Fantasmes

L'altre dia vaig veure un fantasma. De fet una fantasma... Amb tota la profunditat de la paraula fantasma.
Era durant el concert de Rauxa de les festes de Gràcia. Ella estava a dos metres de mi... I crec que ella se'n recordava de mi, perquè només veure'm va desaparèixer.

I per què la dec recordar així?

És cert que jo, quan era més jove, no tenia massa experiència convivint amb altra gent. Sempre he estat fill únic i aleshores viatjava molt amb els meus pares... Em quedava poc temps per aprendre a conviure amb gent... És cert...

La història s'ubica a la UCE (universitat catalana d'estiu) ara fa 7 anys. Una de les últimes nits que hi vaig passar, en el 4rt any que hi anava. Jo estava cansadet i em vaig quedar a 'tenir cura' de dues amigues meves que havien begut una mica més del compte i estaven dormint-la.

I la fantasma i els seus amics humits no varen tenir altra idea que posar-se a tirar petards al costat de l'habitació on dormien les meves amigues. Quan els vaig demanar que no els tiressin tan aprop de l'habitació me'ls varen tirar a sobre meu. I clar, gràcia gràcia no em va fer. I els vaig mostrar el meu cantó 'amable'. Els tios es varen cagar de por... Ella, la fantasma no...

I em va dir unes paraules que se'm varen quedar gravades: "acabaràs totsol perquè no hi haurà ningú que t'aguanti. No pots anar així per la vida".

Només perquè vaig demanar que no tiressin petards al costat de la gent que no es trobava bé.

La veritat és que des d'aquell any no he tornat a estar sol, tot i que la gent que estava amb mi no m'aguantava... :-D Bé, segons el moment... Com a tothom. Però aquelles paraules m'han servit per esforçar-me (amb millors o pitjors resultats) per fer que aguantar-me sigui quelcom agradable.

Hem d'aprendre dels propis fantasmes