Un día escribí esto...no sé porqué...ni para quién...(como me paso las noches de borrachera dándole picos a todo el mundo...!!!)
Pero me apetece compartirlo.
Mil años que pasen y un beso en los labios
que no era ni beso, ni placer ni daño
que nada no es nada. Pero, y si lo fuera?
si fuera...sería el momento más vano
En vano recuerdo y vano lo siento
que no era, ni pienso, ni quiero, ni miento
Sería otra vida, en otro momento
otras circunstancias y otros personajes
ni tú ni yo vamos ya por esos viajes
no tiene sentido, por qué lo lamento?
Bailaría contigo si fuera otra vida
reiríamos juntos en otros desiertos
nos tocó este tiempo, nos tocó esta aventura
rescatamos un gramo el instante perfecto
Déjame que lo recuerde
no me lo quites ahora
no te excuses, no me expliques
(...una rima con cantimplora???)
Un segundo nada más
y sin más explicaciones
tú navegas, yo navego
no nos quedan más cojones
a veces nos encontramos
y a veces, cuando lo pienso
sí siento que nos llamamos
tú en tu estrella, yo en la mía
dos cometas gravitando
algún día, en otro mundo
nos estaremos amando
y, cuando pasen tres días
aburridos estaremos
porque somos tan inquietos...
no podemos evitarlo
y por qué la realidad
abatiría este sueño?
porque somos tan mortales
"lo que quiero no lo tengo
pero, ay! si lo tuviera
no lo quiero ni un momento"
Soñarlo, quiero soñarlo !!
no me arrebaten mi sueño !!
ni me lo hagan realidad...
que en realidad ...lo detesto !!
dimecres, de març 24, 2010
Ayer y Hoy
Ayer fui operado con éxito de una dolencia física muy dolorosa.
Pero no se trataba de nada grave, ni de una operación importante.
Hoy escribo tumbado desde el hospital, contento pero atontado.
Todo ha ido bien.
Pero no se trataba de nada grave, ni de una operación importante.
Hoy escribo tumbado desde el hospital, contento pero atontado.
Todo ha ido bien.
dilluns, de març 22, 2010
dimarts, de març 16, 2010
dilluns, de març 15, 2010
El retorno de las frases célebres (vii)
En referencia a un amigo, dice un conocido común:
- Se hace llamar Turbo
Y el puntualiza:
- Perdona, me LLAMAN Turbo!
(Y me queda la duda de si el apodo está por casualidad relacionado con su rendimiento y performance en las artes amatorias. En ese caso no hacía falta puntualizar ya que son la misma cosa.).
- Se hace llamar Turbo
Y el puntualiza:
- Perdona, me LLAMAN Turbo!
(Y me queda la duda de si el apodo está por casualidad relacionado con su rendimiento y performance en las artes amatorias. En ese caso no hacía falta puntualizar ya que son la misma cosa.).
diumenge, de març 14, 2010
...alternatives....
Effective people (...) insist on alternatives of measurement - so that they can choose the one appropriate one.
The Essential Drucker
Peter F. Drucker
Collins Business (2005)
Peter F. Drucker
Collins Business (2005)
dissabte, de març 13, 2010
El retorno de las frases célebres (vi)
Me dice Merodeador, plenamente convencido, hablando de páginas de contenidos X:
- Yo prefiero Orgasmatrix a Petardas porque así me culturizo.
(A los ateos del tema, sólo comentarles que la diferencia radica simplemente en que en el primero acompañan los contenidos multimedia con textos explicando biografias y curiosidades relacionadas)
Y yo contesto:
- VIVA LA CULTURA
- Yo prefiero Orgasmatrix a Petardas porque así me culturizo.
(A los ateos del tema, sólo comentarles que la diferencia radica simplemente en que en el primero acompañan los contenidos multimedia con textos explicando biografias y curiosidades relacionadas)
Y yo contesto:
- VIVA LA CULTURA
divendres, de març 12, 2010
dijous, de març 11, 2010
El retorno de las frases célebres (v)
Estaba yo hablando con una amiga, la Burbuja Arisca, cuando de repente ésta me suelta:
- Yo en los supermercados me lo paso bomba.
A parte de que seguro que se llevaría bien con Alaska, no sé como a Carrefour y Hipercor todavía no se les ha ocurrido montar fiestas Rave por la noche. Así amortizan más sus instalaciones!
- Yo en los supermercados me lo paso bomba.
A parte de que seguro que se llevaría bien con Alaska, no sé como a Carrefour y Hipercor todavía no se les ha ocurrido montar fiestas Rave por la noche. Así amortizan más sus instalaciones!
dimecres, de març 10, 2010
El retorno de las frases célebres (iv)
El otro día pude oir una frase que podría generar un debate enorme. En un bar, un señor le soltó al camarero, obviamente 'amigo' suyo:
- Sabes qué? Prefiero una patata buena a un jamón malo.
Todo son opciones. Yo en cambio prefiero un jamón bueno a una patata mala.
- Sabes qué? Prefiero una patata buena a un jamón malo.
Todo son opciones. Yo en cambio prefiero un jamón bueno a una patata mala.
dimarts, de març 09, 2010
El retorno de las frases célebres (iii)
El mallorquín y el Merodeador de ayer, en la misma discoteca, siguen filosofando.
De repente, el mallorquín le dice al maño:
- Lo que pasa... es que yo no se ligar con chicas sin alma
Unos minutos adicionales de silencio son eclipsados por la música discotequera y los dos chicos siguen mirando a la multitud embriagada de música alcohol e instintos creyéndose en un estado completamente diferente al resto de la gente.
De repente, el mallorquín le dice al maño:
- Lo que pasa... es que yo no se ligar con chicas sin alma
Unos minutos adicionales de silencio son eclipsados por la música discotequera y los dos chicos siguen mirando a la multitud embriagada de música alcohol e instintos creyéndose en un estado completamente diferente al resto de la gente.
dilluns, de març 08, 2010
El retorno de las frases célebres (ii)
El mismo mallorquín y el mismo Merodeador de hace dos dias (ver apunte del 6/03) en la misma discoteca.
Alienados intentan buscar fórmulas ingeniosas para ligar. De repente uno propone la siguiente forma de entrar a una chica:
- Hablamos antes de follar o lo dejamos para después?
Después de reir un poco, se quedan ambos mirando al suelo durante unos minutos.
Alienados intentan buscar fórmulas ingeniosas para ligar. De repente uno propone la siguiente forma de entrar a una chica:
- Hablamos antes de follar o lo dejamos para después?
Después de reir un poco, se quedan ambos mirando al suelo durante unos minutos.
diumenge, de març 07, 2010
The Decision Process
1. The clear realization that the problem was generic and could only be solved through a decision that established a rule, a principle.
2. The definition of the specifications that the answer to the problem hat to satisfy, that is, of the "boundary conditions".
3. The thinking through what is "right", that is, the solution that will fully satisfy the specifications before attention is given to the compromises, adaptations, and concessions needed to make the decision acceptable.
4. The building into the decision of the action to carry it out.
5. The "feedback" that tests the validity and effectiveness of the decision against the actual course of events.
These are the elements of the effective decision process.
2. The definition of the specifications that the answer to the problem hat to satisfy, that is, of the "boundary conditions".
3. The thinking through what is "right", that is, the solution that will fully satisfy the specifications before attention is given to the compromises, adaptations, and concessions needed to make the decision acceptable.
4. The building into the decision of the action to carry it out.
5. The "feedback" that tests the validity and effectiveness of the decision against the actual course of events.
These are the elements of the effective decision process.
The Essential Drucker
Peter F. Drucker
Collins Business (2005)
Peter F. Drucker
Collins Business (2005)
dissabte, de març 06, 2010
El retorno de las frases célebres (I)
Verano 2009.
En una discoteca de Mallorca, un mallorquín exiliado a Madrid y un Maño Merodeador residente en Barcelona sienten una enorme frustración al saberse apartados en contra de su voluntad de un mundo en el que no creen, pero que a veces desean con gran intensidad.
De repente, uno de ellos mira al otro, con cierta cara de embriaguez y dice:
- Tenemos el listón muy alto!
En una discoteca de Mallorca, un mallorquín exiliado a Madrid y un Maño Merodeador residente en Barcelona sienten una enorme frustración al saberse apartados en contra de su voluntad de un mundo en el que no creen, pero que a veces desean con gran intensidad.
De repente, uno de ellos mira al otro, con cierta cara de embriaguez y dice:
- Tenemos el listón muy alto!
divendres, de març 05, 2010
Una derrota
Los gustos son la excusa
para justificar una derrota:la derrota del conocimiento
y la cultura.
dijous, de març 04, 2010
dimecres, de març 03, 2010
dimarts, de març 02, 2010
No a la guerra (i als genocidis)... des del cinema.
Avui em toca parlar de películes sobre conflictes bél·lics.
La guerra, tan indesitjable com és en la realitat, ha sigut sovint emprada pels mecanismes de propaganda de cada país (sobretot països com els EEUU o UK o Alemània) per promoure la imatge dels exércits venent una sensació d'heroicisme i de glòria en la dedicació a la guerra. Així conseguiren efectivament que molts joves sense feina ni diners per pagar-se uns estudis acudissin a les oficines de reclutament de torn.
Peró la evolució del cinema també ha permés la aparició de perles cinematogràfiques que fan mofa de la guerra directa (com podria ser MASH), que ridiculitzen la manca d'intel·ligència militar o que simplement, pel sol fet de narrar una història real (o amb grans dosis de realitat) provoquen un sentiment de tristesa i ràbia anti-militar i en contra de qualsevol guerra.
Comencem per La Sombra del Reino (2007 - filmaffinity), Orient Mitjà fa temps que és un niu de fonamentalistes islàmics que es nodreix directament del fonamentalisme capitalista católic dels EEUU i la cultura occidental en general.
I és justament a Aràbia Saudita que es produeix un atemptat terrorista a una micro-ciutat nord-americana de treballadors per a una empresa petrolífera... La Sombra del Reino (2007 - Filmaffinity) narra les dificultats i les perícies i les peripècies d'un grup d'élit que té la dura missió de desplaçar-se al lloc dels fets per a investigar el succés i trobar-ne l'autor (el pertorbat ideóleg del brutal atemptat, que no és més que un fill de l'odi que els EEUU han sembrat i que els EEUU recullen)...
