Diarios de Motocicleta: menys Erasmus i més Interrail

Paisatges brutals.

Situacions tendres. Situacions apassionants. Situacions burlesques.

I imatges de pobresa. Històries d'injustícia. Discriminació. Desesperació. Malaltia.

I ulls... Ulls de gent senzilla. Ulls d'un continent que va passar de colonitzat a esclavitzat. Que ha passat d'afamegat a extorsionat.

Un viatge iniciàtic, que dugué a Ernesto 'Fusser' Guevara a transformar-se en el Comandante Che Guevara.

Bella película que em fa pensar que en comptes d'Erasmus i xorrades, tots els joves hauriem de fer viatges iniciàtics d'aquest estil. (No vull dir amb això que tots hauriem d'esdevenir revolucionaris, res més allunyat. Però almenys així es pren realment consciència del que hi ha més enllà).

Gran película.
I menys Erasmus i més Interrail!!!!!!!!!!!!!!!!!




------------------------------------------------------

Uns dies després d'escriure aquest apunt el vaig comentar amb Galàctica que em va renyar amb motiu. No puc parlar en contra de l'Erasmus perquè jo mateix no l'he fet mai. El que volia dir més o menys és que tinc la sensació que en viatges de l'estil al risc i a l'aventura proporcionen un aprenentatge addicional molt diferent de l'acadèmic. I no tenen per què ser incompatibles.
------------------------------------------------------

Uns dies després d'afegir l'afegit anterior a un episodi de la série de Tele 5 Siete Vidas, la Sole, personatge representat per Amparo Baró li diu a un altre personatge (que no recordo):

- "Trenques més parelles que les beques Erasmus!!!!"

Aquest punt no és ni bó ni dolént (están mal escrites?)... Depen de com afectin a cadascú. Jo conec almenys 4 parelles trencades per aquestes beques. Aixó es pot veure des de dos punts de vista:

1. Si no pot mantenir el tema en la distància és que no era la persona adequada (això inclou fidelitat, paciència, molta pasta en trucades telefòniques i un llarg etcétera de condicions necessàries per a poder ser la persona adequada).
2. Si no fos per les beques Erasmus hauriem estat feliços... (De fet la versió real és, des del punt de vista de qui ho pateix, ... JO hauria estat feliç... I potser tu t'hauries quedat amb les ganes però com que com subjectes som egoistes i subjectius, i si tothom ho és, JO més).

Segur que hi ha més óptiques peró ara mateix aquestes son les que tinc més a mà...

Habana Blues de Benito Zambrano

Interessant musical de producció Hispano - Franco - Cubana... Una melodramàtica història sobre la precària situació d'un país tan bonic com és Cuba... Cuba és com la noia bonica a qui la bellesa més que beneficiar-la fa que tothom abusi d'ella. Maltractada (en nom de la llibertat) i sota un règim dictatorial repressiu que és residu de grans idees. I en aquest escenari on es veu tant que al món no hi ha bé i mal, sinó mils de colors i sense que un color sigui millor que l'altre... És en aquest escenari on es desenvolupa les agredolces i complicades vides de dos músics (això sí, d'un pop-horribilis d'aquest que agrada a molta gent però a mi no) que somien amb triomfar i voltar pel món amb la seva música. Somni difícil en les circusmtàncies que es troben.
Contractes d'esclavatge i amb clàusules polítiques pro-americanes gairebé inacceptables.
Vides trencades, misèria i balseros. Clandestinitat.
I per sota, dos músics que 'llepen el cul' a uns 'gallegos' (espanyols) que busquen nous talents musicals cubans...
No em va convèncer. No em va fascinar. Entretenguda però lleugerament superficial pel que fa als importants temes que deixen la seva presència com a rerafons.
El millor, un important esforç d'objectivitat. Clar que tots som subjectes i la objectivitat és una utopia.

USA - New York de nit des de l'Empire State (II)

Callaré.

Avui callaré.

Aquestes fotos parlen per si soles.

Sembla que la nit s'ha equivocat i ha posat els estels al terra i no al cel.

Com jo, que cada dia al cap n'hi porto un, d'estel.

