- Al joc de DOOM hi havia jugat, en canvi de Alone in the Dark no n'havia vist res... Això pot ser important o pot no ser-ho. Però l'alicient de veure el que has viscut al VJ no el tenia en aquest cas i no el puc comentar.
- Es nota que a DOOM hi varen posar més pasta que a AitD.
- A DOOM almenys no hi ha cap actor que destaqui negativament, vaja que sense fer les actuacions de la seva vida almenys cobreixen l'expedient. A AitD les actuacions estan entre la mediocritat i la horribilitat, en la qual destaca particularment una absurda Tara Reid.
dimarts, de gener 31, 2006
Alone in the Dark
L'altre dia ja vaig anar a veure DOOM, una película que com aquesta s'inspirava en un VideoJoc. Però amb diferències monumentals.
dilluns, de gener 30, 2006
Potser...
Un poema meu... del 1998 (arreglat una miqueta...no molt). Com comprovareu no és gaire... Bé... Ja ho veureu, però em fa il·lusió de tant en tant posar alguns dels meus poemes "descartats" per un o altre motiu. I qui sap, potser algun dia puc fer publicitat del meu primer llibre de poemes... Aquest és naive, sense mètrica ni massa ritme... Molts tòpics. Però em recorda a una amiga que veig poc, la Marta, que vaig conèixer a Prada i amb qui ens vàrem partir el cul... (Per als més malpensats no és un ex-rollo ni res semblant! Simplement, una amiga diferent (Ni millor ni pitjor)).
A la de la geometria de Prada
Pot ser que jo sigui cec per alguna raó
o potser sé més del que creus.
Potser sóc el dimoni en el fons,
o potser tan sols sóc un boig rodamons.
---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ----
Res no tornarà a ser com en aquells dies.
El passat, Prada, ja no tornarà:
no recauran les mateixes gotes
ni la mateixa aigua pel riu correrà.
Contingents, les vides fan voltes,
sempre llocs, camins diferents...
Romanen importants imatges i persones
tallades per sempre a les parets del record
---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ----
Potser tot hauria d'haver estat diferent.
Potser tot serà molt divergent.
Potser el passat ens forja, el passat ens fa.
O potser viure és veure el futur.
Quan ho sabrem?
Mai,
pot ser.
o potser sé més del que creus.
Potser sóc el dimoni en el fons,
o potser tan sols sóc un boig rodamons.
---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ----
Res no tornarà a ser com en aquells dies.
El passat, Prada, ja no tornarà:
no recauran les mateixes gotes
ni la mateixa aigua pel riu correrà.
Contingents, les vides fan voltes,
sempre llocs, camins diferents...
Romanen importants imatges i persones
tallades per sempre a les parets del record
---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ---- ----
Potser tot hauria d'haver estat diferent.
Potser tot serà molt divergent.
Potser el passat ens forja, el passat ens fa.
O potser viure és veure el futur.
Quan ho sabrem?
Mai,
pot ser.
diumenge, de gener 29, 2006
Memorias de una Geisha, Rob Marshall
No parlaré del llibre. No l'he llegit.
Només el que vaig veure. Només el que vaig sentir.
Algun crític ha dit que és una película que els antics productors de Hollywood haurien firmat, orgullosos.
És llarga, aixó sí. Aixó ara es porta. Dues hores i vint minuts.
Però m'ha agradat.
Rob Marshall, director de recent incorporació (abans coreògraf)... Saltà i ballà a la fama amb Chicago. Amb aquesta película m'ha guanyat. Chicago m'encantà. Aquesta ha superat les espectatives.
Ma mare, que va llegir el llibre fa 6 anys diu que "li sembla" que no té res a veure.
Per a mi, és una gran película. Una película gegant. Però segur que el llibre és igual.
L'únic que milloraria, és que l'haurien d'haver rodat en japonés.
I la música... El John Williams (en parlaré més)... Quin geni! Hi ha moments que em posa els pèls de punta. Entre altres coses.
A mi m'ha encantat.
Ma mare diu que el llibre és molt descriptiu de fets, gent i vestits, relacions i vivències. Algunes petites variacions, per a alguns seran molt grans. Jo ja em llegiré el llibre i ja veurem què passa.
Només el que vaig veure. Només el que vaig sentir.
Algun crític ha dit que és una película que els antics productors de Hollywood haurien firmat, orgullosos.
És llarga, aixó sí. Aixó ara es porta. Dues hores i vint minuts.
Però m'ha agradat.
Rob Marshall, director de recent incorporació (abans coreògraf)... Saltà i ballà a la fama amb Chicago. Amb aquesta película m'ha guanyat. Chicago m'encantà. Aquesta ha superat les espectatives.
Ma mare, que va llegir el llibre fa 6 anys diu que "li sembla" que no té res a veure.
Per a mi, és una gran película. Una película gegant. Però segur que el llibre és igual.
L'únic que milloraria, és que l'haurien d'haver rodat en japonés.
I la música... El John Williams (en parlaré més)... Quin geni! Hi ha moments que em posa els pèls de punta. Entre altres coses.
A mi m'ha encantat.
Ma mare diu que el llibre és molt descriptiu de fets, gent i vestits, relacions i vivències. Algunes petites variacions, per a alguns seran molt grans. Jo ja em llegiré el llibre i ja veurem què passa.
dissabte, de gener 28, 2006
La joya de la família, una comèdia romàntica
Fins i tot els colors del cartell, l'estil del tràiler, l'estil de producció amb moltes cares conegudes... Tot em feia pensar que la relació entre La joya de la família i Love Actually havia de ser enorme. Tan enorme com la meva sorpresa quan després d'estar gairebé una hora buscant un punt en comú (més enllà de la inspiració dels guionistes, productors i el director de la primera, que per cert són completament diferents).
Inclús la distribuidora és diferent (Fox vs. Universal). Per tant la meva sorpresa fou gran.
El que si que és cert és que aquesta película adopta l'estil i la manera de fer de Love Actually, per la qual cosa, segurament si aquesta us va agradar, la de la joia també us agradarà.
És una película familiar, que es penja a si mateixa l'etiqueta de comèdia romàntica, d'aquestes de malentesos, de persones que tenen problemes... Lleugera, on les actuacions no faran història. Bé, que sento un gran respecte per la Diane Keaton que sempre dóna un toc molt personal als papers que interpreta.
La Sarah Jessica Parker, la de Sexo en Nueva York no ho fa gens malament... Clar que ja porta molta pràctica en papers molt similars.
La Rachel McAdams... està força bona però gasta molta mala llet.
I el Luke Wilson passa de fer papers de juergues universitàries a fer de bohemi juerguero.
Malgrat tot, a mi, que de tant en tant m'agrada una comedieta romàntica, em va agradar molt.
I a les dues velles que estaven assegudes a la fila del davant de la meva al cine, també, perquè de fort que reien una mica més i es trenquen la caixa.
Inclús la distribuidora és diferent (Fox vs. Universal). Per tant la meva sorpresa fou gran.
El que si que és cert és que aquesta película adopta l'estil i la manera de fer de Love Actually, per la qual cosa, segurament si aquesta us va agradar, la de la joia també us agradarà.
És una película familiar, que es penja a si mateixa l'etiqueta de comèdia romàntica, d'aquestes de malentesos, de persones que tenen problemes... Lleugera, on les actuacions no faran història. Bé, que sento un gran respecte per la Diane Keaton que sempre dóna un toc molt personal als papers que interpreta.
La Sarah Jessica Parker, la de Sexo en Nueva York no ho fa gens malament... Clar que ja porta molta pràctica en papers molt similars.
La Rachel McAdams... està força bona però gasta molta mala llet.
I el Luke Wilson passa de fer papers de juergues universitàries a fer de bohemi juerguero.
Malgrat tot, a mi, que de tant en tant m'agrada una comedieta romàntica, em va agradar molt.