Una película interessant que es queda potser massa fluixa en el seu intent de desenmascarar totes les puntes de la história. Però al cap i a la fi, una bona película.
Com a regal de la película, una foto de l'actriu que interpreta a una dels protagonistes, la Jennifer Garner, una dona que es va fer famosa sobretot per Alias (serie de TV d'espies) i per encarnar a Daredevil i al seu propi spin-off el personatge super-heroic d'Elektra. Que va participar a Juno i que ja es comença a fer massa vella com per tenir suficient interés per a grans papers cinematogràfics i s'ha de conformar amb paperets interessants pero sense pes específic a películes interessants o a papers principales en películes molt secundàries.
La següent película d'avui és Las tortugas también vuelan (2004 - Filmaffinity), una de les películes més dures que he vist durant el 2009. Aquesta producció Iraní es situa a Iraq, a un poblet rural aprop de la frontera i per tant al costat d'un campament de refugiats kurds... Els nens es guanyen la vida buscant i desenterrant mines antipersona, per les que els paguen força bé. En el centre de la historia, un iraquí, anomenat Satélite, que és el cap visible de la panda de nens del poble i que a més té moltes habilitats amb l'electrónica, que el converteix en l'encarregat d'instal·lar i arreglar les antenes parabòl·liques de la gent del poblat, un poblat que gairebé no té les comoditats bàsiques d'higiene però per contra té llum. El moment històric de la película és poc abans de l'enderrocament del régim de Sadam Hussein. Motiu pel qual tot el poblat esperava amb ansietat les novetats a les notícies internacionals. I l'arribada dels refugiatskurds revoluciona especialment el poblet i a Satèlite, que s'enamora d'una noia que viatja amb el seu germà gran, sense braços per mor de les mines, i amb el que sembla el seu germà petit i a qui odia per motius que a mica en mica es van revel·lant. Fets desagradable que amarguen el dia a dia de la jovenísima nena, i que engrandeixen l'odi que la corrou. Una película molt bona i molt dura.
El tercer títol del día és Vals con Bashir (2008 - filmaffinity), una altra película que també és molt dura. Un exercici d'auto-culpa per part dels Israelins... Una objecció de consciència... Ari Folman, el director, recorre a una película d'animació molt particular en la que el protagonista, un director que té un bloqueig creatiu, intenta trobar la relació entre aixó i un buit total a la seva memòria de quan era soldat i va ser enviat al Líban, a recolzar la revolta de Bashir, un president ultra-radical a qui Israel va recolzar i amb l'excusa de la revolta, varen dur a terme un genocidi contra la minoria Palestina del Líban. El protagonista acudeix als seus companys i amics que varen compartir amb ell la experiència de la invasió al Líban, i entre tots junts van recordant petits detalls. Detalls que havíen oblidat. Una forma magistral de suggerir als compatriotes, i a la opinió internacional que no cal oblidar les massacres indiscriminades i genocides.
I el que té més força, i el que em va fer plorar i posar la carn de gallina de quan vaig veure la película és el final, un final que et fa baixar a la realitat crua, la realitat del racisme genocida, que tant denuncien uns però que alhora practiquen... Aquesta película, Vals con Bashir, és la redempció de tots els habitants d'Israel que no estan precisament orgullosos de les práctiques genocides dels seus gobernants. Una alliberació que redueix els motius per a crear certs odis racials.
I per acabar una altra Hollywoodiada. Black Hawk Derribado (2001 - filmaffinity), una película de l'irregular director Ridley Scott, que narra les complicacions bèliques desastroses d'un accident d'un helicòpter Black Hawk a una operació especial a Somàlia que acaba com el rosari de l'aurora per una acció dels talibans... No sé si la intenció de la película és pro-bél·lica o anti-bèl·lica (de propaganda o de crítica social) però el que si que puc dir és que deixa tan en evidència l'absurd de les guerres, dels exèrcits, en els quals es perd únicament i exclusivament allò millor que tenen... Algunes bones persones... I a on es crea molta maldat, odi i rencor.
La guerra, tan indesitjable com és en la realitat, ha sigut sovint emprada pels mecanismes de propaganda de cada país (sobretot països com els EEUU o UK o Alemània) per promoure la imatge dels exércits venent una sensació d'heroicisme i de glòria en la dedicació a la guerra. Així conseguiren efectivament que molts joves sense feina ni diners per pagar-se uns estudis acudissin a les oficines de reclutament de torn.
Peró la evolució del cinema també ha permés la aparició de perles cinematogràfiques que fan mofa de la guerra directa (com podria ser MASH), que ridiculitzen la manca d'intel·ligència militar o que simplement, pel sol fet de narrar una història real (o amb grans dosis de realitat) provoquen un sentiment de tristesa i ràbia anti-militar i en contra de qualsevol guerra.
Comencem per La Sombra del Reino (2007 - filmaffinity), Orient Mitjà fa temps que és un niu de fonamentalistes islàmics que es nodreix directament del fonamentalisme capitalista católic dels EEUU i la cultura occidental en general.I és justament a Aràbia Saudita que es produeix un atemptat terrorista a una micro-ciutat nord-americana de treballadors per a una empresa petrolífera... La Sombra del Reino (2007 - Filmaffinity) narra les dificultats i les perícies i les peripècies d'un grup d'élit que té la dura missió de desplaçar-se al lloc dels fets per a investigar el succés i trobar-ne l'autor (el pertorbat ideóleg del brutal atemptat, que no és més que un fill de l'odi que els EEUU han sembrat i que els EEUU recullen)...
Una película interessant que es queda potser massa fluixa en el seu intent de desenmascarar totes les puntes de la história. Però al cap i a la fi, una bona película.Com a regal de la película, una foto de l'actriu que interpreta a una dels protagonistes, la Jennifer Garner, una dona que es va fer famosa sobretot per Alias (serie de TV d'espies) i per encarnar a Daredevil i al seu propi spin-off el personatge super-heroic d'Elektra. Que va participar a Juno i que ja es comença a fer massa vella com per tenir suficient interés per a grans papers cinematogràfics i s'ha de conformar amb paperets interessants pero sense pes específic a películes interessants o a papers principales en películes molt secundàries.
La següent película d'avui és Las tortugas también vuelan (2004 - Filmaffinity), una de les películes més dures que he vist durant el 2009. Aquesta producció Iraní es situa a Iraq, a un poblet rural aprop de la frontera i per tant al costat d'un campament de refugiats kurds... Els nens es guanyen la vida buscant i desenterrant mines antipersona, per les que els paguen força bé. En el centre de la historia, un iraquí, anomenat Satélite, que és el cap visible de la panda de nens del poble i que a més té moltes habilitats amb l'electrónica, que el converteix en l'encarregat d'instal·lar i arreglar les antenes parabòl·liques de la gent del poblat, un poblat que gairebé no té les comoditats bàsiques d'higiene però per contra té llum. El moment històric de la película és poc abans de l'enderrocament del régim de Sadam Hussein. Motiu pel qual tot el poblat esperava amb ansietat les novetats a les notícies internacionals. I l'arribada dels refugiatskurds revoluciona especialment el poblet i a Satèlite, que s'enamora d'una noia que viatja amb el seu germà gran, sense braços per mor de les mines, i amb el que sembla el seu germà petit i a qui odia per motius que a mica en mica es van revel·lant. Fets desagradable que amarguen el dia a dia de la jovenísima nena, i que engrandeixen l'odi que la corrou. Una película molt bona i molt dura.
El tercer títol del día és Vals con Bashir (2008 - filmaffinity), una altra película que també és molt dura. Un exercici d'auto-culpa per part dels Israelins... Una objecció de consciència... Ari Folman, el director, recorre a una película d'animació molt particular en la que el protagonista, un director que té un bloqueig creatiu, intenta trobar la relació entre aixó i un buit total a la seva memòria de quan era soldat i va ser enviat al Líban, a recolzar la revolta de Bashir, un president ultra-radical a qui Israel va recolzar i amb l'excusa de la revolta, varen dur a terme un genocidi contra la minoria Palestina del Líban. El protagonista acudeix als seus companys i amics que varen compartir amb ell la experiència de la invasió al Líban, i entre tots junts van recordant petits detalls. Detalls que havíen oblidat. Una forma magistral de suggerir als compatriotes, i a la opinió internacional que no cal oblidar les massacres indiscriminades i genocides.I el que té més força, i el que em va fer plorar i posar la carn de gallina de quan vaig veure la película és el final, un final que et fa baixar a la realitat crua, la realitat del racisme genocida, que tant denuncien uns però que alhora practiquen... Aquesta película, Vals con Bashir, és la redempció de tots els habitants d'Israel que no estan precisament orgullosos de les práctiques genocides dels seus gobernants. Una alliberació que redueix els motius per a crear certs odis racials.
I per acabar una altra Hollywoodiada. Black Hawk Derribado (2001 - filmaffinity), una película de l'irregular director Ridley Scott, que narra les complicacions bèliques desastroses d'un accident d'un helicòpter Black Hawk a una operació especial a Somàlia que acaba com el rosari de l'aurora per una acció dels talibans... No sé si la intenció de la película és pro-bél·lica o anti-bèl·lica (de propaganda o de crítica social) però el que si que puc dir és que deixa tan en evidència l'absurd de les guerres, dels exèrcits, en els quals es perd únicament i exclusivament allò millor que tenen... Algunes bones persones... I a on es crea molta maldat, odi i rencor.
dilluns, de març 01, 2010
diumenge, de febrer 28, 2010
...diagnostic questions...
Time-use does improve with practice. But only constant efforts at managing time can prevent drifting. Systematic time management is therefore the next step. One has to find the nonproductive, time-wasting activities and get rid of them if one possibly can. This requires asking oneself a number of diagnostic questions:
1. (...) What would happen if this were not done at all? And if the answer is, Nothing would happen, then obviously the conclusion is to stop doing it. (...)
2. The next question is, Which of the activities on my time log could be done by somebody else just as well, if not better? (...)
3. (...) Effective people have learned to ask systematically and without coyness, "What do I do that wastes your time without contributing to your effectiveness?"