The murder of Roger Ackroyd

It is widely accepted that The Murder of Roger Ackroyd is one of Christie's best mystery books. I accept it too. Poirot is in a small town in his retirement, growing vegetables... And Roger Ackroyd is murdered. His neighbour, who is the town's doctor and whose sister is the town's gossip center appears to be the last one to see him. Of course, Poirot is invited into the murder inquest. And he solves it, sure he does, brilliantly.
The first both Poirot's and Agatha's Masterpiece. Everyone has something to hide.

Read it. You'll enjoy. Sure you'll do.

Le passager clandestin, de Georges Simenon

C'est possible que Le passager clandestin ne soit pas le livre qui m'a plu le plus des livres de Simenon que j'ai lu. Mais c'est sûr que c'est un livre qui m'a interessé beaucoup. Quand on lit un livre de Simenon on peut voir trés vite que l'auteur c'est un homme de monde, qui ha beacoup voyagé... Qui connait profondement l'essence humaine.

Le passager clandestin c'est un roman plein des influences du roman noir americain au tour du protagoniste qui est anglais, le Major Owen. Une histoire qui a la realité du monde obscur, oû il n'y a pas des héros... Seulement des gens qui essayent de survivre a tout prix... Des enemis naturaux, des amis conditionels et les mauvaises intentions. D'aprés moi, cet roman est peu concise et légerement superficiaux, au moins si on le compare avec d'autres titres comme Le destin des Malou, Au bout du rouleau ou La fuite de Messieur Monde.

USA - New York de nit des de l'Empire State (I)

Aquesta és l'antena que hi ha al capdamunt de l'Empire State... per que us faceu una idea des d'on son fetes les fotos que venen... Feta al pis 86.


Aquesta de fet està feta des del pis 102. Hi havia un vidre que fa que les fotos siguin menys clares que les que es fan del pis 86.

New York! New York! (Genial comentari n'est-ce pas?)

Encara al pis 102. Parlem de sostenibilitat? Millor que no, eh?
D'aquí a uns dies posaré les de Nova York de nit des del pis 86 de l'Empire State... Són més impressionants encara que aquestes. Sí, us ho podeu ben creure.

Zathura

Heu vist Jumanji? És igual. Vull dir que és igual si l'heu vist o no. I també vull dir que Zathura és igual canviant els elefants per meteorits i jirafes per uns monstres molt lletjos. Per a nens està bé. De les moralistes que volen fer veure que els germans són importants i tot aixó. Clar que... Res a mi me la van enxufar a l'avió Madrid-NY i no em va anar malament... Però tampoc no l'aniria a veure al cinema. Ja ho sabia abans de veure-la i veure-la només ha confirmat aquesta impressió.
En poques paraules, una peli familiar (és a dir per a nens) on un joc porta a dos germans que es porten fatal a viure un munt d'increibles aventures que els ajudaran a aprendre a conviure i col·laborar i ajudar-se i a apreciar-se i a ....
Segurament serà coneguda com Jumanji 2, i el motiu de l'enorme semblança estructural d'ambdues películes es deu a que les dues estan inspirades en llibres del mateix autor.

USA - Més NY

Us ho creieu o no aixó és un restaurant de cuina Catalana a un dels principals carrers de Manhattan (Park Ave.) . És car però segur que és bo... Menjar fantasia... Preciós no? (Sobretot després el 3 a 1 d'ahir).

Una foto per al contrast d'aquesta petita esglèsia neo-gótica o neo-lo-que-vulguis-que-sigui amb un 'modern' skyscraper novaiorqués.

Foto artística de la Biblioteca pública de NY. De fet és una foto nocturna arreglada amb l'iPhoto de Mac. (Estic enamorat dels Mac, estan a mil anys llum dels Windows... A més per aquí als USA hi ha Mac pertot arreu... Els que encara vos deixau esclavitzar per Windows no sabeu el que us esteu perdent... De Macs, Linux i Windows ja en parlarem...) . La resta és funesta.

Jo i NY. Sobro jo no? :-)


Abans molta gent em deia que per ser un blog personal parlava poc de mi. Ara justament fa poc que m'han dit tot el contrari. Mai no plou a gust de tothom!!. En aquesta foto, la meva persona física a la famosísima pista de gel del Rockefeller Center. Un d'aquests llocs típics a mil i una pel·lícules americanes.

