Fantasmes

L'altre dia vaig veure un fantasma. De fet una fantasma... Amb tota la profunditat de la paraula fantasma.
Era durant el concert de Rauxa de les festes de Gràcia. Ella estava a dos metres de mi... I crec que ella se'n recordava de mi, perquè només veure'm va desaparèixer.

I per què la dec recordar així?

És cert que jo, quan era més jove, no tenia massa experiència convivint amb altra gent. Sempre he estat fill únic i aleshores viatjava molt amb els meus pares... Em quedava poc temps per aprendre a conviure amb gent... És cert...

La història s'ubica a la UCE (universitat catalana d'estiu) ara fa 7 anys. Una de les últimes nits que hi vaig passar, en el 4rt any que hi anava. Jo estava cansadet i em vaig quedar a 'tenir cura' de dues amigues meves que havien begut una mica més del compte i estaven dormint-la.

I la fantasma i els seus amics humits no varen tenir altra idea que posar-se a tirar petards al costat de l'habitació on dormien les meves amigues. Quan els vaig demanar que no els tiressin tan aprop de l'habitació me'ls varen tirar a sobre meu. I clar, gràcia gràcia no em va fer. I els vaig mostrar el meu cantó 'amable'. Els tios es varen cagar de por... Ella, la fantasma no...

I em va dir unes paraules que se'm varen quedar gravades: "acabaràs totsol perquè no hi haurà ningú que t'aguanti. No pots anar així per la vida".

Només perquè vaig demanar que no tiressin petards al costat de la gent que no es trobava bé.

La veritat és que des d'aquell any no he tornat a estar sol, tot i que la gent que estava amb mi no m'aguantava... :-D Bé, segons el moment... Com a tothom. Però aquelles paraules m'han servit per esforçar-me (amb millors o pitjors resultats) per fer que aguantar-me sigui quelcom agradable.

Hem d'aprendre dels propis fantasmes

Tu Quebranto, Mario Benedetti

TU QUEBRANTO

Tu voz no quiere cantar
tu voz se esconde en el llanto
si pregunto tu quebranto
es sólo por preguntar

desde que tu pena existe
como un ileso sentido
todo está triste y cumplida
todo está cumplido y triste

no tiene melancolía
el limpio dolor que tienes
ya no te quedan rehenes
para obtener la alegría

tu voz no quiere cantar
tu voz se esconde en el llanto
si pregunto tu quebranto
es sólo por preguntar

tu pena no es tu tortura
tu pena es tu peregrina
quién sabe cómo termina
si termina la aventura

tu pena es un cautiverio
sin mar sin cielo y sin rosas
por sobre todas las cosas
tu pena es como misterio

tu voz no quiere cantar
tu voz se esconde en el llanto
si pregunto tu quebranto
es sólo por preguntar

tu voz se calla por sabia
y ese silencio es mejor
si tu dolor no es dolor
es que tu dolor es rabia

tu dolor es una espada
que hiere o corta o libera
tu pena es una manera
de vencer la madrugada

tu voz no quiere cantar
tu voz se esconde en el llanto
si pregunto tu quebranto
no me vas a contestar

Versos para cantar
Letras de emergencia (1969 - 1973)
Inventario
Mario Benedetti

Bruixes, Sangtraït

Diuen que fa molt de temps
es cremaven bruixes al mig del carrer.
Diuen que era una serp
qui sortia sempre del seu cos encès.

Que de nits sortien a l'encreuada del camí
Cantaven himnes, llegien misses del revés a mitjanit,
a prop del bosc.
Venent l'esperit, venent'se el cor,
comprant l'amor dels que no estimen.
Pagant amb sang d'un innocent.

Diuen que era ben cert
que el diable els donava part dels seus poders.
Diuen que era perquè
estimaven juntes al rei de l'infern.

Que de nits... etc...

Maltractament (ii)

Una altra història que a més de certa, és veritat.

Jo tenia 17 anys i portava una samarreta que deia INDEPENDENCE DAY 4rth of July, és a dir, una samarreta sobre la festa nacional dels Estats Units d'Amèrica (USA). I és una dada que pot semblar estúpida i innecessària però jo crec que va ser determinant.

Vaig anar a un SYP que hi ha al carrer Dragonera, a Palma a comprar pa. El que la meva mare, que m'esperava al cotxe m'havia demanat que comprés. Encara anàvem amb pessetes i el pa valia 97 pessetes. Vaig demanar qui era la última i m'hi vaig posar al darrera i en arribar al meu torn vaig demanar en mallorquí el que volia. La dependenta, ja grandeta, em va entendre perfectament i em va contestar en mallorquí. Després però no em tornava el canvi!!!! I vaig reivindicar-lo. (Per poc que sigui el canvi és el client qui l'ha de rebutjar, no poden decidir ells que tu no el voldràs). I el vaig reivindicar. I aquí tot va explotar.

Ella va començar a desbarrar en castellà i a dir-me que no m'entenia quan jo li explicava de què anava la cosa. Fins que va acabar per dir-me catalanufo agarrat i catalanista renegat... Li vaig demanar que no em faltés al respecte i a sobre les clientes que hi havia al meu darrera li varen donar la raó.

Estic convençut que la meva samarreta va resultar desiciva en els 'insults' sobre la meva pro-catalanitat que varen proferir... Que de fet denoten un gran grau d'analfabetisme en la dependenta.

Alien

Surto de casa i vaig de festa.
Hi vaig sol... No tinc un grupet d'amics amb qui sortir, i tots els amics que tinc tenen grupets consolidats. Cal aprendre a viure en la soledat. I sempre es pot conèixer gent...

Es pot?