1. (...) What would happen if this were not done at all? And if the answer is, Nothing would happen, then obviously the conclusion is to stop doing it. (...)
2. The next question is, Which of the activities on my time log could be done by somebody else just as well, if not better? (...)
3. (...) Effective people have learned to ask systematically and without coyness, "What do I do that wastes your time without contributing to your effectiveness?"
The Essential Drucker
Peter F. Drucker
Collins Business (2005)
Peter F. Drucker
Collins Business (2005)
dissabte, de febrer 27, 2010
Documental iPod
Interesant documental sobre la estratègia d'Apple amb Steve Jobs que, mitjançant l'iPod, ha portat l'empresa de la fallida a l'exit flagrant.
La Historia del iPod (En Español) from http://vivomac.blogspot.com on Vimeo.
La Historia del iPod (En Español) from http://vivomac.blogspot.com on Vimeo.
dijous, de febrer 25, 2010
dimarts, de febrer 23, 2010
Diferencia entre VIRTUALMENTE y REALMENTE
Enviado por Huracà.
¡ Papá! ¡Papá! En el colegio, en la clase de lengua,
me pidieron que para mañana explique la diferencia entre 'virtualmente' y 'realmente'.
Bueno... Pregúntale a tu madre si se acostaría con otro hombre por un millón de dólares.
-El niño obedece:
¡ Papá! ¡Papá! En el colegio, en la clase de lengua,
me pidieron que para mañana explique la diferencia entre 'virtualmente' y 'realmente'.
Bueno... Pregúntale a tu madre si se acostaría con otro hombre por un millón de dólares.
-El niño obedece:
-Mamá... ¿te acostarías con otro hombre por un millón de dólares?
-¡Por supuesto!
¡Papá! ¡Papá! ¡¡¡Dijo que sí!!!
Bueno... ahora anda y pregúntale a tu hermana...
-María... ¿te acostarías con un hombre por un millón de dólares?
-¡Claro que sí!
¡Papá! ¡Papá! ¡¡¡También dijo que sí!!!
Vale y pregúntale también a tu hermano mayor ..
-Hermano! te acostarías con un hombre por un millón de dólares ?
-Pues claro tío !!!
Papá Papá él también a dicho que sí !!!
¿Ves?... 'VIRTUALMENTE' tenemos tres millones de dólares, pero 'REALMENTE' sólo tenemos un par de putas y un maricón en casa.
dilluns, de febrer 22, 2010
Los valores del hombre moderno del Siglo XXI
(Enviado por Galáctica)
Con el paso de los siglos el ser humano ha incorporado nuevo valores que se ajustan a los tiempos que corren. A continuación Quino explica cuáles son los valores que dominan al hombre moderno:
diumenge, de febrer 21, 2010
Where do I belong?
The answers to the three questions,
What are my strenghts?
How do I perform? and
What are my values?
should enable the individual, and specially the individual knowledge worker, to decide where he or she belongs.
The Essential Drucker
Peter F. Drucker
Collins Business (2005)
What are my strenghts?
How do I perform? and
What are my values?
should enable the individual, and specially the individual knowledge worker, to decide where he or she belongs.
The Essential Drucker
Peter F. Drucker
Collins Business (2005)
dissabte, de febrer 20, 2010
Fiesta de la Primavera
Si alguno pensara por el título de este post que se trata de alguna de esas macrofiestas exóticas con las hormonas a flor de piel, se equivoca. (Para los detalles de la macrofiesta por favor diríjanse a este enlace: http:\\laprimaveralasangrealteraycaraydequemanera.com).
En este post quería hablar del Año Nuevo Chino, más comúnmente llamado Fiesta de la Primavera, celebrado recientemente. Y es que como esta Semana Santa tenía pensado ir a China pues me encuentro estos días tramitando los papeles para que me dejen entrar al país. Pero no he podido avanzar nada precisamente porque los del consulado chino (¿los "consuladores"?) están de fiesta y me dieron largas (me contaron un cuento chino, vaya).
Según el calendario chino cada año es representado por un animal en una secuencia de 12 animales y este año no es el año chino del Gallo, como yo pensaba, sino que se trata del Año del Tigre: un ser independiente y arrogante; la palabra autoestima nació de su esencia; son tenaces, inteligentes, intuitivos, sutiles y tan suaves como agresivos; cerrando este cúmulo de características su belleza...
Y resulta que me entero de que nací en el Año del Perro... maldita sea... ¿un chucho sarnoso que pierde pelo por todas partes y que va husmeando orificios y genitales allá por donde va? Qué desilusión... ¡Qué vida más perra! (aunque ahora que lo pienso ya entiendo el porqué de esa manía mía de ir meando por las farolas... Pero solo cuando vuelvo a casa de fiesta de madrugada, ¿eh? Tampoco os penséis ahora que voy por ahí regando la ciudad a todas horas).
Que conste que no tengo nada en contra de los perros, pero es que ante la idea de ser un esbelto y orgulloso tigre de repente me llega la imagen de un raquítico perro-patada lamiéndose las pelotas y claro, pues pierde un poquito de glamour.
Pero una vez superado el disgusto me puse a pensar que ser un perro tampoco está tan mal: es cariñoso, juguetón, le dan de comer gratis... ¡¡y se puede lamer las pelotas!!
Sin embargo ahí comen perro ¡y a ver si me van a cortar el rabo y merendárselo entre pan y pan como si de un perrito caliente se tratase! Yo por si acaso dejaré de mear en los faroles, que parece que les tienen mucho aprecio.
En fin, espero que ningún ciudadano de China, o afines a ellos, se moleste por lo aquí vertido. Solo quiero añadir que tengo muchas ganas de visitar el país y disfrutar de su cultura, sus paisajes, su gastronomía y sobre todo de su gente... (que digo yo, que la naturaleza es sabia ¿no?, así que si me encuentro por ahí con alguna tigresa demasiado orgullosa, pues nada, me tendré que buscar a una perra, qué le vamos a hacer).
En este post quería hablar del Año Nuevo Chino, más comúnmente llamado Fiesta de la Primavera, celebrado recientemente. Y es que como esta Semana Santa tenía pensado ir a China pues me encuentro estos días tramitando los papeles para que me dejen entrar al país. Pero no he podido avanzar nada precisamente porque los del consulado chino (¿los "consuladores"?) están de fiesta y me dieron largas (me contaron un cuento chino, vaya).
Según el calendario chino cada año es representado por un animal en una secuencia de 12 animales y este año no es el año chino del Gallo, como yo pensaba, sino que se trata del Año del Tigre: un ser independiente y arrogante; la palabra autoestima nació de su esencia; son tenaces, inteligentes, intuitivos, sutiles y tan suaves como agresivos; cerrando este cúmulo de características su belleza...
Y resulta que me entero de que nací en el Año del Perro... maldita sea... ¿un chucho sarnoso que pierde pelo por todas partes y que va husmeando orificios y genitales allá por donde va? Qué desilusión... ¡Qué vida más perra! (aunque ahora que lo pienso ya entiendo el porqué de esa manía mía de ir meando por las farolas... Pero solo cuando vuelvo a casa de fiesta de madrugada, ¿eh? Tampoco os penséis ahora que voy por ahí regando la ciudad a todas horas).
Que conste que no tengo nada en contra de los perros, pero es que ante la idea de ser un esbelto y orgulloso tigre de repente me llega la imagen de un raquítico perro-patada lamiéndose las pelotas y claro, pues pierde un poquito de glamour.
Pero una vez superado el disgusto me puse a pensar que ser un perro tampoco está tan mal: es cariñoso, juguetón, le dan de comer gratis... ¡¡y se puede lamer las pelotas!!
Sin embargo ahí comen perro ¡y a ver si me van a cortar el rabo y merendárselo entre pan y pan como si de un perrito caliente se tratase! Yo por si acaso dejaré de mear en los faroles, que parece que les tienen mucho aprecio.
En fin, espero que ningún ciudadano de China, o afines a ellos, se moleste por lo aquí vertido. Solo quiero añadir que tengo muchas ganas de visitar el país y disfrutar de su cultura, sus paisajes, su gastronomía y sobre todo de su gente... (que digo yo, que la naturaleza es sabia ¿no?, así que si me encuentro por ahí con alguna tigresa demasiado orgullosa, pues nada, me tendré que buscar a una perra, qué le vamos a hacer).
divendres, de febrer 19, 2010
dijous, de febrer 18, 2010
Nyap, Dena, Penya i Medi Ambient
Segur que en Tomeu Pinya em mata, però aquesta és la primera vinyeta d'un ambiciós i interessant projecte conjunt que mai no va arribar (per desgràcia) a bon port. Evidentment el que vaig fallar soc jo: la societat no estava preparada pels meus guions surrealistes o absurds...
Ara en Tomeu Pinya és un excel·lent dibuixant professional que ja ha publicat el primer còmic seriós a una editorial seriosa. Intentaré adquirir-lo tan aviat com pugui!
La vinyeta presentava els personatges que havien de ser els protagonistes d'una tira periódica de conscienciació Mediambiental enmarcat dins de les activitats de la Comissió de Medi Ambient del C.M.U. Penyafort-Montserrrat que aleshores dirigíem en Tomeu i jo.
En Toni Galmés també estava involucrat en el projecte que no va tenir la continuitat esperada... El guionista no era el que havia de ser... :) Però jo estic segur que hauria estat un projecte molt interessant d'haver tinguit la continuitat desitjada...
dimecres, de febrer 17, 2010
COMO EXPLICAR EL NACIMIENTO DE UN NIÑ@ EN EL SIGLO XXI ...
dimarts, de febrer 16, 2010
El cero y el infinito
"El cero es una especie de infinito, si lo ves desde la pesrpectiva del 1/n o del 1/x (según lo discreto que seas)"
dilluns, de febrer 15, 2010
diumenge, de febrer 14, 2010
Commitment!
Commitment to contribution is commitment to responsible effectiveness.
The Essential Drucker
Peter F. Drucker
Collins Business
Peter F. Drucker
Collins Business
divendres, de febrer 12, 2010
Crónica de un viaje a Viena
Corría el 18 de Diciembre del 2009. Eran las 6:30 de la mañana. Cual Cenicienta despendolada volé a mi casatras una comida de Navidad...que se convirtió en cena sin cena...y casi casi en desayuno !! (Y en otras cosas que me voy a callar...)