D'aquí uns dies més fotos comentades... (Per no saturar massa)

El Aviador, de Martin Scorsese

Què puc dir jo d'aquesta película?
Fa un any, quan la varen estrenar no hi vaig anar. No sé per què. El trailer em resultava atractiu. Però no.
Ara un any després, l'Univers em va permetre de veure-la al cinema. I certament he entés per què es va emportar només Oscars secundaris. Perquè no és tan bona. Sincerament, tot i que el tema no em va Million Dollar Baby és força més película que aquesta.

Amb el Aviador, Scorsese fa dues películes en una. Una sobre la arriscada, especuladora i americana vida d'un nen ric, i l'altra sobre les manies i el flirteig amb la bojeria d'un maniac dels microbis. De les gairebé 3 hores que dura la película, el tema de la mania-fobia del protagonista es podria haver deixat una mica de banda i estalviar-se així 20 minuts de película certament innecessaris.

Ara bé, la part sobre la història pública i empresarial de Howard Hughes és certament molt interessant i està exposada amb gràcia... però també podria haver-se estalviat uns 20 minuts més fent així que la durada fos d'unes raonables 2 hores.

Finalment i per no allargar-me, com és costum en mi, el que més em va cridar l'atenció és el paper de Cate Blanchett, que es fica meravellosament en la pell de Katherine Hepburn. És una actuació molt molt impressionant, imitant fantàsticament alguns dels gestos personals i característics de l'actriu, fent que en alguns moments tinguis realment la impressió que és la pròpia Katherine la que tens al davant. Amb motiu li donaren un Oscar. Amb motiu. Ho he pogut contrastar perquè molt recentment també he vist La Reina de Àfrica, trepidant película d'aventures on la Hepburn acompanya al Humphrey Bogart. Us la recomano.

Mala ostia l'ocellet

USA - La Zona Zero

Aquestes vies de metro i l'estació que hi havia a sota i que ha estat reconstruida són les úniques coses 'senceres' que hi ha a la ZONA ZERO 5 anys després de la massacre i la destrucció. Ah! I uns plafons commemoratius de l'esdeveniment... I tot de familiars d'algunes de les víctimes amb fotografies dels difunts recordant-los, plorant-los i pregant per ells. Encara recordo quan algú em va dir, al davant del mostrador del Conserje al Penyafort que havien tirat una torre avall. Vaig anar corrents a la tele i vaig veure com tiraven l'altra en directe. Esfereïdor tot plegat. Ara, si no fos pels plafons i el metro seria un mer descampat amb algunes deixalles i restes del que un dia fou un símbol d'una ciutat i d'un país. Les torres bessones.
Del que durant 3 anys foren els edificis més alts del món, ara només en resta un forat enorme. A les fotos es pot veure l'enreixat que envolta el forat i algunes de les estructures metàl·liques que permetien aguantar els dos gegants.

També els edificis que enrevoltaven el WTC en quedaren afectats. Alguns varen caure. D'altres com el Hilton WTC que es veu en una foto més avall està apuntalat i pendent de demolició. A no ser que puguin reparar els danys estructurals. A la següent foto el continu esperit religiós americà: l'únic que no han tret és aquesta estructura de bigues en forma de creu cristiana... De fet li deuen haver posat després...

I més estructures... I més forat.


Aquest és l'hotel que esta apuntalat i pendent de demolició... Crec que era un Hilton WTC...

La bandera americana és un d'aquests elements que mai no falta. De fet aquests dies he estat reflexionant. En un país tan multicultural, multiconfesional, multiracial, multilingüístic i tant multinacional com plurinacional, només, única i exclusivament hi ha un símbol que el defineixi com a unitat, com a país, i aquest és la bandera. Suposo que d'aquí neix aquest culte tan fervent per a aquest símbol. Tan fervent i tant global dins d'aquest país.


A aquesta foto es pot veure l'entrada a l'estació de metro WTC (World Trade Center).

Una dada curiosa, a NY hi ha més diaris en Xinés que diaris en català als PPCC (a les Illes, el Principat i el País Valencià junts). Del castellà ja ni en parlem. Clarament cada dia és més difícil parlar en anglés als EUA... A la mínima que detecten la teva procedència t'aborden en castellà. Espanyol li diuen ells.