No bec. No fum. No tenc cap excusa per conèixer gent. I dins meu comença una batalla... La batalla entre el mal i el pitjor. El be no existeix. La solitud de la diferència contra l'auto-odi del sentiment d'incomprensió. En un moment de la meva adolescència, ara ja fa 10 anys, vaig triar el camí de la salut... I ara, sovint pateixo...

I de vegades em fa por l'altra gent... Una por barrejada amb enveja...

Em fa por parlar amb noies que no conec perquè no vull semblar un voltor.
Em fa por parlar amb nois que no conec perquè em sento observat com un alienígena.

I potser simplement sóc un alienígena!!!! L'home-alien.

Puig de Sant Salvador, Felanitx

Sant Salvador és el puig més alt del Llevant i el Migjorn de Mallorca. Sant Salvador és un puig ple de llegendes i mites.

Un gegant es va haver de treure una pedra de la sabata a les seves faldes. Ara l'enorme roca 'sortida' de la sabata del gegant concedeix un desig per cada pedrada que s'hi fa amb la mà dolenta.

La Mare de Déu s'aparegué a un pastor de la zona i li encomanà la tasca de construir-li una esglèsia al capdamunt del puig. Al lloc de l'aparició s'hi va construir una capelleta mentre es construia l'esglèsia...

A dalt també hi ha un Cristo-Rei amb la mà dreta alçada cap endavant (alguns l'anomenen Cristo-Fuhrer), una creueta, i un monestir, els monjos del qual varen jubilar-se fa un parell d'anys.

Però les dues coses més importants del cim del puig són el repetidor de televisió que permet rebre els canals de tv a gairebé tot el Llevant i el Migjorn de l'illa i un restaurant.

El restaurant, que si té nom no el recordo, té una carta curta de plats tradicionals mallorquins. Bastant bé de preu (17 euros per persona). I la temperatura d'allà és realment agradable a l'estiu. Un bon lloc per anar a veure les Perseides (les llàgrimes de Sant Llorenç) després de sopar una estoneta.

I també hi fan berenars. A la meva família ens agrada molt pujar a peu el puig, aprofitant les dreceres que passen per la pedra del gegant i unes estacions que representen la passió de crist. Un cop a dalt berenam d'un bon pa amb oli amb pernil salat. I després tornam a baixar.

Gran exemple pràctic de la glosa aquella que diu

Vaig tenir paciència
de fer-li d'agenollat
Així, tot fent el pecat
ja feia sa penitència.

68 Pàgines de Sexe Universitari, Diversos Autors

L'Hiperbòlic és una revista universitària de les Illes Balears que de vegades es pot trobar també per les universitats del Principat... Com a bona revista universitària NO conservadora que és, té una secció dedicada al sexe. I el llibre del qual parlo avui,

68 Pàgines de Sexe Universitari

n'és un recull dels millors articles.

Editat per la pròpia editorial del diari, Hiperbòlic i inaugurant la col·lecció Lolitapop, dóna la visió més moderna i jove del sexe sense tabús ni tonteries, i sobretot prenent en consideració el punt de vista femení, ja que la major part dels articles van firmats per unes noies que es fan anomenar ATÒMIC GIRLS.

En realitat donen una perspectiva del sexe que està bastant allunyada de la meva visió... (Potser es podria dir que en algunes coses soc tradicional, però estaria obviant un milió de matissos). La qüestió és que malgrat la meva diferent visió en gran mesura és un bon instrument per aprendre coses noves, descobrir les nostres (dels homes) deficiències com a amants (i les nostres virtuts), i desmitificar moltes llegendes sobre la sexualitat femenina.

No sé si és fàcil de trobar al Principat, però en qualsevol cas, és una interessant (en la major part dels seus articles) lectura per als que el sexe no ens és un pecat mortal.

Comentari: és realment remarcable l'esforç de l'editor i la valentia de 5 universitaris/universitaries que s'han prestat a fer-se fotografies eròtiques i sensuals per acompanyar els articles. Certament valents. Certament Valentes.

68 Pàgines de Sexe Universitari
Hiperbòlic - Col·lecció Lolitapop
ISBN: 84-934671-5-4

Mar de Verí, Sangtraït

Em mira. Tremolo.
La cara em bull plena de foc.
L'estimo. Ho sento.
No mano jo dins el meu cor.
Si pogués perdre el seny fredament...

Es moren els dies
i amb ells em moro també jo.
Les hores s'empassen
hores d'amor que no tindré.
Si pogués guanyar al temps fredament...

Somnio manyagues
que amb els meus dits jo no em sé fer,
paraules callades que amb els meus llavis mai diré.
Si pogués besar el vent fredament...

La nit amaga els somnis que jo sé.
Quan penso no, sempre és que sí.
El seu somriure dorm sovint amb mi.
La seva veu em fa sentir
com si jo fos el seu amor.
Sols dins el llit...

Per art de màgia es converteix
en "algo" bo que guardo dins.
Ballem plegats sobre d'un mar immens,
fet de dolor, fet de verí.
Com si no fos el meu amor
s'en va de mi quan surt el sol.

La nit amaga els somnis que jo sé,
la llum del dia els fa morir.
Secrets d'amor guardats dintre del meu pit,
ple de dolor, ple de verí...
com si no fos el meu amor.

American Country, Festival Park

Posat a acabar ja amb el tema de la tarda-nit que vaig passar amb els meus cosins, toca parlar el restaurant al qual vaig anar i al qual vaig un cop a l'any... Nosaltres, amb un plat + beguda cadascun en varem sortir per 8 euros el cap. Bé de preu, però les raccions han tornat petites amb el temps!!!!!