Desconozco de dónde me salió la clarividencia. Una ducha rauda y al metro !! A la T4 !! Que el embarque era a las 9 !!
En la T4, dando tumbos pasé el control y pude al fin limpiar mi cuerpo que no mi alma con un buen refrigerio(qué bonita palabra, refrigerio, me recuerda los libros de Enid Blython. No sé porqué. Ella nunca la utilizaría. Todo lo más, refrigery...).
Me subí al avión pidiéndole al cielo que me dejase en mi destino porque ni siquiera recordaba si mi vuelo era con escalas !!!
Cuando me desperté, SUCEDIÓ todavía estaba allí. Y yo sobrevolaba los Alpes a punto de descender.El cielo respondió a mis peticiones. O quizás a las de mi compañero de al lado? (Por qué él tenía unperiódico y yo no???)
Es maravilloso dormir en el avión. Merece la pena emborracharse para ello.
Un amable pero interesado taxista me acercó a mi hotel.
Hago aquí una bonita elipsis. (Mierda !! Qué daño !! No hago una elipsis nunca más. Por algo me suspendieron en gimnasia!!)
Comienzo mi periplo cruzando el río hacia la catedral de San Esteban, emblema de la cuidad.
Asco de río, que parece el Lagares. Primera conclusión: el Danubio azul es verde.
Llego a la catedral.Segunda conclusión: la Catedral de Viena es negra.
Asco de Viena. Y por encima me estoy cagando viva de frío. (Lo de "por encima" es una expresión, eh !!)
Entro y salgo de la catedral, como buena teleco.
Llego al Museo de Bellas Artes o Kirnchenshsreshyfirwuhfiw museum. (Joeeeeeeeeee).
Tercera conclusión: nunca podré aprender este idioma.
Me recorro el museo al completo y recuerdo al fin la razón de mi viaje.
Me embriago de gozo. Y me embriago. Viva el punch !! (Ponche caliente de los mercadillos de Viena).Qué gran idea. Qué bien se lo montan aquí !!!
A las 20:30 llega Lucy (my sister) !! De camino a nuestro punto de encuntro me provisiono de gorros, bufandas y guantes.La espero en un bonito café. Y, oh descubrimiento !! He encontrado un sitio en el que se puede fumar !!
Lo siento. Me puede el vicio........
Cenamos, tomamos unas copas, hablamos, hablamos y hablamos. Y a dormir, que ya ni recordaba cómo era eso !!
Día 19. 12 de la mañana. Vamos a desayunar a un bonito café...en donde se puede fumar !!!(Pero qué suerte estoy teniendo !!).
Llamo a Miri, mi amiga vienesa, autóctona !! (Y sí. Rubia de ojos azules !!). Quedamos en el metro de KurtzPlatz, para ver la iglesia de San Carlos Borromeo y visitar el Belvedere.
No describiré el emotivo reencuentro con la Miri !!!!!!
Tomamos un punch, bendito sea, en el mercado del Belvedere.Entramos al palacio, por la sala de los gritos. Gritamos y gritamos !! Qué divertido !! Nunca había visto nada igual !! Una habitación para gritar !!!!!
Pasamos a las salas de pintura. Algo de impresionismo (un Renoir, un Van Gogh, un Monet y un Manet...) y por fin las salas de Klimt (flipando con "El Beso") y de Egon Shelly (flipando con "La muerte y la Doncella").
Increíble. Apoteósico. (Esta es la parte seria del relato.)
Visitamos la exposición temporal de Herbert Boeckel, expresionista vienés. Y alucinamos con el cuadro de "Anatomía" o cuando la belleza reside en el asco (recordando un poco a Francis Bacon).
Flipamos con los bustos del vienés éste que estaba pirado (cuál era el nombre?) o las bromas del arte.
Flipamos con los bustos del vienés éste que estaba pirado (cuál era el nombre?) o las bromas del arte.
Nos fuimos a merendar-cenar en una cueva increíble cerca de la catedral. Uno de esos sitios escondidos quesólo conocen los autóctonos. Allí estuvimos con la madre y hermanas de Miriam. Yo sin coscarme de nada, cagoen... !!!
Acompañé a Lucy a su tren y subí al hotel a descansar y cambiarme. La noche prometía. Fiesta Lesbo-Gay en el Brut !!!!!!!!!
Primero un par de copas por la Swedenplatz viendo cómo la policía reducía a "los malos". Bulla en Viena !! Qué fuerte !!
Y luego, a la fiesta !!! This beat is lesbotronic !! Qué grande !! Sesión de DJs pinchando mezclas de The Gossip, MGMT, Blur, Simian Mobile Disco, Editors (Papillon)...aquí ya me dio el pasmo !!
No podría haber sido mejor !!!!!!!
Hablando en inglés, italiano, chapurreando alemán... !!! Gente simpática y abierta con muchas ganas de fiesta y buen rollo !!!
Y en el Brut...SE PODÍA FUMAR !!! Pero qué puta suerte !!!!!!!!
Cuarta conclusión: soy gilipoyas. RESULTA QUE EN VIENA SE PUEDE FUMAR EN TODOS LADOS !!!!!!!!! JOJOJOJOJOJO !!
Quinta conclusión: a estas alturas del viaje me he enamorado de Viena.Es la combinación prefecta: BELLEZA + FIESTA !!!!!!!
Y así hasta las 5:30. Metro y "a casa" !!!
Día 20, domingo.Desayuno a las 3 de la tarde. Descubro en la guía que el Danubio no es el Danubio !! Es el Danaukannel !!!!!!No me lo puedo creer. Me subo en metro a ver el Danubio de verdad mientras ronda en mi cabeza una idea:
Sexta conclusión: eso de que soy gilipoyas es cierto !!!
Hay una parada de metro justo en un puente sobre el Danubio. Saco 80 fotos y flipo. Cómo pude vilipendiar (otra bonita palabra) este río !!!!!!!!!! Es increíble !! Es majestuoso !!!!
Séptima conclusión: esta ciudad con su río es un sueño.
Bajo al Hofburg. Entro en el Hofburg de día. Salgo del Hofburg de noche. (5 de la tarde).
Visito las exposiciones de la Biblioteca Nacional.- Exposión de armas- Exposición de instrumentos antiguos (increíble y sorprendente). Flipando y flipando.
Recorro la monumental plaza del ayuntamiento. Alucino con los puestos, el mercado, las luces, la gente... A estas alturas lloraría pensando en volver a casa. Pero no lo quiero pensar. "Ya lo pensaré mañana".
Por fin hablo con Miri (que tuvo comida familiar, es domingo). Quedamos en un bar para tomar una cerveza. El Bendl.Detrás del ayuntamiento.
Entro fumando en el bar, claro...jojojo...
En el fondo del bar un grupo de cuatro chicos canta divertidas canciones vienesas. Qué graciosos.Ups. De pronto, uno de los chicos se acerca y nos pregunta si nos pueden invitar a una cerveza !!Nos unimos a ellos y pasamos la tarde bebiendo, charlando, escogiendo canciones en la gramola, bailando... !!!
Qué divertido !!!!!!
Estos cuatro jóvenes de Innsbruck son muy majos, pero a punto están de pelearse con otro grupo y nos echan del garito !!!Qué fuerte !!!
Nos vamos todos al Charlie's Pis.Cerramos el Charlie's Pis.
Nos vamos todos al Chelsea !!! Increíble. Me pongo a hacer el tonto bailando y otro grupo de jóvenes ME APLAUDE !!!!!!!!Parezco de Fama !! Es que aquí la gente es genial, pero el ritmo no les sobra...
Nos vamos del Chelsea (3 de la mañana) y me como un pedazo de perrito caliente mientras otro amable pero interesado taxista me lleva al hotel.
Por la mañana descubrí que tenía la bufanda llena de ketchup (literal)!!!!!!!!!!!!!!!!!
Día 21: The last day.
Pero no voy a llorar. Aún me queda medio día y me voy con Miri al Shonbrun (Palacio bonito), la residencia de verano de los Hasburgo !!!
Otro Palacio, otra experiencia, otras historias aprendidas !!! Y flipando con la sala de los espejos y sacando fotos de estrangis !!!
Otro punch en la plazita del Shonbrun.
(Esa mañana Miri colgó clase. No es posible. Soy lo peor !!!)
Luego al Nachmarck, que me recuerda un poco al Bazar de las Especias de Istambul.
Una cerve en un garito y a recoger la maleta en el hotel. Y al aeropuerto con el CAT.
Me despido de Miri aunque a punto estoy de mandar todo a...y quedarme !!!!!!!! Qué bien me lo he pasado !!Qué experiencia vital !!!
Y en el aeropuerto.......descubro un pub irlandés !! Osea, no me lo puedo creer. Es lo que me faltaba ya !!Pues nada, las últimas cerves y cigarrillos en Viena !!!
ADORO ESTA CUIDAD Y A DIOS PONGO POR TESTIGO DE QUE VOLVERÉ !!!
Shakira en versió catalana: La tortura del bròqil
La B comparteix amb mi aquesta fantàstica versió de Tortura pels catalans Manel! Fantàstic!
dijous, de febrer 11, 2010
Pel·lícules d'animació...atípiques
Avui un apunt sobre películes d'animació extraordinàries.
Extraordinàries perquè destaquen, per la seva visió, per la seva duresa, o per la seva bellesa formidable.
La primera és Cuando el viento sopla (filmaffinity - 1986) . Podria dir moltes coses d'aquesta película, pero moltes d'aquestes coses estan formidablement exposades a aquesta web. Cuando el viento sopla narra la història de dos vellets de la zona rural d'Anglaterra en un escenari fictici de la guerra freda, en la que Rússia decideix llençar la bomba nuclear sobre Gran Bretanya. I els dos vellets, plens de confiança en el progrés i en el govern, mantenen una falsa esperança en la efectivitat de les mesures proposades per les institucions, i en un optimisme malaltís que es manté malgrat el progressiu deteriorament de la seva salut a conseqüència dels efectes de la radioactivitat.