L'estadística humana

És possible que molts de vosaltres hagueu sentit a parlar de la campana de Gauss. La campana de Gauss, també coneguda com la distribució normal (perquè és la més freqüent i perqué "a llarg termini" la majoria s'hi acaben assemblant) és una forma de repartir les coses. Per exemple, les talles de sabates segueixen una distribució normal, (per homes i per dones per separat). Aixó vol dir que la major part dels homes tenen talles 41-42, i els altres van disminuint fent un dibuix en forma de campana com podeu veure al dibuix de més amunt.

Una mostra d'aquest curiós efecte es va poder veure al partit de la selecció balear, en el qual curiosament i de forma natural els espectadors es varen asseure seguint la distribució normal. Com veieu, al centre hi ha el major nombre de persones, i cap als costats va baixant tot dibuixant la forma de campana.

USA - Ara només records... I carrers de NY

Ja soc a casa, en plena recuperació del Jet Lag. Diumenge tornaré a BCN. Mentrestant, ja que poques vegades havia tingut tantes visites al blog que aquests dies que he estat posant fotos, continuaré posant fotos i comentant-les dia si dia no. Avui toquen carrers de NY. Un matí que vaig dedicar-me a passejar sol per NY. 5 hores de caminar. La primera imatge és un mapa de Manhattan on hi ha dibuixat més o menys el camí que vaig seguir. La línea blava és el camí més curt entre l'hotel i la Zona Zero. La línea vermella és el camí de baixada que vaig seguir fins al camí blau. Després em vaig guiar més o menys pel camí blau. De fet em vaig perdre i va ser molt més llarg. Aproximadament calculo que vaig caminar unes 10 milles, és a dir, uns 17 km. No res comparat amb la marató, és clar, però per a mi és tota una fita. Per a regal, dues auto-fotos d'aquestes amb el glamour de la Big Apple de teló de fons.

I més carrers... La foto següent la vaig fer per intentar copsar fallidament és clar la impresionant perspectiva d'aquesta ciutat. Els gratacels fan que sigui difícil trobar el punt de fuga!

I sembla estrany que jo, sempre intentant defensar la bellesa de la natura caigui vençut als peus d'un gegantí bosc de formigó i metall. Però val a dir que per norma general aquí tenen força clara la diferència entre terreny urbanitzable i terreny protegit o d'interés natural. I fins i tot els arquitectes tenen més bon gust... Per norma general. De fet el nostre supositori gegantí no està tan malament!

Per acabar hi ha una anècdota que em vaig oblidar i no vaig explicar en l'apartat corresponent, el de Berkeley. Fa temps que la Galàctica flipa perquè arreu on vaig trobo gent que he conegut a la residència, al CMU Penyafort-Montserrat. Però clar fins ara això es limitava a BCN (i a Mallorca). El 'colmo' és trobar-se un ex-col·legial a l'ascensor d'un edifici de la Universitat de California a Berkeley... La meva Galàctica encara riu... Diu que som una plaga...

USA - Detalls i fotos de NY

Ja he arribat a casa. A Palma de Mallorca.

Com que ja us vaig explicar de que anava el viatge de tornada em limito a donar-vos pinzellades de la ciutat.

De la seva arquitectura... De la seva particular bellesa no exempta de claustrofòbia. Peró bellesa... Bellesa de grandesa, d'immensitat.



Una ciutat que portaria a l'éxtasi a qualsevol persona que es deixi impressionar per les obres magnífiques (de magnituds descomunals) i que es delecti tansols imaginant els treballadors que varen aixecar aquestes bésties solemnes; a qualsevol persona capaç d'imaginar tot un seguit de Quixots tocats de l'ala que confonen els titans de ferro i formigó amb malvats genis i gegants que cal combatre amb l'afable ajuda de Rocinante i de la Panxa del Sanxo.

I tot això amb l'absorbent absència de llum. L'ombra constant. Les ombres dels gegants que il·luminen els carrers de nit, insultant la llum natural.