Bé, segurament molts haureu anat algun cop o haureu sentit a parlar d'una cadena de restaurants de menjar americà i/o Tex-Mex que es diu Foster's Hollywood. Doncs aquest restaurant, també d'una cadena però que crec que només es a nivell mallorquí és d'un estil molt semblant.

És el típic lloc que va perfecte per als nens o per a menjars informals d'una nit de cine o una tarda de compres. La carta passa pels típics entrants-fritanga d'aquests que no son bons pel colesterol ni per la figura però renoi! Quin gust! La carta continua per les típiques amanides american-style, pels inevitables plats de carn tex-mex: costelles, hamburgueses, pinxos i el plat que més m'agrada, les Fajitas (preferentment mixtes). Sense oblidar els plats combinats i els postres redolços. No es pot abusar, però com diu la sàbia cultura castellana:

UNA VEZ AL AÑO NO HACE DAÑO

American Country
Festival Parc, Mallorca

Maltractament

Ahir explicava que vaig portar a M i X al cinema, a jugar a bitlles i a fer un tomb per un d'aquests complexes familiars que hi ha a Mallorca. El lloc es diu Festival Park i a més de molts restaurants i botigues de roba rollo Out-let (productes a preu tirat però amb petits defectes o over-stocks d'altres temporades), hi ha una bolera.

És New Park, una coneguda cadena d'instalacions d'oci. Entre aquestes instalacions hi ha les típiques màquines video-jocs, els jocs de punteria de bàsquet o pistoletes i coses d'aquestes i la nostra preferida: una espècie de disc que llisca sobre una taula amb dues porteries. Els dos que hi juguen han de ferir amb un accessori de plàstic el disc i fer-lo rebotar a les parets per ficar-lo a la porteria del rival.

Doncs varem posar l'euro corresponent per fer una partida en una de les taules i no va funcionar. Vaig anar al responable i li vaig dir - en català/mallorquí - que no havia sortit el disc. Ell va venir i ens va posar la partida en una altra taula. Fins aquí bé. Però la taula nova no marcava els gols i clar, perdia gràcia la cosa. I varem canviar de taula. La 3a taula tampoc marcava els gols i varem tornar a canviar de taula. I la 4a taula (diferent de la 1a) tampoc no ens va donar el disc. Li vaig tornar a dir al mateix encarregat i va tornar a venir. El problema va venir quan li vaig demanar - sempre en català/mallorquí - que en comptes de posar-nos la partida en la màquina que ho anava a fer, ho fes en una altra (que ens anava millor i ens agradava més) el paio em va dir:

- ¿Que dices que no te entiendo?

Li vaig repetir més a poc a poc i fent gestos i va repetir (abans que acabés de parlar i tot)

- No te entiendo.

Vaig flipar. Li havia dit moltes coses i m'havia entés per què ara de cop em deixava d'entendre.
Jo intentant posar-hi bona fe i fent moooooolts gestos bastant clars li deia:

- Ens pots posar una taula amb POR-TE-RI-A PE-TI-TA. PORTERIA PETITA.

Ensenyant-li que la mida del forat era diferent (si és mes petit dura més la partida i és més divertida) i demanant-li-ho sempre sense perdre l'educació. Clar, llavors de seguida vaig pensar... Com es diria en castellà? PORTERIA PEQUEÑA. És a dir, que el més complicat, la paraula porteria és ben igual i es pronuncia ben igual. I la part de petita era evident en els gestos que li feia.

Vaja que em vaig indignar, i no creieu que és un motiu catalanista radical (com dirien els castellanoparlants mallorquins, aquests que es neguen a apredre el que per ells és una 'lengua inferior e innecesaria') , és per respecte i atenció. No només no va fer cap esforç per entendre'm, si no que a més va fer tots els esforços per fer veure que no m'entenia. Em volia prendre per tonto... Jo, amb molta educació li vaig dir en castellà:

- Me puedes devolver el dinero.

Això ho va entendre molt aviat. Vàrem marxar i m'ho pensaré abans de tornar-hi.

En teoria, ets el client, el que pagues, i a sobre els has de donar les gràcies quan et perdonen la vida i et xulegen.

D'històries com aquestes o més increïbles però totalment certes vos en podria explicar a cabassos... En una altra ocasió...

Piratas del Caribe 2: El cofre del hombre muerto, de Gore Verbinski

La última cosa que vaig fer a Mallorca va ser portar als meus cosins segons més grans (entre ells son cosins: ella, M, en té 15 i ell, X, 13) perquè de cosinets segons en tenc 8!!! El més petit de 2 o 3 anyets.

Ja he perdut el fil. El que deia és que la última cosa que vaig fer a Mallorca va ser portar l'M (ella) i X al cinema, a jugar a bitlles (bolos) i fer un tomb...

Per X i per mi la película era clara: Piratas del Caribe 2: el cofre del hombre muerto. I a M també li anava bé, sobretot però no únicament per la presència de Depp.

Hi ha crítics que critiquen la película. (Gran frase per a la posteritat). Però M, X i jo varem disfrutar bocabadats com nens petits. Tota la película. I l'incert final d'estil: "tranquils que falten les postres" ens va il·lusionar.

De tota la vida he estat un enamorat de les películes mitológiques... (i de moltes altres, però ara no venen al cas, que torno a perdre el fil). I Pirates del Carib té alló que jo desitjo en una película. TOT. Acció, amor/morbo, intriga, suspens, girs, i personatges grisos (no estau farts de bons tan bons i dolents tan dolents..., d'herois perfectes i heroines de plàstic?). Tot amb un argument digne d'una bona película de pirates. I amb personatges fantàstics, inspirats en la mitologia però innovant... Sens dubte innovant. (Fantàstic el personatge de Davy Jones).

