La película escollida per a començar aquest apunt impensable és Seda (2007). (Més info a Filmaffinity) Seda ha estat escollida per a aquest apunt per ser una película basada en un llibre que casualment jo vaig llegir fa uns anys
.El llibre, del mateix nom que la película i escrit per Alessandro Baricco, en el seu moment em va emocionar. Publicat l'any 1996, em va ser regalat pels meus pares (traduït al català) i la seva lectura em va arribar molt. És un d'aquests llibres que si be no em va fer plorar, hi va fer molt aprop.
En canvi, la película em va decebre. Era inevitable supòs, que havent llegit i gaudit tant del llibre essent tot just un adolescent impresionable, ara que ja estic curat d'espants em semblés una història molt més simplona del que esperava. El que em va semblar fa 12 anys amor i entrega vertadera per part de la dona que interpreta la prima però bella Keira Knightley (
veure foto) ara em va semblar estupidesa conformista. Una vegada més es demostra que el pas del temps, l'edat ens torna (o almenys a mi), més insensibles, més cruels i més escèptics.Amb raó perdem de vista la concepció romàntica de la vida pròpia dels adolescents del meu temps, i ens concentrem al materialisme i a les hormones desorbitadament descontrolades dels adolescents d'ara.
Quines ganes no tenc ara mateix de citar Irreversible de Gaspar Noé: Le temps détruit tout!.
El temps ho destrueix tot... Fins i tot l'esquàlida bellesa de Keira Knightley! (No trobau que podria menjar un poc més aquesta al·lota?).
Dit tot això passem al següent títol d'avui, que també compta amb la curiositat que es tracta d'una versió cinematogràfica d'un llibre que havia llegit no fa molt temps. De fet el vaig llegir tant recentment que ja tenia aquest blog, i ja en vaig fer la ressenya pertintent (Resenya de Los Girasoles Ciegos de Alberto Moravia
). Dit aixó no m'entretendré més a comentar coses del llibre. Aniré directament a la jugular de la película, Los girasoles ciegos (2008) de Jose Luis Cuerda. Jose Luis Cuerda és un director estimat. És un clàssic. Només la película "Amanece que no es poco (1988)", un mite del cinema surrealista absurt, ja li val tot el reconeixement que té... (D' "Amanece..." ja en parlaré un altre dia).
Puc dir sense por a equivocar-me massa que Los girasoles ciegos com a película és una mica fallida. Si bé la trama principal es fidedigna, les moltes trames paral·leles fonamentals per entendre el sentiment de dolor i angoixa que el llibre transmet, ambdúes per la desgràcia de la injusta guerra dels feixistes. La història de la filla i el seu xicot esta completament oblidada i menyspreuada a la película, que es centra en el mórbid desig d'un capellà que retorna de la guerra més calent que un adolescent a classe d'anatomia. Ni la guapíssima i impactant (i també clàssica) Maribel Verdúno arreglen una película de ritme irregular i gran qualitat fotogràfica. Per cert la foto de la Maribel no és precisament actual, l'altra dia la vaig veure (anava al meu davant a la cua per a entrar a un teatre) i si bé es molt baixeta (més del que sembla a les películes) l'edat li està caient molt bé... O es cuida molt, o és d'aquestes dones afortunades que envelleix amb molta classe i sex appeal.
Seguint el fil literari però perdent tots els altres fils, hi ha la gran película revelació de 2009. (Clar que em refereixo a la película revelació de totes les que he vist al 2009). Faust (1929) de Murnau.El llibre en que es va inspirar aquesta película és del famós escriptor alemany Goethe, i per sort o per desgràcia, jo no l'he llegit mai, en això es diferència dels anteriors títols.
Ara bé, la menció especial, el títol honorífic que ha de tenir històricament aquesta película és sens dubte pels seus efectes especials. En una era en la que la técnica no es que fos poca, es que gairebé no existia... Personatges mítics com Murnau feien ús d'una notable imaginació per crear els efectes especials més impresionants... Molts d'ells molt més realistes dels que ja ens han acostumat les grans factories d'il·lusió mundials.
La història de Faust, també es fantàstica, tot i que compta amb alguns moments que són una mica tediosos (possiblement dedicats al lluiment dels diversos artistes)... La història prou coneguda. Faust fa un pacte amb el dimoni: per tal d'obtenir la joventut eterna es ven la seva ánima. I el final mes que previsible... L'amor ho pot tot... Tanmateix la película és un poema visual... I jo soc un matat, que vaig trigar 4 hores en veure-la ja que cada vegada que hi havia texte a la pantalla (en alemany) la parava per traduir-lo tot emprant el Google Translator... Una proesa de la que no en puc presumir precisament.
Però el que em va quedar clar, després de gaudir d'aquest poema visual, d'aquesta vertadera obra d'art, és que la imaginació, el talent, la dedicació, el treball, l'entrega a un art, és el que el defineix.... Després de veure Faust, emprant 4 hores i tot... Veure películes com Transformers 2 (2009) et deixen un regust de boca patètic. I no es que Transformers 2 no sigui entretenguda. Es que Transformers 2 NOMES es entretenguda. No és innovadora. No és coherent. No és original. I els efectes especials... no són impressionants.Ni tan sols la participació a la película de la impactant i últimament polèmica Megan Fox (foto) aporta a la història res de nou.
Tanmateix jo he demostrat que efectivament és possible relacionar Seda, Los girasoles ciegos, Faust i Transformers... I segurament tenen mes relacions de les que jo he exposat aquí humilment.