Un detall és la combinació de senzillesa i ingeni. La capacitat de construir gegants edificis verticals per a oficines i negocis, contrastada amb la senzillesa i l'ingeni dels aparcaments que abunden per Manhattan: petits descampats sense edificar que amb brillants ascensors dupliquen l'espai i la capacitat. Jo més d'un cop m'havia plantejat una cosa així pels carrers de BCN. D'una banda m'ha desil·lusionat, perquè la meva idea no ha resultat ser massa original. D'altra banda sembla que és pràctic... A què esperen aquí amb els problemes d'espai que hi ha?

I l'edifici que predomina per sobre de tots els altres. L'edifici de 102 pisos... Al capdamunt del qual el meu pare i jo varem pujar (en ascensor, en as-cen-sor!!!!)... El germà gran que perdè els seus germans petits bessons ara farà 5 anys... L'Empire State... Per aquí hi ha fotos en les que apareixen un grup de 6 o 7 obrers a una biga de l'Empire durant la seva construcció al que podria ser ben bé el pis 66 o 67 (tenint en compte que el pis 102 està a uns 4 km d'altura)... El tema és que els obrers estan dinant amb els peus penjant i sense més protecció que un casc d'aquests de les películes antigues. És una foto no apta per a vertiginoides.

L'Empire State en vista solmne vertical i en vista horizontoidetal. Disfrutau de les fotos mentre jo disfrut del vol de tornada. Records... I disculpau-me per no haver pogut enviar-vos postals a la majoria... Esper que amb aquest blog us sentiu compensats.

USA - dia 9: Últim dia, Stanford i Mountain View

Avui ja ha estat l'últim dia... Bé l'últim dia abans del dia 100% viatge. 23 hores de viatge. Prefereixo no pensar-hi.

Avui ha estat dia de reunions de feina. Una a una base de la NASA i militar a Moffet Field on tenen un hangar enorme per a Zeppelins que mai no es va utilitzar per als Zeppelins perquè quan es va acabar de construir els avions ja havien desbancat als dirigibles.

L'altra la segona part de la d'ahir. Entremig hem visitat a un conegut d'ambdós que està fent cosetes per la Universitat d'Stanford, amb una volteta pel Campus inclosa.

Dinar a un Vietnamita a Berkeley i en acabat a fer la última volta turístico-comercial. Per Palo Alto a una botiga de Tower Records... Sense éxit. No he trobat el que buscava. Després a una botiga d'electrónica a buscar 'xorradetes xules que xalen' (XXX) per a l'iPod, aquest cop amb éxit però no entraré en detalls.

Finalment retornar el cotxe de lloger i anar al nou hotel. I connectar-me per explicar-vos l'agonia d'aquest viatge que està arribant a la seva fi. Però no us enganyeu que falta la part més dura.

Si ara són les 10 de la nit aquí, demà ens hem de llevar a les 4:30 per ser a les 5:30 a l'Aeroport de SF. A les 8 tenim el vol (6 hores) cap a NY. A l'aeroport JFK de NY 5 hores per a canviar d'avió i d'avorrir-nos mentrestant, a més de tornar a sotmetre'ns a les múltiples mesures de seguretat que tenen imposades... Fins i tot et fan treure't les sabates. El vol de NY a Madrid són gairebé 9 hores. A Madrid hora i mitja per canviar d'avió (amb permís de la nova terminal T4) i cap a Mallorca... I a dormir el Jet Lag.

I THE END.

Ara unes fotos de NY:
Foto 1: Una vista impressionant de l'edifici Chrisler, amb gàrgoles incloses. I la sensació de claustrofobia, de verticalitat... S'enten la inspiració de Batman. S'enten que un paio s'imaginés a un superheroi saltant d'edifici en edifici amb l'ajuda d'unes teranyines... S'entenen tantes coses caminant per NY.










Foto 2: més fum sortint del terra. Imagineu-vos que a Barcelona (o pitjor a Palma de Mallorca) comença a sortir fum del clavegueram... Imaginau-vos-ho... O no. Potser millor que no.
















Foto 3: Una altra perspectiva més horitzontal de l'edifici Chrisler. No és el més alt de NY (el més alt és l'Empire State), però sí és un dels més emblemàtics... És més baix també que les desaparegudes torres.



















Foto 4: Una altra foto típica de la quotidianetat i la verticalitat de NY. Feta des de Lexington Ave... crec... Inevitables taxis grocs (Yellow Cabs).



















Foto 5: més fum sortint del terra. Més fum. Fantasmagóricament genial. O quelcom semblant.