Els esquelets-semàfor (ara si ara no) de la primera ja em varen captivar (una altra excel·lent producció de Bruckheimer). I aquest cop no s'han quedat enrera.

Tampoc es queda enrera la Keira Knightley que als seus 21 anyets i després d'haver saltat a la fama als 16 per Quiero ser como Beckham, ja compta al seu currículum amb 2 Piratas (que seran 3 al 2007, l'esmentada postre), El Rei Artur i Orgullo y Prejuicio entre altres.

A més personalment la trob guapíssima. Una mostra excel·lent que el tamany dels pits no té cap importància en la bellesa. (És que no entenc una notícia que vaig llegir que ara està de moda que les noies entre 16 i 20 anys se'ls operin... No ho entenc. S'ha de ser...)


Bé, res, que la película a mi em va fascinar. (I als meus acompanyants també). I l'inquietud del coitus interruptus i seguido (en contrast amb el coitus interruptus i aparte d'algunes altres pelis) en espera de la tercera m'il·lusiona i m'impacienta alhora.

Bé si no us agraden les pelis d'acció i aventures, si no us agrada que us transportin a paratges inhòspits i inexistents, d'aquests que imaginàveu en els vostres jocs quan només ereu criatures... Si no us agrada que els directors barregin brillantment l'acció amb el sentit de l'humor. Si no sou capaços de relaxar-vos i deixar-vos portar. No l'aneu a veure.

Ara, per compensar la licència d'haver posat dues fotos innecessàries i desvinculades de la peli de la seva prota femenina Keira Knightley, en posaré una de cadascun dels protas masculins. Així apaivagaré, amb una mica de sort, les hipotètiques queixes de les hipotètiques lectores femenines d'aquest comentari.

D'una banda Johnny Depp broda de nou el seu paper de Capità Jack Sparrow, excèntic, egoista... El primer pirata hippy de la història. Genial interpretació tant a la primera com a la segona.

Aquest, per a mi, excel·lent i polifacètic actor és del milloret que ronda per Hollywood... Exigent a l'hora de triar els papers i molt compromés amb el cinema alternatiu... Si el voleu sentir tocar la guitarra, escolteu el tema Fade In-Out del disc Be Here Now d'Oasis. Sí! Com ho sentiu!

D'Orlando Bloom cal dir que no impressiona ni apassiona la seva actuació. De totes formes el seu paper no és molt lluït, ja que el seu personatge ha de contrastar amb l'excentricitat de Depp. Com a la vida real, Depp representa el típic home egoïsta i egocèntric ple de morbo per les noies, mentre que Bloom representa el típic home-medusa que es deixa endur pel corrent, mancat de caràcter, però fidel i dedicat amant. I Elisabeth Swann, el personatge interpretat per Knightley està ben al mig. Si ets una lectora femenina, tu amb quin et quedaries. I si ets un home, amb quin t'identifiques? En qualsevol cas, malgrat l'exigència del seu paper diguem-ne sub-protagonista, crec que Orlando s'hi ajusta perfectament pel que fa a la interpretació.

Jo, de Bloom em quedo amb la seva faceta d'Elf Imberbe del Senyor dels Anells, una altra saga de películes que em va fer tenir minúsculs orgasmes psicológico-mentals (la película, la pe-lí-cu-la, malpensats!). I és que, què voleu que us digui. Soc com un nen.

Alguien, Mario Benedetti

ALGUIEN

Alguien limpia la celda
de la tortura
que no quede la sangre
ni la amargura

alguien pone en los muros
el nombre de ella
ya no cabe en la noche
ninguna estrella

alguien limpia su rabia
con un consejo
y la deja brillante
como un espejo

alguien piensa hasta cuándo
alguien camina
suenan lejos las risas
una bocina
y un gallo que propone
su canto en hora
mientras sube la angustia
la voladora

alguien piensa en afuera
que allá no hay plazo
piensa en niños de vida
y en un abrazo

alguien quiso ser justo
no tuvo suerte
es difícil la lucha
contra la muerte

alguien limpia la celda
de la tortura
lava la sangre pero
no la amargura.

Alguien
Versos Para Cantar
Letras de Emergencia (1969 - 1973)
Inventario Uno
Mario Benedetti

Avui, un còmic: The Cartoon Guide To The Computer

Ja està, ja soc un altre cop a Barcelona. Aprofitant les Galàctiques Festes de Gràcia.... I les de Sants que venen després. A buscar curro i aixó. Però avui el tema és un altre.

Vaig veure aquest llibre en un prestatge del despatx del meu pare i li vaig agafar... Amb permís.

The Cartoon Guide To The Computer
Larry Gonick

Realment és un gran llibre, un còmic que explica de forma genial moltes coses (algunes de les quals a mi me les varen explicar tediosament a la carrera). I no només les explica de forma genial, sinó que a més ho fa de forma molt senzilla. Aixó si, en anglés.

Un repàs a la història de la informàtica amb alguns coneixements bàsics del món dels ordinadors.

M'ho vaig passar molt bé.

Profecia, Sangtraït

En un temps perdut dins de la foscor
deien els antics: " No hi haurà més
res per dir. Rèquiem pel món
serà el preu que pagarem."
S'obriran els cels. S'obrirà l'infern.
Llançarem un crit i morirem;
un sol crit per tot el món;
un sol crit ple d'odi i por.

Seran temps, sí,
de dolor, deia el llibre.

Cauran dents de foc sobre el nostre cos
mossegant tot el que és viu.
Com la serp mata l'ocell
per que sí, traïdorament.
Sempre serà nit, morirà el gran sol.
Mar i cel ben junts per fi.
La foscor ... Foscor i tenebres
regnaran sobre el destí.

Seran temps , sí,
de dolor, deia el llibre.

Però ja fa segles que són morts els savis.
Ja no hi ha llibres que ens parlin d'un fi.
Tot s'ha perdut dins la gran llegenda,
llençol d'uns déus que no van existir.

Que no me'l toquin, de Marta Sabaté

L'altre dia vaig trobar-me aquest llibre tirat per casa... Em va cridar l'atenció.

És lógic que ho fes, doncs fa més de 10 anys que sento una curiositat descomunal per entendre per poc que sigui els secrets de les relacions entre homes i dones.

És lógic que ho fes, doncs el llibre es un recull d'històries curtes sobre el món de les relacions humanes des del punt de vista femení.

I ha valgut la pena. Alguna de les històries m'ha agradat realment molt. Clar sempre n'hi ha alguna que no t'agrada. Però en conjunt... Un llibre molt apropiat per passar petites estones de forma molt agradable.

I en aquest cas, (a diferència d'altres llibres que he comentat a aquest blog), no tinc cap inconvenient (més aviat el contrari) a que li haguessin donat el Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira.

Que no me'l toquin
Marta Sabaté
Edicions La campana
Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira.

Respuesta con segunda, Mario Benedetti

Normalmente no comento los poemas o las letras de canciones que pongo en este blog porque prefiero que ellas hablen por si solas. De todos modos, hoy no puedo resistir la tentación. Este poema de Benedetti (Poemas de Otros (1973-1974). Epílogos Míos.) refleja quizás lo que yo espero, habitualmente, del arte de contar historias (literatura, teatro, cine, poesia, música)...
Porque hay tanto odio en el mundo que necesito leer amor...
Porque hay tanta infelicidad que me falta ver felicidad...
Porque abunda la injustícia, quiero luchar por la igualdad.
Ante tanta insatisfacción, quiero creer que, un dia, me podré sentir satisfecho...

RESPUESTA CON SEGUNDA

Y una pregunta de cajón

por qué será que mis Otros
escriben casi siempre
poemas de amor
con esperanza o desolación
con plenitud o soledad pero
poemas de amor
a una muchacha o a mujeres varias
al hijo o al paisito pero
poemas de amor
por qué será

una respuesta podría ser

ya que existen tantos Otros verdaderos
que viven enredados atrapados
por el pago al contado de sus odios
por el cheque cruzado de sus odios
por la loca carrera de sus odios
bueno entonces yo en el trance
de sentirme una vez poderoso
algo así como un vicediós
en ejercicio de la diosencia
en ese trance digo
de fabricar modestos y desprolijos Otros míos
Otros artesanales Otros casi caseros
con los nudos y sueños a la vista
no se me dio en el forro etc. etc.
o sea no quise
crear nuevos seres odiantes y odiables
sino hombres y mujeres queribles y querientes

bueno
una respuesta podría ser ésa

pero
como es natural
hay muchas
otras

a vos
lector mi prójimo
qué te parece.

Epílogos Míos
Poemas de Otros (1973-1974)
Inventario
Mario Benedetti

Without You, Mariah Carey

Realment, quines cursilades que soc capaç de posar al blog...
(Eh que si, princeseta?)
Suposo que en el fons soc un romàntic. (No rigueu!)

No I can't forget this evening
Or your face as you were leaving
But I guess that's just the way
The story goes
You always smile but in your eyes
Your sorrow shows
Yes it shows

No I can't forget tomorrow
When I think of all my sorrow
When I had you there
But then I let you go
And now it's only fair
That I should let you know
What you should know

I can't live If living is without you
I can't live I can't give anymore
I can't live If living is without you
I can't give I can't give anymore

TRADUCCIÓ:

No, no puc oblidar aquesta tarda
Ni la teva cara quan marxaves
Però suposo que això és el que hi ha
La història no para
I tu sempre somrius però als teus ulls
El teu dolor es fa ben clar
Si, ben clar

No no ho oblidaré demà
Quan pensi amb gran dolor
Que et tenia aquí al costat
Però et vaig deixar marxar
I ara és just tansols
Que et faci saber
El que has de saber:

No puc viure, si he de viure sense tu
No puc viure, no puc ja més temps
No puc viure, si he de viure sense tu
No puc ja, no puc ja fer més

Un dia a Western Water Park

Fa uns dies vaig anar a Western Water Park, un parc temàtic i aquàtic de Mallorca... Sí, un d'aquests llocs plens de guiris... I per unes hores em vaig convertir en un d'ells. La culpa la té una gran amiga meva, n'Angleseta, que tenia un passe VIP. I bona companyia i diversió gratuïta és un plan mmoooolt bó.

Vaig haver de matinar... De Porto Colom a Magaluf hi ha un troç... I em vaig haver d'aixecar a les 8 per ser a Magaluf a les 10:30.

El primer entrar i ocupar un espai amb els nostres trastos, posar-nos l'obligada cremita anti-sol (fins i tot varem pagar 6 euros per tenir dret a dues hamaques durant tot el dia!) i després plantejar-se què fer.

I el primer que varem fer va ser anar a un xou de salt a la piscina (no sé com es diu exactament)... Primer amb una comèdia infumable orientada en el "lejano (y cutre) oeste". Després el tema va millorar quan varen sortir saltadors de trampolí professionals... Un xou una mica més seriós i impressionant que culminà en un salt des de 30 metres. (Quart inferior dret de la fotomontatge de dalt).

Acte seguit varem anar a un altre xou... Un d'ocellets... Bé, tenia una primera part amb un cavall força tediosa i innecessària. El cavall era molt maco però la manca d'espai feia l'espectacle relativament poc vistós. Però l'espectacle pròpiament d'ocellets fou molt espectacular, valgui la redundància. Crec, (vaja, estic gairebé segur) que era el que abans estava a Port Aventura i que vaig veure allà fa dos anys. Estava prou bé... Alguns ocellets eren preciosos i divertits.

Després dels espectacles decidirem refrescar-nos a una piscina i començar a la principal atracció de tot park d'atraccions: les cues. Bé, l'objectiu original era saltar pels diferents tobogans i fistros. Però clar, les cues eren inevitables.

Les atraccions, habituals però passables. La primera es deia MegaSlide (fotomontatge d'abaix, quarts esquerres)... Era una barqueta flotadora a la qual puges i et tires pel típic tobogan... Va ser divertit i hi vàrem tornar a pujar.

També varem pujar a un que es diu Tornado (fotomontatge de dalt, quarts superiors) i que van dos, un al davant i l'altre al darrera sobre un flotador en forma de 8... Divertit si més no. A més aquest estava cobert i es veia res... De fet això és el més divertit, que no saps cap a on va. També hi vàrem pujar dues vegades.

Després va tocar el torn de la Crazy Race (fotomontatge de sota, quart inferior dret)... Un que et tires a sobre d'una colxoneta de cautxuc panxa avall... I l'aigua et ve contínuament a la cara i no veus absolutament res, i et costa fins i tot respirar...

Després varem passar a zones més tranquiles: la BathHouse (on voliem prendre un jacuzzi però estava tan ple i l'aigua tan... obscura que jo em vaig conformar amb una dutxa d'aigua glaçada que realment reactivava la circulació); i després el Wild River, un circuit circular amb corrent d'aigua que et permet relaxar-te a sobre de flotadors amb forma de donut... A més el recorregut té sorpreses com dutxes d'aigua glaçada, caratares i similars.

Per acabar em vaig pegar un massatget a sota una catarata molt forta... Després varem dinar (ella un entrepà, jo una amanideta) i varem prendre el sol un parell d'hores tot parlant de què haviem fet durant l'últim any i mig que ella havia passat amb el seu Angleset per Anglaterra.

Un dia mooooooolt divertit. Guiri per un dia.

Una de gitanos

Ayer fui con un primo mio de 12 años (X) y un amigo suyo (I) a jugar a fútbol a una cancha que hay cerca de casa... La pista estava llena de gente, de chicos que nos invitaron a jugar con ellos. El mayor tendria 16 y el menor tendria 8. Éramos alrededor de 14 e hicimos dos equipos de 7. Y todo iba bien... Hasta que llegó un follonero de 11?. Empezó a meterse con X e I y yo me harté y le dije venga, cambiate de equipo y no nos calientes más la olla... Pero se cambió de equipo y nos calentó más la olla.

Y así hasta que nos cansamos y decidimos irnos (pasabamos de todo). Ellos se lo tomaron mal... Sobretodo el follonero, que me amenzó con ir a llamar a su padre... Y que se aprovechó de que yo recogía nuestra pelota para dar un puñetazo a I.

Intenté (estúpida e inútilmente) hablar con ellos... Mientras ellos intentaban (estúpida e inútilmente) intimidarme... Amenazándome con darme de ostias... Con llamar a la família. Diciéndome que los payos y los gitanos se llevan mal... Les dije (y és cierto) que mi bisabuela era gitana. No se lo creyeron, però tampoco se lo dejaron de creer. Se lo tomaron a risa. Pero es cierto.

En todo momento les dije que si querian pegarme que lo hicieran tranquilos que no pensava ni salir corriendo ni devolverles las ostias. Que yo no era así y que no hacía falta ir por la vida pegando a la gente... No sé por qué pero no me dieron. Me acompañaron intimidatoriamente hasta casa pero no me dieron. Quizás justamente porque sabian que no me iria corriendo ni les daria motivos para darme más. Mientras X e I se habian ido ràpido con las bicis recibiendo algun zapatazo...

¿Por qué escribo todo esto? Porque quiero creer, porque sé, que ser gitano no es hacer daño, no es meterse con los payos pequeñitos... Ser gitano es un orgullo y estoy convencido de que hay muchos gitanos orgullosos de ser gitanos y orgullosos de ser buena gente.

Y que si estos chicos son así, seguro que no és por ser gitanos (aunque ellos lo crean así). Es por otro motivo, un triste motivo.

A todo gas 3: Tokyo Race, de Justin Lin

Bé, els que em coneixen saben que soc una persona més profunda del que pugui semblar en aquest bloc... Clar, el temps que dedico a películes com A Todo Gas 3: Tokyo Race és un percentatge minúscul en la meva vida. Però el fet és que les miro.

I evidentment no ho faig per 'admiració' a pardillos d'intel·legència inversament proporcional a la habilitat com el que interpreta Lucas Black, l'energúmen de la foto. Res més allunyat d'això. De fet, aquest tipus d'individus, els que sempre s'emporten les noies maques (i les no maques) i, per tant, que demostren la estupidesa generalitzada d'aquestes... (Val potser no és estupidesa, potser només és carències afectives o d'autoestima).

Tampoc ho faig perquè sigui un enorme o gran (ni mitjà) aficionat a còrrer amb el cotxe. De fet els que tendeixen a còrrer molt i molt més del permés no m'ofereixen una opinió diferent dels que es posen a jugar amb una arma automàtica a la teulada d'un barri residencial.

No ho faig tampoc per veure noies maques amb poca o gens roba provocativa... D'aquesta que entreveu les bellíssimes corbes d'una dona... (Per a mi equiparables a la bellesa de l'art).

D'altra banda, la protagonista surt relativament poc i tampoc no és res de l'altre món. Conec dones REALS que li donen 6 o 7 voltes en bellesa... (Sense comptar que la bellesa, si fos una equació matemàtica en cap cas seria independent de la simpatia, el caràcter, la intel·ligència)... Us en poso la foto... Per si no teniu cap intenció de veure la peli... La noia aquesta es diu... Nathalie Kelley. No crec que pugi el seu caché després d'aquesta peli.

Finalment, de la peli... No sé que dir-ne. El més positiu és que és molt entretenguda. Té un molt bon ritme... Però la resta... La resta suposo que és poc important... Perquè per fer una peli sobre el Japó, ja hi ha Lost In Traslation que és fantàstica al meu entendre (em va recordar molt els 10 dies que hi vaig passar).

Maleïda Policia, Sangtraït

A les 8 i quart a l'altura del convent
un sol crit li gela el cor demanant-li l'ajut,
i ell, com és fort i no és dolent, va cap allà
per a veure qui pot ser.

Quan hi va arribar aquell home ja era fred.
Només podia resar perquè entrés a dins del cel.
Com a bon cristià, com a ser humà que no és un sant
però creu en Déu i ho sent.

Maleïda policia...
Maleïda policia...

Mort! és mort! hi ha sang en el terra.
Dos trets, al cor i al pit, i encara s'el sent
cridant sense veu un nom que és el seu.
Sona un tro i un cop, encara més fort,
li trenca el pit i el crema com mai
li havia cremat el foc a la pell.

Maleïda policia...
Maleïda policia...

Deia la veritat, que ell no ho havia pas fet.
Només anava passejant, com sempre ho solia fer,
del nord al sud, de l'est a l'oest,
amb vent, amb fred, estiu, hivern i ploguent.

Són les 8 i vint a les portes del convent,
càntics gregorians s'esvaeixen al vent:
Kirie eleison, Criste eleison...
Que porti Déu la seva llei al món.

Mort! és mort!... etc...

Maleïda policia...
Maleïda policia...

Intimidad de Mario Benedetti

Soñamos juntos
juntos despertamos
el tiempo hace o deshace
mientras tanto

no le importan tu sueño
ni mi sueño
somos torpes
o demasiado cautos

pensamos que no cae
esa gaviota
creemos que es eterno
este conjuro
que la batalla es nuestra
o de ninguno

juntos vivimos
sucumbimos juntos
pero esa destrucción
es una broma
un detalle una ráfaga

un vestigio
y un abrirse y cerrarse
el paraíso

ya nuestra intimidad
es tan inmensa
que la muerte la esconde
en su vacío

quiero que me relates
el duelo que te callas

por mi parte te ofrezco
mi última confianza

estás sola
estoy solo
pero a veces
puede la soledad
ser
una llama.

Mario Benedetti
Canciones de Amor y Desamor
POEMAS DE OTROS
INVENTARIO

Felanitx ja té Gegants

L'altre dia vaig anar a la presentació dels Gegants de Felanitx. Com és habitual dos gegants, un mascle i un femella... (Aviat hi haurà qui en reclami de transexuals i de gays, sense cap tipus de problema per part meva, es clar). A la presentació hi va assistir la plana alta de l'Ajuntament de Felanitx, ben vestidots... I la batlessa, que diuen que vota al PP, de moment, es va congratular de que Felanitx tengui ja uns gegants... Cosa curiosa, que una batlesa d'un partit polític que vol acabar de destruïr la cultura mallorquina es congratuli d'aquest fet. Potser li passarà com al batle d'un poble de Catalunya que es va manifestar a favor de l'Estatut: l'expulsaran del partit? Sobretot a Felanitx, el meu poble, on la Casa d'Extremadura té més influència que el propi rector del poble. Bé, més enllà d'opinions polítiques jo personalment n'estic molt content. Així que reproduiré el tríptic que varen repartir durant l'acte. (La reproducció del text és textual, així podeu observar com 'tracten' el català/mallorquí aquestes persones).

El Gegant des Macolí: Diuen que un temps hi havia gegants damunt el puig de Sant Salvador. Un d'ells un horabaixa se'n pujava a les cases, daixo-daixo, i a mitjan pujada sentí cosa dins l'avarca. La se despassa de davant, i li cau un macolí d'unes dimensions que no us podeu ni immaginar, i seguí per amunt. Allà on va caure el macolí, allà romangué, i encara hi és: se diu el macolí des gegant, una rocassa com unes cases. Com pujau a Sant Salvador, el trobau a sa vorera del camí, un poc passat l'alzina.

(Immaginar amb dues emmes?, avarca o aubarca?, prestau especial atenció a la irregular utilització de l'article salat...)

Na Maria Enganxa: Conten que dins sa Font de Santa Margalida hi viu una bella i misteriosa dona, que per encanteri d'una mala fada, que estava gelosa de la seva bellesa i galania, la condemnà a viure per sempre dins els carrerons que hi ha baix de sa Font. Des de llavors, tresca per aquells passadissos mullant les seves vestidures dins les fredes aigües de sa Font.

Ai! d'aquell que gosa endinsar-se per algun dels portalets que haureu reparat hi ha davallant per l'escala, un a mà dreta i l'altre a l'esquerra, perquè na Maria, que sempre vetlla, surt del seu amagatall i amb un ganxo de collir figues l'enganxa per una cama i ... alça per endins falta gent! Diuen que només a mitjanit dels vespres de lluna, si gosau davallar dins sa Font i mirar l'aigua que hi ratja veureu clarament reflectida la seva bella imatge.

No puc

No puc dormir... Estrés.
Primer un missatge de mal gust.
Després el vent... El seu pas entre les cases el fa sonar com cants de sirenes... Com cants de llops.
I són les sis.
Els fils de ferro dels velams dels llots ballen amb el vent i tintinegen.
Intent reconciliar el son, intent continuar somiar i veig que la vida és laxa.
Últimament sé on em trobo però no sé on soc.

La Sombra de la Sospecha, de Clark Johnsson

L'Eva Longoria (més coneguda pel seu paper a Mujeres Desesperadas) dóna uns dels tocs femenins (l'altre toc ve de la mà de la ja llegendària Kim Basinger en el paper de dona adúltera del president dels EUA) a aquest thriller dirigit per Clark Johnsson. Sense cap dubte, La Sombra de la Sospecha no passarà a la història del cinema ni pel seu argument novedós i/o trencador. Tampoc pels papers de la gent que hi actua... Ni per les novedoses técniques narratives i/o de direcció.

Aquesta pel·lícula no passarà a la història. Però tampoc com una peli horrible. És més que una bona oportunitat per veure una película de suspense (sense passar-se), d'intrigues policíaques i detectivesques ben entretenguda que no es fa llarga ni curta... Ben proporcionada i amb l'únic inconvenient de que de tant en tant alguna de les escenes "ja ens sona" d'alguna altra pel·lícula o es veu venir d'una hora enfora. En qualsevol cas és una película que, vista sense pretensions, aconsegueix el seu objectiu principal: l'entreteniment.

Perdoneu la foto de la Longoria (evidentment no pertany al material de promoció de la peli, però qualsevol excusa és bona per posar una imatge guapa en un dels meus comentaris típics). Hi posaria fotos de les meves companyes sentimentals però soc massa gelós... :-D

En el cantó masculí destaca Kiefer Sutherland, que fa que més d'un compari la película a 24, la serie de la qual ell n'és el prota i que Sí que va resultar novedosa ja que narrava els aconteixements (de lluita contra amenaces terroristes) a temps real. No crec que aquesta comparació sigui molt intel·ligent, peró bé, és comprensible arran del prota.

Però el prota de veritat d'aquesta, com haureu pogut comprovar a les fotos de promo, és el Michael Douglas. La veritat és que alguns crítics de cinema són molt dolents. Fixeu-vos que han criticat que a la película el perseguit fos un Douglas, ja amb una edat i sense la forma física adequada... La veritat és que per l'edat, la forma física és més que adequada. A més aquests crítics no han entés excessivament la peli: el paper de Douglas és el d'un membre del Servei Secret que fa més de 20 anys que en forma part i que ha salvat la vida a més d'un president... Per tant no estam parlant d'un paper que pugui interpretar Johnny Depp, Orlando Bloom o Ethan Hawke, ja que justament representa que un membre del Servei Secret amb edat de jubilar-se ha de ser precisament aixó: gran.

I'll Be There, The Jackson 5 (i més tard Mariah Carey)

Aquests dies estic una mica tonto... I entre poemes d'amor del Benedetti i coses d'aquestes meves m'ha vingut de gust una pastelada (o més... qui sap)... Ja sé que el Jackson ara mateix té la imatge que es mereix... I la Carey té la imatge que es paga... I poca cosa més... Peró la cançó és tan bonica que fins i tot la versió de la Carey és maca... Però com l'èxit clàssic de Motown no hi ha res.

I'LL BE THERE (Jackson)

You and I must make a pact
We must bring salvation back
Where there is love,I'll be there

I'll reach out my hand to you
I'll have faith in all you do
Just call my name, And I'll be there

CHORUS:
I'll be there to comfort you
Build my world of dreams around you
I'm so glad that I found you
I'll be there with a love that's strong
I'll be your strength
I'll keep holding on

Let me fill your heart with joy and laughter
Togetherness, well it's all I'm after
Just call my name, and I'll be there
I'll be there to protect you
With an unselfish love
I'll respect you
Just call my name And I'll be there

CHORUS:

If you should ever find someone new
I know she'd better be good to you
'Cos if she doesn't, then I'll be there

TRADUCCIÓ:

Jo hi seré

Tu i jo hem de fer un pacte
I trobar la salvació, a l'acte
On hi hagi amor, jo hi seré.

T'estendré la meva mà
Confiaré en tot el que fas
Només digues el meu nom, que jo hi seré

Tornada:
Jo hi seré per recomfortar-te
Construir el meu món de somnis al teu voltant
Estic tant orgullós d'haver-te trobat!
Jo hi seré, amb un amor ben fort
Seré la teva força, no defalliré

Deixa'm omplir-te el cor amb alegria i rialles
Companyia, és tot el que busco
Només digues el meu nom, i jo hi seré
Jo hi seré per protegir-te
Amb un amor gens egoista
Et respectaré
Només digues el meu nom, i jo hi seré

Tornada

I si mai trobes algú altres
Ja li convé esforçar-se molt
Perquè si no, jo hi seré

Todavía, de Mario Benedetti

No lo creo todavía
estás llegando a mi lado
y la noche es un puñado
de estrellas y de alegría.
Palpo, gusto, escucho y veo
tu rostro, tu paso largo
tus manos y sin embargo
todavía no lo creo.

Tu regreso tiene tanto
que ver contigo y conmigo
que por cábala lo digo
y por las dudas lo canto
nadie nunca te reemplaza
y las cosas más triviales
se vuelven fundamentales
porque estás llegando a casa.

Sin embargo todavía
dudo de esta buena suerte
porque el cielo de tenerte
me parece fantasía.

Pero venís y es seguro
y venís con tu mirada
y por eso tu llegada
hace mágico el futuro.

Y aunque no siempre he entendido
mis culpas y mis fracasos
en cambio sé que en tus brazos
el mundo tiene sentido.

Y si beso la osadía
y el misterio de tus labios
no habrá dudas ni resabios
te querré más todavía.