Ahir, davant d'una insistència Galàctica vaig anar a veure l'obra PPP a l'Espai Lliure.
PPP és una obra-homenatge a partir de paraules i fets que envolten la figura d'un gran director i escriptor: Pier Paolo Pasolini.
Planosfera-Planície, un amic meu, fou el primer qui em va fer observar detenidament algunes de les seves obres més polémiques i que em feu interessar per la seva obra i persona. De fet, encara recordo quan ens va portar al Méliès a veure Saló o 120 dies de Sodoma, película que sembla esser va dedicada als anus de tots els feixistes (italians o del món, tan se val). Aquesta película es veu que va acabar amb moltes paciències, paciències feixistes que el van fer assassinar.
I PPP és un bonic homenatge. Complet, treballat, sobri i irònic. De qualitat. De fet m'ha recordat una de les millors obres de teatre que, segons el meu parer, he vist mai... (Molts riureu si us dic que aquesta obra en qüestió era una selecció d'altres obres i algun guió propi per reflexionar al voltant de la mort i que la representava un grup amateur vinculat a l'Institut Guillem Sagrera de Ciutat de Mallorca, Xicarandana i portava per nom De quin color és la mort?).
PPP s'acaba dia 15, aquest diumenge, així que no hi doneu més voltes. Compreu-ne unes entrades i anau-la a veure. Anau-hi. Val la pena. Per conèixer més o per recordar la figura d'algú que va universalitzar la seva diferència, que va filmar la controvèrsia (vegeu també Els contes de Canterbury, Les mil i una nits i el Decameró).
PPP, Pier Paolo Pasolini
Espai Lliure
Gràcies Lluïsa Cunillé. Gràcies Xavier Albertí.
Crec que la teva memòria falla...Com sempre.
ResponEliminaQui va dur "els contes de canterbury"?????? Planificació es un gran introductor, pero no l'únic ni el primer...
Agenda personal 4 anys especialitzada en recordar tot allò inútil i innecessari...
Em sap greu... Cada cop la memòria em falla més. La veritat és que estava convençut que primer vaig veure Saló i després Els Contes. Mai me'n recordo. En qualsevol cas segurament tens raó i cal aclarir aquest fet.
ResponEliminaTambé és cert que l'entorn de la figura, amb les seves condicions personals, de Pier Paolo Passolini em recorda molt més a Planificació que a altres persones, a qui al seu torn associaré a altres figures, LóGiCament.
No era la meva intenció, en qualsevol cas, falsejar la realitat. Cert que LóGiCa aportà la película que suposà el meu primer contacte cinematogràfic amb Passolini. Però el que passa és que PPP em va fer pensar en moltes coses, idees i pensaments de Planificació i potser aixó em va induir a l'error.