USA - dia 8: Berkeley

Foto 1: penúltima foto de Boston. Jo i al darrera l'USS Constitution un dels primers vaixells de guerra 'moderns' dels USA, ídentic a un altre, l'USS Independence. Varem caminar 3 km per arribar-hi i... estava tancat. Però jo m'ho vaig passar bé.

Foto 2: última foto de Boston. Per fi fotos de NY!!! Bé aquesta foto de la dedic a l'Ángel, també conegut com Sergi... Publicitat dels Boston Celtics, equip que va brillar a l'época dels Lakers de 'Magic' Johnson i Kareem Abdul-Jabbar i les primers dels anells consecutis de 'Air' Jordan amb els Chicago Bulls. Aleshores el jugador insígnia dels Celtics era blanc, i es solia dir Larry Bird.




Foto 3: Arriba ja a NY el capítol de les fotos, que va una mica desfassat respecte al del viatge... Però és igual. Aquesta foto està feta des de l'entrada de l'hotel on estàvem a NY. El Waldorf Astoria, de la cadena Hilton (creada pel pare de la famosa per diversos motius, Paris Hilton). Al fons l'edifici de la companyia MetLife que curiosament està situat al bell mig de Park Ave. Els cotxes que van per Park Ave. passen literalment per sota de l'edifici. També podeu percebre l'altura generalitzada de la ciutat. És ben comprensible que hi hagi gent amb claustrofobia quan està a NY.


Foto 4: foto feta des del mateix lloc que l'anterior però mirant en sentit contrari. Es pot apreciar els llums del toldo de l'entrada del nostre hotel i el carrer Park Ave. amb tota la seva sensació de profunditat i altura. Definitivament és un altre món. A ambdues fotos es pot veure la gran quantitat de taxis (Yellow Cabs) que hi ha a la ciutat. I també es perceb l'aire de la ciutat que va inspirar Gotham City, la ciutat on viu i fa complir la llei Batman. De fet, aquests dies he vist claríssim que Gotham City és una caricatura de New York... La foscor... L'altura... Tot plegat revelador.







Foto 5: per nosaltres potser increible peró molt típica visió de FUM SORTINT DEL TERRA!!!!!.




Ei! Avui també ha estat un dia dur. Molt dur. Realment poc a explicar. Esmorzar a l'hotel, tard. Després cap a Berkeley, dia de feina. Hem arribat d'hora, així que hem pogut passejar per Berkeley. El meu pare hi va estar uns 5 mesos fent-hi nosequé d'investigació. Jo tenia un o dos anys. No sé, no m'en recordo massa de llavors. La qüestió és que s'ha posat tendre. Del pal. Oh! Això no hi era. Ah! Això està igual. Eh! Això hi era però era diferent. Uh! Ja és hora arribem tard...

Reunió de feina amb un crack de per aquí... Primer, dinar a un Thai (sí un altre cop Tailandés) amb l'home aquest i un simpàtic mallorquí informàtic que havia estat alumne del meu pare i curiosament ara treballa al mateix lloc que el crack. Aquesta vegada he demanat quelcom menys picant i he pogut sobreviure. Després el crack havia de fer nosequé durant dues hores i mentrestant hem estat parlant amb el simpàtic mallorquí informàtic ex-alumne-del-meu-pare sobre la vida per allà. Al cap d'una estona ha tornat el crack i ha començat la reunió seriosa.


Quan ha acabat la reunió, visita a una botiga de discos de Berkeley, del carrer Telegraph coneguda com Rasputin. A Mallorca això és una altra cosa (a Mallorca això és es colmo) però aquí és una botiga de discos.

Després, monpare i jo, rebentats hem vingut a l'hotel i ja no hem tornat a sortir més que per anar a comprar quatre coses per sopar a un super que hi aquí al costat. Fa molt de vent i plou. Les bruixes no sé que fan però podrien comprar-se una televisió. Estic tan fatigat que ja desvariejo. Però m'he comprat uns CD bonisssims.

Ara, uns minuts abans que vosaltres vos desperteu, jo me'n vaig a dormir... Curiòs? No, passat demà ja torn! 20 hores de viatge!!!!!! Però això serà una altra història... Segurament.