I a les dues velles que estaven assegudes a la fila del davant de la meva al cine, també, perquè de fort que reien una mica més i es trenquen la caixa.
dijous, de gener 26, 2006
Estado de Excepción, de Mario Benedetti
Una ensenada sólo vista en postales
una región perpleja del recuerdo
una fruta escasísima y sabrosa
un suburbio que ya no se frecuenta
una paloma absorta en los pretiles
un andante para cigarra y piano
una puesta de sol sin helicópteros
una humareda en algún campo lejos
transparencias después del aguacero
hechuras y siluetas
probablemente arcaicas
de la tranquilidad
ese diáfano estado de excepción
al que nos vamos
desacostumbrando.
dimarts, de gener 24, 2006
King Kong
La primera reacció va ser visceral. Em refereixo a quan em vaig assabentar del nou projecte de Peter Jackson, el magnànim responsable de la mítica saga del Senyor dels Anells. Vaig pensar: i aquest energúmen ara s'ha de posar a fer un remake de King Kong? Doncs com que segur que és una passada, jo passo... No la aniré a veure.
Després el procés per a canviar d'idea va ser lent.
Primer les crítiques que el que realment criticaven eren les 3 horetes de la peli.
Després 4 o 5 amics de confiança i de diferents àmbits que em deien que estava molt bé.
I després les meves "ánimes bessones" de FilmAffinity que li otorgaven un 8'5 de nota mitjana, fent-la constar entre les 50 películes més bones que encara no havia vist.
Tot aixó va fer que canviés d'opinió. I hi vaig anar. I, mal em pesi, sembla que tenen raó. Excepte els crítics, que sempre escriuen més per justificar el sou que no pas perquè sàpiguen de què diantres estan parlant, el que uns i altres m'havien dit estava d'acord amb la realitat.
Que són 3 hores de película. És cert. Almenys jo vaig entrar a la sala a les 16:30 i vaig sortir-ne a les 19:45...
Que potser sobren alguns bitxos... (Sempre hi haurà algú a qui li agradaran).
Que sobra l'escena del monito sobre el gel no hi estic d'acord.
Que podria ser més curta.... Si tenia la capacitat i la possibilitat. Però no li va donar la gana.
I que la Naomi Watts fa un gran paper, també. A veure si li donen ja l'Oscar, que porta uns quants papers molt currats (Mulholland Drive, 21 Gramos).
Després el procés per a canviar d'idea va ser lent.
Primer les crítiques que el que realment criticaven eren les 3 horetes de la peli.
Després 4 o 5 amics de confiança i de diferents àmbits que em deien que estava molt bé.
I després les meves "ánimes bessones" de FilmAffinity que li otorgaven un 8'5 de nota mitjana, fent-la constar entre les 50 películes més bones que encara no havia vist.
Tot aixó va fer que canviés d'opinió. I hi vaig anar. I, mal em pesi, sembla que tenen raó. Excepte els crítics, que sempre escriuen més per justificar el sou que no pas perquè sàpiguen de què diantres estan parlant, el que uns i altres m'havien dit estava d'acord amb la realitat.
Que són 3 hores de película. És cert. Almenys jo vaig entrar a la sala a les 16:30 i vaig sortir-ne a les 19:45...
Que potser sobren alguns bitxos... (Sempre hi haurà algú a qui li agradaran).
Que sobra l'escena del monito sobre el gel no hi estic d'acord.
Que podria ser més curta.... Si tenia la capacitat i la possibilitat. Però no li va donar la gana.
I que la Naomi Watts fa un gran paper, també. A veure si li donen ja l'Oscar, que porta uns quants papers molt currats (Mulholland Drive, 21 Gramos).
dilluns, de gener 23, 2006
The man in the brown suit. More about Agatha Christie
Nobody reads this blog freqüently, but anyway, having a quick look at it it's easy to appreciate that the name of the Queen of Crime, Agatha Christie appears often in it.
I like her style very much. When I was fouteen years old I read most of the Sir Arthur Conan Doyle's Sherlock Holmes histories and I became quite interested in crime investigation, private detectives and policial stories. And then there was Poirot, Marple and all the Christie's characters. All so particular, so funny in their style... There are many more I like but as I like to write about the book I just finished today is Agatha's time.
I usually read her books in my mother tongue, which is Catalan (the language in which I write most of this blog). The problem is that not all her books are translated into catalan... So I got all the books which are translated into catalan, in catalan, and the other ones I get them in the original version (I always try to read original versions). From time to time someone lends me one in Spanish (my second language)... But most of them... Catalan and English.
The last one I've just read is The man in the brown suit. Christie has two different and essentially characteristic styles: the most famous, the Poirot-Marple calm and quiet style with not a great deal of action... Bases upon interviews with suspects and analising the crime scene (without the techniques of Bruckheimer's CSI). The other one is completely different: non-stop action and adventure from the very begining. Everyone is a suspect. Guns, shots, tension, intrigue, suspicion... even romance (but in a light way).
The man in the brown suit is from the second kind. The action begins in UK but soon it moves to South Africa... I recommend you to google the names of the places which appear in the book so you can see the views which are mentioned... It's a modern way of reading a book. And some of them are wonderful.
In this book appears for the first time a character which would appear later on in some of her best novels (Cards on the Table - one of her best closed-room murder novel in which the main detective was Poirot, Death on the Nile - famous also because it's adaptation to the wide screen and in which also accompanied to a great Poirot, and finally in Sparkling Cyanide in which he alone must discover the murderer ): the Colonel Race.
Quite both interesting and amusing book:
The man in the brown suit
Agatha Christie
HarperCollins Publishers
diumenge, de gener 22, 2006
No he venido aquí a hacer amigos, de Jaime Miranda
Seguramente, Jaime Miranda es un gran conocedor del submundo de los consultores... Y comprendo que el hastío de un trabajo absorbente y duro le lleve a aliviar sus penas escribiendo sus desventuras noveladas. Lo que no entiendo es que se le de un premio de literatura. Bueno... un premio con nombre de banco/caja ya es triste de por si. Más triste aún es que este libro en cuestión forme parte de su palmarés. Muy malas debian ser las otras obras...
Bueno, me centro.
Con No he venido aquí a hacer amigos, subtitulado Desventuras de un consultor IT, Jaime Miranda nos ofrece unas 217 páginas con dos mitades claramentes diferenciadas: la primera mitad és una sarta de chistes y bromas, uno tras otro. Los chistes, unos mas tecnicos o especializados que otros, son tan banales como el libro en si.
La segunda parte, marcada por la crueldad innecesaria, la violéncia psicologica innecesaria y por un protagonista estúpido y innecesario. Quizás me recordó a una versión muy cutre de La Conjura de los Necios.
Su contraportada alaba "el desternillante anecdotario que conforma la novela, el agudísimo y personal retrato del hombre alienado por el trabajo". También podria indicar que el libro es tan banal como innecesario. Hasta podria disertar sobre la inexistència de Superman y sobre la realidad yaciente en el mito de Tarzán... Incluso podria disertar sobre los derechos de imagen de la mona chita. Seria igual de útil.
Si soys ingenieros, consultores o informáticos, podeis intentar leerlo. Quizás os guste.
Si no... No perdáis el tiempo. Hay mucha literatura en el mundo como para perder el tiempo con eso...
No he venido aquí a hacer amigos - Desventuras de un consultor IT
Colección - Nueva Biblioteca
Lengua de Trapo
Bueno, me centro.
Con No he venido aquí a hacer amigos, subtitulado Desventuras de un consultor IT, Jaime Miranda nos ofrece unas 217 páginas con dos mitades claramentes diferenciadas: la primera mitad és una sarta de chistes y bromas, uno tras otro. Los chistes, unos mas tecnicos o especializados que otros, son tan banales como el libro en si.
La segunda parte, marcada por la crueldad innecesaria, la violéncia psicologica innecesaria y por un protagonista estúpido y innecesario. Quizás me recordó a una versión muy cutre de La Conjura de los Necios.
Su contraportada alaba "el desternillante anecdotario que conforma la novela, el agudísimo y personal retrato del hombre alienado por el trabajo". También podria indicar que el libro es tan banal como innecesario. Hasta podria disertar sobre la inexistència de Superman y sobre la realidad yaciente en el mito de Tarzán... Incluso podria disertar sobre los derechos de imagen de la mona chita. Seria igual de útil.
Si soys ingenieros, consultores o informáticos, podeis intentar leerlo. Quizás os guste.
Si no... No perdáis el tiempo. Hay mucha literatura en el mundo como para perder el tiempo con eso...
No he venido aquí a hacer amigos - Desventuras de un consultor IT
Colección - Nueva Biblioteca
Lengua de Trapo
divendres, de gener 20, 2006
Brasserie Flo, Jonqueres 10, Barcelona
Un excel·lent lloc per a celebracions i per a detalls íntims si vols impressionar a algú per la cartera... Més que res perquè no destaca per la intimitat.
Un espai gegant, d'época i decoració modernista, molt elegant i molt ben disposada. Perfecte per a menjars de grans famílies, aixó si, certament benestants....
Una carta moderna però variada. Amb plats més complicats i/o complexes que altres. Però tot, tot, tot el que jo en vaig provar va resultar exquisit. No apte per a economies limitades, tot i que per a grans celebracions, com la que m'hi va portar, està prou bé.
Jo em vaig menjar una amanida amb cruixent de brie (mortal de bona) d'entrant i un Filet Mignon de Cèrvol amb una salsa de vi que t'obligava a sucar el plat tot i resultar poc apropiat a l'elegància del lloc.
D'altra banda, tot i que estava ple a vessar (era un dia de més alta temporada) i aixó acostuma a resultar en un ritme de servei (i en una qualitat de servei en general) molt deficients, no va ser aquest el cas, sinó tot el contrari. Un bon ritme (donada la situació) i una bona qualitat, amb un cambrer que va resultat eficient i simpàtic! Que no es pot dir de tot arreu.
4 persones, entrant, plat i postre per a cada un, més dos refrescs i una botella de cava al voltant dels 180 euros... 45 euros per persona. I no varem demanar ni el més car de la carta ni el més barat.
Brasserie Flo
Jonqueres 10
Barcelona
Per als qui els pugui interessar. Pel que fa a mi, si no m'hi tornen a convidar... Passarà molt temps abans que la meva nómina, actualment inexistent, m'hi permeti tornar.
Un espai gegant, d'época i decoració modernista, molt elegant i molt ben disposada. Perfecte per a menjars de grans famílies, aixó si, certament benestants....
Una carta moderna però variada. Amb plats més complicats i/o complexes que altres. Però tot, tot, tot el que jo en vaig provar va resultar exquisit. No apte per a economies limitades, tot i que per a grans celebracions, com la que m'hi va portar, està prou bé.
Jo em vaig menjar una amanida amb cruixent de brie (mortal de bona) d'entrant i un Filet Mignon de Cèrvol amb una salsa de vi que t'obligava a sucar el plat tot i resultar poc apropiat a l'elegància del lloc.
D'altra banda, tot i que estava ple a vessar (era un dia de més alta temporada) i aixó acostuma a resultar en un ritme de servei (i en una qualitat de servei en general) molt deficients, no va ser aquest el cas, sinó tot el contrari. Un bon ritme (donada la situació) i una bona qualitat, amb un cambrer que va resultat eficient i simpàtic! Que no es pot dir de tot arreu.
4 persones, entrant, plat i postre per a cada un, més dos refrescs i una botella de cava al voltant dels 180 euros... 45 euros per persona. I no varem demanar ni el més car de la carta ni el més barat.
Brasserie Flo
Jonqueres 10
Barcelona
Per als qui els pugui interessar. Pel que fa a mi, si no m'hi tornen a convidar... Passarà molt temps abans que la meva nómina, actualment inexistent, m'hi permeti tornar.
dijous, de gener 19, 2006
Esa batalla, de Mario Benedetti
¿Cómo compaginar
la aniquiladora
idea de la muerte
con este incontenible
afán de vida?
¿cómo acoplar el horror
ante la nada que vendrá
con la invasora alegría
del amor provisional
y verdadero?
¿cómo desactivar la lápida
con el sembradío?
¿la guadaña
con el clavel?
¿será que el hombre es eso?
¿esa batalla?
dimarts, de gener 17, 2006
AeonFlux, enginyeria genética i altres desastres
Seria lleig que vos animés a anar a veure AeonFlux.
Una més de tantes películes-adaptacions...
En aquest cas es tracta de l'adaptació al cinema d'una série d'animació de la MTV del mateix nom, i que pel que sembla a hores d'ara ja és tot una saga de culte ja que a la web de la película (o de la saga si es prefereix) s'hi pot trobar informació sobre el videojoc, una serie de 4 cómics i uns còmics interactius de Dark Horse...
Bé, tota una sèrie/saga...
Jo però només puc parlar de la película.
Generalment m'encanten les adaptacions de cómics, m'he empassat amb molt de gust les més freaks... Que si Daredevil, Electra, El Venjador, les Superman antigues, les Spiderman antigues i les modernes, Sin City, (fins i tot Mortadelo y Filemón, en espera que en facin una de Super-López), etc. Ah! Fins i tot m'ho vaig passar bé amb AeonFlux, tot i no conèixer la saga en què s'inspirava.
Peró no seria sincer si no digués que és més aviat fluixeta... No és dolenta... Peró:
La història més o menys va d'una civilització futura que ha sobreviscut a un horrible i devastador virus pagant un preu biológic molt car, i en secret encara es treballa per resoldre els problemes. El poder-govern d'un régim autoritari es troba amb la rebel·lió d'un grupúscul de dissidents. Per contra del que sembla els enemics inicials no són tan enemics com sembla, però aixó si, els dolents ho són molt de dolents (segurament acabaran morint com a totes les de la classe).
I bé, coses rares, cops, filigranes, acció, efectes especials, plantes incíviques que escupen pues mortals... En definitiva tot un repertori, original en alguns moments però amb moltes incoherències de les que no cal parlar.
Si teniu quelcom millor que fer, feu-ho.
Una més de tantes películes-adaptacions...
En aquest cas es tracta de l'adaptació al cinema d'una série d'animació de la MTV del mateix nom, i que pel que sembla a hores d'ara ja és tot una saga de culte ja que a la web de la película (o de la saga si es prefereix) s'hi pot trobar informació sobre el videojoc, una serie de 4 cómics i uns còmics interactius de Dark Horse...
Bé, tota una sèrie/saga...
Jo però només puc parlar de la película.
Generalment m'encanten les adaptacions de cómics, m'he empassat amb molt de gust les més freaks... Que si Daredevil, Electra, El Venjador, les Superman antigues, les Spiderman antigues i les modernes, Sin City, (fins i tot Mortadelo y Filemón, en espera que en facin una de Super-López), etc. Ah! Fins i tot m'ho vaig passar bé amb AeonFlux, tot i no conèixer la saga en què s'inspirava.
Peró no seria sincer si no digués que és més aviat fluixeta... No és dolenta... Peró:
- Si per norma general no us va l'acció pseudo-futurista amb dosis de ciència-ficció (en aquest cas enginyeria-biológica-ficció (clonatges i tal) )
- Si estau farts d'adaptacions de cómics-animacions
- Si no us dóna la gana
La història més o menys va d'una civilització futura que ha sobreviscut a un horrible i devastador virus pagant un preu biológic molt car, i en secret encara es treballa per resoldre els problemes. El poder-govern d'un régim autoritari es troba amb la rebel·lió d'un grupúscul de dissidents. Per contra del que sembla els enemics inicials no són tan enemics com sembla, però aixó si, els dolents ho són molt de dolents (segurament acabaran morint com a totes les de la classe).
I bé, coses rares, cops, filigranes, acció, efectes especials, plantes incíviques que escupen pues mortals... En definitiva tot un repertori, original en alguns moments però amb moltes incoherències de les que no cal parlar.
Si teniu quelcom millor que fer, feu-ho.
diumenge, de gener 15, 2006
Irene (de Calberac)
L'altre dia vaig anar fins al quinto pino (és a dir, més o menys, fins als Cinemes Verdi Park) per a veure una película de dones (o per a dones): Irene dirigida per Calberac.
Quan les feministes i els seriosos us hagueu recuperat de la brometa continuaré.
Considerada per alguns com la Bridget Jones francesa puc assegurar que parteix del mateix plantejament: arribada a una certa edat, els trenta en aquest cas, la protagonista es preocupa de la seva vida sentimental - marcada intermitentment per la seva inèxistència o el seu fracàs estrepitós.
La película es centra, doncs, en l'estat de desesperació quotidiana i l'intent de trobar una persona amb qui defugir la soledat. La timidesa, la inseguretat i la falta de destresa són alguns entrebancs afegits a la ja de per sí difícil tasca de trobar algú especial. Sense comptar amb una gran ajuda per part de les seves amigues (que estan, per un motiu o altre pitjor que ella) va cagant-la fins que... bé... fins que deixa de fer-ho, óbviament.
De realització més moderna que no pas Bridget Jones, de protagonista més simpàtica, més guapa, més... Bé... la Cécile de France, que també apareix a Una Casa de Locos (L'Auberge Espagnole).
No passará a la história... certament. Però unes rialles... Una o dues escenes agradables... Una o dues escenes desagradables.
Per passar l'estoneta sense grans reflexions trascendentals.
I un punt a favor:
remarcar la sensació que sovint tenim el que volem, o el que si li donem la oportunitat ens pot fer més feliços, al costat o al davant i per no sé quina ceguesa o inconsciència no ho veiem, no ho valorem o simplement ho perdem sense més.
Quan les feministes i els seriosos us hagueu recuperat de la brometa continuaré.
Considerada per alguns com la Bridget Jones francesa puc assegurar que parteix del mateix plantejament: arribada a una certa edat, els trenta en aquest cas, la protagonista es preocupa de la seva vida sentimental - marcada intermitentment per la seva inèxistència o el seu fracàs estrepitós.
La película es centra, doncs, en l'estat de desesperació quotidiana i l'intent de trobar una persona amb qui defugir la soledat. La timidesa, la inseguretat i la falta de destresa són alguns entrebancs afegits a la ja de per sí difícil tasca de trobar algú especial. Sense comptar amb una gran ajuda per part de les seves amigues (que estan, per un motiu o altre pitjor que ella) va cagant-la fins que... bé... fins que deixa de fer-ho, óbviament.
De realització més moderna que no pas Bridget Jones, de protagonista més simpàtica, més guapa, més... Bé... la Cécile de France, que també apareix a Una Casa de Locos (L'Auberge Espagnole).
No passará a la história... certament. Però unes rialles... Una o dues escenes agradables... Una o dues escenes desagradables.
Per passar l'estoneta sense grans reflexions trascendentals.
I un punt a favor:
remarcar la sensació que sovint tenim el que volem, o el que si li donem la oportunitat ens pot fer més feliços, al costat o al davant i per no sé quina ceguesa o inconsciència no ho veiem, no ho valorem o simplement ho perdem sense més.
dissabte, de gener 14, 2006
Piedritas en la ventana, de Mario Benedetti
De vez en cuando la alegría
tira piedritas contra mi ventana
quiere avisarme que esta ahí esperando
pero hay me siento calmo
casi diría ecuánime
voy a guardar la angustia en su escondite
y luego a tenderme la cara al techo
que es una posición gallarda y cómoda
para filtrar noticias y creerlas
quién sabe donde quedan mis próximas huellas
ni cuándo mi historia va a ser computada
quién sabe que consejos voy a inventar aún
y qué atajo hallaré para no seguirlos
está bien no jugaré al desahucio
no tatuaré el recuerdo con olvidos
mucho queda por decir y callar
y también quedan uvas para llenar la boca
está bien me doy por persuadido
que la alegría no tire más piedras
abriré la ventana.
abriré la ventana.
divendres, de gener 13, 2006
DOOM
Quan parlem de gustos, tots sabem que tot és relatiu i que no hi ha res escrit, i en cas d'haver-hi quelcom escrit, segur que un o altre no hi està d'acord. Ara bé, per parlar d'un llibre o d'una película o de quelcom semblant hem d'anar amb compte... Amb molt de compte...
És molt fàcil dir: és una película molt bona o molt dolenta. Però sovint fem un abús del llenguatge quan emprem aquests termes. Bona i dolenta per a què i/o per a qui. Perquè clar, si algú a qui li agrada el cinema d'acció i violència i va a veure una película del Jackie Chan, segur que té unes determinades expectatives... i si es troba amb una comèdia romantica sense cap tipus d'acció en sortirà molt desencantat. En canvi, si una noia busca una película que la faci pensar, que la commogui i que a més tingui un fort contingut de denúncia social, i va a veure DOOM en sortirà molt desencantada.
Però des del meu prisma, particularitzat d'una forma que més endavant explicitaré, DOOM és una película bastant ben trobada. Jo anava amb una idea, i la película DOOM va satisfer TOTALMENT les meves expectatives. I aixó que totes les crítiques que he llegit sobre ella són negatives. La més cruel deia que DOOM té una única bona escena... quan surt el logotip de UNIVERSAL PICTURES.
Jo discrepo, peró per justificar-ho definirè quin és el meu prisma.
Fa 10 anys va caure a les meves mans un joc (per a Apple Macintosh!!!!)... Bé, no era el joc sencer... Era un troç de prova, el que es diu una DEMO, que pots jugar un parell de les pantalles del joc... Aquell joc es deia DOOM, era de ID Software, i... Bé, no era el primer d'aquell tipus. El primer era el Wolfstein 3D, un joc dels coneguts popularment com "mata-nazis", on tu ets un soldat i es veu des de la teva óptica: tu veus al teu davant i l'arma que tens a la mà. Crec que foren els més populars dels inicis d'un estil de joc molt popular actualment.
Jo, primer vaig tenir una DEMO del Wolfstein, i era divertit...
Uns anys més tard vaig aconseguir el DOOM. El DOOM era menys violent que el Wolfstein. Bé, segons com es defineixin els paràmetres de la violència. En comptes de mata-nazis era un joc de mata-monstruos-sangrientos-feos-y-con-cara-de-pocs-amics. Clar, així almenys no matave essers humans i no tenies tan mala consciència.
Però és un d'aquests jocs que estàs en un ambient metàlic... Rollo base espacial. I has d'anar trobant objectes i utilitzant-los per obrir portes fins aconseguir el que necessites. Un ambient sense música, amb uns sorolls de fons estranys i que creaven un fantàstic ambient de tensió que pujava l'adrenalina a nivells insospitats. Recordo que a vegades, quan em quedava sol a casa hi jugava amb totes les llums apagades i... era molt estimulant. Uns bons ensurts.
Així que clar, quan vaig veure que inspirant-se en el joc havien fet una película em vaig alegrar molt per poder veure si eren capaços de reproduir en la gran pantalla l'adrenalina i l'ambient de tensió d'aquell joc. Una altra característica del joc és el gran ventall d'armes que et vas trobant tirades per les diferents pantalles i que t'ajuden a millorar la teva efectivitat com a genocida dels esmentats monstres. I també volia veure com solucionaven el tema de les armes.
Vaig disfrutar. Vaig disfrutar!!! Tot estava SUFICIENTMENT trenat (no esperava rigor científic, ni tansols ciència ficció, només esperava que no fos cutre i a mi no m'ho va semblar gens ni mica). L'argument, per tant, obtenia un aprovat alt. Em vaig emocionar recordant les diferents armes que podia tenir al joc. Fins i tot detalls en principi molt insignificants estan cuidats respecte el joc. Dels actors d'aquesta película no esperava que guanyessin cap Oscar ni que fessin la interpretació de la seva vida... Només que fossin mínimament coherents... I així és.
Dir que aquesta película és dolenta a seques és com dir que El Senyor de los Anillos és dolenta si no t'has llegit el llibre, no t'agrada la mitologia ni el cinema d'aventures. És com dir que Mozart és una merda si ets sord. Bueno ara m'he passat una mica. Però vull dir que en el meu contexte és una bona película. I per als amants del cinema banal d'acció i tensió (fregant el terror en uns 30 minuts molts bons en els quals els protas no veuen a qué s'enfronten i aixó proporciona un clima fantàsticament tens) no puc fer res més que recomanar-vos que si no teniu res millor on anar, que ho intenteu... A mi em va agradar... I crec que encara que no hagueu jugat mai al DOOM, us podeu entretenir i adrenalinar durant dues horetes curtes!
És molt fàcil dir: és una película molt bona o molt dolenta. Però sovint fem un abús del llenguatge quan emprem aquests termes. Bona i dolenta per a què i/o per a qui. Perquè clar, si algú a qui li agrada el cinema d'acció i violència i va a veure una película del Jackie Chan, segur que té unes determinades expectatives... i si es troba amb una comèdia romantica sense cap tipus d'acció en sortirà molt desencantat. En canvi, si una noia busca una película que la faci pensar, que la commogui i que a més tingui un fort contingut de denúncia social, i va a veure DOOM en sortirà molt desencantada.
Però des del meu prisma, particularitzat d'una forma que més endavant explicitaré, DOOM és una película bastant ben trobada. Jo anava amb una idea, i la película DOOM va satisfer TOTALMENT les meves expectatives. I aixó que totes les crítiques que he llegit sobre ella són negatives. La més cruel deia que DOOM té una única bona escena... quan surt el logotip de UNIVERSAL PICTURES.
Jo discrepo, peró per justificar-ho definirè quin és el meu prisma.
Fa 10 anys va caure a les meves mans un joc (per a Apple Macintosh!!!!)... Bé, no era el joc sencer... Era un troç de prova, el que es diu una DEMO, que pots jugar un parell de les pantalles del joc... Aquell joc es deia DOOM, era de ID Software, i... Bé, no era el primer d'aquell tipus. El primer era el Wolfstein 3D, un joc dels coneguts popularment com "mata-nazis", on tu ets un soldat i es veu des de la teva óptica: tu veus al teu davant i l'arma que tens a la mà. Crec que foren els més populars dels inicis d'un estil de joc molt popular actualment.
Jo, primer vaig tenir una DEMO del Wolfstein, i era divertit...
Uns anys més tard vaig aconseguir el DOOM. El DOOM era menys violent que el Wolfstein. Bé, segons com es defineixin els paràmetres de la violència. En comptes de mata-nazis era un joc de mata-monstruos-sangrientos-feos-y-con-cara-de-pocs-amics. Clar, així almenys no matave essers humans i no tenies tan mala consciència.
Però és un d'aquests jocs que estàs en un ambient metàlic... Rollo base espacial. I has d'anar trobant objectes i utilitzant-los per obrir portes fins aconseguir el que necessites. Un ambient sense música, amb uns sorolls de fons estranys i que creaven un fantàstic ambient de tensió que pujava l'adrenalina a nivells insospitats. Recordo que a vegades, quan em quedava sol a casa hi jugava amb totes les llums apagades i... era molt estimulant. Uns bons ensurts.
Així que clar, quan vaig veure que inspirant-se en el joc havien fet una película em vaig alegrar molt per poder veure si eren capaços de reproduir en la gran pantalla l'adrenalina i l'ambient de tensió d'aquell joc. Una altra característica del joc és el gran ventall d'armes que et vas trobant tirades per les diferents pantalles i que t'ajuden a millorar la teva efectivitat com a genocida dels esmentats monstres. I també volia veure com solucionaven el tema de les armes.
Vaig disfrutar. Vaig disfrutar!!! Tot estava SUFICIENTMENT trenat (no esperava rigor científic, ni tansols ciència ficció, només esperava que no fos cutre i a mi no m'ho va semblar gens ni mica). L'argument, per tant, obtenia un aprovat alt. Em vaig emocionar recordant les diferents armes que podia tenir al joc. Fins i tot detalls en principi molt insignificants estan cuidats respecte el joc. Dels actors d'aquesta película no esperava que guanyessin cap Oscar ni que fessin la interpretació de la seva vida... Només que fossin mínimament coherents... I així és.
Dir que aquesta película és dolenta a seques és com dir que El Senyor de los Anillos és dolenta si no t'has llegit el llibre, no t'agrada la mitologia ni el cinema d'aventures. És com dir que Mozart és una merda si ets sord. Bueno ara m'he passat una mica. Però vull dir que en el meu contexte és una bona película. I per als amants del cinema banal d'acció i tensió (fregant el terror en uns 30 minuts molts bons en els quals els protas no veuen a qué s'enfronten i aixó proporciona un clima fantàsticament tens) no puc fer res més que recomanar-vos que si no teniu res millor on anar, que ho intenteu... A mi em va agradar... I crec que encara que no hagueu jugat mai al DOOM, us podeu entretenir i adrenalinar durant dues horetes curtes!
dijous, de gener 12, 2006
ppp, PPP, P.P.P. (Pier Paolo Pasolini) al Lliure
Ahir, davant d'una insistència Galàctica vaig anar a veure l'obra PPP a l'Espai Lliure.
PPP és una obra-homenatge a partir de paraules i fets que envolten la figura d'un gran director i escriptor: Pier Paolo Pasolini.
Planosfera-Planície, un amic meu, fou el primer qui em va fer observar detenidament algunes de les seves obres més polémiques i que em feu interessar per la seva obra i persona. De fet, encara recordo quan ens va portar al Méliès a veure Saló o 120 dies de Sodoma, película que sembla esser va dedicada als anus de tots els feixistes (italians o del món, tan se val). Aquesta película es veu que va acabar amb moltes paciències, paciències feixistes que el van fer assassinar.
I PPP és un bonic homenatge. Complet, treballat, sobri i irònic. De qualitat. De fet m'ha recordat una de les millors obres de teatre que, segons el meu parer, he vist mai... (Molts riureu si us dic que aquesta obra en qüestió era una selecció d'altres obres i algun guió propi per reflexionar al voltant de la mort i que la representava un grup amateur vinculat a l'Institut Guillem Sagrera de Ciutat de Mallorca, Xicarandana i portava per nom De quin color és la mort?).
PPP s'acaba dia 15, aquest diumenge, així que no hi doneu més voltes. Compreu-ne unes entrades i anau-la a veure. Anau-hi. Val la pena. Per conèixer més o per recordar la figura d'algú que va universalitzar la seva diferència, que va filmar la controvèrsia (vegeu també Els contes de Canterbury, Les mil i una nits i el Decameró).
PPP, Pier Paolo Pasolini
Espai Lliure
Gràcies Lluïsa Cunillé. Gràcies Xavier Albertí.
PPP és una obra-homenatge a partir de paraules i fets que envolten la figura d'un gran director i escriptor: Pier Paolo Pasolini.
Planosfera-Planície, un amic meu, fou el primer qui em va fer observar detenidament algunes de les seves obres més polémiques i que em feu interessar per la seva obra i persona. De fet, encara recordo quan ens va portar al Méliès a veure Saló o 120 dies de Sodoma, película que sembla esser va dedicada als anus de tots els feixistes (italians o del món, tan se val). Aquesta película es veu que va acabar amb moltes paciències, paciències feixistes que el van fer assassinar.
I PPP és un bonic homenatge. Complet, treballat, sobri i irònic. De qualitat. De fet m'ha recordat una de les millors obres de teatre que, segons el meu parer, he vist mai... (Molts riureu si us dic que aquesta obra en qüestió era una selecció d'altres obres i algun guió propi per reflexionar al voltant de la mort i que la representava un grup amateur vinculat a l'Institut Guillem Sagrera de Ciutat de Mallorca, Xicarandana i portava per nom De quin color és la mort?).
PPP s'acaba dia 15, aquest diumenge, així que no hi doneu més voltes. Compreu-ne unes entrades i anau-la a veure. Anau-hi. Val la pena. Per conèixer més o per recordar la figura d'algú que va universalitzar la seva diferència, que va filmar la controvèrsia (vegeu també Els contes de Canterbury, Les mil i una nits i el Decameró).
PPP, Pier Paolo Pasolini
Espai Lliure
Gràcies Lluïsa Cunillé. Gràcies Xavier Albertí.
dimecres, de gener 11, 2006
Los girasoles ciegos, de Alberto Méndez
Triste realidad la de España, país víctima de la grandeza perdida de un pasado obligado, que se cree capaz de juzgar los dictadores de otros países cuando todavía nadie ha sido capaz de juzgar a sus própios dictadores.
Triste realidad la de España, dónde hizo falta una guerra para imponer el fascismo. Adónde fueron miles de Brigadistas para defender una idea - la de libertad - que estaba amenazada. Que pereció.
Yo no viví la Guerra Civil, y muchos pensarán que por este motivo no estoy legitimizado para hablar de ella, que no sé nada - y esto último sí que es verdad. Pero no haberla vivido no me exime de padecer sus consecuencias, de ser víctima del odio que sembraron los vencedores, que no ganaron, que fueron derrotados pero todavia no lo saben. Porque todavía no se ha hecho justicia.
Pero poco a poco se va haciendo, aunque así como es España no se acabará de hacer nunca. Por mucho que Garzón juzgue a Pinochet a quien debe juzgar és a los pesos pesados del franquismo que siguen vivos. Pero no lo haran.
Almenos hay escritores que deciden hacer justícia con su arma, tremenda arma que es la literatura. Y con Los girasoles ciegos, Alberto Méndez nos permite recordar, y recordar alimenta la memória histórica que es la única herramienta de juicio histórico que nadie nos puede robar. Con 4 tremendas historias, Alberto Méndez nos recuerda y nos demuestra que todos perdieron la Guerra Civil en España. Que no hubo ganadores. 4 historias enzarzadas entre sí brillantemente, que si bien no son ciertas, són reales. Que si no són hechos verídicos tal y como se relatan, si reflejan los horrores de la guerra y la post-guerra, sobretodo de esta última.
Pero hace falta recordar, para no recaer en los mismos errores.
Y ya que recordamos, recordaré que un amigo me recordó que los de derechas, cuando los de izquierdas (nacionalistas y anarquistas) ganaron las elecciones en 1935, empezaron a avisar del peligro de la integridad de España y de la debacle que la situación suponía. Los de derechas se pusieron a enfrentar entre sí a todas las comunidades. Hasta que los militares se les unieron y acabaron de enmierdar el tema.
De momento los de derechas, con el boicot y esas tonterias estan intentando que nos enfrentemos... Catalanes contra no catalanes, vascos contra no vascos, valencianos contra catalanes y navarreses contra vascos... Salvadores de la patria (supestamente pperos) contra zombies-mutantes destructores de los valores que sustentan la patria (para los pperos, cualquier persona que no lo sea y que no les dé la razón).
Ah, y para acabar de recordar, recordemos aquellos que nos gustaria creer en una libertad que no suponga participar en una guerra-cruzada por intereses pertolíferos, recordemos que la mayor parte de los pesos pesados del PP curiosamente comparten apellidos y/o parentesco con muchos de los integrantes del régimen que fue impuesto por una guerra en la que no ganó nadie.
Los girasoles ciegos
Alberto Méndez
ANAGRAMA- Narrativas hispánicas
Triste realidad la de España, dónde hizo falta una guerra para imponer el fascismo. Adónde fueron miles de Brigadistas para defender una idea - la de libertad - que estaba amenazada. Que pereció.
Yo no viví la Guerra Civil, y muchos pensarán que por este motivo no estoy legitimizado para hablar de ella, que no sé nada - y esto último sí que es verdad. Pero no haberla vivido no me exime de padecer sus consecuencias, de ser víctima del odio que sembraron los vencedores, que no ganaron, que fueron derrotados pero todavia no lo saben. Porque todavía no se ha hecho justicia.
Pero poco a poco se va haciendo, aunque así como es España no se acabará de hacer nunca. Por mucho que Garzón juzgue a Pinochet a quien debe juzgar és a los pesos pesados del franquismo que siguen vivos. Pero no lo haran.
Almenos hay escritores que deciden hacer justícia con su arma, tremenda arma que es la literatura. Y con Los girasoles ciegos, Alberto Méndez nos permite recordar, y recordar alimenta la memória histórica que es la única herramienta de juicio histórico que nadie nos puede robar. Con 4 tremendas historias, Alberto Méndez nos recuerda y nos demuestra que todos perdieron la Guerra Civil en España. Que no hubo ganadores. 4 historias enzarzadas entre sí brillantemente, que si bien no son ciertas, són reales. Que si no són hechos verídicos tal y como se relatan, si reflejan los horrores de la guerra y la post-guerra, sobretodo de esta última.
Pero hace falta recordar, para no recaer en los mismos errores.
Y ya que recordamos, recordaré que un amigo me recordó que los de derechas, cuando los de izquierdas (nacionalistas y anarquistas) ganaron las elecciones en 1935, empezaron a avisar del peligro de la integridad de España y de la debacle que la situación suponía. Los de derechas se pusieron a enfrentar entre sí a todas las comunidades. Hasta que los militares se les unieron y acabaron de enmierdar el tema.
De momento los de derechas, con el boicot y esas tonterias estan intentando que nos enfrentemos... Catalanes contra no catalanes, vascos contra no vascos, valencianos contra catalanes y navarreses contra vascos... Salvadores de la patria (supestamente pperos) contra zombies-mutantes destructores de los valores que sustentan la patria (para los pperos, cualquier persona que no lo sea y que no les dé la razón).
Ah, y para acabar de recordar, recordemos aquellos que nos gustaria creer en una libertad que no suponga participar en una guerra-cruzada por intereses pertolíferos, recordemos que la mayor parte de los pesos pesados del PP curiosamente comparten apellidos y/o parentesco con muchos de los integrantes del régimen que fue impuesto por una guerra en la que no ganó nadie.
Los girasoles ciegos
Alberto Méndez
ANAGRAMA- Narrativas hispánicas
dimarts, de gener 10, 2006
Siete Espadas (i Hero, i la Casa de las Dagas Voladoras, i Zu Warriors, i Tigre y Dragón)
El cinema asiàtic últimament està prenent una dimensió molt interessant... Un cinema d'acció amb uns paràmetres completament oposats als habituals americans: espases amb habilitats particulars i armes increibles substitueixen metralletes, pistoles i alta tecnologia mentre que curiosos rostres orientals substitueixen els caucàsics habituals a les americanes. I els valors que es presenten... els valors també són diferents. Tot un món diferent per a un mateix objectiu l'entreteniment.
Fins aquí bé. A partir d'aquí fins i tot dins la dimensió asiàtica hi trobem matissos.
El matís preciosista i colorit que Zhang Yimou presenta a películes fantàstiques com Hero i La Casa de la Dagas Voladoras és una opció que aposta pel nexe entre la bellesa de la imatge i la màgia de la tradició, de la història i dels mites orientals. Acrobàcies impossibles i lluites aferrisades amb coreografies d'insomni... Amb un argument!!!!! (Un detall sovint oblidat a les produccions americanes).
Un matís diferent és el que proposa Tsui Hark... Espases fantàstiques... Un ús insospitat dels efectes especials... Una predominancia de les coreografies davant el garibé inexistent colorit però sense defugir una immensa presència de mitologia, llegenda i tradició, amb tocs de ficció que fan de les seves películes un estímul... Si bé es cert que cal estar predisposat per veure-les, películes com Zu Warriors o la més recent Siete Espadas són pel meu parer una aportació imprescindible al cinema d'entreteniment pur i dur... Si us agrada l'acció i us atrau el món i la cultura orientals... és recomanable que busquis un cinema on encara facin Siete Espadas. És llarga... Però quan hi ets no ho sembla! I si no... llogueu-la quan surti en DVD!
I per acabar és injust oblidar mencionar Tigre y Dragón, que representa l'opció chinesa del mateix estil, però en aquest cas destinada ja a un públic més popular i per a aquest motiu dirigida i orquestada per un director ja absorbit pel circuit Hollywoodià, Ang Lee, director de películes com Hulk (película de culte) o la versió de 1995 de Sentido y Sensibilidad.
Fins aquí bé. A partir d'aquí fins i tot dins la dimensió asiàtica hi trobem matissos.
El matís preciosista i colorit que Zhang Yimou presenta a películes fantàstiques com Hero i La Casa de la Dagas Voladoras és una opció que aposta pel nexe entre la bellesa de la imatge i la màgia de la tradició, de la història i dels mites orientals. Acrobàcies impossibles i lluites aferrisades amb coreografies d'insomni... Amb un argument!!!!! (Un detall sovint oblidat a les produccions americanes).
Un matís diferent és el que proposa Tsui Hark... Espases fantàstiques... Un ús insospitat dels efectes especials... Una predominancia de les coreografies davant el garibé inexistent colorit però sense defugir una immensa presència de mitologia, llegenda i tradició, amb tocs de ficció que fan de les seves películes un estímul... Si bé es cert que cal estar predisposat per veure-les, películes com Zu Warriors o la més recent Siete Espadas són pel meu parer una aportació imprescindible al cinema d'entreteniment pur i dur... Si us agrada l'acció i us atrau el món i la cultura orientals... és recomanable que busquis un cinema on encara facin Siete Espadas. És llarga... Però quan hi ets no ho sembla! I si no... llogueu-la quan surti en DVD!
I per acabar és injust oblidar mencionar Tigre y Dragón, que representa l'opció chinesa del mateix estil, però en aquest cas destinada ja a un públic més popular i per a aquest motiu dirigida i orquestada per un director ja absorbit pel circuit Hollywoodià, Ang Lee, director de películes com Hulk (película de culte) o la versió de 1995 de Sentido y Sensibilidad.
diumenge, de gener 08, 2006
Narradors de Mallorca per la Llengua
Fa poc em vaig llegir un llibre curiós. Diversos autors i autores, mallorquins (que no sempre és el mateix ser mallorquí que haver nascut a Mallorca), cadascun en un relat curt d'un màxim de 5 pàgines. Per títol, Narradors de Mallorca per la Llengua, amb el número 16 de la col·lecció Aliorna de l'editorial Lleonard Muntaner.
Si bé no serà recordat com una de les grans obres de la literatura mundial, sí que és una més de les grans iniciatives d'un col·lectiu que sempre ha fet molta i bona feina en la defensa de la llengua pròpia de Mallorca, que com sabeu és el català. D'aquest col·lectiu també en xerraré un poquet. Per simplificar-me la vida empraré les mateixes paraules que apareixen d'introducció al mateix llibre.
Si bé és cert que jo no vaig acabar d'integrar-m'hi tot i intentar-ho (sempre he estat una ànima massa lliure i difusa com per entendre el món jerarquitzat). És a dir, que malgrat jo no hi encaixès mai, he de reconèixer que sempre han realitzat una tasca molt important...
Pel que fa al llibre...
I poc puc afegir més que ressaltar el paràgraf que més m'ha agradat, d'Ernestina total, un relat d'Antoni Vidal Ferrando:
Si bé no serà recordat com una de les grans obres de la literatura mundial, sí que és una més de les grans iniciatives d'un col·lectiu que sempre ha fet molta i bona feina en la defensa de la llengua pròpia de Mallorca, que com sabeu és el català. D'aquest col·lectiu també en xerraré un poquet. Per simplificar-me la vida empraré les mateixes paraules que apareixen d'introducció al mateix llibre.
Joves de Mallorca per la Llengua va nèixer el dia 1 de juliol de 1994 com una plataforma d'entitats juvenils, amb l'objectiu de promoure l'ús de la nostra llengua en tots els àmbits. Els actes més significatius, per la massiva participació, han estat els Correllengua i els Acampallengua, però durant aquests anys moltes més iniciatives han partit d'aquesta plataforma i han anat mobilitzant les diverses generacions a favor de la llengua catalana.
Si bé és cert que jo no vaig acabar d'integrar-m'hi tot i intentar-ho (sempre he estat una ànima massa lliure i difusa com per entendre el món jerarquitzat). És a dir, que malgrat jo no hi encaixès mai, he de reconèixer que sempre han realitzat una tasca molt important...
Pel que fa al llibre...
El llibre Narradors de Mallorca per la Llengua és una iniciativa dels Joves de Mallorca per la Llengua, per promoure entre les noves generacions de mallorquins i mallorquines el gust per la lectura. Aplega narracions dels escriptors mallorquins vius de més anomenada i vol ésser una demostració de la vitalitat de la llengua catalana i de la varietat d'estils que conformen la narrativa mallorquina contemporània.
I poc puc afegir més que ressaltar el paràgraf que més m'ha agradat, d'Ernestina total, un relat d'Antoni Vidal Ferrando:
... Potser n'havíem d'haver parlat sincerament, torn a repetir. Però si és ver que la millor arma és el diàleg, també ho és que les armes les carrega el dimoni. Quan tenim tantes coses a perdre, no les podem fer dependre de la nostra capacitat de raonament o de convicció. Just els millors poetes posseeixen el do de posar nom als seus neguits, als seus ideals o a les seves matances. La resta dels mortals som tan incapaços de sortir del laberint com d'encertar els nostres discursos. Hi ha paraules que curen i hi ha paraules que cremen; i ben pocs elegits les saben utilitzar en la mesura que cal per no destruir el que estimen o per no beneficiar el que detesten. D'altra banda, com més fondes són les aigües del mal, més difícil és posar-hi remei.
dissabte, de gener 07, 2006
Once de Mario Benedetti
Ningún padre de la iglesia
ha sabido explicar
por qué no existe
un mandamiento once
que ordene a la mujer
no codiciar al hombre
de su prójima
divendres, de gener 06, 2006
Paranoia? (No! Això no és un poema.)
Avui dia dels Reis Mags d'Orient,
jo vos dic, SOC REPUBLICÀ!!!!
(especialment desde que a mi
no em donen cap regal).
Dedicat a tots aquells que avui
no tenen, que ahir no tenien i
que segurament, per dissort
demà tampoc no tindran.
Perquè tot i que la gent com jo
poc podem fer per a ells
aquest poc, com es pot, de cop pot
només recordant que hi ha qui no té.
(Per molt que s'hagin portat bé)
jo vos dic, SOC REPUBLICÀ!!!!
(especialment desde que a mi
no em donen cap regal).
Dedicat a tots aquells que avui
no tenen, que ahir no tenien i
que segurament, per dissort
demà tampoc no tindran.
Perquè tot i que la gent com jo
poc podem fer per a ells
aquest poc, com es pot, de cop pot
només recordant que hi ha qui no té.
(Per molt que s'hagin portat bé)
PC: Avui monpare i mamare fa 30 anys que varen començar oficialment a conspirar plegats per a omplir el món de desastres... Un que en varen fer els va sortir tant desastre que encara algunes associacions no guvernamentals el consideren entre les 10 més grans catàstrofes mundials. Malgrat tan tràgica conseqüencia, que com haureu endevinat jo personific, crec que tenen molta de moral i mereixen un minut de silenci per aquests 30 anys de matri... (Em fa angúnia acabar la paraula, sóna... AAAAAAAHHHH! 30 anys!!! Jo en faré 30 d'aquí a sis i ja en fa 10 que no em puc ni soportar. Com ho deuen fer? Es deuen drogar? Bé... Deixe-m'ho)
dimecres, de gener 04, 2006
Rafa Nadal i Carles Moyà
Abans d'ahir vaig fer un apunt sobre un restaurant al que vaig sovint, Ca's Patró, de Portocolom, Mallorca.
Doncs el passat Dissabte 24 de Desembre, que va ser l'últim cop que hi vaig anar, jo i els meus pares ens varem trobar amb una divertida i curiosa sorpresa.
Se que les fotos, que estan fetes amb el móbil, no son gens clares... però és l'únic que podia fer per a tenir un mínim de credibilitat. Curiosament un de Palma i un de Manacor estaven a Portocolom, Felanitx, dinant... A un restaurantet familiar, escollit clarament per estar tranquils... relativament. El de la dreta és el Carles Moyà i el de l'esquerra és el Rafa Nadal. La veritat és que teniu tot el dret a no creure'm. Però jo no tinc cap necessitat de mentir.
diumenge, de gener 01, 2006
2006: Ja està aquí
Un segon més tard del que ens pensàvem, però ja ha arribat!!!!!
Sense pena ni glòria avui els diferents mitjans ens abassegaran amb les típiques dades absurdes: el primer català, la primera catalana (nascuts es clar), el primer soci nou del Barça, el primer espanyol, la primera espanyola, la primera tonteria dels polítics de dretes, la primera crítica a l'estatut de l'any, la primera quimera perduda, la primera... Sembla un anunci de TVE1.
Jo per variar he decidit fer una revisió històrica, que també podria titular recomanacions retardades (d'aquelles de "Si m'ho haguessis dit abans").
La fita que em ve al cap és quan vaig descobrir la millor forma de prendre'm el raïm al ritme de les campanades.
Segurament molts podeu sospitar que no soc ni supersticiós ni molt reaci a acabar de soca-arrel amb determinades tradicions (fins i tot podeu sospitar que trencar-ne alguna adesiara és per a mi una tradició, valgui la paradoxa), però resulta que en aquest cas em feia gràcia la idea de "passar pel tubo" de mode excepcional... però ni la meva gola era la de Garganta Profunda, ni tenia dues boques a l'estil Alien que em permetessin una major eficiència engolint els grans de raïm. I mira que ho vaig provar tot! De primer, gra sencer (amb pell i pinyolada inclosa!): res de res, un fracàs. Acabava sempre amb la boca plena i les galtes regalimant moscatell sense fermentar (sense...?). Un desastre!
La següent prova que vaig dur a terme es basava en l'abús d'una padrina (a Mallorca la padrina és l'equivalent a l'àvia al Principat) que intenta quedar bé amb el seu net: la meva dedicada àvia em pelava el raïm. Però res. Un altre desastre! Els pinyols se'm estancaven a la gola, manifestant-se en contra de la peculiar tradició i una mica més i acabo a l'UCI...
La següent prova consistia en augmentar l'abús de la benevolència de la meva padrina: a més de pelar-me el raïm li demanava que li tregués els pinyols... Res, de desastre en desastre i m'ofego perquè soc malastre! En aquell llavors tenia... què sé jo... Devia arribar ja als 12 anys... I és el que té...
Després va ser el torn de la revolta pacífica a l'estil Gandhià: vaig decidir deixar de participar en la tradició esperant que tot el món se n'adonés de la seva innecesàrietat i que seguís el meu exemple... Abandonant-la. Però després d'esperar 3 o 4 anys... De fet, mentre esperava vaig descobrir-ho. Em van il·luminar. Vaig veure la llum. Algú em va explicar, en resposta a la meva resignació, què davant el mateix dubte existencial havia arribat a la conclusió que la solució estava en el suc de raïm fermentat (vi, i sobretot cava) o en els casos menors d'edat en el suc de raïm no fermentat.
Així ara ja fa 4 anys que per cada cop de campana, un bon glop de champanya catalana! I mira que si que he fet un rodolí!
A cada cop de campana
glop de cava catalana!
A més adequada al temps d'avui en dia (ja sabeu, de boicots i tal).
Un altre dia us parlaré de quan vaig decidir començar l'any de formes alternatives, i us prometo que n'he provat moltes:
Sense pena ni glòria avui els diferents mitjans ens abassegaran amb les típiques dades absurdes: el primer català, la primera catalana (nascuts es clar), el primer soci nou del Barça, el primer espanyol, la primera espanyola, la primera tonteria dels polítics de dretes, la primera crítica a l'estatut de l'any, la primera quimera perduda, la primera... Sembla un anunci de TVE1.
Jo per variar he decidit fer una revisió històrica, que també podria titular recomanacions retardades (d'aquelles de "Si m'ho haguessis dit abans").
La fita que em ve al cap és quan vaig descobrir la millor forma de prendre'm el raïm al ritme de les campanades.
Segurament molts podeu sospitar que no soc ni supersticiós ni molt reaci a acabar de soca-arrel amb determinades tradicions (fins i tot podeu sospitar que trencar-ne alguna adesiara és per a mi una tradició, valgui la paradoxa), però resulta que en aquest cas em feia gràcia la idea de "passar pel tubo" de mode excepcional... però ni la meva gola era la de Garganta Profunda, ni tenia dues boques a l'estil Alien que em permetessin una major eficiència engolint els grans de raïm. I mira que ho vaig provar tot! De primer, gra sencer (amb pell i pinyolada inclosa!): res de res, un fracàs. Acabava sempre amb la boca plena i les galtes regalimant moscatell sense fermentar (sense...?). Un desastre!
La següent prova que vaig dur a terme es basava en l'abús d'una padrina (a Mallorca la padrina és l'equivalent a l'àvia al Principat) que intenta quedar bé amb el seu net: la meva dedicada àvia em pelava el raïm. Però res. Un altre desastre! Els pinyols se'm estancaven a la gola, manifestant-se en contra de la peculiar tradició i una mica més i acabo a l'UCI...
La següent prova consistia en augmentar l'abús de la benevolència de la meva padrina: a més de pelar-me el raïm li demanava que li tregués els pinyols... Res, de desastre en desastre i m'ofego perquè soc malastre! En aquell llavors tenia... què sé jo... Devia arribar ja als 12 anys... I és el que té...
Després va ser el torn de la revolta pacífica a l'estil Gandhià: vaig decidir deixar de participar en la tradició esperant que tot el món se n'adonés de la seva innecesàrietat i que seguís el meu exemple... Abandonant-la. Però després d'esperar 3 o 4 anys... De fet, mentre esperava vaig descobrir-ho. Em van il·luminar. Vaig veure la llum. Algú em va explicar, en resposta a la meva resignació, què davant el mateix dubte existencial havia arribat a la conclusió que la solució estava en el suc de raïm fermentat (vi, i sobretot cava) o en els casos menors d'edat en el suc de raïm no fermentat.
Així ara ja fa 4 anys que per cada cop de campana, un bon glop de champanya catalana! I mira que si que he fet un rodolí!
A cada cop de campana
glop de cava catalana!
A més adequada al temps d'avui en dia (ja sabeu, de boicots i tal).
Un altre dia us parlaré de quan vaig decidir començar l'any de formes alternatives, i us prometo que n'he provat moltes:
- Festa multitudinària: no és alternativa, però perque no pogueu dit que no ho he provat.
- Festa alternativa: no és tan alternativa com d'altres de més endavant, peró el nom...
- Mirant Martes i 13 amb els avis: era la més popular als inicis, abans dels 15 anys. Quan no feien Martes i 13, era Crus i Ralla o altres semblants. I després les típiques Variedades de TVE1 i a dormir d'hora.
- Fent l'amor... Creieu-me, és de les millors.
- Estudiant... De les que estic més orgullós. Fantàstica en èpoques de desesperació acadèmica. I quan dic començar em refereixo a que a les 00:05 d'un 1 de Gener estava fent problemes d'alguna estranya assignatura de Matemàtiques i/o Telecomunicacions.
- Mirant una película: fàcil amb el Salétile Digital. De fet aquesta opció es pot combinar amb l'anterior. Sobretot quan t'acostumes a estudiar al davant de la telé.
- Jugant a un joc de taula: encara no l'he dut a terme mai, però en tinc ganes.
- Jugant a la Play2: tampoc l'he dut a terme mai, però ja arribarà...
- Dormint: us agrada dormir?
- Escrivint un apunt al blog: aquest és el primer any. Encara que no em cregueu l'hora que apareix a baix és l'hora real en que he començat a escriure.
- Llegint: i aquest també serà el primer any que quan m'en vagi a dormir intentaré llegir-me dos llibres abans d'adormir-me. Si se'm fa tard o tinc massa son, ho deixaré per un altre any.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)