Una fantàstica adaptació per part de Jimy T. Murakami amb una fantàstica banda sonora del Pink Floyd Roger Waters.
Una ácida crítica a l'absurd, plasmat en una situació surrealista.
D'una dimensió completament diferent és Blood: el último vampiro (filmaffinity - 2001). Un manga de 45 minuts del mateix equip (però no del mateix director) que la gran Ghost in the Shell.
Clar que no li arriba a la sola de les sabates.
Blood es un vampir que caça vampirs per protegir als humans, però no caça els de la seva mateixa espècie, si no una nova raça de vampirs de aterroritza a la població. Dins d'un equip d'élit persegueix i caça aquesta nova raça letal de vampirs...
Un manga en estat pur, que s'endinsa en una particular visió del món dels xupa-sang.
La tercera d'avui és una que és extraordinàriament rara: Bee Movie (2007 - filmaffinity). Dreamworks va fer una extranya aposta i va presentar aquesta história de Seinfeld (sí el de la série) en format animació... Una bizarra història d'amistat (amor?) entre una dona i una abella que es rebel·la contra l'estricta societat de la seva espècie i que acaba convertint-se en una surrealista història en la que una abella comença per demandar a la humanitat per menjar-se la mel de les abelles, però el guany de la demanda suposará un greu problema per a la humanitat, ja que els excedents de producció de mel portarán a les abelles a deixar la seva funció recol·lectora de mel provocant com a efecte col·lateral la no polinització de les plantes i flors, portant al món a l'abisme de la catàstrofe.
Per acabar la surrealista história, les abelles aconsegueixen pol·len de no sé on i salven el planeta de la destrucció i tot torna a la normalitat. Una americanada que malgrat portar el mateix segell que películes força més interessants com Shrek o Madagascar, s'enfonsa en el seu propi surrealisme. Ara bé, entretenguda i amb detalls de qualitat técnics sí que és. Pero s'ha guanyat un lloc a aquest apunt com la película rara del dia.
L'altra cara de la moneda és per a una producció de la dupla Disney - PIXAR, que ja ens havia enlluernat i embal·ladit a tots amb Wall-E. Es tracta de Up! (2009 - filmaffinity), una película que sense arribar al nivell de poesia de Wall-E, però que segueix la senda iniciada per aquesta gairebé perfecta película. Up té un inici formidable. Uns primers 30 minuts que et fan plorar. Que destrossen... I com diu Javier Ocaña a la seva crítica a El País, a UP, igual que a Wall-E, els convencionalismes de les segones meitats eclipsen lleugerament la fantástica lírica i poesia de les primeres. Up! de totes formes es una bonica història, d'un home octogenari que ha perdut la seva esposa i gran amor molt jove i sense fills, que aconsegueix complir els seus somnis de joventut. Una història entranyable que no m'extranyaria que s'endugués l'Óscar a l'animació d'enguany.
I finalment una doble intervenció. Una película i una série d'animació. Star Wars: the clone wars (Star Wars: las Guerras Clon). Tant la pel·lícula com la serie s'ubiquen entre "El ataque de los clones" y "La venganza de los Sith". La película dura uns 90 minuts, mentres que cada episodi de la série que ja va per la tercera temporada dura uns 23 minuts, i presenten com a personatges principals Obi Wan Kenobi, Anakin Skywalker i la seva padawan Ashoka Tano. La veritat és que estic gaudint molt d'aquesta série, com si fos un nen. I destacaria per damunt de les altres coses que cada episodi té un ensenyament, quelcom que se'n pot aprendre. Pel que he llegit la sèrie, feta completament per ordinador, és un remake de la sèrie feta amb animació clássica l'any 2003. Una serie que fins ara em sembla extraordinària! (A Filmaffinity: serie - película)
I fins aquí hem arribat, parlant de Manga, de películes cruentes, de seqüeles de les mítiques Star Wars, de fallides películes d'abelles i de poétiques obres d'art.
Extraordinàries perquè destaquen, per la seva visió, per la seva duresa, o per la seva bellesa formidable.
La primera és Cuando el viento sopla (filmaffinity - 1986) . Podria dir moltes coses d'aquesta película, pero moltes d'aquestes coses estan formidablement exposades a aquesta web. Cuando el viento sopla narra la història de dos vellets de la zona rural d'Anglaterra en un escenari fictici de la guerra freda, en la que Rússia decideix llençar la bomba nuclear sobre Gran Bretanya. I els dos vellets, plens de confiança en el progrés i en el govern, mantenen una falsa esperança en la efectivitat de les mesures proposades per les institucions, i en un optimisme malaltís que es manté malgrat el progressiu deteriorament de la seva salut a conseqüència dels efectes de la radioactivitat.Una fantàstica adaptació per part de Jimy T. Murakami amb una fantàstica banda sonora del Pink Floyd Roger Waters.
Una ácida crítica a l'absurd, plasmat en una situació surrealista.
D'una dimensió completament diferent és Blood: el último vampiro (filmaffinity - 2001). Un manga de 45 minuts del mateix equip (però no del mateix director) que la gran Ghost in the Shell.Clar que no li arriba a la sola de les sabates.
Blood es un vampir que caça vampirs per protegir als humans, però no caça els de la seva mateixa espècie, si no una nova raça de vampirs de aterroritza a la població. Dins d'un equip d'élit persegueix i caça aquesta nova raça letal de vampirs...
Un manga en estat pur, que s'endinsa en una particular visió del món dels xupa-sang.
La tercera d'avui és una que és extraordinàriament rara: Bee Movie (2007 - filmaffinity). Dreamworks va fer una extranya aposta i va presentar aquesta história de Seinfeld (sí el de la série) en format animació... Una bizarra història d'amistat (amor?) entre una dona i una abella que es rebel·la contra l'estricta societat de la seva espècie i que acaba convertint-se en una surrealista història en la que una abella comença per demandar a la humanitat per menjar-se la mel de les abelles, però el guany de la demanda suposará un greu problema per a la humanitat, ja que els excedents de producció de mel portarán a les abelles a deixar la seva funció recol·lectora de mel provocant com a efecte col·lateral la no polinització de les plantes i flors, portant al món a l'abisme de la catàstrofe.Per acabar la surrealista história, les abelles aconsegueixen pol·len de no sé on i salven el planeta de la destrucció i tot torna a la normalitat. Una americanada que malgrat portar el mateix segell que películes força més interessants com Shrek o Madagascar, s'enfonsa en el seu propi surrealisme. Ara bé, entretenguda i amb detalls de qualitat técnics sí que és. Pero s'ha guanyat un lloc a aquest apunt com la película rara del dia.
L'altra cara de la moneda és per a una producció de la dupla Disney - PIXAR, que ja ens havia enlluernat i embal·ladit a tots amb Wall-E. Es tracta de Up! (2009 - filmaffinity), una película que sense arribar al nivell de poesia de Wall-E, però que segueix la senda iniciada per aquesta gairebé perfecta película. Up té un inici formidable. Uns primers 30 minuts que et fan plorar. Que destrossen... I com diu Javier Ocaña a la seva crítica a El País, a UP, igual que a Wall-E, els convencionalismes de les segones meitats eclipsen lleugerament la fantástica lírica i poesia de les primeres. Up! de totes formes es una bonica història, d'un home octogenari que ha perdut la seva esposa i gran amor molt jove i sense fills, que aconsegueix complir els seus somnis de joventut. Una història entranyable que no m'extranyaria que s'endugués l'Óscar a l'animació d'enguany.
I finalment una doble intervenció. Una película i una série d'animació. Star Wars: the clone wars (Star Wars: las Guerras Clon). Tant la pel·lícula com la serie s'ubiquen entre "El ataque de los clones" y "La venganza de los Sith". La película dura uns 90 minuts, mentres que cada episodi de la série que ja va per la tercera temporada dura uns 23 minuts, i presenten com a personatges principals Obi Wan Kenobi, Anakin Skywalker i la seva padawan Ashoka Tano. La veritat és que estic gaudint molt d'aquesta série, com si fos un nen. I destacaria per damunt de les altres coses que cada episodi té un ensenyament, quelcom que se'n pot aprendre. Pel que he llegit la sèrie, feta completament per ordinador, és un remake de la sèrie feta amb animació clássica l'any 2003. Una serie que fins ara em sembla extraordinària! (A Filmaffinity: serie - película)I fins aquí hem arribat, parlant de Manga, de películes cruentes, de seqüeles de les mítiques Star Wars, de fallides películes d'abelles i de poétiques obres d'art.
dimecres, de febrer 10, 2010
Un dia de pesca con Electric Nipples
Ahora hace ya un año de estas fotos. Pero este fantástico grupo sigue haciendo conciertos espléndidos por ahí... Pero hoy me concentraré en la nostalgia de hace un año...Y en halagar una vez más a ese pequeño gran grupo que poco a poco va dejando su huella en forma de bonitas canciones con ritmo y calor.
Un grupo del que ya he hablado en ocasiones anteriores y que sí, como dice Xeripau són un poco blanditos en plan pop-rock español, pero ese estilo a mi me gusta mucho.Además yo siempre digo y estoy convencido que si tuvieran presupuesto para sacar un disco en una discográfica mínimamente seria, muchas de sus canciones sonarian frecuentemente en todas las radios, incluida los 40 Principales.
Del grupo he hablado muchas veces. Aunque el apunte más interesante és el que está en este enlace. En él comentaba una a una las canciones de la primera maqueta del grupo que me dejó mi ex-compañero de trabajo y bajista del grupo (Carlos). Pero hay otros.
Ese día, el 13 de Febrero de 2009 en La Botellita con la entrada el grupo nos obsequió con un CD con la segunda maqueta (almenos con la segunda que yo tengo) que acababan de obtener. (Creo que estan a punto de sacar la tercera si no me equivoco y la han sacado ya).
El concierto de La Botellita de Serrano fué un concierto muy bueno. En el que combinaron los temas de su primera maqueta con los de la que nos dieron aquel dia....Al final de este apunte haré mi particular reseña de los temas de la segunda maqueta... Hace tiempo que se lo tengo prometido a Carlos pero no había encontrado todavía el momento.
Al concierto fui con unos amigos, entre los que estaba mi gran querida amiga LadySnake, que és la que sacó estas bonitas fotos del grupo.
Y lo cierto es que las fotos quedaron muy bonitas.Al concierto fui con
Xeripau,
(y una amiga suya)
LadySnake,
DVD,
Fotón...
Y unas últimas fotos... Para acabar... Junto con mi reseña de las canciones de la segunda maqueta de Eletric Nipples llamada Un dia de pesca.
La maqueta empieza "Con las manos vacías", una canción en plan balada, de ritmo lento de esas que derriten a las chicas, cargada de nostalgia y tristeza romántica... Otra tarde el sol cayendo y tu no estás... Maldito amor que nos rompe en mil pedazos. Destellos de sol en una melodía interpretada por la guitarra eléctica... Como un viejo buscador. Un buen tema para empezar. Aunque sea con las manos vacías...De todos modos, con D0s instantes para continuar submergido en la atmósfera melódica y romántica, de balada, en la que ha empezado el disco. Y lo que necesitamos son "dos instantes para reir, una mirada sin fin...", lo que queremos es vivir. Bonitas palabras envueltas para regalo con unos acertados acordes que hacen que tu alma baile a su ritmo.
Con estas canciones, y con la tercera lo que Electric Nipples te quieren decir es: Estamos contigo. Una invitación con mucho ritmo a la amistad, a usar sus hombros para secar nuestras lágrimas... Para no olvidar que esta noche estamos contigo, están con nosotros... Si te encuentras triste solo o algo deprimido... 
Hablar por hablar, una de mis preferidas en todo este conjunto. Un inicio musicalmente trepidante, que penetra en tus glándulas rítmicas obligándote a mover alguna parte de tu cuerpo al ritmo que ellos te marcan, mientras el guitarrista sacude a los acordes con decisión y el cantante te cuenta que sobre un sofa viejo siente enloquecer y piensa en lo que ha sido y en lo que pudo ser... Paradójicamente las letras de Electric Nipples nunca hablan por hablar, siempre te cuentan una história, te expresan un sentimiento, una sensación, un amor.... Una canción de nueve y medio... Porque el diez en esta ocasión me lo reservo para luego...
Quiero aprender. Todos necesitamos aprender. Arriar todas las velas de este barco naufragado... Sacudirme bien las pulgas auqnue se queden algunas...Aprender otra forma de querer... Un camino a recorrer. Otra forma de sentir...
Aprender de ti... Qué bonitas palabras, de esas que derriten a las chicas y que muchos chicos querrían saber decir a aquellas chicas a las que aman y/o desean.
La última canción en realidad no és la última. Ya no suena lo de antes... Lo que quiero es no juzgarte... No volver a mirar atrás... Una canción de ritmo rápido, pero con esa mirada nostálgica que siempre empapa las canciones de los Nipples, sean las primeras o las últimas. Que bonitos temas... Aunque suenen más que nunca las canciones de Sabina. La mejor de la maqueta, la que me pongo una y otra vez és en realidad la que cierra el disco:
Ya no puedo. Sin duda la canción que más adoro y que más me gusta de todo el repertorio propio de los Electric Nipples. Un tema fantástico, por su fuerza creciendo... Por su crescendo... Y por su estribillo que me fascina, por la música y por su potencia y sobretodo por su letra, tan Nippleiana y a la vez tan próxima a todos nosotros... Quien no ha vivido esas palabras alguna vez como si fueran un capítulo de su propio diario. "Paso los dias echándote de menos, vivo entre brumas tal y como si fuera un sueño, sigo adelante con este estúpido juego, quiero olvidarte pero ahora ya no puedo".
En definitiva, que estos chicos, a pesar de que són un 50% amigos míos, me gustan mucho como grupo. Y os los recomiendo. Intentaré avisaros en este blog de sus próximos conciertos, si puedo, porque como ya sabéis muchos de vosotros, llevo ya 4 años con este blog, con actualizaciones casi diarias y cómo mayor me hago menos tiempo para mantenerlo al dia tengo.
dimarts, de febrer 09, 2010
Pel·lícules per a adol·lescents
Avui toca una sessió de películes per a adol·lescents, d'aquestes amb missatges bons que intenten fer reflexionar a la gent jove sobre com han de tractar a les noies si volen tenir éxit... Bé... En aquelles coses que més preocupen als adolescents. Ja sabeu, les relacions íntimes... I el sexe. Bé, en el mateix sac hi he posat una altra pel·lícula que potser està orientada a un altre públic però que jo per comoditat inclouré en aquest apunt.
Comencem justament per aquesta, Nueva York para principiantes (2008, filmaffinity). Aquesta película, que en realitat es titulava quelcom com "com perdre amics i alienar gent", explica la història (basada en un fet real) de com un periodista alternatiu britànic té la oportunitat per treballar per a la revista que alhora admira i odia, sobre el món del glamour, l'art i els famosos.
La película deu fer honor a la realitat si el personatge de la vida real és una persona patètica, amb un sentit de l'humor inoportú i inadequat, i fa gala d'una notable falta de sensibilitat i d'educació.
Peró sobretot el que demostra la película és que per triumfar a la vida és imprescindible ser un complet idiota, dotat d'una impresionant manca d'intel·ligència. Ni la presència de la dolça Kirsten Dunst, ni la presència de la sempre polèmica però hiperatractiva 
Megan Fox (en el paper de si mateixa pel que sembla (ironia)) no arreglen la película ni mínimament, rebaixant-la al mateix nivell de les películes per a adolescents... I amb un missatge a l'altura de les películes per a adolescents: sigues fidel a tu mateix (encara que siguis un imbécil).
Pretén ser una comedia però crea més nervis que rialles, caient sovint en el tòpic fàcil.
Per a mi una película fallida.
Falla en la comedia.
Falla en la crítica.
Falla en la sàtira.
Falla en el guió...
...en l'argument...
Si jo li hagués de posar una nota de l'1 al 10 li posaria un 4, tenint en compte la intenció, que és l'únic que salva mínimament la cinta.
El següent tema del dia és Sexdrive (2008, filmaffinity). Ens la varen vendre com la comèdia més graciosa des d'American Pie, dins del gènere de la comèdia adolescent, un gènere inaugurat als 70-80 per la saga de Porky's i que de tant en tant ens deixa alguna perla interessant... Però sense cap dubte, Sexdrive NO ÉS una d'aquestes perles. Més aviat és una altra película fallida.
Dos amics agafen el cotxe per a que un d'ells es trobi amb una noia que ha conegut per internet i que li ha promés marxa sexual. A última hora la millor amiga del noi s'uneix al viatge, un viatge que els depara sorpreses i experiències diverses. Animalades en general, amb més o menys gràcia.
La película és d'aquestes que es recolza excessivament en situacions absurdes sense cap sentit, i sense cap lógica.
I que presenta, com totes les películes per a adolescents, noies amb un físic impressionant, com Alice Greczyn, que interpreta la noia Amish que encandila a un dels dos nois.
Mentres que la película arriba a la brillant conclusió (ironia) a la que arriben absolutament totes les comèdies adolescents: cal respectar-se mútuament, i per tant, és fonamental expressar els sentiments que sentim envers els nostres amics/amigues més propers. Igual que cal sentir respecte cap a les noies en els temes sexuals. I que l'amistat és el millor lloc on buscar l'amor... i els primers passos cap al sexe... Un missatge que ja es fa una mica repetitiu, però que suposo que deu vendre moltes entrades a les multituts d'adolescents hormonats que hi ha arreu del món. La amiga està interpretada per Amanda Crew (foto), una noia que sense ser espectacular és molt atractiva (o almenys el paper que interpreta a la película).
I per acabar aquest apunt, entrarem a una de les nissagues de películes més llargues de la història, només vençuda per Star Trek, James Bond, i algunes nissagues de películes de terror de sèrie B, D o Z: American Pie.
La broma d'American Pie va començar l'any 1999: una película clarament destinada al públic més hormonat amb una trama molt ximple: tres amics amb la missió de perdre la virginitat en el seu últim any a l'institut. La veritat és que la primera fou un gran éxit, perquè era molt graciosa, novedosa i desenfadada ja que tractava un tema que realment tocava d'aprop als adolescents... I sobretot de cara als nois, apareixien noies amb poca (o gens) roba. Óbviament l'éxit de la primera ens va portar a American Pie 2 (2001), on els protagonistes de la primera lloguen una casa a la platja per aprofitar el seu primer estiu després de la universitat. I part dels protagonistes de la segona es retrobaren a American Pie 3 - ¡Menuda boda! (2003) per ala boda entre dos dels protagonistes de les dues primeres. I en totes elles el caràcter que més ha perdurat és l'interpretat per Eugene Levy, tot un especialista en American Pie. I la família dels Stiffler, que representen el pitjor de la humanitat masculina a les 7 entregues de la nissaga American Pie.
Però realment les protagonistes d'avui són American Pie 4, American Pie 5, American Pie 6 i American Pie 7.
American Pie 4, també coneguda com 'American Pie presenta Band Camp' (2005 - filmaffinity) abandona ja als protagonistes de les primeres nissagues (excepte al pare del prota principal, interpretat per Eugène Levy). Per a aquesta película el protagonista és Matt, el germà petit d'Stiffler, traumatitzat pel fet de no estar a l'altura del seu germà.
Al final, sàviament, es transforma i decideix seguir el seu propi camí, i apostar per ser una bona persona i quedar-se aprop de la noia que li agrada de veritat...
La següent part fou American Pie 5 (o American Pie presenta la Carrera al Desnudo, o també Una fiesta de Pelotas, segons el país). (2006 - filmaffinity) on un nou membre de la família Stiffler veu com s'acosta el moment d'anar a la Universitat sense haver perdut la virginitat, amb la vergonya que això li suposa. Però com tots els demès protagonistes de la película, després de viure mil aventures i escenes vergonyoses a la famosa carrera d'estudiants nus que es fa a una universitat per celebrar el final dels exàmens.
Al final el de sempre, escenes absurdes, noies amb poca roba i una història on s'intenta moralitzar als adoelscents per a que presentin una actitut més respectuosa si volen tenir éxit amb les noies.
