L'altre dia vaig anar fins al quinto pino (és a dir, més o menys, fins als Cinemes Verdi Park) per a veure una película de dones (o per a dones): Irene dirigida per Calberac.
Quan les feministes i els seriosos us hagueu recuperat de la brometa continuaré.
Considerada per alguns com la Bridget Jones francesa puc assegurar que parteix del mateix plantejament: arribada a una certa edat, els trenta en aquest cas, la protagonista es preocupa de la seva vida sentimental - marcada intermitentment per la seva inèxistència o el seu fracàs estrepitós.
La película es centra, doncs, en l'estat de desesperació quotidiana i l'intent de trobar una persona amb qui defugir la soledat. La timidesa, la inseguretat i la falta de destresa són alguns entrebancs afegits a la ja de per sí difícil tasca de trobar algú especial. Sense comptar amb una gran ajuda per part de les seves amigues (que estan, per un motiu o altre pitjor que ella) va cagant-la fins que... bé... fins que deixa de fer-ho, óbviament.
De realització més moderna que no pas Bridget Jones, de protagonista més simpàtica, més guapa, més... Bé... la Cécile de France, que també apareix a Una Casa de Locos (L'Auberge Espagnole).
No passará a la história... certament. Però unes rialles... Una o dues escenes agradables... Una o dues escenes desagradables.
Per passar l'estoneta sense grans reflexions trascendentals.
I un punt a favor:
remarcar la sensació que sovint tenim el que volem, o el que si li donem la oportunitat ens pot fer més feliços, al costat o al davant i per no sé quina ceguesa o inconsciència no ho veiem, no ho valorem o simplement ho perdem sense més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada