

Després, a la tarda, havia quedat amb la Galàctica... Tota la tarda parlant, asseguts a un parc i passejant... Recordant, esquivant els temes que ens varen ferir, però amb humor, i amb un carinyo evident però reprimit per ambdues bandes. Sempre pensaré que és el més semblant a la dóna de la meva vida que hi ha. Clar que aixó de les "dones de la teva vida" és quelcom que sona molt interessant però només és una entelèquia pseudo-romàntica. La vaig percebre més madura. Potser és que jo he involucionat i em torno més immadur, però pensar això és injust perquè li treuria el mérit que té... La veritat es que és una persona extraordinària. I l'estimo un munt! Espero que ella ho sàpiga!

Després dormir, perquè estava més que rebentat. Sembla que no però entre els nervis per veure aquesta gent que veig tant poc i que tant aprecio, i els kilòmetres recorreguts entre una cosa i l'altra passen factura. Els meus coneguts venessolans tampoc no fan res... O fan quelcom on no estic convidat i dormir acaba essent el millor pla. Això ja m'hauria d'haver servit per adonar-me que hi ha persones que no valen la pena.

I així va arribar Dissabte. I Dissabte vaig quedar amb una de les noies més dolces i agradables i amables (de digna de ser amada) de Barcelona. MJ. MJ és una persona fantàstica. Una gran persona que ha de superar en el seu dia a dia milers d'entrebancs... De gent que no la valora prou al meu entendre... Peró el que hauria de saber és que hi ha moltes persones que si que la valorem! I afrontar els entrebancs com proves constants a la seva inmensa bondat paciència i dolçor!

El dinar el vaig compartir ( i mai millor dit) amb Relació i el seu xicot. Em va fer tanta il·lusió veure-la. Em va fer pena no poder veure també a iLóGiCa. Amb iLóGiCa estic trist. Està antipàtica amb mi. Seca. M'hauria agradat poder estar més proper a ella quan ha calgut, però la vida no sempre t'ho permet... I no saps mai quan fas falta i quan fas nosa. D'alguna manera sento que l'he perdut... Però el tema és que estava molt content de veure Relació. I de veure-la tant madura, tan tranquil·la i serena. Tan feliç... Com si hagués trobat una bombolla de felicitat! Ja sé que aquest apunt està quedant nyonyo i cursi, però és que quan aprecies tant algú com jo aprecio a persones com iLòGiCa, o Relació, sempre que hi penses tens l'esperança de que tindran la felicitat que desitgen... Desitges que la tinguin. Perquè creus sincerament que la mereixen...

La tarda la vaig dedicar a B. (B és de les poques que ha pogut escollir el seu pseudònim a aquest blog, que consti!). El que havia de ser un passeig va esdevenir en gairebé 6 hores de passejar, parlar i gaudir d'una relació estranya. Estranya però al·lucinant. Fantàstica. Diferent. De vegades es troben pedres precioses on un menys s'ho espera, i aquella tarda-nit amb B ho va ser això, una pedra preciosa plena de rialles, converses més o menys trascendentals i bonhomia. Sobretot bonhomia. Hi ha persones que aconsegueixen treure el millor d'un mateix. I de moment, crec que per a mi B és una d'aquestes persones. Només la curiosa forma de conèixer-nos... I els senderis insospitats de les nostres trobades la converteixen en una persona que m'omple molt. Una amiga -en procés- que m'aporta molt més en 5 minuts que persones a qui els he dedicat mesos en tota una setmana. Perquè es pot aprendre molt de quelcom més jove que tu!

Després, només em quedava una nit per agafar l'avió l'endemà al matí i vaig aprofitar per anar amb els meus "amics" venessolans. M'ho vaig passar bé. Però vaig descobrir cosetes... Primera que no estan acostumats a la gent intel·ligent. Segona que tenen moltes tendències xenófobo-gregàries encara que no en siguin conscients. I tercera, que tenen un esperit de vida i festa molt -massa- diferent al meu. Al cap i a la fi... Si juntes diferència amb intolerància, el final de la història era previsible ja en aquest moment. Però a vosaltres... Ja us ho explicaré, juntament amb la història, més endavant.

Perquè després de la nit de festa al Port Olímpic, l'últim lloc on Joan Genís aniria de festa un dissabte a la nit a Barcelona, vaig tirar cap al pis desaprofitat i vaig dutxar-me, fer la maleta i partir cap a l'aeroport sense dormir. Allà, avió cap a Madrid, dormir dues hores al meu piset de Mar de Cristal i anar a jugar el meu partit del diumenge. (Tot planejat... De vegades allò que canten els Dinamo de que "Todo no se puede" no és cert del tot...).

El resultat del partit, derrota 3-2 però els nostres dos gols els vaig fer jo. Potser em convé sortir de festa més sovint. Es veu que millora el meu rendiment al camp! (Aquell partit l'hauríem d'haver guanyat!)

__________________________________________

Des de la Índia.
Com veieu aquest apunt està publicat a les 4 del matí, però l'hora aquí a Gurgaon, Índia són les 7:30. Porto aquí ja 5 nits. Avui tinc ressaca perquè ahir, la meva acompanyant-companyadeviatge-jefa i, en part, amiga en procés, celebrava el seu aniversari. I malgrat els meus problemes estomacals (són molt habituals entre els europeus que venen a la Índia) ahir a la nit ho vàrem celebrar d'una forma interessant, diferent. tEst i jo varem anar a sopar a un restaurant més o menys Indi (normalment anem a hambuergueseries com el TGI Fridays o McDonalds) i varem menjar dos plats no especialment abundants. Amb el menjar el principal problema aquí és que has de demanar les coses no picants, i fins i tot així piquen força. I això que a mi m'agrada el picant. Però aquí és un excés. L'altre dia vaig demanar uns fideus thai una mica picants (2 sobre una escala de 4) i plorava mentres menjava. Així que... A més si la panxa es queixa el picant no és el millor que se li pot donar. En qualsevol cas després abordàrem un parell de cerveses índies que teníem a la nevereta de la meva habitació i parlàrem fins a les 2 de la matinada. Normal que ara a les meves 7:30 del matí em debateixi entre la ressaca i la son. Però toca anar a currar i no hi ha volta de fulla. Adésiara aniré donant petits detalls de la quotidianetat índia. Una abraçada a tots, amics, lectors i turistes cibernètics que passàveu per aquí.