La sisena part de la nissaga fou American Pie: Fraternidad Beta (2007 - filmaffinity) on els protagonistes de la cinquena part arriben a la universitat i ingressen a la fraternitat Beta, amb les proves d'ingrés que això suposa...
...al final les conclusions són les mateixes... Aquesta película no té sentit sense la cinquena part. Així que si les llogau, llogau-les juntes! També es poden veure per Megavideo.
Totes aquestes películes no han arribat als cinemes espanyols, suposo per l'escassa perspectiva d'éxit... Però sí que han arribat al circuit de DVD.
I per acabar, American Pie 7, o American Pie presenta El libro del Amor. (2009 - filmaffinity)
A aquesta (esperem) última entrega de la nissaga tres estudiants de l'institut de totes les entregues anteriors troben La Biblia, un llibre que durant generacions ha servit alhora de diari i de guía en les seves relacions amb les noies...
Aquesta potser aporta una mica més de frescor que alguna de les anteriors, però no deixa de ser més del mateix...
I vosaltres us preguntareu, per què algú com jo les veu, aquestes películes... ??
La resposta és simple: per poder avisar-vos mitjançant aquest apunt (entre altres coses, jejejej).
Comencem justament per aquesta, Nueva York para principiantes (2008, filmaffinity). Aquesta película, que en realitat es titulava quelcom com "com perdre amics i alienar gent", explica la història (basada en un fet real) de com un periodista alternatiu britànic té la oportunitat per treballar per a la revista que alhora admira i odia, sobre el món del glamour, l'art i els famosos.La película deu fer honor a la realitat si el personatge de la vida real és una persona patètica, amb un sentit de l'humor inoportú i inadequat, i fa gala d'una notable falta de sensibilitat i d'educació.
Peró sobretot el que demostra la película és que per triumfar a la vida és imprescindible ser un complet idiota, dotat d'una impresionant manca d'intel·ligència. Ni la presència de la dolça Kirsten Dunst, ni la presència de la sempre polèmica però hiperatractiva 
Megan Fox (en el paper de si mateixa pel que sembla (ironia)) no arreglen la película ni mínimament, rebaixant-la al mateix nivell de les películes per a adolescents... I amb un missatge a l'altura de les películes per a adolescents: sigues fidel a tu mateix (encara que siguis un imbécil).Pretén ser una comedia però crea més nervis que rialles, caient sovint en el tòpic fàcil.
Per a mi una película fallida.
Falla en la comedia.
Falla en la crítica.
Falla en la sàtira.
Falla en el guió...
...en l'argument...
Si jo li hagués de posar una nota de l'1 al 10 li posaria un 4, tenint en compte la intenció, que és l'únic que salva mínimament la cinta.
El següent tema del dia és Sexdrive (2008, filmaffinity). Ens la varen vendre com la comèdia més graciosa des d'American Pie, dins del gènere de la comèdia adolescent, un gènere inaugurat als 70-80 per la saga de Porky's i que de tant en tant ens deixa alguna perla interessant... Però sense cap dubte, Sexdrive NO ÉS una d'aquestes perles. Més aviat és una altra película fallida.Dos amics agafen el cotxe per a que un d'ells es trobi amb una noia que ha conegut per internet i que li ha promés marxa sexual. A última hora la millor amiga del noi s'uneix al viatge, un viatge que els depara sorpreses i experiències diverses. Animalades en general, amb més o menys gràcia.
La película és d'aquestes que es recolza excessivament en situacions absurdes sense cap sentit, i sense cap lógica.
I que presenta, com totes les películes per a adolescents, noies amb un físic impressionant, com Alice Greczyn, que interpreta la noia Amish que encandila a un dels dos nois.
Mentres que la película arriba a la brillant conclusió (ironia) a la que arriben absolutament totes les comèdies adolescents: cal respectar-se mútuament, i per tant, és fonamental expressar els sentiments que sentim envers els nostres amics/amigues més propers. Igual que cal sentir respecte cap a les noies en els temes sexuals. I que l'amistat és el millor lloc on buscar l'amor... i els primers passos cap al sexe... Un missatge que ja es fa una mica repetitiu, però que suposo que deu vendre moltes entrades a les multituts d'adolescents hormonats que hi ha arreu del món. La amiga està interpretada per Amanda Crew (foto), una noia que sense ser espectacular és molt atractiva (o almenys el paper que interpreta a la película).
I per acabar aquest apunt, entrarem a una de les nissagues de películes més llargues de la història, només vençuda per Star Trek, James Bond, i algunes nissagues de películes de terror de sèrie B, D o Z: American Pie.La broma d'American Pie va començar l'any 1999: una película clarament destinada al públic més hormonat amb una trama molt ximple: tres amics amb la missió de perdre la virginitat en el seu últim any a l'institut. La veritat és que la primera fou un gran éxit, perquè era molt graciosa, novedosa i desenfadada ja que tractava un tema que realment tocava d'aprop als adolescents... I sobretot de cara als nois, apareixien noies amb poca (o gens) roba. Óbviament l'éxit de la primera ens va portar a American Pie 2 (2001), on els protagonistes de la primera lloguen una casa a la platja per aprofitar el seu primer estiu després de la universitat. I part dels protagonistes de la segona es retrobaren a American Pie 3 - ¡Menuda boda! (2003) per ala boda entre dos dels protagonistes de les dues primeres. I en totes elles el caràcter que més ha perdurat és l'interpretat per Eugene Levy, tot un especialista en American Pie. I la família dels Stiffler, que representen el pitjor de la humanitat masculina a les 7 entregues de la nissaga American Pie.
Però realment les protagonistes d'avui són American Pie 4, American Pie 5, American Pie 6 i American Pie 7.
American Pie 4, també coneguda com 'American Pie presenta Band Camp' (2005 - filmaffinity) abandona ja als protagonistes de les primeres nissagues (excepte al pare del prota principal, interpretat per Eugène Levy). Per a aquesta película el protagonista és Matt, el germà petit d'Stiffler, traumatitzat pel fet de no estar a l'altura del seu germà.
Al final, sàviament, es transforma i decideix seguir el seu propi camí, i apostar per ser una bona persona i quedar-se aprop de la noia que li agrada de veritat...La següent part fou American Pie 5 (o American Pie presenta la Carrera al Desnudo, o també Una fiesta de Pelotas, segons el país). (2006 - filmaffinity) on un nou membre de la família Stiffler veu com s'acosta el moment d'anar a la Universitat sense haver perdut la virginitat, amb la vergonya que això li suposa. Però com tots els demès protagonistes de la película, després de viure mil aventures i escenes vergonyoses a la famosa carrera d'estudiants nus que es fa a una universitat per celebrar el final dels exàmens.
Al final el de sempre, escenes absurdes, noies amb poca roba i una història on s'intenta moralitzar als adoelscents per a que presentin una actitut més respectuosa si volen tenir éxit amb les noies.La sisena part de la nissaga fou American Pie: Fraternidad Beta (2007 - filmaffinity) on els protagonistes de la cinquena part arriben a la universitat i ingressen a la fraternitat Beta, amb les proves d'ingrés que això suposa...
...al final les conclusions són les mateixes... Aquesta película no té sentit sense la cinquena part. Així que si les llogau, llogau-les juntes! També es poden veure per Megavideo.Totes aquestes películes no han arribat als cinemes espanyols, suposo per l'escassa perspectiva d'éxit... Però sí que han arribat al circuit de DVD.
I per acabar, American Pie 7, o American Pie presenta El libro del Amor. (2009 - filmaffinity)
A aquesta (esperem) última entrega de la nissaga tres estudiants de l'institut de totes les entregues anteriors troben La Biblia, un llibre que durant generacions ha servit alhora de diari i de guía en les seves relacions amb les noies...
Aquesta potser aporta una mica més de frescor que alguna de les anteriors, però no deixa de ser més del mateix...
I vosaltres us preguntareu, per què algú com jo les veu, aquestes películes... ??
La resposta és simple: per poder avisar-vos mitjançant aquest apunt (entre altres coses, jejejej).
dilluns, de febrer 08, 2010
diumenge, de febrer 07, 2010
Focus on contribution
The focus on contribution is the key to effectiveness: in one's own work (its content, its level, its standards, and its impacts) in one's relation with other (with superiors, associates, subordinates), and in the user of the tools of the executive such as meeting or reports.
The Essential Drucker
Peter F. Drucker
Collins Business
Peter F. Drucker
Collins Business
dissabte, de febrer 06, 2010
SMS Enganyosos - Part V
Si reps un SMS com aquest (31/07/06 a les 2:02) :
"Tenyoro..enyoro dspertarm al teu costat.anarnos a dormir juntets.enyoro la seguretat que maportes. Km cuides i mstimes.. tenyoro tot, d dalt a baix."
Segurament és que està dormint amb un altre.
"Tenyoro..enyoro dspertarm al teu costat.anarnos a dormir juntets.enyoro la seguretat que maportes. Km cuides i mstimes.. tenyoro tot, d dalt a baix."
Segurament és que està dormint amb un altre.
divendres, de febrer 05, 2010
Escena #1 per a dos
Ella: Què? Per què?
Ell: I com vols que ho sàpiga?
Simplement, de cop, i ja està.
Ella: I ja està què?
Ell: I ja està. Ja ho saps, sense adonar-te'n...
Ella: ...de què?
Ell: No ho sé. (En el fons potser si però no em convé reconèixer-ho).
Silenci.
Ell: Avui he pogut mirar-te als ulls durant 6 segons. Bé, no sé si eren 6 segons, però el que si sé es que t'he pugut mirar als ulls. No crec... No sé on miraves tu. Tampoc no m'importa (o si?)
Ella: el què?
Ell: Res... No sé on miraves tu, perquè miraves fixament a un lloc, desconegut per mi, potser inexistent i t'he pogut clavar la mirada com una punyalada traïdora. no sé si te n'has temut, però m'és igual...
Ella: el què?
Ell: Traidor, sí. Però no em conform, i lluitaré fins que un dia els teus ulls deixin de tèmer els meus, i els saludin encara que sigui amb dues paraules, amb dos segons, o dues milèsimes. O potser només aquest lleu moviment de les teves parpelles que m'indica que malgrat tot si que hi ha quelcom que ens uneix. Llavors tendré la seguretat, la ferma seguretat, de què existeix un nosequé anomenat Joan Genís dins del teu món misteriòs, desconegut i potser per això atractiu.
Silenci
Ell: Avui la paranoia és diferent. És més positiva, però més difícil d'entendre. Sé que no m'escoltes, la meva veu no arriba dins el teu distant i llunyà món.
Ell: I com vols que ho sàpiga?
Simplement, de cop, i ja està.
Ella: I ja està què?
Ell: I ja està. Ja ho saps, sense adonar-te'n...
Ella: ...de què?
Ell: No ho sé. (En el fons potser si però no em convé reconèixer-ho).
Silenci.
Ell: Avui he pogut mirar-te als ulls durant 6 segons. Bé, no sé si eren 6 segons, però el que si sé es que t'he pugut mirar als ulls. No crec... No sé on miraves tu. Tampoc no m'importa (o si?)
Ella: el què?
Ell: Res... No sé on miraves tu, perquè miraves fixament a un lloc, desconegut per mi, potser inexistent i t'he pogut clavar la mirada com una punyalada traïdora. no sé si te n'has temut, però m'és igual...
Ella: el què?
Ell: Traidor, sí. Però no em conform, i lluitaré fins que un dia els teus ulls deixin de tèmer els meus, i els saludin encara que sigui amb dues paraules, amb dos segons, o dues milèsimes. O potser només aquest lleu moviment de les teves parpelles que m'indica que malgrat tot si que hi ha quelcom que ens uneix. Llavors tendré la seguretat, la ferma seguretat, de què existeix un nosequé anomenat Joan Genís dins del teu món misteriòs, desconegut i potser per això atractiu.
Silenci
Ell: Avui la paranoia és diferent. És més positiva, però més difícil d'entendre. Sé que no m'escoltes, la meva veu no arriba dins el teu distant i llunyà món.
Basada en fets reals
Maig 1999 / Desembre 2009
Joan Genís Valverde
Dedicat a M.A.
***************************************************************************************
Maig 1999 / Desembre 2009
Joan Genís Valverde
Dedicat a M.A.
***************************************************************************************
Ella: ¿Qué? ¿Por qué?
Ell: ¿Cómo quieres que lo sepa?
Simplemente, de golpe, y ya está.
Ella: ¿Y ya está qué?
Ell: ¿Y ya está. Ya lo sabes, sin darte cuenta...
Ella: ...de qué?
Ell: No lo sé. (En el fondo quizás si peró no me interesa reconocerlo).
Silencio.
Ell: Hoy te he podido mirar a los ojos durante 6 segundos. En realidad no sé si eran 6 segundos, peró de lo que estoy convencido es de haberte podido mirar a los ojos. No creo... No sé adónde mirabas tu. Tampoco me importa (o si?).
Ella: el qué?
Ell: Nada... No sé adónde mirabas tu, porque mirabas fijamente a un lugar, desconocido para mi, quizás inexistente, y te he podido clavar mi mirada como una puñalada traidora. No sé si te has dado cuenta. Pero me da igual...
Ella: de qué?
Ell: Traidor, sí. Pero no me conformo, i lucharé hasta que un dia tus ojos dejen de temer a mis ojos, los saluden aunque sea con dos palabras, con dos segundos, o dos milésimas. O quizás solo con ese leve movimiento de tus párpados que me indica que a pesar de todo si que hay algo que nos une. Entonces tendré la seguridad, la firme seguridad, de que existe un nosequé llamado Joan dentro de tu mundo misterioso, desconocido y quizás por ello atractivo.
Silencio
Ell: Hoy la paranoya es diferente. Es mas positiva, peró mas difícil de entender. Se que no me escuchas. Mi voz no llega a tu mundo distante y lejano.
Ell: ¿Cómo quieres que lo sepa?
Simplemente, de golpe, y ya está.
Ella: ¿Y ya está qué?
Ell: ¿Y ya está. Ya lo sabes, sin darte cuenta...
Ella: ...de qué?
Ell: No lo sé. (En el fondo quizás si peró no me interesa reconocerlo).
Silencio.
Ell: Hoy te he podido mirar a los ojos durante 6 segundos. En realidad no sé si eran 6 segundos, peró de lo que estoy convencido es de haberte podido mirar a los ojos. No creo... No sé adónde mirabas tu. Tampoco me importa (o si?).
Ella: el qué?
Ell: Nada... No sé adónde mirabas tu, porque mirabas fijamente a un lugar, desconocido para mi, quizás inexistente, y te he podido clavar mi mirada como una puñalada traidora. No sé si te has dado cuenta. Pero me da igual...
Ella: de qué?
Ell: Traidor, sí. Pero no me conformo, i lucharé hasta que un dia tus ojos dejen de temer a mis ojos, los saluden aunque sea con dos palabras, con dos segundos, o dos milésimas. O quizás solo con ese leve movimiento de tus párpados que me indica que a pesar de todo si que hay algo que nos une. Entonces tendré la seguridad, la firme seguridad, de que existe un nosequé llamado Joan dentro de tu mundo misterioso, desconocido y quizás por ello atractivo.
Silencio
Ell: Hoy la paranoya es diferente. Es mas positiva, peró mas difícil de entender. Se que no me escuchas. Mi voz no llega a tu mundo distante y lejano.
Basada en fets reals
Maig 1999 / Diciembre 2009
Joan Genís Valverde
Dedicat a M.A.Maig 1999 / Diciembre 2009
Joan Genís Valverde
dijous, de febrer 04, 2010
Won't get fooled again - The Who
We'll be fighting in the streets
With our children at our feet
And the morals that they worship will be gone
And the men who spurred us on
Sit in judgment of all wrong
They decide and the shotgun sings the song
I'll tip my hat to the new constitution
Take a bow for the new revolution
Smile and grin at the change all around me
Pick up my guitar and play
Just like yesterday
And I'll get on my knees and pray
We don't get fooled again
Don't get fooled again
Change it had to come
We knew it all along
We were liberated from the fall that's all
But the world looks just the same
And history ain't changed
'Cause the banners, they all flown in the last war
I'll tip my hat to the new constitution
Take a bow for the new revolution
Smile and grin at the change all around me
Pick up my guitar and play
Just like yesterday
And I'll get on my knees and pray
We don't get fooled again
Don't get fooled again
No, no!
I'll move myself and my family aside
If we happen to be left half alive
I'll get all my papers and smile at the sky
For I know that the hypnotized never lie
Do ya?
There's nothing in the street
Looks any different to me
And the slogans are replaced, by-the-bye
And the parting on the left
Is now the parting on the right
And the beards have all grown longer overnight
I'll tip my hat to the new constitution
Take a bow for the new revolution
Smile and grin at the change all around me
Pick up my guitar and play
Just like yesterday
Then I'll get on my knees and pray
We don't get fooled again
Don't get fooled again
No, no!
YAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH!
Meet the new boss
Same as the old boss
dimecres, de febrer 03, 2010
Problemas con los drivers Huawei para Mac OS
Recientemente he adquirido un kit de Internet Everywhere de Orange para tener conexión a Internet (obviamente). Es uno de estos módems usb pequeñitos que te permiten conectar tu ordenador a Internet a través de las redes móviles.
PROBLEMA 1: El problema que me he encontrado es que los drivers me dan problemas en mi Mac OS Snow Leopard (10.6.2).
El principal y mas grave problema es que al introducir el PIN de la tarjeta SIM, es que tiene algún problema que hace que te indique que la tarjeta SIM no es válida. Una llamadita me dió una idea para una solución: configurar la SIM en un teléfono móvil antes para que no pida el PIN. Entonces lo vuelves a connectar y ya se conecta sin problemas. Lo comparto con la web por si alguien más tiene el mismo problema.
Al parecer este problema ocurre tanto con Internet Everywhere de Orange, como con Internet Móvil de Vodafone, y con el Kit Internet de Movistar. Por lo que estaría directamente relacionado con el driver de los módems de Huawei (en mi caso el E160E) para Mac OS X.
PROBLEMA 2: Por otro lado, un segundo problema que me he encontrado, es el siguiente: la primera vez que instalo el software y superado el problema anterior, se conecta perfectamente. Pero si desconecto el módem del USB y lo vuelvo a conectar, entonces algo no funciona correctamente, porque cuando abro la aplicación de Orange, ésta se queda colgada. La solución, aunque poco ortodoxa, a este problema pasa por desinstalar el software de Orange e instalarlo de nuevo. Así he logrado que me funcione. Esta opción puede que os ayude a sortear el problema. Si alguien conoce una solución más definitiva y robusta a este segundo problema, agradeceré enormemente que la comparta conmigo. Por lo que sé este problema es específico del software de Orange.
PROBLEMA 1: El problema que me he encontrado es que los drivers me dan problemas en mi Mac OS Snow Leopard (10.6.2).
El principal y mas grave problema es que al introducir el PIN de la tarjeta SIM, es que tiene algún problema que hace que te indique que la tarjeta SIM no es válida. Una llamadita me dió una idea para una solución: configurar la SIM en un teléfono móvil antes para que no pida el PIN. Entonces lo vuelves a connectar y ya se conecta sin problemas. Lo comparto con la web por si alguien más tiene el mismo problema.
Al parecer este problema ocurre tanto con Internet Everywhere de Orange, como con Internet Móvil de Vodafone, y con el Kit Internet de Movistar. Por lo que estaría directamente relacionado con el driver de los módems de Huawei (en mi caso el E160E) para Mac OS X.
PROBLEMA 2: Por otro lado, un segundo problema que me he encontrado, es el siguiente: la primera vez que instalo el software y superado el problema anterior, se conecta perfectamente. Pero si desconecto el módem del USB y lo vuelvo a conectar, entonces algo no funciona correctamente, porque cuando abro la aplicación de Orange, ésta se queda colgada. La solución, aunque poco ortodoxa, a este problema pasa por desinstalar el software de Orange e instalarlo de nuevo. Así he logrado que me funcione. Esta opción puede que os ayude a sortear el problema. Si alguien conoce una solución más definitiva y robusta a este segundo problema, agradeceré enormemente que la comparta conmigo. Por lo que sé este problema es específico del software de Orange.
dimarts, de febrer 02, 2010
dilluns, de febrer 01, 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)